Sant Jordi

 

Agraïm a l'Arcadi Sant Rimbau aquest poema que ens ha fet arribar per felicitar la diada de Sant Jordi als nostres lectors.

Tempo: ‘Mentida podrida’

 

La companyia Cal Teatre va presentar una nova edició del Tempo, el dia 13 d'abril a la Sala Sindicat, amb l’obra Mentida podrida.
 
L'espectacle proposa una reflexió sobre la mentida i la veritat a partir de la història d’un nen que rebutja la realitat. Dos arquitectes, experts en crear mentides, l’ajuden a crear-se una nova identitat. S’aguantarà, però, aquesta mentida? Es pot viure dins d'una mentida? 

 
Qui no ha dit mai una mentida? Qui digui que mai no ha mentit —a l’escola, al carrer, a casa, jugant a futbol o a cartes— estarà mentint. Ens menteixen a la tele i a internet. Els contes sovint son una mentida; hi ha  mentides que amaguen veritats, i veritats que amaguen mentides. Amb una combinació de llenguatges, entre titelles, actors i música, la companyia Cal Teatre ens va apropar a aquest univers. 

 
Cal Teatre va néixer el 2014 amb la idea d’aportar una visió pròpia sobre el teatre infantil i familiar. Dos dels seus fundadors es van formar en l’Institut del Teatre de Catalunya en la disciplina de Teatre Físic i Visual. D’alguna manera volen reflexionar des de l’escenari sobre totes les possibilitats que ofereix el teatre infantil, on no hi ha més barrera que la imaginació. 

 
Si us diguéssim que no ens va agradar gens l'espectacle que van oferir a Balsareny, seria una mentida podrida! Així que felicitats a l’organització i a la companyia per aquest espectacle que ens van oferir. Gràcies i enhorabona!
 
Jordi Vilanova
Fotos: Cal Teatre 

Ens volen imbècils

Tinamú

Hi ha un ocell a Sud-Amèrica, el tinamú, que quan ha de criar deixa els ous i les cries al niu, se’n va ben lluny i es posa a fer molt soroll perquè les altres aus centrin l’atenció allà on no hi ha la cria, i així no se la mengin.
 
En els humans, aquesta estratègia de despistar també s’utilitza. Més del que ens pensem. Els mags ho fan contínuament: capten l’atenció del públic i la desvien cap allà on els interessa. De vegades, alguns polítics també. I no diguem en el món de les finances.
 
Al món financer li interessa que l’educació centri l’atenció en la ciència i la tècnica, en els nivells d’adquisició de certes matèries acadèmiques, en els informes PISA i en les estadístiques. En canvi, li convé que quedi relegada una pregunta essencial: on volem que ens porti l’educació? El sistema neoliberal empeny a donar prioritat als coneixements cientificotècnics en detriment de les humanitats. Les humanitats ben enteses, no manipulades. El sistema educatiu està excessivament condicionat per factors economicistes.
 
Potser això és així perquè el món financer i una gran part de la classe política estan d’acord amb la progressiva estupidització dels individus. Volen que siguem imbècils perquè siguem més manipulables. Que no distingim entre veritat i mentida i que ens empassem tot el que ens diuen. Pretenen crear una ciutadania dòcil, sense capacitat de raonar: una població insensata, acrítica, sense consciència i fàcil de controlar. El sistema educatiu no se’n pot fer còmplice.
 
Per això ens hem de plantejar el sentit de l’educació: per a què ens hem d’educar? Com volem que siguin les persones com a resultat del procés educatiu? Què entenem per una bona educació i per a què ha de servir? Què volem aconseguir mitjançant els processos educatius? Amb quina finalitat ens eduquem i eduquem les noves generacions? Com ens agradaria que fossin les generacions futures?
 
Una resposta humanística a aquestes preguntes probablement defensaria una educació que posés molt més èmfasi en formar persones crítiques, autocrítiques, raonables, sensates, empàtiques, socialment compromeses amb la recerca d’una millor convivència entre persones, col·lectius i països. Una educació que potenciés la capacitat de desemmascarar les mentides, analitzar les fonts dels nostres prejudicis, i articular el benestar personal amb el benestar col·lectiu i la cura del medi ambient.
 
