Sant Marc 2012

El dia de Sant Marc s’ha llevat assolellat. Durant tot el matí, les colles de Bastoners han donat el Bonjorn al veïnat. Després de la benedicció i distribució del panellet i en acabar la missa de sant Marc, a la plaça de l’Ajuntament s’han ballat les danses tradicionals del nostre poble, algunes de centenàries, com les dels Bastoners i el Ball de la Faixa, amb gran participació de nois i noies de diverses edats, gràcies a l’esforç personal dels que els ensenyen a ballar i gràcies a la implicació pedagògica de l’Escola Guillem de Balsareny en la conservació mi difusió de les nostres danses.

Dues colles del Ball de la Faixa, dirigits per Meritxell Mas, han fet sengles rotllanes, culminades amb dues llargues «figueretes», a al so de la preciosa música de la dansa, interpretada per la Cobla Rosaleda. Tot seguit, dos grups de dansa de l’AMPA de l’Escola Guillem, el més menuts i els més grandets, dirigits tots per Alba Fontanet, han ballat dues peces tradicionals catalanes.

A continuació, la colla de geganters  han fet ballar els Gegants i els Gegantons de Balsareny. Aquests darrers estrenaven ball propi, una composició de mossèn Joan Bajona, dirigida per ell mateix al front de la Cobla Rosaleda, amb una melodia molt bonica que no desdiu de la que ell mateix va fer el 1985 per als gegants grans. Gegants i Gegantons han ballat també al ritme del grup de Grallers i Timbalers (Els que + sonen).

Dues colles de Bastoners joves, alumnes de l’Escola Guillem, dirigits per Xavi Vall i Anabel Rodríguez, han ballat les danses tradicionals: la Marxa, la Picaceia, el Picotí i el Rotllet, al so de dos saxos. Finalment, els Bastoners grans han ballat la Marxa, l’Airosa, la Picaceia i el Rotllet nou; en acabat, han convidat antics bastoners a afegir-s’hi.  La Cobla Rosaleda ha clos l’acte amb una audició de sardanes.

A la tarda, la Rosaleda ha celebrat el també tradicional concert a la seu del Centre Instructiu i Recreatiu, el Casino, amb una aplaudida interpretació de peces d’òpera, sarsuela, sardanes i cançons catalanes, per acabar amb l’esperat «vals-jota». Aquesta cobla participa en la nostra festa major des de l’any 1976, en què van fer una audició de sardanes; i al concert del Casino des de 1977. El 1978, van fel el ball de la festa major, però el concert popular va anar a càrrec de l’orquestra Costa Brava. Ja des del 1979, la Rosaleda no ha faltat a aquesta cita; és a dir, que fa 35 anys que hi toquen (Informació d’Agustí Planes tramesa per Esteve Carreté).

El lliurament de premis del concurs de Pintura a l’aire lliure i l’obra de teatre “Roda, món” del grup Mumusic Circus, dins la programació de Tempo, han clos la diada de sant Marc, que desitgem que tothom hagi pogut gaudir.

Sarment

Fotos: Esteve Carreté

Festa Major 2012

SOCIETAT

Ha començat la festa Major de 2012, que, com que Sant Marc cau en dimecres, té actes programats per a diversos dies. Fins al moment de tancar aquesta edició, s’havia celebrat, el diumenge 15 d’abril, un concurs de pintura ràpida a l’aire lliure. El divendres dia 20, ball amb el grup Ostres, ostres; cercavila infantil “Salcavila”, amb el grup La sal dels mars; el pregó de la festa Major; repic de campanes a càrrec dels Campaners de Balsareny i focs artificials, amb l’espectacle “Somnis”, de Pirotècnia Igual; i concert jove, amb els grups La Raíz, Ki Sap i DJ Puxi. El dissabte 21, matinal infantil, concurs de pesca, classes de tennis; concert de tarda i ball de nit amb l’orquestra Costa Brava; i concert jove, amb els grups locals Kòdul, Natrik i PD De la Casa.

I diumenge 22, concurs de pesca sènior; trobada de cotxes clàssics; XI trobada de Gegants i cercavila, amb dotze colles geganteres i els corresponents grups d’animació; el lliurament dels premis dels XLII concurs de fotografia festa dels Traginers; la proclamació del nou Traginer d’Honor; l’obra teatral “Marit i muller, quin merder”, a càrrec de la companyia Macarra; i ball amb Joan Vilandeny. El dilluns 23, sant Jordi, les tradicionals parades de roses i llibres al carrer, i manualitats infantils a la Biblioteca Pere Casaldàliga, amb parada de llibres de segona mà.

Per al dimecres 25, dia de sant Marc, bonjorn al veïnat dels Bastoners de Balsareny; benedicció i repartiment del panellet de sant Marc, missa de sant Marc i les tradicionals ballades dels Gegants de Balsareny, Bastoners i Ball de la faixa, danses i sardanes amb la Cobla Rosaleda; i a la tarda, el tradicional Cafè-Concert al Casino, com de costum amb la Cobla Rosaleda; lliurament de premis del concurs de pintura; i l’espectacle “Roda, món” de MumusicCircus, dins la programació de Tempo. La programació continuarà divendres 27, dia de la Moreneta, amb la festa al Casal Verge de Montserrat i la trobada intergeneracional dels residents amb alumnes de l’Escola Guillem de Balsareny; i el diumenge 29, amb una pedalada popular, un torneig d’escacs de partides ràpides, el lliurament de premis del concurs literari sant Marc i l’actuació dels alumnes de l’escola municipal de música.

Hem deixat per al final l’esment de la Mostra de guarniments, bastos i càrregues de la festa dels Traginers, que es pot visitar als baixos de la casa Torrents (antic Mas Martí), recentment restaurada, i que són una magnífica mostra del que pot ser en el futur el tan anunciat Museu del Traginer. De debò que fa goig de veure, i si bé és cert que aplicar-hi uns criteris rigorosos de museïtzació –que ja estan dissenyats de fa temps– requereix un cost que encara no es pot fer efectiu, també s’ha de dir que aquesta petita mostra es pot ben presumir i ensenyar, i es podria deixar com a exposició permanent i obrir-la en dies assenyalats o en combinació amb determinades visites guiades al Castell. Ara la casa ja és restaurada, els bastos i guarniments ja hi són, només caldria fer l’últim pas, quan l’economia ho permeti. Felicitats i persistim!

