El cop militar de Franco del juliol de 1936 va ser la causa que va impulsar una onada de confiscacions que es van viure arreu el país. Efectivament, tingué lloc un procés sistemàtic d’expropiacions de béns i propietats de les persones, entitats i organitzacions que van prendre part o, si més no, sospitoses de simpatitzar amb la causa del Glorioso Movimiento Nacional.
Al nostre municipi, la Federació Local de Sindicats Únics, organització antifeixista i sindical, “es va incautar dels bens del Centre Catòlic”, immoble situat al carrer Creu, llavors rebatejat amb el nom de “carrer 19 de juliol”. El fet consumat anava adreçat, mitjançant una sol·licitud, a l’autoritat competent, com disposava el Decret de Creació de la Comissió de Responsabilitats, aprovat el gener del 1937, que substituïa el Comitè d’Apropiacions, òrgan que s’havia encarregat fins aleshores d’assignar la destinació dels béns apropiats a les persones afectes al moviment sediciós, així com dels béns i propietats de l’Església i dels Ordes i Congregacions religioses.
La petició dels anarcosindicalistes posava de relleu també que l’immoble, “ara anomenat Ateneu Català”, era propietat del bisbe de Vic, a qui van qualificar sense embuts de “facciós”, i tot seguit ho van acabar de reblar sense contemplacions: “d’això no cal dubtar-ne”. Sigui pel ressentiment davant l’actitud de simpatia mostrada pels clergues envers l’aixecament militar o per la seva passivitat davant l’opressió social viscuda a l’entorn de la classe treballadora, i a l’ensems actuant a favor dels interessos de les classes benestants, el fet és que els sindicalistes revolucionaris havien niat un profund sentiment de desafecte i fins i tot d’aversió cap a l’Església i l’estament eclesiàstic, com es pot inferir d’aquest mateix document, que continua, amb un perceptible to avinagrat, tornant a la mateixa cançó: “el tal centre era freqüentat per capellans i era administrat per ells mateixos”.
“Aquest edifici quedà abandonat el 19 de juliol”, van argumentar els faistes; i “amb el fi de no tancar-lo” i amb la intenció d’oferir un servei destinat a satisfer les necessitats dels veïns del poble, van constituir “una junta administrativa” per al seu control i gestió, ja que a més “d’un petit cafè” disposava “d’un cine”. És per això que al·legaven que “necessitem els bens esmentats i ens són els mateixos imprescindibles ja que els tenim destinats a Ateneu Cultural”, justificació que s’adequava al fet que l’immoble apropiat s’havia de destinar fonamentalment a activitats, entre altres, de caràcter cultural o social, com establia una de les disposicions de compliment obligatori de l’esmentat decret.
Els sol·licitants, conforme a la llei, van reclamar la compareixença del prelat de la diòcesi per donar legitimat a l’apropiació. Van demanar que prèvia declaració d’aquest i “posterior condemna de l’esmentat propietari” es tinguin en consideració les raons exposades i la Comissió elevi la proposta al Consell Executiu de la Generalitat perquè resolgui l’adjudicació definitiva “dels esmentats bens a favor nostre”, per destinar-los “als fins que queden especificats”.
Després d’atendre la petició dels sindicalistes, el document que la Comissió va adreçar als administradors del Centre Parroquial ens diu: “D’acord amb el dictamen de la Comissió [...] i per entendre que es tracta d’un assumpte de la vostra competència, em plau adjuntar-vos còpia de la instància que ha elevat a aquesta Presidència, la Federación Local de Sindicatos Únicos de Balsareny, demanant la compareixença del propietari de l’immoble del que fou Centre Catòlic.– Barcelona, 30 d’octubre, 1937 – Signat pel president, M. Serra i Mont.”
Finalment, els cenetistes del Sindicat Únic van tancar la seva demanda amb aire solemne: “Esperant veure’ns atesos us saluden pel bé de la causa antifeixista i de la República”. Els documents anaven signat per Francisco Hernández, Manuel Pérez com a secretari i Amades Carné en el seu càrrec de president.
