Sant Marc esplèndid

La tarda del dia 24, a la Biblioteca Pere Casaldàliga, hi va haver el lliurament del premis Sant Marc de poesia, i un breu concert a càrrec de les Corals de l'Escola Municipal de Música. Al vespre hi va haver un espectacle infantil itinerant, el pregó institucional de l’alcalde, una bona repicada de campanes a càrrec dels campaners locals i un molt vistós castell de focs. La pluja va aguantar just fins que va acabar l’espectacle i la gent va poder tornar a casa o anar a ballar.

El dia de sant Marc es va llevar assolellat. Es va fer la missa i es va beneir el panellet del sant, i els Bastoners i Gegants van recórrer els carrers del poble. A la plaça, diverses colles de Bastoners van ballar la Marxa, el Picotí, el Rotllet i el Picaceies; quatre grups van dansar alhora el Ball de la Faixa; els dansaires dels Pastorets, dels més menuts als més grans, van ballar danses tradicionals catalanes per acabar amb el vibrant galop de panderetes; els Gegantons Joan, Mariona i Malacara, amb Els K+ Sonen; i els Geganters i Grallers de Balsareny amb el Marc i la Maria van ballar les seves danses pròpies als acords de la centenària Cobla Selvatana, que en acabat va interpretar la sardana Records de Balsareny, de Josep Maria Albertí i Busquets, estrenada al nostre poble per la mateixa cobla l’any 1957. És de destacar la quantitat de participants en els actes tradicionals, gràcies a la bona tasca formativa que hi fa l’Escola Guillem de Balsareny i els esforçats monitors de les danses; així com els dos grups de geganters, amb els respectius grallers i tambors; i aquest any, l’esbart dels Pastorets. La veritat és que, gràcies a tothom, l’acte de la plaça va fer molt goig.

A la tarda, el Cafè-concert del Centre Instructiu i Recreatiu, també amb la Selvatana —que no actuava per sant Marc des del 1992— va oferir una bona selecció de sardanes —entre les quals Records de Balsareny i La Santa Espina—, més un vals, un pasdoble i un vals-jota. Durant el dia hom va poder visitar l’exposició de pintures i la de fotografies dels Traginers. A la tarda, L’avi Tonet va presentar un divertit espectacle teatral infantil dins la programació de Tempo i al vespre hi va haver el concert jove amb els grups La Zarigüella i Los Pachucos. Una magnífica diada de Sant Marc.

La resta de dies, la Festa va continuar molt bé. En algun cas, amb massa èxit i tot: la proclamació de la nova Pubilla (Anna Rovira) i de l’Hereu (Gerard Capdevila) i el comiat de la Pubilla cessant (Laura Calveras) va omplir a vessar la sala del Sindicat i va deixar molta gent al carrer, esperant que acabés l’acte —que va començar força tard i es va allargar més del previst— per si quan marxessin els hereus i pubilles vinguts de tot Catalunya deixaven espai per poder veure el concert, gratuït, de l’Orquestra Maravella. Aquest concert va ser lluït, i la sala va quedar novament plena de gom a gom. Potser un altre any es podria preveure una separació temporal més gran entre els dos actes a fi d’evitar llargues esperes al públic, o la previsió d’haver d’obtenir entrades, ni que fossin de franc, per poder accedir al local; l’organització es va veure superada per l’afluència de públic.

La resta d’actes (pesca, petanca, escacs, trobada de cotxes clàssics, trobada de gegants, lliurament de premis del Concurs de Fotografia dels Traginers, i tot els que ens deixem) així com la Cagada de la Mula i els balls amb la Maravella i Dolfi i Fermí, van anar igualment molt bé. L’espectacle del Mag Lari va suposar un altre ple al Sindicat: el públic en va sortir content. I dies després, l’onze de maig, l’obra de teatre Brots, amb Toni Albà, Fermí Fernandes, Gerard Domènech i Xavier Macaya, va tornar a omplir la sala d’un públic disposat a passar-s’ho bé

Sarment
Fotos: Sarment

Deixar el poble, temporalment

OPINIÓ

Mai no m’havia plantejat deixar el poble, però cal aprofitar les aventures que se’t posen davant a la vida. I, per què enganyar-vos, en el meu cas va ser el fet de no marxar sol, que em va dur a iniciar-ho. Ara, des d’aquí a l’altra punta del món, veig moltes coses diferents i moltes coses que també es podrien haver fet abans.

En arribar a Toronto vaig pensar que algun dia escriuria unes ratlles per a la família Sarment, que trobaria una o altra raó, sentit o motiu per escriure un article d’opinió explicant vivències en un gran país com és el Canadà. Després de gairebé nou mesos d’haver arribat, si m’hagués esperat més a escriure, potser no hauria tingut temps perquè hauria sigut hora de tornar.