Sarment

Fotos: Sarment

Balsareny Avui

BALSARENY AVUI

De camp a aparcament públic

Fa uns dies (Sarment número, 410), en aquesta secció s'informava que Balsareny, malgrat no tenir unes grans àrees enjardinades, sí que disposa de petits espais dedicats al lleure i al descans. Avui, però, volem referir-nos a una nova infraestructura, acabada fa molt pocs dies. Es tracta d'un aparcament públic de dos nivells situat a sota del carrer del Trull. Aquells que trenquen la setantena recorden el "Trull Vinyataire" i més darrerament el camp de cereals. Aquests terrenys, que formaven part del patrimoni del Centre Instructiu i Recreatiu "El Casino", ara són de propietat municipal i donaran el servei d'aparcament de forma gratuïta. Recentment es va haver de dur a terme una petita reparació a l'aparcament a causa d’un fort ruixat que va esfondrar part del sòl. Ara ja han estat reestablertes les condicions de seguretat que el lloc requereix.

Enderrocament de Cal Piano, a la plaça de Catalunya

A la confluència del carrer de la Coromina amb el carrer de la Sèquia, la carretera de Moià i el carrer de la Indústria hi podíem trobar fins fa ben poc la casa de Cal Piano, un immoble situat en un dels angles de la plaça.

Cal Piano, conegut amb aquest nom per les generacions més grans balsarenyenques, era un habitatge forjat amb obra de fàbrica i amb una estructura triangular a tres aigües. Joan Artigas, el Joan de Cal Piano, en va ser l'arquitecte, empresari i paleta constructor que va aixecar aquest edifici que ara ha estat enderrocat.

Aquest edifici era un dels últims que es va construir amb materials “de casa": totxanes, maons i totxos de Cal Serra de Navàs, i mosaics i rajoles de Mosaics Morros de Balsareny. L'edifici conservava l'estil de volta catalana de simetria empetxinada. Amb l'enderroc de Cal Piano, doncs, desapareix un dels estils d'arquitectura emblemàtica balsarenyenca.

Els minuts de Marcel Gros i els quarts de so de Maria Coma

La Sala el Sindicat, en un espai curt d'uns quinze dies, ha vist dues actuacions que podem considerar de gran nivell.

Marcel Gros havia estat convidat en altres ocasions en el cicle TEMPO. Amb l'últim espectacle, "Minuts", es va guanyar de nou forts aplaudiments del públic assistent. L'espectacle de l'artista manresà ens guiava cap a la consciència de les agulles del rellotge (tic, tac, tic, tac...) amb un toc educatiu envers el respecte per l'entorn en el qual vivim.

Maria Coma, amb la seva veu, va mantenir l'espectador silenciós i expectant durant l'hora i mitja en què va anar desfullant la seva "Magnòlia". Amb l'escenari a mitja ombra, hi podíem trobar el tercet que l'acompanyava, format per una guitarra, una bateria i un violoncel.

Un relat angoixant basat en un fet real: 127 hores

El divendres 30 de març de 2012, el Centre Excursionista de Balsareny va emetre la pel·lícula "127 hores". Unes catorze persones van gaudir del film a la sala petita del Sindicat. Van ser dues hores de llargmetratge patidor, que la conta la història, verídica, d’un escalador professional i atrevit que queda atrapat en una esquerda en caure-li una roca sobre el braç dret. La pel·lícula, amb una fotografia i realització admirable, transporta l'espectador al punt de vista d’un personatge que lluita per alliberar-se de la trampa que l'atzar i el destí li han fet viure. Alliberat finalment, amb la pèrdua del braç presoner, el qual s'ha hagut d'amputar ell mateix, aconsegueix ser rescatat per poder ser atès en un centre mèdic.

Els Geganters de Balsareny, gralles i tambors acullen la 92a Volta a Catalunya

El dissabte 24 de març de 2012, Balsareny va sortir al carrer per tal de donar suport i acolliment als ciclistes participants de la 92a Volta Ciclista a Catalunya. Les entitats Geganters de Balsareny, recolzats per Els que + Sonen (nova entitat balsarenyenca) amb les gralles i tambors, van escortar els esportistes que procedien de Manresa, Callús i Súria. L'Ajuntament de Balsareny va desplegar tot un seguit de mesures de seguretat en els llocs que formaven part de l'itinerari de la volta. Els ciclistes van arribar a Balsareny passant pel carrer Travessera, carrer Balmes i carretera de Moià i van seguir en direcció al poble d'Avinyó. Concretament davant de la piscina municipal, la gent de Balsareny va oferir un calorós aplaudiment al grup ciclista, aclamant sobretot en Jordi Simon, ciclista de Navàs i membre de la Unió Ciclista Alt Llobregat, que va aconseguir arribar a la meta entre els primers 35 corredors.

Josep Gudayol i Puig

Ricard Bacardit i Tantinyà: inventor artesà d'un faristol per a les puntaires

ENTREVISTA

Som a casa del nostre conciutadà Ricard Bacardit i Tantinyà, on tindrem una breu xerradeta que girarà sobre la seva artesania i sobre una vida dedicada a la feina. Trobem en Ricard Bacardit dins el seu taller ubicat a la terrasseta de l'immoble familiar. "Tal com pots veure, aquí hi passo la meitat de les hores diürnes de cada dia. Aquesta és la meva caseta de fusta que em van regalar els meus fills Joan i Mercè, i la Mireia i en Sergi també hi tenen la seva part."

Ricard Bacardit i Tantinyà neix a Balsareny el 13 de novembre de 1930. Va estudiar amb el mestre Buixó (Escola Nacional) i també va anar a les escoles dels capellans, on aquells anys hi havia mossèn Francisco. Li agrada llegir i sempre que pot llegeix sobre temes d'història. Ara mateix, llegeix La sèquia dels manresans, del sallentí Llorenç Villuendas. Amb la seva dona, la Mercè Benet i Sorroca, els encanta viatjar. Han visitat Suïssa, Andalusia, Cantàbria, Aragó, Castella La Manxa i Mallorca, entre d'altres llocs. També els agrada el cinema, el teatre i el ball.

