Els Vergara, famílies al servei de Balsareny

ENTREVISTA 

 
Juny! Amb el relaxament d’uns dies del nou estiu, aquesta finestra oberta obre els seus ventalls per ser poble i per al poble. I avui hem tingut el goig de poder parlar amb un membre d’aquestes ultimes generacions dels Vergara, servidors de Balsareny.
 
José Luís Martínez Montoya i José Martínez Vergara, conegut també com el “Pepe”, són fill i pare respectivament, i amb ells, concretament amb el José Luis, recordem el seu recorregut comercial. Ens comenta:
 
—Som gent que estima i ha estimat Balsareny tot posant-se al seu servei comercial. Rebesavis i avis del meu pare, que es deia Serafín Vergara, i el tiet Rafael Vergara van venir a viure a Balsareny cap a l’any 1958. Cal dir que tota la família Vergara prové del poble de Serón, a Almeria, i van ser ells, Serafin i Rafael, els primers que varen obrir el punt comercial a Balsareny al carrer de la Creu. Després d’uns anys,  l’establiment va ser regit per uns altres tiets del meu pare, que es deien Rafael Martínez i Maria Vergara, i va ser en arribar la jubilació d’ambdós, quan  l’establiment del carrer de la Creu va passar al meu pare, prenent el nom que tanta gent coneix com “Casa Vergara”, l’any 1989.
 
En José Luís va néixer a Sallent, on va cursar els estudis primaris. Pel que fa als seus hobbies, li agrada llegir, però en l’actualitat no té massa temps per fer-ho. Pel que fa a l’esport, li agrada tot en general. Al José Luís sempre li ha agradat viatjar i conèixer geografies diferents: considera que la cultura del viatge et permet tenir una formació necessària, parlar diferents llengües, conèixer diferents costums, en resum, enriquir la cultura. I d’altra banda, li agrada el cinema i la cultura en general, caminar i conviure amb la parella per fer els dies més agradables i feliços. Com a part del relleu generacional dels Vergara, actualment treballa per Balsareny en conjunt amb la Cadena CONDIS.
 
—A fi de fer palès tot el servei generacional i comercial del cognom Vergara, explica’ns què varen fer els tiets del teu pare després de jubilar-se?
 
—Bé, tal com he explicat, després que l’establiment del carrer de la Creu passés a ser del meu pare, els tiets van anar a la Pobla de Lillet; bé, això va ser abans d’obrir a Balsareny, on varen estar uns 15 anys.
 
—A quants llocs de la geografia balsarenyenca heu estat?
 
—Després del carrer de la Creu, els meus pares varen passar la botiga a la plaça Ricard Viñas i, més tard, on actualment estem: a la plaça de la Mel. Sempre, en totes tres ubicacions, la botiga va portar i porta el nom de “Casa Vergara”.
 
—A quantes cadenes heu representat i en quina us heu trobat més còmodes tant amb el tracte com econòmicament parlant?
 
—Doncs hem format part dels grups IFA, CAD, MIRÓ, DIA i actualment del CONDIS: pel que fa a la segona  pregunta, fou IFA on ens vàrem sentir més còmodes.
 
Gràcies José Luis! I gràcies al Pepe, el teu pare, i a tota la generació dels Vergara. Ben segur que Balsareny us coneix com a servidors. Finalment i personalment hi vull afegir tot un reconeixement especial a tots els treballadors que disposen i fan més amè el venir a casa vostra. Tot al servei de Balsareny. Gràcies, novament.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Arxiu Vergara

Soc Sebastià Comes, periodista! I el cotxe de la canalla

PUNTA DE BRAU

Bon dia! Són les sis de la matinada i la tebior d’un nou dia entra pels finestrons de casa, amb la sort de poder asseure’m al davant de la meva màquina d’escriure i gaudir de la nova claror.
 
Em llevo inspirat amb un gran film que fa uns dies es va programar al nostre poble i concretament a la Sala del Sindicat. Començo per recordar el títol: “La Vampira de Barcelona”, ambientada en uns fets reals, sobre l’any 1912, però que la denúncia dels fets em recorden als meus anys (1940-1950) quan la meva mare, l’Emília Puig Perramon, gairebé diàriament en aquella meva edat infantil, en arribar el capvespre, m’advertia “Josep, cuidado amb el cotxe de la canalla!”.
 
