Xavier Calvet i la seva música

Bullitt: 'B Major' formació actual (2023)

 

Des de ben petit, el Xavier Calvet Sabala sempre va escoltar música a casa seva; però ens explica que el moviment Escolta li va fer de porta d’entrada a tocar la guitarra. Recorda amb afecte el Txus Garcia, el Xavi Novell i el David Hernàndez, els seus caps i les persones amb qui va descobrir discos i grups que després li esdevindrien referents. Dels 15 als 18 anys no va acabar de trobar aquell entorn que necessitava per trobar-se en un local o garatge i tocar amb els companys, i va haver d’esperar a arribar a la Universitat Autònoma (UAB). Allà sí, va conèixer l’Enric Pla, de Sant Feliu de Guíxols, el bateria de Bullitt,  i junts van començar els primers assajos als bucs d’assaig que la Universitat ofereix als seus alumnes per a activitats culturals i associatives, a la mateixa plaça Cívica del campus.
 
—Als 18 anys comenceu a assajar i arriben els primers concerts.
 
—Sí, amb l’Enric, en Guillem i en Jonathan vam formar el primer grup, Snot For Lunch, que amb una traducció literal voldria dir “Mocs per dinar”. El nom estava inspirat en una sèrie i en aquell moment ens semblava divertit i irreverent. El grup va durar prop d’un any i el primer concert va ser en un Ateneu que hi ha al costat del Palau de la Música, a Barcelona.
 
—I el següent grup?
 
—Va ser Airmail, amb l’Enric, el Guillem, en Jonathan i més tard també en Marc Pujol, amic de Balsareny. Cal dir que els grups eren difícils d’estabilitzar perquè teníem una edat que comportava molts canvis de vida: ja fos a nivell d’estudis, treball o lloc de residència. Amb aquest grup vam tocar prop de quatre anys: assajàvem a Barcelona i vam fer força actuacions i els primers enregistraments en estudis més o menys professionals.

Airmail, primer grup (2002)

—Abans de parlar-nos del grup Bullitt i del teu projecte en solitari, parla’ns del tipus de música que toqueu i de què representa per a vosaltres.
 
—La gran referència sempre ha estat el punk-rock i el rock alternatiu. Alerta amb el concepte que tenen algunes persones del punk, aquella música  de caràcter destructiu i agressiu. Hi ha diversos estils dins el punk; el nostre s’adiu al tipus de punk que ve de la filosofia DIY (Do it yourself, fes-t’ho tu mateix), un corrent que comença als anys 80 i que s’estén al llarg dels 90, i que va ser per a nosaltres una eina de construcció col·lectiva, de denúncia social i de cert esperit de col·lectivitat, des de la germanor. És per això que la majoria de vegades toquem en sales petites i llocs autogestionats, on es valora la proximitat entre grup i públic i on tan important és el que passa a l’escenari com el que passa a baix de l’escenari. Sovint hem recorregut molts quilòmetres per tocar davant d’un públic poc nombrós, però a qui els agrada el què fem, que saben qui som; la gent que tenim al davant són en gran part amics i coneguts que hem anat sumant al llarg dels anys i que són fidels a un estil i manera de fer música que compartim. Es crea molta complicitat en els concerts. Sovint se’n parla com a ‘escena’, que no deixa de ser un entorn propici per a desenvolupar les teves idees.

Bullitt: 'Squared Wheels' (2008)

 
—Així doncs, sovint toqueu per a un públic concret i per als qui s’hi afegeixen.
 
—La majoria de vegades sí: per a nosaltres és un estil pur, perquè no cedim a les pressions del mercat ni fem res per agradar més o menys o esdevenir ‘comercials’. És clar que això vol dir que quasi sempre hem estat al marge de subvencions i circuits de sales. L’espai per als grups que canten en anglès a casa nostra sovint està reservat als grups forans.
     Aquí s’ha apostat més per la música de festa, de ballar. A fora s’està més acostumat a la música per escoltar i, sovint, gaudir-ne des de l’audició i no tan sols des del ball o la diversió ‘per se’. Vivim una mica als marges; si tu no vols cenyir-te als principis del mercat, costa trobar la porta d’entrada. Hi ha moltes coses que influeixen en com portar una carrera musical: hi ha modes i estils a cada moment i cada vegada més grups i de més estils diferents. Nosaltres vam optar per fer les coses a la nostra manera i rebre amb els braços oberts tot el que vingués. A nivell personal, sí que des del 2017 al 2020 em vaig poder dedicar exclusivament a la música a través del meu projecte en solitari i de tocar compaginar l’activitat amb diversos grups, però va arribar la Covid i tot va quedar aturat.