Una educació que promogués una visió més àmplia del bé comú, més enllà dels interessos individuals; que ajudés a desenvolupar la capacitat de posar fre als impulsos egoistes, la recerca de poder i notorietat, i les tendències invasives. Que contribuís a posar límits als impulsos hostils i al narcisisme, i que enfortís, sobretot, la capacitat de diàleg.
 
Una educació, com algú va dir, pensada per formar bones persones.
Si l’educació posés autènticament l’èmfasi en el vessant humanístic, potser avui no ens trobaríem amb 70 milions de persones que han posat el senyor Trump al poder.
 
Però no cal anar tan lluny. Tots som agents educatius, amb capacitat d’implicar-nos en l’educació, d’educar i de ser educats. Si féssim una reflexió serena sobre què volem que sigui l’educació, probablement acordaríem posar més èmfasi en l’educació humanística. Perquè la major part dels grans problemes que veiem venen d’aquí.
 
Balsareny Educa

Veredicte del 54è Concurs Nacional de Fotografia Festa dels Traginers

 

Primer premi Nacional en color: Bartolomé González Pérez

El diumenge 6 d’abril de 2025, a la sala petita del Sindicat, es va emetre el veredicte del 54è Concurs Nacional de Fotografia Festa dels Traginers. El jurat d’enguany, format per Mayka Garcia Moreno i Agustín Padilla Carreño (de l’Agrupació Fotogràfica Badia del Vallés) i Francisco Espejo Sánchez (del Foto Club Terrassa), va emetre per unanimitat el seu veredicte, atorgant els premis següents:
 
PREMI NACIONAL DE CREACIÓ DIGITAL 
1r premi: BARTOLOMÉ GONZÁLEZ PÉREZ, de Balsareny
2n premi: MIGUEL RODRÍGUEZ MARTÍNEZ, de Caldes de Malavella
3r premi: JOSEP M. FONTANET VALLS, de Sabadell

1r premi, Bartolomé González Pérez

2n premi, Miguel Rodríguez Martínez

3r premi, Josep M. Fontanet Valls

 
PREMI NACIONAL DE COLOR 
1r premi: BARTOLOMÉ GONZÁLEZ PÉREZ, de Balsareny
2n premi : ANTONIO MARÍN AMATLLER, de Castellar del Vallès
3r premi: JUAN CABALLERO JUNCAL, de Balsareny 

1r premi, Bartolomé González Pérez

2n premi, Antonio Marín Amatller

3r premi, Juan Caballero Juncal

 
PREMI LOCAL DE COLOR 
1r premi: ISIS CANALES HERRERA
2n premi: XAVI VALL RIBALTA
3r premi: ANTONIO RUIZ FORTES 

1r premi, Isis Canales Herrera

2n premi, Xavi Vall Ribalta

3r premi, Antonio Ruiz Fortes

PREMI NACIONAL DE RETRAT DE TRAGINER 
1r premi: JOSEP RECIO ROMAGUERA, de Blanes
2n premi: MIGUEL RODRÍGUEZ MARTÍNEZ, de Caldes de Malavella
3r premi: MANEL CREUS VILARRUBÍ, de Sabadell 

1r premi, Josep Recio Romaguera

2n premi, Miguel Rodríguez Martínez

3r premi, Manel Creus Vilarrubí

 

PREMI NACIONAL DE BLANC I NEGRE 
Col·lecció d’honor: BARTOLOMÉ GONZÁLEZ PÉREZ, de Balsareny

Bartolomé González Pérez

Bartolomé González Pérez

Bartolomé González Pérez

1r premi: ANTONI MARÍN AMATLLER, de Castellar del Vallès
2n premi: JOSEP M. FONTANET VALLS, de Sabadell
3r premi: JOSEP RECIO ROMAGUERA, de Blanes
4t premi: PEDRO GALLARDO MARTÍNEZ, de Badia del Vallès
5è premi: DANIEL FONT VILA, de Ripoll 

1r premi, Antoni Marín Amatller

2n premi, Josep M. Fontanet Valls

3r premi, Josep Recio Romaguera

4t premi, Pedro Gallardo Martínez

5è premi, Daniel Font Villa

PREMI LOCAL DE BLANC I NEGRE 

1r premi: YOLI SÀNCHEZ IZQUIERDO
2n premi: JUAN CABALLERO JUNCAL
3r premi: ANTONIO RUIZ FORTES

