divendres, 28 d’abril del 2023

Climent Ribera, actor i director, filosofia i art teatral

ENTREVISTA
 
 
Són les nou del vespre i estic a punt de sopar. El dia ha estat bo i és una sort poder estar en aquesta pau del mes d’abril a Balsareny. Llàstima que no pugui dir que aquesta pau no es pugui respirar arreu del món. Però, sense entristir-nos, celebro poder obrir un mes més aquesta finestra oberta, avui amb goig oberta de bat a bat que em permet tenir una llarga xerradeta amb en Climent Ribera, actor i director teatral, a qui darrerament hem tingut molt a prop nostre com a responsable director dels Pastorets de Balsareny.
 
Climent Ribera Riera va néixer a Navàs l’1 de febrer de 1993 i actualment resideix a Balsareny. Pel que fa als estudis, li ha interessat molt poc estudiar. Creu que hi ha moltes coses molt més interessants i que es perd el temps durant molts anys estant tancats a les escoles i als centres formatius. Ribera va anar al Col·legi de Teatre de Barcelona, on, per coses de la vida, tal com ens comenta, tampoc va acabar els estudis reglats. Actualment segueix fent coses de formació quan sent que les ha de fer i li ve de gust; ha fet formacions de dramatúrgia a l’obrador de la Sala Beckett. “Sempre he anat treballant i és com més he aprés”, ens diu. Durant el temps de lleure principalment sol estar amb els amics: “sempre rodejats de menjar i beure (que no faltin), no em cal gaire, i si hi pot haver bona música ja ho tenim tot” , ens explica.
 
Deixa’m rebobinar i preguntar-te; des d’aquells dies de “Qüestió de 4”, com ha evolucionat la teva vida dins el teatre?
 
— Va ser una època preciosa, era molt jove i vaig aprendre moltes coses; tot això em va donar taules i bagatge per la professió i per la vida també. D’aquells dies en queden l’essència, la il·lusió, en queda l’amistat, moltes històries, moltes anècdotes, molts records i aprenentatges. En queda la inquietud i una part de la innocència de l’arrencada que la sumo a l’experiència que ja tinc. En queda tot això, que no és poc.
 
Darrerament hem sabut que després d’uns anys al capdavant de la direcció dels Pastorets de Balsareny, aquesta passada ha estat la teva última. Per què?
 
— Han estat cinc anys intensos i notava que era el moment perquè els Pastorets caminessin sols. Marxo satisfet i content, creient que he fet una bona feina i havent rebut molts aprenentatges del projecte cap a mi també. No hi ha un perquè, ni una raó concreta, simplement que les coses tenen principi i final (com a etapa) i la primavera passada vaig pensar que era el moment de tancar aquesta etapa. És bo que tots siguem conscients de quan arriba el final de cada cosa, que no som imprescindibles (si no, seríem eterns) i igual que estem de pas per la vida, estem de pas en cada cosa que fem. Tant els Pastorets com jo necessitem foc nou, oxigen i fer les coses d’una altra manera. Em costa molt fer durant gaire temps la mateixa feina i crec que cinc anys són molts!
 
Com i en què et vas inspirar per fer la direcció dels Pastorets? I de la nova versió que en vas fer els anys de pandèmia?
 
— La idea inicial era fer un camí de tres anys d’anar revisant el tradicional espectacle de Folch i Torres, però el tercer any es va veure truncat per l’aturada que vam tenir tots; no podia perdre una feina més i vaig demanar a la junta si els semblava bé tirar endavant aquesta versió contemporània que vaig crear, no com a encàrrec, sinó com una iniciativa per supervivència, i els vaig agrair molt que acceptessin. No et sabria explicar com és un procés de creació, et ballen coses pel cap: imatges, idees, músiques, frases, llibres, pel·lícules, poesies… (qualsevol estímul pot ser el bo) i un dia, quan la inspiració decideix, sents com si tot el trencaclosques s’anés fent sol i notes com si a dins teu hi hagués una pilota que baixa per una baixada i llavors ja no pots parar. En ambdós casos hi havia unes línies que tenia clares i vaig intentar dur-les a escena intentant replicar el que tenia dins el meu cap.
 