La veritat és que em vaig adaptar molt bé a l’aventura de viure un any a l’estranger amb un visat de treball. En cap cas no et planteges de quedar-t’hi a viure, tot i que t’arriben a voltar pensaments al respecte. Però és que a Balsareny s’hi viu molt bé i hi tens la família i els amics molt a prop. I quan passes un hivern aquí a Toronto, aleshores ho veus més clar. T’adones del bon temps que tenim a casa, i de la bona cultura del menjar i el beure. A més a més, Catalunya té racons molt bonics, als quals tenim accés amb molta facilitat i amb molt poc de temps. El Canadà és tan gran que és impossible de visitar-ho tot, i malauradament les companyies aèries de low cost no hi operen, i els vols d’una banda del país a l’altra no són tan assequibles com viatjar per Europa.

Arribes a una gran ciutat com és Toronto, amb gran activitat cultural, autenticitat de ciutat nord-americana, i t'adones que és una ciutat plena de gent d’arreu, de tot el món, que s’ha anat instal·lant al país en les darreres dècades, buscant-se les castanyes per sobreviure i fugint de situacions difícils en els seus països. El Canadà: país ple d’oportunitats. Sí, és veritat, no és difícil trobar feina, si més no en restaurants. També és veritat, però, que el primer que et demanen és experiència canadenca. I és clar, tu t’aferres a l’experiència que tens d’on véns. I t’adones que la millor manera és trobar feina a través d’un o altre conegut.

El Canadà està en una situació econòmica global on no existeix la crisi com a tal, almenys no com a Europa. Si bé és veritat que pots sentir a les notícies debats i queixes dels més desvalguts, els que cobren el sou mínim legal ($10,25/hora el 2013, recentment apujat a $11) que feines tenen a arribar a final de mes pagant lloguer i menjar. Ara bé, si treballes en alguna feina qualificada, et pots guanyar molt bé la vida.

Parlant objectivament des de la vida a la ciutat, podria dir que es tracta d'una societat consumista. Consumeixen en comerç, sopars i beure. Per donar una informació curiosa, pel que fa a l’alcohol, la seva venda és regulada pel govern a través de dues botigues especialitzades: una de cerveses, i una altra de vins i alcohol en general, per la qual cosa es fa impossible de trobar cervesa per menys d’un dòlar, encara que en compris moltes, i tampoc una ampolla de vi per menys de set. És una pena que no existeixi el vi de taula! Hi ha moltes coses que es troben a faltar. Ara que donava xifres de dòlars, és veritat que econòmicament el dòlar canadenc té menys valor que l’euro. Quan vam arribar l’estiu de l’any passat 1€ voltava el valor de $1,35. Ara ha perdut valor i està pels vols de $1,5.

Com a gran país, el Canadà té la fama de bona política d’immigració, bona o dolenta segons qui se la miri, és clar. Dia a dia, ja sigui a l’acadèmia d’anglès o a través d’un amic o un altre, coneixes algú en concret que està intentant amb totes les seves forces d’aconseguir la residència permanent, bé per portar a la família una vida més pròspera o per fer camí professionalment si al teu país no ho pots fer. Però tot això pot ser difícil. L’endemà veus que a una persona l’ambaixada no li ha renovat el visat i ha hagut de tornar a corre-cuita cap al seu país. Li volia dir adéu. El més fàcil d'aconseguir són els visats temporals d'un any d’Experiència Internacional, al qual darrerament s’han adherit molts joves espanyols (fins a 35 anys). L’any que ho vam demanar nosaltres, van acabar-se en una setmana. Aquest any 2014, que van tornar a obrir-se al febrer, es van acabar en mitja hora. L’any que ve ja veig que ni sortiran, perquè amb aquesta progressió... Veus gent molt desesperada per quedar-se aquí, sigui com sigui. Nosaltres no ens podem queixar: tenim il·lusió de tornar per estar entre vosaltres.

I jo, que no havia viscut mai a fora del poble, al final et prens seriosament el fet d'obrir les portes a tot el que pugui venir. He entès l’aventura com un repte per a poder exercir la meva professió i intentar viatjar i descobrir un gran país com és aquest. Tothom deia que al Canadà hi havia molta feina en la construcció, mineria i recursos naturals, i és veritat. Però com a nouvingut no deixes de ser un immigrant, i com en qualsevol recerca de feina, al final has d’estar de sort i que algú et doni una oportunitat. I finalment, després, tot i trobar-la, pots quedar-t’hi o no, depenent de si aconsegueixes el visat de treball.

