Entrevista als Killers

La nostra gent

 

Killers: no passen els anys

Els Killers va ser una banda de rock balsarenyenca que durant uns anys —i ja en farà aviat quaranta-vuit— va fer música de la bona i va actuar per la comarca fins a guanyar-se un merescut renom. Avui els entrevistem perquè ens facin un tast dels seus records sobre aquella etapa de la seva vida que, sens dubte, els va marcar. L’entrevista té lloc al restaurant Rosamar de Balsareny —en absència d’un dels membres del grup, Joan Lorente, que no hi ha pogut assistir— i la plantegem com un flux de comentaris i evocacions, sense indicar expressament qui diu què, ja que tot plegat és una narració que es va confegint a base d’enfilar les aportacions de l’un i de l’altre a un únic relat: el de la seva experiència musical, el seu retrat d’artistes adolescents.

 

 

Els Killers eren quatre a dalt de l’escenari, però de fet, com a grup, eren cinc, ja que també hi col·laborava estretament el Maurici Masplà, donant opinions autoritzades a l’hora de prendre decisions sobre les activitats del grup, i en especial sobre les peces del repertori a interpretar. Així, els components del grup eren aquests: 

 

• Maurici Masplà Noguera (nascut el 1946).
• Antoni Bajona Cortina (1948). Baix i harmònica.
• Joan Lorente Sánchez (1948). Guitarra solista.
• Félix Pastor González (1948). Guitarra rítmica i veu.
• Sebastià Ruiz Hernando (1949). Bateria.

—El Maurici era el més gran de la colla, i a més vivia a Barcelona, de manera que per als altres era la gran coartada, el pretext perquè els nostres pares ens deixessin anar a la capital tots sols. Anàvem sobretot a una sala que es deia “El Pinar”, al carrer de Nostra Senyora de la Salut, al Poble Sec. Era com un dancing, una sala de balls on actuaven grups de rock; de vegades encara hem sentit el Santi dels Mustang o el Leslie dels Sírex que en parlen, d’aquell local mític. Nosaltres hi anàvem a escoltar, i ens agradava aquell món, i la música rock. I el Maurici ens posava al corrent de les novetats discogràfiques de l’estranger i aconseguia discos: The Kinks, The Animals, The Beatles, The Rolling Stones, Sonny & Cher, Sam & The Pharaos, Los Salvajes...

 

—El grup, com a tal, va néixer al bar de La Fassina, on ens trobàvem i escoltàvem discos a la màquina. Allà es va decidir de formar un grup musical, tot i que no en sabíem gaire, de música. Només el Toni, que als 10 anys ja tocava l’harmònica, sabia tocar la guitarra: li n’havia ensenyat el Joan Márquez, el ‘Juanele’. El grup l’havien de formar, al principi, el Toni, el Félix i el Joan; faltava un bateria, i el Sebastià, que era el més jove, estava escoltant discos a la màquina de la Fassina quan el Félix li va dir si li agradaria de tocar la bateria en un grup de rock, i sense ni pensar-s’ho va acceptar, tot i que mai no havia tocat la bateria abans.

 

—Així vam començar l’aprenentatge musical. Ens reuníem al “Cañaveral”, que és com li dèiem a un cobert, propietat del pare del Toni, al que aleshores era el camí del Callerís i avui és carrer Balmes. Escoltàvem discos i provàvem de tocar-ho “d’oïda” amb els instruments: peces dels Brincos, dels Salvajes, tot el que ens agradava i ens vèiem amb cor de tocar; i en especial, dels Beatles, que ens agradaven molt (i que interpretàvem a partir de les versions al castellà dels Mustang). El Toni ens ensenyava a fer escales musicals, i el Félix i el Joan les anaven reproduint. I el Sebastià, també d’oïda, assajava l’acompanyament de bateria; i fins i tot de vegades es deixava anar amb un solo, com quan tocaven “De noche y de día” dels Kings.  

—La primera qüestió va ser posar-se un nom. Havia de ser en anglès, és clar, era la modernitat i el referent de l’estil musical que ens agradava. Alguns sabien una mica d’anglès, d’altres no tant; i el que menys importava era el significat. La sonoritat era més interessant. El nom de Killers va sorgir d’una forma espontània, i ens va agradar. Fins i tot, en un primer moment, el vam escriure malament, amb l’apòstrof del genitiu saxó: Killers’s , que voldria dir “dels assassins”; però és que l’apòstrof hi donava un toc encara més exòtic. Finalment, el nom va quedar en Killers. Després van venir les explicacions: a més de voler dir ‘assassí’, en anglès es diu killer a un futbolista que fa molts gols, o a un seductor que enamora moltes noies... El nom, desproveït de tota connotació violenta, es podia defensar com a apropiat per a un grup de joves que fan rock.

 

—Aviat ens vam donar a conèixer en escenaris de la comarca. L’oferta i la demanda funcionava pel sistema boca-orella, i de fet teníem molts prescriptors. Qualsevol persona interessada a fer un concert, si coneixia algú de Balsareny, li demanava per contactar amb nosaltres, i nosaltres, sempre que podíem, dèiem que sí, naturalment.

—El nostre primer gran èxit va ser al Segon Festival de la Cançó del Llobregat, que es va celebrar el 19 de març de 1965, dia de sant Josep, a Sallent. Hi vam anar i vam cantar “Woolly, Woolly” i “Ya te tengo”. Vam aconseguir guanyar el primer premi en la categoria de grups; el grup Els Shocks, de Navàs, van quedar segons. Ens havíem guanyat un cert prestigi i ja teníem una bona requesta; per exemple, aquell mateix dia, que al matí havíem cantat al festival de Sallent, a la tarda actuàvem a Navàs i a la nit a la Pista Catalònia de Balsareny.

