Caminada per la Fageda d'en Jordà

 

Com és habitual, el grup de marxa nòrdica de Balsareny va tancar la temporada fent una sortida pròpia per als caminants de la nostra població.
 
Aquesta vegada ens vam aplegar 43 persones i vam anar a la Garrotxa, per passejar per la famosa Fageda d’en Jordà, cantada pel poeta Joan Maragall, un magnífic bosc de faigs situat damunt una colada de lava procedent dels volcans del Croscat i de Santa Margarida, i vam passar per l’església romànica —ampliada al segle XVIII en estil neoclàssic— de Sant Miquel Sacot, en terme de la Cot, al municipi de Santa Pau.

 
Va ser una passejada molt bonica i ens va fer molt bo. Agraint la col·laboració de l’Ajuntament de Balsareny i al Centre Excursionista de Balsareny, ens vam acomiadar així de la temporada, tot esperant reprendre les caminades de marxa nòrdica de la Diputació el proper mes de novembre.
 
Text i fotos: Alfred Selgas

Biblioteca Pere Casaldàliga. Activitats de l’abril

 

 
El 23 d’abril, la Biblioteca va quedar plena de gom a gom amb el lliurament dels premis del Concurs Literari de Sant Marc 2026. Un acte organitzat per la regidoria de Cultura, amb la col·laboració de la Biblioteca i del Cercle Cultural de Balsareny, dins dels actes de Sant Jordi i de la Festa Major.

 

Els premiats de les diferents categories del certamen, enguany dedicat a la poesia, sortien a recitar les seves creacions, i Isidre Viu i Glòria Casaldàliga, com a representants de l’Ajuntament, els felicitaven tot fent-los entrega dels obsequis: a més d’un diploma, una rosa i una bossa de Sant Jordi, els petits rebien un conte, i els grans, un val per a un esmorzar i un llibre de la seva elecció a la llibreria La Tempesta.

L’acompanyament de l’Escola de Música Mossèn Joan Bajona va acabar d’arrodonir la tarda: els cors Merlets I i Merlets II van interpretar cançons com No soc una bruixa, d’Ivan Garriga; i Sort de tu d’Oques Grasses; i Júlia Marquès va tocar Impossible, de James Arthur, al piano. Ja ho veieu, tots els talents del poble conjugats en una estona encantadora. Felicitats un cop més a tots els guardonats i guardonades. Per molts anys més de cultura i literatura!

 
Dimarts 28 va ser jornada de clubs de lectura: al matí ens trobàvem virtualment amb els amics d’Ampans per comentar Heidi, en la seva versió en Lectura Fàcil, publicada recentment per Adapta Editorial. Reviure les aventures de la Heidi als Alps i a Frankfurt ens va portar a tots molts records d’infantesa. Aquella mateixa tarda es reunia a la Biblioteca el club de lectura de novel·la per parlar de Plovien Ocells, de Jocelyne Saucier: una novel·la breu però farcida d’emocions i d’uns personatges memorables que, amb el rerefons històric dels grans incendis ocorreguts al nord d’Ontario a principis del segle XX, conflueixen en un relat esplèndid sobre l’amistat i l’amor en la vellesa i, molt especialment, sobre el dret a puntuar lliurement la pròpia vida. L’estem recomanant a tort i a dret. Us advertim que és probable que en sentiu a parlar si passeu per la Biblioteca!

 
L’endemà, l’Hora del conte, amb el títol Josefina, va convocar els més petits i les seves famílies. Montse Valentí, de Moon Teatre, ens va explicar la història de la gallina Josefina, que vol aprendre a pondre un ou de seguida. Encara no sap que les coses més valuoses sovint arriben a poc a poc i quan menys les esperem. Després del conte, els nens i nenes van pintar en un ou de paper allò que més desitjaven tenir o fer.
 
Text i fotos: Elena Mendoza/ Ana Pérez

Homenatge a mossèn Climent Forner

LA VEU DEL CAMPANAR
 

 
El dia 26 d’abril, a l’escola Vedruna EDN, de Navàs, va tenir lloc un acte de reconeixement i agraïment a mossèn Climent Forner, nascut a Manresa el 1927 i que  va morir el 3 de gener de 2026 a Berga, ciutat a la qual se sentia totalment lligat: “Sóc berguedà i em sento berguedà: no puc fer-hi més”. Entre els assistents, bàsicament de Navàs, hi havia també familiars i amistats vinguts de fora.
 