Ara bé, també és veritat que si no véns sol, potser no és tan dur, ja que hi ha moments que a una persona sola se li poden fer difícils, com pot ser a l’hivern. És conegut que al Canadà hi fa molt fred, i per sort Toronto és dels punts on en fa menys, ja que és de les ciutats amb menys latitud del país. Jo, com a amant dels esports d’hivern (i patidor de mena, per què amagar-ho) puc dir que he superat l’hivern amb gràcia. Aquest any han sigut quasi 4 mesos de temperatures sempre negatives, fins a -20ºC amb sensacions de temperatura encara menor. És veritat també que, segons ha dit tothom, aquest ha sigut un dels pitjors hiverns en 20 anys. La neu s’hi va instal·lar al desembre i a principis d’abril encara ha nevat. Però bé, ara sí que la primavera sembla que arriba.

I ara, mentre escric aquestes últimes línies, i després d'haver intentat quedar-nos al país per fer l’experiència encara més enriquidora, sé que finalment ja falta poc per tornar. Abans, encara esperem descobrir més racons dels que existeixen en aquest país tan extens. L’anglès era un dels motius principals per emprendre aquesta aventura. Havent reforçat aquesta llengua, espero que l’experiència ens depari més portes obertes per combatre la crisi laboral quan tornem a casa. Estic orgullós d’estar vivint aquest any tan lluny de casa amb la Núria al meu costat. Si no hagués estat per ella, segurament no m’hi hauria llençat.

Jordi Selgas Catalan

Foto: Jordi Selgas

Bona Festa Major

EDITORIAL

El calendari no para. Nadal, Reis, Traginers, Carnestoltes… El mes de març ens va aportar l’emissió per TV3 de la minisèrie Descalç sobre la terra vermella, sobre les causes de Pere Casaldàliga, que va tenir un merescut ressò; i a Balsareny Jordi Basté ho va voler commemorar amb una retransmissió en directe del programa El Món a RAC-1, amb un Sindicat amb una assistència de públic relativament baixa.

I vet ací que ja som a la Festa Major. Les regidories de Cultura i Festes, Esports i Joventut han presentat el programa que, quan aquest butlletí sortirà a la llum, estarem començant a gaudir. El programa de mà està bé: sense els formats excessius d’altres èpoques, és un quadríptic en paper bo, de colors alegres i amb un disseny agradable. I amb pocs anunciants: empreses grans i mitjanes vinculades amb el municipi, com Gates, Iberpotash, Sorea, Trnasvinyots, Mèmora i la companyia d’espectacles manresana Victori; ja està bé, no esprémer més el poc comerç local que encara ens queda.

Pel que fa al contingut, com en els darrers anys, es recorre a una programació digna, basada en part en les aportacions d’entitats locals. Així, en diferents dies i hores, tindrem els Astroamics mirant Mart i la Lluna des del castell; el Xou del grup La Il·lusió del Casal de la Gent Gran; la festa del Casal Verge de Montserrat; el repic dels Campaners; els concursos de la Societat de Pescadors; el torneig del Club Petanca; el Club d’Escacs, amb la simultània a càrrec del campió local, David Riera; els Traginers —amb la Cagada de la Mula, el veredicte del concurs i l’exposició de fotografia, i la proclamació del Traginer d’Honor per als dos propers anys—; el grup Autocross Balsareny amb una concentració de cotxes d’època; els Geganters i Grallers organitzant la XIII Trobada de Gegants; el Centre Instructiu i Recreatiu oferirà el tradicional Cafè-concert; la Biblioteca Pere Casaldàliga farà tallers infantils; hi haurà parades de roses i llibres per Sant Jordi; concurs de pintura a l’aire lliure i exposició de pintures; i el Consell de Cultura lliurarà els Premis Sant Marc a la Biblioteca, amb un concert de l’Escola Municipal de Música. Els Bastoners i el Ball de la Faixa ballaran les seves danses tradicionals, amb els Gegants i Gegantons i Grallers, a més de l’actuació del flamant grup de Dansaires dels Pastorets. També hi haurà una cercavila prèvia a l’elecció de la Pubilla i l’Hereu per al 2014 i 2015.

La programació es completa amb activitats externes: sardanes amb la Cobla Selvatana, que també tocarà al Cafè-concert; un espectacle infantil itinerant (Màgia sobre rodes); un piromusical (Pluja d’estels); el teatre de Tempo (L’avi Tonet, de Jordi del Río); un concert jove (La Zarigüella i Los Pachucos); un espectacle amb la Màgia del Mag Lari; i un ball de nit amb Dolfi i Fermí. Ja passada la Festa, el dia 11 de maig, es presentarà l’obra de teatre Brots, amb Toni Albà, Fermí Fernandes, Gerard Domènech i Xavier Macaya.

En resum, una programació raonable, basada en bona part amb les activitats de les entitats locals, i una despesa indeterminada en les actuacions de més renom, com el Mag Lari i el grup de Toni Albà, que tanmateix sens dubte tindran una bona acollida per la seva qualitat i popularitat.  Bona festa Major a tothom!