—Poc després (maig de 1965) vam tocar al teatre Kursaal de Manresa, on vam fer de teloners del Dúo Dinámico i de Los Ángeles Negros; no cal dir que per a nosaltres va ser una actuació important. I el 7 de setembre del mateix any vam actuar Ràdio Manresa, juntament amb les Germanes Ros, de Súria, en un programa que presentava el popular locutor Vicenç Comas.

—Entre els anys 65 i 66, vam actuar, entre altres llocs, a Barcelona (per exemple, al Cercle Lleidatà de la plaça Universitat); a Berga en diverses ocasions; a Sant Corneli; a Puig-reig; a Avinyó; al restaurant “El Lleó” de Sallent en un concert de cap d’any; a Navàs, (6 de febrer de 1966) i a Balsareny per la Festa dels Traginers (13 de febrer de 1966). També havíem tocat a les festes majors de Navàs i de Balsareny. I a Balsareny, a la Pista Catalonia, en una Festa dels Quintos, vam actuar amb l’Orquestra Font de Manlleu i amb l’Sterling Club de Sallent, on tocava el balsarenyenc Jordi Sant.

 

—El nostre repertori eren les peces rock que estaven de moda aquells anys: ens vam anar fent un repertori amb peces de Los Brincos, Los Salvajes, Los Mustang... Un dels nostres hits era “El mundo”, de Jimmy Fontana, que el Félix cantava amb molta passió i tenia sempre molt èxit, sobretot entre el públic femení. Habitualment tocàvem 14 o 15 cançons, i el concert ens durava una hora o més de bon ritme; de vegades, el públic demanava que continuéssim, i els organitzadors ens oferien alguna propina a canvi d’allargar el concert amb altres cançons o repetir-ne alguna que hagués agradat especialment.

 

—Nosaltres procuràvem estar al dia pel que fa a vestuari i posada en escena; ens movíem amb ritme i agilitat; ens fixàvem molt en com anaven vestits els grups de rock a Londres, i a casa nostra ens feien unes armilles negres ajustades, camises blanques amb farbalans al pit... Érem rockers però també gentlemen! Fins i tot va sortir publicat un comentari a la revista “Fans”, molt popular en aquell temps, en què arribaven a dir que “no teníem res a envejar als Beatles”!

—El nostre equipament era, dintre de les nostres possibilitats,  bo per a l’època. La bateria era bona, i les guitarres eren Höfner, una marca de qualitat. Els micros també: eren de la marca Shure, americans. En teníem un de pinya i un de llapis, amb peu i braç extensible. No desmereixíem pas d’altres conjunts! Això sí, res a veure amb la tecnologia que es fa servir avui, és clar.

 

—Per desplaçar-nos necessitàvem l’ajut d’algun vehicle que ens portés tots quatre més l’equip. De vegades ens portava el Martí Coll amb el seu Land Rover; recordem que una vegada, venint d’un concert a Sant Corneli, en un revolt vam veure com ens queia la bateria i els micros rostos avall. Vam parar i vam aconseguir recuperar la bateria i el micròfon de mà, però de nit vam ser incapaços de trobar el peu del micròfon, i mira que era bo! 

—Naturalment, alternàvem els assaigs amb els estudis o la feina. Sobretot, de nits. Sempre fèiem el bocata i la cervesa a cal Boter (encara els en devem quedar a deure moltes!); ens hi estàvem fins a les tantes de la nit i després anàvem a assajar al “Cañaveral” fins a les 4 o les 5 de la matinada... I després, a treballar sense haver dormit! Érem joves.

 

 

—També al “Cañaveral” hi fèiem les nostres festes: agafàvem (sense permís) gambes de la peixateria de cal Bajona, i (també sense permís, és clar) tomàquets i cebes de l’hort del Morgan, que era allà a prop, i ens muntàvem uns berenars de llepar-t’hi els dits.

—A finals de l’any 1966 ens vam dissoldre. Les obligacions professionals o d’estudis no ens permetien continuar amb el ritme d’assajar noves cançons i interpretar-les en les nostres petites gires. Hauria calgut professionalitzar-se i no ens ho vam plantejar. Només el Félix va continuar uns mesos cantant en un altre grup, però també ho va deixar.

 

 

—En aquella època dedicàvem tot el nostre temps disponible a la música. Ho fèiem amb il·lusió, hi trobàvem un enorme al·licient: un grup de rock, en aquell temps, era una cosa avançada i prestigiosa; era ser uns artistes moderns en un món jove, nou, ple d’expectatives musicals i socials que s’obrien al jovent. Nosaltres ens ho passàvem molt bé, hi posàvem esforç i ganes i no fèiem mal a ningú. I ho recordem amb simpatia, i ens agrada que la gent d’aquell temps ens recordi. I la música d’aquella època ha perdurat: continua sent un referent, continua agradant... i els grans músics actuals tenen seixanta anys fets!

—Ara bé, d’ençà que ho vam deixar no hi hem tornat més, ni ens ho hem plantejat: ara no ens hi posaríem! Però segurament que si ho féssim ho faríem tècnicament millor que aleshores. El Toni i el Félix han continuat tocant la guitarra en privat, per a ells; el Sebastià, en canvi, no ha tocat més la bateria —i això que el seu fill és músic—, però segur que encara es veuria amb cor de fer algun solo. Només l’any 2000 (i ja en fa dotze!) ens vam reunir a les Collades en una festa familiar i ens hi vam posar:va ser una mica el revival dels Killers, però en privat, això sí. En públic no ho faríem pas, no.

 

Agraïm als Killers l’atenció amb què ens han dedicat el seu temps i la passió amb què ens han obert la capsa dels records, una capsa que a poc a poc es va acostant a les noces d’or. L’autor de l’entrevista era a Sallent, d’espectador al Festival de la Cançó del Llobregat l’any que la van guanyar, i encara se’n recorda. Els Killers, com tants altres en el petit àmbit local de l’esport, l’art o la cultura, van protagonitzar un petit capítol de la història de Balsareny. Ells van fer història a Balsareny. Van ser, i continuen sent, gent nostra. I per això els en donem les gràcies.

