Adeu al pessebre de la rectoria

 
Des del Nadal de 2005, un grup de persones de la població, juntament amb mossèn Joan Bajona, vam fer el pessebre al costat de la rectoria. La intenció era posar a la parròquia de Balsareny el pessebre que s’havia fet a la Colònia Soldevila anys enrere; i així aprofitar una gran part dels elements i figures d’aquell preciós pessebre de Mn. Joan, que ell havia fet a Sant Esteve.

Les pedres, semblants a les muntanyes de Montserrat, les vam agafar el mossèn Joan i nosaltres des dels camps de darrere dels Tres Pins, a la carretera de Súria.
 
El pessebre es va fer en dues parts: el primer any, la part de sota la finestra que hi ha al pati de al costat de l’entrada de la rectoria; i l’any següent, la segona, que era un caminet petit on es posaven pastorets fins al jardí de sota la rectoria, al costat de les escales.
 
Ho vam fer representant el Nadal amb molta il·lusió, i sempre pensant en les persones grans que estaven al Casal. D’aquesta manera podrien veure un pessebre sense desplaçar-se gaire de la residència.

 
Després de quinze anys hi va haver filtracions d’aigua del pati al costat de la rectoria, a la part de sota del jardí de la casa; per això es va desmuntar la part de dalt, però vam continuar amb la part de les escales. Aquests últims anys s’hi havien fet alguns canvis estructurals i d’alguns elements, sempre respectant el talent artístic de Mn. Joan.  
 
L’any passat es va tornar a muntar el pessebre, però va passar una cosa molt desagradable que mai havia passat: ens van furtar totes les figures, en dues ocasions: més de cent peces, moltíssimes d’elles fetes a mans per mossèn Joan, i altres de comprades per nosaltres mateixos i cedides a l’església. Aquests fets no van ser denunciats als mossos d’esquadra per part de la persona responsable de les figuretes. En tot cas, no entenem com pot ser que hi hagi persones capaces de fer bretolades amb coses que són per a tothom.
 
Estem molt dolguts per aquest fet, que ens posa en una situació d'inseguretat per tornar-lo a reconstruir. Un pessebre fet amb il·lusió per al poble, i durant els últims anys com a homenatge a Mn. Joan, una persona que va dedicar tota la seva vida a les altres, i que tantes obres va fer a la població.
 
Ja no es tornarà a fer. No tenim peces, i a més a més tenim por que,  en cas de tornar a fer el pessebre, ens les tornin a furtar. Esperem que algun dia, com a mínim, tornin les figures al seu lloc, al pessebre de la rectoria, mai se sap.
 
Atentament,
 
Juan Rivero López
Fotos: Joan Rivero

50 anys de la Perruqueria i Estètica Mercè

  

El 25 de novembre de 1975, Mercè Farràs feia realitat el seu somni: obrir una Perruqueria i Estètica.
 
La seva inquietud i les seves ganes de créixer i millorar dia a dia van fer que un petit negoci es convertís en un gran projecte. Sempre lluitant i estudiant per poder estar al dia de totes les novetats i així poder oferir un bon servei.
 
L’espai es va fer petit, i amb ganes de poder oferir més, el 1995 va ampliar i es va ajuntar amb el Centre Mèdic Balsareny, amb un gran equip de professionals.

 
El 2020, la Mercè, amb 70 anys, i amb molta feina feta, va decidir jubilar-se. Però nosaltres seguim! I avui, després de 50 anys, només podem agrair.
 
Gràcies als grans professionals que han passat al llarg d’aquests anys al nostre costat. Junts hem crescut, hem après, hem compartit, hem rigut, hem superat... Moltes gràcies per ser-hi!
 
I gràcies a tots els clients que ens heu acompanyat en algun moment d’aquesta trajectòria. Sense vosaltres aquest somni no hagués estat possible. Moltes gràcies per acompanyar-nos!
 
Avui, després de 50 anys, Perruqueria i Estètica Mercè segueix, i segueix amb aquest magnífic equip. Moltes gràcies per ser-hi!
 
Meritxell Mas
Fotos: Perruqueria Mercè

Cada dia és el dia

PARLEM-NE

Comences a escriure sobre feminisme? Ah, doncs al novembre parlaràs del 25N, oi?
 
El meu cervell va entrar en curtcircuit al sentir això: tants i tants temes que rodaven pel meu cap i que cremaven al meu pit, i el tema era “el 25N”.
 
Però bé, no ens enganyarem: aquestes dates assenyalades amb noms de dies que algú ha volgut posar, serveixen, si més no, per donar visibilitat.
 
Doncs ja que socialment així es reconeix, aprofitaré l’excusa per, en primer lloc, explicar en què consisteix el 25N, però més important encara, per fer pedagogia sobre per què el tema és important cada dia.
 
Tal com explica el Ministeri d’Educació en el web del Govern espanyol, cada 25 de novembre (25N) se celebra el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona, per denunciar la violència que s’exerceix sobre les dones a tot el món i reclamar polítiques per a la seva eradicació.
 
La Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mitjans de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, defineix en l’article 1.1 la violència de gènere com aquella que “com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, s’exerceix sobre elles per parts dels qui són o hagin estat les seves parelles o hagin tingut un vincle de relació similar d’afectivitat, tot i no haver-hi convivència”, i afegeix que “comprèn tot acte de violència psicològica i física, incloses les agressions a la llibertat sexual, les amenaces, les coaccions o la privació arbitrària de llibertat”.
 
Bé, aquestes definicions són només per posar-nos en context i per expressar-nos en termes rigorosos i legals, i fer palès que no és un tema d’estar per casa ni trivial.
 
Abans de donar dades, que és el que s’espera quan es parla d’aquests temes, no fos cas que les dones ens inventéssim alguna cosa en perjudici dels homes, voldria aclarir un concepte molt important: el maltractador no és el monstre que ens han fet pensar que ens trobem pel carrer una nit fosca i freda, que figura com a ésser demoníac, que t’enganxa desprevinguda i sense previ avís; o bé, aquests casos existeixen, però són la minoria, ja que, pareu atenció:
 
El 80% dels agressors sexuals (homes, és clar) són propers i coneguts per la víctima i no presenten antecedents penals: parelles, exparelles, pares, familiars, amics i homes de cercles freqüents. Això agreuja l’espant que el tema ens hauria de causar i fer-nos revisar la mirada, posant-la a la vora i abandonant el concepte que la violència masclista és allò que ve de lluny i que passa només anecdòticament (estudi fet a nivell nacional per la Universitat de València, la de Jaén, la Complutense i la Carles III de Madrid).
 