Refrescant la memòria sabem que el Sindicat Únic fou el nou model d’organització obrera professat per la Confederació Regional de Treballadors de Catalunya (CRT) amb la finalitat d’adequar-lo a les circumstàncies del moment. Es van unificar els sindicats d’oficis, fins aleshores estructurats a la manera dels gremis medievals, en sindicats únics del ram, sector o indústria corresponent. Així, per exemple, el sector tèxtil aplegava diversos sindicats: de filadors, de teixidors, de tintorers, de manyans... Amb aquest nou model constituït, els treballadors s’organitzen en el Sindicat Únic de la Indústria Tèxtil. Per via d’aquesta mesura, l’objectiu del sindicat anarcosindicalista era vertebrar la capacitat d’organització i de cohesió interna de l‘obrerisme català i esdevenir l’únic interlocutor reivindicatiu davant la patronal. A casa nostra també fou la força sindical més poderosa.
Amb el Centre Parroquial, però, els llibertaris no van acabar la seva persecució anticlerical. Encara restava pendent l’església i la rectoria. Vegem què ens diuen els documents consultats (mantenim l’ortografia i gramàtica del text original: «Iglesia i Rectoria llocs aquests ben coneguts de conspiració. Aixó era propietat de l’Esglesia. Una vegada incautat en els primers dies de la sublevació feixista aquets llocs passaren a esser util-litzats per el ram de construcció per mancar de algun local, per posar les ferramentes i materials del mateix ram. Al fer-se cárrec el ram de la construcció d’aquets edificis adoptá abans de derribar-los a reparar-los, per creure que ens eren de suma util-litat per aquest ram. L’import de les obres que ha fet aquet Sindicat ascendeixen a 10,000 pts. que les han anat pagant els mateixos treballadors del ram».
Finalment, van acabar rematant les confiscacions antireligioses desposseint les germanes dominiques del seu edifici —per als lectors més joves, actualment on hi ha el local d’entitats i l’Escola Municipal de Música— de la plaça Ricard Viñas. «Es tracta d’un convent de monges que al estallar el moviment de 19 de juliol, es trobá sense ningú havent desaparescut totes elles sense saber a on, a aquest efecte procedirem a la incautació el dia 20 de Juliol de 1936. En aquest edifici hi ha en aquest moment la Federació Local de Sindicats i una Biblioteca. Donat el número d’associats que hi ha i la falta de locals que existeix en aquest poble, ens es de suma utilitat, per quant hem tingut que fer algunes obres per a instal-lar altres rams. En l’actualitat ho tenim condicionat per aquest fi, ascendint les obres que hem tingut que fer a 5000 pts. L’edifici es vell, per quant no se sap de qui és, sempre s’avingut dient que era de les monges».
La febrada dels sindicalistes, però, anava més enllà de l’espoliació a la comunitat religiosa. Llur dogmatisme d’acció directa, atrapat en els seus principis a l’entorn de la revolució social, els menava a actuar d’acord amb el lliure albir de la seva pròpia organització, sota l’abric del poder dissuasiu de les armes de foc. Aleshores eren els qui comptaven amb més suport armat als carrers. Les amenaces i la intimidació de les pistoles provocava dia rere dia inquietud social als veïns amb principis ideològics diferents o inclinacions polítiques oposades. Així mateix, enarborava els ressentiments personals, les antipaties viscerals i els greuges latents, mai resolts. Poden donar fe d’aquest clima de tensió, extremadament inquietant, els partits d’esquerra i els catalanistes d’arrel republicana, que amb tendència liberal i contraris a la monarquia i allunyats del tot de qualsevol dogmatisme religiós, també van veure expropiat el seu propi centre cultural, l’emblemàtic Casino. Aquest, però, és un tema per a un altre dia.
Joan Craviotto
Font documental: Col·lecció de Documents del Bages espoliats pel franquisme (Arxiu Comarcal del Bages). Quant a les imatges, la del Centre Parroquial és una composició editada a la meva manera sobre una fotografia extreta del llibre de Vicenç Benéitez Balsareny. Història en imatges 1897-1975 (Angle Editorial); i la del cine del mateix centre l’he trobada al meu ordinador i no en conec l’autor ni recordo en quin moment ni com va anar a parar a les meves mans.
