Sempre és enriquidor escoltar-nos els uns
als altres, i quan ho fem, podem rebre propostes o iniciatives molt
interessants. Com és el cas de la que ens proposa en Ricard Ribera al personal
de Sarment. Un
goig poder convertir, les intencions o iniciatives com la que ens proposa en
accions, i poder seure avui, onze de gener de 2020, amb en Josep Gudayol i
Puig, nascut a Balsareny. el dia 30 d'octubre de 1937. Amant del
periodisme i de la comunicació, de la poesia, dels llibres, de l'escriptura, de
la parla. Un balsarenyenc emblemàtic. Una persona propera, amb qui volem
conversar.
— M'atreveixo a dir que la seva personalitat s'ha guanyat moltes de
les persones de Balsareny, tant joves com adults. Molts el veuen com un home entranyable i
proper, com una gran persona. Actualment
a través de Sarment, Ràdio
Balsareny i la megafonia municipal, tenim la sort de poder escoltar les
seves paraules, sempre plenes de respecte i amabilitat. Sabem, però, que la
seva dedicació a les cròniques de la informació referent al poble de Balsareny
ja li ve de lluny. Quan i com va començar, i en quins mitjans informatius?
—Jo, de petit, molt petit, a casa meva, m'agradava llegir. El meu pare, en Josep Gudayol i Gonfaus,
em va introduir al bonic món dels llibres i la lectura. I ja en aquells anys
d'infantesa, vaig sentir una gran afecció pel periodisme. Tant el parlat, com
l'escrit. Però lamentablement, davant les necessitats econòmiques del moment,
havia de posar-me a treballar i dur un sou a casa. Érem molt pobres i convenia
dur aquest sou. A mi m'hauria agradat estudiar periodisme, però no va poder
ser. I tot i la meva ignorància, ja que no tenia cap estudi en aquest ram, vaig
començar a col·laborar amb el Cercle Cultural de Balsareny, gràcies a la Conxita
Planes i Casals, que m'ho proposava a l'antiga biblioteca l'any 1976 quan
va néixer el butlletí Sarment. Començava
participant en una petita secció que va ser titulada “Cartes al Sarment”,
tot i que no eren cartes, eren fragments poètics; el meu amic, en Pere
Juncadella i Morera, president del CCB i director del butlletí, més
endavant en va canviar el nom i li va posar
“Cercle literari”. L'any 1980, gràcies a Mn. Joan Bajona i
Pintó, vaig començar a fer de corresponsal per al diari Regió 7, en
el qual vaig col·laborar deu anys, fins que es va professionalitzar molt amb
corresponsals que tenien formació periodística
i vam haver de deixar de col·laborar-hi aquells que ho fèiem per
afecció.
— A quin any va
començar a fer d'speaker
municipal? Com va anar, que s'encarregués d'aquesta feina?
Això va començar de la següent manera: tenia
jo 45 anys i vaig quedar a l'atur de la meva feina de paleta dins la companyia
Vidal. En aquesta situació, vaig assabentar-me que, a través de l'Ajuntament,
va sortir la convocatòria d'una plaça per treballar de bidell a l'escola
Guillem de Balsareny; feina a la qual, tanmateix, no vaig poder accedir. Però
vaig quedar apuntat a l'Ajuntament com a persona que necessitava ajuda per la
meva situació de persona treballadora en
aquell moment a l'atur. Finalment aquesta ajuda va arribar. El llavors alcalde,
en Jaume Rabeya i Casellas, a través de l'INEM va aconseguir un
contracte laboral per a sis mesos, en el qual vaig poder treballar un temps
junt amb el seu germà, en Joan. La feina va consistir primerament a
canviar els llums dels carrers del poble per uns de més moderns. I en haver
finalitzat aquesta tasca que se'ns va encomanar, abans d'exhaurir el
contracte, ens van derivar al cementiri
municipal, on ens va tocar fer una sèrie de nínxols nous, cap al capdavall a
l'esquerra, on ara, entre altres, hi ha les restes de l'amic Eugeni Barranco
Sánchez. Llavors,
acabada aquesta contractació, i arran de la lamentable pèrdua del nostre
company Salvador Selgas i Pons, que va tenir un infart al Casino durant
una trobada d'acordions (aquest va ser el primer “speaker” municipal, i
ho feia a dalt d'un Citroën 2 CV), l'alcalde Rabeya em va oferir la
possibilitat de fer la seva tasca, i així vaig començar, juntament amb el
vigilant local. A cavall d'un dos cavalls (valgui la redundància), en aquells
anys i en aquelles circumstàncies, tot recorrent els carrers del poble, va
néixer també aquest “Bon dia, Balsareny!”
— En aquells anys, no existia tampoc la comunicació i la informació
que avui coneixem, tan ràpida i a l'abast de tothom. Per això la seva tasca era
molt preuada. Hi ha alguna notícia o informació que hagi comunicat i l'hagi
marcat?
