24-M: Resultats de les eleccions municipals a Balsareny

El passat diumenge, dia 24 de maig, com a tots els municipis de  l’estat, van tenir lloc a Balsareny les esperades eleccions municipals. Davant l’expectativa de què passaria, atès que en Jaume Rabeya, després de 8 legislatures seguides, no es presentava com a cap de llista de CiU, la incògnita es va resoldre quan es va saber que els resultats donaven com a guanyadors, per sorpresa per a molts, la nova llista de “Gent de Balsareny”, amb 607 vots; tot i així, tan sols amb dos vots més que el grup  d’ERC, amb 605 vots, cosa que atorga el mateix nombre de regidors a cadascun, que són 4. Per altra banda, i en darrer lloc, va quedar CiU, amb només 391 vots, i 3 regidors, el nombre més baix des que aquesta coalició es presenta a les municipals balsarenyenques; és més, que en les 8 legislatures precedents (i un total de 32 anys), sempre havia quedat per davant amb el nombre més alt de vots. Al contrari, ERC és la vegada que obté més vots, i regidors; tot i que el supera, per molt pocs vots, el nou partit GdB, que era la primera vegada que es presentava; per tant, “arribar i moldre”.

Els nous regidors a l’Ajuntament de Balsareny per als propers 4 anys són:

Per Gent de Balsareny: Albert Neiro Román; Jorge Aguilera Ruiz; Albert Otero Bonet; i Mariola Fabián Jurado.

Per ERC: Isidre Viu Payerols; Maria Àngels Rovira Rodríguez; Queralt Puig Castanyé; i Neus Orriols Alsina.

Per CiU: Noèlia Ramírez Calatrava; Josep Fornell Caparrós; i Meritxell Fenoy Ruiz.

Els resultats totals i parcials, per cada taula de les tres seccions que hi ha al col·legi electoral de Balsareny, són els que indica la següent taula:

	1-A	1-B	1-C	2-A	2-B	3	TOTAL
CiU	62	42	60	70	104	53	391 (23,5%)
ERC	114	84	112	95	111	89	605 (36,4%)
GdB	87	132	109	133	109	37	607 (36,5%)
En blanc	9	6	5	6	8	4	38 (2,3%)
Nuls	0	4	2	7	2	6	21 (1,3%)
Vots	272	268	288	311	334	189	1662
Elec-tors	430	438	427	511	503	348	2657
Parti- cipació	63,26%	61,19%	67,45%	60,86%	66,4%	54,31%	62,55%

Els resultats entre ERC i GdB són tan ajustats que en unes taules queda ERC per davant mentre que en altres hi queda GdB alternativament; menys a la taula de la secció tercera, on guanya ERC i deixa en segon lloc a CiU i, per tant, GdB a la cua. A les seccions primera i segona, CiU queda darrere de tot. Recordem que a la secció tercera hi entren Vilafruns, la Rabeia, Cal Nosa, Cal Rata i les cases de pagès; en canvi, la primera i segona seccions es reparteixen el nucli urbà, dividides més o menys (no exactament del tot) per la carretera; així, carrers com la Travessera, Nord..., són de la primera, en tant que el nucli antic (Guimerà, Sant Domènec, plaça de la Mel, Creu...) i la Coromina són de la segona.

La participació global ha estat del 62,55%; la més alta, a la taula 1-C, amb un 67,45%; i la més baixa a la taula de la tercera secció, amb només un 54,31%. Aquesta ha pujat respecte al 2011, que va ser del 57,5%, molt baixa. En canvi, anteriorment, havia estat més alta: del 67,5%, el 2007 (més que enguany) i, sobretot, en el que va de segle, el 2003, quan, davant la perspectiva de canvi, amb l’aparició del grup VAI i la formació del tripartit, es va arribar al 72,3%. Veiem doncs que, malgrat l’interès afegit que inspirava el fet que no es presentés de nou en Jaume Rabeya, i l’aparició també del nou grup GdB, la participació s’ha mantingut raonable, però 10 punts per sota del 2003. I una dada que no podem passar per alt: per primera vegada, en la desena convocatòria d’eleccions municipals després de la instauració de la democràcia, el grup socialista (PSC-PSOE) no ha presentat llista a Balsareny. Pensem que els socialistes tenien una llarga tradició al nostre poble i sempre havien tingut representació; darrerament era baixa (havien arribat només a un regidor, com aquesta darrera legislatura), però els primers anys, havien arribat a tenir cinc regidors.

