dimarts, 30 de març del 2021

‘Respostes mudes’ a reclamacions sordes

 OPINIÓ

Desgraciadament hi ha ocasions a la vida en què no sols mereixes ser escoltat, sinó que també ho necessites, per dignitat. I més quan tens la certesa que estan atemptant precisament contra aquesta dignitat, i qui consideres que ho fa, aquell a qui et dirigeixes, mira cap a un altre costat. 

Imaginem-nos, per exemple, unes persones fràgils, com ara els ancians que conviuen en una residència. Imaginem que un bon dia el seu deteriorament, propi de l'edat, els condicionés a l’hora de poder reclamar de forma legal algun abús o incompliment que els afectés directament. Una legalitat que no sempre és sinònim de moralitat.

Posem per cas que els gestors d'una residència privada estiguessin facturant a alguns avis uns augment de preus que no fos l’acordat segons el contracte, i que els avis i els seus familiars es queixessin repetidament d'aquests cobraments a totes les persones que creien poder tenir autoritat per resoldre la situació: els gestors de la residència, l'Ajuntament, i fins i tot, i també per fe cristiana, a l'església; però que totes aquestes orelles fossin sordes a les seves reclamacions. I que Afers Socials i Consum, també, fossin coneixedors dels fets i es manifestessin donant la raó als avis, sense que això servís de res.

Suposem que, mentrestant, alguns d'aquests avís trobessin la mort abans d’haver resolt les seves reclamacions, i a causa d’això les seves famílies deixessin de tenir vinculació amb la residència; per la qual cosa moltes de les quantitats presumptament cobrades de forma indeguda ja es donarien per perdudes. I que, mentrestant, altres avís rebessin plaça  pública, amb la qual cosa podrien tenir un respir econòmic a l'asfíxia que estaven patint.

Imaginem que passessin els anys sense cap gest per part de l’asil sobre retornar els diners. Fins que una minoria d'avis afectats decidissin presentar una demanda judicial, tot i ser advertits, per no dir amenaçats, amb la possibilitat que, arribat el judici, els gestors de la residència podrien fer cridar a declarar els avis, encara que alguns tinguessin vora 100 anys, o encara que patissin per edat algun tipus de demència; suficient perquè el jutge pogués donar per nul·la la demanda.

I suposem que aquest advertiment no fes que avis i familiars renunciessin a reclamar, per dignitat, allò que consideraven una presumpta apropiació econòmica indeguda; i que, gràcies a aquesta insistència, la residència, prèviament al judici, retornés –però tan sols a alguns– una important quantitat de diners, que, tot i no ser la totalitat del que reclamaven, s'hi acostés força. Però que, com que aquest fet podria marcar un precedent per a tots els altres afectats, als quals seguien sense haver tornat res, els posessin com a condició subscriure un acord de guardar silenci. Uns fets que evidenciarien el soroll que acompanyaven les reclamacions, malgrat el silenci que obtenien i que alguns volien mantenir.

Aquests fets podrien ser totalment imaginaris. Però a vegades, com diuen, la realitat  supera la ficció.

ARFAC

dilluns, 29 de març del 2021

En la Pasqua de Pere Casaldàliga

BALSARENY AVUI


[Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga. Carta núm. 97, desembre de 2020]
 
A continuació us transcrivim un tex de Pere Casaldàliga, de l’any 1988,que continua sent vigent tant per a les eleccions al Brasil com per a les eleccions a casa nostra.
 
«La cursa electoral és al carrer, a les carreteres, al pati de casa. Altaveus, mítings, noms pintats a les parets, alguns signes –menys, aquest any, perquè el paper i la impressió són massa cars–, copets a les espatlles, visites casa per casa, promeses... Tot esperant el teu vot!
 
I el més greu és que tu vals el teu vot. En el vot et jugues la consciència, la responsabilitat, el compromís polític com a ciutadà. En el vot, et jugues la teva fe, com a cristià que participa en el caminar del poble, construint el Regne de Déu.
 
