Aviat farà setanta anys

DE MEMÒRIA (1)

El 18 de maig de 1941 queia en diumenge. Aquell diumenge, el bisbe de Vic P. Joan Perelló era a Balsareny per reconciliar el temple parroquial de Sta. Maria, que havia estat profanat el juliol de 1936, al començament de la guerra.

Efectivament, el 19 de juliol de 1936, les principals guarnicions militars de Catalunya i la major part de les de l’Estat es van aixecar contra la República legalment constituïda. La reacció popular revolucionària, encapçalada per la gent de la Federació Anarquista Ibérica, la FAI, i les forces de l’ordre fidels a la República van fer fracassar el cop d’estat al cap de poques hores a Catalunya, com deveu saber. Però la revolució va prendre un caire anticlerical i antireligiós violent. Arreu es van cremar les esglésies i molts capellans van ser assassinats.

A Balsareny, els anarquistes van cremar l’església parroquial i el seu mobiliari, contra l’opinió i la voluntat de l’alcalde republicà, Valentí Masplà, que es va enfrontar personalment als incendiaris. També la vella rectoria, que tapava la meitat de la façana de l’església (era al mig de la plaça actual) va rebre l’envestida dels revolucionaris, que la van enderrocar (les pedres del vell edifici van romandre molts anys al lloc on avui hi ha l’ampliació del Casal Verge de Montserrat, rere una tanca). L’esmentat alcalde Masplà es va enfrontar amb l’escamot d’un comitè revolucionari veí que, llista en mà, es va presentar a l’ajuntament per fer “neteja” de suposats feixistes al poble. L’alcalde, amenaçant-los amb la seva pistola, els va foragitar de l’ajuntament amb autèntic risc de la seva vida. Aquest gest valerós va permetre que a Balsareny ningú no fos mort per les seves idees, cas força excepcional a la comarca i del qual cal felicitar-se. Els capellans de la parròquia mateix es van amagar a casa de famílies del poble i, així refugiats, van viure en pau fins al final de la guerra. Molta gent ho sabia. Afortunadament, doncs, a Balsareny no hi va haver víctimes de la revolució.

L’edifici de l’església, però, malmès i tot, va servir de magatzem durant tota la guerra. Perquè hi poguessin entrar els carros, van engrandir la portalada, desfigurant-la. Per sort, no tenia cap valor artístic. Tampoc sembla que en tingués massa la imatgeria interior del temple, cosa que no representa que s’hagués de destruir, naturalment. En acabar la guerra, l’església era impracticable per als oficis religiosos. La primera cosa, doncs, va ser rehabilitar-la. Mentrestant, recuperada la llibertat de culte catòlic (no pas, cal dir-ho, la llibertat religiosa tal com avui es reconeix als països democràtics), i sortits de l’amagatall els capellans locals, les misses dels diumenges i els altres oficis religiosos es celebraven a la veïna escola de Sant Josep (l’actual Local parroquial), les aules de la qual van ser alliberades d’envans per fer una única gran aula en funcions de temple.

Les principals obres a l’edifici de l’església van consistir, a part de la neteja de les parets, a obrir sis lluernes –tres per banda- a la volta, que van permetre l’entrada de llum diürna a l’abans fosca baluerna; a obrir igualment claraboies a la capella fonda i al nou baptisteri avui desaparegut (a l’entrada lateral esquerra); i a condicionar les entrades laterals i refer el pòrtic central, a part de l’arranjament de la sagristia i del cambril. La imatgeria, sufragada per parroquians fidels i, al capdavall, per tot el poble es va anar restituint de mica en mica, igual  que el  mobiliari indispensable, com els bellíssims confessionaris que encara avui podem veure. Els bancs, en canvi, van trigar a ser reinstal·lats: de moment s’hi van posar cadires de boga enganxades pel darrere amb dues llates perquè ningú no se les endugués. I, a més, es feia una capta especial per pagar les cadires.

Així, doncs, el maig farà setanta anys que els bisbe de Vic, de qui depenia aleshores Balsareny, va venir a reconciliar, com una nova consagració, el temple refet. Potser em fico on ningú no em demana, però tal vegada la parròquia podria celebrar d’una manera especial aquesta efemèride. Això també és memòria històrica. I potser una manera de fer-ho seria erigint un memorial a dins de l’església recordant que en aquesta parròquia va ser batejada la Beata Elvira Torrentallé Paraire, filla de Balsareny i màrtir de la fe l’any 1936 justament pels fets que acabo d’evocar. Jo aleshores no hi era. Justament vaig néixer aquell 18 de maig que el bisbe P. Perelló visitava Balsareny. I vaig ser el primer nen batejat en aquell baptisteri avui desaparegut.

                          
Jordi Planes

El bisbe Perelló a Balsareny, 18 de maig de 1941. S'hi pot reconèixer, entre altres, l'ecònom de Balsareny, Mn. Esteve Verdaguer; l'alcalde, Francesc Sabata; Carles Casas; Pere Pujals; i Àngel Riera. Fotos: Arxiu Jordi Sarri.