Entrevista: Ramon Carreté

Fotos: Josep Rodergas i altres. Cedides pels components del grup Killers.

L'estelada al fortí

OPINIÓ

L’ESTELADA AL FORTÍ

Aquest any volíem fer celebrar la diada de manera diferent per moltes raons i va ser a la tarda i al vespre del dia 10 de setembre. Es va convidar a tothom qui volgués venir i especialment a les entitats del municipi. Hi havia una vuitantena de persones, que van viure amb emoció la posada de l’estelada. Un grup de bastoners van ballar per primera vegada a dalt el fortí i la veritat és que va ser un moment molt emocionant. 

Es va llegir un petit text i els poemes Ara mateix i Jo hi sóc si tu vols ser-hi, de Miquel Martí Pol, i es va recordar en Llorenç Planes i com hauria viscut emocionat aquell moment i tots els esdeveniments al nostre país.

Balsareny, 10 de setembre de 2012

 

 

Transcripció del manifest:

Tots tenim la percepció que aquest any la diada canviarà les coses, que serà diferent. Que serà l’inici d’un nou temps pel nostre país.

El sentiment d’independència ha crescut entre la gent. Som cada vegada més els que volem emprendre aquest viatge i tots sabem que només ens en sortirem quan hi siguem tots, o la majoria.

Guanyar drets de manera pacífica i democràtica exigeix sumar.

Sense oblidar la nostra història, hem de partir de la realitat d’avui i no d’idealització del passat i pensem que qui aspira a un canvi col·lectiu tan important com l’Estat propi ha d’estar disposat a canviar internament, abandonar prejudicis, estimar la diversitat del país, saber que un projecte es construeix des de l’ambició dels somnis,  però sobre la base d’una realitat compartida.

No hi marxa enrere, ens ho hem de creure i que no ens ofeguin la por i els dubtes que algú voldrà instaurar.

Que no s’imposin els “protagonismes”, per part d’alguns, perquè només portaran recels i desconfiances.

Hem de ser conscients de les nostres fortaleses i les nostres febleses com a país: això ens ajudarà a saber com som i el que estem disposats a assumir.

La nostra és una història d’èxit: malgrat tots els entrebancs, som vius. Avui més que mai. Però aquest cop no defallim, plantem cara d’una vegada. I als companys de viatge i a aquells que potser ho seran donem-los confiança, expliquem les coses sense retrets; els necessitem. Tenim molta feina, però avui a Balsareny,  ja ens hi hem posat.

Visca Catalunya lliure!

Grup Esquerra Republicana de Catalunya- Balsareny

Fotos: Joan Orriols, Angie Rovira

Nota de la redacció: aquest escrit ens ha arribat quan ja era tancat el número corresponent al mes de setembre de l'edició en format paper, per la qual cosa no hi apareixerà fins a l'octubre.

Balsareny per l'Estat Propi

EDITORIAL

 

Temps de reivindicacions.  Catalunya s’ha pronunciat massivament i de forma rotunda en favor de la independència. Balsareny hi ha estat present. El dilluns, dia 10, el tradicional acte d’ERC, de canviar la senyera del serrat del Maurici que presideix el poble, es va convertir en una gran festa popular compartida per diverses entitats, amb bastoners, gralles i tambors i una nombrosa representació de balsarenyencs de totes les edats, que van pujar al serrat per hissar-hi una estelada.

L’endemà, diada de l’Onze de Setembre, un milió i mig de persones es van aplegar a Barcelona per manifestar-se cívicament i pacífica en un gran acte d’afirmació popular, reivindicatiu i clar, sota un lema clar i català: “Catalunya, un nou Estat d’Europa.” Balsareny hi va ser també present, amb un autocar i molts cotxes particulars. S’hi respirava un aire nou de llibertat, d’il·lusió i esperança enmig de tanta crisi econòmica, de tanta incomprensió política i de tant menyspreu. 

Queda molt camí per fer, i no serà fàcil. Un camí polític, que els polítics hauran d’obrir amb claredat i sense mitges tintes; però també un camí ciutadà, que ens implica a tots plegats a no desanimar-nos ni tenir por i a eixamplar tenaçment la base social de l’independentisme. En paraules de Jordi Pujol: «Fer que cada cop més ciutadans prenguin consciència del que tots plegats ens hi juguem» Som, en efecte, en un terreny nou, però hi continua vigent l’ ideal de fidelitat als valors del país i l’esperit de convivència en pau i llibertat. I, com ha dit també Pujol: «No tinguem por, per gros que sigui ara el repte: fa segles que ens han dit que ens anorrearien, i encara hi som.»

Mentrestant, la vida quotidiana a Balsareny continua com sempre. S’ha celebrat la Setmana de la Joventut; el recital de poemes dels Pastorets a la Biblioteca; la Sardinada popular; la Trobada de Puntaires... Torna la programació teatral de Tempo, i l’Hora del Conte; i es preparen la diada familiar del casal Verge de Montserrat, la Festa de la Gent Gran a primers d’octubre i el Dia de les Entitats a mig mes... Quant a l’esport, a més del ciclisme, el bàsquet, el futbol sala i la petanca, hi ha hagut una trobada de cotxes d’època, una trobada de motos, el campionat social de partides semi-ràpides d’escacs i, en tancar l’edició, es preparava el torneig de setembre d’handbol.