Només posaré les dades més greus, perquè fer un buidatge de tants números com hi ha publicats seria una feina feixuga i dolorosa: les xifres fan feredat. Primer de tot, coneguem una definició important: un feminicidi és l’assassinat d’una dona a mans d’un home per masclisme o misogínia (odi cap a les dones), un crim deliberat per raons de gènere o la inducció al suïcidi com a conseqüència de la pressió i la violència exercides sobre ella (definició de l’Institut d’Estudis Catalans).
 
En el que portem d’any 2025, es registren un total de 75 feminicidis a Espanya, és a dir, gairebé 2 morts per violència masclista cada setmana. D’aquests, 36 assassinats han estat a mans de la parella o exparella. 19 a mans de fills o altres familiars. 6 a mans d’amistats, coneguts propers o desconeguts. Un, a mans d’un consumidor de prostitució. Un, induït per un maltractador. Dos infants assassinats, un per l’exparella de la mare i un altre a mans del seu propi pare. Un assassinat masclista produït per un menor d’edat. I un menor baró assassinat pel seu pare exercint violència vicària, és a dir, amb l’objectiu de produir dany psicològic a la mare (dades extretes del Ministeri d’Igualtat, Delegació del Govern espanyol contra la Violència de Gènere, i de feminicidio.net)

 
Sí: el masclisme mata. I no ens cansarem de cridar-ho als quatre vents. Tant de bo d’aquí a final d’any no haguem de sumar víctimes. I no cal afegir dades d’anys anteriors perquè estan exactament en la mateixa línia. Remarcar que les xifres donades són només de morts; no es menciona el registre d’agressions sexuals  ni d’assetjaments de tot tipus denunciats.
 
Aquestes dades són només la punta de l’iceberg. Imagineu tot el que hi ha a sota, tot el que no es denuncia ni surt a la llum, allò que passa desapercebut, que se’ns fa creure que és una exageració o una bogeria de les dones. Tota la violència psicològica, emocional, vicària, obstètrica, de vulneració de drets, sexual, reproductiva, econòmica, etc. Totes les mencionades són tipus de violència cap a la dona definides a la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista.
 
Tot i així, encara hi ha qui nega la violència masclista. Tal com revelava 3catInfo el passat 4 de novembre: 1 de cada 3 joves afirmen que la violència masclista és un invent i que hi ha desigualtat en perjudici dels homes. Una tercera part! El 30%! Esfereïdor. A més, 6 de cada 10 joves considera el feminisme un problema, ja que, diuen, perjudica les relacions entre homes i dones. Quanta feina queda per fer...
 
En fi, només cal afegir-hi els arguments populistes sobre denúncies falses, perquè és clar, si ets un home, pobret meu, vigila perquè encara et caurà una denúncia falsa. Però tranquils, que també tenim dades sobre aquest tema: les denúncies falses per violència masclista representen un ínfim 0,0084% del total, és a dir 0,0084 denúncies de cada 100 (dada extreta de RTVE). Així doncs, com va dir Marc Giró al seu programa de RTVE el passat setembre en clau d’humor: “tens més números que et toqui la loteria o t’atropelli un camió que no pas que et caigui una denúncia falsa per violència de gènere; ja és tenir mala sort, amic”.
 
Ja per acabar, i esperant haver-vos regirat una mica, només em queda alertar del perillós anomenat pinkwashing (“rentat de cara de color rosa”). Es tracta de la imatge que empreses, entitats, institucions, etc., mostren en jornades com el 25N o el 8M, omplint-se la boca de discursets feministes i progressistes, però que exerceixen misogínia, rols de gènere i masclisme la resta de l’any. Compte! També es dona en persones individuals. En tots dos casos: ull viu, noies!
 
Nois, homes, senyors: si tot això acabés, si pareu amb tot això, no hauríem de celebrar el 25N, i cap dia hauria de ser “el dia”.
 
Canals d’atenció a la violència masclista:
900 900 120 – Telèfon gratuït, confidencial i funciona 24h tots els dies de l’any.
016 – WhatsApp i trucades. Gratuït i no es mostra en la factura telefònica.
900900120@gencat.cat – correu electrònic.
Demana ajuda, no ho dubtis.
 
Laia Gonzalez Pujades

Si us plau, quant ha de durar això de les llengües?

PUNTA DE BRAU
 

Res mes lluny de voler fer-me l’intel·lectual, però sovint em pregunto quant de temps ha de durar el fet que les llengües siguin motiu de confrontació entre persones i pobles i que es facin servir com a eina política. No és cert que com més llengües se sàpiguen més s’amplien els coneixements útils per a les relacions entre persones? Avui la columna de la Sara Muñoz ens omple de ple dins d’aquest mon universal que s’ha de reconèixer en l’àmbit europeu, l’oficialitat del català. Us convido a participar del raonament de la Sara: “Els polítics i el català” (diari El Punt-Avui).
 
“No sé si fa venir ganes de plorar o de riure el fet que el debat sobre l’ús que els polítics fan del català s’hagi centrat els darrers dies en el numeret que ha muntat aquesta senyora de Madrid per a la qual la llibertat només té raó de ser quan s’emmotlla al que ella vol. Crec que aquesta performance, com la de fer-ne un gra massa contra el PP perquè la UE segueix ajornant tant com pot l’oficialitat del català, desvien l’atenció sobre el problema real, el que qualsevol ciutadà pot tocar amb la punta dels dits: l’ús que en fan alguns polítics –a priori grans defensors de la llengua catalana– quan es treuen de sobre la pressió de les càmeres. Personalment, que la senyora que fa de l’amenaça el seu modus operandi ens repti a veure qui és més triler, o que a la dreta espanyola li molesti sentir segons quines expressions a les institucions europees, són temes que no ens haurien de fer perdre més de tres o quatre segons de les nostres vides. La ignorància és el major menyspreu, si és que es tracta de transmetre alguna mena de sentiment. El que realment fa mal al català és que tot un president del país es refereixi al “Bajo Llobregat”, que la nit del 5 de gener els Reis s’adrecin en castellà des de les carrosses als nens dels barris més desfavorits i en català als nens dels sectors on se suposa que hi ha més bitllets, o que els polítics passin al castellà quan es passegen per les perifèries o sempre que s’adrecen a una persona d’una raça diferent a la seva –per no parlar dels cops de peu al diccionari”.
 
