dijous, 17 de setembre del 2026

La muntanya de sal de Cardona (I)

RACONS DEL BAGES I EL MOIANÈS
 
Aspecte extern de la muntanya de sal, vist des d’on hi ha el pàrquing i les instal·lacions

Com s’hi va?
 
Des de Balsareny, el camí més curt és anar fins a Súria, per la BP-4313, i aquí continuar per la C-55 fins al km 60, on cal agafar la sortida i pujar cap al poble de Cardona. Arribant dalt del turó seguim recte, i després girem a l’esquerra,  rodejant el castell, i de seguida a la dreta, per la carretera de Su, la BV-3001. A la primera rotonda, deixem aquesta carretera per l’esquerra, pel carrer de la Mina —on hi ha camp de futbol— i al cap d’un quilòmetre arribem a l’esplanada on s’aparca i on s’indica “Parc Cultural de la Muntanya de Sal”. Hi ha un total de 32,5 quilòmetres.
 
Reclam turístic
 
Es tracta d’un indret molt explotat turísticament les darreres dècades. En una visita normal, els visitants, acompanyats sempre d’un guia, baixen amb uns vehicles especials des de la caseta de recepció (on també hi ha les antigues instal·lacions de la mina) fins a la boca de la galeria que actualment es visita, anomenada la minilla.
 
Precisament l’Ajuntament de Balsareny, el dia 30 d’aquest setembre, durant la Setmana de la Gent Gran, ha organitzat una visita guiada a la muntanya de sal de Cardona, bàsicament a la minilla, que ja comentarem el mes vinent.
 
Una llarga història minera
 
Com explica el divulgador Josep Girabal Guitart, d’Artés, en el seu llibre Paisatges Geològics de la Catalunya Central, l’extracció de sal a Cardona ja s’esmenta de l’època romana, però sobretot es va fer durant el període de funcionament de la mina, entre 1930 i 1990. Se n’aprofitava la sal potàssica, però com que acostuma a trobar-se en vetes primes, s’havia d’extreure acompanyada de sal comuna i argiles, que es consideraven rebuig i s’acumulaven a l’exterior en forma de runams salins; igual que ha passat a Súria, Sallent i Balsareny. Tanmateix, a Cardona hi havia dos runams: el nou, que es va eliminar totalment; i el vell, que es va rebaixar i se’n va anar comercialitzant la sal comuna, però es va aturar tota l’activitat i encara resten algunes tones de materials salins pendents d’una restauració ambiental.

El runam salí vell, rebaixat respecte a com era abans
 
La muntanya de sal
 
Al marge dels runams salins, el que té de particular Cardona —i no els altres llocs del Bages— és que té la sal comuna i potàssica a l’aire lliure de forma natural, formant una muntanya. Les roques salines del Bages —l’halita, la silvina i la carnal·lita— es van dipositar fa uns 36 milions d’anys, tal com s’anava evaporant el mar que hi havia; més endavant les sals es van cobrir a poc a poc amb centenars de metres de sediments continentals. Alhora s’anava formant el Pirineu, fenomen que, en el cas de Cardona, va provocar una força tectònica molt gran que empenyia la zona cap al sud; i alhora les muntanyes del litoral que hi havia, anomenades Catalànids, hi feien una força cap al nord, però més dèbil. En haver-hi dues forces de sentits contraris i diferent intensitat, es va produir una falla inversa, és a dir, el terreny es va trencar i el bloc nord, que duia més força, va cavalcar per sobre del bloc sud. Això, junt amb el fet que les roques salines són molt plàstiques i lleugeres, va fer que tots els materials (sals i altres sediments a sobre) es pleguessin i comencessin a pujar, i així es formés una muntanya, tècnicament anomenada diapir.
 