Tot plegat suposa anar posant fil a l’agulla del dia a dia de les entitats, que, amb més imaginació i esforç que no pas recursos, van sobrevivint com poden per anar complint els compromisos culturals i esportius que ens mantenen actius com a poble. Segur que si ens emmirallem en els exemples d’altres poblacions, podríem de vegades pensar que ho tenen molt més bé, que fan moltes més coses; però de segur que ells saben també el que els costa. I en tot cas, per a nosaltres és important que puguem mantenir tot el que fem i tot el que tenim, i si pot ser, ampliar-ho. I això requereix l’esforç  de molta gent. En primer lloc, el dels socis de les entitats, que els donin suport econòmic i també personal; i de les institucions, començant per l’Ajuntament, dintre la limitació dels seus recursos, calibrant bé com els distribueixen per optimitzar-ne els resultats. I en fi, per als usuaris, el poble en general, acudint-hi i valorant la feina prèvia que suposa qualsevol acte públic que hom hagi tingut valor de presentar. Perquè les sales buides fan més mal que no pas les retallades de pressupost.

CCB, setembre 2012

Balsareny a la manifestació

SOCIETAT

 

 

Catalunya, nou estat d’Europa

L’Onze de Setembre, molta gent de Balsareny, alguns amb un dels més de mil autobusos que l’ANC, juntament amb altres entitats, partits, institucions i societat civil van mobilitzar, i altres anant-hi amb molts cotxes particulars, amb famílies senceres portant senyeres i estelades, es va afegir a l’onada de persones que es van manifestar pel centre de Barcelona al crit d’Independència, en un acte que —en paraules de Joan M. Tresseras— va tenir un caràcter «inclusiu, propositiu, democràtic, festiu, il·lusionador, d’afirmació de voluntat decidida de futur… En poques ocasions, una multitud s’ha pogut expressar amb tanta potència i precisió. I és que contra la negació o la imposició totalitàries, no hi ha instruments més efectius que els esgrimits: llibertat, democràcia, obertura, transversalitat, amabilitat, civisme… El procés endegat, malgrat totes les incògnites, sembla ara mateix irreversible». Els que hi van ser ho recordaran amb satisfacció, perquè va ser una Diada per emmarcar en l’imaginari col·lectiu de la nostra pàtria.

Sarment

Fotos: Josep Sanmiquel

L'estelada al serrat del Maurici

SOCIETAT

 

 

 

 

El deu de setembre de 2012, seguint una tradició ja instaurada per ells mateixos, el grup local d’Esquerra republicana de Catalunya va pujar al serrat del Maurici per tal de fer el canvi de la senyera que durant l’any, des de les ruïnes del fortí, senyoreja el poble. Aquest any, amb alguns canvis. El primer, que la data es va traslladar del matí del dia onze a la tarda del dia deu, a causa de la manifestació de l’endemà. També, la bandera catalana va ser substituïda aquest cop per l’estelada. A més, ERC va fer una crida a les entitats i a tot el poble perquè s’unissin a l’acte, i així es van aplegar prop d’un centenar de persones, que en un ambient festiu i familiar —hi havia avis i àvies, però també nadons i nens petits—van fer el camí de pujada, precedits de l’estelada i acompanyats del so de timbals i gralles, i el de baixada, de nit, a la llum de llanternes. A dalt, un cop hissada la bandera, la presidenta d’ERC-Balsareny, Neus Orriols, va llegir un manifest i dos poemes, es va cantar Els Segadors i els Bastoners van ballar, sens dubte per primera vegada a la història, dins del fortí. L’acte va acabar menjant pastissos i bevent vi bo.

Sarment

Fotos: Josep Sanmiquel

Es quan dormo que hi veig clar

El grup de rapsodes dels Pastorets de Balsareny va oferir a la biblioteca Pere Casaldàliga la seva habitual lectura de poemes. Aquest any, excepcionalment, va ser el diumenge 9 de setembre en comptes del dia onze, a causa de la manifestació de la Diada. És el vuitè any consecutiu que es fa aquesta lectura (des del 2005 amb una antologia de poemes patriòtics, seguida en anys successius per antologies de Salvat-Papasseit, Maragall, Espriu, Verdaguer, Sagarra i Pere Quart). El poeta d’enguany ha estat J.V Foix (1893-1987), del qual es va oferir una selecció de poemes dels llibres Sol i de dol, Les irreals omegues,  Onze Nadals i un Cap d’any, On he deixat les claus, Gertrudis i KRTU, entre altres. Els rapsodes van ser: Josep Sensada, Josep M. Soler, Ramon Carreté, Mireia Carreté, Lluís Sanllehy, Roc Carulla i Isidre Viu.

Sarment

Foto: Susi Rodríguez

El tren

DE MEMÒRIA (19)

El Carrilet (1875-1973) a començaments del segle XX

Sense el tren, dit econòmic, que unia Balsareny amb Manresa i Barcelona pel sud i Guardiola de Berguedà pel nord,  el paisatge del poble va canviar molt. Per allà on passaven les vies del carrilet, de via estreta, avui hi ha carrers, cases, tallers i restaurants... i una benzinera. L'alterós i elegant pont de la via, que travessa la riera del Mujal, és avui una carretera per a passejar, si es vol, fins a cal Cansalada. En fi, que res no és com abans.

El tren, amb els seus vagons de fusta i plataformes a l'aire lliure -seients incòmodes i finestres que mai no ajustaven bé: ara no les podies tancar, ara no les podies obrir- funcionava amb una màquina de vapor molt bonica que treia fum per una xemeneia força esvelta. Molts dels nens d'aquell temps havíem somniat de ser de grans maquinistes o fogoners d'aquella  prodigiosa màquina. Econòmic o no, el tren era lentíssim i, en canvi, en els bitllets -uns cartonets amb un forat al mig que es lliuraven a les estacions- hi figurava paradoxalment un suplement d'alta velocitat. Penseu que Manresa quedava a una hora, Barcelona a tres i Guardiola a dues. Alta velocitat! A l'altura de Vilafruns, des de cal Negret fins al Bar —avui desafectat— poc abans del baixador, hi havia una pujada considerable. La màquina esbufegava i el tren a penes avançava. De tal manera que quan el raïm de les vinyes que hi havia a la vora  era madur, els soldats que anaven cap a Berga, on tenien la caserna, baixaven del primer vagó, collien raïm i tenien temps de pujar a l'últim sense córrer massa.