Què ha significat per a tu agafar la responsabilitat de dirigir un espectacle sobre el somni dels populars Lluquet i Rovelló, i en aquest cas Rovellona?
 
— Els Pastorets son el bressol de les actrius i actors catalans per excel·lència i com a tal em va fer molta il·lusió que els Pastorets que em van fer pujar a l’escenari de petit, ara em demanessin que me’ls mirés, no com a espectador, sinó com a director: tothom podria veure els Pastorets amb els meus ulls! Des de l’any 2004 fins avui (amb una llarga interrupció del 2010 al 2018), els Pastorets m’han portat coses meravelloses; des de pujar a l’escenari, fins a moltes persones que han esdevingut importants a la meva vida, passant per tenir l’oportunitat de conèixer altres Pastorets en diferents aspectes i formats i tenir la sort de poder treballar i aprendre de gent que estimo.
 
— De tot aquest camí d’aquests cinc anys, amb què et quedaries?
 
— Primerament amb les persones: els Pastorets m’han brindat l’oportunitat de conèixer, retrobar, compartir i estar amb gent meravellosa. Però també em quedaria amb tot el que he pogut fer; haver-hi pogut introduir la gran majoria de canvis que volia, haver contribuït a fer un espectacle molt més actual i revisat, àgil i adequat a la sala que tenim. Com, per exemple, despullar l’escenari d’escenografia, les grans escenografies no es porten des de fa anys i això juga a favor quan has de treballar en una sala com el Sindicat (poc preparada per acollir espectacles amb molta gent, sense una bona pinta, sense fons i sense laterals). No oblido que és una sala polivalent i no un teatre, però al Sindicat li convé una bona repassada, sobre tot en temes de llum i so; li convé un equip tècnic que vetlli permanentment per la sala i li convé tornar a tenir les portes obertes a totes les entitats. Li convé vida!
      Em sento orgullós d’haver creat noves dinàmiques, d’haver donat cabuda a tothom qui ho ha volgut, d’haver aportat un rigor i una disciplina; la gent ha de saber que no pot posar condicionants en un projecte on no són sols: no podem fer 25 pastorets, n’hem de fer junts uns de sols! Si s’hi vol sortir, s’ha d’assajar i tot el que té a veure amb el vestuari i la caracterització són una decisió de direcció i no pas dels actors. És important saber marcar unes línies i a partir d’aquí treballar en una direcció. M’ha encantat haver pogut compartir aquest últim any amb l’Aina i la Laia Rodríguez i els desitjo totes les coses bones del món: espero que tota la gent que formen la junta, totes les persones implicades en l’espectacle i tota la gent nova que s’hi pugui anar afegint les acompanyin com es mereixen.
 
Climent Ribera i Núria Gómez, a 'La flor de l'autopista' 

Balsareny sap de la teva projecció i del teu nou projecte, la companyia “La Swanson”, que comparteixes amb l’excepcional actriu Núria Gómez i que fa prop d’un any vau estrenar “La Flor de l’Autopista”. Ens pots avançar algun altre projecte?
 
— Avançar projectes és avançar-se a coses que encara no han passat; per tant, no puc explicar res. Els processos creatius solen ser llargs, però són per gaudir-ne, no tot es centra en el final del camí, sinó en estar de gust en cada un dels passos que fas. Però sí, La Swanson està centrada en poder dur a terme els seus projectes sense deixar-se emboirar per res més. I sí, per a mi la Núria és una actriu meravellosa, estic molt feliç que una persona com ella vulgui compartir escena amb mi, és una gran persona i una bona amiga que potser sense aquests Pastorets no hauria conegut. Entenem el teatre de la mateixa manera, no som actors al servei d’un públic, això tan sols n’és la conseqüència; som persones que treballem d’això perquè hi som felices, perquè celebrarem llevar-nos cada dia i compartir idees, fer assajos, anar de bolo i el que faci falta!
 
— Per últim, pregunta obligada: què significa per a tu el teatre?
 