—Tot allò que conforma la vida, sigui social, cultural, política,
esportiva, religiosa... de Balsareny, em marca, m'interessa. Per això no poc
dir que n'hi hagi alguna d'especial: totes ho són.
— Essent com és
la veu de moltes entitats, s'ha vist mai amb l'obligació de negar algun tipus
d'informació a algú?
—Només recordo una vegada, en una ocasió, en què una persona volia
que anunciés la seva manera de pensar. I després de consultar-ho amb
l'Ajuntament, vam entendre que no ho havíem de fer, perquè era anunciar els
pensaments o la ideologia d'algú en concret. Tan sols va ser en aquella ocasió.
Tots els colors que han passat per l'Ajuntament en aquests quaranta anys que
podríem dir que m'hi dedico, i totes les informacions, han estat admeses vinguessin
d'on vinguessin.
— La seva persona és vista amb gran estima. Potser per la seva
amabilitat, educació, respecte, interès envers l'altre, etc. Fa uns anys que és
protagonista de les matinades de la Setmana de la Joventut, amb una tradicional
salutació des del seu balcó; també les germanes que van dur el bar Sidral el
van homenatjar amb unes samarretes, i avui es la Tabateca qui ho fa amb unes
tasses amb el seu rostre i la seva frase... N'és conscient, d'aquesta estima?
Sent l'escalfor del poble? Com ho valora?
—Jo sempre dic, que en general, potser per ser la persona pública
en què m'he convertit, m'estima, podríem dir, tothom, i jo estimo a tothom. Amb
el pas dels anys i en els nostres dies, he pretès i pretenc ser el ciutadà de
tots. Malgrat que pugui haver-hi persones que no m'estimin: són lliures de
fer-ho, sempre amb el mateix respecte i pau que jo mantinc amb tothom.
— Quina seria la notícia que li agradaria donar a Balsareny i que
encara no n'ha tingut ocasió?
—Bé, Balsareny es un poble petit, som tres mil i escaig habitants,
ens coneixem tots... Crec que Balsareny té bones noticies, no sabria dir quina
noticia podria sobresortir de les existents. Tan sols el fet d'estimar-nos i
poder-nos dir bon dia, valorant i respectant totes les persones i entitats i
tot allò que fa ser poble, ja és una bona noticia.
— Al butlletí Sarment
són moltíssimes les entrevistes que ha publicat. I a Ràdio Balsareny,
també déu-n'hi-do, les que ha fet. En totes les entrevistes que fa hi posa
interès i empatia. Hi ha cap entrevista que hagi fet, que vulgui subratllar?
Alguna que volgués fer de manera especial i que encara no ha fet?
—Amb el meu caràcter , no. Tinc un gran respecte i considero igual
totes les persones que han volgut ser entrevistades per mi. Tot i que sempre
pot quedar al tinter, pel fet de ser humans, aquella persona que no se t'ha
acudit d'entrevistar.
—També podem llegir escrits seus al Sarment, de narrativa, poesia, etc. És
clar que és un gran comunicador. Què li agrada més, parlar o escriure?
—Escriure, abans que tot. Però darrerament, degut a la meva malaltia
diabètica, no puc escriure ni llegir tant com voldria, i em va mes bé parlar.
Per això avui em va molt bé i hi dedico molta il·lusió a aquest mitjà que és la
ràdio.
— És conegut el seu interès per les persones del nostre poble. Li
agrada saludar la gent, interessar-se per les seves famílies... Podríem dir que
ho fa amb tothom. S'ha sentit molest en alguna ocasió per no haver estat
correspost?
—No, no! Jo soc un home sociable, aquesta es la meva ambició.
M'interesso per tothom i respecto a tothom. M'interesso també pels establiments
locals, i comparteixo aquest interès. M'agrada, per exemple, parar-me a fer un
cafè amb llet, i no vaig sempre al mateix lloc, perquè considero que tothom ha
de viure. I sí que m'han arribat persones per aquests establiments que han
pretès potser provocar-me fent referència a alguna cosa que hagi pogut dir i
que no els hagi agradat; i a aquests, els he transmès el meu respecte envers
ells i els he demanat que en tinguin també amb mi. Fins i tot els he felicitat
i he agraït la seva sinceritat. Ens hem entès perfectament, practicant quelcom
tant preuat com és el parlar i el fet d'expressar-nos amb respecte l'un amb
l'altre i no pas criticar-nos a l'esquena, cosa que no ens transmet res més que
ignorància.
— Fent balanç de la seva trajectòria informativa, es definiria
d'alguna manera?
—No, no, no... Com el que soc: aquest ciutadà de tots.
—És una persona a qui hem vist participar en molts actes de poble (concerts, teatre, exposicions, activitats, dinars populars, església, moviments políticosocials...). Si n'hagués de triar o destacar algun en especial, quin seria?