Votar no és cap broma. No és mercaderia. No és una manera d’agrair favors o de guanyar un càrrec o tractar malalts o comprar una bicicleta...
 
Tampoc no és correcte votar a algú només perquè la meva família el vota.
 
El vot és personal. Ets tu, qui vota. Fem, entre tots, que les eleccions deixin de ser una mena de Carnaval. Abans de votar, cal pensar amb responsabilitat. Un bon candidat no cerca el protagonisme. I encara menys omplir la butxaca. Però, com diu Jesús, l’arbre bo és conegut pels seus fruits. El bon candidat es coneix per les seves obres, la seva vida.
 
Pot ser un bon candidat:
- el que sempre ha estat al costat del poble.
- qui no és corrupte, ni ha robat ni abusat dels empleats.
- qui sap respectar la seva pròpia família.
- el que no és bevedor o immoral o maleït o violent o orgullós.
- el que sempre va donar valor a l’ educació, la sanitat, la fe i la cultura de la gent.
- el que respecta l indi, el negre, la dona, el peó, el pobre.
- el qui podrà fer les noves lleis municipals, dins de la nova Constitució.
 
De la mateixa manera pot ajudar, a conèixer el candidat, veure i escoltar com es comporta a les concentracions: si gasta massa en mítings, xucla...»  (segueix...)
 
Em plau rebre cada carta des d’aquella trobada al darrere del Pavelló Municipal participant d’aquella arrossada i de tot el reconeixement eucarístic al Pere. Sí, Balsareny li va retre els honors i des d’aquella data que les transcric per als nostres lectors de Sarment.
 
Josep Gudayol i Puig

Entrevista a Blanca Soler Codina

ENTREVISTES


  
Som al març i la lleu llevantada pròpia del mes ens permet obrir aquesta finestra oberta i tenir una interessant xerradeta amb la Blanca Soler Codina, nascuda a Balsareny el 6 d’abril de 1999, i estudiant de Periodisme: “M’agrada reflexionar i escriure sobre l’actualitat. Penso que és important debatre, sigui parlat o escrit, sobre el que passa al nostre voltant. I si especulem, encara millor”.
 
La Blanca ha cursat estudis de Batxillerat/Baccalauréat (IES Gerbert d’Aurillac) i Grau Superior de Dietètica (Escola Joviat). Actualment estudia Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i el passat 1 de març es va publicar la seva primera novel·la a Edicions Parcir. Es titula Carn Nua i es pot trobar a les llibreries de Manresa (Abacus, Parcir, Rubiralta, Ca la Figa) i també online a www.parcir.com. El divendres 19 de març se n’haurà fet la presentació a l’Escola Joviat de Manresa.
 
Llegeix molt, i quan més ho fa és a l'estiu (quan té més temps). L'últim llibre que ha llegit ha estat Pluja d'Estels, de Laia Aguilar, i com ens diu ella “una novel·la fàcil d'estiu, i un llibre més d'entendre la societat on vivim ha estat Les tres dimensions de la llibertat, de Billy Bragg. El llibre, però que li va mostrar què és la literatura va ser La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. Aquest llibre és el que l'ha marcat més fins el dia d'avui. Tenia quinze anys i llegia novel·la juvenil, quan a l'institut els van fer llegir aquest llibre no entenia per què els feien llegir "allò d'adults". Posteriorment, va haver de fer un treball de camp extens i es va dir: "Blanca, t'hi hauràs d'acabar fent amiga". Després de llegir-lo i rellegir-lo, és, com ens diu, un dels llibres que l'ha marcat més. Va ser la transició de la novel·la juvenil a la literatura d'adults.
 
D’altra banda li agrada sortir a caminar i a córrer per l'exterior. Pensa que el contacte amb la natura és un valor afegit a l'hora de fer esport. I li encanta viatjar i explorar racons que encara no s'han descobert. Ha estat a poblets del sud de França, a la capital: París, Londres, Wisconsin, Minnesota, Illinois, Itàlia i Sardenya. Per aquí a la península ha trepitjat Saragossa, Logronyo, Madrid i les Illes Balears. Per altra banda, el fet d’haver estat pubilla aquí a Balsareny li va permetre recórrer Catalunya de dalt a baix i conèixer pobles que no havia sentit anomenar mai.
 
