Les tines dels Manxons (Callús)

RACONS DEL BAGES
 

1. Les edificacions, de dos pisos, on hi ha les tines (part del davant)

On es troben i com s’hi arriba?
 
Els Manxons és una zona al nord-oest del municipi de Callús, que fou el primer nucli de població que va tenir. Es creu que el nom “Manxó” pot venir del llatí “maxania”, que voldria dir “vila” . El seu origen es situa al segle XVII, tot i que no es descarta que fos abans. Actualment hi queden algunes cases antigues, però també hi ha un polígon industrial, una zona residencial i, entremig de tot això, unes tines restaurades i ben conservades, que constitueixen un atractiu turístic de la població.
 
Si anem a Callús per la carretera C-55, venint de Manresa o de Santpedor, cal entrar al poble per la sortida de Callús centre i després seguir l’antiga carretera que travessa tot el nucli urbà, en sentit Cardona. Al final del poble, trobarem, a l’esquerra, el trencall que va a Sant Mateu de Bages. L’agafem, travessem el Cardener i, al cap de mig quilòmetre, parem i veurem, al peu mateix de la carretera (a la banda esquerra), les edificacions on hi ha aquestes tines i que podeu veure a la foto 1. 

2. La part alta, i del darrere, de les edificacions

 
Quin és l’origen de les tines?
 
En aquest indret, que forma part de la “ruta de la sal”, hi havia l’Hostal de cal Mastret o de les Xemeneies, que donava servei als traginers i caminants que hi passaven.
 
El nucli de població es va anar formant al voltant de l’hostal, perquè a la zona hi havia moltes vinyes i, per això, es van construir les tines. Va ser entre els segles XVIII i  XIX, època de màxim esplendor de la vinya bagenca.
 
La gent dels Manxons es dedicava sobretot a la pagesia, i a cada veí que tenia vinya li corresponia una tina. Hi havia tres zones de tines: les de darrere de l’hostal o “tines de l’amo”; les del costat de l’era (que també servien de cisterna) i les deu que quedaven per davant del barri (pujant cap a Sant Mateu), de les quals se’n conserven les vuit que s’han restaurat i  podem visitar. De fet, les tines van funcionar fins fa relativament pocs anys. Tanmateix la gent va anar marxant, perquè no hi va arribar mai l’aigua ni la llum. Les cases es van  enderrocar (l’hostal, el 1992) i es va anar formant la zona industrial i residencial. 

3. Part superior de la tina, per on s’aixafaven els raïms i s’abocaven cap avall

 
Com són les tines? De què estan fetes?
 
Les edificacions que alberguen les tines són majestuoses, semblen petites cases adossades. Principalment es van construir amb pedra sorrenca, la més abundant de la zona, i amb argiles que fan d’unió. Hi ha parts ben conservades des del principi i altres cimentades durant la restauració. A causa de l’orografia de la zona, que no és gaire plana, moltes vinyes es van fer en feixes, sobre murs de pedra seca.
 
S’aprofitava el pendent del terreny per fer-hi dos pisos i poder accedir a la part de dalt, per on s’abocava el raïm a la tina, mentre que es recollia el vi per la part de baix. Si es dona la volta cap al darrere, per una rampa, s’arriba als pisos elevats, on hi ha uns plafons explicatius.
 
La teulada es manté actualment amb teules de forn d’obra; algunes són noves. A la teulada del primer pis les teules s’aguanten amb bigues de fusta grosses alternades amb llates; mentre que a la part de baix s’aguanten amb  bigues grosses i rajoles. 

4. Part inferior, on es veuen dues boixes, per on sortia el vi des de la tina

 
Com són per dins?
 
Cada tina té una porta d’entrada per la part de baix i una altra per la part de dalt. Normalment les trobarem tancades, però una de les portes de baix i una de les de dalt tenen un parell de finestretes obertes, per on es pot treure el cap i veure’n l’interior. A més, les mateixes parets de pedra tenen algunes obertures per on també es pot mirar. De totes maneres, si algú vol entrar-hi, que es posi en contacte amb l’Ajuntament de Callús.
 