CCB

Cal compromís

OPINIÓ

El passat 27 de març es va fer l’últim ple. A Balsareny normalment es fan plens cada dos mesos: tocava. Gairebé sempre el públic és el mateix, una o dues persones, encara que en aquesta ocasió érem més. Hi érem perquè es presentaven dos punts de l’ordre del dia que ens interessaven especialment.

Abans d’explicar els punts i el seu desenllaç, els no habituals al ple vàrem tenir altre cop aquella sensació que «l'equip de govern» és inexistent, o mut. Volem pensar que no se'ls deixa dir ni piu, abans que suposar que no tenen cap criteri per donar respostes, plantejar nous temes i arribar a acords. La tasca per a aquests assumptes, per no dir per a tot, la deixen al líder i passa el que passa... Un discurs que no s’entén, qui dies passa anys empeny i aquí mano jo i es fa el que toca.

Es presentaven dues mocions per part d’ERC : 

La primera era sobre «l’exercici de la sobirania fiscal de l’Ajuntament de Balsareny». És a dir: ingressar els pagaments que ha de fer l'Ajuntament de Balsareny corresponents a l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF), i també, en cas d'haver-n'hi, els corresponents a l'impost sobre el valor afegit (IVA), a l'Agència Tributària de Catalunya, en comptes d'efectuar-los a l'Agència Tributària Espanyola.

De fet, en el ple de 30 de maig de 2013 es va aprovar per unanimitat una moció sobre aquest tema; però, com sempre, tot queda en paraules. Les explicacions embolicades i poc convincents ens resumien així: que no s’havia fet res al respecte ni es pensava fer cap pas de moment. No fos cas que sortíssim als diaris, no fos cas que en algun tema important prendre una decisió ens comprometés massa.

El resultat va ser de 4 vots a favor (ERC i PSC) i 7 en contra (CIU). Per tant, a Balsareny, de moment, mentre CIU vulgui, seguirem donant suport a la sobirania sense exercir la sobirania fiscal (ja veieu quin panorama).

Nosaltres esperem que ben aviat es presentin els impostos a l’Agència Tributària Catalana, com han fet altres municipis del país. Hi seguirem insistint.

La segona moció feia referència a «penjar l’estelada al balcó de l’Ajuntament, posar cartells conforme Balsareny é un municipi adherit a l'Associació de Municipis per la Independència i penjar l'estelada a les rotondes d'entrada al poble».

 

Molts de vosaltres segurament vàreu participar en una iniciativa popular que molt exitosament va recollir 146 instàncies, en què es demanava penjar l’estelada al balcó de l’Ajuntament.

Aquestes instàncies es van presentar el 28 de gener de 2014. Dos dies després, en el ple del 30 de gener, el grup d'Esquerra Republicana de Balsareny demanava a l’equip de govern què pensava fer al respecte.

Des de llavors, silenci per part de tothom. En aquest ple del mes de març tornàvem a insistir amb aquesta moció, per saber quan i quina seria la resposta a aquest 5,8% de la població de Balsareny.

Podem dir que hi va haver resposta sobre si es penjaria l’estelada al balcó o que en algun altre indret de Balsareny quedés clar que érem un municipi a favor de la INDEPENDÈNCIA (en el seu moment així ens varem definir, CIU també). La resposta, encara que molt poc clara i plena de populisme, va ser que NO.

Tampoc no es va dir què i quan es contestaria a les 146 instàncies presentades. Fora de ple es va acceptar una intervenció del públic on es va manifestar la incomprensió davant d'aquesta negativa i el malestar davant la falta de resposta (silenci administratiu?).

Senyor alcalde i «equip»: a vegades cal prendre decisions, a vegades cal donar respostes valentes i a vegades, per no dir sempre, cal comprometre’s amb el país.

Secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya- Balsareny

Veredicte Concurs de Fotografia Traginers 2014

ACTA

Es reuneixen a la Sala el Sindicat els Srs:

MIGUEL RODRIGUEZ MARTINEZ, del Club de fotografia de Badia del Vallés

JOAQUIM FONT BARNOLAS, de Ripoll

DANIEL FONT VILA, de Ripoll

Els quals es constitueixen en el Jurat del 44è Concurs Nacional de Fotografia Festa dels Traginers.

S’han presentat un  total de 261 fotografies, entre tots els apartats.          

