Respectant sensibilitats: topless a les piscines municipals

PUNTA DE BRAU
  
Som a la plenitud de la tardor i en aquesta ocasió no em cal matinar ni esperar el llustre del capvespre per posar-me davant de la màquina d’escriure. Una eina que no contamina i que em complau utilitzar-la amb la meva afició literària per omplir aquesta columna tot reflexionant amb vosaltres. Aprofitant la claror de la tarda, desde la finestra tot aixecant el cap del text, observo el vol d’un colom que salta de branca en branca del robust lladoner que tenim a casa, el qual m’esperona amb tota llibertat comentar la columna de la Cati Morell, “Teta”.
 
«Ja era hora. Tothom ja està d’acord que ja es pot fer topless a les piscines municipals i, per fi, cap ajuntament no podrà aprovar ordenances en contra, ja que prohibir-ho és una discriminació. Així es recull en la carta que la Generalitat va fer arribar als ajuntaments de tot Catalunya abans de l’estiu. Però ha estat a l’estiu, amb les piscines en marxa, quan la notícia s’ha fet viral. Després de sis anys de protestes, el col·lectiu Mugrons Lliures se n’ha sortit.
 
La normativa es va aprovar i va entrar en vigor fa tres anys, però fins ara no s’ha fet la comunicació als ajuntaments, que, al cap i a la fi, són els que ho han d’aplicar. En la mateixa comunicació, el govern de la Generalitat recull que prohibir l’alletament d’un infant a les piscines és un acte discriminatori. Està bé recordar-ho just enmig de la commemoració de la Setmana de la Lactància Materna. Mai no he pensat que cap mare s’hagi de sentir pressionada per alletar els seus fills amb la seva pròpia llet.» (Cati Morell, diari El Punt Avui, 4 agost 2023). La Cati afegeix: «Considero injustes algunes mirades en espais públics quan una dona està alimentant el seu fill. Potser hauríem d’aprendre a ser més tolerants.» Té raó: és un fet natural i necessari.
 
Benvinguda aquesta llei que ve a equiparar una llibertat per a totes les dones, i sense voler descobrir res de nou, deixeu-me recordar que els homes n’han fet sempre de topless. Perquè els homes també tenim tetes.
 
Josep Gudayol i Puig

 

Fira de Tardor

 

 
El diumenge dia 19 de novembre Balsareny es despertava en un matí fred, propi de les acaballes de tardor; però un sol radiant va acabar escalfant una matinal semblant a les de final d’estiu. Celebràvem la Fira de Tardor. 

 
A partir de les 9 del matí a la plaça de la Mel es van concentrar mes d’una vintena de parades, on es podia trobar artesania, alimentació, vestuari, productes nadalencs, etc. Entre els paradistes hi havia una bona representació del nostre comerç local. També hi va haver inflables i llits elàstics per a la mainada durant tot el cap de setmana. 

 
A les 11 del matí hi va haver una nova edició de L’hora del conte, amb l’espectacle El follet tafaner, de Gemma Rossell. A les 12 del migdia es va fer un tast de vins del Celler Sant Martí i de formatges de la Bralla, que l es va ubicar al local de la plaça de la Mel; d’acord amb un sorteig previ, hi va haver moltes persones afortunades que van poder gaudir d’aquest maridatge. 

 

Ben entrat el migdia, la música en directe també va estar present a la fira; el duet de versions Blue Monday, format per Àngels Cervelló a la veu i el balsarenyenc Roger Ruiz a la guitarra, va oferir un magnífic recital de clàssics del rock.

 
Tot plegat va fer lluir una fira per on van passejar centenars de persones al llarg del matí, i totes van poder gaudir d’una bonica matinal plena d’art, cultura, esbarjo i comerç. Felicitats a l’organització i moltes gràcies a totes les persones que hi van participar.
 
