Per Sant Jordi es publicarà la novel·la Morir a cavall dels vents, que he escrit amb el Llorenç Planes i que esperem que aquest dia ja pugueu trobar a la llibreria Els Colors. Ens fa molta il·lusió presentar-la al nostre poble, perquè el rerefons de tot és una història d’amistat que comença a Balsareny amb els escoltes. De joves, amb el Llorenç ja escrivíem i fèiem moltes coses junts, entre les quals, col·laborar en el què aleshores eren els començaments del Sarment. A partir dels 18 anys la vida ens va dur per diferents camins i vam perdre completament el contacte i 35 anys després, a cavall dels vents, ens retrobem. Moltes passions ens tornen a unir, entre les quals, la muntanya i, ara, l’escriptura.
Escriure
la novel·la ha estat un divertimento en el sentit d’un exercici
despreocupat, lliure i molt divertit. Morir a cavall del vent és una
novel·la policial i d’intriga, però amb tocs de novel·la psicològica i negra,
de sàtira, de comèdia de costums de les cultures pirinenques i de reflexió
filosòfica.
La
que en principi era la mort accidental d’un corredor a la carrera més
prestigiosa dels Pirineus, la “Cavall dels vents” de la serra del Cadí,
sembla que és un homicidi. Una unitat
dels mossos d’esquadra de Puigcerdà, comanada pel sergent Grabulosa, és
l’encarregada de la investigació, en què van desfilant diferents potencials
homicides: la màfia russa, la màfia xinesa, antigues i modernes colles de
contraban d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, traficants d’anabolitzants i
diferents dopatges esportius, antics republicans assassinats al front i austríacs
que temen que nets de jueus reclamin les propietats que es van quedar.
Els
Pirineus, una terra aspra, escarpada i dura, batuda per llevantades i torbs,
poc habitada, amb gent feta a la seva, amb multitud de passos de vigilància
difícil, i amb tres estats implicats (l’espanyol, el francès i l’andorrà) hi és
omnipresent amb totes les seves cicatrius i ferides encara obertes en els
personatges de la novel·la: lloc d’escapada i d’arribada en moments
políticament convulsos, jueus i
republicans que fugen del feixisme en direccions contràries, passos
clandestins, joves neorurals que busquen el seu paradís… També hi traspua la
decadent cultura catòlica, amb els seus insignes mossens, progressivament
substituïts per psicòlegs, psiquiatres, i tot un nou moviment que barreja la
medicina alternativa, el ioga, les constel·lacions i el Mindfulness.
Volem
homenatjar també amb la novel·la el major Trapero, que un dia ens va convidar a
una reunió dels caps dels Mossos d’Esquadra que versava sobre les novel·les que
tenen per protagonistes els membres d’aquest cos. Vam descobrir que hi ha cinc
mossos que es dediquen a escriure novel·les policíaques. La nostra imatge de la
policia no era la d’un cos modern i sensible, i menys amb tanta gent
interessada en la literatura. És clar que el nostre protagonista (als mossos hi
ha de tot) és molt cínic i àcrata:
“He
arribat a ser sergent, però hauria pogut ser un gàngster. Si fos filòsof,
filosofaria; sóc mosso d’esquadra, desemmascaro fills de puta. Em limito a
mirar la gent que m’envolta, que investigo, i amb això en tinc prou per
filosofar: tot hi és. Tota la filosofia hi és.”
“Soc
un enemic de l’autoritat. És el que més m’emprenya de l’ofici: quadrar-me
davant d’un superior. La Creu de Sant Jordi és imperdonable. La medalla que
m’estimo més és una taca de salsa a la camisa. M’agrada el pensament solitari.
No puc sofrir els xais.”
Per
últim, voldríem destacar que la novel·la és plena de referències a personatges
i anècdotes de Balsareny que poblen la nostra memòria. Aquí en deixem, com a
tastets, tres fragments:
La
Sallés
La Sallés, com a flamant cap de «Les Hortènsies», per evitar
el contacte visual amb la pacient i els seus insults, caminava a desgrat al seu
costat. El Dr. Orejas no era sant de la seva devoció. La posaven negre aquests
metges joves que es creien amb dret de capgirar-ho tot.