Sempre que pot s’escapa al cinema o al teatre: “La veritat és que em concentro molt més quan vaig al cinema a veure una pel·lícula que he escollit jo, que una qualsevol que s’emet per la televisió”. També ens confirma que no està subscrita a Netflix, ni a HBO, ni a cap plataforma digital. La primera pel·lícula que li ve al cap –“Tornaré a esmentar un clàssic”, ens diu– és Titànic: una pel·lícula que li sembla increïble: “Tot i que hi ha el concepte que està sobrevalorada, per a mi és una joia”.
 
Hem sabut dels teus pensaments sobre els temps actuals a través del diari El Punt Avui. Com va anar?
 
— M’agrada reflexionar i escriure sobre l’actualitat. Penso que és important debatre, sigui parlant o escrivint, sobre què passa al nostre voltant. I si especulem, encara millor.
 
Hem observat el teu sentit de la llibertat: es deu a alguna tramesa familiar?
 
— No. Simplement crec que la llibertat és un dret fonamental per tal que l’ésser se senti lliure i satisfet. Quan et limiten, quan et redueixen o prenen la llibertat, t’adones de com n’és de preuada i no ho valorem. Viure aquesta pandèmia m’ha fet adonar que mai hem viscut al 100% la llibertat.
 
— Sobre la teva afició a escriure, hi ha algun antecedent?
 
— A un besavi meu que vivia aquí al poble li agradava molt escriure, i escrivia cartes crítiques i escrits sobre el que no veia convenient.
 
Degut a la teva joventut, ens podries dir què en penses del món tecnològic actual?
 
— És un món que de moment l’estem dominant, estem convivint i aprenent amb ell, però la línia entre dominar-lo i que se’ns escapi de les mans és molt fina.
 
— Creus que s’utilitza adequadament el mòbil i l’ordinador?
 
— Crec que el mòbil i l’ordinador poden ser eines d’ús, treball i d’oci. En el meu cas són un 90% eines de treball i un 10% d’oci quan faig fotografies, quan busco articles que m’interessen, quan entro a les xarxes socials, etc.
 
Davant la pandèmia, creus que la nostra societat, en general, s’ha comportat adequadament?
 
— Sí, tot i que falta més consciència. Durant la primera onada, sí que hi va haver molta sensibilització, aplaudiments als balcons pels sanitaris, arcs de Sant Martí..., però ara sembla que la gent estigui cansada de les decisions que pren el Govern. Les mesures canvien setmanalment, fet que obliga estar pendent constantment de les notícies.
 
Gràcies a la tecnologia i davant del problema actual es pot treballar telemàticament des de casa. Creus que això beneficia el treballador o l’empresa?
 
— Crec que beneficia més el treballador, però no al 100%. Si un treballador teletreballa, gastarà la seva electricitat, tinta d’impressora, calefacció, aigua, etc. A més, anar a treballar a la feina pot ajudar el treballador a diferenciar els conceptes “casa” i “feina” sense englobar-ho tot al mateix sac. També falta el contacte social; però, depenent de la feina, treballar des de casa et pot facilitar concentrar-te –o al contrari, necessites estar amb gent.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Arxiu Blanca Soler


Salt, no a l’absència física

CINC MINUTS
  
Com sempre, em trobo a la sala polivalent de casa, assegut de cara a la finestra que dona al carrer per tal d’aprofitar la llum natural de primera hora del matí. Plou, més aviat podria dir que plovisqueja, i de tant en tant, tot aixecant la vista del teclat de la màquina d’escriure, m’adono de com les gotes d’aigua rellisquen d’una en una pel vidre.
 
