Fa uns dies que hem rebut la trista i corprenedora notícia de la mort de Rosario, muller del nostre antic amic Alfonso Robles.
La Rosario
no arribava als seixanta quan ha deixat l’Alfons pensant que li manca tot. El
seu fill Adrián serà, amb paraules del seu pare, el motiu de vida i felicitat
que restarà en ell.
Volem
que arribi al sentiment de l’Alfons el nostre condol i tota la solidaritat amb
la seva pèrdua. Voldríem, malgrat la distancia, fer-li una mica de companyia.
I
voldríem també explicar-vos una mica qui va ser per al nostre poble, i per què una
colla de nosaltres guardem el seu record en un calaixet molt endins del cor.
Perquè
junts amb l’Alfons vam viure una bonica amistat, vam aprendre a treballar, a compartir
il·lusions, a viatjar, i a créixer junts, una temporada de les nostres vides.
Ell,
l’any 1979, va arribar a Balsareny del seu poble d’Almeria, Topares, per fer de mestre. La nostra escola era bilingüe
des del 75-76 i el curs 81-82 va passar a fer tot l’ensenyament en català.
L’Alfons
en poc temps va aprendre la nostra llengua i amb el seu accent andalús de seguida es va guanyar l’afecte de la gent.
Vivíem
la nostra joventut, érem en plena activitat, interessats per tot, vivint uns
anys que crèiem decisius per a canviar el món.
Mirant
enrere, quantes coses resten si fa no fa com llavors, si no pitjor! Tan
catalanista com vam fer tornar l’Alfons, i ara ja ho pot veure: tornen a
qüestionar la nostra llengua a l’escola! Nosaltres teníem perspectives de feina,
i els nostres fills, feina tindran a trobar-ne!
Però
llavors això no ens preocupava gaire. Teníem la felicitat inconscient de la
poca edat, i unes mega-ganes de riure, com dirien ara.
L’Alfons
no va tardar gens a fer-se amb tothom i a guanyar l’estimació de la gent, i es
va mostrar tan amical, afectiu i obert que era difícil no sentir simpatia per
ell. Era franc, directe, sincer, molt proper.
Parlàvem
de política, de cultura, d’amistat. I nosaltres, més reservats, potser també
vam aprendre amb ell a ser més expressius.
En
aquells dies, amb finalitats més o menys altruistes, per passar-ho bé i aportar
activitats al poble, muntàvem els “Festivals d’estiu”. Quan juliol feia cap,
començaven trifulgues de posar escenari, llogar estris, cercar pel·lícules,
muntar obres de teatre... Tant ens feia muntar el bar i vendre coca-cola com
posar i treure centenars de cadires de la plaça. I allí hi havia l’Alfons.
En
aquells anys, suplíem mancances de les administracions amb entitats culturals
com el Cercle Cultural o la Lluerna, i hi dedicàvem esforç i temps i així també
apreníem a ser responsables. Tots recordem tenir la sensació agradable i
tranquil·la d’haver acabat bé la feina gaudint de l’airet fresc, aquells
vespres d’estiu, amb l’Alfons entre nosaltres.
I
al cap d’un temps, l’Alfons ens porta una noia que li havia robat el cor allà a
les Andalusies. La Rosario va entrar a la seva vida com una ànima bessona per a
l’Alfons. I se’l va emportar amb ella, com havia de ser, per a fer el seu camí
i una família, no sense abans deixar-nos, ella també, una empremta tendra i
amistosa.
Aquells
de nosaltres que hi vam anar, no oblidarem mai, Alfons, la lliçó d’hospitalitat,
bondat, i joia que vam sentir en el vostre casament a Almeria. Ens vau fer
viure un dels episodis més alegres, compartits i esbojarrats de la nostra
joventut.
La
teva muller, Alfonso, amb el seu divertit sentit de l’humor, la seva bondat i
la seva manera de fer tan especial, no només et captivava a tu. Has tingut una
companya admirable, i entenem la teva buidor. Esperem que poc a poc omplis la
vida de petites coses que et facin sentir tan sols una mica més bé.
I per
totes aquestes meravelloses sensacions que tu i ella ens vau deixar, rep el
nostre record, estima i una abraçada immensa.
Trini
Riu Vendrell, Dèlia Ortega, Joan Maria Serra, Ramona Torrebadella, Anna
Obradors, Dolors Bonals, Ramon Carreté