Cinc persones van parlar de Mn. Climent, “el sacerdot-poeta”, “el poeta-sacerdot”. Mn. Antoni Quesada, company del mossèn i actual rector de Navàs, va recordar-nos algunes característiques de la seva personalitat: home proper, de bon tracte, acollidor, comprensiu, preocupat per la persona, discret, respectuós… De la seva intensa activitat pastoral, sobretot a Navàs (31 anys) i a  Viver i Serrateix i Sant Joan de Montdarn (34 anys), en va destacar la predicació clara, entenedora i valenta; les misses acurades i familiars; la participació dels seglars en la vida de l’Església, i l’atenció als nouvinguts, acollint-los, escoltant-los, ajudant-los. Resumint: va creure i va impulsar la renovació que proposava el concili Vaticà II.
 
Josep M. Badia ens va parlar de la “perfecta encarnació del Mossèn amb Navàs” (Lluís Badia). Ell mateix ho proclamava: “M’he fet i m’he sentit un navassenc més”. Destaquem la seva labor als inicis del Col·legi Sant Josep i “el seu esforç per consolidar l’Escola Professional Diocesana”. Fou “un entusiasta dinamitzador del Casal Jesús Obrer, d’on van sorgir i van ser acollides tantes entitats del poble. Va promoure moltes obres materials: les millores a l’església parroquial, la construcció de la capella del barri de Cal Miquel, la Llar, el Casal Sant Genís i el gran suport de la Parròquia a la Residència d’Avis (1984)”. Badia va acabar les seves paraules valorant “l’immens privilegi de ser testimonis de l’activitat pastoral i de l’obra literària” del mossèn, tan àmplia i variada.
 
Maria Estruch ens va parlar de l’obra poètica de Mn. Climent. Va relacionar-lo, per l’estil, per la temàtica i per la proximitat al poble, amb els nostres poetes: Verdaguer, Carner, Forner; Llull (que rima amb L’Ull de Taüll…). Parlem dels poemes, i també de la prosa, la narrativa, la crítica o els contes populars. Va dominar l’escrit, també dominà l’oral: recitant versos amb una memòria prodigiosa o narrant rondalles de por a xics i a grans! Transcric literalment les paraules finals de la Maria: “Un poeta fonamental i imprescindible de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX i el primer quart del XXI, que inexplicablement no s’estudia a les escoles ni als instituts ni a les facultats…”
 
Jaume Huch, editor i, sobretot, un gran amic del mossèn, va lamentar que “tot i ser un dels grans poetes catalans del segle XX, no ha estat sempre prou reconegut. Malauradament, el fet de ser capellà ha condicionat la recepció de la seva obra…” No ha estat prou valorat a nivell de país, i va deplorar que una part de la premsa nacional ni tan sols es fes ressò del seu traspàs. Però Climent va tenir sempre molt clara la seva identitat humana i sacerdotal. La seva poesia combina espiritualitat, humor i compromís amb la llengua i amb el país. La seva obra presenta una varietat de temes i registres impressionant. Per això, la va ordenar en tres grans volums temàtics: L’Ull de Taüll, poesia mística; Liridunvau, liridonvon,  humorística i satírica; i Carrer Major, 20, lírica i popular. Jaume Huch acabava reconeixent Forner com “un dels grans poetes que ha donat el nostre país… En certa manera, hauríem de ser capaços de retornar-li tot el que ens ha donat. I això comença mantenint viva la seva obra!”.
 
Va tancar el torn dels parlaments Jaume Casals, alcalde de Navàs. Va definir Mn. Climent amb cinc paraules: Creença: sempre compromès amb la fe que professava. Paraula: tenia un domini total de la paraula que l’ha portat a ser considerat un dels millors escriptors en la nostra llengua. Llengua: “Jo ho he donat tot per la llengua”, digué en una ocasió. Ja al Seminari, l’any 1951!,  junt amb altres companys, van crear la revista L’Infantil, per promoure en el món dels infants l’aprenentatge i l’ús de la nostra llengua. Poble: Mossèn Climent va fer poble creant espais on transmetre cultura. En destaquem la seva darrera construcció: el Casal Sant Genís, actualment propietat de l’Ajuntament. País: a la pregunta que li van fer sobre Com veu el futur de Catalunya?, va respondre: “Jo no renunciaré mai al somni d’una Catalunya lliure i sobirana. Hi ha moltes boires: optimista no, estic esperançat, això sí!”
 
