Ara fa... 32 anys. Incendis a mig Catalunya

 

El matí 4 de juliol de 1994 es va declarar un incendi a Sant Mateu de Bages. El foc es va anar estenent ràpidament per la comarca en totes direccions, i el fet que simultàniament hi havia incendis a Montserrat, Sant Miguel del Fai, Sant Quirze del Vallès i algun altre indret, juntament amb la manca de mitjans d’aleshores, va fer que els bombers no apareguessin per aquest incendi fins a la tarda del dia 5, quan ja s’havia unit amb un altre foc iniciat a Gargallà i Casserres.

 
Es va parlar aleshores que entre els dos incendis van cremar 70.000 hectàrees a les comarques del Bages i del Berguedà, de les quals 800 corresponien al terme de Balsareny. En el Sarment d’aquell mes (núm. 218) dedicàvem nou pàgines a analitzar i explicar què havia passat. N’hem seleccionat aquests fragments de l’editorial:

 
«La setmana del 4 de juliol de 1994 la recordarem molt de temps al Berguedà i al Bages, a més de molts altres indrets dels Països Catalans i d'Espanya, on el foc va fer grans estralls. A Balsareny va arribar un front del gran incendi forestal que, iniciat a Sant Mateu de Bages, a la Serra de Castelltallat, s'havia estès en totes direccions: cap a Camps, Fonollosa i Sant Joan de Vilatorrada, cap a Pinós del Solsonès i cap als termes de Súria, Callús, Santpedor i Castellnou de Bages, fins arribar, per les Vilaredes, a Argençola i Balsareny, on ha devastat els boscos del Mas Tosquer, el Colell, el Solà, Candàliga i la Seuva, en total unes 800 hectàrees, abans de passar, per sobre Sobirana, cap a l'Oliva, ja en terme del Mujalt. [...]

 
»Durant cinc dies de tensió i neguit, un combat desigual de persones contra flames posava moltes coses a prova i en entredit. A l'escalfor de la lluita, la prioritat essencial era de deturar el foc com fos. Vèncer la natura desfermada, que ens agredia i ens posava en greu perill. [...]

 

»El sentiment més estès, aquells tres primers dies, fou d'una desolada indignació. No tant per l'escassa dotació de mitjans, especialment aeris, del nostre tan "perfecte" pla de prevenció d'incendis forestals, sinó per les prioritats que hom va assignar als escassos recursos que hi havia. [...]

 
»Mentre deixaven cremar els boscos de Sant Mateu i de Serrateix, el foc s'anava fent més i més gran, cada dia que passava més difícil de controlar, i per lluitar-hi només hi havia pagesos i voluntaris, molts, i bombers, tothom amb escassíssims mitjans.»
 
De fet, aquell foc va provocar un canvi de protocols d’actuació i una forta inversió en mitjans d’extinció d’incendis, una millora que s’ha fet evident al llarg de les últimes dècades. Tot i això, no va evitar que l’any 2005 es tornessin a cremar mes de 800 Ha. del terme de Balsareny, la major part de les quals  s’havien salvat de l’incendi de 1994.
 
Selecció: Joan Prat
Fotos: Sarment, juliol 1994

Quim Junyent, campió d’Europa i MVP del torneig

 

 

El futbolista balsarenyenc Quim Junyent, que fins al passat mes de juny ha format part del FC Barcelona i que acaba de fitxar per la UD Almeria per a les properes temporades, ha viscut un dels moments més brillants de la seva encara jove carrera esportiva.
 
Aquest mes de juliol ha participat en el Campionat d’Europa de seleccions nacionals sub-19, disputat a Gal·les, on ha exercit de capità de la selecció espanyola. El seu lideratge, la qualitat del seu joc i el seu compromís han estat determinants perquè Espanya es proclamés campiona d’Europa.

 
La seva magnífica actuació no ha passat desapercebuda. A més d’aixecar el títol continental, Quim Junyent ha estat distingit amb el premi de MVP (Millor Jugador del Torneig), un reconeixement que l’acredita com el futbolista més destacat de la competició. 

