El Castell de Talamanca i la Balma de Rocagiberta

RACONS DEL BAGES I DEL MOIANÈS
  

Església romànica de Talamanca

Anem a Talamanca des de Balsareny, amb cotxe per l’autovia C-16, després per la N-141c i; i per BV-1221, passant per Navarcles. Són 27 km en total.
 
El nucli antic de Talamanca
 
Comencem l’excursió travessant el poble a peu —uns 300 metres— des de la plaça del Raval, passant pel carrer del Raval i després el carrer Nou, on ens trobarem amb l’església romànica del segle XII, reformada al XVIII, feta amb carreus de pedra sorrenca i microconglomerats. Al seu costat hi havia la sagrera, un espai inviolable i segur, per això s’hi van construir les primeres cases. L’església inicialment tenia un campanar d’espadanya, però al segle XVIII es va reformar i es va convertir en un campanar de torre quadrada.
 
Al costat hi ha l’Ajuntament, on destaca, a la façana, una placa d’homenatge a Muriel Casals, declarada Filla Predilecta de Talamanca després de la seva mort el 2016. Muriel tenia una residència a Talamanca des de feia molts anys.
 
Seguint recte, ve el carrer de l’Era, on a l’esquerra ens trobem amb el majestuós castell de Talamanca, mentre que a la dreta hi ha un magnífic mirador, amb un monument Memorial de la batalla de Talamanca, que va tenir lloc el 13 i 14 d’agost de 1714, durant la guerra de Successió: va ser la darrera victòria de l’exèrcit català abans de la capitulació de l’11 de setembre. Hi ha plafons explicatius dels fets.

Castell de Talamanca

 

El castell de Talamanca
 
El castell s’alça per sobre del poble, amb una torre que es veu de lluny.  Data del 967, fou construït com a defensa enfront del món islàmic i després del 1714 fou convertit en símbol de la resistència catalana. Tanmateix, Felip V va ordenar el seu enderrocament total, després de l’esmentada guerra; però la torre rodona va romandre dreta. Reconstruït el castell i reformada la torre, al segle XVIII, amb posteriors reformes al segle XX, avui es pot visitar per dintre si es demana a l’Ajuntament. Per fora veiem l’aflorament natural de gresos sobre el qual s’assenta el castell i els diferents murs de pedra construïts.

La balma de Rocagiberta, on es veu la gran escletxa en diagonal

 

La balma de Rocagiberta
 
Al costat del castell cal seguir a peu la pista SL C-58, que comença amb una baixada molt pronunciada, de més d’un quilòmetre, fins arribar a la riera de Talamanca, en un punt on hi ha un molí: el molí del Menut. Travessant la riera i seguint la pista cap a l’est, aviat es veu la immensa paret de la balma; el fet que es va veient de lluny serveix d’orientació, ja que cal desviar-se per alguns corriols, on és fàcil equivocar-se, però és mot difícil de detallar més aquí. Sí que podem concretar la seva ubicació exacta: (41.74511,1.98836). De fet, la balma és ben visible des del mirador del Castell de Talamanca.

Detall de la balma: capa superior de gres, resistent; i capa inferior de margues, que es van erosionant

 

La impressionant balma es troba al Serrat de la Mussarra, que fa de límit entre els termes de Talamanca i Monistrol de Calders. Té una longitud de prop de 150 metres i una alçada màxima que supera els 15 metres, per bé que és poc fonda. Està dividida en dues capes: la superior, formada per gresos massius d’un delta que hi havia hagut fa milions d’anys, amb una gran escletxa en diagonal que la divideix en dues parts; i la inferior, o prodelta, la part enfonsada, formada per margues (menys resistents a l’erosió), on es poden veure força fòssils. Els colors grisos ens indiquen l’ambient marí que hi havia hagut.

Exterior de l’antiga sínia de Can Valls, per on es feia pujar l’aigua de la riera. L’interior de la caseta també es pot veure

 

Des del castell fins a la balma hi ha aproximadament uns 2,7 km. En tornant, desviant-nos del camí d’anada per un sender que està indicat, podem veure la balma dels Gobians, molt més petita però força fonda, en el curs d’un torrent. Ubicació: (41.74132,1.98193). I finalment, ens trobarem amb l’antiga sínia de Can Valls, amb un petit aqüeducte per on es desguassava l’aigua, de nou a la riera de Talamanca. Ubicació: (41.73821,1.98039). Des d’aquí, per una forta pujada, es retorna al poble, a la plaça del Raval, on hem començat la visita.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors

La Biblioteca el mes de febrer

 

 
El febrer és el mes dels Traginers de Balsareny i la Biblioteca Pere Casaldàliga també s’ha encarregat que es noti: dimecres 4 hi va tenir lloc el ja tradicional Taller de manualitats. Els infants, acompanyats per mares i voluntàries, van posar-se mans a la feina amb els cavallets de cartró i les seves ferradures, que van deixar ben engalanats. Les grans encara van tenir temps de jugar amb uns passatemps de traginers.