L'acte va acabar amb unes emotives paraules de Josep M. Simó agraint a mossèn Climent la bona  relació i sintonia que va tenir sempre amb el Grup Escènic Navàs, organitzador d’aquest homenatge.
 
Mn. Antoni Quesada
Foto: Albert Obradors

Èxit de la Caminada Popular 2026

 

Enguany la tradicional Caminada Popular de Balsareny ha arribat a la seva trenta-vuitena edició. Està organitzada pel Centre Excursionista, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Balsareny, l’Institut Escola Guillem, la Impremta Orriols, el Sindicat de Pagesos i la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes).

 
Es va celebrar el diumenge 17 de maig. Després d’una setmana molt variable, pel que fa al temps, el diumenge va lluir el sol i, sense gaire calor, va anar molt bé per caminar. Hi van participar 275 persones, una xifra molt semblant a la de 2024 (285 persones), mentre que l’any passat va baixar molt (fins a 165 persones) per causa del mal temps.

 
Com de costum, el tret de sortida es va donar a les 8 del matí a la plaça de l’Església, on calia fer prèviament les inscripcions, després de menjar coca i begudes, per agafar una bona energia. Igual que en els darrers anys, hi va haver una caminada curta, d’uns 8 km, i una de llarga, de 14 km.

 
El recorregut va transcórrer bàsicament pel costat nord-oest del terme municipal. El primer tram va ser comú per a tothom: es travessava el poble fins a prop del pont dels Traginers, on es baixava per l’esquerra i es seguia per la riera del Mujal, en sentit oest, fins arribar al Collet del Nado. Es pujava l’anomenat “turó de les tombes”, entre aquesta masia i Sobirana, al cim del qual hi ha una necròpolis medieval. Des d’allà es baixava, en direcció al Mujal, travessant la riera, fins a les Cases Noves, on hi va haver el típic esmorzar, amb botifarra i vi.

 
Després hi va haver una bifurcació: la caminada llarga va seguir fins a les ruïnes de l’antic Castellot del Mujal, per girar cap a l’est, seguir una carena fins a la serradora Caus i baixar cap a la Torre del Gil. En canvi, la curta va baixar pel dret des de les Cases Noves cap al sud-est, fins arribar a una cruïlla propera a la Torre del Gil. En aquest lloc, on es van trobar els dos recorreguts, hi havia un punt d’avituallament, amb taronges per a tothom.

 
Després va venir un tram comú per a totes dues caminades, passant per la Torre del Gil, de prop d’un quilòmetre, fins a tornar a trobar la riera del Mujal, punt en què hi havia una nova bifurcació: els de la caminada llarga van travessar l’autovia per un túnel de desguàs apte per a vianants i es va seguir fins al Castell, d’on es va baixar pel costat oest, passant per la Torreta i el camí de les capelles, fins a l’antiga palanca sobre la riera i així tornar a la plaça pel túnel de l’Ajuntament. En canvi, els de la curta van seguir per un camí vora la riera; després, passant pel mateix tram que al principi, però al revés, van anar prop del pont dels Traginers , i d’aquí cap a la plaça de l’Església. En conjunt, va ser una caminada que seguia molt el traçat de la riera del Mujal; de fet, aquesta apareixia cada dos per tres.

 
Els darrers caminants van arribar a la plaça cap al migdia. Allà hi va haver un aperitiu per a tothom i es va lliurar un record a cada participant, que enguany era un petit test amb una planta que es podia replantar després en una torreta més gran. Es van repartir exemplars de quatre espècies medicinals: l’espernallac, l’orenga, la sajolida i la tarongina.

 
Com sempre, els rètols sobre les principals herbes, arbustos i arbres del nostre entorn van resseguir diferents trams del recorregut.

I també, com ja és tradicional, a la tarda, com a cloenda de la jornada, a la sala petita del Sindicat, hi va haver la projecció de fotografies tirades durant el matí en diferents punts del recorregut de la caminada; i després l’audiovisual sobre una expedició feta el 2025 pel Centre Excursionista de Balsareny al pic de Bastiments, de 2.881 metres d'altitud. 

Text i fotos: Isidre Prat Obradors

Repte núm. 113

Per fer un mosaic com el de la figura calen 13 rajoles. Aquest mosaic es caracteritza per tenir una creu grega amb una amplada de 5 rajoles. Seguint el mateix patró, quantes rajoles caldrien per fer un mosaic d’amplada 73 rajoles?
 

 

Salut i lògica.

 
Roc Carulla
Solució al Repte núm. 112: 102.001 (cent dos mil u).