— Em costa molt dir què significa, perquè segurament significa moltíssimes coses. Sé que és allò que em fa sentir ple, complet, a gust i que és una cosa que no sabria no tenir a la meva vida. Tinc records clars des dels dos anys i ja llavors tenia aquesta fixació, disfressar-me, representar, imitar... i vaig tenir la sort de poder convertir aquest joc de nens en la meva feina. Malgrat tenir 30 anys, em continuo sentint com un nen i aquesta feina fa que no sàpiga diferenciar un diumenge d’un dilluns, que no pugui planejar massa dies enllà, que no sàpiga que és un sou fix; tampoc sé què és tenir algú que em mani, ni fer coses que no em vinguin de gust, no conec els horaris ni la rutina, cosa que m’encanta. Per tant, dono gràcies a la vida per estar en aquest camí, em sento afortunat perquè el teatre és tan present a la meva vida, igual que de la xarxa de persones que m’acompanyen sempre, sense totes les quals no seria qui soc.

Josep Gudayol i Puig
Fotos: Txus Garcia 


Del proverbi africà “quan un vell es mor es crema una biblioteca”

CINC MINUTS
 
 
Són dos quarts de set de la tarda i des de la finestra del terrat de casa puc adonar-me que el bell sol se’n va a la posta i es fa fosc. Un nou dia es mor i puc recordar que la generació dels meus pares i les posteriors a la meva coneixem aquella dita que feia “fosqueja i pel forat de la Noia se’n va el nou dia”. Però també, i dins un tret humorístic, quan aquest punt de l’oest balsarenyenc s’enfosquia quan s’acostava una tempesta dèiem: “quina negror hi ha al forat de la Noia”. He recordat això i m’agrada explicar-ho, ja que formen moments entranyables que valorem i fan memòria, si voleu, de carrer.
 
I precisament em plau reflexionar amb tots vosaltres sobre aquests fets actuals i lamentables de carrer que m’han fet retrobar amb aquesta gran dona escriptora i periodista, Carme Vinyoles Cases, que ens fa arribar aquest “No a l’eutanàsia passiva”.
 
Fa uns dies la carta d’una dona de 78 anys a un diari expressava veritats com un puny sobre el que anomenava eutanàsia passiva. A què es referia?: que t’empentin a les caixes dels supermercats sense que tinguis temps de posar la compra a les bosses, que et recomanin que demanis al teu net que faci allò que se suposa que no saps fer, que et parlin amb condescendència –“pobre vell”– si et rebel·les contra consums absurds que no t’interessen… Descrivia a base d’episodis quotidians una societat incapaç d’afrontar l’envelliment de les persones que som cada vegada més velles, demogràficament parlant” (Diari El Punt Avui).
 
Escurço la columna perquè és molt llarga i sobrepassaria els Cinc Minuts, però crec que queda ben entesa la reflexió de la lectora de 78 anys; i personalment m’ha agradat recordar allò que els anys et fan recordar.
 
Josep Gudayol i Puig


dimecres, 19 d’abril del 2023

Pere Casaldàliga i l’educació, amb Lourdes Jorge

COMISSIÓ PERE CASALDÀLIGA
 
 

El dia 13 d’abril al Casal Cívic vàrem poder gaudir de la presència de Lourdes Jorge, pedagoga brasilera, especialista  en educació popular i activista, que va conviure amb Pere Casaldàliga des de la infància.



La cinquantena de persones que hi vàrem assistir vam participar d’una entenedora xerrada sobre la influència que ha tingut en Pere Casaldàliga en l’educació transformadora duta a terme a la regió de São Félix.

 
Vam  poder viure l’emoció i la gratitud de la Lourdes pel fet de conèixer el poble natal, la família i els veïns de Pere Casaldàliga. Abans de la xerrada, la Lourdes va visitar l ‘Institut Escola Guillem de Balsareny, on es va trobar amb mestres i alumnes d’ESO que, entre altres activitats, han fet intercanvis amb joves de São Fèlix do Araguaia.

 
També ens va acompanyar Francisco Marques, conegut com a Chico dos Bonecos, professor i escriptor que a principis dels anys 80 es va incorporar a l’equip de Pastoral de la Prelatura de São Félix i va participar activament en l’educació de la regió a través dels jocs. Els assistents vam poder gaudir d’alguns d’aquests jocs.

