Un dels autors va ser un eminent claretià, nascut a Balsareny, que entre moltes altres activitats (una d’elles ser el director d’una famosa revista eclesiàstica anomenada IRIS, que s’editava a Madrid) havia seguit molt de prop, la doctrina exposada en aquell concili Vaticà II. Aquest sacerdot era el Pere Casaldàliga, que abans de partir cap al Brasil, amb el propòsit d’anar a evangelitzar aquelles terres, va voler acomiadar-se abans de la gent del seu poble, en el si de la parròquia que el va veure néixer, coincidint en el temps –coses que ha vegades passen- amb la figura d’un pensador, doctor en teologia i en aquell moment Consiliari General de l’Escoltisme a Catalunya, com era el vicari de Balsareny en aquells moments, anomenat Lluis Mª Xirinacs i Damians. Quins privilegis no van ser els nostres, que a mitjans dels anys seixantes vam poder gaudir dels mestratges d’aquestes dues eminències universals. El Pere Juncadella, amb el seu caràcter taciturn i bàsicament místic, encaixava perfectament dins d’aquelles vivències, i dins d’aquell mon tant ple de preguntes i de poquíssimes respostes per a nosaltres, en aquells moments. Com se sap, aquests dos clergues van engegar una lluita titànica, cadascú en les seves respectives trinxeres. Nosaltres no teníem pas aquell temple i aquella fortalesa interior, com per romandre dins d’un mon de lluites tant sacrificades, tant llargues i compromeses, pel que finalment vam optar per allò que podíem fer, mes fidel les nostres possibilitats reals i que en definitiva, era allò que acostuma de fer, la gran majoria de la gent. El Pere, desprès d’una estada a les mines de potassa de Balsareny, va passar a les oficines d’una empresa constructora de Barcelona, per recavar finalment, amb aquella activitat que s’ajustava molt mes a la seva vocació, que era la docència. A cavall de Barcelona on residia, donava classes a joves de 13-14 anys en un Institut de Mollet del Vallès. A desgrat de les distàncies, molts d’aquell grup inicial, seguíem trobant-nos i en bona part coincidint, tant en el mon de les idees, com en el de mantenir una solida amistat que per dissort, nomes en circumstàncies com la present, podrien fer trontollar. No crec que sigui mai així. Ultra compartir tants episodis personals, el Pere era principalment, el gran company en el terreny de les confidències (no en va, amen de la seva llicenciatura en economia, també ho era amb psicologia) i tenia aquell difícil do de saber escoltar, amén de la paciència de comprendre’t, en tots i en cada uns dels moments que cada un de nosaltres necessita d’aquell mà amiga, que romangui al teu costat, de veritat. Que en pau descansis amic Pere. Josep Soler Cirera. O8650 Sallent 8Bages)
Un dels autors va ser un eminent claretià, nascut a Balsareny, que entre moltes altres activitats (una d’elles ser el director d’una famosa revista eclesiàstica anomenada IRIS, que s’editava a Madrid) havia seguit molt de prop, la doctrina exposada en aquell concili Vaticà II. Aquest sacerdot era el Pere Casaldàliga, que abans de partir cap al Brasil, amb el propòsit d’anar a evangelitzar aquelles terres, va voler acomiadar-se abans de la gent del seu poble, en el si de la parròquia que el va veure néixer, coincidint en el temps –coses que ha vegades passen- amb la figura d’un pensador, doctor en teologia i en aquell moment Consiliari General de l’Escoltisme a Catalunya, com era el vicari de Balsareny en aquells moments, anomenat Lluis Mª Xirinacs i Damians.
ResponEliminaQuins privilegis no van ser els nostres, que a mitjans dels anys seixantes vam poder gaudir dels mestratges d’aquestes dues eminències universals.
El Pere Juncadella, amb el seu caràcter taciturn i bàsicament místic, encaixava perfectament dins d’aquelles vivències, i dins d’aquell mon tant ple de preguntes i de poquíssimes respostes per a nosaltres, en aquells moments.
Com se sap, aquests dos clergues van engegar una lluita titànica, cadascú en les seves respectives trinxeres. Nosaltres no teníem pas aquell temple i aquella fortalesa interior, com per romandre dins d’un mon de lluites tant sacrificades, tant llargues i compromeses, pel que finalment vam optar per allò que podíem fer, mes fidel les nostres possibilitats reals i que en definitiva, era allò que acostuma de fer, la gran majoria de la gent.
El Pere, desprès d’una estada a les mines de potassa de Balsareny, va passar a les oficines d’una empresa constructora de Barcelona, per recavar finalment, amb aquella activitat que s’ajustava molt mes a la seva vocació, que era la docència. A cavall de Barcelona on residia, donava classes a joves de 13-14 anys en un Institut de Mollet del Vallès.
A desgrat de les distàncies, molts d’aquell grup inicial, seguíem trobant-nos i en bona part coincidint, tant en el mon de les idees, com en el de mantenir una solida amistat que per dissort, nomes en circumstàncies com la present, podrien fer trontollar.
No crec que sigui mai així. Ultra compartir tants episodis personals, el Pere era principalment, el gran company en el terreny de les confidències (no en va, amen de la seva llicenciatura en economia, també ho era amb psicologia) i tenia aquell difícil do de saber escoltar, amén de la paciència de comprendre’t, en tots i en cada uns dels moments que cada un de nosaltres necessita d’aquell mà amiga, que romangui al teu costat, de veritat.
Que en pau descansis amic Pere.
Josep Soler Cirera.
O8650 Sallent 8Bages)