Estació de Balsareny cap a 1910

A l'estació, on vivia el cap d'estació —el darrer va ser el senyor Lueza, si no m'erro—. Era l'encarregat de despatxar els bitllets i d'estar al corrent del trànsit ferroviari, tant de passatgers com de mercaderies. Hi havia, efectivament, trens de passatgers  —ja n'he parlat— que portaven un furgó amb petites mercaderies i el correu postal, i trens de càrrega —bàsicament carbó de les mines de Fígols i potassa de Vilafruns i de Sallent—. A més del cap d'estació hi havia el Ramon Ribera, el giraagulles. Quan el tren que pujava sortia al revolt del Balç, xiulava amb estridència, i si era el que baixava ho feia des de cal Maiol. Llavors el Ribera es calava la gorra oficial, prenia la seva bandereta vermella d'un costat i verda de l'altre i amb una parsimònia exasperant se n'anava cap a les agulles relativament llunyanes per donar la via corresponent al tren que arribava. Jo, de petit, sempre tenia la impressió que hi arribaria tard, però no, sempre hi arribava a temps. Per a mi, era molt més important el giraagulles que el cap (llavors li déiem el "jefe"). Era la cara visible de l'autoritat ferroviària.

El pont de la Via, al Repeu. Anys 1950

Per als nens del meu temps, el tren era més un espectacle familiar, quotidià, que no pas un mitjà de transport, que també ho era, és clar. Quan s'esqueia que anava a passar i érem a prop del Repeu, corríem a posar-nos sota el pontet per on passa el camí —just al començament del pont de la Via—. Ens agradava sentir-lo passar damunt nostre, amb aquell terrabastall formidable, sense perill.

El tren, o més ben dit, la via, també ens procurava allò que anomenàvem  «les peces», mitges volanderes de caire quadrat que ajudaven a lligar els raïls i les travesses. Si en podíem treure algunes —i a fe que en trèiem—, ens servien per a un joc del qual ja parlarem un altre dia i que, quan entrava al calendari de jocs, era popularíssim.

Anys 1960

En aquells temps de gran crisi i de falta de tot, algú corria via amunt, via avall, per veure si trobava trossos de carbó de pedra que haguessin relliscat de la màquina o dels vagons de càrrega. Per fer foc o per vendre'ls. Era un efecte col·lateral del tren.


Últim tren a Balsareny. Juny 1973.
 

L'últim tren se'n va. Juny 1973

L'embassament de la Baells, pel fons del qual passava el tren, així com l'escàs manteniment i poca rendibilitat (al final, el carrilet era més aviat el descarrilet: cada dos per tres sortia de les vies), van ser el final d'un tren que havia portat la prosperitat allà on passava (Navàs es va fer gran gràcies al tren, per exemple). Amb la seva mort van morir també vells paisatges... i també les il·lusions de ser maquinistes o fogoners d'aquells nens que vam ser un dia.

Jordi Planes

Fotos: Arxiu Fotogràfic de Balsareny

Recordant Joan Soler

NECROLÒGIQUES

El mes d’agost, el dia 23, ens va deixar Joan Soler i Cirera, a l’edat de 70 anys. Només en puc parlar des de l’amistat que hi tenia. El coneixia des de l’escoltisme i pel fet de ser amic del meu germà; per a mi va ser un mentor cultural important. Quan jo era un adolescent amb idees i aficions culturals catalanistes, però sense cotxe ni edat per poder tenir carnet, ell m’havia portat moltes vegades a Sallent o a Manresa, a veure pel·lícules del Cine Club Sallent o a recitals de la Nova Cançó catalana. Només era dir-li: «Joan, dissabte a Sallent hi canta el Pi de la Serra», o bé «divendres passen El cuirassat Potemkin», i ja sabia que podia comptar amb un mitjà de transport personal; perquè aquells actes sempre els feien als vespres, i no hi havia tren ni cotxes de línia disponibles a aquelles hores. A més, em deixava llibres i m’aconsellava segons el seu criteri literari —sempre li va agradar opinar, i jo llavors era prou receptiu—, i així vaig tenir un bon guia intel·lectual. Els seus consells, val a dir, eren sòlids, referits a textos i autors contrastats, molts dels quals continuo avui venerant.

Un dia, jo tenia quinze anys, en Joan em va dir que la Junta Assessora per a l’Ensenyament en Català (JAEC) convocava exàmens per a professors de català per tal que ensenyessin la nostra llengua a les escoles, fora de l’horari escolar i de forma voluntària i gratuïta, aprofitant alguna escletxa en les rígides normes franquistes. A en Joan li va faltar temps per apuntar-s’hi i em va convèncer per anar amb ell a Barcelona a examinar-nos. Ardits, ens hi vam presentar, sense cap preparació específica; tan sols havíem estat deixebles de Josep Calmet, que un parell d’anys abans havia fet a Balsareny unes classes mig clandestines, fins que es van haver de suspendre arran d’una denúncia; i a mi també m’havia fet classes en Jordi Planes. I així fou com vam obtenir tots dos el títol de professor de català de la JAEC. Entre els examinadors, dues personalitats del món de la llengua: el pedagog Joan Triadú i el gramàtic Eduard Artells, tots dos deixebles de Pompeu Fabra. 

Més endavant, a les acaballes del franquisme, en Joan, amb altres amics, va participar en diferents activitats clandestines de l’Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària antifranquista que propugnava la llibertat democràtica, l’amnistia per als presos polítics i l’estatut d’autonomia com a pas previ a l’autodeterminació. Cap al 1974, en Soler es va —i em va— implicar en l’agrupació local de Convergència Socialista de Catalunya, grup que liderava Joan Raventós i que després va donar origen al PSC-Congrés. Hi vam militar durant un cert temps.