La columna segueix amb uns raonaments que ens haurien de fer bullir la sang.
 
Josep Gudayol i Puig
 

Panxuts

PUNTA DE BRAU
 

En un primer moment, al llegir el títol de l’article vaig pensar que l’Anna Carreras Aubets no parlaria en primera persona; però a mesura que he anat llegint he sortit de dubtes. Malgrat tot, he pensat en les moltes vegades que quan et poses de vint-i-un botó, o sigui que et poses un vestit d’home, trobes que no t’arriba el botó de l’americana. Segur que us hi heu trobat alguna vegada. Us comparteixo la columna de l’Anna.
 
«Per què de vegades la panxa es torna un globus d’heli després d’un àpat, o d’un simple cafè, com si l’estómac hagués decidit muntar un festival i tu no hi fossis convidada? Com Boris Vian, sempre he detestat les panxes. Ara odio la meva, sobretot. M’adono que abans menjava el que volia i no notava cap canvi substancial de volum i ara, en canvi, després de quatre olives ja semblo un personatge de Kafka. A taula, miro el plat de pasta com un tòtem que promet felicitat. Un cop acabat sento que un equip sencer de rugbi es posa a entrenar dins els meus pobres intestins. Però també em passa amb la verdura, la fruita, òbviament amb els llegums i fins i tot amb una trista infusió de cúrcuma amb gingebre –que en teoria són antiinflamatoris naturals–. Camino per casa pensant que l’exercici em salvarà, però els gats em miren com si fos trastornada i, a més, la panxa té altres plans unilaterals: vol inflar-se i generar-me la sensació que podria rodolar pel món sense cap mena d’esforç. No tinc intolerància al gluten ni a res que no sigui la lactosa, m’ho vaig fer mirar. Amb el pas del temps, he optat per prendre-m’ho amb humor, per no comparar-me i per acceptar que els cossos canvien igual que els cervellets. Procuro no mirar-me al mirall quan surto de la dutxa i evito la roba massa estreta, bàsicament perquè ja fa dies que no m’entra. Passant a temes més importants que els ventres campanuts, avui és l’aniversari de la mare que em va parir. Aprofito el trampolí per felicitar-la i per dir-li que l’estimo: ja sé que sovint t’inflo no la panxa sinó els ovaris amb la meva xerrameca. I et demano perdó» (Diari El Punt Avui+).
 
Josep Gudayol i Puig

Un atlant romànic panxut

Primavera poètica

CINC MINUTS
 

 
Feia dies que a la columna del Martí Gironell no hi trobava un dels seus comentaris de literatura poètica; i entrant de cara al nou temps primaveral, he pogut gaudir d’un dels temes literaris dels quals m’agrada molt parlar, la poesia.
 
«Aquest divendres se celebra el Dia Internacional de la Poesia. Ja saben que és un gènere literari que es caracteritza per ser una manifestació dels sentiments, emocions i reflexions que pot expressar l’ésser humà al voltant de qualsevol tema: la natura, la bellesa, l’amor, la vida, la mort… el que sigui, a través de la paraula. Tant en vers com en prosa. Sovint es caracteritza per expressar idees, sentiments i històries d’una manera estètica i bonica. Una composició literària on s’expressa artísticament la bellesa de les paraules. Que aplega unes paraules ben triades, expressament seleccionades, per transmetre sentiments. Ja siguin de nostàlgia, alegria, tristesa, amor, dolor… I a propòsit de paraules, la paraula poesia prové del grec poíesis, que significa “fer” o “materialitzar”. Per tant, no és estrany que Aristòtil considerés que si la història s’encarregava d’explicar els fets que havien passat, la poesia s’ocupava dels fets que podien haver succeït. La poesia, doncs, a través de l’art de la paraula, dotava de sentiment, d’emoció, de reflexió aquells fets freds i distants que havien tingut lloc en un moment del nostre passat i els feia possible, els materialitzava, com per art de màgia. Perquè trobo que si una altra característica té la poesia és que és màgica. No sé a vostès, però quan una poesia m’atrapa, veig la vida d’una altra manera.» (El Punt Avui, 21 de març de 2025)
 
La columna és més llarga i sobrepassaria amb escreix el “Cinc Minuts”. Us deixo amb aquesta pau poètica.
 
Josep Gudayol i Puig

Imatge (Wikimedia Commons): Èrato, musa de la poesia lírica, aquarel·la d'Edward John Pointer (1870)

La nevera de l’art

CINC MINUTS
 

 
Avui, de nou, no sé si vosaltres ho entendreu, i després de diverses setmanes que en parla, prenc la columna dels divendres escrita per l’Anna Carrera i Aubets. Dic que fa dies que parla sobre aquest líquid que, com sabem tots, es consumeix diàriament als bars: la cervesa. Us transcric el text “la nevera de l’art”, del diari El Punt Avui.
 
«La primera vegada que vaig entrar a Bagels & Beers vaig al·lucinar fort amb una nevera que em va cridar l’atenció com ho hauria fet una exposició de Joan Miró o una pel·lícula de Luis Buñuel. Era un refrigerador ple de fileres de llaunes de cervesa artesana amb unes etiquetes magnífiques que em van portar a pensar, a l’instant, en un nou art urbà que desconeixia. A la part alta de la nevera, una inscripció en lletra majúscula ho resumia tot: For the love of craft (Per l’amor a l’artesania). Les etiquetes de les cerveses artesanes s’han convertit en una forma d’expressió artística i creativa. No només serveixen per identificar el producte, sinó que també reflecteixen la identitat de la marca i el seu compromís amb la qualitat i la tradició. Avui trobem cerveses amb dissenys innovadors i visualment impactants que poden incloure il·lustracions, tipografies distintives i colors vibrants. Moltes etiquetes inclouen històries sobre el procés de fabricació i els ingredients utilitzats o les inspiracions culturals (el cinema, Miró, Dalí, l’art abstracte, el minimalisme, el pop art, el grafit) que traslladen a unes llaunes dignes de col·leccionista. Els dissenyadors, com els cuiners de cervesa, fan alquímia de l’estètica i creen composicions que comuniquen i expressen al mateix temps. Pura avantguarda. Mireu: Soma, Limbik, Hoppit, Doskiwis, Gro, La Plaga, La Pirata, Garage, Espiga, Caleya, Dmr, Kom, La Calavera, Rec, Maresme, Bierboi, Caravelle o Lo Vilot, per esmentar-ne algunes. Observeu les seves llaunes com si fossin quadres: l’art està servit i arriba trepitjant molt fort.»
 