Per la porta de dalt s’hi veuen les dues boques d’una tina doble, l’una tapada amb vidre i l’altra que manté els travessers de fusta per on es tirava el raïm i es xafava fins que queia cap a baix, per fermentar. Al costat hi ha una mostra de portadores, coves, caperons, una premsa i altres estris de verema. En canvi, a la porta de baix es veuen les parets externes de la tina, dues boixes (per on es treia el vi; antigament hi posaven un tap de fusta de boix, d’on ve el nom), les bótes (per guardar-lo) i unes quantes garrafes. 

5. Reconstrucció de com eren les tines per dintre (paret còncava), amb les rajoles o cairons i, al mig, una teula amb un gravat de la Mare de Déu dels Manxons

 
Cada tina és rodona, feta de morter i pedra, i, per la part interior, està recoberta amb rajoles envernissades (o cairons) que la impermeabilitzen. A l’exterior de les edificacions, a la part sud, hi ha la reconstrucció d’una part d’una tina, amb els cairons, i una vitrina on es pot veure la imatge de la Mare de Déu dels Manxons gravada en una teula original (paret còncava; foto 5). 

6. El plafó del Geoparc, en la foto del qual destaca el sostre de bigues i llates 

 Patrimoni del Geoparc
 
Aquestes tines formen part del patrimoni del Geoparc de la Catalunya Central, tal com destaca el plafó corresponent a Callús que podem veure a la foto 6. Les obres de rehabilitació van formar part del projecte “El geoturisme com a eix vertebrador per la dinamització turística i econòmica del Bages”. Trobareu més fotos, i en color, al blog del Sarment.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors
 

Una llum per l’esperança educativa

 
Balsareny va commemorar el tercer aniversari del traspàs de Pere Casaldàliga amb un acte organitzat per la Fundació Pere Casaldàliga, el Cercle Cultural i l'Ajuntament de Balsareny. “Una llum per l'esperança educativa”, va ser el nom de l'homenatge que el dissabte 5 d'agost va omplir de gom a gom la sala petita del Sindicat. L'acte el va iniciar la presidenta de la Fundació Pere Casaldàliga i alcaldessa de Balsareny, Glòria Casaldàliga, la qual  es va mostrar agraïda a totes les persones presents i va tenir un record per en Pere, fent costat així a les causes a les quals va dedicar la vida. La Glòria va dir que creia que les persones de Balsareny ens hauríem de sentir afortunades per tenir com a fill predilecte un referent en favor de la justícia social, les llibertats i la igualtat, com és Pere Casaldàliga. 

 
Seguidament va donar la paraula a Benjamí Moliné, membre de l'equip per al desenvolupament comunitari de Balsareny Educa, qui va fer la presentació del politòleg, periodista i pacifista Jordi Armadans i va moderar l’acte. Armadans és analista en processos de seguretat i conflictes, ha participat  com a representant de la societat civil en processos de desarmament de les Nacions Unides, i ha dirigit durant 26 anys Fundipau, una fundació que promou accions de sensibilització ciutadana i incidència política per reclamar a les institucions compromisos de desarmament, desmilitarització i prevenció de conflictes, i avançar cap al ple respecte als Drets Humans i la promoció activa d’una cultura de pau.

Armadans va començar la seva conferència, que duia per nom “Eduquem-nos per a la pau”, fent una valoració de la situació actual que vivim al món, i de com és important l'educació per a la pau en tots els àmbits de la societat, no sols en l'àmbit escolar. Va fer referència a la sensació que tenen moltes persones davant del que sembla un retrocés en drets humans, llibertats i valors que semblava que estaven ja molt consolidats. També va fer una reflexió sobre les guerres i la pèrdua de vides humanes; va subratllar l'increment constant i sistemàtic de la despesa militar a nivell mundial, que assegura que és altíssima i no equival a invertir en pau i seguretat, sinó al contrari. Mentre  hi hagi una cinquena part de la població mundial vivint en condicions d'extrema pobresa, és insultant parlar de seguretat amb despesa militar. Totes les persones mereixen uns nivells bàsics de dignitat humana; tenim els recursos perquè sigui així, però amb les nostres actuacions, no ho permetem.