Com recorda bé Pere Juncadella al llibre El Cercle Cultural de Balsareny (1998), en Joan Soler va participar, juntament amb el mateix Pere —que en va ser el principal impulsor— i amb altres, en la fundació del CCB. En Joan en va ser secretari els anys 1978-79.

L’abril de 1979, ja en democràcia, es va presentar a les eleccions municipals pel grup Independents per Balsareny, que liderava Eugenio Barranco, i que va obtenir la majoria absoluta a les municipals. En Joan Soler va ser nomenat primer tinent d’alcalde; més endavant, el maig de 1982, Barranco va dimitir i en Joan va assumir l’alcaldia de Balsareny fins a l’extinció del mandat un any després, el maig de 1983.

Tant des de la seva professió, que li permetia un contacte amb la gent del poble, com per la seva implicació en diverses entitats locals, en Joan va tenir sempre una participació activa en les coses del poble; recentment va ser membre de Balsareny per la Independència i va participar en els actes organitzats fa ben poc en reivindicació de l’estat propi català. Per exemple, el passat 27 de maig, dia de la caravana independentista cap al parc de l’Agulla de Manresa, va ser ell qui va llegir el manifest a la concentració prèvia, a la plaça de l’Església de Balsareny.

Només de forma esporàdicament escriví articles al Sarment, però, tot i que li ho havíem demanat prou, i que tenia les idees molt clares i que les sabia escriure molt bé, mai no va voler assumir una secció fixa d’opinió. Ara, la seva mort sobtada i inesperada ens ha deixat un buit que només el podem omplir des del record de les coses que li agradaven més: l’art, la literatura, la història i la cultura; la llengua catalana i Catalunya lliure. Una abraçada, Joan!

                             ***

En aquests dos mesos, entre el 15 de juliol i el 15 de setembre, ens han deixat també: el 25 de juliol, Fernando Sanchez Remedios, als 64

anys; el 3 de setembre, Melchor Santos Garcia, als 71 anys; el 8 de setembre, Maria Paraire Casas, als  86 anys; i el dia 12 de setembre, la meva tieta, Matilde Parera Manent, als 96 anys d’edat. Per a tots ells, i especialment per la tieta Matilde, un record emotiu. I el nostre condol a les famílies de tots. Que reposin en pau.

R. Carreté

La Setmana de la Joventut

SOCIETAT

La Setmana de la Joventut 2012 destapa el porquet de cada balsarenyenc

Des del Consell de Joventut volem donar les gràcies per la participació a totes aquelles persones que van anar passant per les diferents activitats d’aquesta setmana de la Joventut, ja que sense elles la nostra feina no tindria sentit.

La tímida participació del concurs de skate del dilluns, es va veure contrastada amb la gran quantitat de gent que va assistir a l’accidentat pregó, que en un principi havia de llegir el Sr. Francesc Pérez, Director de Gas Natural Fenosa, i que va acabar en mans del Comando Pla de Calaf, grup rebel dirigit per en Maurici del Pla de Calaf. Seguidament es va donar el tret de sortida a mode de “chupinazo” per iniciar el Joc de nit, que gairebé va superar les expectatives: al voltant d’unes 150 persones rondaven els carrers de Balsareny, anant de prova en prova, donant-ho tot a cada activitat.

L’endemà, les activitats es varen iniciar a l’hora prevista, començant pel concurs de petanca, seguit del torneig de vòlei, que va acabar abans del previst a causa del mal temps. El cinema a la fresca del dijous també va tenir algun contratemps per la pluja, i l’acte es va haver de traslladar al Sindicat. El nombre de participants també es va veure reduït en relació a altres anys, creiem que a causa d’aquest fet.

El sopar popular i el monologuista Quim Vila varen amenitzar la vesprada del divendres, que va acabar a dins del Sindicat amb la participació dels dos DJ guanyadors del concurs del bar “la PaRòckia” i que va acabar una hora més tard del previst.

El dissabte va ser el dia més porquet: tant petits (al matí) com més grans (a la tarda) es disputaven en grup el premi final de la garri’n’kana: havien de superar un circuit amb proves de força, coordinació, treball en equip i equilibri, per arribar així a la bassa final, en què els més grans havien de trobar una ferradura fluorescent.

La rebentada del porc del vespre va ser el tret de sortida del correabeuradors, que, a mida que anaven passant pels bars, anava tenint més adeptes i que va haver d’escurçar el recorregut per a poder seguir amb l’horari establert, arribar puntuals al pavelló i començar així el concert de Remendaos i d’Arradio Rossita, aquest any gratuït i amb coca i xocolata per a tothom ben entrada la matinada.

L’aire fresc que va caracteritzar aquesta setmana no va espantar els més petits que van participar a la festa de l’escuma de la plaça de la Mel el diumenge al matí. A la tarda i amb els núvols amenaçant, va finalitzar la setmana de la joventut d’enguany amb l’última activitat: la baixada d’andròmines, en què es van poder repartir els tres premis de cada any: a la més ràpida, a la més original i al “ceballot” més espectacular.

Consell de Joventut de Balsareny

Fotos: CJV

Rocktime

AGENDA

 

Rocktime

El gran guitarrista Jose Rubio ens delecta amb la seva nova banda: JOSE RUBIO´S NOVA ERA. Acaben d'editar un treball d'autèntic luxe "Nova era". Amb la grandíssima veu de Ronnie Romero debuten amb un sensacional treball del qual parlarem llargament el 2 d'octubre de 2012.