Si comparem els resultats amb les darreres municipals, del 2011, hem de dir que CiU perd 4 regidors (de 7 passa a 3); en canvi, ERC en guanya 1 (passa de 3 a 4); els altres 4 regidors (que en part hauria ocupat el PSC) són els que s’ha endut GdB. La següent gràfica reflecteix aquests canvis, entre 2011 i 2015, però en percentatge de vots:

En resum: el 2015 hi ha hagut 166 vots vàlids més que el 2011 (1.603 enfront de 1.437).

CiU, que fa quatre anys va tenir 827 vots (el 54,9%), s’ha quedat amb 391 (un 23,8% sobre el total, que suposa una davallada del 52,7%); ERC ha passat dels 407 vots (27%) als 605 (un 36,9% sobre el total, amb un increment del 48,6% respecte als que tenia); i Gent de Balsareny, en la seva primera presència a les urnes, ha aconseguit 607 vots (un 37% sobre el total).  Així, els 436 vots que ha perdut CiU, més els 203 que va tenir fa quatre anys el PSC, més els 166 vots vàlids que hi ha hagut de més aquest any respecte del 2011, sumen una variació de 805 vots; dels quals, 198 s’han afegit als que va tenir ERC als passats comicis, i la resta, 607 vots, han estat per a GdB. 

Els onze regidors i regidores electes prendran possessió del seu càrrec el dia 13 de juny. No cal dir que els resultats deixen molt obertes les possibilitats: qualsevol pacte entre dos dels tres grups els donaria la majoria per constituir govern, i no es pot descartar tampoc la possibilitat d'un eventual govern de coalició de tots tres grups, o bé la d'un govern en minoria de la llista més votada si no s'arribés a cap acord. Caldrà esperar a veure com es desenvolupen les negociacions i desitjar molta sort i molt encert als nous representants del poble.

Isidre Prat

Gent de Balsareny, la llista més votada

MUNICIPALS 2015

Gent de Balsareny, la llista més votada

Per una diferència de només dos vots, la llista guanyadora a les municipals de Balsareny ha estat la de Gent de Balsareny, amb 607 vots, frec a frec amb la d’Esquerra Republicana de Catalunya , que ha tingut 605 vots. Totes dues candidatures han obtingut quatre regidors cada una. Convergència i Unió, amb 391 vots, obté tres regidors. Més endavant publicarem les dades per meses i una anàlisi més detallada de l’escrutini.

Vagi per endavant la nostra felicitació a les sis regidores i cinc regidors electes (majoria femenina al consistori); a Gent de Balsareny, per haver estat la llista més votada; i a totes tres candidatures per les respectives campanyes que han dut a terme.

Ara caldrà esperar a veure com es desenvolupen les converses entre les tres formacions. Esperem que entre tots puguin trobar la millor fórmula per garantir la governabilitat del municipi en els propers quatre anys.