12 premi, Yoli Sànchez Izquierdo

2n premi, Juan Caballero Juncal

3r premi, Antonio Ruiz Fortes

* * * * * 

Estudiant el veredicte. Foto: Jordi Sarri

El jurat. Foto: Jordi Sarri

Sarment

Presentacions d’autors de Balsareny

 

 
Si en aquest mateix Sarment explicàvem que el proper 9 de maig a les 7 de la tarda es presentarà, a la sala Sindicat, el recull Poemes, de Joan Cors Vilaseca, és bo d’esmentar també que uns dies abans, el 6 de maig, també a les 7, a la llibreria i espai cultural La Tempesta, un altre balsarenyenc presentarà un llibre seu; en aquest cas es tracta de Joan Albert Vicens Folgueira, doctor en filosofia, que presentarà l’obra Humans a Auschwitz. Què va ser de l’ésser humà als camps nazis? (Editorial Claret, 2025). A partir dels testimonis de presos en camps de treball i extermini nazis, i també del comandant d’un camp, el llibre fa una anàlisi profunda sobre la condició humana, la lluita per la dignitat i la supervivència, la presència simultània de bondat i maldat en situacions límit o l’amor i l’esperança enmig del patiment més extrem. Acompanyarà l’autor en la presentació el pedagog Llorenç Planes Casals. 

 
Precisament el dia de Sant Jordi, en Llorenç Planes i en Jordi Corominas Escudé, també de Balsareny tots dos, hauran estat signant, a la Rambla de Barcelona, exemplars del seu llibre El cantó fosc del Cadí (Edicions Salòria, 2025), una novel·la on retrobarem l’inspector Grabulosa i altres personatges del primer llibre en comú d’aquest dos autors, Morir a cavall dels vents (Andorra, 2019), en una nova ficció d’investigació criminal que serveix de pretext per endinsar el lector en la geografia, la història, la parla i la mitologia del nostre Pirineu. Esperem que ben aviat el presentin a Balsareny, com van fer amb el primer llibre i aquí en vàrem parlar. 

 
I ja fa uns mesos que circula la segona edició, notablement augmentada, del llibre Entre els déus i el no-res (Fragmenta Editorial,  2023; 2a ed., 2024), del mateix Jordi Corominas, doctor en Filosofia i diplomat en Teologia. La primera edició ja es va presentar al nostre poble i ens en vàrem fer ressò amb una ressenya; he de dir que aquesta nova versió fa el llibre encara més recomanable de llegir: no tan sols els nous capítols afegits, sinó tot el volum de cap a cap: una panoràmica amena i rigorosa sobre les diverses religions —i les diferents formes d’ateisme i d’agnosticisme— que enriqueixen l’esperit humà. Estaria bé una nova presentació al nostre poble. 

 
També fa uns mesos que en Jordi Lladó Vilaseca, doctor en Filologia, presentava a Berga, en qualitat de curador de l’edició, el volum Sota l’escorça (Edicions de L'Albí, 2024), excel·lent antologia de textos periodístics de Ramon Vinyes, obra que se suma a altres que el balsarenyenc ha publicat sobre el dramaturg berguedà i universal. En vàrem parlar fa pocs mesos en una entrevista, però m’agrada de recordar-ho aquí: fa goig, veure com la gent sàvia de Balsareny publica les seves aportacions a la cultura universal i ens en parla a casa nostra, que és també casa seva. Felicitats als autors d’aquests textos, i l’enhorabona als lectors que vulguin endinsar-s’hi: no se’n penediran.
 
R. Carreté

El gorg del Salt de Borredà

RACONS DE CATALUNYA
 

El gorg del Salt de Borredà

 
On es troba i com s’hi va?
 
