Maria Elena Mendoza, bibliotecària: del Vallès al Bages

ENTREVISTA
 

 
La sort de poder conèixer persones com la Maria Elena permet obrir un capítol més dins aquesta secció, i poder conèixer una nova balsarenyenca i gaudir de les seves experiències. Maria Elena Mendoza Moya va néixer a Sabadell el 27 d’agost del 1996, i ha cursat el estudis de Grau en Filosofia i el Màster en la Política de les Dones (impartits a la UAB i UB respectivament). Des de fa uns mesos és la nova auxiliar de la Biblioteca Municipal Pere Casaldàliga, de Balsareny, on ha entrat amb molta empenta i ganes de col·laborar en les múltiples activitats que s’hi celebren.
 
Pel que fa a la lectura, ens diu que li agrada molt, i ens comenta: “Confesso que la novel·la és la gran oblidada del meu historial lector. Estudiar Filosofia no sols em va fer interessar majorment per textos filosòfics, sinó que veritablement va moblar el meu cap amb l’estructura i l’estil de l’assaig. He estat molt de temps sense llegir històries. Ara que les reprenc, gaudeixo molt de les escriptores angleses del XIX, com les germanes Brönte”.
 
Pel que fa als esports, li encanta fer senderisme. I sobre el fet de viatjar, li agrada però no ho necessita: “No em reconec en aquesta passió pels viatges que és el passatemps preferit de tanta gent. Els darrers anys he viatjat sobretot per amor: el meu company treballa a l’estranger i faig les vacances allà on ell sigui. Vaig gaudir de conèixer un trosset de Galícia i la ciutat de Lisboa, però el destí que porto al cor ara mateix és Londres, que em va captivar”. Durant el temps de lleure li encanta menjar, escriure i mirar pel·lícules.
 
— En primer lloc, com va anar tot això de venir a Balsareny a treballar a la Biblioteca Municipal Pere Casaldàliga?
 
— Feia uns anys que encadenava feines temporals mentre estudiava. Ser professora de secundària semblava la conclusió natural de la meva carrera, però no m’hi veia. Se m’havia ficat entre cella i cella traslladar-me al nord d’Espanya, i hi estava buscant feina, quan un bon amic em va enviar la convocatòria d’una borsa de treball per a biblioteques de la província de Barcelona. Se’m va encendre una llum: com no se m’havia acudit abans? Si m’encantava passar-hi el temps. Semblava una bona oportunitat, és clar que suposava un gir de guió pel que feia a marxar al nord. M’hi vaig inscriure mentre acabava de rumiar-ho. Unes setmanes després, caminàvem la Carros de foc amb el meu company quan ens va caure una nevada de cal déu. El pla de la ruta deia: endavant, i el cel deia: compte. A què calia fer cas? Vam fer marxa enrere cap al refugi que teníem més a prop; a causa d’això tot el pla canviaria i no acabaríem la travessa. Per prevenir la frustració jo em deia: fer camí vol dir això, adaptar-se al que va arribant, no seguir a cegues un programa que s’ha traçat abans de començar. Arran d’això, enmig de la muntanya, vaig saber que volia concedir-me aquell altre canvi de plans: em quedaria a Catalunya i provaria la via laboral que s’havia obert. Vaig deixar de buscar per dedicar-me plenament a preparar l’examen, i va sortir molt bé. La veritat és que em va tocar aquí com em podria haver tocat a Berga, a Masquefa o a Centelles. A l’hora de triar les preferències territorials havies de marcar diverses comarques, i vaig marcar les de fora de l’àrea metropolitana. Quan dic d’on vinc, la gent acostuma a compadir-me pel contrast que dec sentir entre una ciutat com Sabadell i un poble com Balsareny, però jo n’estic encantada. És un canvi anhelat i benvingut.
 
— Coneixies Balsareny?
 
— No, abans de posar-hi un peu per primer cop al desembre, no en sabia res.
 
— Arribes des de Sabadell. Venies d’altres biblioteques?
 
— No; havia treballat com a recepcionista, professora particular, telefonista, dependenta… Així que estic acostumada a estar de cara al públic, però mai abans en una biblioteca.
 
— Quina impressió has tingut del nostre poble?
 
— El primer dia que vaig venir a penes vaig veure ningú pel carrer, i vaig pensar: doncs sí que hi trobaré calma, sí! Després he anat veient que de portes endins sempre estan passant coses. La biblioteca mateixa és un lloc ple de vida, a mi m’ha sorprès moltíssim.
      El taulell et posa en contacte amb molta gent i l’Ana s’ha encarregat de fer-me conèixer des del primer dia, li n’estic agraïda. Fa cert neguit venir a un lloc tan petit on seràs la cara nova, però he tingut una acollida molt amable. I m’he adonat que són nombroses les cares noves al poble!
      Pel que fa a l’entorn, de moment he pujat al castell i he caminat per la Sèquia; també he voltat pel santuari de Queralt en una de les caminades que organitza la Mònica. Em queda molt per descobrir.
 
— I de la nostra biblioteca?
 
— Com deia, la seva vivacitat m’ha agafat per sorpresa. Hi ha, de lluny, més activitat que a la del meu districte a Sabadell, que té la població de Balsareny multiplicada diverses vegades. Crec que hi ha més d’un motiu: naturalment, Sabadell és més extens i la població està escampada; també hi trobes més distraccions (de tota mena, però en la meva opinió bàsicament comercials); i sobretot, l’ambient familiar que aquí es genera, amb la disposició de l’Ana per mantenir la biblioteca en moviment, fa que sigui un lloc on tens ganes de tornar.
 
— Et semblen bé els dies i hores d’obertura de la nostra “Casa dels Llibres”?
 
— Sí, crec que l’horari habitual de tarda permet que infants i adults puguin venir després de l’escola i la feina. Ho arrodonim amb dos matins a la setmana (ara mateix, dijous i dissabte) per donar cabuda a persones amb altres horaris i a la gent gran que s’estima més sortir de matí. Les hores aquí passen volades: una altra cosa que m’ha sorprès és tota la feina “invisible” que es fa des d’una biblioteca perquè les coses rutllin, més enllà del préstec i l’atenció al públic. Que existeixin aquestes cases dels llibres, com dius, a mi em sembla un somni fet realitat. Potser és que estem acostumades a pagar per tot, però poder oferir, de franc, una cosa com un llibre… És una feina ben bonica. A més, amb el servei de préstec interbibliotecari, pots demanar que t’enviïn d’altres biblioteques els llibres que no trobis a la teva. Un somni, vaja. Em sento com si repartís aliments. Aliment de l’ànima, sí, tot i que jo no crec en la separació, però aquí ja obro un meló filosòfic i em sembla que l’entrevista es va acabant.
 
— Per últim, vas i vens de Sabadell o pernoctes a Balsareny?
 
— Vaig trobar pis aquí, per sort. Passo per Sabadell a veure la família alguns caps de setmana.
 
— Moltes gràcies, Elena, i benvinguda a casa nostra.
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: Elena Mendoza