 
Els elogis han estat unànimes. El diari Regió7, per exemple, titulava: «Quim Junyent, la jugada de sacrifici d’un MVP europeu de Balsareny», i destacava que «el centrecampista bagenc, campió continental sub-19 i millor jugador del torneig, ha apostat per sortir de la zona de confort del Barça per revaloritzar-se a l’Almeria», en referència a la seva decisió d’emprendre una nova etapa esportiva.

 
Des del Sarment, on hem tingut el plaer d’entrevistar-lo i parlar-ne en diverses ocasions i de seguir ben de prop la seva trajectòria des dels seus inicis, ens sentim especialment orgullosos dels seus èxits. Per això volem felicitar ben sincerament en Quim Junyent per la consecució del Campionat d’Europa i pel merescut guardó de millor jugador del torneig.
 
Li desitgem, igualment, molta sort en aquesta nova etapa que ara enceta a la UD Almeria. Estem convençuts que, amb el talent, el treball i la humilitat que sempre ha demostrat, continuarà fent gaudir els aficionats al futbol i portant ben amunt el nom de Balsareny.
 
Sarment
Fotos: RFEF / Família Junyent

Festa de Sant Cristòfol a Balsareny

 
En una jornada ben calorosa típica del mes de juliol, es va tornar a celebrar a Balsareny, com a tants altres pobles, la festa de Sant Cristòfol, patró dels conductors i protector dels viatgers; també és patró dels geganters.

 
Al nostre poble es va celebrar el dia 11, l’endemà del patró, com cada segon dissabte de juliol. Com de costum, els vehicles es van concentrar a la zona del pavelló municipal i cap a tres quarts de vuit del vespre van començar a desfilar per diversos carrers, donant la volta pel polígon de la Coromina i després pujant cap dalt al poble, per la carretera de Moià, la carretera de Manresa i Berga i els carrers Travessera, Balmes i Àngel Guimerà, fins arribar a la plaça de l’Església, on va tenir lloc la tradicional benedicció a càrrec de Mn. Marc Majà, així com la salutació de l’alcalde, Isidre Viu, als conductors.

 
Enguany hi van participar més de cinquanta vehicles, força més que l’any passat; la majoria lògicament eren cotxes, però també algunes motos, bicicletes i fins i tot algun patinet. Com sempre, en fer la benedicció, alguns membres de l'associació Sant Cristòfol, ajudats per companys del Consell Parroquial, van lliurar una bosseta a cada conductor amb la medalla del sant, acompanyada d’un bolígraf i caramels. Els donatius que es van recollir enguany s’han destinat a ajudar els afectats pels terratrèmols de Veneçuela, que s’hi faran arribar a través de Càritas.
 
Finalment, per arrodonir la festa, i com cada any, hi va haver un lluït ball a la plaça de l’Ajuntament, amenitzat pel conegut Joan Vilandeny. A la mitja part hi va haver coca i mistela per a tothom.
 
Text: Isidre Prat
Fotos: Maribel Andreu / Isidre Prat

Contaminació acústica

 

Quan parlem de contaminació, sovint pensem en la pol·lució de l’aire i en la contaminació de l’aigua, del sòl o del subsol. Tanmateix, la contaminació acústica és una altra forma de degradació ambiental que genera conseqüències per a la salut i el benestar.
 
Als pobles ho solem tenir millor que a les grans ciutats. No hem de suportar el brogit dels motors accelerant a cada canvi de semàfor les vint-i-quatre hores del dia.
 
També és veritat que encara podríem millorar. Sobretot a la nit i, especialment, a l’estiu: qui no dorm com una marmota pot tenir dificultats per agafar el son, o despertar-se i no poder-lo tornar a conciliar pel soroll d’alguns joves motoristes que donen voltes massa ràpid pels carrers del poble a hores en què molta gent sol dormir.
 
Ben segur que bona part dels qui protagonitzen aquest soroll no pretenen generar molèsties: hi ha qui se sent atret per córrer, fins i tot per jugar a fer curses. No tothom té facilitat per posar-se al lloc de l’altre i entendre, per empatia, que si li ho fessin a ell també li incomodaria. Potser, sense adonar-se’n, està molestant amics i coneguts a qui, en cap cas, voldria perjudicar.
 