No ho entenc gaire, però l’Anna em sembla que vol fer una valoració de l’estètica d’unes marques. Per la meva part finalitzo explicant que hi hagueren uns anys en què vaig ser consumidor de cervesa molt fort, potser massa, i cap llauna no era d’aquestes marques.
 
Josep Gudayol i Puig

Jo procuro fer-ho

PUNTA DE BRAU

Estem arribant a finals de febrer i ja començo a olorar una altra primavera. El dia comença a ser més llarg i, el mateix que ell, nosaltres també avancem vers un envelliment propi i natural com la mateixa vida. Un plaer, retrobar-me amb vosaltres.
 
El títol d’avui ve a tomb després de llegir la columna de la periodista Sara Muñoz, del diari El Punt Avui. Tal com us he dit altres vegades, cada dia em costa més entendre el que volen dir aquests professionals, però avui em sembla haver entès el que ha volgut expressar la Sara. Us en transcric el text:
 
«Fent cua per comprar una barra de pa, sento algú que pregunta: “És l’última, vostè?” El percebo al clatell –per la veu sé que és home–, així que, malgrat que he arribat al forn fa deu segons i tinc molts números per tancar la cua, no em dono per al·ludida. Aquest ‘vostè’ em du a pensar que algun vellet o velleta ha arribat sigil·losament poc després de mi, s’ha col·locat a l’última posició i ara guarda el seu torn, però no l’he vist venir. El cas és que en desconec el motiu, però tombo el cap i comprovo que no puc estar més equivocada: aquell home s’està dirigint a mi. Sí, a mi, i de vostè. Si ell fos una persona jove, o un nen, podria arribar a entendre que em veiés com una senyora gran, però és que el susdit resulta ser un home que aparenta la meva edat –si és més jove, la vida no l’ha tractat prou bé–. Així que només he necessitat una breu pregunta per ofendre’m. Que ja sé que el vostè s’associa a l’educació i la cordialitat, però no cal enganyar-se: la fórmula ha quedat relegada a les persones molt grans i anava a escriure que també a les autoritats, però és que ja ni això. I atès que no soc una autoritat reconeguda, doncs només hi ha l’opció de pensar que, a ulls de la resta, començo a pansir-me. I he maleït aquell senyor que no conec de res i que segurament només volia ser amable i he tingut un record mut cap als seus familiars, que potser són unes bellíssimes persones. Després, de cop, he parat màquines. No soc jo la que s’ha repetit fins a la sacietat que sabrà envellir amb dignitat? I la que ha escrit més d’un cop que cada arruga és un diploma que atorga la vida pels aprenentatges sumats i predica que la bellesa està a l’interior i tota aquella màgia wonderful? Aleshores? Crec que em mereixo copiar cent cops “Envelliré dignament”, a veure si aprenc almenys a no contradir-me. Abans, però, necessitaré uns quants dies perquè em passi l’enuig”.»
 
Sí, personalment recordo allò de “qui és l’últim?” però des de l’arribada dels súpers això ja no esdevé real. Ami, que em diguin de vostè no em sorprèn, ja que procuro envellir dignament.
 
Josep Gudayol i Puig

Imatge (Wikimedia Commons): cap d'un home vell. Marbre, mitjan segle I abans de Crist. Museu Chiaramonti (Museus Vaticans).

Llàgrimes

PUNTA DE BRAU
 

 
Són prop de les deu del vespre i em sento estimulat, davant la meva màquina d’escriure, per compartir de nou amb tots vosaltres aquest espai mensual, la Punta de brau.
 
Avui semblaria que hauria de parlar de les passades festes, que espero que us hagin estat d’allò més felices; però no, vull compartir amb vosaltres una reflexió que em dona la columna del diari El Punt Avui de l’escriptora Anna Carreras Oubet: “Llàgrimes”. Segur que a vegades us hi heu trobat (com m’he trobat jo avui): al matí d’aquests dies d’hivern, en sortir al carrer et surten unes llàgrimes que et regalimen cara avall; però el significat, fet poesia, d’algunes d’aquestes llàgrimes, és commovedor... Som-hi!
 
«Les llàgrimes incontrolades, aquelles que apareixen de manera totalment inesperada mentre prens un cafè amb llet de civada o bades davant d’un aparador sense veure gaire res, són un torrent d’emocions que desborden el cor. En dècimes de segon, el somriure s’esquerda i un oceà d’aigua salada que no sabies ni que tenies et regalima galtes avall, desafiant el control que sempre has mirat de contenir. Aquestes malparides poden ser la culminació de la tristesa acumulada, el reflex d’un trauma ancestral no superat o, senzillament, la manifestació física del col·lapse mental que tragines fa temps. Sense previ avís, aquesta mostra de vulnerabilitat o de fragilitat et recorda que ets humà, revelant al mateix temps que, darrere de la cuirassa de la racionalitat, hi resideix un ésser sensible, propens a les commocions de l’ànima. Llavors et converteixes en una tempesta que esclata en el cel canicular, que vol dir de ple estiu. Les llàgrimes són el llenguatge sense la timidesa de les paraules. El relat físic que explica històries que de vegades no podem –o no sabem– expressar. Actrius silencioses moltes vegades mancades d’un guió aparent, les llàgrimes afloren de les conjuntives oculars com si obeïssin a una crida interior. Els científics suggereixen que la llàgrima és un mecanisme biològic per alliberar tensions ocultes o per equilibrar el nostre univers emocional. Els poetes, en canvi, les descriuen com el llenguatge críptic de l’esperit, el xiuxiueig dels secrets que no sempre comprenem. Deia Plató que cada llàgrima ensenya una veritat als mortals. On van, les llàgrimes que no es ploren?»
 
Com podem veure, un raonament ben diferent al de les llàgrimes a què em referia al començament.
 