 

Dissabte 21 vam acollir una xerrada a càrrec de Mans Unides: Montserrat Garcia, delegada de Mans Unides al bisbat de Solsona, ens va explicar la missió d’aquesta ONG, que vetlla pel desenvolupament dels pobles del Sud en sectors com l’educació, la salut i el medi ambient. Donem les gràcies a la Concepció Fígols i la M. Àngels Caus per posar-nos-hi en contacte.

Dimarts 24 vam tornar a trobar-nos virtualment amb els amics d’AMPANS, en el nostre Club de lectura fàcil. Amb algunes cares noves, vam conversar al voltant de Donetes, de Louise May Alcott. Vam gaudir molt de les vivències i els ensenyaments de les germanes March. Com sol passar, la preferida de la majoria va ser la Jo.

 
L’hora del conte del febrer va tenir un esplèndid seguiment: la sala infantil era plena de gom a gom mentre Rosa Pinyol ens explicava històries d’ovelles, llana i fred. De fred no en feia gaire, però els contes ens van omplir d’esperit hivernal. 

 

Sabíeu que la Biblioteca visita habitualment la Llar d’Infants Sant Marc? Un dimarts al mes, l’Ana i els contes truquen a la porta de la llar, on els menuts, tant els d’ I1 com els d’I2, queden bocabadats davant els dibuixos i les cançons. Alguns no en tenen prou quan s’han acabat els contes i en demanen més!

 

Aquest febrer ens hem acomiadat de la Patrícia Bertran, l’estudiant de batxillerat que ens ha acompanyat els darrers mesos i ja ha completat les hores de l’assignatura d’estada a l’empresa. Ja la trobem a faltar! Ha estat fantàstic comptar amb el seu suport a les tasques de la Biblioteca.
 
Text i fotos: Elena Mendoza / Ana Pérez

Ara fa... 50 anys: naixia la Colla Sardanista Foc Nou

 

Ara fa 50 anys, l’abril de 1976, un grup de jovent creava una nova entitat: la Colla Sardanista Foc Nou. En el número 3 del Sarment es presentaven així:
 
«Per presentar-nos ens agradaria explicar el perquè de la nostra formació, amb les activitats que ens proposem. En primer lloc, cal dir que la nostra inquietud la devem a un mestre de la nostra unitat escolar, que ens ha fet adonar de la manca d’esperit folklòric al nostre poble; sobretot, d’esperit sardanístic.
 
»Sabem molt bé que la sardana, dansa molt popular, no és present a Balsareny des de fa prop de quinze anys. Des de llavors, que un grup sardanista abandonava, la sardana a Balsareny no ha estat més que una dansa excepcional, que només es podia ballar els dies de la Festa dels Traginers i la Festa Major.
 
»La nostra missió, entre tantes, és de continuar viu aquell caliu que fa tants anys que existia aquí. Així tenim tota l’obligació de seguir  l’antic grup “Foc Nou” amb il·lusió. [...]»
 
Aquest esment feia referència a una anterior colla sardanista local amb el mateix nom de Foc Nou, que va existir entre 1963 i 1965, i que al seu torn va reprendre l’activitat de la Colla Roselles, fundada el 1945 per Francesc Llimargas Riera, que va funcionar durant uns quatre anys. La segona colla Foc Nou, la fundada el 1976, va fer la seva presentació a la Festa Major d’aquell mateix any, a la plaça de l’Ajuntament; d’aquell dia són les fotos de Josep Rodergas que acompanyen aquest article.