Després, l’erosió feia que els sediments que cobrien la sal, com les argiles, s’anessin reduint; així, amb menys pes a sobre, la sal encara pujava més ràpidament, fins que aquesta va quedar al descobert. Aleshores la sal es va començar a dissoldre amb l’aigua de la pluja, de manera que el cim del diapir es va convertir en una vall salina.

Esquema de formació del diapir: 1.Roques d’origen continental (com argiles); 2. Roques salines (les sals);  3. Roques d’origen marí
 
Tot aquest procés continua actualment. El diapir segueix pujant i compensa la pèrdua per dissolució amb l’aigua de la pluja. Vegeu el procés en aquest esquema, extret del llibre de Josep Girabal. Seguirem el mes vinent.
 
Text i fotos: Isidre Prat

dissabte, 12 de setembre del 2026

Celebració de l’Onze de Setembre

 
 
Un any més, a Balsareny es va celebrar la Diada Nacional de Catalunya, l’Onze de Setembre. El dia abans, com cada any, membres del grup local d’ERC van pujar al Serrat del Maurici a renovar la senyera. Els actes del dia onze van començar a dos quarts d’una del migdia llegint el manifest a la plaça de l’Ajuntament en presència d’unes setanta persones. En representació del Consistori municipal hi varen prendre part l’alcalde, Isidre Viu; la tinent d’alcalde, Glòria Casaldàliga; el regidor de Joventut i Medi Ambient, Oriol Serra; el regidor d’Urbanisme, Jordi Selgas; el regidor de Cultura, Jordi Vilanova; la regidora d’Esports, Cristina Díaz; i el regidor a l’oposició, Abel Artigas, acompanyats de la Pubilla de Balsareny, Noa Gil, i la Dama d’Honor, Abril Pajerols.

 
L’alcalde i la tinent d’alcalde van compartir la lectura del manifest de l’Associació Catalana de Municipis. S’hi recordava que, després de 50 anys de la concentració històrica de Sant Boi de Llobregat, continuem defensant què som i què volem ser, i que som una nació. També es va dir que els ajuntaments són entitats democràtiques que sense excloure ningú reivindiquen l’ús del català amb naturalitat; remarcant que des de cada poble es reclama una Catalunya lliure, pròspera i sobirana.

 
Tot seguit el públic va entonar Els Segadors, acompanyats d’un enregistrament de l’himne fet per la Coral Sant Esteve. Finalment, l’Ajuntament va convidar els assistents a prendre un aperitiu a la mateixa plaça.

 
A la tarda, a dos quarts de set, a la plaça Roc Garcia, com de costum, hi va haver la Sardinada popular. I finalment, a partir de les 8, a la plaça de l’Ajuntament, un ball amenitzat pel músic Joan Vilandeny va cloure la celebració de la Diada a Balsareny. Tots dos actes van ser molt concorreguts. 


Enguany es va poder disposar del Casal Cívic i Comunitari, durant la sardinada i el ball, per poder fer servir els lavabos i tenir un espai per seure i conversar una mica allunyats del fum de la sardinada o del soroll, o simplement descansar una mica. Aquest servei, en general, va ser molt ben valorat.

 
Per altra banda, un any més, un bon grup de balsarenyencs es van traslladar a Barcelona per participar en la manifestació reivindicativa de la Diada, que enguany va transcórrer per carrers cèntrics de l’Eixample fins acabar a la plaça de Catalunya, on van tenir lloc els parlaments i diversos càntics patriòtics, amb la participació de 150 cantaires.
 
Sarment
Fotos: Isidre Prat / Jordi Vilanova
 









divendres, 11 de setembre del 2026

El crític i el criticaire

 
Segurament, una de les habilitats que més ens convindria treballar és la capacitat crítica. Per no empassar-nos totes les mentides que ens arriben des dels mitjans de comunicació, de les sessions parlamentàries, de la publicitat; per prendre més consciència de quan ens volen atrapar mitjançant l’emocionalització programada dels discursos; per tenir més en compte el control d’allò que es presenta com a notícia i d’allò que no, i els intents constants de seducció de les formacions polítiques. Per damunt de tot, per analitzar racionalment què pretén fer cadascuna i què pretén no fer.
 