ELECCIONS MUNICIPALS 2015-05-24

Cens:                         2.657

Participació:              1.662   (62,55%)*

Vots en blanc                38  (2,32%)

Vots nuls:                       21  (1,26%) 

Vots vàlids:               1.603

Gent de Balsareny:     607 vots: 4 regidors

ERC:                           605 vots: 4 regidors

CiU:                            391 vots: 3 regidors

(*) A les municipals de 2011, la participació va ser del 57,31%

REGIDORS ELECTES

Albert Neiro Román (GdB)

Jorge Aguilera Ruiz (GdB)

Albert Otero Bonet (GdB)

Mariola Fabián Jurado (GdB)

Isidre Viu Payerols (ERC)

M. Àngels Rovira Rodríguez (ERC)

Queralt Puig Castanyé (ERC)

Neus Orriols Alsina (ERC)

Noèlia Ramírez Calatrava (CiU)

Josep Fornell Caparrós (Indep./CiU)

Meritxell Fenoy Ruiz (CiU)

Sarment

La primera vaga (8/8)

Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns

per Esteve Carreté

Dijous, 17 de febrer de 1972. Vuitè i últim dia

Prop les dues de la matinada, l’empresa signava el document desitjat. També el va signar el delegat provincial de l’Organització Sindical a Barcelona, Josep Maria Socias Humbert (aquest era el peix gros que esmentava abans; més endavant, durant la Transició, va ser alcalde de Barcelona). En el document figuraven inscrites totes les garanties per a tots els treballadors, tant minaires com solidaris, tal com s’havia exigit com a condició per finalitzar aquesta vaga.

L’eufòria era immensa. Estàvem contentíssims: havíem guanyat el repte a la poderosa societat minera.

A les tres tocades de la matinada, els minaires van començar a pujar. Gàbia rere gàbia, anaven sortint aquells valents que durant tants dies van aguantar estoicament la lluita en unes condicions infernals, hostils, desesperançades; a vegades desmoralitzadores, altres plenes d’incertesa, però ferms en la seva lluita perquè sabien que tenien la raó. El que demanaven eren unes reivindicacions laborals justes, i com a resposta l’empresa acomiadava el qui plantava cara. Ja n’hi havia prou, d’aquella prepotència de la direcció en les formes i els fets. Tots vam rebre aquells valents amb visques sorgits del fons del cor per la victòria aconseguida.

Jo i molts altres vàrem marxar immediatament a buscar les dones a l’església. La noticia ja els havia arribat. Tot Sallent era al carrer: les dones havien sortit, cercant mitjans per anar a les mines a abraçar els seus éssers estimats. Vaig trobar la Cèlia a la plaça de l’església, abans que se n’anés a buscar-me a la mina.

Vam estar celebrant aquella victòria pels carrers de Sallent fins que es va fer de dia. Els bars eren oberts i tenien el terra xop de cava. Ja no es veia cap guàrdia civil, ni cap policia armada —que havien vingut aquella nit—, ni al poble ni a les mines. Tots estaven concentrats a l’esplanada del parador del Lleó.

La Cèlia i jo vam anar a Balsareny a abraçar el nostre fill i els pares, que tant havien sofert aquells dies. Mai no podré oblidar aquella nit i aquella matinada. L’emoció d’aquells moments, la de tots aquells dies, em va quedar gravada a la memòria per tota la vida. Alguns moments van ser d’una intensitat brutal i, encara que el pas dels anys m’enfosqueixi la memòria, això queda gravat.

Uns dies després vaig aconseguir una còpia del document signat per l’empresa i el CNS. Deia així:

«Con el fin de evitar una mayor prolongación del conflicto planteado en las explotaciones mineras de UNION EXPLOSIVOS RIOTIN S.A. en sus centros de los trabajo de Balsareny y Sallent, los Vocales del Jurado de Empresa de ambas explotaciones han sometido a la Dirección las siguientes peticiones, que son formalmente aceptadas siempre que se restablezca la normalidad.

1º. La empresa garantiza expresamente la readmisión de todos los despedidos, así como la anulación de las sanciones que se hayan podido aplicar en los Centros de trabajo que la empresa posee en Balsareny y Sallent, con motivo del conflicto mencionado, garantizando igualmente a los efectos la totalidad de derechos.