- Tu véns del món del tèxtil. Com t'introdueixes en el món de la fusteria?

- En aquells anys, la revolució industrial en el món del tèxtil feia que a les fàbriques hi hagués incorporades seccions, com la colla de paletes, els manyans i la fusteria. És en aquesta última secció, on em vaig iniciar com a aprenent de fuster. Més tard, vaig arribar a tenir l'ofici.

- Tu treballaves a Soldevila (Sant Esteve de Balsareny). Sempre vas fer de fuster?

- Ara totes aquestes fàbriques han quedat com a peces de museu, però en aquells anys el tèxtil a tot l'eix del Llobregat era un sector innovador. Primer per la fibra del cotó i més tard per altres fibres artificials. Jo hi vaig viure en una altra etapa. Un bon dia, van portar una màquina de la marca Winder, era una ovilladora, i les directrius d'aquells anys van instruir-me per fer d'encarregat. Recordo que tenia unes vint-i-cinc treballadores al meu càrrec.

- Anem a parlar d'aquest invent, aquesta mena de faristol que tan bé va en el món de les puntaires. Com se't va encendre la bombeta?

- La Mercè, la meva dona, és una gran puntaire i jo sóc un gran admirador d'aquest col·lectiu. Un dia em vaig adonar que les puntaires havien d'aguantar entre les cames el coixí tot inclinant-lo un 40%, aproximadament, i això podia ocasionar, entre altres coses, mal d'esquena. Aquest faristol consta d'una plataforma inclinable i regulable, on pots col·locar el coixí. A més a més, té una alçada còmoda per portar a terme l'activitat dels boixets.

- El faristol et deu haver anat molt bé de cara a les trobades de puntaires, oi?

- Bé, més que res, el faristol és per poder-lo fer servir a casa, ja que a les trobades de puntaires ja disposen, normalment, d'una taula on es repenja el coixí.

- Quan vas fer el primer faristol i quants en portes de fets?

- Més o menys va ser sobre l'any 1991. No sabria dir-te quants n'he fet, però si que et puc dir que el producte ha anat a diferents llocs: Mallorca, Sant Sebastià, Andorra...

- De quina fusta està fet el faristol? I de boixets, també en fas?

- Majoritàriament la fusta és de Flandes. Els boixets també. Dels dos productes n'he regalat molts. Aquesta feina forma part del meu món. Recordo que a la senyora Cati, al Casal de la Gent Gran, una gran professora, n'hi vaig regalar un. També m'agrada dir que a la meva filla Mercè li he fet diferents mobles.

Josep Gudayol i Puig

Francisco Fernández Díaz: dissenyador d'una màquina CNC

ENTREVISTA

Dins l'àmbit de les entrevistes sobre el món puntaire, entrevistem aquest balsarenyenc que, després d'assolir la seva merescuda jubilació, pot dedicar-se més plenament a les seves aficions: la mecànica, l'electrònica i la informàtica.

"Vaig entrar en contacte amb el món de les puntaires a través de les meves cunyades, l'Àgueda i l'Araceli, grans aficionades a fer puntes de coixí. Observant el meravellós treball que duen a terme aquestes dones, vaig pensar que podia decorar els boixets (bastonets de puntes de coixí) per tal d'aconseguir un conjunt més harmoniós i donar un toc més alegre i personal a aquesta tasca."

Francisco Fernández Díaz (Kiko), va néixer a Balsareny, al carrer del Nord número 32, el 10 de març de 1957. Va cursar els estudis primaris a l'escola balsarenyenca Roc García. La seva última feina fou la de vigilant d'explotació a la mina Iberpotash de Vilafruns (Balsareny). A Fernández li agrada llegir i l'últim llibre que ha llegit és Las Golondrinas de Tartessos, d'Ana María Vázquez Hoys, un estudi sobre l'origen de l'escriptura al sud de la península ibèrica.

És un gran viatger. Coneix molt bé les poblacions de Huelva i Sevilla i també ha visitat les Illes Balears, les Illes canàries, Roma, París i Praga.  Ens diu que el proper viatge que farà serà a la ciutat de Londres. Li agrada el ball, especialment la salsa i la "bachata". Aquesta última modalitat de ball la practica cada cap de setmana. També és un gran aficionat a la mecànica, l'electrònica i la informàtica.

- Quina tècnica feu servir per construir els bastonets? Manual o mecànica?

- Per a la seva elaboració faig servir les dues tècniques, la manual i la mecànica. La decoració d'alguns boixets requereix una feina manual més detallada, mentre que d'altres decoracions les porto a terme mecànicament amb l'ajut d'un torn i una màquina CNC (Control Numèric Computeritzat). Aquesta màquina CNC ha sigut dissenyada i construïda per mi mateix i, amb ella puc portar a terme tant la decoració dels boixets com qualsevol tipus de figura en 3D. Per a fer un boixet, en primer lloc, el construeixo al torn, després dissenyo a l'ordinador la decoració que portarà i, amb la màquina CNC, aplico la decoració, després el poleixo al torn i, finalment, l'acabat el faig pintant-lo a mà.

- Quines són les mesures que han de tenir cada boixet? Tots són iguals?

- Cada boixet té les seves característiques dins d'unes mides estandaritzades. Hi ha quatre tipus de mides de boixet: els més petits mesuren 8 cm de llargada, deprés hi ha els de 10 i 12 cm, i els més grans mesuren 14 cm. En quant al diàmetre, va en funció de la decoració de cada boixet. Els boixets que he decorat per a les puntaires del nostre poble han estat de 12 i 14 cm de llargada i amb diferents tipus de decoració.

- Quines hores hi dediqueu?

- La decoració des boixets és un dels hobbies que m'ajuden a distreure'm durant el dia, ara que estic jubilat. No tinc un horari establert, tot depèn de les ganes i la inspiració. Puc fer-ne durant unes hores, com també no fer-ne cap durant dies.

- Quina és la quantitat que en podeu fer durant una hora?

- Això depèn molt del tipus de decoració, ja que aquesta té un procés complex. Segons el tipus se'n poden fer més o menys.

- El vostre art va adreçat a particulars o bé per a algun col·lectiu de professionals?

- Bé, com que és un hobby, no té un objectiu professional. Fins avui, només he decorat boixets per a aquelles puntaires que m'ho han demanat i per a la meva col·lecció personal.