El pensament crític seria la capacitat d’analitzar la realitat i les coses que passen, amb una cura exquisida a l’hora de seleccionar informació de fonts fiables, entendre’n els biaixos i gestionar adequadament els propis prejudicis, idees prèvies, creences i altres obstacles, exteriors i interiors, que ens impedeixen pensar de manera sensata.
 
De fet, estem travessant un temps en què semblaria que interessa a bona part de l’estament polític, mediàtic i financer que estiguem prou adormits com per comprar qualsevol idea o qualsevol proposta que ens vulguin vendre. Els obstacles que posen al pensament crític connecten perfectament amb les nostres vulnerabilitats. Això ens posa en perill d’empassar-nos qualsevol insensatesa que ens presentin prou ben embolicada.
 
El problema s’agreuja quan confonem ser crític amb ser criticaire, perquè la línia és molt fina i, en lloc de procurar desenvolupar el pensament crític, ens dediquem, per lleig que sigui, a criticar-ho tot i tothom. Aquest mal hàbit ha existit sempre, però, en aquest moment, els parlamentaris i algunes tertúlies televisives són, llastimosament, una de les millors escoles que han existit mai. Observem en les seves pràctiques un exercici pervers de tirar brutícia al primer que s’acosta, una exhibició de les males arts dialèctiques, de la necessitat de presència a qualsevol preu, del deler de fer espectacle, de la manera de vehicular les pròpies pulsions hostils, d’exacerbar les més baixes passions dels oients i, qui sap si, per a alguns, la clara intenció de conservar la poltrona.
 
Però estaria bé no seguir el seu magistral modelatge. Perquè ser crític no és criticar més, sinó aprendre a mirar millor, a pensar millor i, sobretot, a jutjar millor.
 
I, per fer-ho, podríem tenir present una seqüència en cinc fases per educar-nos en el pensament crític: 
  1. Adonar-nos que hi ha qui té interès que siguem insensats, manipulables i endormiscats; i que nosaltres, de vegades, ens hi deixem arrossegar amb una facilitat sorprenent.
  2. Identificar els obstacles externs que dificulten que pensem críticament: les mentides, la selecció interessada de les informacions, l’emocionalització dels missatges, la incentivació de les baixes passions...
  3. Identificar també els obstacles interns que dificulten el pensament crític: els prejudicis, les creences, els tòpics, la mandra de pensar...
  4. Educar la nostra capacitat crítica, aprenent a qüestionar, contrastar, analitzar i formar-nos els nostres propis criteris.
  5. Posar aquesta capacitat al servei de nosaltres mateixos i de la col·lectivitat, perquè pensar críticament no sigui només una eina de defensa personal, sinó també una contribució a una societat més lliure i més conscient.
Balsareny Educa



dimarts, 8 de setembre del 2026

Futbol i violència de gènere

PARLEM-NE 

Campanya “Ell ja està tornant a casa” feta a Anglaterra per conscienciar sobre l’augment de violència de gènere després d’esdeveniments futbolístics. Font: Shorty Impact Awards

 
Reiniciem la secció “Parlem-ne” amb un tema que de ben segur encanta a la majoria: el futbol. El que no és tan encantador és el que comporta i queda silenciat. Perquè, com ja haureu advertit al títol, el tema no ve sol... Violència masclista, una altra vegada? Que pesades que som! Doncs sí, dos temes que a priori no haurien de tenir cap mena de connexió, en tenen, i és greu.
 
Molts ja sabreu que alguna relació entre futbol i violència (genèrica) existeix; més del que hauria de ser (zero). De tant en tant apareixen notícies sobre esbatussades als voltants de camps de futbol o bars, espectadors que insulten àrbitres i jugadors o famílies que escridassen les criatures i els entrenadors.
 