Josep Gudayol i Puig

El nou company de nits

CINC MINUTS
 

Són les cinc de la tarda i acabo de berenar. Com quasi cada dia surto al terrat i em poso a escombrar totes les fulles que deixa el famós lledoner, del qual us he anat parlant sovint. Entre palada i palada de recollidor tinc temps de reflexionar sobre un fet tan real com és la vida mateixa; tot allò que és viu mor, per més tard tornar a reviure, com aquestes fulles. La vida humana també és així. Després d’aquesta reflexió em plau compartir amb tots vosaltres la columna del meu diari: “Raça humana”, que escriu l’escriptora Sara Muñoz.
 
«Des de fa sis dies, tinc nou company de nits. Em ve a visitar de les dotze en endavant, quan m’intueix estirada al llit. Ho fa de forma gairebé furtiva per no aixecar sospites. Com poden imaginar, m’altera el son una mica, o més aviat bastant, però en el fons m’ha fet rejovenir perquè em trasllada a aquelles nits de fa un parell o tres de dècades, quan teníem força per a tot, bé perquè les ganes de farra sempre devoraven el cansament, bé perquè els nadons et recordaven que havien arribat a aquest món trepitjant fort, però sobretot amb moltíssima gana. No parlem el mateix idioma, així que d’entrada tenim un contratemps que ens dificulta aprofundir en la relació, però m’esmerço a entendre’l. No sé si ell procura fer el mateix exercici amb mi, raó per la qual el diàleg no està sent del tot fluid. Malgrat que no podem negar certes incomoditats, sento la necessitat de comunicar-m’hi perquè sis nits consecutives, sense faltar a una sola cita, donen per agafar-li afecte i ara el que realment voldria és convidar-lo a passar les festes en família. A més, que algú que respira i es mou amb aquesta agilitat senti atracció fatal per mi, ara que ja he passat la barrera dels 50, doncs sempre és un al·licient més per estirar la relació tantes nits com doni de si. Haig de reconèixer, però, que les expectatives no són gaire elevades. Hi ha algun element que convida a sospitar que la nostra fi està més a prop del que puc imaginar. Potser és la seva timidesa extrema el que el fa arrimar-se quan tot està ben fosc i desaparèixer mentre detecta un sol bri de llum, provingui d’on provingui. Per molt que m’esforci, no trobo l’amagatall secret. I no és que l’habitació sigui àmplia i majestuosa, és més aviat que el molt murri sap escapolir-se’n. Potser la clau és trobar un nom que el sedueixi, en lloc del que no he pogut evitar triar: el puto mosquit.» (Diari El Punt Avui).
 
Segur que tots algun cop o altre ens hi hem trobat. Gràcies, en dono fe per poder compartir-ho.
 
Josep Gudayol i Puig

Llibertats

PUNTA DE BRAU
 

Són les cinc de la tarda i fosqueja. La nova lluna encara no es veu. Si parlo de la lluna és perquè a la columna de l’Anna Carreras i Aubets (una columna molt forta) es parla d’un llibre on aquest astre hi és present. La columna porta per títol “Llibertats” i us convido a llegir-la sense que us faci estrany o barroer el seu raonament; jo, per la meva part, coincideixo amb ella sobre el respecte que s’ha de tenir quant a les llibertats.
 
«Aquesta columna vol recomanar un llibre. Si ets purità o neoconservador, passa a l’article següent. No m’interessa que em llegeixis, ni que em miris, ni que em saludis pel carrer. Em fot fàstic la teva mediocritat, la teva doble moral i la teva cara. El llibre que demà podeu posar sota el tió o damunt del plat abans de servir l’escudella és ‘Baixaré de la lluna en tirolina’, dirigit (perquè realment sembla una pel·lícula o un musical) per Santi Balmes. Escrit en primera persona i en format dietari, el Deibid, un nano de dotze anys molt ben parit, comença el seu relat l’agost del 2020, en ple confinament, i explica coses tan improbables com ara la separació dels seus pares. A qui se li acut? Un divorci al segle XXI? Doncs sí, no fotem, avui l’estrany és qui té el pare i la mare junts. A l’antinovel·la de Balmes també hi ha un camí d’aprenentatge: el Deibid, que és un puta molt trempat, fa el canvi de primària a secundària i, oh my god, s’enamora per primera vegada. Heu vist mai un noi que s’enamori a l’institut? Jo sí, el meu propi fill. I tots els altres, i les altres. El Deibid, un dia, enganxa el seu pare follant amb la seva nova parella. Quina aberració! Qui no ha vist una cosa així? Tothom, hòstia, tothom. Ja en tinc els ovaris plens, de tanta collonada. El llibre et divertirà i t’emocionarà per igual i, a sobre, està ben escrit, cosa que ara tampoc no abunda a les llibreries. Balmes brilla en la creació de personatges, també dels secundaris: l’àvia Dianne i l’oncle Vincent et descordaran el riure. La crítica social treu sovint el cap a les pàgines d’aquest relat entretingut i delicat sobre fer-se gran sense perdre les ganes de seguir vivint a la lluna» (Anna Carreras, diari El Punt Avui+).
 
Acabo fent el meu raonament sobre el gran valor que té la lectura: llegeixis el que llegeixis, sempre el que compta és saber, i sense molestar a ningú. Us deixo i que cadascú de vosaltres, amics lectors, en tregui la conclusió pertinent, gràcies.
 
Josep Gudayol i Puig
 

Marrameu

CINC MINUTS
 

Avui, com sempre us dic, malgrat les cataractes tinc la sort de poder tornar a seure davant la màquina d’escriure. Són dos quarts de vuit del vespre i ja és fosc, però dins la meva estança puc gaudir d’un relaxament silenciós i això m’omple d’una pau immillorable.
 
Cada dia em costa més d’entendre els columnistes del meu diari i sobretot la columna de la periodista i escriptora Anna Carreras Aubets, que és molt bona. Avui, però, m’he vist capaç de connectar amb el seu títol “Marrameu”. Entenc que li agraden els gats, ja que no és la primera vegada que en parla a la seva columna. “Marrameu” em dona l’oportunitat de recordar que aquí tenim unes persones que tenen cura dels gats que deambulen pels nostres carrers (recordareu l’entrevista que vaig fer a l’entitat Els Miolets). Felicitats als Miolets. Ara, però, em complau mostrar-vos la columna sobre la qual reflexiono.
 
