DE MEMÒRIA (50)
Abans i després de la guerra, a
Balsareny es jugava a futbol, força pedestrement, valgui la redundància. S’hi
jugava al vell camp de terra de davant del cementiri, al lloc que ocupen avui
les cases del nord del carrer de la Travessera. Un camp molt irregular, voltat
de camps i vinyes, on podíeu trobar clapes d’herba en algun punt i xaragalls
fets per la pluja en altres. Calia intentar saber com botaria la pilota i,
després, intentar controlar-la.
La pilota era de cuir cosit a
trossos de forma que acabés resultant aproximadament rodona, perquè la costura
que amagava la cambra d’aire —que sovint es rebentava i s’havia de reparar amb
un pedaç i tornar-la a inflar amb una manxa de bicicleta— aquesta costura era
com un bony a l’estil de com es corden les sabates de cordons. Si jugant-la amb
els peus no passava res, si la jugaves de cap i t’anava del costat de la
costura, la pilota feia força mal. Per entendre’ns, la pilota era com la que
surt a l’escut del Barça. De pilotes no n’hi havia pas tantes com ara, només
una o dues que, acabat el partit, s’engreixaven amb greix de cavall per a
conservar-les de cara al partit següent. Calia estalviar.
L’equipació del Balsareny del meu
temps era de samarreta de ratlles amples blanques i vermelles, pantalonets
blancs i mitges vermelles. Les mitges tenien la particularitat que no tenien
peu, sinó una veta per passar-hi els mitjons de cadascú. Les sabates, amb uns
cordons llargs que calia entrecreuar per
sobre i per sota fins a lligar-los com si fossin una espardenya, eren feixugues,
i per tacs portaven unes tires de cuir a les soles. Res a veure amb les
actuals. Els protectors de les cames eren fets de trossos de canya recoberts de
roba i els porters duien genolleres.
Al camp no hi havia vestidors, ni
res. Els jugadors s’equipaven a la casa on avui hi ha la farmàcia. Una casa a
mig obrar, propietat de ca l’Eugeni i ocupada en part pel Frente de Juventudes
de la Falange. D’allà al camp, per la carretera, mig abrigats amb gavardines,
peça molt de moda en aquells anys quaranta-cinquanta del segle passat. Avui
seria de pel·lícula de Berlanga, aquella estranya desfilada. Més tard, quan es
van començar a construir les dues primeres cases del que seria el carrer del
Nord, els jugadors s’hi canviaven. I les dutxes? Cadascú a casa seva, si en
tenia, i si no, al safareig.
No crec que l’equip del Balsareny
estigués federat. Tots els jugadors eren estrictament aficionats. I els
campionats eren organitzats a nivell de pobles veïns. Cosa que, evidentment,
contribuïa a aguditzar la rivalitat que, sovint, es manifestava amb aldarulls,
a pinyes, entre el poc públic assistent. I contra l’àrbitre, una persona del
poble vestida de carrer, amb vocació de màrtir.
Dels jugadors que recordo, i no
els anomenaré pas tots, d’entre els que
figuraven en les nostres converses de nois hi havia la polèmica de qui era el
millor porter, si l’Ortín (que per malalt va estar un temps de baixa) o el
Tol·la (Josep Simon). Al capdavall, tots dos es jugaven la pell en aquells
terrossos. Un altre jugador indiscutible a l’hora de picar un penal era
l’Abadal. Ho feia de puntera, pel mig i a tres quarts d’altura, irresistible.
Tècnica infal·lible. Els millors, però, parlant de futbol, eren els germans
Vilella, el Lluís i el Quim, bessons, molt tècnics. A part que eren parents
meus, o potser per això, els admirava. Van arribar a jugar en equips de debò.
Ah, i a més em donaven una mica de la gasosa (la popular «graciosa») que els
donaven per refrescar-se a la mitja part.
No va ser fins a l’any 1957 que,
entre el Josep Camprubí i el vicari Mn. Felip Pujols no van fundar de manera
oficial i federativa —de moment a la categoria de
juvenils— la Unió Esportiva Balsareny, amb qui vaig tenir la primera fitxa.
Però això ja és una altra historia.
Jordi Planes
Foto: Arxiu. Futbol al
camp vell, finals dels anys 40. Hi veiem, entre altres, Abadal, Obradors,
Soler, Paco, Martínez, Prat, Mas, Vilaseca, Riera, Vallribera, Pujol, Garcia;
Pursals, L.Vilella, Prat, Xandri, Ortín, Vall, Garcia, Peix, Sala i Solà.