Es troba als afores de Borredà, però molt a prop del poble. Per arribar-hi, cal agafar l’autovia C-16 i, després del túnel de Berga, trencar a la dreta per la C-26, passant pel viaducte que travessa el pantà de la Baells, fins a Vilada i després a Borredà. Immediatament passat Borredà, i passat també el km 166, hi ha un doble revolt i, tot seguit, el trencall que va a Sant Jaume de Frontanyà. En aquesta cruïlla (km 0 de la BV-4656) hi ha un descampat on es pot deixar el cotxe. Després cal anar a peu per l’esquerra de la carretera C-26 en sentit les Llosses i Ripoll, només uns 150 metres, seguint un altre doble revolt; després cal travessar la carretera cap al costat dret i d’allà mateix (hi ha un indicador) en surt un corriol una mica tortuós que va baixant en ziga-zaga durant uns 300 metres, fins arribar al gorg. A la part final hi ha uns 8 o 10 esglaons. Des de Balsareny fins a l’aparcament esmentat hi ha uns 48 quilòmetres.
 
Com és el gorg?
 
El gorg és un clot bastant gros, on l’aigua queda estancada en una gran bassa força fonda, que sembla una piscina natural: a l’estiu s’hi banyen i tot. Tanmateix el més espectacular és el gran salt d’aigua que hi ha prèviament al gorg, d’uns 20 metres d’alçada. La fotografia adjunta correspon a finals de març, després de l’intens període de pluges que hem tingut en aquest inici de primavera.
 
Aquesta  formació geològica es troba sobre el riu Mergançol, que neix a la serra del Catllaràs, prop de Sant Jaume de Frontanyà, i desemboca al Llobregat a l’altura del pantà de la Baells.

El nivell d’aigua de la Baells a finals de març

El desguàs d’aigües del pantà a finals de març

 

Aprofitem per mostrar, també en fotos, el nivell d’aigua al pantà de la Baells a finals de març, gairebé ple a vessar; així com el sortidor de la presa el dia que van posar el desguàs tan alt com és, d’uns 35 m³ per segon.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors

Activitats de La Tempesta: abril 2025

 

Xavier Duran i Àngela Ribas

La programació del mes d’abril de l’espai cultural de La Tempesta va començar el dijous dia 3 amb la presentació del llibre L’endemà d’ahir (Edicions de L’Albí), de Xavier Duran, a càrrec del mateix autor i de la filòloga i poeta Àngela Ribas, que en va fer una acurada dissecció. Es tracta d’una novel·la de tema científic, amb una estructura molt original que fa moure els mateixos protagonistes en èpoques que oscil·len entre el 1870 i el 2040: s’hi mostra com els avenços tecnològics han provocat canvis profunds en les relacions humanes i en la configuració social. 

Violeta Caballol i Mireia Sala

 

L’endemà, divendres dia 4, hi va haver un “Tastet de llibres”, a cura de Violeta Caballol, bibliotecària escolar i mediadora literària, i de Mireia Sala, mestra especialista en literatura infantil i juvenil, que van recomanar al jovent diverses possibilitats de lectura per al proper sant Jordi. 

Glòria Tàpia i Alexis Cabrillana, La Trup

 

El diumenge dia 6 es commemorava el primer aniversari de La Tempesta i hi va haver festa grossa: a migdia, un concert del duet surienc La Trup, amb Glòria Tàpia i Alexis Cabrillana, que va interpretar una generosa selecció, molt agraïda pel públic, de versions i covers de peces molt conegudes i de diferents estils musicals. I a la tarda, poemes: “Que tronin versos!”, un recital poètic a micròfon obert, coordinat per Olga Molina i Sònia Moya, en què tothom qui va voler va poder recitar poemes propis o aliens. Els dos actes van ser molt aplaudits pel nombrós públic que atapeïa l’espai de la cafeteria-llibreria en aquesta celebració.

Elisenda Solsona i Alba del Villar

 

El dijous dia 10, Elisenda Solsona va presentar el seu llibre Mammalia (Editorial Males Herbes), juntament amb Alba del Villar, prescriptora literària. És una novel·la que tracta dels problemes de la fertilitat i de les relacions maternals que se’n deriven; i també reflexiona sobre les conseqüències devastadores dels secrets de família quan afloren des del passat on semblaven soterrats.
 
La programació del mes continua el dia 23 amb la parada de llibres per la Diada de Sant Jordi, així com amb la participació en una emissió en directe de La Central d’Ona Bages-Moianès, i un assaig obert de Laia Malo amb Bateguen Atzavares, un muntatge musical que travessa les fronteres experimentals de la música electrònica incorporant els sons que emeten les plantes, sobre versos del poeta mallorquí Josep M. Llompart en l’any que commemora el seu centenari.  
 
