Es fa difícil comparar el Balsareny d’avui amb el de seixanta o setanta anys enrere. I, menys encara, dictaminar si el d’abans o el d’ara eren més avorrits un diumenge a la tarda. Ara, una cosa és certa: les tardes de diumenge dels anys quaranta i cinquanta del segle passat a Balsareny eren de cine. Actualment ja fa anys que no en queda cap, però en aquell temps n’hi va arribar a haver tres, de cines.
El més modest era el dels capellans, com dèiem. Es feia als actuals locals parroquials que, durant la setmana, servien d’escola parroquial. Del meu record, del temps que el vicari-mestre era mossèn Francisco Planas, era cinema mut. S’hi feien pel·lícules còmiques (Charlot, Laurel i Hardy (el Gordo i el Flaco), etc.) i també algun film de caràcter religiós o catequètic. Recordo especialment “Fabiola”. De fet, el cine dels capellans era un complement del que en dèiem la doctrina, l’ensenyament del catecisme que es feia els diumenges a la tarda abans del rosari i els nois i noies que hi assistíem —a ambdues coses— ens donaven un cupó de descompte per l’entrada a la sessió. Si no, s’havia de pagar entrada sencera, que no devia valer pas més, si hi arribava, del que avui és un cèntim d’euro. Amb el ràpid pas del temps, el cine dels capellans es va anar modernitzant per acabar amb un projector de 16 mm., sonor i prou acceptable, amb pel·lícules moralment blanques però de caràcter comercial normal, antigues, això sí. Recordo amb gust, quan arribaven pel Merenci les bobines del diumenge següent, com en descobríem el títol i l’anunciàvem en una pissarra, que jo mateix dibuixava. El maquinista oficial era el Fermín Bartomeus i l’ajudàvem, evidentment de franc, l’Esteve Díaz i jo mateix, que tantes coses vam fer plegats en aquells temps. Del cine dels capellans en van sortir parelles i matrimonis que encara duren. Déu n’hi do el servei que va fer.
Però el cine de debò era el del Centro, al carrer de la Creu. Ja venia d’abans de la guerra i, després, deslligada l’empresa de la parròquia, era un local de cinema comercial totalment al dia. Programava les pel·lícules del moment (un moment que la guerra civil va retardar almenys tres anys, pel que fa a l’actualitat de les estrenes) i era, els diumenges tarda i nit, l’única diversió popular majoritària. La programació depenia de la que es feia al Cine Condal de Sallent. La primera pel·lícula que es feia a Sallent era la segona que es veia a Balsareny i, mentrestant, quan s’acabava una bobina, un ciclista la duia d’un poble a l’altra en una motxilla. Era un espectacle veure suar el biciclista, amunt i avall —fes sol o plogués—, per tal que les sessions no s’haguessin d’interrompre, cosa que no sempre era possible. De vegades es rebentava un pneumàtic... Qui més hi patia era el pacient, tant com eficient, maquinista del Centro, l’Esteve Carreté (avi), més conegut popularment com l’Estevet de cal Sardina. Com que jo vivia davant per davant del cinema, sembla que encara el vegi. Com sembla que encara vegi, a primera hora de la tarda i ben abans que obrissin la sala, el senyor Catalan, el farmacèutic, fent una inútil cua davant la taquilla, nerviós com era i cinèfil inveterat, enmig de la quitxalla. Les pel·lícules que s’hi projectaven eren de rabiosa actualitat a Espanya i, naturalment, només aquelles que la censura franquista havia autoritzat i ben retallat o desnaturalizat en els doblatges (dos amants passaven per germans, per exemple). Però. sigui com sigui, nosaltres esperàvem aquells diumenges de cine, fins i tot si no ens hi deixaven entrar per raó de l’anomenada qualificació moral (apta para todos los públicos, para mayores, mayores con reparos —3R— i gravemente peligrosa —4—, com, per exemple, Gilda o Lo que el viento se llevó). Així anava el tema. Però ens fèiem passar si més no les ganes mirant els quadros, fotogrames de les dues pel·lícules que es projectaven, clavats en uns plafons a la porta del cafè del Centro i que donaven una certa idea de què anava la pel·lícula i estimulaven la nostra imaginació. També hi contribuïen els petits programes de mà que reproduïen el cartell del títol a projectar —autèntiques obres d’art, pintades a mà i no fotografies, com ara— que anàvem a buscar a cal Pere Cabanas i que ens donava amb paciència, potser perquè jo hi anava amb el sempre amic Josep Llimargas, nebot del gerent del cine. Aquells programets, si els haguéssim guardat com algú ha fet, avui serien cobejades peces de col·lecció. No cal dir que el local del Centro, avui abandonada baluerna, no reunia condicions de cap mena. A l’hivern hi feia fred i a l’estiu, calor, que es mitigava de nits obrint les grans finestres, de manera que jo, des de casa, podia seguir íntegrament la música i els diàlegs.
Més tard, a finals dels anys cinquanta suposo, va obrir el tercer cinema del poble, al que avui és la sala d’actes del Centre Instructiu i Recreatiu, el popular Casino, a mans en aquells moments de l’Ajuntament. La iniciativa venia del Joan Torras, conegut com el Met, que ja havia fet l’experiència de la Pista Catalònia, com a empresari de l’espectacle i de qui i de què ja parlarem un altre dia. Aquesta nova sala de cinema es deia Cine Victòria i va funcionar amb el mateix sistema que el Centro, en col·laboració amb Sallent. Tenia les mateixes condicions i els mateixos condicionants que acabo d’explicar, però va representar, no solament una competència, sinó un revulsiu. I la distracció al poble hi va guanyar.
Avui, que de sales de cinema en queden tan poques a la comarca i al país, pot semblar estrany que Balsareny fos, per triplicat, un poble de cine. I amb veritables aficionats i entesos.
Jordi Planes
El Casino (foto Arxiu Centre Instructiu i Recreatiu)
El centre Parroquial 1918 (foto Biblioteca de Catalunya, fons Salvany, gentilesa de X. Novell)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.