Repte núm. 115

 

Tinc dos rellotges vells, el del meu avi i el del meu pare. El rellotge del meu avi s'endarrereix 5 minuts cada hora. El del meu pare s'avança 5 minuts cada hora. Ahir els vaig configurar per tal que tots dos marquessin l'hora correcta a les 21:00. Quan m'he despertat avui al matí, el rellotge del meu avi marcava les 08:00. Quina hora marcava en aquell moment el rellotge del meu pare?
 
Salut i lògica.

Roc Carulla

Resposta al repte núm. 114: 20 anys.

De memòria, de Jordi Planes

 
La llibreria i espai cultural La Tempesta va acollir el dijous 16 de juliol la presentació del llibre De memòria, de Jordi Planes, publicat per Edicions de L'Albí. Amb aquest llibre, el Cercle Cultural de Balsareny reprèn, després de gairebé trenta anys, l’emblemàtica col·lecció Pau Bròquil, que entre 1989 i 1997 va publicar fins a deu llibres, la majoria també de memòria històrica local. 

 
De memòria aplega la sèrie de 53 articles que, sota el mateix títol genèric, en Planes va publicar al Sarment entre els anys 2011 i 2016. En paraules de l’autor, són evocacions del nostre poble que no pretenen pas ser història documental, sinó que es basen tan sols, com el seu nom indica, en els records d’infantesa d’en Jordi. Un feix amè i divers de descripcions, anècdotes, llocs i persones del passat, recuperades perquè la gent jove d’avui pugui conèixer com era Balsareny i com vivien els seus avis i àvies fa vuitanta anys.

 
Hi trobarem esments al creixement urbanístic del poble, la industrialització, la mina, la pagesia, la màquina de batre, el Carrilet, el futbol, les fontades i castanyades, el cine del Centre i del Casino, la Pista del Met, els Bastoners i el Ball de la Faixa, feliçment conservats gràcies a l’esforç de molts, i altres de perduts, com el Treure Ball i el Ball de Cascavells, que ballava l’Esbart Dansaire dels Bastoners; l’escola (els “nacionals” del senyor Ortega, el senyor Civit, donya Amparo i donya Conxita, la parroquial, les Monges); la Festa Major, la Setmana Santa amb els portadors del Sant Crist i altres passos, els papus, els Armats i el Capità Manaies; les processons de Corpus amb els carrers encatifats i els altars domèstics; els Reis de l’Orient i l’Escoltisme —activitats que sortosament s’han mantingut—; els primers cotxes; el racionament d’aliments i d’electricitat, la presència dels Maquis i la repressió consegüent; els bateigs, el salpàs, les innocentades; els enterraments d’abans, amb el carro dels morts que avui desfila per Traginers; els jocs infantils (sovint a cops de roc); els esquellots quan es casava una persona vídua; els oficis perduts: el ferrer, que ferrava i capava els cavalls; el manyà, el matalasser, el paraigüer, el drapaire, l’espardenyer, el carro del Tianet Cigronaire, la biblioteca circulant d’en Monte; i llauners, carboners, embogadors, encanyissadors... Tot un món desconegut per les noves generacions, que en Planes ens rescata de l’oblit.

 
I hi veurem desfilar una llarga corrua de personatges, entre els quals l’agutzil Joan Antoni Maya, en Joan Sarri, el llibreter Josep Monte, el mestre Don Ramiro Ortega, mossens com Esteve Verdaguer, Leandre Picas, Francesc Planas o Felip Pujols, l’alcalde músic Carles Casas, el Francisco Viñas (apicultor i científic, autor d’un llibre on “demostrava” que el Sol girava a l’entorn de la Terra), i molts altres que en conjunt formen un retaule enorme, un  mirall que reflecteix fragments de la vida quotidiana tal com havia estat. Aquest llibre constitueix un tresor perquè els joves d’avui i els de demà puguin fer-se una idea de com era la vida i la gent del seu poble.