També en aquest aspecte, l'educació és essencial per desenvolupar l'empatia i la consideració envers els altres. L’educació, entesa en el sentit més ampli de com s’entenia tradicionalment: com el treball col·laboratiu dels diferents agents educatius de la comunitat i en els diferents escenaris. En altres paraules: educa l’escola, però també educa, per descomptat, la família, i eduquen les entitats, les institucions... Tots som, de fet, agents educatius, susceptibles d’educar i de ser educats. I s’educa en els diferents espais on ens movem: a cada casa, a l’escola, al barri, al poble, a tot arreu on hi ha algú més.
 
La família és un lloc privilegiat per fer entendre que els nois i les noies poden tenir un bon marge de llibertat, però que una línia vermella és generar malestar als altres. Hi ha límits que no es poden traspassar, ni ells ni ningú.
 
L’escola té l’encàrrec de treballar l’empatia i la consideració envers els altres, tant en general com, sobretot, a partir de situacions concretes com les que ens ocupen.
 
Els ens públics, els vigilants nocturns, els veïns i les veïnes, tota la comunitat assenyada, hi tenim alguna cosa a dir i a fer. Com ve a dir un proverbi tradicional africà: «Per educar un menor cal tota la tribu».
 
Si fos el cas que fallessin les estratègies purament educatives, sempre és possible complementar-les amb altres mesures, per evitar que es transgredeixi una norma raonable que ve a dir que, als pobles, i més a la nit, no podem córrer més del compte ni superar uns decibels establerts. De fet, és prescriptiu.
 
Balsareny Educa

Les timbes clandestines del carrer Nou (II/III)

En el capítol anterior vam veure que es va fer arribar una sol·licitud al batlle en què se li demandava que prengués les mesures oportunes davant el fet punible que es jugava a les cartes de forma il·legal al carrer Nou.
 
Davant d’aquest fet, el 30 de gener del 1679 van ser citats a declarar diversos sospitosos. Un dels interrogats fou Magí Porta, pagès de 47 anys. Digué: “Senyor lo que puch <dir> sobre lo que me interroga es que he jugat una vegada a resto en casa del  Dr. Antoni Joan Martí del present lloch y no·m recordo lo dia sino que era de festa y al vespre y me apar que jugave en dita ocasio a dit joch ab Joseph Gaxias Onofre Magnet y lo dit Antoni Joan Martí y no me·n recordo de altres y algunes vegadas he jugat al joch del home, camí...? y Truch en dias de festa en casa de Francesc Vilar del present lloch.”
 
El Joc de l’home, “Juego del hombre” en castellà, possiblement es refereix al Joc del renegat ja que la seva dinàmica és similar: juguen tres jugadors amb nou cartes cadascú i segons la combinació de cartes aplegada hom pot decidir si vol ser el renegat, és a dir, el jugador que jugarà sol contra els altres dos.
 
Per la seva banda, el Truc segons el DCVB és un joc de cartes que sol jugar-se entre quatre persones que van dues contra les altres dues, cadascuna de les quals rep tres cartes, i cada bàndol guanya punts guanyant dues bases (guanyar el truc), matant-se les cartes segons un ordre establert.
 
Un altre que també va ser citat a declarar fou Joan Porta, ferrer de 33 anys d’edat. Digué: “Senyor sols puc dir acerca del que me interroga que lo dia de Sant Genís proppassat viu jugar al joch del Resto prop la capella de Sant Genís de Masadella al hereu de Ambros del Pas a Joan Vessany y Magí Porta del present lloc y lo dia de Sant Sylvestre proppassat en casa de Francesc Vilar de dit lloch jugava jo a Resto ab Pere Massanes y Jaume Arola, moliner y Joan Porta.”
 
Veiem com els diferents implicats ens parlen que jugaven al resto. Però el resto no era un joc de naips o cartes en si mateix, sinó que fa referència a fer un envit o aposta d’un jugador en relació a la quantitat de diners que arrisca en la partida. Per tant, jugar al resto era més aviat envidar el resto o fer un vaitot, que consistia en aventurar en una sola jugada tots els quartos que un tenia sobre la taula. Si tenia mala ensopegada i volia seguir entaulat s’havia d’entrampar, que era com fugir del foc i caure a les brases.
 