Ramon Carreté
Fotos: La Tempesta

Xavier Calvet i la seva música

Bullitt: 'B Major' formació actual (2023)

 

Des de ben petit, el Xavier Calvet Sabala sempre va escoltar música a casa seva; però ens explica que el moviment Escolta li va fer de porta d’entrada a tocar la guitarra. Recorda amb afecte el Txus Garcia, el Xavi Novell i el David Hernàndez, els seus caps i les persones amb qui va descobrir discos i grups que després li esdevindrien referents. Dels 15 als 18 anys no va acabar de trobar aquell entorn que necessitava per trobar-se en un local o garatge i tocar amb els companys, i va haver d’esperar a arribar a la Universitat Autònoma (UAB). Allà sí, va conèixer l’Enric Pla, de Sant Feliu de Guíxols, el bateria de Bullitt,  i junts van començar els primers assajos als bucs d’assaig que la Universitat ofereix als seus alumnes per a activitats culturals i associatives, a la mateixa plaça Cívica del campus.
 
—Als 18 anys comenceu a assajar i arriben els primers concerts.
 
—Sí, amb l’Enric, en Guillem i en Jonathan vam formar el primer grup, Snot For Lunch, que amb una traducció literal voldria dir “Mocs per dinar”. El nom estava inspirat en una sèrie i en aquell moment ens semblava divertit i irreverent. El grup va durar prop d’un any i el primer concert va ser en un Ateneu que hi ha al costat del Palau de la Música, a Barcelona.
 
—I el següent grup?
 
—Va ser Airmail, amb l’Enric, el Guillem, en Jonathan i més tard també en Marc Pujol, amic de Balsareny. Cal dir que els grups eren difícils d’estabilitzar perquè teníem una edat que comportava molts canvis de vida: ja fos a nivell d’estudis, treball o lloc de residència. Amb aquest grup vam tocar prop de quatre anys: assajàvem a Barcelona i vam fer força actuacions i els primers enregistraments en estudis més o menys professionals.

Airmail, primer grup (2002)

—Abans de parlar-nos del grup Bullitt i del teu projecte en solitari, parla’ns del tipus de música que toqueu i de què representa per a vosaltres.
 
—La gran referència sempre ha estat el punk-rock i el rock alternatiu. Alerta amb el concepte que tenen algunes persones del punk, aquella música  de caràcter destructiu i agressiu. Hi ha diversos estils dins el punk; el nostre s’adiu al tipus de punk que ve de la filosofia DIY (Do it yourself, fes-t’ho tu mateix), un corrent que comença als anys 80 i que s’estén al llarg dels 90, i que va ser per a nosaltres una eina de construcció col·lectiva, de denúncia social i de cert esperit de col·lectivitat, des de la germanor. És per això que la majoria de vegades toquem en sales petites i llocs autogestionats, on es valora la proximitat entre grup i públic i on tan important és el que passa a l’escenari com el que passa a baix de l’escenari. Sovint hem recorregut molts quilòmetres per tocar davant d’un públic poc nombrós, però a qui els agrada el què fem, que saben qui som; la gent que tenim al davant són en gran part amics i coneguts que hem anat sumant al llarg dels anys i que són fidels a un estil i manera de fer música que compartim. Es crea molta complicitat en els concerts. Sovint se’n parla com a ‘escena’, que no deixa de ser un entorn propici per a desenvolupar les teves idees.

Bullitt: 'Squared Wheels' (2008)

 
—Així doncs, sovint toqueu per a un públic concret i per als qui s’hi afegeixen.
 
—La majoria de vegades sí: per a nosaltres és un estil pur, perquè no cedim a les pressions del mercat ni fem res per agradar més o menys o esdevenir ‘comercials’. És clar que això vol dir que quasi sempre hem estat al marge de subvencions i circuits de sales. L’espai per als grups que canten en anglès a casa nostra sovint està reservat als grups forans.
     Aquí s’ha apostat més per la música de festa, de ballar. A fora s’està més acostumat a la música per escoltar i, sovint, gaudir-ne des de l’audició i no tan sols des del ball o la diversió ‘per se’. Vivim una mica als marges; si tu no vols cenyir-te als principis del mercat, costa trobar la porta d’entrada. Hi ha moltes coses que influeixen en com portar una carrera musical: hi ha modes i estils a cada moment i cada vegada més grups i de més estils diferents. Nosaltres vam optar per fer les coses a la nostra manera i rebre amb els braços oberts tot el que vingués. A nivell personal, sí que des del 2017 al 2020 em vaig poder dedicar exclusivament a la música a través del meu projecte en solitari i de tocar compaginar l’activitat amb diversos grups, però va arribar la Covid i tot va quedar aturat.