Però en aquesta ocasió ens centrarem en la violència que concretament les dones entomen a conseqüència de l’efervescència que desperten en molts homes alguns esdeveniments futbolístics.
 
Com ja sabeu, aquest estiu s’ha celebrat el mundial de futbol i, si heu parat una mica d’atenció més enllà de l’efemèride esportiva, es poden trobar notícies i dades que mai no haurien d’existir.

Article “Futbol i violència: una historia sense final”. Font: Sports Law Institute 
 
Un estudi fet per la Universitat de Lancaster confirma que els casos de violència masclista augmenten un 38% quan l’equip de l’agressor perd i  un 26% quan guanya o empata. L’estudi se centra en les denúncies policials a Anglaterra durant els mundials dels anys 2002, 2006 i 2010 (Can the FIFA World Cup Football (Soccer) Tournament Be Associated with an Increase in Domestic Abuse? - Sage Journals).
 
El mateix estudi indica a les conclusions que és un camp d’investigació amb ramificacions importants degut a la naturalesa global dels tornejos de futbol. Afirma que la rèplica de l’estudi té oportunitats molt significatives per identificar i reduir incidents de violència de gènere associats als partits de futbol.
 
Altres països han fet el mateix estudi (Colòmbia, Estats Units, Canadà, Escòcia o Costa Rica) i els resultats han estat els mateixos: quan juga la seva selecció la violència masclista en el seu país augmenta, tal com comenta Carla Galeote al seu perfil d’Instagram. El problema és de tal magnitud que països com Anglaterra han posat en marxa campanyes publicitàries per conscienciar la població. Espanya no ho ha investigat i no té dades respecte d’aquest tema; en conseqüència, tampoc no en fa prevenció.

El futbol és un joc. La violència no. Campanya impulsada per la Conmebol. Font: Conmebol
 
Tal com continua explicant l’activista, aquest és un fet estructural que els països haurien d’investigar i analitzar per poder prevenir. I ens hauríem de dirigir als homes i als mitjans de comunicació que estan relatant els fets. Perquè no, la violència de gènere en el futbol no neix per l’alcohol, ni les apostes, ni per la intensitat emocional (com es va poder llegir en un titular del diari El Mundo aquest estiu) ni pel mateix futbol. Senyalar que la causa de l’augment d’aquesta violència de gènere és deguda a factors externs és exculpar, com sempre, els agressors i el sistema que ho permet.
 
La violència de gènere en el futbol neix perquè vivim en una societat que no ensenya als homes com gestionar les seves emocions. El futbol masculí està sempre protegit i té una impunitat absoluta per generar violència, ira, ràbia i vandalisme. I aquesta mateixa violència que hi ha al futbol, que es permet a la societat i al camp, es tradueix al carrer, a les xarxes socials i, com mostren les dades, a casa amb les dones, sense cap tipus de conseqüència. La violència masculina té permissivitat i total impunitat, i fins que no entenguem que és un fet estructural no ho podrem canviar.
 
Bell hooks (Gloria Jean Watkins) a la seva obra La voluntat de canviar (2003) ja advertia de la idea que la societat ha ensenyat els homes a avergonyir-se de plorar, però no de ser violents.
 
Laia Gonzàlez Pujades


dilluns, 7 de setembre del 2026

Èxit de la Setmana de la Joventut


Un any més, Balsareny va celebrar la Setmana de la Joventut, del 31 d’agost al 6 de setembre, organitzada pel Consell de Joventut, amb el suport de l’Ajuntament de Balsareny.

 

Dilluns 31, a les sis de la tarda, es va pintar un nou mural a la paret de la carretera de Moià, entre la Llar d’Infants i la parada d’autobús, que va substituir l’anterior, que ja feia força anys que hi era. Alhora, per animar aquella tarda, al recinte de la Llar d’Infants, es va fer la Festa de l’Escuma per a nois i noies, amb berenar inclòs.