Per unanimitat han emès el següent veredicte:

PREMI NACIONAL DE CREACIÓ DIGITAL:

Primer Premi: BARTOLOMÉ GONZÁLEZ PÉREZ, de Balsareny 

Segon Premi:  ANTONIO RUIZ FORTES, de Balsareny

Tercer Premi:  MANEL CREUS VILARUBÍ, de Sabadell

PREMI NACIONAL DE COLOR:

Primer Premi: ANTONI MAÑOSAS BASSA, de Sant Feliu de Llobregat

Segon Premi: TXEMA LACUNZA NASTERRA, de Sabadell   

Tercer Premi:  FRANCISCO ESPEJO SÁNCHEZ, de Terrassa  

PREMI LOCAL DE COLOR:

Primer Premi: JOAN BAJONA PINTÓ

Segon Premi:  BARTOLOMÉ GONZÁLEZ PÉREZ

Tercer Premi:  BENVINGUT XANDRI CARDONA

PREMI NACIONAL DE BLANC I NEGRE:

Col·lecció d’honor:  ENRIC ESTARLÍ, de Santa Cristina d’Aro

Primer Premi: MARTA PONT ROCA,  de Berga

Segon Premi: TXEMA LACUNZA, de Sabadell   

Tercer Premi: ALÍCIA LÓPEZ LÓPEZ, de Badia del Vallès

Quart Premi:  ALBERT ROMANÍ,  de Sant Feliu de Guíxols

Cinquè Premi: AGUSTÍN PADILLA CARREÑO, de Badia del Vallès

PREMI LOCAL DE BLANC I NEGRE:

Primer Premi: JOAN BAJONA PINTÓ
Segon Premi: ALFRED SELGAS SANTAMARIA

Tercer Premi: BARTOLOMÉ GONZÁLEZ PÉREZ

PREMI NACIONAL RETRAT DE TRAGINER:

Primer Premi: ANNA M. SALA REY, de Terrassa

Segon Premi:  DANIEL GRAELL GIL, de Sabadell

Tercer Premi:  ALICIA LÓPEZ LÓPEZ, de Badia del Vallès   

I  perquè en quedi constància signen l’acta a Balsareny, el 13 d’abril de 2014.

MIGUEL RODRÍGUEZ - JOAQUIM FONT - DANIEL FONT

Restriccions i Maquis

DE MEMÒRIA (35)

Els anys quaranta i primers cinquanta del segle passat van ser anys de moltes restriccions. Primer, les que imposava la pobresa general, en un país arruïnat per la guerra tot just acabada: una economia de subsistència, en res semblant a allò que avui podem trobar en qualsevol supermercat.  El racionament d’articles de primera necessitat, com és ara el pa, l’oli, el sucre o el tabac (només per als homes: es donava per descomptat que el fumar no feia per a les dones), va crear al seu voltant un fecund mercat negre, conegut com a estraperlo, al qual tanmateix no tothom podia arribar. L’obesitat no era el principal problema de la població; més aviat anàvem magres. Fins a l’any 1952 no es va abolir el racionament, amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona, però això no vol pas dir que s’acabessin les restriccions econòmiques i arribessin les vaques grasses.

En segon lloc, les restriccions més conegudes amb aquest mateix nom: les restriccions elèctriques. No sempre hi havia electricitat, de nit o de dia, cosa que complicava molt la vida a tothom, sobretot de nit. És veritat que en aquells temps encara no eren d’ús corrent els electrodomèstics que avui coneixem: la roba i els plats es rentaven a mà, el menjar es feia amb llenya o carbó vegetal, no hi havia neveres, ni televisió, ni... En fi, no acabaríem mai. La vida era més senzilla i l’electricitat, de manera general, servia només per a fer llum (sastres, modistes i planxadores havien de fer servir planxes de carbó). La falta d’electricitat venia de la mala política energètica del govern de la Dictadura: pocs embassaments, mal repartits (Franco es va fer un tip d’inaugurar pantans) i de la carestia general. 

Un llum de carbur

L’electricitat es regulava amb restriccions i encara recordo les nits, curtes o llargues, a la llum de les espelmes i d’allò que anomenàvem llums de carbur, que creaven en l’entorn infantil ombres paoroses. Una altra de les causes del talls de llum eren els maquis, guerrillers antifranquistes d’ideologia anarquista a Catalunya, que la majoria de gent tenia per bandolers, com el anomenava el govern. Aquests maquis sabotejaven les pilones elèctriques per crear malestar. La més popular d’aquestes colles era la del Marcel·lí Massana, del qual s’explicaven moltes històries, la major part llegendes. Balsareny estava dins de la ruta dels maquis.

Un diumenge d’una tarda de tardor, devia ser cap a l’any 1946, al cine dels capellans es va interrompre la sessió i Mn. Francisco ens va dir: «Hi ha maquis al poble, aneu-vos-en a casa i no sortiu al carrer». Vaig anar a casa i, sense dir res d’això, vaig demanar una pesseta per anar a comprar castanyes a la vella de cal Boter, que en torrava a la vorera de davant de l’establiment. Quan vaig ser-hi, allà mateix va començar un tiroteig intens entre un escamot de maquis i les forces de l’ordre. Petit com era, no puc recordar amb exactitud com va anar tot, però sé que no em vaig espantar. També ignoro si hi va haver baixes. Només sé que un maqui va donar una clatellada al Fermí Masplà, gràcies a la qual una bala només li va fregar el clatell, on en guardava el senyal. Quan vaig arribar a casa, el meu pare, que havia sentit el tiroteig, va desfogar damunt meu tots els seus nervis. Ho sé perquè ell, ja vell, me’n va demanar perdó. Però jo no ho recordo: segur que el meu pare tenia raó.

