Traginers

OPINIÓ

Els aplaudiments dels espectadors queden ofegats per la pell i  la llana dels guants que intenten d’avivar les mans balbes. Balsareny és de nits i matinades fredes i, tot i que avui el migdia és prou assolellat, és sensible a la humitat del riu. Ja en tot el camí per l’eix hem estat sota zero, aquest ni fred ni calor que tant hem escoltat aquests dies. Un eix de paisatge alpí  i de vores sorroses atapeïdes de camions aturats amb cara de cansats que avui fan festa, alliberats del tràfec de  les obres. Un eix d’indicacions contradictòries quan es tracta d’anunciar la distància de la ciutat de Vic. Un eix de pins tocats de processionària,  i  amb obagues de llargues vetes de neu, i des del qual el Turó de l’Home té la màgia de semblar un petit Pedraforca.

Aplaudim el ball dels gegants i els gegantons que, després del gest descarat de deixar-se aixecar les faldilles,  arrepapats en unes espatlles anònimes, acaben d’iniciar la seva desfilada sota la música de les gralles, un cop esmorteïts els trets eixordadors dels trabucs, però encara amb l’olor de la  pólvora entaforada al nas.  

La Festa dels Traginers aplega tots els balsarenyencs i molts altres veïns dels pobles propers i d’arreu. La tradició està marcada en la pell lluent dels animals de bast, d’amples natges i potes robustes, i en els guarniments dels carros grans i petits que traginen, comme il faut, pedres, troncs, ceps, carbó, cistelles d’aviram... i alguns pans de crosta torrada i cruixent que suggereixen  la imatge d’unes bones llesques sucades amb tomàquet, i un bon tall d’embotit, i potser millor encara amb una mica d’all i oli, tal com s’ha fet a la plaça en l’esmorzar popular de primera hora. Sàrries i sarrions, bots i caixes, farcits de mercaderies, evoquen  un altre temps en què els traginers feien llargs camins de terra entre els pobles, vencent dificultats avui gairebé desconegudes, quan el rellotge i el calendari no manaven, quan l’imprevisible podia assaltar-los a mitja carrera i fer-los renegar de valent.

No hi falta la representació d’un casament, un nuvi i una núvia molt joves, i la mare de la núvia, vestida de negre, i tot d’hereus i pubilles d’altres indrets del Bages, i també els nens que menen poltres o muls, i que són prou hàbils imitant els grans a l’hora de donar ordres a l’animal que se’ls resisteix  d’avançar, o quan fan fer voltes en uns improvisats passos  de model a aquell altre que està neguitós d’haver-se hagut d’aturar.

Les brides de la cavalcada són a les mans d’un bon comentarista que no ens deixa perdre detall de tothom qui arriba a la plaça Onze de Setembre. Em diuen que és el Jacint Orriols, i jo. que no sóc del poble, quedo meravellada de sentir com sap tots els noms dels participants i com n’explica els parentius i l’origen , amb la destresa de qui coneix i en fa  memòria i homenatge. És com si ens obrís el pany de cada casa i en poguéssim veure els retrats familiars.

Quan s’acosten les dues, el pas per la taverna no deixa apagar l’ànim. Un got de barreja d’anís i mistela, quatre olives macerades i un platet de llardons, de premons, com en diríem a Sant Feliu. I a cuita-corrents cap a dinar, perquè a dos quarts de quatre comencen les curses a la pujada del castell. Més festa, més tradició.    

Àngela Ribas i Lacasa

Sant Feliu de Guíxols  (Pàgina de dietari/ 12.2.2012)