Com podem veure en els interrogatoris anaven sortint noms de persones que jugaven a cartes i llocs on es jugava. Un altre que va prestar declaració va ser Francesc Solà, el més jove segons la documentació consultada, 30 anys. Feia de teixidor de lli. Digué: “Senyor diferents vegadas y ab diferents personas he jugat a jocs de vasas y en particular a joc de Resto tambe ab diferents personas que jugavem algunas joias com son cunills y perdius y a diners tirats en lo lloch de Balsareny en casa del Francesc Vilar [y en casa del Dr. Martí, nota aquesta, afegida al marge del document] del present lloch amb Lluch Vilar Onofre Magnet Joan Vessany Valentí Vessany y altres que ara no·m recorda qui eran y asso es estat en dies de feyna y festas y a vegadas de nit. Y esta es la veritat per lo jurament que tinch prestat.”
 
El joc de bases (de basa, en castellà baza) fa referència al fet que quan tothom ha fet la seva jugada, qui guanya la partida recull les cartes; al final, guanya el jugador que ha fet més bases. Així mateix, aquest testimoni manifesta que es jugaven algunes joies. Crec que més aviat es refereix a peces de caça menor, com ara conills o perdius, més que no pas a objectes de valor. Pel que fa a “diners tirats”, és molt evident que es tracta d’apostes monetàries.
 
Una de les qüestions que criden l’atenció en la declaració dels diferents interpel·lats és que havien de deixar clar si havien jugat en dies feiners o festius. Aquesta puntualització estava relacionada amb les cerimònies eclesiàstiques, misses i divins oficis de la parròquia, ja que l’autoritat religiosa, a més de condemnar els jocs d’atzar, es mostrava implacable i estrictament severa amb els pecadors que jugaven en diumenges i altres festes de guardar, fent coincidir les partides amb les hores de les litúrgies  o altres actes de culte de l’església. Estava considerat com una ofensa greu a l’obra i voluntat de la divina Providència.

Declaració de Francesc Vilar 

 

Al seu torn, Francesc Vilar, de 60 anys i teixidor de llana, va fer palès: “Senyor per ocasió que jo lo monjo de las campanas de la Ig^a [església] del present lloch lo senyor Rector y obrers de dita Ig^a me han donat y concedit lo joch en adjutori de la paga dels treballs de tocar les campanas y per ço he donat cartas a tants com me han demanadas per jugar atenent que jo no tenia mandato ni orde en contrari, y de haver jugat en ma casa diferents personas es veritat pero no podria jo ara per fe de anomenar a quins jochs jugaven ni quines personas eran ni tampoch puch dir haja vist jugar a joch de Resto perque moltes ocasions falto jo a casa y a vegadas a las nits he vist que alguns a les vellades jugaven vi o ayguardent y io me·n anave al llit y no sabia si mudaven de joch y esta es la veritat per lo jurament que tinch prestat.”
 
D’aquí s’infereix que el rector i els obrers de la parròquia havien donat a Francesc Vilar el joc de cartes com a retribució o donatiu complementari (en adjutori) de la paga de tocar les campanes. Tot seguit, l’home acaba d’espolsar-se les puces del damunt dient que, per descomptat, havia deixat les cartes a tothom que les hi havia demanat perquè ningú li ho havia prohibit expressament. I si algú n’havia fet un mal ús, no era pas cosa seva. Tot plegat, n’hi ha per sucar-hi pa.
 
D’altra banda, amb aquesta declaració es posa de manifest que també s’hi jugaven begudes, fonamentalment xarop de pàmpol i licors espirituosos. En qualsevol cas, Francesc Vilar fou assenyalat per la majoria dels involucrats com l’amo de la tafureria que tenia a casa seva com a alternativa a la prohibició de jugar a cartes a la taverna. Si en aquestes circumstàncies la seva situació personal era compromesa, encara es va agreujar més pel fet que era servidor de la parròquia, aleshores governada pel Dr. Segimon Coromina, a la qual el dit monjo de les campanes amb el seu capteniment immoral, suposadament, deshonrà en gran manera.
 