 
Dimarts dia 1 de setembre, al pavelló municipal, hi va haver un disputat torneig 3x3 de bàsquet, i dimecres dia 2, a la pista de davant del pavelló, es va fer un torneig de vòlei. En tots dos casos hi va haver servei de barra i entrepans.
 
Continuant amb la Setmana, dijous dia 3 hi va haver, com cada any, el Joc de Nit pels carrers del poble i la piscina, que va començar a les 9 del vespre a la plaça de l’Ajuntament i es va allargar fins a la mitjanit. I així s’arribava al cap de setmana, més farcit d’activitats.

 
Divendres 4, a la vermuteria El Sidral, hi va tenir lloc un Torneig de Botifarra. A partir de dos quarts de vuit, va començar el tradicional Tussifest al Castell de Balsareny, que va començar amb un vespreig amenitzat per DJ Shark; a entrada de fosc, hi va haver un sopar popular, preparat per la Colla Peta Fluix i, a partir de les 10 del vespre, un concert conduït per Els Arreplegats, Waikiki Versions i DJ Sangu. El jovent assistent va ser força nombrós i va gaudir d’allò més fins a la matinada.

 
Dissabte 5, a partir de les cinc de la tarda, es va celebrar la tradicional Garri’n’kana, una gimcana amb proves diverses, al camp del costat del Cementiri municipal, amb servei de barra. Al vespre, a la plaça de l’Ajuntament, hi va haver el pregó de les festes, i un castell de focs. Tot seguit va engegar la Tussimòbil pels carrers, per a la qual es va demanar que la gent anés amb samarreta blanca i el mocador del Consell de Joventut. Fins arribar a la una de la nit, en què va començar un nou concert, molt concorregut, amenitzat per DJ Bou B2B + DJ Suero; DJ Sangu i DJ Juanmita. En acabat el concert, enguany no n’hi va haver prou encara, i la tabola va continuar a quarts de 6 del matí, amb el Tussinasso i les Matines, a la plaça de la Mel, acompanyats de la Xaranga Màgic.

 
Per acabar la Setmana, el diumenge a la tarda hi van haver, igual que altres anys, unes partides del Quinto, a la plaça Ricard Viñas, amb les taules plenes de gent. I, com a novetat, la cloenda va tenir lloc amb una cantada d’havaneres, a la mateixa plaça, a càrrec del grup “De Gairó”, de Premià de Mar. Cal dir que es tracta d’un quartet jove i mixt, molt innovador, que va oferir havaneres tradicionals (La Gavina, El meu avi, La Bella Lola, Lola la Tavernera...), alternades amb altres de creació pròpia, amb títols com Oli d’oliva, Dilluns de peixater, Mal de terra... Moltes estaven arranjades amb nous ritmes: rumba, bolero, txa-txa-txa... fins i tot una jota; i adaptacions a la percussió. A més a més, va destacar la presentació de les peces, a càrrec de dos dels seus membres, pel fet de convertir tota l’actuació en un relat continuat basat en la història d’aquest gènere, que comença a la Cuba del segle XIX i arriba, a finals del mateix segle, a la península Ibèrica, i també a Catalunya, a través de comerciants, mariners i soldats que tornaven de la guerra de Cuba. No hi va poder faltar, a la mitja part, el rom cremat, que van poder degustar unes cent-cinquanta persones que assistiren a l’acte.

 
Felicitem els organitzadors de la Setmana de la Joventut i totes les persones que hi han col·laborat i participat, contribuint així a posar en valor les nostres festes populars.
 
Isidre Prat
Fotos: Jordi Sarri, Isidre Prat, Consell de Joventut

Més fotos del Consell de Joventut





Garrinkana, primer premi Nens

Garrinkana, tercer premi Adults

Garrinkana, segon premi Adults, compartit amb el primer

Garrinkana, primer premi Adults

Garrinkana (©Jordi Sarri)