El
Matamoros
—Perdona que canviï de tema, però, coneixies el David Daudé?
—Quina pregunta! Qui de Canillo vols que no el conegui? Els
Daudé eren una casa amb molta solera. El Ramon de Canillo va participar en
negocis que van anar molt bé: l’elèctrica, la telefonia, la Banca Nacional
Andorrana, les estacions d’esquí del Valira, les màquines llevaneu del Claret…,
però va tenir mala sort amb l’hereu, i amb el net encara pitjor. El David era
un cas com un cabàs. Se n’expliquen moltes bestieses, d’ell. Una de les que
recordo és que es va filar la filla d’un metge, un tal doctor Matamoros de
Berga. Es va emportar la filla i el cotxe del seu pare que du un cartell que
diu «metge», es va fer passar pel doctor Matamoros i se’n van anar a la Torre
del Remei de Bolvir, el millor hotel de cinc estrelles del Pirineu. L’endemà va
haver-hi una senyora que es va desmaiar i com que s’havia inscrit com a metge
van córrer a buscar- lo. Ell, decidit, va baixar com si fos el doctor Matamoros
i es veu que va curar la senyora desmaiada, que en va quedar molt contenta. Ves
a saber quines palpades li devia fer —va dir deixant anar una riallada
homèrica—. Però el millor de tot és que després es va posar també a la butxaca
el pare de la noia, el doctor Matamoros, i això sí que és l’últim del món. Si
m’ho hagués fet a mi, li hauria fotut una perdigonada. Com se’l va ficar a la
butxaca? És un misteri. A vegades havia vingut amb ell a passejar pel poble i
un dia fins i tot me’l va presentar. A mi el David no me la fotria pas, es veia
d’una hora lluny que volia fer-se el simpàtic, però que d’empàtic i afectuós no
en tenia res.
El
Bonals
—Hola Grabulosa, si us plau, segui —va fer el Bonals sense
apartar la vista de la pantalla de l’ordinador.
«Hòstia santa! Últimament, els metges ja ni et miren a la
cara. Són uns autèntics mussols», va passar-li pel cap al sergent.
—En què el puc ajudar? —va dir d’esma el psicòleg quan es va
dignar a alçar els ulls.
—Miri. No he vingut a parlar ni de mi, ni de la Gisela, ni
de vostè, ni d’aquest maleït vent d’Espanya…
—Em satisfà veure que el seu trastorn neuròtic obsessiu ha
minvat —va amollar el doctor, mantenint un to i una mirada neutres, però
escapant-se-li un posat mofeta.
—Ja hi som! Escolti, a mi parli’m clar i català. Gelosia.
Entesos, però no m’atabali amb altres hòsties. Estic tip d’anar a reunions de
psicòlegs i psiquiatres. Sou un veritable niu de serps! Quan ens trobem els
policies o els camioners ens diem a crits fills de puta, malparits i tot el que
vostè vulgui els uns als altres, i al cap d’un dia ningú no se’n recorda, però
en una reunió de psiquiatres us insulteu de la manera més recargolada possible:
«El teu narcisisme fa que no escoltis ningú», «estàs esdevenint una caricatura
de la teva obsessió compulsiva», «que no t’has pres el Trankimazin, avui?» I us
ho guardeu tot al pap. Això sí, sense perdre les formes. Ja en teniu de mèrit,
ja… Redéu! Però a mi no m’hi enganxarà pas, en aquest joc.
El Bonals va fer la mitja rialla.
—Fins i tot el vostre riure és fet i pastat —no pogué
estar-se d’afegir el sergent—, sense mostrar les dents, sense esclafir, en
alerta per fotre-li un moc a qui us convingui.
—Grabulosa, Grabulosa… —s’hi va tornar amb aire de
perdonavides el Bonals—, sempre delicat com una ungla d’ase. Miri, jo el trobo
simpàtic i entenc perfectament que la Gisela el prefereixi…
—Alto aquí! Ja m’està embolicant la troca amb les seves
teranyines psicoanalítiques. Només he vingut a parlar del David. Sé que el 2012
va venir a la seva consulta.