2º. Se garantiza igualmente que no habrá ninguna clase de represalias ni sanciones contra ningún trabajador de la empresa, tanto del Centro de Trabajo de Balsareny como de Sallent, con motivo del citado conflicto.

3º. A partir del momento que se restablezca la normalidad, la Empresa concederá dos días de descanso para todo el personal, tanto del interior como del exterior, de Balsareny y Sallent.

4º. En forma inmediata se reanudarán las negociaciones del Convenio Colectivo al objeto de encontrar una solución al mismo, que en ningún caso se producirá más tarde del día 29 de febrero.*

5º. La Organización Sindical se compromete a efectuar las gestiones oportunas, en el supuesto de que, por alguna empresa de Balsareny y Sallent, se adoptaran medidas disciplinarias contra algún trabajador, con motivo del conflicto que ha afectado a la Empresa UNION EXPLOSIVOS RIOTINTO S.A. Igualmente la Organización Sindical, garantizará el cumplimiento de los acuerdos a que se ha hecho referencia en el presente escrito.»

(*) L’any 1972 era any de traspàs: el mes de febrer tenia 29 dies.

Del document a part, no en sé la resposta; però sí que sé que no hi va haver represàlies per a cap treballador solidari ni de Balsareny ni de Sallent, ni tampoc a cap dona tancada a l’església. La Cèlia treballava a la fàbrica de «les Culleres» —Metales y Platería Ribera, S.A.—, i l’únic que li va succeir va ser que no va cobrar els dies que va deixar el seu lloc de treball per tancar-se a l’església. Va tornar a treballar el dia 18.

Les negociacions del conveni van ser llargues. L’empresa s’entestava en els seus punts de vista i no baixava del burro. Recordo que parlava amb els companys de la necessitat que teníem d’augmentar les nòmines. Demanàvem un percentatge força alt d’augment; n’ignoro la quantitat, però en aquells moments a França els miners feien vaga per aconseguir un 2% més, i nosaltres estàvem un 25% per sota del salari dels francesos. Els minaires van haver de tornar a amenaçar d’emprendre accions si l’empresa no canviava d’actitud. Uns mesos després es signava un conveni que no agradava a cap banda, però la millora salarial fou acceptable; i ens pagaren els endarrerits des del primer moment (punt controvertit a què l’empresa es negava en principi).

Aquella vaga va ser un episodi dramàtic que vaig viure en primera persona com a treballador sacsejat d’una empresa gran, per una controvertida explotació industrial emparada sempre sota l’atenta vigilància de les forces armades, disposades a fer complir els designis de les empreses. «La Paz y el Orden» havien d’imperar per damunt de tot a l’Espanya de Franco.

Aquesta victòria no solament va suposar assolir una millora salarial, sinó que va representar un exemple que demostrava que es podia lluitar a tots es nivells, que la tirania amb què el govern ens tenia acovardits mitjançant repressions brutals tocava a la fi. Era el començament d’una nova època, ja que va ser la primera vaga. Després n’hi va haver moltes més, ja no tan sols per qüestions salarials, sinó per garantir més seguretat, o per millorar equipaments, o per aconseguir altres millores en general. La lluita havia començat: s’havia perdut la por.

                                                              * * *

Tot el que he exposat en aquestes pàgines són records meus del que vaig viure aquells dies, en què les hores passaven lentes. Jo anava anotant en un bloc els meus sentiments, les meves emocions. Quaranta-tres anys després, remenant calaixos vaig trobar aquestes notes que he reproduït aquí. Agraeixo la correcció gramatical que hi ha fet el meu germà Ramon, a qui de ben segur li han fet venir records d’aquells dies que he descrit, ja que ell va ser un dels que sempre estaven fora la porteria, patint i encoratjant al mateix temps, a més d’ajudar els meus pares a cuidar el meu fill a casa seva.

Espero no haver molestat ningú, ni per omissió ni al contrari. Si algú s’hi hagués sentit ofès, prego que m’ho faci saber; igual com si algú detecta errors en les coses descrites. En tots els casos, ho esmenaré de bon grat.