Sarment
Fotos: Cristina Díaz / Jordi Vilanova

Equip de futbol femení, el primer en la història de Balsareny

Parlem amb tres jugadores de l’equip de futbol femení de la Unió Esportiva Balsareny: Sílvia Cabot, Briana Rodríguez i Queralt Martínez, que ens expliquen la formació del primer equip femení. Avui dia ens sembla molt normal, la pràctica d’aquest esport per part de les dones; però és un terreny que s’ha guanyat a poc a poc i no sempre ha estat permès ni ben vist.

 

—Quan comença el futbol femení a Balsareny?
—L’any passat, la temporada 2022-23, amb un equip de futbol 7; i aquest any continuem amb el mateix format i competim a la Lliga Amateur.  
 

—Com engega, l’equip?
—La Mònica Viu i la Mireia Vidal es posen a disposició per fer-se càrrec de l’entrenament d’un equip de futbol femení; de seguida corre la veu i amb gent del poble i de fora es forma el primer equip, amb 9-10 persones. Un nombre molt justet a l’hora dels partits. 

 

—Ja tenim les persones i les ganes; i com va anar?
—Hem de dir que va costar força. Al principi totes en teníem moltes ganes, però faltava tècnica, exercici físic... Una mica semblava el futbol d’un pati de col·legi. Es va anar fent un petit equip i vam competir en dues lligues curtes, la primera fins al gener. Aquesta primera fase va costar molt, perquè perdíem per golejades considerables i això, és clar, desmotivava molt l’equip. En canvi, a la segona lliga va anar molt millor, perquè competíem amb equips més igualats tècnicament. 

 
—Parlem de la segona temporada, l’actual 2023-24.
—Aquesta temporada  som 14 jugadores, 8 de Balsareny i 6 de fora; per tant, comptem amb un equip més ampli. Continuem en la Lliga Amateur perquè no som prou persones per fer un equip de futbol 11. Entrenem dos dies a la setmana, els dimarts (entrenament tècnic) i els dijous (entrenament tàctic). Els divendres és opcional: és un dia que va bé, sobretot, per a la gent que estudia o treballa a fora, i se’ls fa un entrenament una mica especial. El nostre equip està format per una franja d’edat entre 14 i 30 anys; per tant, convivim edats molt variades. La temporada anterior vam acabar entrenant amb el Carles Dolado i el Jordi Serra i enguany els nostres entrenadors són el Sergio Garcia i el Lin Egea. La veritat és que ens ajuden molt des de la banqueta, ens donen ànims i hi ha un clima de concòrdia.

 
—Jugueu els partits a prop de casa?
—És una mica difícil, perquè hi ha pocs equips en aquesta competició; per tant, juguem amb pobles de la vora, però també amb equips de la zona del Vallès, Berguedà i Anoia. En total som onze equips que competim. Ara mateix estem a mitja taula, hem empatat algun partit i n’hem perdut altres, però per resultats més igualats, per exemple 1 a 2. Hem millorat com a equip i estem una més preparades tècnicament. L’equip és més ampli, però només tenim una jugadora a la porteria. Bé, la Cristina Díaz està disposada a donar-nos un cop de mà si fa falta, si es produeix una lesió de la persona titular sota els pals, etc. 

 
—Teniu públic en  els partits quan jugueu al camp de la Unió Esportiva Balsareny?
—Va augmentant, tot i que depèn molt de l’hora que juguem el partit.  

 
—Com veieu el futbol femení en general?
—Bé. L’equip de futbol femení del Barça és un bon referent i és un bon reclam per animar nenes i joves a practicar aquest esport. La nostra generació ja hi jugàvem al pati amb els nostres companys, però no semblava que podríem competir amb equips propis o fins i tot, en algunes ocasions, poder fer de l’esport la pròpia vida professional. El futbol femení actual també ha trencat esquemes: amb anterioritat les noies que practicaven el futbol tenien trets més masculins i ara són noies ben femenines. Hi ha feina per fer, però hem de constatar la millora social que representa la competició del futbol femení. 