La frase recordatòria era a conseqüència del fet que corria la veu que passava un cotxe i segrestava la canalla per xuclar-los la sang i refer una societat adinerada d’una malaltia coneguda com la tisi.
 
El film que ens ocupa tracta de la desaparició de nenes de curta edat; n’és inculpada una pobra dona a la qual fan tornar boja, sent-ne del tot innocent. En diferents seqüències la pel·lícula retrata un cotxe de cavalls de l’època amb infants cridant i que anirien a parar a uns bordells per a la perversa satisfacció de plaers irracionals. Però a mi, com a periodista autodidacte, em va agradar molt la feina d’un periodista (Sebastià Comes) defensant el que era la veritat de l’afer: una persona honrada a qui els seus propis editors acaben destruint-lo per tal de no interrompre les vendes diàries.
 
Des de “Punta de brau”, sense sabó, com sempre dic, felicitar els responsables que van programar el film, una denúncia contra la corrupció de l’ésser humà.
 
Josep Gudayol i Puig

Meteorologia. Maig 2021

 
Maig de 2021
 
Temperatura (ºC)
 

Mitjana de mínimes	9,7
Mitjana de màximes	23,9
Mínima (dia 4)	3,3
Màxima (dia 29)	31,1
Mín. més alta (dia 30)	14,8
Màx. més baixa (dia 1)	16,9

 
Vent (km/h)
 

Ventada més alta (dia 6 i 18)

32,0

 
Pressió (hPa)
 

Màxima (dia 25)	1.020,8
Mínima  (dia 1)	1.003,1

 
La pluja (litres/m²)
 

Dia 1	18,4
Dia 9	1,4
Dia 10	1,8
Dia 11	1,4
Dia 29	1,8
Dia 30	16,6
Total	41,4

 
 
Francesc Camprubí

Sortida a ‘La Selva de l’Aventura’

COMISSIÓ CASALDÀLIGA

Més d'una quarantena de veïns de Balsareny, repartits durant el cap de setmana del 19 i 20 de juny de forma que es respectessin millor les respectives bombolles de convivència, van acompanyar la Comissió Pere Casaldàliga a Arbúcies, un lloc que sempre ha estat molt vinculat a les causes del bisbe i a la seva persona. Aquesta localitat va celebrar unes jornades solidàries l'any 1990 en favor de la candidatura de Pere Casaldàliga al Premi Nobel de la Pau, i des de llavors sempre ha estat participativa en el seu reconeixement. 

Amb el suport del Centre Excursionista de Balsareny, de l'AMPA de l'Institut Escola Guillem de Balsareny, del Cercle Cultural de Balsareny, de la llibreria Els Colors i de l’equip per al desenvolupament de Balsareny Educa, vam visitar "La Selva de l'Aventura", un parc en plena natura, i vam participar de les seves activitats; especialment en destaquem el "Camina descalç", activitat principal de la sortida. 

Els participants, a qui agraïm que ens acompanyessin, van poder connectar amb el terra, on cada pas era diferent a l'anterior i sempre un plaer, travessar ponts penjant entre els arbres, gaudir de la flaire del bosc i les herbes que ens envoltaven, palpar diferents textures, fer música, sensibilitzar-se en el reciclatge, i lliscar per ponts tirolesos (“tirolines”). 

El grup que hi va participar diumenge es va trobar amb una pluja intensa que queia a Balsareny just a l'hora que se'ls convocava per marxar; sense perdre l'humor ni els ànims, esperançats davant del mal temps, van emprendre el camí i van poder-se descalçar i gaudir de l'activitat i de l'espai, que va agradar molt a tothom; fins i tot algun participant ho descrivia com a “màgic”. Realment ho va ser, gràcies a tots. 

Convençuts, que mica en mica, pas a pas, com deia Pere Casaldàliga en un poema, puguem “descalçar-nos també tots de cobdícia, de por i de poder; oberts al misteri, ungits d'esperança”. 