Slim Safont i Wedo Goás, artistes i muralistes de professió

Wedo Goás

 

L’artista berguedà Slim Safont i en Wedo Goás, de procedència gallega, han convertit el mur de la residència El Carrilet d’Ampans en un recorregut visual per la memòria del transport a Balsareny. El projecte uneix art urbà, història local i participació ciutadana.
 
Un mural amb memòria ferroviària
 
Slim Safont i Wedo Goás han pintat el mur de formigó de la residència El Carrilet. El mural esdevé un llibre d’imatges que recorre la memòria del transport a Balsareny: des dels carros fins al tren del Carrilet, tant de mercaderies com de viatgers, un tren que durant anys va marcar la vida del poble. No és casualitat que l’obra s’hagi realitzat precisament en aquest indret, ja que la residència ocupa l’espai de l’antiga estació.
 
Aquest projecte és una línia del temps temàtica construïda a través d’imatges i ha nascut de la col·laboració entre l’equip de govern de l’Ajuntament, els artistes i la residència. A més, va incloure una jornada participativa amb els residents, als quals se’ls va explicar el projecte i van poder pintar una part del mural.
 
El procés de producció ha estat ràpid, però molt elaborat: primer es va aplicar una capa d’imprimació; després es va quadricular l’espai i, durant la nit, es van projectar les imatges per dibuixar-ne l’esquema. Finalment, tota l’obra es va pintar a mà alçada.
 
Slim Safont i Wedo Goás ens han explicat que els ha agradat participar en aquest projecte perquè les imatges “estan ben triades i comuniquen molt bé una història local”. També han destacat la bona comunicació amb els impulsors i el fet de treballar sobre una proposta molt definida.

Slim Safont

 

Dels grafits al muralisme
 
Però, qui són aquests artistes?
 
L’ Slim Safont ja a l’escola i a l’institut dibuixava durant les classes, encara que això no sempre agradava als professors. Amb només 12 o 13 anys va adoptar el nom d’Slim com a grafiter. Tot i que a Berga no s’oferia Batxillerat artístic, posteriorment va cursar Belles Arts a la universitat, demostrant que la motivació artística sempre havia estat present en ell. Allà ja es van conèixer amb en Wedo. Tots dos venien del món del grafit i els interessava la pintura en gran format.
 
Consideren que el grau de Belles Arts era excessivament conceptual i que oferia poques eines per a la vida professional. Per això, tant ells com altres companys es defineixen en bona part com a autodidactes. El seu progrés l’atribueixen a les hores d’esforç i treball que hi han esmerçat, així com a la possibilitat d’haver pogut treballar amb altres artistes.

 

L’Slim cap als 22 o 23 anys va començar a dedicar-se professionalment al muralisme. Una estada de dos mesos als Estats Units va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Des d’aleshores ha pintat a dinou països, entre els quals Xile, Alemanya, Suècia, França o Itàlia.
 
En Wedo també és un muralista amb una trajectòria consolidada, a qui li agrada captar la cultura i les problemàtiques socials en les seves obres: li interessa reproduir la mitologia dels llocs que li expliquen. Té murals per llocs d’Europa, Àfrica i Àsia. També ha treballat en escenografia i disseny en la part visual del món musical.

Actualment treballen en l’empresa Simultanis i els contractes els fan sobretot a través de festivals, ajuntaments i institucions. Amb els anys han desenvolupat un estil propi i un discurs artístic personal que els permet gaudir de més llibertat creativa. Les ciutats i entitats els conviden perquè volen tenir una obra original seva.

 
Els seus encàrrecs poden ser privats —decoració, marques, logotips o escenografies— o públics, especialment vinculats a la memòria local, les tradicions i la cultura popular. Els seus murals tenen una doble lectura: vistos de lluny mostren la imatge global gairebé fotogràfica; vistos de prop revelen la força de la pinzellada i el traç, elements essencials del llenguatge pictòric que desenvolupen.
 
A més dels murals, cadascú evoluciona en un àmbit més personal. L’Slim participa en exposicions i galeries d’art, com la Sala Parés, així com en altres mostres a París o Itàlia. En aquests espais presenta fotografies, vídeos del procés creatiu i pintures a l’oli. Sovint incorpora codis QR perquè el públic pugui connectar amb el procés de producció de les seves obres.
 
En Wedo en el treball d’estudi fa maquetes per a projectes; ara ja en té una bona col·lecció i també vol exposar-les. La part escultòrica sempre li ha interessat.
 