 
—L’esport femení ha millorat molt però ha costat anys i anys...
—Sí, ens parlen que l’Educació Física als anys 50 i 60 consistia en taules de gimnàstica i la practicaven separadament els nens, les nenes i els joves. Nosaltres ja som d’unes generacions en què a l’escola l’educació física era considerada com una matèria més del currículum i vam fer molts jocs col·lectius i practicar diferents esports. Tot i així, a l’hora del pati, en què el futbol solia ser el joc principal i els nens n’eren els capitosts, si no et consideraven “una bona jugadora”, no et triaven. Potser no era el nostre cas, perquè des de ben petites ja ens agradava el futbol i sí que ens escollien. 

 
—Bé, sembla que la Unió Esportiva Balsareny ha recuperat el futbol al poble i que hi ha un bon ambient al camp.
—Sí, sí, l’espai del camp de futbol s’ha convertit en un lloc de trobada i esbarjo i també compta amb una afició potent. Bé, aquesta afició quasi pertany només a l’equip sènior masculí. Encara hi ha diferències, i segurament que el nostre joc també hi influeix. Els horaris també ens desafavoreixen. Bé, s’ha d’anar treballant a poc a poc. La directiva, els tècnics, el públic estan molt entregats i avui el futbol s’ha convertit en una activitat esportiva, lúdica i popular a Balsareny.
     Aquesta temporada s’ha dut a terme una activitat amb molt d’èxit: un àlbum de cromos. Es venia l’àlbum i els paquets amb cinc cromos a cada un, amb les imatges dels jugadors i les jugadores, de la junta i dels tècnics. És clar, això ha suposat un ingrés per al club, però també molta juguesca amb els que feien l’àlbum: canviar-se cromos, mirar d’acabar dels primers perquè et regalaven una bossa de merchandising, etc. 

 
Bona feina esportiva i social, noies! Durant la història hi ha hagut alts i baixos en la pràctica del futbol femení. Per una banda, les primeres dates d’aquest esport les trobem de l’any 1892 a Escòcia, a la ciutat de Glasgow, on es va registrar el primer partit de futbol entre dones. A Anglaterra, cap al 1894, Nettie Honeyball va fundar el club esportiu “British Ladies Football Club” per demostrar que les dones podien emancipar-se i no ser excloses de la vida —esportiva com ho eren de la societat. Però els anys foscos amb les polítiques autoritàries es van imposar i, fins i tot van justificar la prohibició del futbol femení amb discursos esperpèntics. Així, es van esgrimir raons d’ordre fisiològic («prevenir los riesgos que podría correr el frágil organismo femenino»; es va defensar que el futbol era una activitat física violenta i que no era convenient per a la dona; es van adduir raons morals, com l’abandonament de les “funcions naturals” de la dona —bona mare i bona esposa– restringides a l’àmbit domèstic; i fins protestant que l’esport femení envaïa l’espai dels homes. 

Des de la perspectiva històrica, és innegable el gran pas que ha fet la societat en l’àmbit de l’esport femení, gràcies a les lluites feministes que han permès augmentar la visibilitat de la dona, han generat més consciència i un rebuig a les conductes masclistes. Tal com diuen les nostres futbolistes, encara queda camí per avançar cap a la igualtat efectiva, però la transformació cultural ha assolit “tocs de pilota” importants per tal de fer-ne una metàfora. 

      Gràcies jugadores de l’equip de futbol femení, continueu entrenant, aprenent i gaudint; i a veure si podeu captar més jugadores. Us desitgem molta, molta sort.
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Alfred Selgas / Queralt Martínez / U.E.B. 

Presentació dels equips de la U. E. Balsareny

 

El dia 29 d’octubre, la Unió Esportiva Balsareny va fer la presentació de tots els seus equips, vuit en total: escoleta, prebenjamins, benjamins, alevins, juvenils, sènior masculí i femení i un equip de veterans. Tot plegat, un bon planter de present i de futur! 