 

Fent una comparativa, Armadans va esmentar els 13 milions de metges i metgesses que hi ha al món, que són els que salven i protegeixen la vida humana; enfront dels més de 50 milions d'efectius militars en exèrcits, que l'ataquen. Tots nosaltres com  a societat, va dir, tenim la força per exigir polítiques que estiguin en favor de la vida. Tenim molta més força de la que creiem; per difícils que semblin les coses, poden canviar-se si les treballem amb constància i implicació massiva. Fent esment a alguns avenços que s'han aconseguit des de la participació massiva de la població, va posar com a exemple, entre altres, l'abolició del servei militar al nostre país. També va fer referència a l'amenaça de les armes nuclears, just el dia abans que es complís el 78è aniversari del llançament, per part dels EUA, de la bomba atòmica sobre Hiroshima. Considera un greu error pensar que la tinença d'armes nuclears és un element dissuasiu de les guerres, quan és just el contrari: el que fa és alimentar i engrandir el monstre. Va concloure que s'han d'abolir d'una vegada per totes les armes nuclears, i que cal fer pressió en aquest sentit des de qualsevol indret del món. També, és clar que si, des de Balsareny. 

 
Durant la xerrada es va valorar molt positivament el fet que el poble bressol de Casaldàliga, una de les persones més compromeses en cultura de la pau, pugui ser un indret de referència, a nivell mundial en aquest sentit. Armadans es va mostrar agraït d'haver pogut participar d'aquest acte en record d’ell. «Vivim en un món sacsejat per múltiples formes de violència: guerres, militarisme, fam, pobresa, masclisme, racisme, agressió al medi ambient... Quina lògica tergiversada porta els nostres líders a fer bandera de la voluntat de millorar la societat, mentre al mateix temps permeten (o bé directament activen) mecanismes de mort i misèria?» Aquestes i moltes altres reflexions les explica Jordi Armadans en el seu darrer llibre, Pau, el valor de la vida als nostres dies, que té com a objectiu tornar a posar la vida de les persones al centre de les nostres prioritats. Tot i la contundència de les dades i la cruesa de la realitat que denuncia, va posar molt d’èmfasi a reivindicar un racó per a l’esperança i la resiliència, perquè “malgrat que les coses són difícils, les resistències notables i les inèrcies, immenses, la voluntat de canvi sempre pot trobar espais per avançar i marcar el camí”.  

 
Després de la seva intervenció, membres de l'Associació Araguaia i de  la Comissió d'educació de Balsareny Educa van recitar alguns poemes i paraules de personalitats com ara, entre altres, Leonardo Boff, teolèg brasiler referent en la Teologia de l'Alliberament; Malala Yousafzai, activista pakistanesa, referent internacional de la lluita per l'educació de les nenes, oposant-se a les restriccions dels talibans al seu país natal, i que amb tan sols 15 anys va rebre el premi Nobel  de la Pau, convertint-se amb la persona mes jove en rebre aquest prestigiós premi; Martin Luther King, activista estatunidenc pels drets humans i civils; Leymah Roberta Gbowee, activista, pacifista i feminista liberiana, que va liderar Dones de Libèria Acció Massiva per la Pau (WLMAP), moviment clau per posar fi a la segona guerra civil liberiana, cosa que va conduir a l'elecció d'Ellen Johnson Sirleaf a la presidència de Libèria, convertint-se alhora en la primera dona a presidir un país de l'Àfrica; Bertha von Suttner, la primera dona a rebre el premi Nobel de la Pau; Mahatma Gandhi, el dirigent més destacat del moviment d'independència de l'Índia, on va practicar la desobediència civil no violenta. 

 
D'entremig del públic es van anar aixecant uns nois i noies, alumnes d'ESO de l'Institut Escola Guillem de Balsareny, que van recitar poemes i frases de Pere Casaldàliga, fragments de l'obra Pere Llibertat, dirigida per Climent Ribera, representada a l’esmentat centre educatiu el passat mes de maig. Els joves es van agrupar davant de l'escenari, des d'on van continuar recitant  fins acabar  agafats de les mans amb el crit: “Encara avui, encara, respiro en català”! La seva actuació va ser corresposta amb grans aplaudiments. 