Gràcies per la vostra paciència.

Fi

Fotos: Arxiu. La foto exterior és de la Viquipèdia

La primera vaga (7/8)

Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns

per Esteve Carreté

Dimecres, 16 de febrer de 1972. Setè dia

Incertesa, angoixa. L’espera es feia inacabable. El nostre jurat no parava, amunt i avall: de Balsareny, al sindicat vertical de la CNS, a Vilafruns, per dialogar amb la direcció, i a la mina de Sallent, a esperar resultats del que haguessin decidit els miners. Havien de telefonar al nostre jurat, però no deien res. «Voleu dir que s’ho han de rumiar tant?» Segons deia «Ràdio Macuto», la proposta-document elaborada pel nostre jurat, juntament amb el que hi havien afegit els de baix al pou de Balsareny, era prou favorable per als treballadors: què més hi volien afegir, a Sallent? Al cap i a la fi, qui havia de signar l’acord era l’empresa.

Les hores passaven molt lentament. Ningú no sabia com podria acabar tot això. Nosaltres, als tallers, jugàvem a cartes sense esma. Tant se’ns en donava, guanyar com perdre: només es tractava de passar el temps i no menjar-nos el coco... Cosa que no aconseguéim pas.

De sobte, l’enrenou d’una moguda va fer que deixéssim el joc en sec. Vàrem sortir al carrer. La sirena d’una ambulància trencava el silenci que regnava a l’esplanada. Tota la guàrdia civil era a la boca del pou; nosaltres també. Vaig veure el metge de l’empresa, el practicant, el Julio i membres de la Creu Roja que treien una llitera de l’ambulància i s’adreçaven a les comportes. Els tancats al pou pujaven un miner malalt, que immediatament fou traslladat a l’hospital de Manresa. Els de baix al pou havien trucat a la infermeria, dient que pujarien un malalt, i advertint que la guàrdia civil no aprofités l’ocasió per baixar a la mina, ja que si ho feien serien rebuts amb dinamita. Cal dir que quan puja un ascensor (el que pujava el malalt), l’altre ascensor baixa. No vaig poder saber la causa de la malaltia, perquè un guàrdia civil no em va deixar apropar-me al Julio. Continuava l’ordre de no acostar-se a la porteria.

Els plors, nervis, crits i amenaces del personal de fora la porteria era esfereïdor. No sabien ni tan sols el nom del malalt. Més d’un cotxe particular va seguir l’ambulància fins a l’hospital. Més tard es va saber que els familiars del malalt n’havien estat informats puntualment i els havien deixat entrar fins a la boca del pou; de manera que segurament els cotxes que van acompanyar l’ambulància eren familiars del malalt.

Cap al tard arribaren noticies: els miners de Sallent havien signat el document, amb alguna millora afegida, però per deixar de fer vaga exigien un altre requisit indispensable, que constava en un document a part de les condicions del conveni. El nou requisit era que es garantís que no hi hauria represàlies contra els treballadors d’altres fàbriques i tallers que havien fet vaga en solidaritat amb la mina; i que tampoc hi hauria represàlies laborals contra les dones que s’havien tancat a l’església, abandonant per aquesta causa els seus respectius treballs. El nostre jurat va llegir les condicions i va lliurar ràpidament el document a l’empresa.

L’empresa va dir que es comprometia a acceptar les altres condicions, a readmetre els vuit treballadors acomiadats i que no hi hauria cap represàlia per a ningú dels que estàvem fent vaga a la mina. Però va rebutjar el document a part, dient que no es podia comprometre a evitar les possibles represàlies en altres empreses. L’empresa al·legava que tot això no era de la seva competència.