 
A la presentació no hi va poder ser present l’autor, que hi fou molt ben representat pel seu germà Llorenç Planes, que en va fer l’exposició de motius i temes i en va dirigir el col·loqui; l’hi van acompanyar l’editor, Jaume Huch, que en va llegir el pròleg; els curadors de l’edició, Ramon Carreté i Xavi Novell, que va parlar de la importància de la recuperació de la memòria històrica local; i el president del CCB, Joan Prat, que va vincular la represa de la col·lecció amb el cinquantè aniversari del Cercle. El nombrós públic, que va omplir del tot la llibreria, hi va participar activament compartint records i anècdotes o fent preguntes. Com a Cercle no podem sinó agrair al Jordi que ens hagi regalat una joia com aquesta; a l’editor i als que han intervingut en la publicació i presentació, i a tots els lectors i al públic assistent per la seva entusiasta resposta.

 
El llibre es pot adquirir a Balsareny a La Tempesta, a la llibreria El Trèvol i a la Tabateca; i es pot demanar a qualsevol llibreria, o també escrivint a sarment@sarment.cat .
 
Sarment
Fotos: La Tempesta

Jordi Sarri, ‘el de les fotos’

LA NOSTRA GENT
 

Quatre dècades darrere la càmera retratant la vida de Balsareny
 
Els pobles també es construeixen a través dels seus comerços. Cadascun deixa una empremta i tots formen part de la memòria col·lectiva. La jubilació d'en Jordi Sarri no és més important que la de qualsevol altre botiguer que ha tancat el seu establiment, però ens brinda l'oportunitat de conversar amb una persona que, durant dècades, ha retratat la vida de Balsareny i n'ha preservat bona part de la memòria gràfica. Amb aquesta entrevista repassem la seva trajectòria i recordem una època en què la fotografia era també una manera de documentar la història del poble.
 
Com comença l’estudi de fotografia?
 
Als 13 o 14 anys em vaig comprar una càmera i vaig començar a fer fotografies i a participar en concursos d'aficionats, com Foto-Art, el Foto Club Sallent o el Concurs Nacional de Fotografia de la Festa dels Traginers. Després vaig treballar una temporada per poder obrir l'Estudi 81. A principi dels anys vuitanta també hi havia en Josep Rodergas, però sempre ens vam entendre a l’hora de treballar.

 
A l’estudi es feien reportatges variats?
 
Sí, del tipus de fotografia social: casaments, comunions, records de família; i al mateix temps exercia la part comercial: revelats, còpies, venda de càmeres i material fotogràfic.
 
Quan parles de revelats de fotografies tots recordem els carrets de les càmeres.
 
Sí, un rodet de 36 fotos solia durar un any amb les imatges de les festes familiars més emblemàtiques de l’any i alguna de les vacances. Per altra banda hi havia els que estiuejaven que aquest sí que n’utilitzaven més.
 
Poques fotos, aleshores. En canvi, ara...
 
Abans cada fotografia comptava; fèiem poques fotos i triàvem molt més què volíem captar. També ha canviat la manera de guardar-les: primer a la capsa de sabates o en una llauna de xocolata, després als àlbums, més tard als sobres del laboratori i finalment als arxius digitals. Fem moltes més fotografies, però també en perdem moltes.

 
Quan parlem del digital vol dir passar una pàgina important en la història de la fotografia, oi?
 
Els laboratoris ja ens van advertir que venia un canvi important i fins i tot ens van oferir formació. La transició de l'analògic al digital va ser progressiva però l'arribada dels mòbils va acabar de capgirar-ho tot: pràcticament es van acabar els revelats. Jo m'hi vaig adaptar bé perquè m'interessava la informàtica i vaig renovar els equips, tot i que econòmicament el negoci ja no va tornar a ser el mateix. Avui fem moltes més fotografies, però sovint només les mirem una vegada.
 
Balsareny sempre ha tingut bons aficionats a la fotografia.
 
Balsareny sempre ha comptat amb aficionats de bon nivell: en Joan Peralta, el Benvingut Xandri, el Bartolomé González, el Juan Caballero, l’Antonio Ruiz, el Manuel Lupión, entre altres; i sempre hi ha hagut bona relació i feines conjuntes.
 
La fotografia et va portar a implicar-te en molts altres projectes.
 