- Per últim, de quina matèria prima han de ser els boixets?

- El boixet tradicional es fa amb fusta de boix; però ara també se'n fan amb altres fustes nobles, com el banús, l'"iroko", la bubinga, etc. Però jo de moment encara utilitzo el boix.

Josep Gudayol i Puig

Rics i pobres

COL·LABORACIONS
           Cuentan de un sabio que un día,
                tan pobre y mísero estaba,
                que sólo se sustentaba
                de unas yerbas que cogía.
            "¿Habrá otro –entre sí decía–
                más pobre y triste que yo?"
                Y cuando el rostro volvió,
                halló la respuesta, viendo
                que iba otro sabio cogiendo
            las hojas que él arrojó.

                Pedro Calderón de la Barca, La vida es sueño, segle XVII



Així descrivia Calderón de la Barca la pena del que tenint alguna cosa es lamenta i ignora que hi ha altres que no tenen res. El poema en qüestió és aplicable indefinidament, té l'agradable prescripció facultativa de ser el consol de pocs en el mal de molts, o de servir com a oració espiritual per a aquells que, tenint-ho tot, es compadeixen dels que no tenen tant.

La qüestió és que les riqueses estan mal distribuïdes, això ho sabem tots, encara que hi hagi qui pretengui instituir que uns mereixen més que altres, que sempre hi haurà els que hereten i els desheretats, que la vida, en la seva diversitat, també és diversa en la repartició de béns, que si tothom tingués molt, qui seria el tonto que treballaria? Qui seria el servidor i qui l'amo? D'altra banda, si tots fóssim pobres, qui crearia empreses i llocs de treball?

Siguem simples i simplifiquem. Les riqueses són per al ric i les misèries per al pobre, és un precepte establert en les antigues escriptures, que ja diferenciaven un estat de l'altre i condemnaven el ric a viure subjecte a la matèria i al pobre li injectaven resignació amb la promesa d'una vida eterna al costat de Déu.
És clar que davant el dubte d'aquesta promesa, els rics prefereixen allò palpable més que no la incertesa, i no renuncien a cap de les seves pertinences per un premi de consolació.

Es poden establir nivells i categories, ampliant la diversitat:

a)Hi ha el ric, molt ric, fastigosament ric, propietari de multinacionals, rei de monopolis, creador d'ocupació per mitjanament pobres i distribuïdor de béns que generen indústria i transformen matèria i produeixen altres béns, sustenten països i dirigeixen estats. O també, el lladre de guant blanc que se les enginya per dominar i sostreure les misèries dels altres i convertir-les en or pur, no pas per art de màgia, sinó amb males arts.

Però el ric és mortal, igual que el pobre, irremeiablement mortal, incapaç de perllongar la seva vida ni que fos emprant la seva immensa fortuna; i té la mateixa por a la mort que el pobre, però més, perquè perd molt més que aquest, a part de la vida.

b) Hi ha el pobre, miserablement pobre, despullat dels seus drets humans i de la seva dignitat. Persona no grata que vagareja pels carrers a la recerca d'un treball o d'una ànima caritativa. Anomenat vulgarment indigent o tercermundista, empleat anònim que sustenta moltes ONG, beneficiant miserablement amb les restes de la pietat aliena que li arriben desgastades i molt dilatades. Un pobre és un ésser amb mala sort, diuen, perquè la seva sort depèn de la sort dels altres, que al seu torn depenen de la immensa sort d'alguns.

c) Però entre un i altre extrem hi ha categories; i els afortunats del mig, els que produeixen perquè tot segueixi un ordre metòdic i continuat, els uns més, els altres més o menys, van tirant, amb l'objectiu de ser uns honrats treballadors que es guanyen el pa amb la suor del seu front.

I bé, aquí estem tots capejant la vida, cotitzant amb les nostres obligacions, sustentant el cos com podem, somiant amb ascendir, ascendir, ascendir... per poder ser els rics en un futur. Perquè, no en tinguem cap dubte, tots volem ser rics, com aquells rics que tant critiquem; tots sentim enveja podrida envers aquells que tenen el poder de subministrar i sostreure. En una enquesta realitzada a Anglaterra, de cada 100 enquestats, tot just un cinc per cent preferien romandre com estaven; la resta aspirava a ser ric.

Es veu que els desheretats assoliran el Regne del Cel, han d'establir allà les seves partícules i hi seran per sempre feliços, sense necessitat de menjar nissos. El conformisme pregonat per algunes religions apaivaga l'esperit, però el cos continua tenint fa.

Tot seguirà com està, perquè hi ha un acord imprès en els gens de la humanitat, un acord que estableix les diferències com a part de la lògica de la supervivència. Els mateixos gens que estableixen la igualtat mortal per a tothom.

Josep Estruel Filella

Viure

COL·LABORACIONS

La meva parella i jo fem el que podem, ja ho veus, però amb dos fills i jo sense feina... Quan em diuen d'algun lloc, hi vaig a fer unes hores, tant me fa on sigui, a netejar una casa o fer de cambrera en un bar. Però la meva germana si que ho passa malament. Van tancar la fàbrica on treballava i era l'únic recurs del poble, o almenys això creu, i es deprimeix. Els meus pares li donen menjar, mentre puguin...

Quina merda! I a sobre la quantitat de gent que ens estafa i la poca justícia que hi ha!

Josep, som un munt, un desproporcionat munt de vides que pugnen per sortir a la superfície de l'existència quotidiana. Cadascú ocupat en la seva tasca de sobreviure, finançant la subsistència sota la pena de treballs forçats. "Guanyaràs el pa amb la suor del teu front". I no només el pa, també la carn i les postres. Però la pena no és la mateixa per a tots. N'hi ha que arrosseguen una condemna aliena, a més de la pròpia. Alguns suen excrements, altres exhalen perfums.

La sobrecàrrega existencial és per a alguns un veritable suplici, on aconseguir, ja no el pa, sinó les engrunes. Amagats sota la taula del gran banquet, llepen les deixalles escampades per terra, mentre els comensals els donen puntades de peu amb les seves sabates llustroses.

En aquest munt és barregen idiomes i colors, cultures, ignoràncies, qualitats i qualitats, senys i desequilibris, opressions i llibertats.

