COL·LABORACIÓ

 

Nadals remots

                                 Recordant el meu germà

                                                 en la nit màgica de Reis

Cap a la vesprada,

de genolls al llit,
amb les mans plegades
a Jesús li hem dit
en to de pregària:
«Serem bons minyons,
feu que els Reis ens portin
jocs nous i torrons.»

La mare ens desperta

amb un gros petó:
«Correu», diu, «vestiu-vos
i aneu al balcó,
que els Reis l’han deixat
ple de gom a gom!
Mes també fixeu-vos
que hi ha molts balcons
buits, sense joguines,
buits d’il·lusions.
Penseu en els altres,
compartiu els jocs
i les alegries
que hi ha al vostre cor.»
 
Oh, noble missatge
de mare cabal!
Aquest és un signe
de l’amor benigne:
això és NADAL!

Bones festes i feliç any nou

Poema i dibuix: Angelina Pujol

 

La pluja - Octubre 2012

METEOROLOGIA

 

Mes d’octubre de 2012
             Litres

Dia 10     3,5
Dia 12   11,0
Dia 14     3,1
Dia 19     5,5
Dia 20   20,2
Dia 21     6,4
Dia 25   22,3
Dia 26   17,9
Dia 30   11,9

Total    101,8 litres

Jordi Soler

Camisa beix

COL·LABORACIÓ

 

Plena de botons de color de la xocolata. Cada botó al seu forat i cada forat ben encaixat. De mànigues llargues acabant amb un botó rodo com la terra, de color de l'or. És clar que era una camisa de mil botons. Només aquella dona, aquella dama, aquella donzella podria dur aquella camisa de mil botons. Una camisa elegant, de bon veure. Només la xicota adequada arribaria a guardar-se el pit i el cor sota la camisa beix. Qui la veu i qui la veia, els avis i les àvies asseguts a la plaça, de bastons, diaris i cistells amb la collita del diumenge feien guirigall mentre la xicota de la camisa beix passejava pels carrers del poble sec de la mà del bell pastor. Els avis deien que era un home fort i molt valent, amb capacitat lògica i de bon veure. La xicota conta la llegenda que venia d'una ciutat on no encaixava; així doncs, va fugir de la seva mà. Aquesta es dedica a l'escriptura. Els avis i àvies estan encantats amb la parella; a més a més, han tingut bessonada, un xic i una xica. Tenen els trets facials tant de l'un com de l'altre, ulls blaus com el cel, cabell de blat, cabells de dolça xocolata i per les dues bandes ulls ametllats, pell de la neu vermella del fred hivernal. Els avis i àvies del poble sec sabien de fa anys ençà que aquella xicota era la que duria la camisa beix. D'hora lluny es veia que tenia la màgia de cuidar les persones. Aquell bell pastor l'ha sabut estimar la resta de dies de la seva vida.

Aina San Nicolàs (Manresa, 17 anys)

Jo vaig votar

EDITORIAL

 

Els lectors del Sarment saben que, des de les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme fins a l’actualitat, sempre hem defensat des d’aquestes pàgines la necessitat de participar activament a les urnes quan la ciutadania ha estat convocada a votar-hi. Els que vam viure la dictadura, que entre tants altres drets humans conculcats, impedia el d’elegir lliurement els nostres governants, sabem la importància del dret a decidir. I per això sempre hem instat els nostres lectors a exercir aquest dret democràtic. Perquè —malgrat que la crisi, la decepció, el rebuig al sistema o el mal exemple d’alguns polítics fomentin la desafecció— per a la qualitat de la democràcia sempre és bo que el tant per cent de votants sigui elevat i l’abstenció sigui baixa.

Ara som a les portes d’unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. Anticipades per les circumstàncies polítiques, tots sabem que aquest cop hi ha un rerefons diferent que les fa, encara, més importants. Perquè, a més de decidir-hi les polítiques de govern dels propers quatre anys, que també, aquest cop hi votem alguna cosa més. De fet, per a molts catalans, aquestes eleccions són transcendents, perquè en el fons s’hi decideix si ha de tirar endavant, o si ha d’aturar-se, el procés sobiranista del nostre país, el camí de Catalunya cap a la independència i l’Estat propi.