Avui en obrir el diari tinc el plaer de trobar de nou una reflexió d’una conciutadana balsarenyenca, estudiant de Periodisme, Blanca Soler (“Deu minuts d’amor”, diari El Punt Avui de 18 de febrer de 2021). Des de la ciutat de Salt parla d’unes trucades de deu minuts que els seus familiars poden fer als internats de la secció de psiquiatria. Però voleu participar amb mi de la reflexió que l’amor a les persones pot arribar a fer?
 
“Quant trigaran avui a agafar el telèfon? Han passat vint-i-quatre hores des de l’última trucada i tinc deu minuts per parlar amb ell. Mans fredes, veu tremolosa i cames feixugues. Què li dic amb deu minuts? Que l’estimo? Crec que ja ho sap. Que el trobo a faltar? Crec que ho té més que assumit. Que l’enyoro? L’hospital Santa Caterina de Salt dona deu minuts a cada familiar per parlar amb un pacient hospitalitzat a psiquiatria. Sols hi ha una línia de telèfon per a tota la unitat, per això sols són deu minuts. Parlem del temps? No cal. Li pregunto com està? Li explico com estic jo? Parlem del futur? Juguem a on m’agradaria ser? Tampoc puc plorar perquè seria perdre el temps. El fet de plorar s’allargaria massa. I com deu ser el telèfon des d’on em parla? On és quan em truca? Qui té al seu voltant? Avui m’ha dit, però, que a la saleta on llegeix el diari, ha vist El Punt Avui. I si escric una columna per dir-li que l’estimo? Potser sí, un t’estimo sense presses, que quedi escrit per sempre.”
 
Completament d’acord. Quant d’amor es pot transmetre a través del telèfon? Jo faig un crit pel no a l’absència física.
 
Josep Gudayol i Puig

dimecres, 24 de març del 2021

José Antonio Neiro: quan el futbol és passió

 ELS NOSTRES ESPORTISTES 

 
Aquest mes entrevistem una persona incansable, un històric del futbol local. Parlem amb en José Antonio Neiro, que ens explica la seva trajectòria en aquest esport.
 
Com comença tot això de jugar a futbol? Perquè, és clar, les possibilitats i estructures del futbol devien ser ben diferents...
 
—Sí, els nanos anàvem al camp de futbol, que era obert, i amb els amics jugàvem partits. Altres dies jugàvem a handbol, perquè hi havia una pista. Ens entreteníem: llavors fèiem molt joc al carrer. També fèiem campionats entre carrers; per exemple, els del carrer Sant Josep contra els del carrer del Nord, o contra els de la Carretera... Ens organitzàvem nosaltres mateixos. Sense categories ni edats.
 
»Llavors, a les “Nacionals” –així era com anomenàvem popularment l’escola pública–, va arribar un professor, don Joaquín,  i venia al camp de futbol i es va interessar per fer un equip. Ens va federar i va fer el primer equip Infantil. Nosaltres teníem entre 10 i 11 anys. Recordo companys com el Ramon Selgas, el Joan Craviotto, el Rafael Medina, el Francisco Lorente i altres. Nosaltres estàvem il·lusionadíssims. Vam competir per la Federació a nivell comarcal en pobles veïns.
 

Amb el CE Manresa Juvenil (1974-75)  

Llavors vas anar a jugar a Manresa?
 
—Sí, em sabia una mica de greu, perquè aquí fèiem un bon equip; però l’any 1973 em va fitxar el Centre d’Esports Manresa, per jugar al camp del Pujolet. Em van provar dues setmanes, concretament dos dissabtes; em van fitxar i vaig entrar en l’equip d’Infantils. Aquell any, el club jugava el Campionat de Catalunya d’Infantil i vam quedar tercers.
 
Les condicions per jugar a futbol no eren les mateixes que ara, oi?
 
—No, llavors només entrenàvem dos cops a la setmana. Tenia entre 13 i 14 anys i baixava a Manresa amb els bus a les 6 de la tarda i tornava amb el bus nocturn dels alumnes de Batxillerat que arribava a les 11 del vespre.
 