Entre tanta diversitat no hi parentius, tot i provenir d'un mateix origen. Cada individu posseeix la seva individualitat, la seva independència, el seu raonament i els seus costums, i s'entremesclen tots per obtenir les mateixes finalitats. Acomodant els instints a les seves conveniències, els humans utilitzen l'engany, l'estafa, l'amor i tots els estratagemes possibles per guanyar el preuat pa, amb les seves carns, les postres i un extens historial de necessitats. Així podríem definir vulgarment la supervivència. Afortunadament no tan sols de pa viu l'home, també hi ha adeptes al coneixement, a aquest "alguna cosa més" que il·lumina el fosc submón de les necessitats primàries. En què invertiríem el nostre temps si no l’emprem per a aconseguir el pa? Si el nostre cos no necessités cap combustible per funcionar i només l'oxigen (gratis de moment) fos necessari per viure? És clar que, sense aquesta despesa indispensable, encara estaríem sotmesos a la pena de treballar per protegir el cos del fred i de la calor, i tenir una llar, un cotxe, i, en fi, la resta de cadenes a què estem sotmesos. Però és bonic viure. Malgrat les inclemències que aquest treball comporta, viure és una cosa rematadament bonica. Entre mos i mos, entre pena i martiri, hi ha entreactes que compensen la condemna imposada per la desobediència, per haver menjat el fruit de l'arbre de la ciència del bé i del mal. Haver menjat aquest fruit és la causa d'una interminable indigestió de coses bones i dolentes que alternem segons la nostra capacitat de discerniment i el nostre rendiment humà com a persones amb un alt potencial de consciència.

Viure és la millor condemna, la més acceptable, la que suportem amb tots els inconvenients. Viure és tenir opció a tot, acceptar inclòs el repte de la mort per tal de viure. Viure a costa del sofriment humà és una realitat difícil d'admetre, causa i desordre de l'existència pacífica, dimonis exclosos també del paradís per mortificar la raó i la intel·ligència. La bellesa d'existir només és comparable al sentiment d'estar viu. Cada segon de vida contribueix a l'existència de l'univers, a la grandiositat de tota la creació de la que som, potser, la millor obra. Som un munt, un desproporcionat munt d'inquietuds i lluites. Un inesgotable cabal d'intencions bones, amb una càrrega de malignitat considerable que hem de depurar, abans que arribi a ser irremeiable. Viure és un dret per a qualsevol raça, cultura o persona.

Josep Estruel Filella

Dos filòsofs

COL·LABORACIONS

Passejaven dos amics, una d'aquelles tardes de primavera, quan la vida es difumina entre clars i fosques tonalitats que anuncien el despertar de les llavors i els rampells del romanticisme. Intercanviaven opinions, filosofant i divagant entre les realitats i els somnis. Calibrant i sospesant el preu i la mesura de les coses, dels esdeveniments i les seves circumstàncies. Tots dos fregaven els 65 i gaudien de la seva jubilació sense oposar-se al transcórrer del temps, calculant la sort d'estar vius i tenir bona salut.

Havent complert amb les seves respectives obligacions de criar fills i en la seva faceta d'avis responsables, s'atorgaven el plaer del descans merescut, fora de tota complicació inútil i prescindint dels problemes sense solució possible.

Vidus, per desgràcia, vivien les seves solituds amb l'aplom de la dignitat, amb les seves modestes pensions, tot en un ordre matemàticament social. A aquesta edat es posa en pràctica el fruit de totes les experiències viscudes i es confirmen les raons sobre tot allò que, disseccionat, va mostrar la seva realitat amb una veracitat impecable.

Es van conèixer per implicació dels seus respectius treballs i van entaular una amistat que perdurava després de trenta anys.

Asseguts en un banc a l'ombra d'un plataner, contemplaven l'anar i venir de la gent amb la seva càrrega de preocupacions i la seva rutina social. La barreja d'edats i races, la diversitat de parers, el tràfic imparable d'anades i vingudes amb els seus intermedis per al descans. Un llit de vida que perllongava la vida sense concedir descans a la mort, un interminable riu d'existències pròpies acumulades en existències comunes.

Antonio (A): Fixa't, Ernesto, quants rostres diferents amb els seus cervells hermètics, quants cossos en moviment amb destinacions desconegudes, quantes vides pròpies integrades en el comú, totes les ideologies diferents caminant pel mateix món.

Ernesto (E): Sí, Antonio, cada un amb el seu món particular i depenent al mateix temps de la particularitat de cada món, enllaçats en la trama social, enganxats a un sistema de vida que ens assegura el manteniment i l'evolució.

A: Has pensat alguna vegada en la grandiositat i el miracle d'estar vius? Ser elegit entre cinc milions d'espermatozoides i experimentar l'acte de viure, de ser, de reconèixer i raonar.

E: Bé, alguna vegada m'he desentès del confortable raonament d'estar per estar i divago entre les nebuloses i les constel·lacions, intentant trobar alguna pista que m’aclareixi el misteri de la vida. Però crec que aquest misteri mai no podrà ser desmantellat per l'home, perquè aquí radica sobretot, en el fet de no conèixer per no destruir, perquè som tan propensos a la destrucció que acabaríem amb la pròpia existència.

A: Ni que ho diguis. La necessitat ens obliga al desperfecte de ser irresponsables, però no sé fins a quin punt es pot atribuir a la necessitat l'egoisme, l'exageració de comoditats que més que còmodes són perjudicials, causa i desordre dels conflictes actuals, malnutrició dels sentits que s'esgoten abans de ser descoberts com a imperatius per sostenir l'ordre mundial.

E: Però aquest és un sistema de vida que resol en part que les indústries prosperin, que hi hagi feina, que la consumació de la consumició sigui la religió més practicada per l'avanç de les tècniques, el desenvolupament del benestar, el pa assegurat, l'evolució de la revolució contra tot pronòstic d'un futur incert.

A: Què dius, home! Avui no es viu pensant en el futur, no hi ha prou garanties de continuïtat per assegurar que els nostres néts i besnéts gaudeixin d'una vida prou saludable i fèrtil, digna i natural. L'explotació dels recursos no dóna per tant. Som la causa de la nostra pròpia extinció, el fèretre que conté la mort i la vida en la seva mateixa cavitat, i vam optar per extingir, abans de reconstruir. No vull semblar pessimista, però això se'ns va de les mans, tret que l'ésser humà reaccioni i en un desesperat crit d'agonia ressusciti de les seves pròpies vileses i exerciti la ment per la sensatesa i la naturalitat.