 
Ens alegra poder  comptar, de tant en tant, al nostre poble amb la visita de persones tan properes al Pere, que ens ajuden a conèixer millor els seus valors i mantenir el seu llegat.
 
Comissió Pere Casaldàliga
Fotos: Alfred Selgas 





dilluns, 17 d’abril del 2023

La XX Trobada de Gegants estrena el capgròs del Dr. Cañellas

 
 
Els Geganters i Grallers de Balsareny van celebrar el dia 16 d'abril  la seva XX Trobada de Gegants, en una matinal que serà recordada de manera molt especial.

 
A les 9 del matí la plaça de la Mel va ser el punt de trobada de les diferents colles geganteres participants: Sallent, Castellnou de Seana, Monistrol de Montserrat, Palau-solità i Plegamans, Beguda Alta, i la colla balsarenyenca Els K+ Sonen.

 
A dos quarts d'onze del matí molts veïns es va acostar a la plaça per presenciar l'estrena d'una nova figura que formarà part de la imatgeria de Balsareny. Es tracta d'un retrat del Dr. Josep Cañellas en forma de capgròs, construït pel mestre cardoní Toni Mujal.

 
Un membre dels Geganters de Balsareny va donar la benvinguda als assistents i va agrair la presència de les colles participants en la trobada. I va recordar l'homenatge que el juliol de l’any passat es va fer al Dr. Cañellas amb motiu de la seva jubilació després de prop de 40 anys dedicats com a metge de família al nostre poble, en què es va anunciar que se li faria un capgròs.

 
El presentador, Jordi Vilanova, va dir que aquest obsequi, a part del significat honorífic i festiu que té, podria tenir també un sentit reivindicatiu, de resposta a les retallades en el servei del CAP (centre d'atenció primària) de Balsareny, que l’estan convertint en un CAP petit; de manera que el “CAP gros” del Dr. Cañellas esdevingui un símbol del desig de com voldríem que fos de gran i ben equipat el nostre centre públic d’atenció sanitària.

 
Seguidament, els caps de colla de les dues colles geganteres locals, Xavi Closa i Marc Comabella, així com Anna Obradors i Montse Piedra en representació de les persones que van participar en l'organització del passat homenatge, van fer lliurament al Dr. Cañellas del seu capgròs.

 
El Dr. Cañellas va expressar  el seu agraïment al poble de Balsareny pel reconeixement a la seva dedicació; i va assegurar que continuarà treballant des de la seva altra passió, l'excursionisme. Va fer una crida al poble de Balsareny i a les seves entitats, per anar junts, units, fent pinya, perquè és així com es poden aconseguir els grans objectius.

 
Alhora també va tenir unes paraules reivindicatives sobre la sanitat pública, fent referència al que ha anat denunciant des de fa anys. Assegura que els poders sanitaris estan liquidant la medicina preventiva, en favor de les urgències; sense donar als metges de família o de capçalera, els que saben que mirar els ulls del pacient és tan o més important que mirar analítiques i ressonàncies en una pantalla. En definitiva allò que ell va fer durant 40 anys, i que li va donar l’oportunitat de conèixer i estimar el poble de Balsareny.


Va apel·lar a les diferents formacions polítiques que concorreran en les properes eleccions municipals, perquè reivindiquin una atenció sanitària eficient i propera; paraules que van ser correspostes amb forts aplaudiments.

 
Tot seguit s'inicià la cercavila per diferents carrers del poble, en la qual, el nou capgròs va prendre gran protagonisme, rebent l'afecte de moltes persones al seu pas. La trobada va finalitzar novament a la plaça de la Mel, on totes les colles van fer els balls finals, i on el Dr. Cañellas va poder ballar junt amb les dues colles geganteres de Balsareny simultàniament.




Felicitats als organitzadors de la XX Trobada, a les dues colles geganteres locals, a tots els grups participants i a tothom qui ha fet possible aquesta festa. I enhorabona a les entitats i benvingut sigui aquest nou capgròs, que s’incorpora al patrimoni festiu de Balsareny, juntament amb el Marc i la Maria, a mossèn Joan i la Mariona i als barons Blanca de Bell-lloc i Bernat de Peguera, al diable Petafluix, al Cisco i al pirata Malacara i a tots els que omplen de festa i de gresca els nostres carreres sempre que escau. Per molts anys!
 