 
Per concloure l'acte d'homenatge, Glòria Casaldàliga va tenir paraules d'agraïment per a totes les persones que havien fet possible l'acte, en especial al personal de l'Ajuntament de Balsareny i a tot l'equip i les famílies de l'Institut Escola Guillem de Balsareny per la seva dedicació per donar a conèixer als més joves les Causes de Pere Casaldàliga. 

 
Acabat l'acte, els assistents van poder fer un ressopó al vestíbul de la sala polivalent, per després anar tots junts a la piscina municipal, on s'havia organitzat un concert de música brasilera a càrrec del grup “Expresso Carioca” i un bany nocturn per a qui ho volgués.
 
Comissió Pere Casaldàliga
Fotos: Jordi Vilanova 

I Torneig Futbol 7 de la Unió Esportiva Balsareny

  

Els dies 21 i 22 de juliol es va celebrar a les instal·lacions de la Unió Esportiva Balsareny el I Torneig de Futbol 7 de la Unió Esportiva Balsareny. Hi van participar 10 equips de la comarca, repartits en dos grups, que al llarg del primer dia van jugar la fase classificatòria en format de lligueta tots contra tots. Els quatre primers de cada grup es classificaven per a quarts de final, que es jugaven al dia següent. Després es van jugar les semifinals i la final.
 
Els grups estaven formats pels següents equips: Grup A: Ganchitos Team; Perruqueria Martí; JoanRi Team; Top Legends; Bar Casino.  Grup B: Motopapis; Cal Nisset; Impacte; Chancletas FC ; Bby Girl. La final, molt emocionant, la van disputar Perruqueria Martí i Cal Nisset, i la va guanyar, amb tota justícia i amb un gran joc, l’equip sallentí Perruqueria Martí. 

 
La Unió Esportiva Balsareny vol agrair la col·laboració de l’Ajuntament de Balsareny per la cessió del material necessari per a l’organització del torneig, i de l’alcaldessa i tinent d’alcalde per venir a entregar els trofeus. També volem donar les gràcies als entrenadors de futbol base, que van ser els que van portar a terme l’organització del torneig. I finalment a tots els col·laboradors i col·laboradores que, al costat de la Junta Directiva, van participar de la logística del torneig, de la preparació d’entrepans i de tot allò que es necessitava. Sense ells no hauria estat possible la celebració del torneig. I no cal dir-ho, agrair l’assistència de tot el públic que va omplir les instal·lacions de la Zona Esportiva Municipal durant els dos dies.
 
Des de la UE Balsareny valorem molt positivament el torneig i considerem que ja cal començar a preparar la 2a edició, millorant els aspectes que en aquets edició no han estat prou afinats. Finalment, volem anunciar que el dia 2 de setembre es celebrarà el 1r Torneig de les Mines Cardener-Llobregat, que tindrà la participació dels equips sèniors masculins del FC Cardona, CE Súria, CE Sallent i UE Balsareny. Com sempre tindreu més detalls a les xarxes socials i en cartells físics pels establiments comercials del poble. Comencem a preparar la temporada 23/24, que confiem sigui ben profitosa, i ja anunciem que hi haurà novetats importants.
 
Text i fotos: U. E. Balsareny
 

Martina Junyent, vocació periodística i entusiasta de la cultura popular

ENTREVISTA
 

Havent rebut un altre estiu, ens complau tenir una breu xerradeta amb la Martina Junyent Casanova, estudiant de Periodisme, del qual n’ha cursat el primer curs. També treballa en una cafeteria local, el Racó de la Mel. A més a més, recentment s’ha incorporat a la redacció de l’equip del Sarment, que li dona la benvinguda perquè aporta continuïtat generacional a aquest mitjà de comunicació històric de Balsareny.
 
La Martina va néixer el 10 de desembre de 2004 a Balsareny. Pel que fa a la lectura, llegeix bastant, tot i que confessa que li agradaria fer-ho més. Les lectures que consumeix per a gust propi acostumen a ser novel·les romàntiques o de misteri. També llegeix molts llibres que tenen la seva pel·lícula, ja que també li agrada molt el cinema. Li encanta viatjar: ho considera una de les característiques que la defineixen com a persona. Ha estat cursant el seu últim any d'institut a l'estranger, a Minnesota, USA. Però, abans d'aquesta experiència, als catorze anys, ja va viure un mes sense cap membre de la seva família, aquest cop a Dublín, Irlanda. Com a lleure, en general li agrada molt l'esport, específicament, córrer. Ha provat diferents tipus d'esport durant la seva adolescència, com ball, bàsquet o atletisme i tots li han encantat.
 