Aquest document fou baixat de nou als dos pous i la resposta fou ràpida. Deia que l’empresa era l’única responsable del que estava passant, a causa de la seva intransigència en no accedir a les justes peticions salarials. I així com va afanyar-se a demanar de seguida ajuda a la guàrdia civil per defensar els seus interessos, ara s’hauria d’espavilar per aconseguir les signatures de totes les institucions que s’havien vist implicades d’alguna manera en el conflicte, per tal que ningú no patís represàlies per aquest concepte. Acabaven dient que si no signaven un document que garantís tot això, no sortirien. I que la responsabilitat del que passés seria absolutament de l’empresa.

Les reunions a tots nivells eres frenètiques. L’expectativa ens tenia a tots desperts. Sabíem —més ben dit, teníem el pressentiment— que «la cosa» estava a punt de caure. El que no sabíem és cap a quin cantó cauria.

(Continuarà)
Fotos: Arxiu

Tercera concentració en suport dels metges expedientats

El divendres 15 de maig, a les 8 del vespre, uns centenars de persones es van aplegar a la plaça de l’Església de Balsareny en una nova concentració de suport als tres metges expedientats per l'ICS al Bages: Josep Cañellas, de Balsareny; Emili Viudes, de Castellbell, i Jesús Castillo, de Monistrol. La concentració era conjunta amb veïns de totes tres poblacions, per donar més força a una reivindicació col·lectiva que afecta els tres municipis.

Montse Soler, del grup de suport de Balsareny, va llegir un escrit enviat al conseller de Salut queixant-se de no haver rebut resposta, ni tan sols acusament de recepció, a les prop de 5.000 signatures recollides entre les tres poblacions (de les quals, 2.800 a Balsareny); i demanant a l'ICS que resolgui favorablement els expedients, a fi que tots tres metges puguin continuar exercint als seus respectius pobles "com han fet durant 30 anys".

També van parlar Olga Urraca, del grup de Castellbell, que va glossar la personalitat i trajectòria del Dr. Viudes, i Rogeli Canals, del grup de Monistrol, que va parlar d’una reunió celebrada fa uns dies entre el doctor Castillo i el conseller Boi Ruiz i va dir que «ens dóna esperances que tindrem aquests metges per temps, si sabem actuar sense cremar-ho tot». Tot i que va deixar clar que «no hi ha res definitiu», va expressar la seva confiança que el seu expedient es pugui resoldre «en les properes setmanes i en positiu», i va insistir en la necessitat d’obrar «amb prudència per no perjudicar la situació dels metges». Tots els oradors van subratllar la importància de sumar els esforços de les tres comissions de suport: «units i fent pinya, serem més forts».

Tant de bo que tots tres expedients es puguin resoldre ben de pressa i de forma favorable. I és lògic que s’apel·li a la prudència, ja que en tota negociació les formes són tan importants com la fermesa de fons. Val a dir que la protesta ciutadana ha estat tan ferma i majoritària com pacífica i respectuosa. A Balsareny hi ha hagut tres concentracions, i en totes hi ha hagut presència d’agents dels Mossos d’Esquadra, però la seva única intervenció ha estat per ajudar una persona que s’havia entrebancat i va caure.

Va cloure l’acte el doctor Josep Cañellas, qui, visiblement emocionat, va agrair el suport rebut per part de tot el poble, cosa que —va dir— «m’ha donat les forces necessàries per continuar treballant dia a dia», i va fer referència a la situació en què es troben els funcionaris públics, per als quals el consultori era l’única seguretat social pública de què disposaven, i que ara no hi poden tenir accés. Les paraules del metge de capçalera van ser acollides amb una llarga ovació per part del nombrós públic que l’envoltava.