Bullitt: 'Love or Die' (2010)

 

—Una cosa que et deuen haver preguntes moltes vegades és per què et sents més còmode cantant en anglès.
 
—Sí, mireu, la primera vegada que em vaig posar a la guitarra vaig començar a cantar en anglès. Havia estudiat anglès de jovenet, traduït i après moltes cançons en aquesta llengua i em va sortir de forma natural. També pels grups de música punk i rock alternatiu que escoltava, totes les meves influències eren anglo-saxones. He participat en altres projectes, com Saint Tropoez, que cantàvem en català i amb qui vam ser finalistes del concurs “Sona 9” amb un producte de pop-punk alternatiu, però no hi vam poder donar continuïtat per diferents circumstàncies.

Bullitt: 'Sparks' (2015)

 
—Ara sí: què és Bullitt?
 
—Comencem l’any 2005 amb l’Enric, el Ferran, en Carlus i jo; tots vivíem entre Sant Feliu de Guíxols i Girona i teníem la base d’operacions a Salt. El 2008, després de suar molt, editem el nostre primer disc, Squared Wheels, i després en vindrien tres més: Love Or Die’ (2010), So Many Ways’ (2013) i Sparks (2015). Uns anys memorables, musicalment parlant, on el grup no deixa de girar per tota la península i és convidat a diversos festivals.
     L’any 2015, de manera sobtada, el grup ha de fer front al cop més dur, amb la mort d’en Ferran, baixista de la banda. Tot i un primer esforç per donar continuïtat al projecte, un any després aturem l’activitat indefinidament; fins al 2023, quan l’entrada de Vidal Soler al baix renovarà les energies de la resta de membres de Bullitt i tornarem als concerts i gravarem un nou disc: B Major.
 
—El període d’aturament de Bullit és quan basteixes el teu projecte en solitari? Bé, solitari és una manera de dir-ho, perquè sempre vas acompanyat de molts i bons músics.

—Sí, després de la mort d’en Ferran em vaig trobar amb la necessitat de canalitzar diversos sentiments a través de la música i gràcies a haver fet tants amics músics al llarg dels anys vaig anar donant forma a les cançons i a la banda que formaríem en directe. El 2017 vaig treure el primer disc d’aquest projecte, Firebird, i el 2019 la seva continuació, Crosswinds. 

Xavier Calvet, 'Crosswinds' (2019)

 
—Heu tocat en locals petits, però també heu fet concerts en grans espais. Ens ho expliques?
 
—Sí, i tant; hem passat pel Primavera Sound, pel Festival de Pedralbes, pel Festival de la Porta Ferrada, pel Mercat de Música Viva de Vic, per les Festes de la Mercè, per les Barraques de Girona... I sí, en aquests concerts-festivals tens l’oportunitat d’arribar a un públic més ampli i, amb sort, hi ha gent que et coneix per primera vegada. És una gran experiència, però nosaltres sempre hem apostat per la feina de la formigueta: les persones properes que comparteixen la nostra manera de fer i els espais petits on la suor és compartida entre públic i grup i on els logos de les marques i patrocinadors simplement no hi tenen cabuda.
Podríem omplir una revista sencera amb les etapes musicals del Xavi, els seus grups i discos. Ens agradaria haver transcrit amb prou exactitud el que ens ha explicat aquesta persona que es nota que viu la música amb molta intensitat, tant quan l’escolta com quan la crea. La connexió que hi estableix es percep quan en parla i transmet emoció i autenticitat. Des d’aquestes ratlles el felicitem i li desitgem una llarga vida musical com a companya inseparable. I ell ens hi afegeix:
 
—Moltíssimes gràcies pel vostre temps, i una abraçada a tots els balsarenyencs.
 
—Gràcies a tu, i endavant! Molta sort i no paris.
 
Entrevisten: Lluïsa Coma i Alfred Selgas
Fotos: Xavier Calvet