Bullitt: 'Love or Die' (2010)

 

—Una cosa que et deuen haver preguntes moltes vegades és per què et sents més còmode cantant en anglès.
 
—Sí, mireu, la primera vegada que em vaig posar a la guitarra vaig començar a cantar en anglès. Havia estudiat anglès de jovenet, traduït i après moltes cançons en aquesta llengua i em va sortir de forma natural. També pels grups de música punk i rock alternatiu que escoltava, totes les meves influències eren anglo-saxones. He participat en altres projectes, com Saint Tropoez, que cantàvem en català i amb qui vam ser finalistes del concurs “Sona 9” amb un producte de pop-punk alternatiu, però no hi vam poder donar continuïtat per diferents circumstàncies.

Bullitt: 'Sparks' (2015)

 
—Ara sí: què és Bullitt?
 
—Comencem l’any 2005 amb l’Enric, el Ferran, en Carlus i jo; tots vivíem entre Sant Feliu de Guíxols i Girona i teníem la base d’operacions a Salt. El 2008, després de suar molt, editem el nostre primer disc, Squared Wheels, i després en vindrien tres més: Love Or Die’ (2010), So Many Ways’ (2013) i Sparks (2015). Uns anys memorables, musicalment parlant, on el grup no deixa de girar per tota la península i és convidat a diversos festivals.
     L’any 2015, de manera sobtada, el grup ha de fer front al cop més dur, amb la mort d’en Ferran, baixista de la banda. Tot i un primer esforç per donar continuïtat al projecte, un any després aturem l’activitat indefinidament; fins al 2023, quan l’entrada de Vidal Soler al baix renovarà les energies de la resta de membres de Bullitt i tornarem als concerts i gravarem un nou disc: B Major.
 
—El període d’aturament de Bullit és quan basteixes el teu projecte en solitari? Bé, solitari és una manera de dir-ho, perquè sempre vas acompanyat de molts i bons músics.

—Sí, després de la mort d’en Ferran em vaig trobar amb la necessitat de canalitzar diversos sentiments a través de la música i gràcies a haver fet tants amics músics al llarg dels anys vaig anar donant forma a les cançons i a la banda que formaríem en directe. El 2017 vaig treure el primer disc d’aquest projecte, Firebird, i el 2019 la seva continuació, Crosswinds. 

Xavier Calvet, 'Crosswinds' (2019)

 
—Heu tocat en locals petits, però també heu fet concerts en grans espais. Ens ho expliques?
 
—Sí, i tant; hem passat pel Primavera Sound, pel Festival de Pedralbes, pel Festival de la Porta Ferrada, pel Mercat de Música Viva de Vic, per les Festes de la Mercè, per les Barraques de Girona... I sí, en aquests concerts-festivals tens l’oportunitat d’arribar a un públic més ampli i, amb sort, hi ha gent que et coneix per primera vegada. És una gran experiència, però nosaltres sempre hem apostat per la feina de la formigueta: les persones properes que comparteixen la nostra manera de fer i els espais petits on la suor és compartida entre públic i grup i on els logos de les marques i patrocinadors simplement no hi tenen cabuda.
Podríem omplir una revista sencera amb les etapes musicals del Xavi, els seus grups i discos. Ens agradaria haver transcrit amb prou exactitud el que ens ha explicat aquesta persona que es nota que viu la música amb molta intensitat, tant quan l’escolta com quan la crea. La connexió que hi estableix es percep quan en parla i transmet emoció i autenticitat. Des d’aquestes ratlles el felicitem i li desitgem una llarga vida musical com a companya inseparable. I ell ens hi afegeix:
 
—Moltíssimes gràcies pel vostre temps, i una abraçada a tots els balsarenyencs.
 
—Gràcies a tu, i endavant! Molta sort i no paris.
 
Entrevisten: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Xavier Calvet