Per això, com afirmava l’anunci institucional que feia campanya per la participació —i que va ser suspès, justament, pel fet que incentivava el vot!—, aquelles persones que en algun moment ens hem sentit partícips d’alguna cosa en comú amb la nostra terra i compromesos a fer camí cap a un futur que desitgem millor, tenim clar que, aquest cop més que mai, cal participar. Que tots aquells que algun dia hem pogut afirmar alguna d’aquestes coses: «yo vine a trabajar aquí en los 60 y me quedé para siempre», «jo vaig ser a la manifestació del 77», «jo vaig veure el  'Ja sóc aquí'», «jo vaig sentir en Llach al Camp Nou», «jo vaig viure els Jocs Olímpics», «jo vaig viure l’entrada a Europa» o, fa ben poc, «jo vaig ser a l'última Diada», però també els que no puguin dir res d’això, que siguem conscients de la transcendència d’aquestes eleccions. I que així, després, un dia, tots plegats puguem explicar, amb la satisfacció de saber-nos protagonistes d’una fita històrica, que «jo també vaig votar» donant resposta a una pregunta cabdal que, finalment, ens va ser plantejada amb absoluta normalitat democràtica. Però el primer pas, el preludi, el tenim ara, el dia 25, i és cosa de tots.

CCB

Ens pagaran la pensió?

POLÍTICA / SOCIETAT

 

Ens pagaran la pensió?

El dia 10 de novembre, al Casal de la Gent Gran, en un acte organitzat també per Balsareny per la Independència, el senyor Jacint Valls, de l’ANC, va fer una conferència sobre les conseqüències del procés sobiranista, centrada especialment en el tema de les pensions.

Com és sabut, partits contraris a l'independentisme estan difonent missatges apocalíptics, una autèntica «estratègia de la por», sobre la possibilitat que amb la independència els pensionistes deixarien de cobrar.

El conferenciant va deixar clar que aquestes afirmacions són mentida, i ho va explicar amb xifres. Les dades oficials espanyoles del període 2004-2007 demostren que Catalunya va aportar a la seguretat social 88.945 milions d’euros (un 23,9%) i en va rebre  tan sols 75.847 milions (un 20,6%). La diferència, en tres anys, és de més de 13.000 milions d’euros, una quantitat que els treballadors catalans han pagat i que els pensionistes catalans no han rebut.

Sense l’espoli fiscal, i amb un sistema de pensions propi, Catalunya podria incrementar les pensions i els subsidis d’atur i encara fer guardiola amb un fons de pensions per prevenir contingències futures. És la pertinença al sistema de pensions espanyol el que ens porta a la ruïna.

R.C.

Foto: Els Ametllers

La gent gran reivindica

ASSOCIACIÓ ELS AMETLLERS

La gent gran de la Catalunya Central posarà en comú inquietuds i reivindicacions

L'associació manresana SIENA, dedicada a promoure l'envelliment actiu i l'autonomia personal, ha posat en marxa el projecte Comarques Amigables amb la Gent Gran amb la participació de representants dels Consells de Gent Gran del Bages, el Berguedà i el Solsonès. El projecte consisteix en un procés de participació i dinamització per obtenir una “radiografia” de com veuen les persones grans de tres comarques de la Catalunya Central el seu entorn més immediat. Posteriorment hi haurà un treball intercomarcal d'intercanvi on representants de cadascuna de les comarques posaran en comú el resultat dels debats i les respectives aportacions.