“Els gats, misteriosos i elegants, passegen amb gràcia pels carrerons de la nit, amb els ulls simulant dos fars enmig de la penombra, com si fossin cuques de llum. Silenciosos, l’instint caçador els manté alerta davant de qualsevol moviment. Els gats observen el món amb una serenor envejable, com si sabessin secrets ancestrals que la resta de nosaltres hem oblidat. Criatures lliures i independents, llisquen per la vida amb aires d’enigma fílmic i saviesa mil·lenària, recordant-nos que cal abraçar la nostra natura salvatge per trobar l’essència del viure. Si es posen malalts, són les bestioles més agraïdes del món. Deixen de banda l’etiqueta d’esquerps i són capaços de donar-te les gràcies oferint-te amor sense límits. Se t’apropen, et llepen la mà, et copegen amb el cap, se t’asseuen a la falda i dormen al costat del coixí amb una pota sempre sobre la teva. La intel·ligència felina es revela en tota la seva esplendor, teixida amb fils d’intuïció i astúcia. Els gats, de llinatge diví, ens diuen que la saviesa resideix en la mirada aguda de qui sap escoltar el xiuxiueig de l’univers. Guardians de l’invisible, ens conviden a submergir-nos en una mirada abissal que conté veritats ocultes. Si els gats poguessin parlar, no ho farien. Els entenc. Tot i que soc més de gossos, ara convisc amb cinc gats. Us deixo la metàfora en safata.” (Anna Carreras, diari El Punt Avui+).
 
Acabo recordant que quan era un marrec, a casa i en general, ja hi havia gats. Nosaltres en teníem dos: un de ros i un altre de gris. Recordo que el gris sempre jugava amb el cabdell de llana que la mare teixia. L’un es deia Sastret i l’altre Rosset.
 
Josep Gudayol i Puig

‘Curar-se’, de Núria Esponellà

PUNTA DE BRAU
 

Són les set del matí i el dia comença a clarejar. M’ha despertat el carrasqueig del colom que tenim al terrat de casa, i el fet em fa recordar quan era un infant i als matins em despertava el cant del gall, ja que a les cases hi havia comuna i galliner a la galeria. Bé, acabat el cicle de vacances, em disposo a retrobar-me amb tots vosaltres amb la meva reflexió.
 
El setembre i la propera tardor m’inspiren per explicar-vos un tema dur, sense voler ferir la sensibilitat de ningú, que he tingut l’oportunitat de poder llegir en l’article de Núria Esponellà al diari El Punt Avui: “Curar-se”.
 
Primer, però, us presento la Sixti (nom figurat, que no vol tenir cap semblança amb un nom real) i amb ella entrem en una conversa en veu alta. La Sixti no sap que l’escoltem: «Avui m’he llevat amb unes ganes de viure més que mai, salto del llit i em trec el pijama i tot seguit el sostenidor, deixant alliberat el pit. Amb la meva nuesa, portant només les calces, vaig directament a la dutxa i me les trec. Agafo la carxofa de l’aigua i obrint l’aigua sento una sensació de goig amb els grills de l’aigua sobre el meu cos. Quin plaer més relaxant, en sentir la netedat. Em sento neta, i aquesta condició m’allunya dels temors i sento un benestar portat per la confiança i l’esperança que m’alliberen d’aquest fastigós càncer de mama. Sí, avui tinc unes ganes enormes de viure, més que mai.»
 
L’article de la Núria Esponellà comença així: «“Sobretot, no temeu els moments difícils, és d’on surten les millors coses”, deia la neuròloga Rita Levi-Montalcini, que va arribar als 103 anys havent rebut el premi Nobel de Medicina i Fisiologia (1986) pel descobriment del factor de creixement nerviós. Una altra dona de pes, Anita Moorjani, una empresària de família hindú, en un llibre titulat ‘Morir para ser yo’, relata una experiència propera a la mort i el procés de curació que li ha fet canviar radicalment la seva perspectiva sobre la vida.
 
»Si parlo d’aquest tema és perquè durant mesos he estat transitant per un càncer de mama –que ningú s’espanti, estic bé–. Fins fa poc no ho havia fet públic per evitar reaccions de preocupació que només creen angoixa o sensació d’impotència, justament el contrari del que vull, que és transmetre serenitat, perquè el que ens ajuda de debò a transitar per una malaltia és no perdre la confiança i també sentir-nos acompanyats. Al capdavall, queda l’agraïment cap a les persones –parella, amics, familiars, metges i infermeres– que ens acompanyen en aquesta mena d’experiències i, sobretot, la confiança en la pròpia capacitat de curació.»
 
L’article continua, però crec que ha quedat clar el que volia explicar. Moltes gràcies a totes aquelles persones que em llegeixen, doncs darrerament em vaig creuar amb una lectora que em va dir: “Josep, he llegit el teu article del Cinc Minuts en el qual expliques la tristesa i mala educació de certa persona en no voler-te escoltar, i he de dir-te que jo em vaig trobar amb un cas semblant”. Fa goig, sentir-te llegit.
 
Josep Gudayol i Puig

Santa innocència! Vaig trigar a raonar-ho

PUNTA DE BRAU

Són les cinc de la tarda i a fora fa un dia esplèndid. Com sempre, em disposo a fer-vos arribar el meu apunt literari de reflexió i dono gràcies, malgrat les meves cataractes, de poder-ho fer.
 
Assegut al davant de la meva màquina d’escriure he de dir-vos que estic trist. També sembla que les tecles de la màquina ho notin i es resisteixen a imprimir l’afer que intentaré explicar-vos: cada mes penso a buscar una persona per tal de demanar-li si li semblaria bé de fer una entrevista per tal d’omplir el meu espai mensual del Sarment. Doncs som-hi! Intento fer el contacte pertinent i no hi trobo la persona en qüestió, però sí una tercera persona que em diu: Josep, avui al matí no hi és, vine a la tarda. I seguint la resposta, a la tarda torno al lloc en concret i una altra persona em diu: “Josep, acaba de marxar i m’ha dit que et trucaria”. Trucar-me? Però si no té cap telèfon meu! Tot seguit, li dono el meu número i les gràcies.
 
Innocent de mi, vaig trigar a raonar-ho. El fet és que no volia parlar amb mi. Això m’entristeix, perquè soc un home sociable i conegut, i em sembla que l’actuació de la persona en qüestió envers mi és incorrecta; però sempre he respectat la llibertat de tothom. Bé, he tingut la necessitat d’explicar-vos-ho.
 