Marcel·lí Massana (1918-1981)

Hi ha més històries de maquis, com la dels germans Guitó de Sallent, l’esmolet i el paleta, assassinats per l’esquena per la Guàrdia Civil a la pujada de Sant Antoni de Balsareny i enterrats al cementiri, qui sap on. El seu delicte, ser parents del Massana. Recordo perfectament l’esmolet, que parava a la placeta de la Creu. Però bé, tot això ja ho expliquen els llibres. 

Jordi Planes

La imatge que encapçala l'article és un mural sobre el Maquis, fet el 2005 a Sallent per l'artista Yeza, que en cedeix el domini lliure. Les fotografies de la placa de Ramon Vila 'Caracremada' al cementiri de Castellnou de Bages, i des botes que portava el maquis quan va morir, són de Xavier Novell, del blog 'Notes de Balsareny', enllaçat aquí al marge: l'autor ens autoritza a fer-les servir. La fotografia de Marcel·lí Massana és de la Biblioteca de Catalunya, baixada d'internet igual que la del llum de carbur: es retiraran a petició (N. de la R.). 

Club d'Escacs Balsareny

ESPORTS

David Riera Sevillano, campió social 2013

El Club d’Escacs Balsareny Informa

Ha començat una nova temporada escaquista i s’ha acabat la del 2013, de la qual farem un breu historial.

Com es va informar en una anterior edició del Sarment, el Club d’Escacs Balsareny i el de Sallent van portar a terme la unificació de les dues entitats per tal de participar en el marc del Campionat de Catalunya per Equips, mantenint funcionament propi i activitats independents fora d’aquest Campionat.

Els fruits s’han començat a notar i de forma espectacular, ja que després d’un esplèndid campionat es va aconseguir l’ascens a Segona Divisió, fita mai aconseguida per cap dels dos clubs a nivell individual. Cal tenir en compte que per damunt d’aquesta categoria només hi ha la Primera Divisió i la Divisió d’Honor, on militen jugadors amb nivell suficient per ser candidats a les preliminars del Campionat del Món.

El segon i tercer equip van mantenir les respectives categories de 2a i 3a Provincial. I l’increment de jugadors, sobre tot infantils, ha possibilitat la formació d’un quart equip que juga també a 3a Provincial.

A l’hora de cloure el present informe encara no s’ha acabat el Campionat de Catalunya d’enguany, però pràcticament els quatre equips han aconseguit mantenir-se en les seves categories.

Pel que fa al Campionat Social 2013, que fins ara es celebrava entre els jugadors locals, va comptar amb la participació de dos jugadors del Sallent. El guanyador absolut d’aquesta edició va ser el jugador local David Riera Sevillano, qui després d’un discret començament es va anar afermant i a través d’un joc cada vegada més precís va acabar liderant el campionat, totalitzant 7,5 punts sobre els 9 possibles. El segon lloc va ser pel jugador local Ramon Soler Massana, amb 6 punts, i la tercera posició va ser pel jugador de Sallent Josep Riera Escayola, amb 5,5 punts. El guanyador del tram comprès entre els 1700 i 1850 d’ELO va ser el jugador del Sallent Paco Martínez Sánchez, amb 5 punts.

Com és tradicional, el nou campió social serà l’amfitrió de les sempre disputades partides simultànies que es duran a terme el proper 26 d’abril, a les 10 del matí, al Centre Instructiu i Recreatiu. Aquest esdeveniment restarà obert no tan sols als socis del Club, sinó també a tots els afeccionats als escacs.

Per acabar, volem fer palès el nostre agraïment als jugadors locals Kevin Fumanal Villagrasa i David Riera Sevillano per la seva tasca formativa envers els nens i nenes escolars que, sens dubte, formaran el planter del nostre Club. Així mateix volem manifestar el nostre reconeixement al nou president, Arcadi Solà Vilaseca, i als seus col·laboradors per la seva aportació organitzativa en l’àmbit local dels escacs.

La Junta

Pacient Expert: la diabetis

BALSARENY AVUI

Torna el Pacient Expert: la diabetis

Avalats per un programa sobre les malalties respiratòries que es portà a terme fa uns dos anys a la sala de lectures de la Biblioteca de Navàs, torna un nou programa de Catalunya Pacient Expert, conduït pels nostres metges de capçalera Josep Cañellas i Josep Maria Pujades, que, juntament amb l’equip d’infermeres del CAP de Navàs i Balsareny es portarà a terme durant les properes nou setmanes al Centre de Dia del Casal Verge de Montserrat.