Com ja hem anat informant, l'ICS acusa els metges d'haver atès funcionaris de mútues al CAP local sense haver-los cobrat res pel servei; i els metges al·leguen que mai no van ser informats que estaven actuant incorrectament; cosa que ho corroboraria el fet que, arran d’aquesta situació, membres de l’ICS es van afanyar a venir als ambulatoris locals per explicar-los com havien d’actuar a partir d’ara. El cas és que el doctor Viudes ja ha estat sancionat amb una inhabilitació de dos anys i mig per aquest motiu, mentre que Cañellas i Castillo estan pendents de conèixer la resolució final dels seus expedients. Amoïnats i inquiets pel seu futur, com preocupats i indignats estan els seus pacients, i molta altra gent dels tres pobles, que s’ha solidaritzat amb ells per activa i per passiva. Sense cremar res, però mantenint-se ferms en la seva reivindicació.

Addenda (10 de juny de 2015)

A finals de maig es va lliurar al metge el plec de càrrecs de què se l’acusa, i els tràmits a seguir són la presentació d’al·legacions i la proposta oficial de sanció (si n’hi hagués; confiem que no sigui així). Si el metge fos sancionat, possiblement es presentaria una eventual petició de suspensió cautelar mentre el cas es dilucida en instàncies judicials. Desitgem que no faci falta tot això, i que el seny i la justícia s’imposin a l’ICS. 

Sarment

Fotos: Sarment

La primera vaga (6/8)

Memòria de la vaga del 1972 a la mina de Vilafruns

per Esteve Carreté

Dilmarts, 15 de febrer de 1972. Sisè dia

Érem dimarts, a les 8 del matí. Amb un fogonet elèctric vaig escalfar aigua per fer-me un cafè soluble, que va ser tot el que vaig prendre per esmorzar. Altres es feien amanides, truites ous ferrats... De vaga de fam, res de res; el que calia era fer-ho veure, menjar d’amagat, perquè sí que havíem llençat menjar, però no pas tot.

Els del pou tampoc no devien passar gana, perquè tot estava previst: tenien emmagatzemats queviures per a dos mesos. El jurat i altres, d’amagat de la vigilància de la guàrdia civil, que controlava l’ascensor, havien pujat per la fàbrica i des d’allà havien entrat a l’estructura del castellet per sobre de la caseta de l’ascensor. Tenien al seu abast els cables que subjecten l’ascensor que dóna al pou. Al taller mecànic s’havien fet unes anelles de ferro que s’obrien i es tancaven amb un pestell; eren anelles d’un diàmetre apte per penjar-hi fins a tres saques plenes de queviures. Les anelles estaven subjectades per una corda, que estava lligada amb una altra, i aquesta amb una altra i una altra, fins arribar als 530 metres. D’aquesta manera baixaven menjar i agua al pou, i no ho va saber ningú. Així burlaren l’ordre de matar de fam els miners.

Nosaltres podíem circular per l’esplanada, però no ens deixaven acostar a la porteria. Sentíem la cridòria de la gent del carrer des de lluny. Tampoc no em van deixar anar a la infermeria: «Si tiene alguna dolencia le acompañaremos a ver al doctor; si no, no puede ir». Es veu que el metge solia venir, i també hi havia el practicant unes hores al dia; i l’infermer, el Julio, les 24 hores del dia, perquè feia vaga, però si calia t’atenia.

Arribaren notícies que el jurat d’empresa estava reunit amb un peix gros del Sindicat Vertical vingut expressament des de Barcelona. La situació de vaga general es feia una realitat. Ja no tan sols Sallent i Balsareny feien vaga: també pobles de la comarca s’hi anaven sumant. Fins i tot es deia que una gran empresa manresana iniciava una parada en suport de les mines de Vilafruns i Sallent. Tot això produïa una gran preocupació a les autoritats franquistes. Temien que l’exemple de les mines es pogués estendre, com ja de fet estava passant; tenien por que la classe treballadora perdés la por. Aquesta solidaritat, que s’estenia cada vegada més, ens afavoria per negociar una sortida digne al conflicte. Però també podia passar el pitjor: no sabíem com reaccionarien les forces repressives. La vaga s’estenia arreu, la situació es complicava i nosaltres, com a iniciadors, en seríem els culpables. Estàvem temorosos, però alhora decidits a no claudicar. Perquè si una cosa teníem clara era que si defallíem estaríem ben perduts, i les represàlies serien extremadament doloroses.