Aquest procés ja s'ha iniciat amb unes primeres sessions explicatives introductòries i explicatives del projecte a cada Consell Comarcal, i posteriorment s'han iniciat les sessions de debat sobre vuit temàtiques concretes agrupades en dos grups: d'una banda espais exteriors i edificis públics, transport i habitatge (sessions que ja s'han dut a terme a les tres comarques) i de l'altra les sessions que s'inicien la propera setmana on es debatrà sobre participació cívica i ocupació, respecte i inclusió social, suport comunitari i serveis sanitaris, participació social i, finalment, comunicació i informació.   Seguidament, es preveu que representants de les tres comarques posin en comú la informació obtinguda i que es redacti un informe de conclusions compartides, que es lliurarà abans d'acabar l'any als responsables polítics dels tres Consells Comarcals.   Un projecte innovador   La metodologia emprada no és nova, ja que s'extrapola a l'àmbit intercomarcal la filosofia de la xarxa de Ciutats Amigables amb la Gent Gran de l'Organització Mundial de la Salut (OMS). Sí que es tracta, però, d'un enfocament innovador, ja que “no hi ha hagut a Catalunya, fins ara, cap experiència d'aquest tipus que superi l'àmbit estrictament municipal”, explica José Luis Buenache, de l'Associació SIENA. Buenache afirma que l'objectiu és promoure la participació social de la gent gran, treballant de forma consensuada amb l'Administració en la presa de decisions sobre la seva quotidianitat.   Comarques Amigables amb la Gent Gran compta amb finançament del Departament de Benestar i Família de la Generalitat, dins la convocatòria d'enguany d'ajuts per promoure l'envelliment actiu.

Font: El 7manari digital, 5-11-2012

Enviat per Associació Els Ametllers

http://www.elsetmanari.cat/noticies/detail.php?id=12483 

 

Les raons de Catalunya Estat

SOCIETAT / POLÍTICA

 

Les raons de Catalunya Estat

El dia 29 d’octubre, Balsareny per la Independència, branca local de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) va presentar un acte de la Fundació Catalunya Estat amb la participació de Ricard Garreta, responsable de l’àrea de negocis de l’esmentada fundació.
 

Amb la sala petita absolutament plena, unes setanta persones, el conferenciant va desenvolupar una interessant exposició sobre les raons econòmiques, polítiques i socials d’una Catalunya Estat. Oferim aquí un resum, per força simplificat, de tot el que va dir.
 

• Ens faran boicot? El boicot preocupa els industrials, però no fa por. L’economia catalana és fonamental per a l’economia espanyola.

  

• Trauran l’exèrcit? No. La Unió Europea no permetria un conflicte armat en el seu si.

 

• Cobrarem la pensió? La pensió és un dret contractual individual. El ciutadà que ha cotitzat té dret a percebre la corresponent pensió, que ha de pagar qui hagi rebut l’import de les cotitzacions prèvies, amb independència d’on visqui o resideixi, i fins i tot de la seva nacionalitat.

  

• L’Estat deixarà de pagar l’atur i altres subsidis? Sense l’espoli fiscal, el nou Estat català tindria un sistema molt més sostenible que l’actual.

 

• El PIB de Catalunya s’ensorrarà? Al contrari, sense el dèficit fiscal, el PIB català augmentaria.

 

• Catalunya ha d’assumir el deute espanyol? Si Catalunya hagués d’assumir el 16% del deute espanyol, també hauria de quedar-se el 16% dels actius de l’Estat espanyol (loteries, AENA, els fons de la seguretat social, el Museu del Prado, les accions del Banc d’Espanya al BCE...). I de tota manera, mentre Catalunya continuï dintre d’Espanya, ja n’està assumint el deute!

 

• Ens faran fora de la Unió Europea? No existeix cap regulació que ho digui (tampoc que digui que no). Malgrat la pressió espanyola, la UE no es vol mullar; a títol personal hom emet opinions contradictòries, ja que serà una situació nova també per a la UE. Cal subratllar que el nou Estat continuaria complint tots els requisits que fins ara, dintre d’un altre Estat, ja complia.

 

• La Catalunya independent quedarà fora de l’euro? No passaria res, però no ha de ser així, ni ho hem de voler, ni la UE ho voldria: una Catalunya independent presentaria un perfil econòmic més atractiu que l’actual Espanya als ulls de les principals economies europees. No ens voldran pas fora!

