Col·laboracions

COL·LABORACIONS

Indignació

Els presidents europeus es reuneixen a París, Madrid, Lisboa, Berlín, Roma, Barcelona, Londres. Els presidents mundials es reuneixen a les ciutats d'abans, a més de Washington, Nova York, Tel Aviv, Sao Paolo, Buenos Aires, Moscou, Tòquio i algunes més del primaríssim món. La meva pregunta és: per què cony no es reuneixen a qualsevol de les ciutats de Costa d'Ivori, Somàlia, en algun dels campaments del Front Polisario, al Sudan del nord, en el nou i igual de pobre Sudan del sud o en la devastada Puerto Príncipe. La resposta, estic segur, és que per a ells d’aquestes circumstancies tant se’ls en dóna. No poden anar a Somàlia ja que haurien de repartir el seu opípar menjar amb els més pobres del lloc. La hipocresia política que alleta i embruta la societat, puja més que el preu de la vida, allà on hi hagi vida, és clar. El món es mor de fam i els polítics es moren de riure repartint el pastís libi. Es freguen les mans per fer desaparèixer el fred de la culpa mentre es mengen un país i compten vint fins assetjar amb les seves fitxes nous objectius. És acollonant.

I en aquesta pujada de teló es veu un primmirat president francès i el seu seguici, un president espanyol i la seva ressuscitada Trinitat, una cancellera alemanya i els seus col·laboradors i un president italià escortat per una dotzena i mitja de sequaços de la dolce vita. Dic jo que si s’han de reunir els mandataris, que ho facin solets, sense por de res. Que no tirin de festeig festivaler. Perquè si els preguntes, potser et contestaran que on menja un, mengen dos, i on ho fan dos, mengen tres. Això, per exemple, no saben aplicar-ho a Somàlia. Si allà ho fessin extensiu, més d'un tindria alguna cosa per menjar. Però Somàlia, com altres països, ha estat exclòs de l'atles de la bondat humana.

Mentrestant, els telenotícies continuen emetent en directe des de Madrid, quan el papa del Vaticà arriba besant sòls i recollint claus. I emeten en directe des de l'estadi on se celebra una final esportiva. I fan el seu agost emetent por mediàtica des d'aquest poble assolat per la ira d'algun Déu impiu. I apostant els seus mitjans tècnics i humans en una basílica per retransmetre en rigorós directe un irreal casament reial.

I els noticiaris s'obliden aviat d'Haití, de Somàlia, dels Sudans d'abans, dels Polisario i els seus fronts, els quals, ebris de pena, moren de fam i set.

En fi, abans, al migdia quan menjava davant la tele la meva néta canviava de programa per veure dibuixos infantils, on Bob Esponja discutia amb un cranc. Ara veig les notícies a la nit quan un Rajoy s’enardeix, quan un Zapatero llangueix ofegant-se en la seva pròpia mentida; quan una Aguirre no ofereix esperances als que eduquen, venjant-se dels que la van reprendre per no portar fets els deures, quan una ministra de defensa, abans pacifista, estreny mans i declara guerres d'intencions, quan un comunista oblida que els pobles necessiten realitats socials i no utopies. La sanitat està en fase terminal, l'ensenyament declina i esdevé enyorança perquè qualsevol temps ensenyat va ser millor. Els professors s'alcen en armes de colors i crits conjugats contra aquells que volen aniquilar la docència empunyant la indecència lectiva. Els menjadors socials es satisfan de boques que supliquen un mos. Els rics amenacen amb manifestar-se si els apugen els impostos i els pobres i els seus somnis dormen en llits separats.

Mentre tot això passa, els polítics estrenen campanya allargant-li la mà per retallar els dits quan guardem els nostres cinc cèntims entre les seves promeses de baix cost i buida intencionalitat.

Vaig a sopar, ara que el telenotícies ha anunciat pluges que mai van refermar. Uns altres, els del temps...

A dos quarts d’una de la matinada no puc dormir. Hi ha una ovella que no vol saltar la tanca.

Josep Estruel Filella, octubre 2011

Els nostres "pirates"

Ja hi som en l'època en què acompanyem als nostres "pirates" petits al col·legi per començar un curs nou o portar per primera vegada, aprenents de "pirates" a la recentment estrenada guarderia, encara que crec seria més graciós dir petits grumets als nouvinguts i deixar com a aprenents als que han canviat de lloc.

Pirates de pantalons curts. Tornen després de les vacances per retrobar-se amb els seus companys d'aventures; camarades d'escassos pams amb els de travessar mars i oceans i navegar en vaixells amb la bandera negra de la calavera i els ossos creuats.

Aliens a virreis i virreines que ordenen, al marge del que dicta la corona, aixecar patíbuls en els seus dominis per escarment de dominar, només pensen en retornar a Tortuga, on joc i aprenentatge es barregen amb la capacitat de somiar i la perícia dels seus mentors.

Poc importen també les pors dels progenitors, aquells que un dia van ser pirates i avui en la seva majoria s'assemblen als governadors dels imperis. Temorosos davant el que oferirà el demà, presoners d'aquest i protectors per excés dels petits bucaners.

La seva nau salpa d'Infantil a Primària. I lluny dels dubtes dels pares, passegen arrogants per coberta, disposats per a l'abordatge. Convençuts que ja són grans i que el món està als seus peus, perquè saben llegir, ajuntar un grapat de lletres i resoldre elementals sumes i restes.

Les seves armes són llapis de colors, ceres i retoladors. I el més semblant a un sabre és una tisora de puntes rodones. La motxilla és el seu cofre del tresor. I els llibres, mapes de dibuixar.

Els mires, i no hi ha mirall que reflecteixi amb igual certesa el pas del temps. I és llavors quan aparques les pors, per recordar aquells dies en què vas ser un pirata i navegaves per llunyans mars en vaixells amb la bandera negra de la calavera i els ossos creuats. Quan desconeixíem l'existència d'Ítaca i el somni era el País de Mai Més.

Josep Estruel Filella, octubre 2011