»Quan jugàvem a fora, agafava el bus, baixava al Lleó i allà em recollia el pare d’un company d’Artés que ens portava en cotxe particular. A casa no teníem cotxe, i segur que ni temps per dedicar a  anar a veure el fill com jugava a futbol; eren uns altres temps. Hem de tenir en compte que els dissabtes la gent encara treballava, feia un jornal.
 
»Això sí, el Club em pagava totes “les esperes” entre combinacions de bus, cotxes particulars, trens... Vull dir que m’abonaven els esmorzars, berenars i àpats si convenia. El club ens pagava les sabates, la roba, la bossa, tot el que necessitàvem per jugar. Hi havia un senyor que vivia en una caseta allà al mateix camp i s’encarregava de rentar-nos l’equipació, netejava les botes... Quan anàvem a entrenar trobàvem tota la roba a punt a la banqueta. Jo només portava el xampú (ho diu rient com una anècdota). S’agraïa, perquè llavors treballava, estudiava i jugava a futbol i a casa altra feina hi havia.

Amb el CE Manresa (1977-78). A baix, al centre 

 
I com que els equips que ha jugat el Neiro són tants, li demanem que ens faci un resum de la seva trajectòria. De tota manera, cal tenir en compte que en aquells anys les categories anaven amb edats diferents: es tallava a partir dels nascuts abans i després del 31 de juliol de cara a la propera temporada.
 
 
Del 1969 al 1973: Categoria Infantil amb  la U.D. Balsareny.
Del 1973 al 1977:  Categories Infantil, Juvenil i Amateur amb el Centre d’Esports Manresa (el Pujolet).
Amb l’ equip d’Infantils vam quedar tercers de Catalunya. Amb el  Juvenil A vam pujar a la màxima categoria, la Lliga Nacional o Divisió d’Honor  (amb equips com el Barça, l’Espanyol, la Damm, el Girona...).
El segon any de Juvenils teníem molt bon equip i bones possibilitats de tenir un bon lloc a la competició; però, per problemes econòmics, el club va haver de tibar de la nostra categoria per reforçar l’equip de professionals i no vam poder aconseguir la victòria que, segurament, ens corresponia.
De la temporada 75-76 en tinc un record molt especial, perquè vam jugar amb el Lluís López en el mateix equip. Jugàvem a la Lliga Nacional; això no s’oblida.
La temporada 76-77 jugo amb l’equip que estava a Preferent.
 
  
Temporada 77-78: Primera Regional, amb E.R.T. Cardona. Teníem un bon equip i aquell any el Cardona puja de categoria: ascendim de Primera Regional a Preferent.
Temporada 78-79 (1/2 temporada): Categoria 3a Regional, amb la U.D. Balsareny.  Mitja temporada, perquè aleshores havia de fer el servei militar obligatori.
Temporada 78-79 (1/2 temporada): Categoria Preferent, equip Mozarrón de Murcia. Això va ser durant la mili, que la vaig fer  a Cartagena. L’equip, gràcies al reforç de dos soldats, va poder mantenir la categoria i a nosaltres ens posaven un taxi des de la caserna; cobràvem i estàvem rebaixats de tota guàrdia.
 

Amb el Mazarrón de Múrcia (1979). Dempeus

 
 
Temporada 80-81: Primera Regional, amb el CF Artés.
Temporada 81-82: Primera Regional, amb el CF Cardona.
Del 1982 fins al 1984. Categoria Preferent, amb el CE Puig-reig.
Temporada 84-85: Primera Regional, amb el CF Navarcles.
Del 1985 al 1987: Primera Regional, amb el CF Atlètic Gironella. Vam pujar a Preferent.
Temporada 1987-88: Segona Regional, amb el CE Avinyó

 

Amb el CE Puig-reig (1983-84). A baix, al centre
 
I  aquí va decidir deixar el futbol, perquè estant amb CF Atlètic Gironella va lesionar-se de menisc i després de l’operació, ja a l’any 88, li va semblar que ja n’hi havia prou.
 
—El canvi d’equips es deu a les demandes que feien els clubs per tal de millorar equips, projectes que em semblaven més interessants: la majoria solen ser d’equips que aspiren  a pujar de categoria. Sempre són fitxatges per temporades i acordàvem el contracte i les primes. Per tant, era important el projecte que oferia cada club, i també el que es cobrava.
 
»En aquells anys, a cada poble, el futbol era una bona distracció; moltes famílies anaven al camp per passar la tarda i xerrar mentre la canalla jugava. Això sí, tothom volia que l’equip del poble es mantingués o pugés de categoria, i la festa que se celebrava quan accedien a una categoria superior era com guanyar la Champions d’ara, a nivell de municipi. El futbol portava molta animació al camp. Molts diumenges a les tres de la tarda ja començava el partit i la gent ho esperava per veure futbol, sortir i fer-la petar.

J.A. Neiro i Lluís López, del Puig-reig, amb Joan Craviotto, del Sallent (1983-84)


 
Quan semblava que el Neiro ja havia decidit deixar del tot el futbol, el José Luís Fernández l’engresca i amb el Lluís López i el Ramon Selgas d’entrenador, van formar un equip a Balsareny amb nois del poble, de Sallent i “les Colònies” (això vol dir de Vilafruns). I així...
 
 
Del 1988 al 1990: Tercera Regional, amb el CF Balsareny. Hi vaig jugar durant dos anys. A la primera temporada, l’equip, en el darrer partit a Casserres, va guanyar i va aconseguir ascendir a Segona regional. Va ser explosiu! L’ afició havia vingut a veure’ns a Casserres i l’ascens es va celebrar molt animadament.
 
 
Crònica de Josep Gudayol a Regió7; Neiro va marcar els dos gols.

—Després, però, vas continuar jugant amb els Veterans...
 
—Sí, l’any 1990 vaig entrar a formar part de l’equip dels Veterans de Balsareny. Aquest ja era un futbol ben bé d’aficionats: de companys a qui ens agradava molt aquest esport. Vam fer tornejos a nivell intercomarcal de Bages, Berguedà i Solsonès i alguns pobles més afegits.
 
»Als 60 anys vaig plegar definitivament de jugar a futbol, perquè l’equip de veterans es va dissoldre. Entretant, durant tres anys vaig participar en el futbol de base a Balsareny. M’encarregava de fer les fitxes, buscar entrenadors, ajudar si calia... Però només ho van poder mantenir durant tres anys: hi havia pocs nens, alguns van marxar a jugar amb equips de fora i no hi havia prou quitxalla per fer equip.

Amb els Veterans, a Alemanya (2008-09). A baix, a l'esquerra
 
—L’any 2019, una vegada pre-jubilat, el seu cap no deixava de rumiar sobre el futbol: i va pensar a tornar a fer una escoleta a Balsareny. Aquell futbol per a nens i nenes ben petits, que ja s’havia fet anteriorment.
 
—Al setembre del 2019 vaig començar a entrenar, com a activitat estraescolar, un grup de 6 o 7 nens i nenes dues vegades a la setmana. Els anava bé, estaven engrescats... Però va arribar la covid i es va haver d’aturar l’activitat.
 
»Paral·lelament, també he col·laborat i col·laboro amb el FCF Sallent: actualment faig d’ajudant d’entrenador amb l’equip de Juvenils de Sallent, que, juntament amb el CE Manresa, el club Nàstic Manresa i altres equips, estan a la categoria de Preferent. També entreno un equip de pre-Benjamins, nens de 6-7 anys en modalitat de futbol 7. Ara mateix els entrenaments i la competició estan aturats per la pandèmia de la covid, però sembla que ben aviat es podrà tornar a practicar-ho tot.
 
»M’agrada molt el futbol de base, veure com aprenen els nens i nenes (és fantàstic, que hi hagi nenes jugant a futbol!), seguir l’evolució esportiva que fan, veure la bona relació entre tothom, la il·lusió que posen en els entrenaments, la gratitud que mostren... M’agrada especialment donar suport als que necessiten qüestions més tècniques, de reforç i per integrar-los bé a l’equip.
 
La seva vida en aquest esport està plena d’anècdotes i històries ben diferents a les d’ara.
 
—Els desplaçaments els fèiem en cotxes particulars, de pares que en tenien, i també en tren. Anàvem a jugar lluny; el joc a nivell comarcal va venir després, quan hi havia més equips i es va reorganitzar el futbol per edats i zones de joc més properes. Quan ja teníem l’edat i podíem comprar un cotxe o una moto fèiem els desplaçaments amb els propis vehicles. Això ja era una altra cosa. A vegades havia pujat el meu pare amb “la 49” fins a Navàs perquè em veiés jugar a futbol.
 
»Vaig aprendre molta geografia de Catalunya perquè, sobretot, quan érem a Preferent ens desplaçàvem fins a Badalona, Figueres, Tortosa, Sants, Mollerussa... Al mateix temps vaig fer molt bones amistats i vaig conviure amb molta gent.
 
Coneix gent d’arreu i, val a dir, que pel seu caràcter obert i, a vegades, explosiu és una persona ben popular. Els companys corroboren que és un bon amic, que sempre s’esforça a ajudar els altres.
 
—Sí que soc una persona molt impulsiva; però, tal com diuen,  “acabat de dir, acabat d’oferir” (Riu). Només em van expulsar quan jugava amb els veterans; val a dir que quan era professional, m’havien amonestat, però mai no m’havien expulsat.
 
Ha estat una entrevista llarga i densa, plena d’entusiasme, records, vivències, anècdotes i història. Li desitgem que continuï amb aquesta vitalitat i que, mentre pugui, segueixi ajudant les noves fornades de futbolistes.
 
—M’agradaria poder entrenar algun grup al camp de gespa que es preveu reformar; espero poder fer-ho! Penso que la gespa és un element important, que ajudarà a fer que hi torni a haver futbol a Balsareny. Tant de bo sigui així! Jo m’ofereixo a contribuir en el projecte en la mesura que pugui.
 
Entrevisten: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Arxiu J.A. Neiro  
 

dimecres, 17 de març del 2021

'Ball de Rams'

 
'Ball de Rams'
 
La cançó d’aquest mes s’adscriu al gènere del cuplet i s’ha mantingut viva a totes les festes majors com a peça obligatòria al ball de nit. Ball de Rams és un valset molt ballador, amb motius melòdics i rítmics molt inspirats i una lletra suggeridora. 
 
L’autoria de la música s’havia atribuït tradicionalment al compositor de ballables i música per a cinema Josep Casas Augé. Així consta encara a molts documents, fins i tot a l’àlbum Festa Major (1970) de La Trinca, que donà a Ball de Rams una segona joventut. Gràcies a investigacions posteriors a arxius de les societats d’autors i a testimonis diversos, es va saber finalment l’autoria real de la cançó: la música de Ball de Rams fou composta per l’olotina Càndida Pérez (1893-1989).

Càndida Pérez el 1926 (Wikimedia Commons)

Pérez va estudiar música a la seva ciutat natal i va començar a actuar com a cantant i ballarina. El 1914 s'instal·là a Barcelona, va estudiar composició i creà, juntament amb el músic napolità Melquíades Lucarelli Ferri, una acadèmia d'interpretació de cant i dansa, especialitzada en espectacles de music-hall. Va enregistrar discos i va compondre sobretot per a Raquel Meller, la cupletista de més èxit. A part de Ball de Rams, Càndida Pérez va compondre molts dels cuplets més exitosos de la seva època; la llista és molt llarga, però en destacarem La Marieta de l’ull viu i Les Caramelles. D’altra banda, la versió que coneixem de la tonada tradicional d’El noi de la mare és producte de la seva ploma. El lletrista amb qui treballava més sovint era Rossend Llurba, que és l’autor de la lletra de Ball de Rams.
 