Josep Gudayol i Puig
 

Avui se’m compleix aquella dita que tots els dies són bons per aprendre

CINC MINUTS

Són les sis de la tarda i després de berenar em poso davant la màquina d’escriure per reflexionar amb tots vosaltres. L’altre dia al matí, dins el tràfec diari tot venint de buscar el meu diari, m’he trobat diverses persones veïnes, amb qui sovint hem tingut un canvi d’impressions sobre diferents temes, tant esportius com socials i culturals, i entre elles una persona que m’aprecio molt, ja que temps enrere van treballar juntes amb la meva companya a la fàbrica de la Rabeia quan el tèxtil a casa nostra estava en plena expansió. Fa goig trobar-te gent que coneixes i d’un moment a l’altre recordar fets d’aquells anys en què érem joves, i en dono gràcies.
 
Comencem, però, la reflexió sobre el fet que volia comentar. Fa uns dies que a la columna de Raça Humana de la Sara Muñoz “Un refresc a preu de percebe” (diari El Punt Avui+) vaig trobar-me una paraula que no havia sentit mai, i voldria consultar-ho amb tots vosaltres si ja la coneixíeu. La paraula en qüestió és “percebe”. Davant de la meva ignorància vaig preguntar als de casa i m’ho van aclarir: un peix. Ostres, no l’havia sentit mai. Us transcric part de l’article:
 
“El darrer cap de setmana vaig agafar un tren de llarga distància amb destinació a Burgos, acompanyada de la meva filla i d’unes amigues. En un moment del trajecte, la filla em demana diners per comprar una beguda al bar. Quan em retorna el canvi, sospito que la molt múrria s’ha guardat alguna moneda a la butxaca. Però mai més lluny de la realitat. Simplement, ha pagat un refresc al preu d’un percebe. Al viatge de tornada ja procurarem proveir-nos de begudes comprades al carrer; però això no treu que els preus de la cafeteria, tenint en compte que la gestió de la xarxa ferroviària està participada per l’Estat, podrien ser més raonables i més mesurats.”
 
La columna segueix amb altres exemples de diferents llocs on un hom pot anar a fer un àpat i que et cobrin amb preus desorbitats. Gràcies, Sara.
 
Josep Gudayol i Puig 

Foto: Viquipèdia (percebe)

Digitalització

CINC MINUTS

Són les 7 del matí i plou. Des del terrat veig com cauen unes gotes preuades i en dono gràcies. Minuts després d'esmorzar baixo al carrer cap a buscar el diari i arribo a la llibreria. Trobo la porta a mig obrir, a dins no sé si hi ha la Kati o la Marga. Sento com l‘una o bé l'altra està enfeinada endreçant el plec de diaris. Passat un moment s'aixeca la porta i saludo la Margarita. Prenc el meu diari i cap a casa de nou. En arribar em diposo a reflexionar amb tots vosaltres donant gràcies perquè, malgrat les meves cataractes, encara ho puc fer.
 
En aquesta ocasió tinc la sort de poder llegir un paràgraf de les columnes d'opinió. N'estic molt content ja que coincideixo totalment amb l'interrogant que fa el Sr. Àlex López Pérez al diari El Punt Avui: „Digitalització: problema o solució?“
 
«La digitalització és un procés que cada cop més està arribant a les escoles i instituts dels nostres municipis. Algunes persones prefereixen treballar amb llibres i llibretes i altres prefereixen treballar amb ordinadors. La vertadera pregunta és: què és millor per als alumnes? És clar que tots dos mètodes de treball tenen els seus avantatges i inconvenients. Moltes escoles opten pels ordinadors, que fan que els alumnes no hagin de carregar diàriament amb nombroses quantitats de llibres; també, les famílies econòmicament inestables estalviarien molts calés. No obstant això, la gran part negativa dels ordinadors, que fa que moltes institucions no hi optin, és el possible ús indegut per part de l’alumnat, que pot afectar greument el seu rendiment acadèmic.»
 
Jo, tal com he dit altres vegades, opto per l'ensenyament a través dels llibres, perquè així l'alumnat pot arribar a gaudir d'un sistema mental més sa. No als ordinadors, sí al bon ús dels llibres.
 
Josep Gudayol i Puig

Comiat al Ramon Magem

No puc afegir gran cosa al comentari i al resum de la seva vida que veig publicat en aquestes planes del Sarment a càrrec de les seves filles.

Però així i tot, m'arrisco, pel fet de ser amics de tota la vida i per tants avatars que havíem passat junts, a confessar-vos que aquesta ha estat per a mi una pèrdua d'aquelles que fan mal, mal de veritat.

Sí, vam ser companys d'escola amb el Sr. Civit, com ho vam ser més tard en tantes activitats al poble, com l'escoltisme (si fos aquí, rememoraríem la multitud d'anècdotes que van conformar aquell estrany campament a Gréixer, junt amb altres, és clar, de molt més digeribles).

També aquell primer intent de teatre per "joves afeccionats", fet en aquest cas de forma força rudimentària en el "Teatre dels capellans" (el del costat de l'església) i embrió del que va ser després aquell gran Carrusel, del qual ell va ser —com és sabut— una peça  molt important.

En tindríem moltes per explicar, però jo només volia destacar la historia "dels festejos"; d'aquells festejos en què, anant tan sovint als balls que es celebraven preferentment a la vila de Sallent (a la piscina, principalment), dues amigues —de tota la vida també— de la població ens van "seduir a tots dos a l'hora" i de tal forma que més endavant ens hi vam casar. Parlo, naturalment, de la Mercè i de la Rosalia.

Es per això que la relació ha estat constant i immillorable, destacant que aquesta amistat ha estat reforçada, fins i tot en el temps. I per això aquesta pèrdua es per nosaltres doblement sentida. Que en pau descansis, entranyable amic Ramon.

Josep Soler Cirera i Rosalia

Foto: Arxiu

El català, en caiguda lliure

PUNTA DE BRAU
 

Són les sis de la tarda i ja fa dies que, minut a minut, les hores de claror s’han anat allargant cap al vespre. Aprofitant aquesta llum soc al davant de la meva màquina d’escriure disposat a reflexionar sobre la columna que des de Barcelona escriu Josep M. Nin Lumbiarres, al diari El Punt Avui: “El català, en caiguda lliure”.
 
