Si sempre hi ha hagut, a Balsareny, gent que sabia de nota i tocava algun instrument, hi ha hagut una família, una nissaga, en què la música ha anat passant d’avis a néts. Aquesta és la família dels de cal Casas, al carrer de la Creu quan aquest s’inclina cap al del Castell (o carrer de Baix, com dèiem els del barri). Una família avui extingida a Balsareny, però que encara fa forrolla.
El patriarca d’aquesta nissaga és Carles Casas i Puigdorca, home polièdric o de molts aspectes, de gran influència en el Balsareny dels anys centrals del segle XX. Treballador de fàbrica a Vilafruns, Carles Casas, dit Carlets probablement perquè no era el primer Carles de la família, era home molt de missa, conservador de cap a peus i honrat com cap. Tenia una influència comprovada a la parròquia i més enllà i tot, prop de la cúria episcopal de Vic, capaç de remoure rectors si calia, com es va demostrar amb el cas de mossèn Esteve Verdaguer, cas feliçment oblidat avui. Adversaris burletes, gent de peu pla, l’anomenava mossèn Carlets. El seu tarannà, conegut i demostrat, li va valer ser nomenat pel règim franquista alcalde de Balsareny, on va tenir una actuació moderada i condescendent, sense buscar ni haver de resoldre problemes importants. Potser la seva decisió més transcendent va ser la de nomenar tinent d’alcalde Josep Casaldàliga i Pla, que el va substituir ja figurant ell encara com a titular. Però, pel que fa a la meva memòria estrictament personal, Carles Casas va ser el meu mestre de música. De ben petit, anava dia sí dia no a casa seva a aprendre, primer, solfeig i, de mica en mica, piano. No era l’únic que hi anava, naturalment. Ni ell era l’únic mestre de música del poble. També hi havia el Josep Ribera, de cal Lluquet, prou apreciable, de qui ja parlaré un altre dia. Però el Carlets, en el meu cas, tenia per a la meva família, l’avantatge d’haver estat ja el mestre de música del meu oncle Ferran, amb qui em confonia sovint per la qualitat de la meva veu blanca i m’anomenava Fernando. La meva veu de nen em va fer entrar a l’escolania que ell havia format a la parròquia; una bona formació, penso encara avui. Allí, una colleta de nens vam aprendre a cantar a veus i, així, animar les misses i les funcions, com és ara el mes de Maria. Precisament, en un interludi d’aquesta devoció mariana, quan el mossèn deia “meditem-ho un moment”, Carles Casas s’arrencava amb una improvisació a l’harmònium, molt sentida, en què feia unes magarrufes i uns sospirs, que per a nosaltres, els de l’escolania, eren molt còmics. Carles Casas era un músic honest que va exercir com a mestre i com a organista amb dedicació total fins que el cos li va dir prou. Va compondre algunes peces, entre elles alguna sardana dedicada a Balsareny en què ressonen les notes festives dels aires bastoners, molt apreciables.
El seu fill, Josep Casas i Bartomeus, també va respirar l’aire musical de la família, junt amb el seu germà Carles, de qui tinc poques referències musicals, no pas records. El Josep, també al servei de la parròquia, estava igualment format musicalment i participava en les funcions amb plena dedicació. El seu pare, juntament amb ell, ens havia ensenyat als de l’escolania les músiques polifòniques de Lorenzo Perosi i a interpretar, suposo que passablement, la famosa i no pas fàcil “Missa pontificalis” del mestre italià. De fet, quan la cantàvem —normalment per la Festa Major— venia fins i tot gent de fora a escoltar-nos. Era una missa a quatre veus, penso, amb acompanyament d’orquestra, que solia ser la que tocava durant la festa, fins que l’autoritat eclesiàstica va prohibir als músics que toquessin a la missa i al ball. Hi havia dos solistes, el Ton Lladó, tenor, i el Marc Bonals, baix. El director de tot plegat, un plegat força complicat, era el Josep Casas, mentre que el seu pare acompanyava a l’harmònium. (Una vegada que Josep Casas estava indisposat, em va tocar a mi aquesta feina. Encara avui tremolo. I perdoneu-me la frivolitat). Josep Casas també participava en la litúrgia, especialment de Setmana Santa. Solia fer, des del cor, el paper de poble en la narració cantada de la Passió del Divendres sant, en llatí, amb molta eficàcia i solvència. Josep Casas, si la memòria traïdora no em falla, tocava el violí, prova d’una formació musical prou sòlida.
Treballador del tèxtil, com el seu pare però en una altra conjuntura, en va sofrir la crisi i es va traslladar a Sallent. Casat amb Angelina Pujol i Massana, de cal Portella, van tenir un fill a la vila veïna, Carles Casas i Pujol. Per ara, l’última baula d’una cadena de músics que, per dir-ho d’una manera ben de casa, ha begut de l’aigua de la síquia.
D’aquest Carles Casas —torna a sortir el vell nom de família—, que ha normalitzat ortogràficament el seu cognom com a Cases, no en puc pas parlar de memòria. Que jo sàpiga, només l’he vist un cop i era al nostre Castell, acompanyant al violoncel el popular conjunt dels Esquirols, en un concert memorable. Però sé, pel que diuen els diaris, que està duent a terme una carrera musical de primer ordre que ompliria d’orgull tant el seu avi com el seu pare, que en van poder conèixer un tast inicial. Sallentí, sens dubte, no robarem pas als de la vila veïna l’orgull de tenir-lo entre les seves glòries. Però sí que en reivindicarem les arrels balsarenyenques. Carles Cases, violoncel·lista, pianista i compositor d’alta escola, ha estat l’arranjador de Lluís Llach durant vuit anys, entre 1982 i 1990. Ha compost una seixantena de bandes musicals cinematogràfiques, especialment per a Ventura Pons, però també, o fins i tot, per a Hollywood. I, per exemple, el passat dia 1 d’agost va protagonitzar amb el conjunt que dirigia un concert de música de cine als selectes festivals de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
Vet aquí, doncs, la culminació d’una nissaga de músics balsarenyencs, de naixement o arrel, que m’ha semblat que calia portar a la memòria de tots.
Jordi Planes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.