Balsareny TV va ser una iniciativa que vam tirar endavant un grup de persones: en Josep M. Tarradellas, en Fermí Solà, en Josep M. Soler Camps, l'Elisabet Badia, la Dolors Canal i jo mateix. Va funcionar durant uns dos anys. Teníem un petit estudi a l'Ajuntament i cada mes elaboràvem un programa amb entrevistes, informació local, festes i esports. Tot el material de de producció i edició era nostre i treballàvem amb cintes Beta. Vam ser la segona televisió local de Catalunya després de Cardedeu. Va ser una experiència molt enriquidora.
      Per altra banda, vaig participar a Tele 7 durant 5 o 6 anys, el que seria avui dia el Canal Taronja. Allà hi feia de realitzador i fèiem un programa setmanal de varietats. Curiosament vam iniciar el que avui dia és “Temps de neu”; anàvem a diferents estacions d’esquí i en fèiem un reportatge. El material que vam elaborar hi és. S’hauria de comprovar el seu estat.
      Abans de l’arribada del digital feia la cobertura gràfica de la Catalunya Central per a Regió 7 i per a El Periódico de Catalunya.
      També he col·laborat amb les entitats i les institucions locals que m'ho han demanat. 

 
Sempre t'ha interessat preservar la memòria gràfica del poble.
 
Sí, sempre m'ha interessat recuperar fotografies antigues, perquè expliquen moments concrets de la història del poble. Abans encara era habitual trobar-ne entre els objectes que la gent llençava. També me n'han donat particulars i n'he adquirit alguna. Avui, però, la difusió d'aquest material exigeix molta més cura pels drets d'imatge i la gestió dels arxius.
 
L'estudi et va portar a implicar-te en molts àmbits de la vida del poble. Va ser una evolució natural?
 
Quan ets fotògraf en un poble acabes coneixent molta gent. Una cosa porta a l'altra; i si et demanen un cop de mà, normalment hi acabes participant.
 
L'Associació de Comerciants va ser una altra d'aquestes iniciatives. Com la recordes?
 
Fa uns trenta anys també vam impulsar l'Associació de Comerciants de Balsareny juntament amb en Toni Fernàndez, en Salvador Bartomeus, i en Josep Montoya. Estàvem molt vinculats a la Cambra de Comerç de Manresa i a la Unió de Botiguers de Catalunya, cosa que ens permetia organitzar cursos i promocionar el comerç local. Vam editar una guia de telèfons, vam impulsar activitats per Nadal i vam participar en iniciatives com la Fira de Primavera, entre altres coses.
 
Després de més de quaranta anys darrere la càmera, amb què et quedes?
 
Amb haver pogut convertir una afició en la meva professió. Ha estat un privilegi. Ara toca tancar aquesta etapa i fer-ho amb la satisfacció d'haver gaudit de la feina durant tots aquests anys. I, si he de ser sincer, tampoc trobaré a faltar tota la paperassa administrativa.
 
Moltes famílies de Balsareny deuen tenir alguna fotografia teva. Què representa això per a tu?
 
Sí, segurament. Amb els anys he fotografiat diverses generacions de moltes famílies. Ha estat un goig formar part, d'alguna manera, dels seus records.
 
Entrevista: Lluïsa Coma
Fotos: Estudi Jordi Sarri 

Ara fa... 32 anys. Incendis a mig Catalunya

 

El matí 4 de juliol de 1994 es va declarar un incendi a Sant Mateu de Bages. El foc es va anar estenent ràpidament per la comarca en totes direccions, i el fet que simultàniament hi havia incendis a Montserrat, Sant Miguel del Fai, Sant Quirze del Vallès i algun altre indret, juntament amb la manca de mitjans d’aleshores, va fer que els bombers no apareguessin per aquest incendi fins a la tarda del dia 5, quan ja s’havia unit amb un altre foc iniciat a Gargallà i Casserres.

 
Es va parlar aleshores que entre els dos incendis van cremar 70.000 hectàrees a les comarques del Bages i del Berguedà, de les quals 800 corresponien al terme de Balsareny. En el Sarment d’aquell mes (núm. 218) dedicàvem nou pàgines a analitzar i explicar què havia passat. N’hem seleccionat aquests fragments de l’editorial:

 
«La setmana del 4 de juliol de 1994 la recordarem molt de temps al Berguedà i al Bages, a més de molts altres indrets dels Països Catalans i d'Espanya, on el foc va fer grans estralls. A Balsareny va arribar un front del gran incendi forestal que, iniciat a Sant Mateu de Bages, a la Serra de Castelltallat, s'havia estès en totes direccions: cap a Camps, Fonollosa i Sant Joan de Vilatorrada, cap a Pinós del Solsonès i cap als termes de Súria, Callús, Santpedor i Castellnou de Bages, fins arribar, per les Vilaredes, a Argençola i Balsareny, on ha devastat els boscos del Mas Tosquer, el Colell, el Solà, Candàliga i la Seuva, en total unes 800 hectàrees, abans de passar, per sobre Sobirana, cap a l'Oliva, ja en terme del Mujalt. [...]