Text: Comissió Pere Casaldàliga
Fotos: Irene Lupión / Alfred Selgas 

'L’estaca'

 

 
Quan l’any 1968 el tercer disc d’aquell cantautor de vint anys començà a girar als aparells reproductors de les llars catalanes, tothom se sorprengué que la quarta i darrera cançó hagués pogut passar el sedàs de la censura franquista. El disc, editat per la discogràfica Concèntric i en format single (18 cm de diàmetre, dues cares d’uns 4 minuts i mig cada una), contenia Cop de destral, Cançó sense fi, Per un tros del teu cos i, finalment, aquella peça en mode menor i compàs ternari: L’estaca. Lluís Llach havia entrat a l’estudi disposat a gravar tres cançons, amb Cop de destral com a plat fort. Hi havia lloc per a una quarta i el cantant de Verges va decidir incorporar una cançó que havia compost a partir d’una tonada que s’havia inventat i taral·lejava amb els seus amics a l’adolescència, a l’època en que estava molt influït pels cantants francesos. Una tonada on l’única lletra era una sola paraula en francès: tombe, tombe. Encara podem sentir les restes d’aquest origen en el deix fonètic francès de la pronúncia que Llach empra a la gravació de 1968.
 
L’avi Siset va ser Narcís Llansa Tubau (1887-1983), avi matern d’un amic d’infantesa de Llach. A Verges, l’avi Siset va saber entrar en contacte amb els nois de la generació del seu net que sentien la necessitat de rebel·lar-se. El noi Llach va passar moltes hores d’estiu pescant i parlant a la riba del Ter amb l’avi Siset. “M’embadalia” —diu Llach— i  “em parlava sempre amb una mirada ferma i uns ulls lluminosos de bona persona.”
 
La resta és història, història de la cultura catalana del darrer terç del segle XX i primeres dècades del XXI. L’estaca va esdevenir aviat un himne de lluita antifranquista i després, a diversos llocs del món, un himne de protesta contra poders establerts no democràticament.

Es coneixen una cinquantena d’enregistraments editats de L’estaca (n’hi deu haver molts més). Més de la meitat són versions en anglès, francès, occità, alemany, èuscar, grec, cors i polonès.
 
Molts anys més tard Llach escrivia: “No sé gaire com s’ho va prendre [l’avi Siset], això que el fes servir en una cançó. En poc temps L’estaca agafava una dimensió que se’ns escapava a ell i a mi. Potser de la mateixa manera que jo ja no me’n sentia gaire l’autor, potser tampoc ell no se sentia gaire l’avi Siset de qui jo parlava. Tant se val.”
 
Escola de Música Mossèn Joan Bajona
 
Trobareu més informació de l’Escola de Música Mossèn Joan Bajona al web de l’Ajuntament www.balsareny.cat També podeu rebre tota la informació a través de la subscripció al butlletí digital de l’Ajuntament.

 

Ferran Castrillo: waterpolo i natació

ELS NOSTRES ESPORTISTES

Parlem d’un altre esport, aquesta vegada del waterpolo i la natació amb el  Ferran Castrillo Bajona. Ens explica que va començar a nedar als 3 anys a la piscina de Balsareny amb els cursos d’iniciació a la natació. Era ràpid en l’estil de crol i la seva estructura de cos s’adeia per a la pràctica de la natació.

—Després dels cursets d’estiu on vas anar?

—Al Club Natació Sallent. Allà em van fer una prova d’estils i velocitat per començar a entrenar a waterpolo i combinar-ho amb tornejos i campionats de natació. A Sallent hi vaig entrenar dues temporades amb l’equip d’Infantils. No hi havia prou gent per a fer gaires categories. Al cap de dos anys, l’equip es va dissoldre i vaig anar al Club Natació Minorisa a Manresa.

—Ens expliques com entrenaves  i jugaves en el nou equip?

—En el nou equip vaig entrenar durant dos anys amb els Alevins en un grup mixt i dos anys més amb els Infantils; en aquesta categoria ja hi ha diferenciació entre equips masculins i femenins.

—Quina és la composició d’un equip de waterpolo?

—L’equip consta d’11 jugadors: 7 són els que juguen inicialment i  ens van canviant. Ningú pot jugar les quatre parts del partit. També pot ser que no estiguis convocat. El partit està estructurat en quatre parts i dura entre 40-45 minuts amb la mitja part inclosa. Quan juguem es tracta de fer avançar la pilota i passar-nos-la entre els companys de l’equip per trobar l’oportunitat de tirar a porteria. L’equip està format pel porter, un defensa, dos mitjos, dos extrems i un “boia”, que sol ser el jugador que aguanta més. Jo soc un mig.