De la reunió del jurat d’empresa amb el peix gros del CNS es va saber que el nostre representant havia jugat fort, exigint que es complís la petició que els miners tancats els havien fet arribar:

1. Readmissió dels treballadors acomiadats (en total 8, 7 de la mina de Sallent i 1 de Vilafruns). La petició era conjunta de les dues mines-
2. Garanties que no hi hauria represàlies per a ningú, ni obrers de les mines, ni d’altres fàbriques, ni per a les dones tancades a l’església, que per aquest motiu havien deixat els seus respectius llocs de treball. Sembla que no s’havien produït detencions al carrer, però sí que s’havien identificat manifestants que protestaven pels carrers.
3. Acceptació per part de l’empresa de les peticions salarials i de la plataforma en general del conveni que es negociava.

Tot això, la direcció de l’empresa ho havia de fer constar per escrit. Si es signava aquest document, els miners sortirien del pou.

L’empresa es va negar a acceptar aquestes condicions; només es va comprometre a «estudiar la possibilitat» d’admetre 7 dels 8 acomiadats, i va mantenir l’actitud de negativa a les altres peticions. Va comminar el jurat que pressionés els del pou perquè sortissin; i gairebé els feia responsables del que pogués passar si la situació no s’arreglava. El jurat va comunicar per telèfon als del pou el resultat de la reunió i els demanà que donessin una resposta. La resposta fou curta i taxativa: «Todo o nada».

La cosa no pintava bé, no. Es deia que les amenaces al jurat eren fortes. Es parlava d’algú en concret —no es va dir qui era— que pertanyia a un sindicat il·legal (CCOO o UGT, ningú en sabia res). Tot eren suposicions però sí que sembla que buscaven algun cap de turc per si hi hagués violència poder-lo detenir. També arribaren rumors que, si per la gana o la set no sortien del pou, sortirien per l’asfíxia: amenaçaven amb tallar la llum del pou. Això sí que hauria estat una acció criminal: només una ment paranoica podia actuar així. «Ho diuen per pressionar, no en seran capaços», ens dèiem els uns als altres per tranquil·litzar-nos; però no podíem descartar la possibilitat d’un intent del sindicat franquista de trencar la vaga com fos.

El jurat continuava reunit al Sindicat negociant amb la direcció, intentant fer-li entendre que els miners tancats no afluixarien, i que calia tenir en compte el seu estat anímic, perquè dins el pou hi havia un polvorí ple de dinamita. Que l’empresa o les autoritats no provoquessin, que no fessin un pas en fals: tallar la ventilació podria ser una autèntica catàstrofe.

No sé com va anar, però hores després d’una tensa i llarga reunió —ignoro si hi va assistir algun peix més gros, o si va ser via telèfon—, però es va dir que l’empresa havia cedit a la petició de readmetre els 8 treballadors. Es va comunicar això als de baix el pou de Vilafruns i als de Sallent, perquè ja tota negociació anava conjunta. Els del pou de Vilafruns van elaborar un document amb les condicions que volien per deixar la vaga. El van portar —mitjançant dos membres del jurat que el baixaren personalment— a baix al pou de Sallent, per si els d’allà estaven d’acord amb el que demanaven per sortir a l’exterior. Els del pou de Sallent van llegir el text i van convocar assemblea per decidir com actuar; van dir als emissaris de Vilafruns, que l’endemà donarien la resposta. El fet que els emissaris sortissin del pou sense resposta va molestar la direcció, que havia cedit en part i esperava que els vaguistes cedissin també. Fins l’endemà no se sabria què haurien decidit; però de ben segur que no tan sols no cedirien, sinó que ampliarien les peticions. 

(Continuarà)

Foto: Viquipèdia