dilluns, 5 de març del 2012

Oficis antics

DE MEMÒRIA (14)


L'any 1925 es va publicar a Barcelona Óssa Menor, recull pòstum de poemes de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894-1924), on, en el poema L’ofici que més m’agrada, el malaguanyat autor fa l’elogi de cinc oficis manuals que la seva mala salut –era tuberculós– no li permetia fer:  fuster, manyà, calafat, pintor de parets i paleta. Avui aquells oficis segueixen existint, amb tècniques i eines noves, tret potser el de calafat (ja no es fan barques de fusta si no per pur col·leccionisme). En canvi, dels oficis antics de què parlaré de seguida, ja no en queda quasi res. I això que formaven part del dia a dia de la vida de Balsareny fa setanta anys.


A cada poble, i fins a ciutat, hi havia almenys un ferrer, sovint doblat de manyà. Però aquí em refereixo a la persona que feia les ferradures i ferrava els animals de peu rodó: cavalls, muls i fins ases. A Balsareny ho feia el vell Prat, de cal Ferrer és clar, avi del company i amic Josep Prat Comas. Era tot un espectacle veure com, ajudat per l’amo de l’animal a ferrar, que aguantava plegada la pota de la bèstia, el ferrer tallava els unglots del casc amb paciència i destresa i, després, clavava les ferradures fetes a mida per ell mateix. Se sentia una olor especial de cosa cremada.

















Una altra feina que feia el ferrer –ho vèiem al darrere del corral de cal Peret– era capar els cavalls, feina de manescal. No hi compreníem gran cosa veient l’animal estès a terra i lligat de potes, mentre el Prat, amb unes enormes tenalles de fusta, n’inutilitzava els genitals entre espeternecs i un dolor bestials, com es pot suposar. Actualment ja no queda bestiar i veure ferrar un animal és cosa de festa folklòrica.

El que avui són còmodes matalassos de molles o d’espuma sintètica, en aquell temps eren màrfegues de pellofa de blat de moro, de miraguano o de llana. Els matalassos de llana eren els més cars i, per això mateix i per la seva comoditat, els més apreciats i cuidats. Se’ls treia la pols amb uns picamatalassos de vímet, preciosos, i de tant en tant es feien refer perquè fossin més tous. Era la feina dels matalassers. Passaven per les cases i, a l’eixida o al terrat –si més no al mig de carrer– estenien a terra grans teles i a sobre hi desfeien els matalassos, en treien la llana i, amb un parell de vares flexibles i lleugeres, la batien, estovant-la, amb un soroll característic dels bastons i amb una habilitat, rapidesa i eficàcia admirables. Després tornaven la llana a les fundes i les recosien, retornant la forma al matalàs, que quedava tan tou com si fos nou.


Al Balsareny dels meus vells records, aquest ofici el feia el Borrellas, l’amo de la botiga de roba i merceria, coneguda popularment com a cal Noranta-cinc, que llavors era a la cantonada del carrer de la Creu amb la plaça de l’Ajuntament. Quan el Borrellas va plegar, venien uns matalassers de Sallent. Avui aquest ofici ha desaparegut, almenys aquí. I els matalassos de llana, també.


Un altre ofici era el d’espardenyer, que sovint era exercit, de temps antics, pels barbers. Si us hi fixeu, a la casa que fa cantonada entre la plaça de l’Ajuntament i el carrer del Trull, hi ha a la paret una pedra cantonera de més de tres segles que porta esculpits els símbols de barber i espardenyer. Allà hi havia hagut, sembla, els predecessors de ca l’Arep, barbers i espardenyers de llarga tradició.

Del meu temps, l’espardenyer era el Josep Vendrell, amb establiment i barberia al carrer de la Creu, òbviament ca l’Espardenyer. Al seu taller es feien les espardenyes que tots portàvem, petits i grans, els dies de cada dia, estiu i hivern. Les sabates, si de cas, eren per als diumenges. L’espardenyer ensinistrava alguns nois a fer les soles de les espardenyes, de cànem o d’espart (i a afaitar, que aleshores n’hi havia molta, de feina) a canvi d’una mòdica retribució.  Després ell les cosia. Eren espardenyes blanques, de lona; les de vetes negres eren per a l’estiu.

Recordo que, amb l’arribada de la immigració del sud d’Espanya, un vell andalús ajudava el Vendrell. A l’estiu, treia el banquet de fer soles al carrer i treballava l’espart amb molta habilitat. Era el vell Illescas, avi d’un company meu d’escola que després va emigrar a altres terres. Avui, trobar unes espardenyes ja és difícil i cal anar a botigues de tipus ètnic a comprar-les, a preu d’or, com si fossin un record típic. Valga’m Déu, amb els pilots que n’he arribat a estripar!

Els temps canvien i molts oficis antics no tornaran. Per això els recordo amb simpatia i, potser, una mica de nostàlgia. Ja sé que, per a mi, és inútil anar a la recerca del temps perdut.

Jordi Planes, març de 2012
Les fotografies antigues no són de Balsareny. Les hem baixades d'internet per il·lustrar l'article (Nota dels editors)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.