La nissaga de fusters de cal Met va acabar amb Joan Torras, fuster ebenista de qualitat i, de més a més, músic. Tocava el trombó de vares i, juntament amb el Josep Clariana, Tomaset, que tocava el clarinet i el saxo –també el tible, a les cobles- i el Ramon Ribera, Minguet, que tocava la trompeta, formaven el trio de músics que solia acompanyar els balls de bastons locals per la Festa Major. Com a fuster, en una època amb poca construcció nova, no abundava la feina de bastiments de portes o finestres i, encara menys, l’encàrrec de mobiliari. Recordo, sobretot, que fora del taller que tenia on la jove de cal Merenci va posar més tard una botiga de moda femenina, a la plaça de les Monges, el Met -que és com se’l coneixia- repassava i pintava persianes i, quan s’esqueia, feia caixes de morts. Cal no oblidar que, en els anys quaranta i cinquanta del segle passat, quan algú es moria, el fuster anava a prendre la mida del difunt per a fer-li la caixa o taüt. A Balsareny solia ser el Met qui fo feia: caixes de fusta recobertes de tela negra quan el difunt o difunta era un adult o de tela blanca quan era un infant o albat, com es deia. Com que es dóna el cas que el Met s’havia casat amb la Leonor, filla i germana dels metges Sansa, la Marieta Besora, de ca l’Aiguader, a qui li faltava un bull, pensava i deia: “el Sansa els mata i el Met els fa la caixa”, una societat familiar de negoci segur, segons ella.
Però la veritable vocació del Joan Torras no era pas la de fuster ebenista, sinó la d’empresari d’espectacles. Així, a finals dels quaranta, va començar a muntar el que anomenaria Pista Catalònia, en uns terrenys als darreres del carrer Nou (Sant Domènec), a prop, en tangent, amb els del carrer Trencat, com anomenàvem el carrer de Ponent, obert durant la República, aleshores ben poc edificats. O sigui, si no m’erro, que és ben possible, allà on comença o acaba l’actual carrer de Balmes . De primer, va tancar i pavimentar amb ciment tipus pòrtland, a l’aire lliure, unes pistes esportives que havien de permetre jugar-hi a bàsquet o a hoquei sobre patins. De totes dues modalitats hi va haver practicants escadussers. Però, si bé el hòquei va semblar arrelar en cert moment —hi hagué un efímer equip més o menys competitiu—, el fet és que aquest esport es va establir aleshores a Sallent i el bàsquet, en canvi, a Navàs, on crec que encara dura. De fet, va ser en aquesta primitiva pista on el Mateu Boixadera, Mateuet, ens va ensenyar a una colla de vuit o deu nens el Ball de la Faixa que ell recordava amb precisió i també el novament desaparegut Ball de Cascavells, mentre el Joan Serarols ens ensinistrava en els sis Balls de Bastons propis de Balsareny. Eren els moments inicials de l’Esbart dansaire de què ja parlarem un altre dia.
De mica en mica, el Joan Torras, Met, va anar cobrint amb fusta, bàsicament, aquestes pistes, de manera que al final les va convertir en un espai polivalent en què s’hi podien fer moltes activitats del món de l’esport i de l’espectacle –una mena de pavelló tal com els coneixem avui-, i a fe que se n’hi van fer. La Pista, però, no reunia pas les condicions que ara mateix reclamaríem d’un edifici d’aquesta mena. Feta una mica de nyigui-nyogui, la teulada coberta rudimentàriament de tela asfàltica de primer, quan plovia hi havia degoters (per sort eren aquells temps que Franco, el dèspota, anomenava de “pertinaz sequía” per dissimular la misèria general). Amb tot i els seus defectes estructurals, la Pista Catalònia va representar per Balsareny un progrés notable. En primer lloc, va resoldre el problema de l’envelat per la Festa Major. Abans de poder-lo fer a cobert, l’envelat es muntava, com tots aleshores, a l’aire lliure. Jo l’havia vist instal.lar a la plaça de les Monges (avui de Ricard Viñas) i al corral de cal Peret, avui carrer del Cadí. Però com que Sant Marc cau a la primavera, pluges i ventades se l’enduien més d’un cop i esguerraven la Festa Major. La Pista del Met va ser la solució i, d’aleshores ençà, la festa va ser completa. Segonament, va ser el local on els diferents grups culturals o d’esbarjo locals podien assajar i representar les seves activitats. Ja he parlat de l’Esbart; doncs bé, tan la secció dels grans com la dels petits, assajàvem regularment cada setmana els nostres balls a la Pista i, després, hi presentàvem un recital per Sant Marc, almenys. A la pista mateix, com que el Met hi havia instal.lat un escenari, s’hi van fer representacions teatrals a càrrec del grup local que dirigia el J.A. Maya, amb autoritat i destresa, obres de Josep Maria de Sagarra –el gran senyor de l’escena catalana del moment- i de Carles Soldevila, per exemple. També, en un aspecte més frívol, s’hi van fer espectacles de varietats, que avui serien innocents, i que la gent anomenava de cameta. Venien companyies de fora, ja podeu imaginar de quina categoria, però que tenien molt de predicament en una època de moral estreta i asfixiant. Igualment hi recordo els tradicionals concerts de Festa Major, concerts aperitiu –hi havia servei de bar-, en contraposició amb els concerts- cafè que també es feien al cafè del Centre. Finalment –i de ben segur que em deixo coses- recordo un recital de cançó catalana esplèndid a càrrec del gran tenor Emili Vendrell i d’un soprano el nom de la qual m’ha fugit, acompanyats al piano pel pianista fill de l’Ametlla de Merola, Manuel Guiu. Va ser un esdeveniment a nivell comarcal i a la Pista no hi cabia ni una agulla , de gent del poble i de fora.
Amb el temps, la Pista Catalònia va anar llanguint i, amb l’arribada massiva d’immigrants de la resta d’Espanya, el Met la va anar convertint en un niu d’habitatges petits i encofurnats, però més rendibles que els seus espectacles. Pisos sense cap mena de condicions, inhumans. Va ser aleshores quan Joan Torras, Met, va començar una altra aventura empresarial de l’espectacle. El Cine Victòria al local confiscat pel règim als seus propietaris i municipalitzat del Casino, el Centre Instructiu i Recreatiu.
Jordi Planes
Jordi Planes i Teresina Bessa a la Pista del Met, amb l’Esbart Dansaire de Balsareny. Foto: J. Planes.
L'any 1962, a LA PISTA DEL MET, va quedar petita de la gentada que volia entrar i no poder, la causa ELS MUSTANG CANTAVEN DALT L'SCENARI.
ResponEliminahttps://youtu.be/Gu8TaCQAH3s