 
»Durant cinc dies de tensió i neguit, un combat desigual de persones contra flames posava moltes coses a prova i en entredit. A l'escalfor de la lluita, la prioritat essencial era de deturar el foc com fos. Vèncer la natura desfermada, que ens agredia i ens posava en greu perill. [...]

 

»El sentiment més estès, aquells tres primers dies, fou d'una desolada indignació. No tant per l'escassa dotació de mitjans, especialment aeris, del nostre tan "perfecte" pla de prevenció d'incendis forestals, sinó per les prioritats que hom va assignar als escassos recursos que hi havia. [...]

 
»Mentre deixaven cremar els boscos de Sant Mateu i de Serrateix, el foc s'anava fent més i més gran, cada dia que passava més difícil de controlar, i per lluitar-hi només hi havia pagesos i voluntaris, molts, i bombers, tothom amb escassíssims mitjans.»
 
De fet, aquell foc va provocar un canvi de protocols d’actuació i una forta inversió en mitjans d’extinció d’incendis, una millora que s’ha fet evident al llarg de les últimes dècades. Tot i això, no va evitar que l’any 2005 es tornessin a cremar mes de 800 Ha. del terme de Balsareny, la major part de les quals  s’havien salvat de l’incendi de 1994.
 
Selecció: Joan Prat
Fotos: Sarment, juliol 1994

Quim Junyent, campió d’Europa i MVP del torneig

 

 

El futbolista balsarenyenc Quim Junyent, que fins al passat mes de juny ha format part del FC Barcelona i que acaba de fitxar per la UD Almeria per a les properes temporades, ha viscut un dels moments més brillants de la seva encara jove carrera esportiva.
 
Aquest mes de juliol ha participat en el Campionat d’Europa de seleccions nacionals sub-19, disputat a Gal·les, on ha exercit de capità de la selecció espanyola. El seu lideratge, la qualitat del seu joc i el seu compromís han estat determinants perquè Espanya es proclamés campiona d’Europa.

 
La seva magnífica actuació no ha passat desapercebuda. A més d’aixecar el títol continental, Quim Junyent ha estat distingit amb el premi de MVP (Millor Jugador del Torneig), un reconeixement que l’acredita com el futbolista més destacat de la competició. 

 
Els elogis han estat unànimes. El diari Regió7, per exemple, titulava: «Quim Junyent, la jugada de sacrifici d’un MVP europeu de Balsareny», i destacava que «el centrecampista bagenc, campió continental sub-19 i millor jugador del torneig, ha apostat per sortir de la zona de confort del Barça per revaloritzar-se a l’Almeria», en referència a la seva decisió d’emprendre una nova etapa esportiva.

 
Des del Sarment, on hem tingut el plaer d’entrevistar-lo i parlar-ne en diverses ocasions i de seguir ben de prop la seva trajectòria des dels seus inicis, ens sentim especialment orgullosos dels seus èxits. Per això volem felicitar ben sincerament en Quim Junyent per la consecució del Campionat d’Europa i pel merescut guardó de millor jugador del torneig.
 
Li desitgem, igualment, molta sort en aquesta nova etapa que ara enceta a la UD Almeria. Estem convençuts que, amb el talent, el treball i la humilitat que sempre ha demostrat, continuarà fent gaudir els aficionats al futbol i portant ben amunt el nom de Balsareny.
 
Sarment
Fotos: RFEF / Família Junyent

Festa de Sant Cristòfol a Balsareny

 
En una jornada ben calorosa típica del mes de juliol, es va tornar a celebrar a Balsareny, com a tants altres pobles, la festa de Sant Cristòfol, patró dels conductors i protector dels viatgers; també és patró dels geganters.