E: Doncs mira, jo confio en els meus descendents, els meus fills no exerceixen l'abús del consumisme, els he educat en la mesura justa de la proporció i el desgast, han après de la meva escassetat el mèrit de saber aprofitar, la constància d'insistir en allò que és impossible, la lluita per l'existència lliure d'enganys propagandístics. Estic molt orgullós d'ells i confio que els meus néts seran seguidors d'aquesta justa mesura.

A: Jo també estic content amb els meus i suposo que seran molts els que comparteixen aquest orgull, però no són suficients. L'expansió desmesurada d'un sistema que només busca la satisfacció en l'abús, sense mesurar entre el que sobra i el que falta, és la causa de tot el desordre, és el que divideix el planeta en porcions de submons i inframons. Nosaltres hem viscut entre la mancança i el desbordament. La mancança ens va impulsar, però no ens va contaminar el conscient convertint-lo en inconscient. Tenim sort de saber "ser" en conjunt sense desposseir-nos del "jo" personal, observant l'entorn, adaptant-nos a les seves exigències, però sense maltractar les exigències dels altres.

E: Em deprimeix tant realisme, no sé quants anys més viurem tu i jo, estem sans i assenyats i encara podríem viure trenta anys més. Són molts anys per evadir-se d’un futur incert. Hem d'estar agraïts per tot allò viscut, la superació dels problemes, el salari que ens ha quedat després de cotitzar durant tota una vida, però ni tan sols això ens redimeix del que pugui passar, res no ens assegura que aquest salari resistirà el pas de trenta anys, ni que la salut i el seny ens assistiran. Així que donem el vistiplau a allò que viu i quedem-nos en un present, dia a dia, reposant en un trànsit quotidià i confiant en les descendències que deixem.

A: Tot el bé que es va fer, si altres el volen desfer, qui els ho podrà impedir? Mira quina tarda més bonica, quins colors, quines aromes, com es barregen natura i gent: en els seus rostres s'endevina l'alegria de la primavera, l'eclosió de les llavors, el sentiment anònim de cada un rebotant en el cosmos i barrejant-se amb el bategar de l'Univers. Cal viure l'avui i l'ara, que el que hagi de venir, si és dolent, se’ns endugui; que si és bo, ens mantindrà ferms.

E: Què et sembla si sopem a casa meva? Després ens anem a lligar.

A: Em sembla una opció contemporània i avantguardista, això d’anar a sopar junts. Pel que fa a lligar... Molt surrealista, però mai se sap! Som-hi!

Josep Estruel Filella

Veredicte 42è Concurs de Fotografia Festa dels Traginers

Es reuneixen a la Sala Sindicat els senyors:

DOMÈNEC L. ALIÓ,  de Berga, Excel·lència FCF. Membre de l’AFC;

     MANEL GARCIA EGEA, de Barcelona. Membre de l’AFC;
    PERE ROMERO ALONSO, de Barcelona. Membre de l’AFC;

els quals es constitueixen en el Jurat del 42è Concurs Nacional de Fotografia Festa dels Traginers.

S’han presentat un  total de 291 fotografies, entre tots els apartats.        

Per unanimitat han emès el següent veredicte:

PREMI NACIONAL DE CREACIÓ DIGITAL:

Primer Premi: TXEMA LACUNZA NASTERRA, de Sabadell

Segon Premi: JAUME CALSINA UBACH, de Castellar del Vallès
Tercer Premi: ANDREU SOLER i MONELLS, de Sabadell

PREMI NACIONAL DE COLOR:

Primer Premi: JAUME CALSINA UBACH, de Castellar del Vallès

Segon Premi: ANDREU SOLER i MONELLS, de Sabadell
Tercer Premi: TXEMA LACUNZA NASTERRA, de Sabadell

PREMI LOCAL DE COLOR:

Primer Premi: ESTEVE IGLESIAS MANERO  

Segon Premi: BENVINGUT XANDRI CARDONA  
Tercer Premi: ALFRED SELGAS SANTAMARIA

PREMI NACIONAL DE BLANC I NEGRE:

Col·lecció d’honor: TXEMA LACUNZA NASTERRA. de Sabadell

Primer Premi: ORIOL PAJARES GONZALEZ,  de Gironella
Segon Premi: DANIEL GRAELL, de Sabadell
Tercer Premi: DANIEL FONT VILA,  de Ripoll
Quart Premi: AGUSTÍN PADILLA,  de Badia del Vallès
Cinquè Premi: JAUME CALSINA UBACH, de Castellar del Vallès

PREMI LOCAL DE BLANC I NEGRE:

Primer Premi: BARTOLOME GONZÁLEZ PÉREZ

Segon Premi: JUAN CABALLERO JUNCAL
Tercer Premi: BENVINGUT XANDRI CARDONA

PREMI NACIONAL RETRAT DE TRAGINER:

Primer Premi: TXEMA LACUNZA NASTERRA, de Sabadell

Segon Premi: JAUME CALSINA UBACH, de Castellar del Vallès
Tercer Premi: SÍLVIA MOLINA FLORES, de Badia del Vallès

I  per tal que en quedi constància, signen l’acta a Balsareny,  el  1 d’abril de 2012.
DOMÈNEC L. ALIÓ  - MANEL GARCIA -  PERE ROMERO

Convocatòria d'assemblea

Cercle Cultural de Balsareny
Convocatòria d’assemblea general ordinària

Es convoca l’assemblea general ordinària del Cercle Cultural de Balsareny, que tindrà lloc el dissabte 26 de maig de 2012, a les 6 de la tarda, a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny, amb el següents punts de l'ordre del dia:

1. Lectura i aprovació, si escau, de l'acta anterior.
2. Modificació, si escau, dels articles 4 (últim paràgraf), 11.2 , 14.1 i 14.5 dels Estatuts de l’associació, substituint el terme "butlletí" pel terme "revista".
3. Renovació de Junta.
4. Lectura i aprovació, si escau, de l’estat de comptes a 31 de desembre de 2011. Quotes i tarifes per al 2012.
5. Informe de la redacció del Sarment.
6. Precs i preguntes.