«L’informe PISA posiciona els joves catalans a la cua de l’Estat en comprensió lectora, matemàtiques i ciències. L’enquesta a la joventut de Catalunya denuncia que l’ús del català entre els joves ha passat del 43 al 25% els darrers 16 anys. El català, en caiguda lliure, tot tenint des de fa anys governs independentistes. Paradoxal. Convé que els ciutadans ajudem els nouvinguts parlant-los en català, ben cert, però, sobretot, cal que els polítics deixin de fer volar coloms i facin polítiques –lingüístiques i educatives, i també sanitàries, d’immigració, etc.– tocant de peus a terra.»
 
Si bé estic bastant d’acord amb el raonament del Josep M., penso que el català al carrer l’hem de defensar nosaltres, els ciutadans i ciutadanes de casa nostra, i que no és pas poca la feina que hi hem de fer.
 
Personalment cada dia estic vivint una realitat palpable. Quan em creuo amb el brogit veïnal la meva orella, llevat de l’excepció, escolta persones que verbalment fan servir el castellà com a llengua habitual i la majoria de nosaltres els en fem correspondència i els parlem en castellà; un idioma que entenc perfectament i que respecto, però a casa el català.
 
Deixem que els polítics facin la seva feina i nosaltres hem de ser conscients sempre de no canviar de llengua quan algú se’ns adreci en castellà. Sí, som nosaltres la gent del carrer qui farà possible que el català a casa nostra sigui la llengua d’ús quotidià. Gràcies! En català si us plau!
 
Josep Gudayol i Puig

Balsareny, poble de campanes i campaners

CINC MINUTS
 

 
Segur que a vosaltres també us ha passat alguna vegada: són les 4 del matí, no tinc son i, com que a casa tothom dorm, m’aixeco i entro a la meva estança on tinc la màquina d’escriure; tanco les portes i intento començar el moment literari mensual, arran d’haver llegit fa uns mesos una crònica de J.P. de la població de Joanetes (article “La Vall d’en Bas tindrà la primera escola de campaners de Catalunya”, Diari El Punt Avui).
 
Ho he escrit moltes vegades, cadascun dels nostres pobles té un mirall que són els campanars, ja que a l’entrar al nucli antic el primer que es veu és el campanar de les esglésies i Balsareny no n’és una excepció. Des de ben petit que recordo que a Balsareny hem tingut campanes i campaners, i avui intento recordar-los. Fa anys que el toc de les campanes era una senyal d’alerta i també de festa. Com per exemple, quan hi havia un incendi, les campanes repicaven ben fort, i també quan hi havia un bateig, casament o bé algun altre esdeveniment festiu, entre altres.
 
“Amb l’objectiu de preservar el patrimoni immaterial del toc de campanes, reconegut tant per la Generalitat com per la UNESCO, neix a la Vall d’en Bas una escola de campaners pionera a Catalunya, que també vol recuperar els tocs tradicionals —abans, omnipresents arreu— i formar una nova generació de campaners”. 

Les classes d’aquesta nova escola, segueix informant l’ACN, començaran a mitjans d’octubre i s’allargaran fins a finals de juny”.
 
Sobrepassaríem els Cinc Minuts si féssim arribar tot l’article. però fins aquí ja em dona el sentit de tenir un gran record envers els nostres campaners de Balsareny. Del meu record, segur que n’hi ha hagut d’altres, però jo només puc esmentar els de cal Pau, l’avi Estevet i el seu net Josep Bonals, qui precisament fou un mestre campaner, ja que va ser habitual concursant de campaners a l’escola que es fa a Balaguer. Serveixin aquestes línies per retre homenatge a tots els campaners balsarenyencs, tant els traspassats com els presents, en Marc, el Xavi...
 
Josep Gudayol i Puig
Foto: J. Vilanova (arxiu)

Cal que tothom sigui reconegut. Quinze minuts al CAP amb Josep Puig

CINC MINUTS
 
Quan era més jove, caminant pels carrers de Balsareny, en arribar l’hivern solia fixar-me en alguns balcons on darrere el vidre els veïns prenien el sol tot aprofitant l’escalfor transmesa a través del vidre multiplicada. Avui soc jo qui, abans de seure davant la màquina d’escriure, aprofito aquesta escalfor de l’ample finestral que dona a la carretera de Manresa. Sento un benestar profund al veure com comença el nou dia amb el tragí diari dels veïns que fan el poble viu.
 
“Sempre he pensat que el meu pare, en Pep Collell com el coneixien al meu poble, Sant Feliu de Pallerols, a la Garrotxa, no ha estat mai prou reconegut, encara que també és ben cert que ell sempre va estar al costat dels perdedors. Imagineu-vos un sastre de fa gairebé cent anys, en un poble petit, amb pocs recursos, intentant fer vestits per a uns homes que treballaven la terra i només sortien del poble un cop a la vida, quan es casaven”. (Pep Collelldemont, diari El Punt Avui, 23-10-2023). En Pep Collell va dedicar més temps de la seva vida al poble que no pas a la feina.
 
Resumint l’article, puc dir que en Pep Collell era un d’aquells veïns entregat totalment als costums i tradicions de l’època, feia de mestre musical tocant l’harmònium de l’església, feia de director de petites obres de teatre i quan arribava el nadal no hi van faltar mai els típics Pastorets.
 
He triat aquest article per recordar els quinze minuts de conversa que vaig tenir amb el nostre veí Josep Puig i Picas a la sala d’espera de l’ambulatori balsarenyenc. Tot esperant que ens toqués el torn de visita, vaig recordar-me de l’accident que havia tingut el seu fill. Uns minuts de record i amb paraules que s’ofeguen a la gola, van ésser uns moments de reconèixer la trista realitat que ens comporta la vida. Després d’un silenci respectuós, en Josep em va dir: “Per cert, en pocs dies tornarem a celebrar la nostra gran Festa dels Traginers i voldria demanar-te, a tu que escrius, que fessis arribar a qui li pertoca fer l’explicació que es fa durant la Cavalcada, a la plaça Onze de Setembre, en què es recorda els nostres avantpassats, que no he sentit mai reconèixer el nom del meu pare, el Martí de l’Alou. Et dic això perquè ell també va ser un dels primers homes reunits a ca l’Arep, l’origen de la represa d’aquesta festa”.
 
Doncs sigui dit i escrit el reconeixement de gran traginer, ell també hi era. Que descansi en pau el nostre veí el Martí de l’Alou.
 
Josep Gudayol i Puig