Aplaudim el ball dels gegants i els gegantons que, després del gest descarat de deixar-se aixecar les faldilles, arrepapats en unes espatlles anònimes, acaben d’iniciar la seva desfilada sota la música de les gralles, un cop esmorteïts els trets eixordadors dels trabucs, però encara amb l’olor de la pólvora entaforada al nas.
La Festa dels Traginers aplega tots els balsarenyencs i molts altres veïns dels pobles propers i d’arreu. La tradició està marcada en la pell lluent dels animals de bast, d’amples natges i potes robustes, i en els guarniments dels carros grans i petits que traginen, comme il faut, pedres, troncs, ceps, carbó, cistelles d’aviram... i alguns pans de crosta torrada i cruixent que suggereixen la imatge d’unes bones llesques sucades amb tomàquet, i un bon tall d’embotit, i potser millor encara amb una mica d’all i oli, tal com s’ha fet a la plaça en l’esmorzar popular de primera hora. Sàrries i sarrions, bots i caixes, farcits de mercaderies, evoquen un altre temps en què els traginers feien llargs camins de terra entre els pobles, vencent dificultats avui gairebé desconegudes, quan el rellotge i el calendari no manaven, quan l’imprevisible podia assaltar-los a mitja carrera i fer-los renegar de valent.
No hi falta la representació d’un casament, un nuvi i una núvia molt joves, i la mare de la núvia, vestida de negre, i tot d’hereus i pubilles d’altres indrets del Bages, i també els nens que menen poltres o muls, i que són prou hàbils imitant els grans a l’hora de donar ordres a l’animal que se’ls resisteix d’avançar, o quan fan fer voltes en uns improvisats passos de model a aquell altre que està neguitós d’haver-se hagut d’aturar.
Les brides de la cavalcada són a les mans d’un bon comentarista que no ens deixa perdre detall de tothom qui arriba a la plaça Onze de Setembre. Em diuen que és el Jacint Orriols, i jo. que no sóc del poble, quedo meravellada de sentir com sap tots els noms dels participants i com n’explica els parentius i l’origen , amb la destresa de qui coneix i en fa memòria i homenatge. És com si ens obrís el pany de cada casa i en poguéssim veure els retrats familiars.
Quan s’acosten les dues, el pas per la taverna no deixa apagar l’ànim. Un got de barreja d’anís i mistela, quatre olives macerades i un platet de llardons, de premons, com en diríem a Sant Feliu. I a cuita-corrents cap a dinar, perquè a dos quarts de quatre comencen les curses a la pujada del castell. Més festa, més tradició.
Àngela Ribas i Lacasa
Sant Feliu de Guíxols (Pàgina de dietari/ 12.2.2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.