— Pregunta obligada: vaig saber a través de la nostra revista que t’havies incorporat a l’equip de redacció de Sarment. Explica’ns com va anar tot això.
 
— La incorporació al Sarment va ser molt senzilla i agradable. És una comunitat on tothom qui hi vulgui aportar alguna cosa pot contactar fàcilment amb qualsevol dels coordinadors i afegir-s'hi.
 
— T’agrada escriure, doncs?
 
— Sí, molt. Des de petita que he escrit històries i relats. A dia d'avui, ja ho faig com a deure dins dels meus estudis, o com a mètode per a relaxar-me.
 
— Tens algun precedent familiar a qui li hagi agradat escriure?
 
— Els meus tiets són professors; per tant, sí que estan relacionats amb l’escriptura, però no tant a diari, com ho faig jo.
 
— I què significa per a tu la literatura?
 
— Penso que és una base molt important per als meus estudis i una font d'informació immensa.
 
— I quina classe de literatura prefereixes?
 
— La literatura espanyola, ja que és la que he desenvolupat més degut a la conducta de les escoles.
 
— Dins la cultura popular balsarenyenca, pertanys a algun altre grup o associació?
 
— Sí, també formo part de la Colla de Bastoners de Balsareny.
 
— I per últim: en general, com veus el nostre poble?
 
— Balsareny és un poble amb molta història, que fa el possible per mantenir-se amb vida. Com per exemple, revivint el Cau, creant un equip de futbol, etc.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Martina Junyent
 

Gràcies, Vanesa: què faríem sense ells?

PUNTA DE BRAU
 

Avui soc dalt de l’últim terrat de casa meva, al carrer Jacint Verdaguer. Són les deu del matí i assegut sota la teulada transparent sento l’espigoleig d’algunes espècies d’ocells. Sí, picotegen les llavors que la mare natura sovint escampa, i durant aquesta estona gaudeixo de la pau del matí. Em disposo, doncs, a reflexionar sobre la columna “De set en set” del diari El Punt Avui: l’article “Pagesots”, de Carina Filella.
 
«Pagesots, retrògrads, incultes, bàrbars, ignorants, desgraciats... Són conceptes i adjectius insultants que recull l’activista rural Vanesa Freixa en el llibre Ruralisme. La lluita per una vida millor (Ara Llibres) per exemplificar el rebuig cap a tot allò rural, fruit de moviments polítics i econòmics que van generar, en menys d’un segle, un procés de separació entre dos mons, el rural i l’urbà, i que esclafava els que es van quedar als territoris rurals. Han estat, diu, “una arma molt poderosa de destrucció de l’autoestima local” i demostren com ens han (o ens hem) inculcat la idea simplista i errònia que la ruralitat és precarietat i aïllament, i la ciutat és modernitat i benestar. Aquesta falsa dicotomia ha destruït el fonament de la relació natural dels éssers humans amb el planeta. “Quina visió tan curta i interessada han tingut els nostres governants!”, exclama. El llibre parteix de la seva experiència personal per llançar un missatge no només d’estima a la terra, sinó de convenciment que no hi ha cap altra manera millor d’afrontar els temps que vindran (amb canvi climàtic inclòs) que canviar la manera com vivim i tornar a balancejar-nos amb els cicles de la natura. I acaba amb una experiència personal, ja que es va establir en una zona rural.»
 
La reflexió de la Vanesa em recorda que des de ben petit, dins dels àmbits on em movia, havia notat que quan coneixíem una persona que venia de pagès, sempre se’l mirava com un ésser inferior, i amb expressions com: “què diu ara, aquest pagès?” Però el llibre de la Vanesa em fa dir: “què faríem sense ells?”
 
Josep Gudayol i Puig

Imatge (Wikimedia Commons): Pieter Brueghel el Vell, La collita del fenc, del cicle "Els mesos de l'any". Oli sobre fusta (1565). Národni Museum, Praga.