El Programa Pacient Expert Catalunya és un nou programa comunitari que dóna suport a les persones per manejar dia a dia les seves malalties cròniques, com per exemple la diabetis, malalties cardíaques, artritis, dolor crònic, etc.

El passat dimecres 2 d’abril, dins d’aquest programa, es va reunir un grup de dotze persones per portar a terme un seguiment de la malaltia crònica de la diabetis. L’acte de presentació va córrer a càrrec del Dr. Josep Cañellas, juntament amb les infermeres del CAP dels dos pobles. Cañellas va començar amb uns advertiments puntuals sobre la necessitat que ha de tenir el pacient de seguir la seva malaltia, sempre sota els consells del metge: «La posada en comú d’experiències i coneixements entre pacients i professionals, sens dubte ens pot ajudar a donar una millor qualitat de vida al pacient diabètic».

Durant la durada del Programa Pacient Expert Catalunya es designa una persona del grup perquè condueixi les sessions corresponents. En aquesta ocasió va ser designada la Mercè Terradellas, la qual, en una breu autopresentació va dir: «Bé, m’han proposat de compartir amb vosaltres un temps, d’una hora i mitja per sessió, que espero que sigui en benefici de tots».

Josep Gudayol i Puig

Llibertat! Amics de Pere Casaldàliga

BALSARENY AVUI

Llibertat! Amics de Pere Casaldàliga

A continuació es fa un resum de l’escrit de Jordi Corominas, doctor en filosofia, a la Carta número 76 dels amics del nostre Bisbe emèrit Pere Casaldàliga i Pla.

Amb molta, però molta, modèstia, jo també vull encapçalar aquestes línies amb un crit per la llibertat, i deixar constància d’una persecució verbal que a voltes, encara avui, ha esdevingut en malentesos portats per una única raó: la de pensar i veure una naturalitat democràtica diferent.

Por mi amigo, que está preso

porque ha dicho lo que piensa.

Por las flores arrancadas.

Por la hierba pisoteada.

Por los árboles podados.

Por los cuerpos torturados

yo te nombro, Libertad.

Por las bocas que no cantan.

Por el beso clandestino.

Por el beso censurado.

Por el joven exiliado.

Por los nombres prohibidos

yo te nombro, Libertad.

Por aquellos que se esconden.

Por el miedo que te tienen.

Por la forma en que te atacan.

Por los hijos que te matan

yo te nombro, Libertad.

El text en francès d’aquest poema de Paul Éluard va ser llançat pels avions anglesos sobre la França ocupada per despertar les consciències. En castellà el va cantar el grup xilè Quilapayún, des de l’exili, després del cop d’estat de Pinochet. Sens dubte, la poesia ens toca fibres profundes i em pregunto si mai podrem llegir els versos d’aquest poema sense commoure’ns i sense sentir que continuem sent més o menys esclaus.

El passat 25 de novembre va tenir lloc la presentació de l’Agenda Llatinoamericana, a Barcelona, a càrrec de Jordi Corominas. L’acte va tenir lloc a la llibreria Claret, amb l’assistència d’un bon nombre de persones.

El tema de l’Agenda Llatinoamericana i Mundial del 2014 és la llibertat, però la llibertat com un crit, com un anhel. Amb exclamacions. Això ja ens situa d’entrada. Es tracta d’una llibertat des de baix, des dels pobres, des de les víctimes, la llibertat dels que se senten abassegats. No de la llibertat del fort, del capital per moure’s i fer el que vulgui, de la llibertat de la guineu dins del galliner.

Pere Casaldàliga ja ens prevé: en nom de la llibertat s’han produït els més bells ideals i les iniquitats més terribles. Grans causes i lluites que semblaven fantàstiques s’han pervertit fins acabar convertint-se en el contrari, en formes d’opressió. Madame Roland, una revolucionària que a la Revolució Francesa va criticar els excessos dels revoltats, va acabar a la guillotina. És famosa la frase que va exclamar abans que li tallessin el cap: «Oh llibertat, quants crims es fan sota el teu nom!»

El criteri que ens dóna l’agenda per no equivocar-nos de llibertat és la perspectiva de les víctimes, els marginats, els discriminats, els pobres... El poema que encapçala aquest article, de Paul Éluard, un poeta que lluità al costa de la resistència francesa, crec que ens dóna la justa mesura de la llibertat de què ens parla l’agenda.

Josep Gudayol i Puig

Bethlehem Manzano, campiona de Catalunya

BALSARENY AVUI

L’Escola Guillem catapulta Bethlehem Manzano

«Estic molt contenta i soc molt feliç als costat dels meu germà, pares i avis, i vull donar les gràcies al meu col·legi en general, i en concret als professors de matèries primeres Lluïsa Comas i Joan Craviotto».