 
El mestre a qui es referia l’article era Ramon Palau, de Terrassa, que durant un únic curs que va estar a Balsareny va potenciar molt l’activitat sardanística. La colla que va fundar va participar en aplecs i concursos en diferents poblacions, entre les quals Berga i Terrassa. El segon any, 1977, ja sense el seu fundador, la colla Foc Nou va continuar anat a concursos, i a més va organitzar per la festa Major un concurs comarcal que es va fer al camp de futbol de Balsareny. A partir de 1978 el grup va entrar en declivi i ja no va anar a concursos, però va seguir durant un parell d’anys fent activitats al poble, com ara cursets de sardanes a l’abast de tothom.
 
Paral·lelament s’havia constituït l'Agrupació Folklòrica i Cultural, per un grup de col·laboradors que contribuïen a finançar periòdicament audicions de sardanes. Aquesta agrupació va col·laborar amb els Festivals d’Estiu que organitzava el CCB fent ballades de sardanes amb tocadiscs els divendres d’estiu els anys 1979, 1980 i 1981. A més, el 1980 va muntar un aplec de sardanes a l’esplanada del Castell de Balsareny; el 1982 va fer dues audicions a la plaça, amb les cobles Principal de la Coromina i Pirineu; i el 1983, dues més amb la cobla Atanaga de Berga.
 
De tot això en parlava Isidre Prat en el Sarment número 100 (maig 1984); dels Festivals d’Estiu, Ramon Bessa, al llibre de Pere Juncadella El Cercle Cultural de Balsareny (1998, pàg. 81-87); i de la Colla Roselles també en va parlar Francesc Soler Castella al segon volum del seu llibre Pàgines Viscudes (1990, pàg. 44).
 
Selecció de textos: Joan Prat
Fotos: Josep Rodergas / Arxiu Municipal Balsareny (1976) 

El Casino celebra la Festa de l’Arbre 2026

Per sisè any consecutiu, el Centre Instructiu i Recreatiu ha celebrat la Festa de l’Arbre, amb el lema “Amor i Cultura”, amb la col·laboració de diverses entitats del poble, voluntaris i el suport de l’Ajuntament.
 
La festa va tenir lloc el dissabte 7 de març, amb un temps força bo, bastant assolellat. L’any passat va ploure i enguany va anar justet, ja que ho havia fet els dies abans. Tot va anar com estava previst.

Els actes van començar passades les onze del matí, amb la concentració al carrer del Trull, darrera mateix del Casino, des d’on va començar una animada cercavila per la plaça de l’Ajuntament, el carrer de la Creu i la plaça Ricard Viñas fins arribar a la plaça de la Mel. Hi van participar les colles dels Geganters i grallers de Balsareny, dels Geganters, grallers i tabalers Els K+ Sonen de Balsareny i dels Bastoners de Balsareny, totes les quals van actuar durant el recorregut i després a la plaça de la Mel. La cercavila va continuar pels carrers Ponent, Sant Domènec i Guimerà, fins arribar de nou al Casino. Els Bastoners i els Geganters van fer uns balls dins mateix del bar del Casino.

 
Al voltant de dos quarts d’una, al carrer del Trull, darrere del Casino, hi va haver un piscolabis per a tothom, amb menudalles, refrescos i vermut.  I, de seguida, hi va haver l’acte principal i motiu de la diada: la plantada simbòlica d’un arbre, un Ginkgo biloba, enguany al mateix pati del Casino. L’acte va estar presidit per l’alcalde, Isidre Viu, i la presidenta del Centre Instructiu i Recreatiu, Laura Bonet, que va llegir el manifest, escrit per Violant Bonet, que reproduïm al final d’aquest article.

 

Per acabar l’acte institucional, un representant de cada entitat col·laboradora va abocar simbòlicament un grapat de terra sobre la soca de l’arbre, que ja s’havia plantat prèviament. Hi van participar els Geganters, Els K+ Sonen, el Centre Excursionista de Balsareny, Ràdio Balsareny, la Comissió dels Traginers, l’associació Els Ametllers, els Bastoners, l’Agrupament Escolta, el Cercle Cultural de Balsareny, l’Ajuntament i la mateixa entitat organitzadora, el Centre Instructiu i Recreatiu.

 
Tot seguit, es van coure els calçots i les botifarres al carrer del Trull, a càrrec de socis del Casino, voluntaris i membres d’entitats, en especial dels joves de l’Agrupament Escolta Guillem de Balsareny. Quan va estar tot a punt, es va fer la calçotada i dinar popular al local de dalt del Casino. Hi van participar una seixantena de persones. Estava oberta a tothom, amb inscripcions prèvies els dies anteriors, amb descompte per als socis.