—És una persona a qui hem vist participar en molts actes de poble (concerts, teatre, exposicions, activitats, dinars populars, església, moviments políticosocials...). Si n'hagués de triar o destacar algun en especial, quin seria?
—No tinc cap preferència; considero que totes les facetes són molt
importants.
—És una persona de matí, de tarda o de vespre?
—A la meva edat, m'agrada veure sortir el sol. Fins i tot a la
ràdio: hi faig el programa “Pista matinal”, en què anuncio la sortida
del sol.
—Vostè és un home molt arrelat al poble. Què n'enyora, del seu
passat històric? Què en valora, del present? Què anhela per al futur de
Balsareny?
—El que enyoro del meu passat històric és, com he dit abans, el fet
de no haver pogut estudiar periodisme. Pel que fa al present, m'agrada que
entre tots, amb aquesta feina sorda que fem i que fan, pugui Balsareny
continuar endavant. I el que anhelo, amb motiu del nostre passat històric, i de
la feina que fem també en el present, seria...
No voldria parlar de política, la política és una cosa i el que jo vull es
parlar de llibertat, que és una altra cosa. Llibertat d'opinió, d'expressió...
El que anhelo per al futur és la llibertat de les persones, del meu poble, del
meu país, Catalunya.
—Hi ha alguna cosa que el faci repicar amb eufòria la taula on seu,
igual que com ho fa amb els gols del Barça?
—No! Només amb els gols del Barça! De fet, jo, vaig ser el primer
de repicar la taula allà al Casino. Ningú picava, tothom cridava. I jo, com que
soc una persona que parlo molt, i utilitzo un to de veu tirant a alt, pateixo
d'afonia. I en comptes de celebrar els gols del Barça cridant, per no quedar afònic, vaig decidir repicar a la
taula.
—En quines entitats ha participat activament al llarg dels anys?
—A part d'haver participat dels actes, diríem, de totes les entitats, voldria fer referència a aquesta festa que fa que ens coneguin a la comarca i arreu: els Traginers. Ja amb aquells primers Traginers, jo a cavall passejava el meu germà i altres criatures del poble per la Festa dels Traginers. M'agrada poder-ho explicar, pel que feia i perquè va ser una de les primeres entitats en què vaig participar.
—A part d'haver participat dels actes, diríem, de totes les entitats, voldria fer referència a aquesta festa que fa que ens coneguin a la comarca i arreu: els Traginers. Ja amb aquells primers Traginers, jo a cavall passejava el meu germà i altres criatures del poble per la Festa dels Traginers. M'agrada poder-ho explicar, pel que feia i perquè va ser una de les primeres entitats en què vaig participar.
— És clar que de totes n'ha après quelcom. N'hi ha alguna que
l'hagi marcat especialment en la seva vida?
—A mi, el que més m'ha marcat ha estat l'escola. I aquell mestre
republicà, en Joan Civit. En part
és gràcies a ell, que puc donar gràcies que soc com soc. No puc oblidar-lo, tot
i que fa molts anys que van marxar del poble. Des que lamentablement va morir
en Gilet Casòliva, que era proper a aquest mestre, que no he pogut tenir més
contacte amb la seva filla, la Rosa Maria Civit.
—És una persona de rutines en el dia a dia?
—Sí! Tot es una rutina!
—Amb tants anys dedicats a la comunicació i la informació
balsarenyenca, ha sentit mai la moral baixa o s'ha vist amb pocs ànims per
continuar exercitant-la?
—Deixar la meva tasca, mai! Plegar, no! Mentre pugui, voldré
continuar. Però sí que recordo en alguna ocasió, que potser de tantes
aportacions que feia al Sarment, en algun cas m'havia sentit molest o
amb la moral baixa, en no haver vist publicada alguna de les coses que havia
aportat, i que esperava veure. Però va ser algun cas puntual.
— Com a entrevistador avui entrevistat, voldria afegir res a
aquesta entrevista?
—M'agradaria remarcar una cosa: Al Sarment, al nostre
butlletí, a partir dels anys vuitanta i fins al noranta, noranta-tres, gran
part del seu contingut era redactat per mi, tant amb el “Balsareny avui”
com el “Fragment poètic”. Per sort, avui es molt més ric
participativament. Gràcies a les aportacions de la Biblioteca, l'Escola de
Música, les entitats... M'agrada remarcar-ho i m'agradaria que hi continuïn
creixent les col·laboracions.
—Gràcies! Ha estat un honor haver compartit aquesta estona amb
vostè, escoltant-lo i fent coneixedors els lectors de la nostra xerrada tot
prenent un cafè plegats. Que per molts anys, Josep Gudayol i Puig,
continueu informant-nos, saludant-nos amb la força i la il·lusió amb què ho heu
fet durant tant de temps. Gràcies per tan bona feina. Un veritable plaer,
Josep!
Jordi Vilanova
Fotos: R.Ribera / J.Vilanova