La balsarenyenca Bethlehem Manzano és una jove atleta d’onze anys que «catapultada» per l’Escola Guillem de Balsareny ha aconseguit ser la Campiona de Catalunya Infantil dels 2.000 metres llisos, amb una gran marca de 6’55”84 (minuts, segons i centèsimes), en el Club Atlètic Manresa. La competició es va celebrar el passat 15 de març de 2014 a les pistes de Sabadell. Aquesta fita suposa ser la primera noia del CAM en aquesta categoria que baixa dels set minuts, millorant el rècord manresà de la distància, que ella mateixa tenia des de feia un mes.

La Bethlehem, amb una vivesa impressionant i la felicitat als ulls, declara: «Érem onze companyes i jo, les dotze millors de Catalunya en aquesta especialitat dels 2.000 metres llisos en pista coberta. Tinc el deure moral de sentir-me més que agraïda envers el professor d’atletisme manresà Jordi Pierola. Som a l’Avinent Club Atlètic Manresa; des del Club vam aconseguir l’or per a mi i el bronze per a les meves dues companyes». En la seva vitrina, testimoni del seu encara breu currículum esportiu, ja hi té uns vint trofeus i escaig. Segur que en guanyarà molts més. Enhorabona.

Josep Gudayol i Puig

Martí Puig, pagès

ENTREVISTA

Martí Puig Altarriba, pagès de vinya, horta i cereals

En Martí Puig Altarriba, home de pagès, ens explica la seva experiència des de la Masia de l’Alou: «Us puc dir que a l’Alou, on vaig passar bona part dels meus anys joves, és encara una casa pairal amb una extensió de terreny d’unes 12 quarteres de sembradura, 5 quarteres de regadiu i, en aquells anys, 5 quarteres més de vinya. L’Alou fou la meva escola de pagesia. En el terme també hi havia uns parcers de bon veïnatge que conreaven petites parcel·les d’horta. Recordo els germans Calveras, el Joanet de ca la Mansa, i el Miquel de cal Serarols. També molt a prop del riu hi menava un hort en Josep Gudayol i Gonfaus, el Clauet».

En Martí va néixer al poble de Castelladral, al nord de Súria, el mes de novembre de 1924. «Jo i la meva germana Maria som fills de Cal Menut, una casa veïna de Cal Bigorra, i tenim un germà que ja va néixer a Balsareny, a l’Alou, el Joan». Tots tres germans van estudiar a les escoles de l’època.

—Nascut a Castelladral, quin any vau arribar a Balsareny?

—Doncs em sembla recordar, si no vaig errat, que va ser pels voltants de l’any 1932.

—Ens podríeu dir quina va ser la primera impressió que vau tenir en arribar a la Masia de l’Alou?

—Tenia uns 8 anys i veníem d’una altra casa de pagès, Cal Menut. Com que era una criatura, vaig plorar, recordant que la casa que havíem deixat. Però al poc temps m’hi vaig sentir molt bé. Hi era amb el pare, amb la mare i amb la Maria, i més tard va néixer en Joan.

—Com era l’Alou i la vida de pagès?

—Doncs era una casa pròpia dels anys que corrien. No hi havia llum ni tampoc aigua corrent; l’aigua, l’havíem d’anar a buscar a la font. I per cert, aquesta font, la font de l’Alou, segur que la recordaran moltes generacions d’escolars balsarenyencs, ja que sempre hi solien venir d’excursió. La vida de pagès era i és bastant dura, però tot té la seva part bona. Per exemple, a mi em feia molta il·lusió quan em deien: tu ets el noi de Cal Menut, oi?

—De les 5 quarteres de vinya, recordeu quines eren les espècies de raïm?

—Sí, hi havia Picapoll, Malvasia, Sumoll i Macabeu. A l’Alou fèiem un vi molt bo; a mi m’agradava molt el fer el xip-xap amb els peus.

—Anteriorment a vosaltres, quins eren els masovers que hi havia a l’Alou?

—Eren la família d’en Joan Sarri Vila, un personatge molt popular a Balsareny. En Sarri va fer diferents tasques municipals i socials: tots el recordareu com a un gran Traginer.

—Anys més tard vau decidir venir a viure al poble. Qui va ser masover de l’Alou després de vosaltres?

—Ai, em sembla recordar que hi va anar la família del Josep Salada, el Pepet de la Font. Més tard hi va anar en Josep Capdevila i ara hi ha la família del seu germà, el Frederic Capdevila.

—Sota el mas de l’Alou, avui molt a prop de l’autovia, hi ha una capella que havia donat culte a Santa Margarida. Què en recordeu d’aquesta capella?

—L’últim que us puc dir és que vaig fer-hi d’escolà amb un mossèn que es deia Joan. Era cap a l’any 1936, quan vam patir els començaments de la Guerra Civil.

Josep Gudayol i Puig