La U. E. Balsareny és un club històric, ja que va ser fundat el 1929 i des d’aleshores ha defensat el nom del nostre poble al llarg de més d’un segle, en diferents etapes, no sense molts alts i baixos i vicissituds diverses, fins que va deixar la competició el 2012. Deu anys més tard, el 2022, un grup d’amics, tots futbolistes, es van posar d’acord per reprendre l’activitat. Hi va ajudar el fet que el camp de futbol hagués acabat d’estrenar gespa artificial, una vella reivindicació de les diferents directives. Així, la temporada 2022-23 el club va tornar a competir, de moment amb dos equips sènior: un de masculí i un de femení. Aquesta temporada, 2023-24, doncs, ja hi ha vuit equips, i per a la propera la directiva espera tenir-ne també un d'infantils i un de cadets per poder cobrir totes les categories possibles.
 
Cal felicitar l’esforç que fan la directiva, els equips tècnics i els components de totes les plantilles, perquè tothom s’hi entrega amb total dedicació. També la grada d’animació, un grup de joves que es diuen “Legión Rojiblanca”, que donen suport als equips tant a Balsareny com en molts desplaçaments. I al nombrós públic que assisteix als partits donant ànims i escalf als jugadors i jugadores de totes les edats: per als jugadors és molt reconfortant, veure la graderia tan plena de persones que els animen. També el dia de la presentació dels equips hi va haver molta gent, i de debò que feia goig, veure una plantilla tan àmplia, des dels més grans fins als més petits. Endavant, Unió Esportiva, molta força i molts èxits!
 
Text i fotos: Alfred Selgas

Tempo: ‘La parada dels somriures’

 

El dia 5 de novembre, a la sala Sindicat, dins del cicle d’espectacles familiars Tempo, vam poder gaudir de La parada dels somriures, de la companyia Ohissa Teatre, una obra plena d’emocions, amb direcció de Laura Batllori, dramatúrgia de Mar Casas, escenografia de Sergi Corbera i Paula Font i vestuari de Rosa Lugo. Trobem dalt l’escenari tres intèrprets: Mar Casas, Cristina Martínez i Arnau Armengol, que ens mostren la protagonista, una venedora amb clientela fixa i contenta, perquè el que li compren son rialles i somriures, i gràcies a això tothom pot tapar els seus mals rient com cal. 

 
Un dia una emoció nova es desferma a l’interior de la nostra protagonista, i aquella alegria transmesa es converteix tota ella en tristor i llàgrimes. Li caldrà emprendre un viatge interior per entendre i acceptar un nou món d’emocions. Tal com explica la companyia, no hi ha emocions bones o dolentes; malgrat que unes puguin resultar més agradables que altres, cadascuna compleix una funció específica i indispensable. Això és precisament el que li succeeix a la protagonista de la nostra història: la no acceptació d’una emoció la porta a viure d’una manera poc realista, enganyant-se a si mateixa i de retruc, sense adonar-se’n, manipulant la vida dels altres.
 
Amb La parada dels somriures s’ introdueix els petits i els no tan petits (en aquest terreny potser mai no arribem a ser prou grans) dins del món de les emocions, fent evident que totes exerceixen un paper fonamental en el desenvolupament psíquic de l’individu. Ja ho deia Aristòtil: «enfadar-se és molt fàcil; el que resulta difícil és enfadar-se amb la persona oportuna, en el moment oportú, amb la intensitat oportuna i en el context adequat». 

 
Una obra per a tota la família, en la qual Ohissa Teatre ens parla de valors educatius i pedagògics, i també de valors tan importants com poder expressar i gestionar lliurement el que sentim. El projecte va néixer a partir de la cançó Vendeuse de rires i del llibre Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somiat, ambdós d’Anna Roig.
 
Jordi Vilanova
Fotos: Ohissa Teatre