 

• I la llengua castellana? El castellà és també un patrimoni de Catalunya i ni es prohibirà ni seria cap problema. En una Catalunya independent coexistirien totes dues llengües, amb l’aranès al seu territori, i l’anglès i altres llengües en el sistema educatiu.

 

• La independència obrirà un greu conflicte social? De cap manera! L’independentisme és transversal, interessa a tots els nivells.

 

• Jurídicament, podem ser independents? I tant. Espanya va subscriure l’any 1977 els pactes internacionals de drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de l’ONU, que afirmen que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. I la mateixa Constitució espanyola estableix que els tractats internacionals subscrits per l’Estat formaran part del seu ordenament intern.

 

• El negoci de la independència. La fi de l’espoli fiscal generaria grans oportunitats de negoci, tant per a les empreses i persones del país (xarxes d’energia, reguladors bancaris, mercat de valors, funcionariat...) com per als inversors estrangers. Una Catalunya independent seria molt atractiva: un gran al·licient per als negocis.

 

• On seria la Catalunya Estat? L’any 2010 (ho vam veure en aquesta mateixa sala, en una xerrada del Centre Català de Negocis amb motiu de la consulta popular), d’acord amb el PIB per càpita, Catalunya independent hauria ocupat la quarta posició a la UE, per damunt d’Irlanda, Suècia i Dinamarca. Ara, però, aquests Estats ja ens han superat, i avui ocuparíem la setena posició, encara per damunt d’Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, Regne Unit, Itàlia i Espanya. Per tant, no ens podem encantar: mentre formem part de l’Estat espanyol anem perdent posicions en l’economia internacional.

 

• Objectiu final: amb un Estat propi, els catalans decidirem el nostre futur; construirem un model de país d’èxit a l’economia global; determinarem a què dediquem els nostres impostos; serem responsables de les nostres decisions; augmentarem la riquesa i el benestar social; oferirem un futur més prometedor per als nostres fills i tindrem una millor qualitat de vida.

 

 

En acabar la xerrada hi va haver un interessant torn de preguntes amb respostes llargues i documentades. La sessió es va cloure amb una copa de cava i pastes per als assistents, que van poder continuar departint sobre els aspectes tractats.

 

R. Carreté

Fotos: ANC - Balsareny per la Independència

Nosaltres sí cobrem extra

OPINIÓ

 

Nosaltres sí cobrem extra

No, no penseu que vivim en un altre país o que a la nostra empresa no l’afecta aquesta crisi tan ferotge. Res més lluny de la realitat.

Treballem a la residència d’avis de Balsareny, concretament al Casal Verge de Montserrat i aquí, com a tot arreu, corren temps d’austeritat i sacrifici. Tot i això nosaltres, aquest any, com sempre, ens emportem a casa una paga extra.

La nostra extra és poder compartir amb els avis les seves famílies un període de vida, potser no el més agradable, però sí un ben carregat d’emocions que suposen grans experiències de vida.

La nostra paga és gaudir de mirades d’agraïment després d’haver apaivagat el dolor, després d’haver ajudat a fer passar una estona agradable o simplement, després d’haver-los ajudat en les activitats més quotidianes.

La nostra extra és poder mirar els seus ulls, plens de llàgrimes, mentre s’aferren a les nostres mans en els moments finals de la seva vida.

Per tot això i tantes altres coses que no caben en una carta al director i que cap crisi ni cap llei ens poden llevar, jo també els vull donar les gràcies.

Treballadors/es Casal Verge de Montserrat de Balsareny

Francesc Gales, tasca social al Casal

ENTREVISTA

 

Francesc Gales, tasca social al Casal

En Francesc Gales Cantabella, balsarenyenc d’adopció, va néixer l’11 de setembre de 1934 a Barcelona, on va obtenir el graduat escolar. Gales està casat amb Rosa Garcia.