—Quina mitjana de gols feu en un partit?

La mitjana podria ser de 6 gols; quan se’n fan 8 o 10 ja són molts. 

—Quins equips podries anomenar de la vostra lliga?
Per exemple, el Montjuic, el Barceloneta, el Mediterrani de Sants, el Terrassa...

—Quants dies entreneu i quines tècniques practiqueu?

Entreno 4 dies durant dues hores per waterpolo  i una hora més de natació perquè també competeixo. Aquesta temporada també fem exercici físic a les grades. Pel que fa al waterpolo practiquem abnea, passes, aprenem a esquivar, amenaçar, fer taps... I en natació, piscines amunt i avall per perfeccionar l’estil, tenir fons i adquirir més velocitat. Aquesta temporada s’ha entrenat molt diferent, amb aforament limitat i distribuint els espais; ara tocava entrenar els uns i llavors els altres. Gens fàcil.

—Qui és el teu entrenador?

—El Jordi López, que ja havia sigut entrenador meu a Sallent. També hi ajuda l’Angel Peiron.

—Esteu ben classificats amb l’ equip?

— (Riu) Aquest any no gaire. Amb la pandèmia s’han jugat pocs partits. Ara comença a millorar la situació. S’han reprès els partits. A Manresa els millors equips són de la categoria d’ Absoluts i Veterans. L’ equip femení també és un dels més destacats.

—En natació, quin és l’estil que se’t dona més bé?

—El crol. Participo des de 50m a 400m en crol i també en relleus. Es tracta de tenir velocitat i fons.  El meu èxit més important ha estat en crol, que vaig baixar la meva marca de 5,5 a 4,5 minuts en 400 m.

—En quins campionats o tornejos de natació has participat?

—Per grups vam participar a la Selecció Catalana però no vam aconseguir cap victòria. En tornejos he estat a Osca i Comarruga, entre altres. Aquí a Balsareny, des de petit sempre he participat en l’activitat que se celebra contra l’Esclerosi Múltiple. Vaig fer el record de piscines: 131 en 1h i mitja aproximadament.

A Balsareny, com a tants altres pobles, se celebra el Mulla’t, una de les activitats que promou la FEM; la Fundació que treballa per detenir l’impacte de l’esclerosis múltiple. La celebració a moltes piscines del territori el mateix dia tracta de sensibilitzar i recaptar fons per lluitar contra la malaltia.

—Sempre demanem per la família, perquè entenem que és el pal de paller de tots els vostres entrenaments i competicions. Ens ho expliques?

—Sí, la família és imprescindible. Sempre amunt i avall en els entrenaments i les competicions. Els meus pares no n’han gaudit gaire, perquè, amb el restaurant, si els partits no són a la tarda sempre ho han tingut molt difícil per venir. Solc anar amb altres pares perquè d’autocar només se n’organitza per a tornejos que són lluny. Quasi sempre ens desplacem en cotxes particulars. Sort que a Manresa es fan molts partits, un per setmana i una competició al mes, això facilita que la família em pugui veure algunes vegades.

—I parlant de famílies, pensem en el públic. Com diries que es comporta?

—Uf, el públic crida molt. I com que és un espai tancat ressona i se sent molta cridòria. L’àrbitre pot arribar a expulsar algú del públic. Hi ha pares o mares que fan massa pressió, tant a l’entrenador com als jugadors.

—Per què el públic s’esvera tant?

El waterpolo potser no ho sembla, però és un joc brut. Es tiren moltes coces, es fan agafades, enfonsades i, sobretot, s’esgarrapa molt amb les ungles, tot i que està penalitzat. Es tracta de fer-ho de forma que l’àrbitre no se n’adoni, perquè et poden expulsar. La majoria de vegades t’expulsen a la corxera fins que s’acaba la jugada. I, és clar, amb tres expulsions te’n vas al carrer. Però passa molt poc.

Bé, acabem l’entrevista amb el Ferran i el veiem amb ganes de continuar nedant i fent waterpolo. De moment, no es veu com a professional. Falta temps i els estudis també demanen dedicació. Ell s’ho passa bé amb l’esport i amb els amics que hi té. És alegre, riu i se sent bé parlant amb els adults. Endavant amb el waterpolo, la natació i la vida que t’espera!

Entrevista: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotografies: Arxiu Família Castrillo

‘Sarment’, guardonat per la Premsa Comarcal

La vicepresidenta de l'ACPC, Carme Saltor, amb l'Alfred i la M. Àngels

Com sabeu, l’any passat el nostre butlletí va complir 45 anys. Com que la pandèmia no ho va permetre, l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal no va poder celebrar presencialment la seva assemblea general, que es va fer telemàtica.

Aquest any sí que s’ha pogut celebrar, el passat dia 12 de juny, a Barcelona, juntament amb la Convenció de Premsa Comarcal i Local. L’ACPC celebrava el seu 40è aniversari. Va obrir l’acte el president de l’ACPC, Francesc Fàbregas Bonet, i els periodistes i escriptors Martí Gironell i Rosa M. Calaf van presentar sengles ponències. Al seu torn, Aida Martori Muntsant va presentar el seu treball guanyador del Premi de Recerca Universitària de Premsa Comarcal de l’any passat.

Al final dels actes es van distingir diverses publicacions locals, entre les quals el Sarment: la vicepresidenta de l’ACPC, Carme Paltor Simon, ens va lliurar un diploma en reconeixement dels 45 anys del nostre butlletí, com havien previst de fer-ho l’any passat si les circumstàncies ho haguessin permès. El guardó el va recollir, representant el Cercle Cultural, l’Alfred Selgas, acompanyat de la M. Àngels Catalan.

Aquesta distinció posa en valor la feina que el nostre butlletí, i les persones que hi ha al darrere, i les que hi ha hagut al llarg de quasi mig segle, ha dut a terme al servei de l’associacionisme cultural i la informació local a Balsareny. Gràcies a la Premsa Comarcal pel seu suport inestimable.

CCB
Fotos: Alfred Selgas

Aida Martori, premi de Recerca Universitària

Francesc Fàbregas, president de l'ACPC

La jove economia de Francesc - Visita Pastoral

LA VEU DEL CAMPANAR

La jove economia de Francesc

Els joves economistes i emprenedors, en síntesi, demanen:

Que, de la mateixa manera que el Covid ens ha fet desaccelerar  a tots, les grans potències mundials i institucions econòmiques desaccelerin també la seva carrera desenfrenada que asfixia la terra i els més dèbils.

Activar una comunió mundial de les tecnologies més avançades per superar la pobresa energètica. 

Salvaguarda dels béns comuns (especialment els globals com l’atmosfera, boscos, oceans, ecosistemes i biodiversitat).

Que s’eviti usar ideologies econòmiques per ofendre i descartar els pobres, malalts, minories i desafavorits de tota mena.

 Respecte al treball digne per a tots, garantit per polítiques socials.

Abolició de paradisos fiscals: que la primera resposta al món post-Covid sigui un nou pacte fiscal.

Crear noves institucions financeres mundials i reformar en sentit democràtic i inclusiu les que ja existeixen perquè ajudin el món a recuperar-se de les pobreses i desequilibris produïts per la pandèmia i es recompensin i fomentin les finances sostenibles i ètiques.

Introduir un comitè ètic independent en el govern d’empreses i bancs.

Premiar els empresaris innovadors en l’àmbit de la sostenibilitat ambiental, social, espiritual i gerencial.

Assumir el compromís d’una educació de qualitat per als infants perquè el capital humà és el primer capital de tot humanisme.

Que les treballadores tinguin les mateixes oportunitats que els treballadors, valorant la presència del talent femení.

Evitar que se sostreguin recursos a les escoles i a la salut per construir armes i alimentar les guerres necessàries per vendre-les.

Els joves refermen el seu compromís a viure els millors anys de les seves energies i intel·ligències perquè l’economia de Francesc sigui cada vegada més sal i llevat de l’economia per a tots.
 
Visita Pastoral
 
Els dies 10 i 13 de juny va tenir lloc la Visita pastoral del nostre bisbe Mons. Xavier Novell a la nostra parròquia de Balsareny, visita que s’acostuma a fer cada 3 anys.
 
