L'any 1925 es va publicar a Barcelona Óssa Menor, recull pòstum de poemes de Joan Salvat-Papasseit (Barcelona 1894-1924), on, en el poema L’ofici que més m’agrada, el malaguanyat autor fa l’elogi de cinc oficis manuals que la seva mala salut –era tuberculós– no li permetia fer: fuster, manyà, calafat, pintor de parets i paleta. Avui aquells oficis segueixen existint, amb tècniques i eines noves, tret potser el de calafat (ja no es fan barques de fusta si no per pur col·leccionisme). En canvi, dels oficis antics de què parlaré de seguida, ja no en queda quasi res. I això que formaven part del dia a dia de la vida de Balsareny fa setanta anys.
Una altra feina que feia el ferrer –ho vèiem al darrere del corral de cal Peret– era capar els cavalls, feina de manescal. No hi compreníem gran cosa veient l’animal estès a terra i lligat de potes, mentre el Prat, amb unes enormes tenalles de fusta, n’inutilitzava els genitals entre espeternecs i un dolor bestials, com es pot suposar. Actualment ja no queda bestiar i veure ferrar un animal és cosa de festa folklòrica.
Del meu temps, l’espardenyer era el Josep Vendrell, amb establiment i barberia al carrer de la Creu, òbviament ca l’Espardenyer. Al seu taller es feien les espardenyes que tots portàvem, petits i grans, els dies de cada dia, estiu i hivern. Les sabates, si de cas, eren per als diumenges. L’espardenyer ensinistrava alguns nois a fer les soles de les espardenyes, de cànem o d’espart (i a afaitar, que aleshores n’hi havia molta, de feina) a canvi d’una mòdica retribució. Després ell les cosia. Eren espardenyes blanques, de lona; les de vetes negres eren per a l’estiu.
Recordo que, amb l’arribada de la immigració del sud d’Espanya, un vell andalús ajudava el Vendrell. A l’estiu, treia el banquet de fer soles al carrer i treballava l’espart amb molta habilitat. Era el vell Illescas, avi d’un company meu d’escola que després va emigrar a altres terres. Avui, trobar unes espardenyes ja és difícil i cal anar a botigues de tipus ètnic a comprar-les, a preu d’or, com si fossin un record típic. Valga’m Déu, amb els pilots que n’he arribat a estripar!
Els temps canvien i molts oficis antics no tornaran. Per això els recordo amb simpatia i, potser, una mica de nostàlgia. Ja sé que, per a mi, és inútil anar a la recerca del temps perdut.
Jordi Planes, març de 2012
Les fotografies antigues no són de Balsareny. Les hem baixades d'internet per il·lustrar l'article (Nota dels editors)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.