 
Al nostre poble es va celebrar el dia 11, l’endemà del patró, com cada segon dissabte de juliol. Com de costum, els vehicles es van concentrar a la zona del pavelló municipal i cap a tres quarts de vuit del vespre van començar a desfilar per diversos carrers, donant la volta pel polígon de la Coromina i després pujant cap dalt al poble, per la carretera de Moià, la carretera de Manresa i Berga i els carrers Travessera, Balmes i Àngel Guimerà, fins arribar a la plaça de l’Església, on va tenir lloc la tradicional benedicció a càrrec de Mn. Marc Majà, així com la salutació de l’alcalde, Isidre Viu, als conductors.

 
Enguany hi van participar més de cinquanta vehicles, força més que l’any passat; la majoria lògicament eren cotxes, però també algunes motos, bicicletes i fins i tot algun patinet. Com sempre, en fer la benedicció, alguns membres de l'associació Sant Cristòfol, ajudats per companys del Consell Parroquial, van lliurar una bosseta a cada conductor amb la medalla del sant, acompanyada d’un bolígraf i caramels. Els donatius que es van recollir enguany s’han destinat a ajudar els afectats pels terratrèmols de Veneçuela, que s’hi faran arribar a través de Càritas.
 
Finalment, per arrodonir la festa, i com cada any, hi va haver un lluït ball a la plaça de l’Ajuntament, amenitzat pel conegut Joan Vilandeny. A la mitja part hi va haver coca i mistela per a tothom.
 
Text: Isidre Prat
Fotos: Maribel Andreu / Isidre Prat

Contaminació acústica

 

Quan parlem de contaminació, sovint pensem en la pol·lució de l’aire i en la contaminació de l’aigua, del sòl o del subsol. Tanmateix, la contaminació acústica és una altra forma de degradació ambiental que genera conseqüències per a la salut i el benestar.
 
Als pobles ho solem tenir millor que a les grans ciutats. No hem de suportar el brogit dels motors accelerant a cada canvi de semàfor les vint-i-quatre hores del dia.
 
També és veritat que encara podríem millorar. Sobretot a la nit i, especialment, a l’estiu: qui no dorm com una marmota pot tenir dificultats per agafar el son, o despertar-se i no poder-lo tornar a conciliar pel soroll d’alguns joves motoristes que donen voltes massa ràpid pels carrers del poble a hores en què molta gent sol dormir.
 
Ben segur que bona part dels qui protagonitzen aquest soroll no pretenen generar molèsties: hi ha qui se sent atret per córrer, fins i tot per jugar a fer curses. No tothom té facilitat per posar-se al lloc de l’altre i entendre, per empatia, que si li ho fessin a ell també li incomodaria. Potser, sense adonar-se’n, està molestant amics i coneguts a qui, en cap cas, voldria perjudicar.
 
També en aquest aspecte, l'educació és essencial per desenvolupar l'empatia i la consideració envers els altres. L’educació, entesa en el sentit més ampli de com s’entenia tradicionalment: com el treball col·laboratiu dels diferents agents educatius de la comunitat i en els diferents escenaris. En altres paraules: educa l’escola, però també educa, per descomptat, la família, i eduquen les entitats, les institucions... Tots som, de fet, agents educatius, susceptibles d’educar i de ser educats. I s’educa en els diferents espais on ens movem: a cada casa, a l’escola, al barri, al poble, a tot arreu on hi ha algú més.
 
La família és un lloc privilegiat per fer entendre que els nois i les noies poden tenir un bon marge de llibertat, però que una línia vermella és generar malestar als altres. Hi ha límits que no es poden traspassar, ni ells ni ningú.
 
L’escola té l’encàrrec de treballar l’empatia i la consideració envers els altres, tant en general com, sobretot, a partir de situacions concretes com les que ens ocupen.
 
Els ens públics, els vigilants nocturns, els veïns i les veïnes, tota la comunitat assenyada, hi tenim alguna cosa a dir i a fer. Com ve a dir un proverbi tradicional africà: «Per educar un menor cal tota la tribu».
 
Si fos el cas que fallessin les estratègies purament educatives, sempre és possible complementar-les amb altres mesures, per evitar que es transgredeixi una norma raonable que ve a dir que, als pobles, i més a la nit, no podem córrer més del compte ni superar uns decibels establerts. De fet, és prescriptiu.
 
Balsareny Educa