En aquella època els campaners eren coneguts amb el sobrenom de “monjos”. Aquests feien brandar les campanes quan calia congregar els veïns a una cerimònia litúrgica o ritualisme sacramental; d’altres vegades anunciaven senyals d’alerta i en alguns casos esdevenien un simple avís per actuar en conseqüència. Alguns d’aquests els podem trobar avui molt curiosos, encara que plens de sentit en el seu moment. Així, ventar a la migdiada es tocava en temps calorós: “els mesos d’estiu i sobretot a l’hora de les segues, els pagesos dinaven al camp i feien la migdiada. Per tal que la dormida no fos massa llarga, a les dues de la tarda (es dinava a les dotze) brandaven la campana més grossa. Era el senyal que calia tornar a la feina”[i].
 
El 9 de gener de 1678, un any abans de l’afer de les cartes, Francesc Vilar va ser escollit en un procés d’elecció democràtica, en sufragi restringit als caps de casa, com la persona encarregada de fer repicar les campanes de l’església. Algunes vegades, com en aquest cas, els  campaners compaginaven el seu ofici (Francesc Vilar era teixidor de llana) amb les tasques de sagristà de la parròquia. A més a més de fer batallar les campanes, el “monjo” tenia cura d’endreçar el campanar i era l’encarregat del manteniment del cementiri, cosa que incloïa la feina d’enterramorts, com cavar les fosses per enterrar-hi els difunts...[ii]
 
Alguns dels que van prestar declaració van revelar també que concorrien a jugar a casa del metge del poble, el Dr. Antoni Joan Martí.
[continuarà]

Joan Craviotto

Imatge (Wikimedia Commons): Harriet Backer, Jugadors de cartes, oli sobre tela (1897), Nasjonalmuseet, Oslo.

---

[i] Planes i Vilella, Llorenç. Sarment, 84, gener 1983.
[ii] Orobitg, Jordi. Sarment, 262, juliol-agost 1998.

Sortida ciclista als Pirineus

 
Després d’un parèntesi de cinc edicions, els dies 20 i 21 de juny de 2026 el Club Ciclista Alt Llobregat Pla i Baixada va tornar a posar el motor en marxa de l’autocar als Pirineus.
 
I ho va fer amb uns recorreguts mítics de les etapes del «Tour de France» i amb un clima d’aquells que no va passar indiferent.
 
Sense pluja i amb temperatures per sobre de les normals, els 28 ciclistes participants van iniciar el recorregut de dissabte a la bonica població francesa de Saint-Lary-Soulan.
 
El primer obstacle va ser el Col d’Azet Val Louron, per continuar amb el segon, Col de Lançon, on vàrem fer parada i fonda per dinar.

 

Recuperades algunes de les energies perdudes, ja només ens quedava el Col d’Aspin, des del vessant d’Arreau. I superat aquest últim obstacle, una relaxant baixada fins a l’hotel Le Chalet, a Sainte-Marie de Campan. 

 
Amb la fresqueta del diumenge i des del mateix hotel, vàrem iniciar la pujada al Col du Tourmalet, on vàrem refrigerar el cos per celebrar que tots havíem aconseguit superar aquest monstre dels Pirineus.
 
Vàrem desfer el recorregut de pujada i una remullada a la piscina de l’hotel va ser la recompensa de l’esforç dels dos dies de pedalar.
 
Després, dinar i migdiada a l’autocar, que ens va conduir altre cop  cap a terres catalanes. 
 
I si tot va bé, l’any vinent, més.
 
Text i fotos: Jesús Acevedo

Montserrat: la Calsina

RACONS DEL BAGES I EL MOIANÈS

Els gresos i margues, amb fòssils, de color gris, formant xaragalls. Al darrere, el pic de Sant Jeroni i, a l’esquerra, el pic Cavall Bernat

 
Montserrat: la Calsina
 
L’any passat es va celebrar el mil·lenari del monestir de Montserrat. Tanmateix hem de dir que les roques que formen la muntanya tenen molt més de mil anys: tenen milions d’anys. En parlem aquest mes. També podríem parlar de moltíssims “racons” de Montserrat, però només ens en referirem a un.
 
Quan i com es va formar Montserrat?
 
No penséssiu pas que el massís de Montserrat és un plegament, igual que altres muntanyes ho són, com els Pirineus. Es va formar pels processos d’erosió, transport i sedimentació, provocats pels agents geològics externs, com l’aigua dels rius i el vent.
 