El Paco no és un apassionat de la lectura. Tot i això, ens comenta que està llegint El Secret de Rhonda Byrne. Durant aquests anys ha practicat diferents tipus d’esports, com natació, bàsquet, tennis taula, etc. Pel que fa a viatges, més aviat es decanta per les excursions d’un dia. Gales, que té un caràcter molt sociable i integrador, forma part actualment de la junta del Club d’Avis, el Casal de la Gent Gran balsarenyenc. “Com a membre d’aquesta junta, em vaig responsabilitzar d’organitzar les excursions que programa l’entitat”. Coneix bé diferents comarques, com el Maresme i la Costa Brava, entre altres, i també ha estat a França. Respecte a les seves hores de lleure ens diu: “Durant anys de jove vaig fer teatre, m’agradava molt, però ara us he de dir que sóc un ferm entusiasta de la televisió”.

—Com va ser, la vostra arribada a Balsareny?

—Recordo que vam venir a Balsareny un any, per l’abril o el maig, acompanyant una persona que estava interessada a comprar una casa. Ens en van ensenyar una; i després de tenir el contacte pertinent, a aquella persona no li va interessar. Aleshores, la Rosa i jo vam decidir que compraríem nosaltres l’immoble. Després de les obres de rehabilitació, uns dos anys, vam arribar a ser dos balsarenyencs més.

—Coneixíeu anteriorment el poble?

—Doncs la veritat és que no, no hi havíem vingut mai.

—Quina va ser la primera impressió que vau tenir en arribar-hi?

—Tant la Rosa com jo vam tenir de seguida la sensació que Balsareny era un poble on podríem respirar i trobar molta pau i tranquil·litat.

—Feu-nos una valoració de la vostra tasca al club d’avis. Com viviu el clima social dins de l’entitat?

—M’agrada sentir-me útil. Als pobles, més que a les grans ciutats, s’hi viu una gran sociabilitat; jo us puc dir que m’hi sento molt a gust.

Josep Gudayol i Puig

Balsareny Avui

 

Balsareny escull la portada dels Traginers 2013

El passat diumenge 21 d’octubre de 2012, a la carpa de l’entitat de la Comissió dels Traginers, de la Fira d’Entitats celebrada a Balsareny, es va poder votar per decidir la portada del programa de la Festa dels Traginers 2013, el reclam tradicional que donarà vistositat a la nostra festa i ens donarà a conèixer arreu de Catalunya.

“Balsareny Avui” i gràcies a informació aconseguida a través del conciutadà Francesc (Quico) Maya, ha pogut saber que de les tres opcions (fotos 1, 2 i 3) l’escollida va ésser, en aquest ordre, la número 2 (amb 104 vots), per davant de l’opció 1 (88 vots) i la 3 (19 vots). L’opció guanyadora la podríem descriure així: Cap de cavall (part superior del cartell), feix de “garbons” (meitat del cartell i part inferior) i brusa de marxant traginer.

Set balsarenyencs a la trobada de voluntaris de Càritas

Amb el lema “Portadors d’esperança”, de Càritas Catalunya, es reuniren unes 4.000 persones a Barcelona, de les quals set pertanyen a “Càritas Parroquial balsarenyenca”, així mateix adherides amb el Bisbat de Solsona.

Set varen ser les persones de Balsareny que s’identificaren plenament amb els principals cinc raonaments (signes) denunciats per la “Declaració Final de la LXIX Assemblea de Càritas”, extret de la Declaració final del document de la 69a. assemblea de la Confederación de Cáritas Española de juny de 2012:

a) Augmenten els índexs de pobresa i la cronificació de moltes situacions de precarietat.

b) Creix l’empobriment dels més necessitats i l’enriquiment dels més poderosos, consolidant estructures d’injustícia i de sofriment contra els més desemparats.

c) El clam dels empobrits ens parla del risc de fractura social.

d) Tenim un model social tiranitzat pels interessos econòmics.

e) Les administracions central i autonòmica aposten per reduir en primer lloc les despeses en polítiques socials.

El programa a seguir va ser una arribada al Fòrum, dins l’edifici conegut com Triangle blau, on hi va haver una presentació a càrrec de Carme Borbonés (presidenta de Cáritas Catalunya) i unes paraules del cardenal arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach. Tot seguit hi hagué la conferència feta per l’arquebisbe de Tegucigalpa Óscar Andrés Rodríguez Maradiaga, president de Cáritas Internacional.

A la tarda, després de dinar, tothom va fer cap a la basílica de la Sagrada Família, on tingué lloc la celebració d’una Eucaristia (impressionant l’assistència de quatre mil persones dins el temple gaudinià. Com és sabut, el temple expiatori de la Sagrada Família és una església monumental iniciada el 19 de març de 1882 a partir del projecte de l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar (1828-1901). A finals de 1883 es va encarregar a Antoni Gaudí la continuació de les obres, tasca que no va abandonar fins a la seva mort, el 1926. El mateix Gaudí va dir: “El temple expiatori de la Sagrada Família el fa el poble i s’hi emmiralla. És una obra que està a les mans de Déu i en la voluntat del poble”.

Montserrat, un massís a voltes desconegut

“És cert que tots aquells a qui ens atrau aquest món meravellós del muntanyisme hem procurat entrar en diferents indrets llunyans, on la muntanya es fa bellesa paisatgística i repte alhora, per tal de poder aconseguir les fites que han donat nom a aquest univers natural. Però també és cert que moltes vegades tenim molt a prop de nosaltres un món meravellós que ens és un gran desconegut. Avui amb aquest testimoniatge audiovisual volem fer més nostre el complex rocós que és la muntanya de Montserrat.”

El Centre Excursionista de Balsareny donava la benvinguda amb aquestes paraules prèvies al passi de l’audiovisual “Montserrat, un massís per descobrir a peu”.

Érem al capvespre del divendres 26 d’octubre de 2012 reunits a la sala petita del sindicat. Prop d’unes vint-i-cinc persones ens disposàvem a gaudir d’un meravellós paisatge muntanyenc, narrat des del testimoniatge d’uns balsarenyencs que estimen el món excursionista.

Barret de Collbató i Mirador de Monistrol, sota la protecció del monestir que acull la Verge Morena, pas a pas, els assistents ens vam sentir transportats per uns camins encoratjadors: les cabres montserratines, el Cavall Bernat, les Agulles, Sant Jeroni, Sant Joan, la Canal del Moro, el Bisbe, el Vessant del Maçana i tot un recorregut geogràfic on canals i corriols, ordenadament planificats, ens mostraren l’encant paisatgístic de les diferents parets que engresquen al repte de l’escalada.

Nou espai de salut al Centre Mèdic Mercè

Són ben coneguts els diferents serveis que es poden trobar al Centre Mèdic Mercè. Doncs des de fa uns sis mesos s’ha afegit a l’equip de professionals en Carles Macias Contreras, manresà de 26 anys, com a professional de massatges.

 

En Carles és fill d’en Xesco, responsable del servei d’odontologia del centre, i ha cursat el batxillerat humanístic. També disposen d’un centre a la població de Navarcles, a la plaça Anselm Clavé, 1.

El servei que ofereix en Carles és el següent: terapèutica d’esquena, relaxant, terapèutica de cames, extremitats, pectoral, craneoencefàlic, etc.

Josep Gudayol i Puig

La Mina

 DE MEMÒRIA (20)

 

 

La fesomia actual de Balsareny no es pot explicar sense l'existència de la mina, avui en hores baixes. Quan es va obrir a la producció de clorur potàssic, a mitjans dels anys quaranta del segle passat, el poble quasi va duplicar el nombre d'habitants amb persones vingudes d'altres terres d'Espanya, d'Andalusia principalment. Ja en parlarem una altra estona.

No és cap novetat: Balsareny amaga al seu subsòl, a diferents profunditats, enormes dipòsits de sals potàssica i sòdica. Ja abans de la guerra civil, diverses empreses es van interessar a la seva explotació. Dues van cristal·litzar: la Fodina —que no va arribar mai a produir— va malviure amb pocs treballadors fins als any setanta; i la que recordo que anomenaven «La Minera», o sigui la mina actual de Vilafruns. Era una empresa alemanya que va fer edificar per als seus directius uns xalets molt elegants —i luxosos per a l'època— d'estil bavarès, envoltats de jardins i, crec, fins i tot d'una pista de tennis. Els xalets encara subsisteixen en un estat penós, però quan jo era petit feien molt de goig. Llavors hi vivien directius de la nova empresa que es va fer càrrec de la mina acabades les guerres civil i mundial, Explotaciones Potásicas, S.A., filial d'Unión Española de Explosivos. Però quan els xalets es van estrenar, cap al 1934, hi vivien alemanys. La guerra civil espanyola, primer, i la mundial després, van interrompre les perforacions. Havent perdut els alemanys la seva guerra, van perdre igualment la mina —no sé ben bé com va anar—. Però algun va fer arrels a Balsareny. Un d'ells, el Sr. Ritter, es va casar amb la Petronila Obradors, de cal Pijoan, i la seva filla, la Marichen, va ser companya nostra de jocs fins que van anar a viure a Alemanya. La vaig retrobar, ara fa poc, a l'enterrament de l'enyorat Joan Soler. Un altre d'aquells alemanys —un home declaradament nazi— era el Sr. Stollreiter, que freqüentava cal Fornesa. S'explicava que, quan entrava alguna vespa al seu despatx de Vilafruns, agafava un mocador i la treia fora amb gran delicadesa. No es pot negar que era un home de sentiments...

Quan la mina va engegar de debò, es va engegar igualment una gran afluència d'immigrants, com he dit, que van canviar la fesomia del poble. La mina tocava moltes tecles. A part de la principal, la de l'extracció de carnalita i silvinita des de cinc-cents metres de profunditat, hi havia la fàbrica transformadora del mineral en clorur potàssic i, en conseqüència, un hangar-magatzem i la secció d'expedició i transport. A la superfície hi havia també els tallers: mecànica, electricitat, fusteria. Igualment, un laboratori i una secció de planimetria, a part de les oficines. També hi havia un botiquí, amb practicant, i l'economat. I uns guardes jurats armats i amb uniforme que vigilaven el polvorí de la dinamita. Curiosament, als anys cinquanta encara hi havia en plantilla una brigada de jardiners que s'ocupaven del manteniment dels jardins dels xalets. I molts recordaran encara els aiguaders, encarregats d'omplir desenes de barrals —càntirs de fusta, irrompibles— a la font que hi havia arran de carretera entre la Torre del Roca i el Malpàs. Aquests barrals servien per apagar la set dels miners, que treballaven a alta temperatura (35 graus) bo i respirant la pols salabrosa de l'explotació. Per fer rutllar tot això calia molta gent que Balsareny no tenia. I vingueren de fora, doncs.

Un fet que va fer molt enrenou va ser el robatori, el juliol de 1955, dels diners del setmanal de la paga doble del 18 de juliol, en commemoració de la data de l'alçament militar de 1936 (ara es cobra el juny, si es cobra). Justament el caixer oficial, el Sr. Daniel Pons, estava de vacances, i el lladre o lladres es van endur mig milió de pessetes, aleshores una quantitat molt considerable. Tant, que recordo que la gent deia que qui les hagués robat ja podia viure tranquil tota la vida. I avui no són més de tres mil euros! El fet és que mai s'ha sabut qui ho va fer. La policia d'aleshores només sabia donar garrotades de cec. Garrotades en sentit literal: dos vells amics i companys de feina van ser apallissats brutalment sense cap sentit ni indici. A un d'ells, encara sortosament viu, dedico aquesta memòria. Perquè dos mesos després d'aquest fet vaig entrar, amb catorze anys, a treballar al despatx de la mina. I això es recorda.

Jordi Planes

Foto Arxiu J. Sarri