La Junta.

La Festa Major de fa cent anys

HISTÒRIA

La Meritxell Mas ens ha fet arribar aquest document que han trobat entre papers del seu avi de cal Magnet. És un programa de la Festa Major de fa cent anys, del 1912. La portada, impresa, diu :

“Solemnes Festes que’l poble de Balsareny celebrará en honra del seu gloriós patró St. March, durant els díes 24, 25 y 26 d’Abril de 1912.”

La contraportada porta una autorització manuscrita de l’alcalde, que era el farmacèutic Antoni Rimbau: “Autorizo la celebración de los festejos cívicos detallados en el presente programa y los bailes públicos de tarde y noche con orquesta de los días 25 y 26 del actual en la sala del Ateneo. Balsareny, 22 de Abril de 1912. El Alcalde, Antonio Rimbau”. Hi ha el segell de la “Alcaldía Constitucional - Balsareny”. L’Ateneu era una sala de ball que hi havia a l’actual carrer de Jacint Verdaguer, número 23.

L’interior del programa conté impresos els actes de la Festa, que resumim: el dia 24, a migdia, repic de campanes; a les 8 del vespre, Completes amb orquestra, Rosari i cant dels goigs del patró. Després, l’orquestra fa un “passant pels carrers” (cercavila). El dia 25, a les 6 del matí, bonjorn; a les 6,30, missa matinal, amb orquestra que tocarà “boniques y agradables simfonies”; a les 8, missa de lletanies i distribució del Pa de Sant Marc; a les 9,30, un altre passant, seguit d’un ofici solemne amb un sermó sobre sant Marc per un predicador forà, el pare Tarvel, i un “llevant de taula” (acapte amb música); a les 4 de la tarda, vespres cantades, rosari i processó amb els goigs del sant; i a les 9, passant i serenata a la plaça. I el dia 26, al matí, passant i ofici en sufragi dels difunts, amb sermó del mateix predicador; en acabat, l’orquestra farà un nou passant pels carrers; a les 3 de la tarda, rosari cantat. El programa afegeix que “els Bastoners, com els demés anys, lluhirán també la festa”, i que els dies 25 i 26 hi haurà balls [manuscrit: “tarda y”] a la nit [manuscrit: “al Ateneu”].

Com es pot veure, la festa es reduïa, a part dels Bastoners, a actes religiosos i diverses cercaviles a càrrec de l’orquestra, que també amenitzava els quatre balls. Els de tarda es devien afegir a última hora, quan el programa ja era imprès, per això és afegit a mà; i el local, també especificat a mà, se’l devien descuidar en primera instància. En efecte, el 1912 ja hi havia el Casino i el Centre parroquial, però encara devia funcionar l’antic Ateneu, que havia estat seu del Centre Instructiu i Recreatiu, havia estat clausurat el 1904 arran d’uns incidents. Per això, el 1905 es va construir el Casino, nova seu del CIR, al seu actual emplaçament del carrer Vell. Més endavant, el 1916 es va constituir l’associació “els Neutrals”, que tenia la seu en una altra casa del carrer Vell, però que va fer servir com a local de ball l’antic Ateneu, rebatejat llavors com “el Recreu”, fins al 1932. Aquest document demostra que entre 1905 i 1916 el local de l’Ateneu continuava fent servei públic, malgrat no pertànyer a cap associació. Agraïm a la Meritxell que ens hagi enviat aquest programa.

R. Carreté

La reforestació de les zones cremades de Balsareny

NATURA

La reforestació de les zones cremades de Balsareny

Zona del Serrat del Maurici reforestada

A principis de la primavera 2011, o sigui, fa un any, es va repoblar, amb més de 10.000 exemplars de plantes, tota una extensa zona del terme municipal de Balsareny que malauradament es va cremar el 18 de juliol de 2005. En aquella ocasió es va cremar un sector que va des del terme de Castellnou de Bages, prop de la Torre dels Moros, passant pel Mas Tosquer i a la vora de la Caseta del Gener, fins al nostre conegut Pla de Calaf, el Serrat del Maurici i una part de la Baga Fosca. Doncs bé, l’any passat es va reforestar una àrea propera al nucli urbà (es veu prou bé passant per l’autovia), que agafa tot l’entorn del turó del Serrat del Maurici i una part de la Baga Fosca. En ella ja s’hi havien plantat alguns arbres l’hivern de 2009. La reforestació va ser organitzada per l’obra social de CatalunyaCaixa a Balsareny i, d’aquest fet, ja se’n va informar a la revista Sarment l’abril de 2011.

La majoria de planters eren de pins: 3.000 de pi blanc (Pinus halepensis), 1.300 de pi pinyer (Pinus pinea) i 3.600 de pinassa (Pinus nigra); però també uns 2.100 d’alzina (Quercus ilex). A més s’hi van plantar alguns arbustos com l’arboç (Arbutus unedo) i el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus). Entre tots es van ocupar unes 11 hectàries.

Cubell amb plantacions d'arboç i alzina

Actualment, si donem una passejada per la zona, veurem com força exemplars han crescut ja una mica, mentre d’altres no han prosperat. Si ens hi fixem, la zona reforestada es pot identificar fàcilment perquè hi destaquen els protectors dels petits exemplars d’arbres i arbustos. Per un costat, una part dels plançons estan col·locats pel mètode tradicional, és a dir, units a un pal tutor perquè es sostinguin bé i envoltats d’un tubet de plàstic de color verdós que destaca a la vista; per això en aquella zona hi podem veure milers d’aquests tubets de plàstic. Tanmateix una part més petita es van protegir, com a prova pilot, amb una mena de cubells grossos de plàstic amb una tapa blanca, que té una obertura per on s’introdueixen els plançons (poden haver-n’hi un o dos), i que compten amb un dipòsit que recull l’aigua de la pluja i aigua condensada de l’atmosfera; aquesta reserva líquida es va subministrant a la planta durant un llarg període de temps i li permetrà desenvolupar-se millor. És un sistema de regatge anomenat Waterboxx, creat per Pieter Hoff, que va venir a Balsareny. Segons va explicar ell mateix, aquest mètode evita haver de fer regs de suport als plançons durant els dos primers estius, en què la planta és encara molt jove i li costa més adaptar-se a la sequera. A les fotos es poden veure tant els tubets verds com els cubells blancs.