El bisbe es va reunir entre d’altres amb el grup de “Vida creixent”, amb els membres del Consell Pastoral parroquial i també amb els del Grup evangelitzador. Van ser unes trobades ben interessants per parlar de la marxa pastoral de la nostra parròquia, tot fent un canvi d’impressions.
 
Fou el diumenge, dia 13 de juny, que va presidir l’Eucaristia de les 12 del migdia a l’església parroquial, acompanyat dels feligresos, dels infants de la catequesi  i dels escolans. Va aprofitar l’homilia per donar relleu a la importància de ser evangelitzats i alhora d’evangelitzar a partir de les imatges de l’evangeli del dia: de la llavor del blat i del gra de mostassa.
 
En acabar la celebració, tot sortint a la plaça, va aprofitar per saludar personalment a tothom qui va voler.
 
Confiem i esperem que la visita pastoral hagi estat profitosa.
                                                       
Mn. Antoni Bonet i Trilla

Poetes de Balsareny. Josep Gudayol

POETES DE BALSARENY
 

Josep Gudayol Puig (1937)

Ahir hi jugava jo
 
Serrat del Maurici
on ahir jugava jo
amb brancals de vinya
i barraques de pedra
fetes amb pols i suor.
 
Damunt d’un cavall de canya
i com un heroi conqueridor,
el pont llevadís travessava
amb la fona penjada en un cantó.
 
La copa treballada en la pedra,
els cinc dits de la llegenda,
d’història o superstició,
la petita sargantana o el salt del llangot.
 
Primaveres llunyanes,
netes de contaminació,
d’abelles obreres
xuclant la mel del romaní i el timó.
 
Muntanya de fenàs florit
que, tenyit amb cendres,
en prenia la grogor:
Serrat del Maurici, on ahir jugava jo.
 
         [Publicat al Sarment, setembre 1987]
 
Aquella nina de drap
 
Avui fa molts anys
que un tren deixava
amb el seu xiular
tot un grapat de jocs, 
l’escola, la mestra i
aquella nina de drap.
 
Amb un plor sofert i callat,
els ulls enganxats al vidre,
ningú es va adonar
de com ploraves tu i
aquella nina de drap.
 
Adéu, infantesa 
amb camps d’olivars
i cases pintades amb calç,
les figues de moro, la plaça
i aquella nina de drap.
 
Avui ja fa uns anys
una terra nova
que estimes i t’ha estimat,
una altra nina et donava:
mirant-la, et recorda
aquella nina de drap.
 
         [Publicat al Sarment, març de 1988]
  
L’emblemàtica veu del “Bon dia, Balsareny!” de Ràdio Balsareny, corresponsal de premsa i col·laborador del butlletí Sarment des dels seus orígens fa 45 anys, en Josep Gudayol, també ha escrit molts poemes, que han vist la llum en publicacions diverses, tot i que encara no els ha aplegat mai en volum. D’aquests dos poemes, el primer, després de publicat al Sarment el 1987, va aparèixer a l’antologia Merlets: poemes de gent de Balsareny (CCB, 1992). El segon, també publicat al Sarment el 1988, però escrit molt abans, l’explicava així el seu autor: «El tema de la immigració en una dècada, la dels seixanta, feia omplir línies i línies de lletra impresa als diaris de més tirada d’aquells anys. Avui, tot intentant posar en ordre un pilot de paperam, he trobat, arrugat i gairebé estripat, un simple i senzill foli, i amb ell aquests també oblidats i senzills versos, dedicats en aquella ocasió a la meva companya, però que naturalment poden ser generalitzats.» Sobre la destinatària del poema, Josefa Pulido Arévalo, que ens va deixar el 2017, vegeu els articles «L’altre valor» i «Gràcies per tot, Josefa», corresponents al Sarment de maig i al de de setembre de 2017.
 
De fet, la idea d’aquell llibret, Merlets, de fer una breu antologia de poetes del nostre poble, la va reprendre en Gudayol al Sarment de gener de 2019, i és doncs el seu impuls el que ha inspirat aquesta secció. La foto, de Jordi Vilanova, correspon a l’entrevista que ell mateix li va fer al Sarment de gener de 2020, a la qual us remetem en aquest enllaç.
 
Ramon Carreté
Foto: Jordi Vilanova