Geogràficament pertany a la Serralada Prelitoral Catalana, i té continuïtat amb la serra de Sant Llorenç del Munt i del Montseny, tot i que totes tres unitats no tenen el mateix origen geològic. La muntanya de Montserrat està formada, com tots sabeu, per una roca estrella, que és el conglomerat; però també presenta gresos, argiles i calcàries intercalades. Es va començar a perfilar al principi del Cenozoic —fa uns 65 milions d’anys.
 
Antigament, hi havia un gran massís (aquest sí, format per un plegament) entre Catalunya i les Balears; i durant l’etapa del Mesozoic (Era Secundària) —entre uns 250 i 65 milions d’anys—, alguns dels rius que naixien en aquest massís anaven cap al que ara és la Depressió Central Catalana, o sigui, l’aigua anava al revés de com ara va, per exemple, en el Llobregat, de sud a nord. Aquests rius van erosionar molt el terreny i van acumular els sediments a la seva desembocadura, formant un delta a la vora del mar que hi havia a la Catalunya Central (una falca de l’Atlàntic).
 
Ja en el Cenozoic, quan es formaven, per plegament, els Pirineus i altres serralades (orogènia Alpina), el massís catalanobalear es va trencar i es van originar grans falles, com el que ara és el Vallès i el Penedès; en tant que, en els materials del delta esmentat, es van produir encavalcaments d’uns estrats sobre els altres, que van fer pujar el terreny, i dos sistemes de fractures verticals que van facilitar l’erosió, per l’aigua i el vent, modelant les agulles que donen la bellesa actual de la muntanya.

Part frontal del forn d’obra de la Calsina

 
La Calsina: transgressions i regressions
 
Un de tants racons de Montserrat és la zona de la Calsina, que pertany a Marganell; per tant, és un racó del Bages. Allà hi ha alguna fita d’interès geològic. La millor ruta per arribar-hi és anar fins a Monistrol de Montserrat i agafar la pujada de la carretera BP-1121 en direcció al monestir. Un cop passat el quilòmetre 9, hi ha un desviament a la dreta que va a la casa de la Calsina (està indicat), on no cal arribar; és just després d’un revolt a l’esquerra. Cal deixar el cotxe allà mateix, en un petit aparcament, vora la carretera. Des de Balsareny hi ha 37 km, passant per l’autopista fins a Sant Vicenç de Castellet.

Part superior del forn, parcialment conservada

 

En aquest punt (coordenades: 41.612919,1,822993) veurem les restes del forn de calç de la Calsina: veiem la part frontal (per on es ficava la llenya) i, per uns esglaons laterals, pugem a la part de dalt, parcialment conservada. A dalt hi ha també una taula amb bancs de fusta; i, al darrera, veurem unes capes de color gris amb recs verticals (semblant a xaragalls) de margues i argiles, separades de tant en tant per capes primes horitzontals de gresos; aquests materials contenen fòssils d’organismes unicel·lulars marins, anomenats nummulits (semblants a monedes). Vora la carretera, en aquest punt, també hi ha roques calcàries grises, amb fòssils de mar com closques. Ens trobem situats just a sota del pic de Sant Jeroni i, a l’esquerra, el Cavall Bernat.

Detall dels xaragalls grisos

 

El tipus de fòssils i el color gris dels materials (conglomerats, gresos, margues, calcàries) ens donen la pista que la sedimentació va ser dins del mar: vol dir que en una determinada època hi va entrar el mar, fenomen anomenat transgressió o invasió marina. De fet, tot pujant des de Monistrol fins al monestir, podem veure que s’alternen zones grises, on hi va haver mar, amb altres zones de materials vermellosos, d’origen continental, que també en diem regressions o retirades del mar (el color vermell indica l’oxidació del ferro que porten, perquè hi havia aire, no aigua). Així, si tornem a baixar, just quan hem fet el primer revolt, esmentat abans, veurem una línia que separa les roques grises, a dalt, de les vermelloses, a sota.
 
No ens pot estranyar que hi hagi aquesta alternança d’entrades i sortides del mar, ja que, com hem dit, el punt de partida de la formació de Montserrat és un delta de riu, zona de contacte entre mar i continent.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors