A principis del segle passat es va publicar una famosa Geografia general de Catalunya sota la direcció de Francesc Carreras Candi. Era la primera d’aquella envergadura i es servia ja de fotografies. En el volum de la província de Barcelona, redactat per Cels Gomis, es dóna notícia del nostre poble i, entre altres curiositats, se’n descriu el clima amb aquestes paraules textuals i ortografia antiga: “Lo seu terme és muntanyós i de clima frescal”. Això era l’any 1910.
Trenta anys més tard, el clima no havia pas canviat. I puc assegurar que, a l’hivern, es passava de “frescal”. Habitualment feia un fred rigorós, agreujat per la falta de mitjans per a combatre’l. Encara aquí he d’insistir que la guerra havia empobrit el país i endarrerit l’accés a avenços que els països veïns ja havien aconseguit. Poques cases de Balsareny tenien mitjans de calefacció poc o molt acceptables, com és ara la calefacció central. La majoria s’havia de refiar d’estufes rudimentàries situades en un lloc estratègic de la casa, on es feia vida. El fred dominava la resta d’habitacions, un fred glacial. Les estufes, quan n’hi havia, funcionaven amb carbó de pedra —car i de mal trobar—, amb serradures, que es compraven a la serradora de l’Orriols, i sobretot amb llenya que s’anava a fer al bosc (si us fixeu en fotos antigues, tot es veu molt més pelat que no pas avui). A moltes cases hi havia encara el foc a terra, avui celebrat com a llar de foc. Anava amb llenya, naturalment, i servia també per cuinar, però escalfava molt poc. Cal tenir present que l’aïllament de portes i finestres era precari i el fred es ficava per totes les escletxes.
Un altre sistema d’escalfar-se eren els brasers. Eren, per a qui no n’hagi vist mai cap, una mena de palanganes d’aram, emmarcades en un bastiment de fusta amb la rodona al mig. Se solien posar sota la taula o a prop d’on hom volgués escalfar-se, bàsicament els peus. Gastaven carbó vegetal, d’alzina, que venien els carboners, sempre emmascarats. Els brasers tenien l’inconvenient que si el carbó no cremava bé produïa monòxid de carboni i unes intoxicacions —mal de cap i vòmits— que podien fins i tot matar. No recordo que a Balsareny morís mai ningú d’això.
Un altre problema d’aquells hiverns —a part dels inevitables i dolorosos penellons— era a l’hora d’anar al llit. Sense res que hi ajudés, tant les habitacions com els llençols semblaven de glaç i despullar-se era una aventura perillosa. Afortunadament tothom se n’empescava alguna per esmorteir aquella sensació inicial: una rajol calent embolicat de roba, una planxa antiga igualment embolicada, un calorífic d’aigua. Un munt de solucions casolanes i barates, petits invents que el fred esmolava.
De tots aquells hiverns d’abans, cal fer esment del de l’any 1956. El dia de la Candelera, 2 de febrer, es va girar un vent siberià mai no vist de memòria de balsarenyenc (vull remarcar, però, que la memòria meteorològica sol ser molt fluixa). Durant dues setmanes, els termòmetres no van pujar de més de quinze sota zero i van arribar fins a vint. Jo llavors treballava a la mina, al despatx, i anar-hi i tornar-ne en bicicleta era un esport de risc: el Balç, llavors empedrat, era una pista de gel i tocar els frens era una trompada segura. I per als cotxes, una perillosa virolla que de vegades et feien davant teu (i tu, per terra!). I com jo, molts poden explicar-ne alguna. Aquell fred persistent va matar definitivament les poques oliveres que encara hi havia al terme, especialment a la costa del Castell (al pati d’armes s’hi conserven unes peces d’un trull —molí d’oli— trobades a la costa). Així es va acabar una indústria que havia donat nom a un carrer del poble, el Trull.
I per acabar, tot i que no és ben bé dels anys que relato, no puc deixar passar la nevada excepcional del Nadal de 1962. Balsareny va quedar aïllat uns quants dies per més o menys un metre de neu. Mil anècdotes que els que érem vius aquell dia i encara ho som recordarem sempre.
Diuen que el temps és boig. Sí que ho és, però des de sempre.
Jordi Planes, febrer de 2012