L'art com a mirada social
 
L’Slim (amb qui vam mantenir més conversa per raons d’horari) ens va explicar que entre les seves influències cal destacar el muralista mexicà Diego Rivera, conegut per les seves obres de fort contingut social en edificis públics de Ciutat de Mèxic. Moltes de les creacions de Slim també tenen una mirada crítica i social, probablement la vessant creativa més personal i la que més el satisfà. Li agrada arribar a un barri o a un país, observar el paisatge, l’entorn i les persones, parlar amb la gent i construir un fil conductor que acaba inspirant la seva obra.
 
Tant l’un com l’altre coincideixen que el seu interès no és només decorar ciutats, sinó transmetre un missatge. Aquesta manera de treballar al carrer també els permet parlar amb la gent i compartir el procés creatiu amb les persones que observen l’obra.

 

Participació d’alguns residents del Carrilet d’AMPANS
 
Un grup de set residents van participar pintant una part del mural amb pinzell o corró. Al principi aquests joves es mostraven seriosos, se’ls va explicar el procés i ben aviat es van animar a fer preguntes. Tot seguit, tres o quatre es van animar a pintar i els van ajudar a cobrir les parts planes del mural. La jornada participativa també va donar al projecte una dimensió humana i comunitària, fent que els residents poguessin sentir el mural com una obra una mica seva.

 
L’ Slim, en la conversa, transmet calma, precisió i unes idees molt clares, una quietud que contrasta amb el ritme intens de producció que exigeix el muralisme. En Wedo té una mirada viva i encomana entusiasme quan parla de l’obra i de l’objectiu del muralisme. La pintura, en el cas d’ells dos, sembla anar més enllà de l’ofici. Els viatges, les experiències i el contacte amb realitats diferents alimenten una obra que combina sensibilitat social i recerca personal.
 
Slim i Wedo, us desitgem una llarga trajectòria en aquesta professió cada vegada més reconeguda dins el món artístic. Heu aconseguit crear una signatura pròpia i una obra amb personalitat. Segurament molts veïns de Balsareny s’han aturat aquests dies per observar-vos treballar i felicitar-vos per una obra que ja forma part del paisatge urbà del poble.
 
Lluïsa Coma, Isidre Prat i Alfred Selgas
Fotos: Sònia Orriols, Alfred Selgas, Lluïsa Coma, Isidre Prat  

Tempo: ‘Un vestit nou per a l’emperador’

 

 
El dia 3 de maig el Cicle Tempo d'espectacles per a tots els públics ens va oferir  l’obra Un vestit nou per a l'emperador, de la companyia La Pera Llimonera.
 
Es tracta d’una adaptació lliure i fins i tot satírica del popular conte de Hans Christian Andersen; una divertida i esbojarrada versió d’un dels seus grans clàssics, que va posar damunt de l’escenari la hipocresia i la mentida de la nostra societat, contraposant-hi la sinceritat de la infantesa.

 
Hans Christian Andersen va publicar l’any 1837 un conte anomenat El vestit nou de l’emperador.  L’argument consisteix bàsicament en l’obsessió d’un emperador per demostrar el seu poder a través del luxe i l’aparença.
 
L’emperador d’Andersen va encarregar a dos sastres el vestit més fi del món a canvi d’una gran recompensa. Aquests el van enganyar, dient-li que el vestit estava fet d’una tela màgica que era invisible per als estúpids.

 
L’emperador es va emprovar l’inexistent vestit i no es va atrevir a dir que no el veia per por de ser considerat com a ximple; i més després dels elogis que va rebre dels seus ministres, que tampoc no van gosar admetre que no veien res.
 
L’emperador va sortir en desfilada i la gent no gosava dir res: tothom estava assabentat de les propietats de la tela, i temien posar de manifest la seva estupidesa. No va ser fins que un nen va exclamar que l’emperador anava nu, que el públic va esclafir en rialles.

 
El missatge del conte d’Andersen és ben clar: alerta contra la vanitat que amaga la buidor i contra la hipocresia que impedeix dir les veritats més òbvies. Tan sols un nen, que encara no està sotmès als prejudicis socials, és capaç d’expressar el que pensa sense tenir por de l’opinió dels altres. És, doncs, un advertiment que ultrapassa el marc de la ficció, ja que és vigent pertot arreu i a totes les èpoques, i també ens interpel·la avui i aquí.
 
Jordi Vilanova
Fotos: La Pera Llimonera