El dimarts 29 d'octubre tindrem als estudis de Ràdio Balsareny en Jordi Tàrrega, autor d'un molt didàctic llibre anomenat “SHOCK ROCK-SEXO, VIOLENCIA I TEATRO”. Un llibre en el qual s'endinsa al món de la música des del seu costat més fosc i alhora comercial. No us ho perdeu.

El dimarts 16 d'octubre tindrem el plaer de xerrar amb la gent de K-OS, una banda de Salamanca que després de portar anys en un segon pla, han tret fa escasses setmanes un fenomenal àlbum el qual és un buf d'aire fresc dins l'escena thrasher d'aquest país.

I el dissabte 20 de novembre tindrem la sort de tenir als estudis de Ràdio Balsareny els nois de TRAW per a presentar el seu nou àlbum “3rd quimera”, un treball molt interessant, barreja de rock, metall, hard..., i amb la gran veu de Cris comanant la nau. Tindrem entrevista i acústic. No us ho perdeu.

ROCKTIME - RADIOBALSARENY 107.1 FM

 

 

Rosa M. Garcia, un cant de color blau

ENTREVISTA

 

Rosa M. Garcia, un cant de color blau per la seva tasca educadora a Balsareny

Balsarenyenca d’adopció, en arribar al poble l’any 2006 va experimentar, com ens diu: «uns matins de cel de color blau i amb una refrescant olor a herba fresca. La poesia d’aquests pobles bagencs dóna una tranquil·litat immensament reconfortant».

Rosa M. Garcia Alias va néixer a Barcelona el 30 d’agost de 1944. Posteriorment realitzà el graduat escolar al Col·legi Nostra Senyora del Carme en aquella ciutat. Està casada amb en Francesc (Paco) Gales. A ambdós els agrada molt viatjar i coneix països com Itàlia i zones com el sud de la península ibèrica, Andalusia. A la Rosa li agrada llegir, darrerament ha llegit Los pilares de la tierra, de Ken Follett, i també la natació, el ball i el cinema.

- Com va anar la vostra arribada a Balsareny?

- Doncs estic molt contenta de poder-vos dir que ha estat una experiència molt positiva. Des d’aquella arribada que ja ens vam integrar amb una de les entitats balsarenyenques. El nostre caràcter, el meu i el del Paco, ens hi empenyé, i avui us puc dir que ens aquests últims sis anys, som uns efervescents col·laboradors del Casal de la Gent Gran (club d’avis).

- Digueu-nos, per què Balsareny?

- Bé, Balsareny no està massa lluny de Barcelona. Com a poble molt ben comunicat, et proporciona unes prestacions de tranquil·litat, on un hom pot gaudir d’un repòs guanyat a través d’uns anys de treball quotidià i d’una joventut  que ens convida a reviure-la.

- Com valoreu avui, en general, el poble?

- Balsareny forma part d’un d’aquests pobles a la vora del riu Llobregat que compta amb una capacitat d’acolliment on no se’t fa difícil d’integrar-te. Hi he trobat persones molt maques. Entre altres coses, valoro molt les llargues i profitoses caminades pels seus voltants.

- Les qualitats de disponibilitat col·laboradora i esperit integrador neixen genèticament o bé creixen amb el temps?

- Els homes i les dones venim al món, de ben segur, amb això que em dieu, vull dir amb trets de caràcter transmesos genèticament. En el meu cas però, crec que aquestes condicions meves han crescut amb el temps. En fi, puc dir-vos que m’agrada molt poder ajudar, si puc, a tothom.

- Per acabar, parleu-nos de la tasca voluntària educativa que porteu a terme al Col·legi Guillem de Balsareny.

- A través de l’entitat Càritas Parroquial balsarenyenca, som dues persones que intentem treballar amb nens, ja que ens agrada molt el món infantil. Jo personalment vaig estar més de 30 anys oficiant un menjador escolar i portant tot un seguit d’activitats extraescolars de l’escola Pegaso a la ciutat de Barcelona.

- Moltes gràcies, Rosa, i felicitats per la teva feina.

Josep Gudayol i Puig

Fotografia: Francesc Gales

Balsareny avui

BALSARENY AVUI

Balsareny travessà el riu amb l’ajut del gegant Sant Cristòfol

Amb la voluntat i l’ajut dels balsarenyencs, un any més, Balsareny va tornar a celebrar la festa en honor a Sant Cristòfol, patró de tots els xofers.

La història del gegant Cristòfol, a través dels anys continua ben viva gràcies precisament a ell, qui es dedicava en temps remots, de molts camins i poques dreceres, a fer passar des d’una riba a l’altre tot vianant que ho necessitava. Aquest fet li atorgà el sobrenom de «conductor d’homes». Des d’aleshores, Cristòfol és el patró dels homes i dones que en un moment o altre es posen al davant del volant d’un cotxe.

La tarda del dissabte 7 de juliol de 2012, Balsareny va travessar el riu de nou de la mà del gegant Sant Cristòfol. Ho va fer amb la mateixa programació dels altres anys, sota l’organització de la comissió Amics de Sant Cristòfol, Comerciants de Balsareny, Montepio de Conductors Manresa-Berga, Delegació a Balsareny (que sempre fa l’aportació de la medalla del sant i també es responsabilitza de tenir el contacte pertinent amb les entitats La Caixa, BBVA i Catalunya Caixa, que fan la seva aportació amb caramels i altres objectes de regal), la regidoria de cultura de l’Ajuntament de Balsareny i en Martí Ribalta feren possible que sobre tres quarts de nou del vespre la plaça de l’Església esdevingués una corrua de cotxes per tal d’assistir a la solemne benedicció i poder gaudir de la protecció del sant.