Casada amb Lucarelli, tots dos van crear una companyia que va fer gires per Itàlia i després per diversos països de l’Amèrica Llatina, on Pérez s’instal·là. El 1932 va unir-se sentimentalment a l’empresari i artista brasiler Luiz Fossati Ferri i va retirar-se. Tornà a Catalunya el 1968, als 75 anys. Va morir a Olot el 1989 als 96 anys. Ningú sabia que aquella velleta que vivia retirada era l’autora de tonades tan cantades a través de diverses generacions: Baixant de la Font del Gat, una noia, una noia...
 
El mes que ve, Rosó.

Escola de Música i Teatre Mossèn Joan Bajona
 
Trobareu més informació de l’Escola de Música i Teatre Joan Bajona al web de l’Ajuntament (
www.balsareny.cat). També podeu rebre tota la informació a través de la subscripció al butlletí digital de l’Ajuntament.

Torna el Tempo amb ‘Déjà Vu’

Des del passat mes d'octubre que la temporada d'espectacles teatrals familiars “Tempo" no havia pogut tornar a l’escena amb motiu de les restriccions per la covid.

El passat 7 de març, però, la sala Sindicat, amb l'aforament permès al complet i per tant amb totes les entrades exhaurides, ens va presentar, de la mà de la nostra dinamitzadora cultural Elisa Jorba, l'espectacle "Deja Vú" de la companyia Mag Edgard, el qual combina la màgia més espectacular dels grans aparells, amb la màgia més impactant de petit format.

Aquest conjunt de sensacions, sota una acurada posada en escena, va donar com a resultat un gran espectacle per a tota la família, del qual Balsareny ha tingut ocasió de gaudir.

El muntatge segueix en certa manera la definició d’un somiatruites com a persona visionària o que s’il·lumina fàcilment amb coses impossibles i estranyes, a través de la qual el Mag Edgard i els seus ajudants d’escena s’endinsen en un món on no hi ha límits per a la imaginació, i que fan embadalir un públic que veu com desapareixen i apareixen amb facilitat persones i objectes dalt de l'escenari, o com la cosa més estranya es converteix en allò més normal, fent que la il·lusió flueixi durant tota la funció.

Després de tant de temps sense poder-ne gaudir, felicitem els organitzadors de “Tempo” per fer-nos gaudir de la màgia que sorgeix de la seva bona feina, amb un bon espectacle i un públic agraït, que desitjava retrobar-se novament fent poble i fent cultura.
 
L’enhorabona i per molts anys!
 
Jordi Vilanova

dimarts, 16 de març del 2021

Repte núm. 58

 

En una reunió cadascun dels assistents ha donat la mà a tots els altres una sola vegada i, tot plegat, s'han fet 21 encaixades de mans. Quantes persones han assistit a la reunió?
 
Salut i lògica.
Roc Carulla

 

Resposta al Repte núm. 57: 20 cm2.

Meteorologia - Febrer 2021

 METEOROLOGIA


 
Febrer de 2021
 
Temperatura (ºC)
 

Mitjana (1 minut)           

9,4

Mitjana (min.+ màx.)                 

10,1

Mitjana de mínimes      

3,5

Mitjana de màximes     

16,7

Mínima (dia 11)

-2,0

Màxima (dia 5)

22,8

Mín. més alta (dia 22)

10,5

Màx. més baixa (dia 3)

5,6

 
Vent (km/h)
 

Ventada més alta (dia 21)

46,4

Velocitat mitjana             

5,8

Recorregut del vent            (en km)

3.888,9

 
Pressió (hPa)
 

Màxima (dia 23)

1.027,0

Mínima  (dia 8)                  

987,9

 
La pluja (litres/m2)
 

Dia 1

3,1

Dia 8

1,6

Dia 14

4,8

Dia 22

9,6

Total

19,1

 
 
Francesc Camprubí