Sarment
Fotos: Alfred Selgas / José Pina / Els K+Sonen / Mar Martí























Josep Haro, virtuós del piano

MÚSICS DE BALSARENY
 
 
La música forma part de la vida del Josep Haro Sotoca (Balsareny, 1991) des dels sis anys. Va començar com a hobby, però a mesura que el temps va anar passant, va esdevenir-ne un professional. D’aquest art n’ha fet una afició i una tasca laboral on ha teixit una xarxa d’amistats inacabable.
 
Ràpidament, el que en un inici era una formació bàsica acaba transformant-se en classes i concerts al conservatori de forma especialitzada. Tots aquests estudis els du a terme durant la seva adolescència i en aquesta franja d’edat la música clàssica no li generava prou motivació perquè continués amb la dedicació que requereix una carrera musical. Així i tot, aquest parèntesi no es va allargar més d’un any, perquè en aquell moment l'esperava una amistat, la qual encara admira, que el va tornar a enamorar de la música. El Pepe, un professor de l’escola de música de Sallent, li va presentar la música de manera completament diferent; va descobrir el Jazz i s'inicià amb el piano.

 
El temps corre i en Josep continua combinant estudis i música durant anys. Aquesta rivalitat entre una carrera tècnica i la música va acabar amb la paciència de l'artista. Per això, es focalitza únicament en la seva afició preferida i s'allunya d'altres feines que el limitaven.
 
Actualment, treballa amb la música diàriament i en diferents aspectes. Toca en directe o bé es pot passar el dia tancat gravant en un estudi. S'identifica amb el jazz, tot i que el rap acústic, amb lletres en català i amb caràcter polític també el caracteritzen.
 
El Josep explica que l’esforç, la constància, la responsabilitat, l’empatia i el bon rotllo són les principals qualitats per formar un grup musical. Ell no només ha sabut trobar un equilibri entre les seves obligacions i la música, sinó que també forma part de diferents conjunts. Forma part com a teclista de l'alegre música de pop català de la increïble Suu. Amb aquest grup han recorregut escenaris de fama com el de Canet Rock, Sonorama i altres macrofestivals arreu d’Espanya.

 
A més a més, continua formant part d’un altre grup musical que va crear durant la seva trajectòria com a músic: Hey Pachucos, un grup de versions que està en marxa des de 2013.
 
El seu dia a dia és una muntanya russa. Comença treballant a l'institut escola Guillem de Balsareny a mitja jordana, ja que la resta del dia l’ocupa la música i aquesta té preferència, pel fet que no mes veu deslligat per res de la seva passió.
 
Tot i que és l'únic de la família amb aquest coneixement, toca a la perfecció la guitarra elèctrica, el teclat i l'ukulele, i li agradaria aprofundir en la bateria. Moltes feines s’haurien acomodat a la seva vida, però li està bé el camí que ha anat construint a poc a poc.
 
Recorda la primera vegada que va entrar al Palau de la Música, amb molts nervis i, alhora, embadalit per la seva bellesa. Allà hi havia cantat de ben jove i, anys més tard, presentava un disc al mateix Palau! També ens comenta que, dels desastres, també se n'aprèn; per exemple, la seva primera audició al Liceu. Però, tal com diu el Josep: ser més crític amb un mateix i no frustrar-se et fa créixer i avançar!  Així, acaba els estudis superiors al mateix lloc on els inicia.

 
Per acabar, recomana a tot aquell que vulgui seguir els seus passos que se submergeixi i escolti molta música, tal com ha fet ell durant anys i ha donat fruit a peces com L'inici, un tema que va escriure i compondre, al qual guarda una estima especial.
 
Josep Haro Sotoca, un apassionat músic de Balsareny. Et desitgem que continuïs creixent, i molta sort. Gràcies, Josep!
 
Martina Junyent
Fotos: Arxiu Josep Haro