Cap a la nit, seguint la tradició, a la plaça de l’Ajuntament el músic Joan Vilandeny omplia de nou amb el seu teclat els entorns del nucli balsarenyenc. A la mitja part va tenir lloc el sorteig dels lots aportats pel comerç balsarenyenc, i el resultat econòmic de l’aportació d’aquests s’ha fet arribar, aquest any en concret, a la Parròquia de Santa Maria de Balsareny. Com a fruit d’aquesta recaptació de la caravana de la benedicció, enguany s’ha fet efectiu el lliurament de 690 euros als responsables de l’església balsarenyenca.

Balsareny opta per un estalvi i medi més net

Balsareny Avui creu que ens hem de felicitar. Segons una informació rebuda en un dels mitjans intercomarcals, l’Ajuntament de Balsareny ha optat per portar a terme un programa energètic alternatiu per tal d’abastir diferents immobles locals (col·legial, sanitari i municipal) amb unes condicions mediambientals més netes i econòmiques.

Avui més que mai, amb part de la geografia cremada pels incendis que ha patit Catalunya, l’home ha de ser capaç de promoure campanyes per a mantenir els nostres boscos més nets i aprofitar així una matèria primera tan productiva i eficaç per esdevenir estalvi i favor ambiental.

La instal·lació i distribució pertinent d’una caldera de biomassa, ens suposarà un estalvi a favor de tots els balsarenyencs.

L’experiència viscuda a la piscina municipal

 

Foto: X. Manubens

 

Ens retrobem de nou, després del parèntesi de les vacances d’estiu que ens ha fet arribar al setembre tardorenc. També deixem enrere l’estiu de xafogosa calor, i entrem a la piscina municipal de Balsareny on des de la recepció acollim les impressions de les persones que durant aquest estiu han tingut cura de l’atenció dels usuaris com a recepcionistes i socorristes.

Un any més, l’empresa AGUASOS ha estat qui ha contractat les persones que han portat a terme la responsabilitat pública en aquest àmbit públic balsarenyenc.

Xavier Manubens Rodríquez, socorrista, va néixer a Sallent el 21 de juliol de 1987. Al Xavi li agrada llegir i es mostra molt content d’haver llegit la saga Los hijos de la tierra, de Jan M. Avel, que ens recomana. En Xavi fa uns quatre anys que es va treure el títol de socorrista i el fet li ha donat l’oportunitat de poder treballar en piscines de diferents poblacions com el Pont de Vilomara, Sant Vicenç de Castellet, Castellgalí i Castellar de N’Hug. De l’experiència a Balsareny, i respecte al comportament cívic dels usuaris ens comenta que «des del primer moment vaig notar que Balsareny, i en concret pel fa dins a la piscina, és un dels pobles més tranquils i amb una gent, per dir-ho d’alguna manera, més ben educada». Sobre el treball de salvament pel qual s’ha format, aquest estiu ha estat el primer cop que es va haver de llançar a l’aigua per salvar un nen que s’hi havia tirat i no sabia nedar, dels tres anys amb què compta la seva experiència. I pel que fa a la satisfacció plena d’aquesta feina, ens comenta que «sí que em satisfà; i m’agradaria poder trobar alguna altra feina, però si he de tornar a fer de socorrista, m’agradaria molt tornar-ho a fer a Balsareny».

Miquel Font, l’altre socorrista, va néixer a Palma de Mallorca, el 23 de desembre de 1990. Pel que fa a la lectura, darrerament ha llegit La caiguda dels gegants, de Ken Follett. A més a més de la natació, li agrada molt el futbol, el voleibol i el cinema. Fa uns dos anys que va aconseguir el títol de socorrista i també en fa dos que hi treballa. El primer any va estar a Puig-reig i el segon ha estat aquí Balsareny. Respecte el comportament del que ha pogut observar a la piscina, en general, descriu els usuaris com a bona gent. Durant els tres mesos de treball, no ha hagut de realitzar en cap cas una actuació d’emergència per tal de fer efectiu un salvament.

Montse Piedra Rubio ha acomplert per primer any l’experiència a la recepció de la piscina i segons ens comenta: «Bé, la veritat és que he estat molt bé, ja que gairebé coneixes a tothom, i és molt agradable estar darrere un taulell servint als teus conciutadans. Puc dir-vos que repetiria de bon grat aquesta feina d’estiu, perquè és un plaer atendre les persones que viuen les seves vacances a casa nostra». Pel que fa al treball viscut a la recepció, com a incidències ens diu que «a vegades et trobes amb algunes persones que no entenen, o potser no volen entendre, que per accedir dins el recinte s’han de complir algunes normes que són d’interès per a tothom. Però en general tot ha estat més que genial».

La Teresa Serra Salada també ha viscut el seu primer any com a recepcionista i li ha semblat fabulós. «El primer dia em vaig troba una mica atabalada, doncs sempre que fas una feina nova no saps ben bé com has de tenir el tracta amb la gent. Aquest treball és molt agradable, coneixes molta gent i amb els dies se’t fa molt amè; a vegades però se’t fan unes hores molt llargues». Sobre el fet d’una possible tornada l’any que ve ens diu «Mireu, com que m’agrada molt parlar i conèixer les persones, aquest lloc de treball m’ha enriquit molt, sobretot poder contactar amb els més menuts, ja que com a dona i mare m’han omplert unes hores per repetir». Respecte al dia a dia, ens explica: «M’angoixava una mica quan a vegades al fer el lliurament de les entrades em quedava sense canvi, També se’m feia molt difícil quan havia de demanar a cada moment que m’ensenyessin el carnet, però bé, en general tot molt bé».

En Joan Martínez Bayona també ha estat el primer any que ha tingut l’oportunitat de poder accedir a un lloc de treball on es dóna un servei a tots els usuaris que gaudeixen de l’estiu refrescant-se. En general ens diu que ha estat una experiència molt bona i que el primer dia es va trobar un xic nerviós pel fet de ser un treball nou, i que al llarg del servei no li ha passat cap anècdota digna d’esment.

Josep Gudayol i Puig