Cubell amb un pi blanc força crescut

Com dèiem abans, ara, al cap d’un any, molts exemplars han sobreviscut i han crescut una mica, per bé que d’altres s’han assecat: ja se sap que tots no viuran. El bosc d’aquesta zona es va regenerant per ell mateix, però molt lentament i sobretot ho fa amb herbes i arbustos del país; també amb arbres, però pocs en alguns punts i, fins i tot,  certs llocs molt pedregosos poden esdevenir desèrtics. També cal tenir en compte que algunes espècies, com la pinassa, no es repoblen fàcilment de forma natural. Per tot això, la plantació és un bon suport. El fet de repoblar ajuda a mantenir la biodiversitat, assegura que en un futur hi hagi força arbres que puguin anar creixent i, a còpia de molts anys, tornin a donar l’aspecte boscós que tenia la zona. Es calcula que per poder tenir un  bosc madur, el que en ecologia es diu un ecosistema estable, poden passar ben bé uns 50 anys, però probablement, amb la reforestació, aquest temps es pugui reduir quelcom, sobretot els primers anys, que són els més complicats per a restablir la densitat d’arbres.

Cubell amb plantacions de pi blanc i alzina

Comparació de la zona cremada el 2005 amb la del 1994

Si ens passegem per tota la carena de la Baga Fosca fins arribar a la pista de Castellnou, podrem veure el contacte entre la zona cremada el 2005 i la de 1994. Aquesta darrera, recordem-ho, va afectar tot el vessant que va, en terme de Balsareny, des de la Torre de Castellnou i el seu pic veí, el Tossal de les Pinasses (el punt més alt de Balsareny, amb 626 metres), fins a la zona del Colell (casa deshabitada i en ruïnes), l’església de Sant Vicenç d’Aladernet (encara conservada després de la restauració que s’hi va fer ja fa una colla d’anys), Candàliga, Cal Castellà i el Solà d’Aladernet (aquestes dues darreres deshabitades  i en ruïnes).

Zona de petits pins blancs crescuts espontàniament des de 2005 i, al mig, uns roures que comencen a brotar

Si observem aquest paisatge podrem veure que, en alguns punts del tros cremat el 1994, després de quasi 18 anys, el bosc és tan espès que no s’hi pot ni entrar; hi ha un munt de petits pins, que en conjunt no passen dels 5 o 6 metres d’alçada, i, entremig d’ells, algunes alzines i roures, així com alguns arbustos, de forma predominant l’arboç. En altres punts, el bosc fa més bon aspecte perquè els pins estan més escampats i també més crescuts i deixen un sotabosc més ric en espècies no arbòries.

Detall d'un pinet blanc protegit amb un tub verd i amb el suport d'un pal tutor

En canvi, el sector cremat més recentment, el 2005, on es va fer la reforestació esmentada, a hores d’ara, al cap de 7 anys, té tot l’aspecte d’una gran capa verdosa, però els  arbres que hi ha són molt petitets encara, tant els de planter com els que hi han crescut espontàniament.  En aquesta zona, fàcilment accessible, ja que és molt propera al poble, per on va passar el recorregut de la caminada popular d’enguany, de moment hi domina, de forma natural, la capa o estrat arbustiu en  lloc de l’arbori. L’arbust dominant  és el garric (Quercus coccifera), que hi forma grans garrigars, acompanyat de força llentiscle (Pistacia lentiscus),  arboç i romaní (Rosmarinus officinalis), que en aquest cas forma grans extensions de vegetació anomenades brolles. Cal dir que l’arboç és una espècie que es va estendre molt a ran de la cremada de 1994 i, més tard, de la de 2005; aprofita de seguida el fet que no hi ha arbres per dominar el terreny i escampar-se; és el que s’anomena una espècie oportunista. També hi són molt abundants dues herbes arbustives, el timó o farigola (Thymus vulgaris) i la botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum).

Zona amb força cubells amb plançons, a la Baga Fosca

Tant en la zona cremada el 1994 com en la de 2005, allà on el bosc és més esclarissat i entremig dels arbustos dominants, hi trobem exemplars d’alguns arbres, com l’arç blanc (Crataegus monogyna) i espècies de roures (Quercus sp.), i de qui-sap-la varietat d’arbustos, com el corner (Amelanchier ovalis), el tortellatge (Viburnum lantana), el sanguinyol (Cornus sanguinea), el roldor (Coriaria myrtifolia) (molt abundant a les vores de camins), l’argelaga (Genista scorpius), el ginebre (Juniperus communis) i un de molt semblant a ell, el càdec (Juniperus oxycedrus) (es distingeix del ginebre per tenir dues ratlles blanques al revers de la fulla, en lloc d’una que hi té el ginebre), algun tipus de roser (Rosa sp.) i d’esbarzer (Rubus sp.), el xuclamel (Lonicera xylosteum) l’aladern (Rhamnus alaternus) i l’aladern de fulla estreta (Phillyrea angustifolia). Hem de dir, i recordar per a alguns, que l’aladern dóna nom a un topònim de Balsareny, l’esglesiola pre-romànica de Sant Vicenç d’Aladernet, que precisament es troba a la zona cremada el 1994, vora la Riera de Conangle, prop de Candàliga. També cal esmentar el cas de l’estepa borrera (Cistus salviifolius), un arbust també oportunista que, a conseqüència de l’incendi de 1994, es va estendre de seguida en una zona propera a Cal Marianó (casa deshabitada, força conservada però sense teulada), aprofitant la falta d’arbres; però més endavant va ser dominada per arbustos com el garric i el romaní; i ara només hi queden unes poques mostres; de fet, és un arbust que viu millor en zones més baixes que la nostra, de més influència mediterrània (com altres espècies d’estepa).

Per últim, a les dues zones cremades també hi podem trobar, formant l’estrat herbaci, molts tipus d’herbes, com les lletereses (Euphorbia sp.), les dents de lleó (Taraxacum officinale), les malves (Malva sylvestris), la foixarda (Globularia alypum), la sanguinària o herba de les 7 sagnies (Lithospermum fruticosum)

Isidre Prat Obradors

Fotos: Isidre Prat