 
Finalment, com a sobretaula, al mateix local, va actuar, durant més d’una hora, el grup Jornalers de Taula Rodona, amb un bon repertori de cançons de folk populars, algunes rumbes i altres ritmes. La presidenta del Centre va agrair la participació de la gent i va desitjar la continuïtat de la festa els anys vinents.

Isidre Prat
Fotos: Isidre Prat, Dafne Molina, Ricard Torras 

 
Manifest de la Festa de l’Arbre 2026
 
Avui, dissabte 7 de març, celebrem la Festa de l’Arbre. Recuperada pel Centre Instructiu i Recreatiu, des de fa cinc anys és una celebració en què reivindiquem la importància de la natura, l’amor i la cultura.
 
Enguany, al pati mateix del Casino, plantem col·lectivament un Ginkgo biloba, un arbre símbol de resistència, poc conegut, però molt especial. Es tracta d’un autèntic arbre de museu, un fòssil vivent, exemple de relicte, present al registre fòssil des de fa 290 milions d’anys. A finals del Pleistocè van desaparèixer totes les espècies de Gingko excepte aquesta de concreta, que va sobreviure en una petita zona salvatge de la Xina Central rural.
 
Des de fa milers d’anys, s’ha emprat amb fins ornamentals, en diferents climes del món, temperats i freds: la Xina, Corea, els Estats Units, Sud-amèrica...
 
Des del segle XVIII és transportat a Europa (Països Baixos)  per tal de ser plantat en molts jardins a causa de la seva singularitat. Actualment el trobem al sud de França (i també a París) i en algunes ciutats d’Espanya, com León, Sevilla, Cádiz, Toledo, Santiago, Vitòria-Gasteiz, Granada, Saragossa o Madrid. A Catalunya el podem veure en moltes ciutats, plantat en parcs, avingudes i carrers, decorant l’ambient amb les seves branques allargades, enfilant-se cap al cel i les seves peculiars i precioses fulles en forma de ventall, de verd intens a la primavera i de color daurat a la tardor.
 
És un arbre molt longeu: se n’han trobat exemplars de més de 2.500 anys, de fins a 35 metres d’altura. És utilitzat amb fins terapèutics, sobretot per la medicina tradicional xinesa. Actualment les fulles del ginkgo són emprades per a tractaments per a millorar la circulació sanguínia i per a pal·liar algunes dolències relacionades amb l’envelliment de les persones, com el cansament, la pèrdua de memòria, la confusió, la depressió i l’ansietat.
 
Com veieu, el Ginkgo biloba és un símbol de salut, però, com dèiem, també de resistència. I amb aquest exemple ens quedarà ben clar: Un any després de la bomba atòmica d’Hiroshima (que matà centenars de milers de persones el 1945), a un quilòmetre de l’epicentre de l’explosió, es descobrí un vell ginkgo destruït i sec, que començava a brotar, mentre que el temple que hi havia just al costat quedà destruït per complet. L’arbre es va transformar en símbol de renaixement i se l’anomena “portador d’esperança”. Arran d’això es despertà la seva veneració i la curiositat per estudiar les propietats curatives del Gingko biloba.
 
Plantem avui aquest ginkgo en homenatge a la resiliència, a la resistència, a la longevitat. Esperant que la nostra entitat, amb més de 130 anys d’història, sàpiga trobar la forma de ressorgir, de trobar relleu, d’implicar les noves generacions en el manteniment de la història del Centre Instructiu i Recreatiu.
 
En homenatge a la salut, a la salut natural, a la importància de les plantes com a eina guaridora i capaç de perllongar les nostres vides i, sobretot, la nostra qualitat de vida.
 
En honor al passat, al present i al futur, en memòria de totes aquelles persones que han patit (i pateixen actualment) l’absurditat i atrocitat de les guerres, les bombes, la destrucció, la injustícia i les conseqüències de l’horrible ambició humana per a destruir els seus semblants. En favor de la pau. De la pau i de l’amor. Visca la Festa de l’Arbre!
 
Violant Bonet
 

Memòria: un vídeo sobre la Séquia de Manresa

Ramon Feliu i Josep Massana / Jordi Sarri

 

El grup de Memòria de Balsareny ha editat un nou vídeo; aquesta vegada sobre la síquia (nom amb què coneixem popularment la Séquia de Manresa), una infraestructura històrica que forma part indestriable del nostre paisatge i de la nostra memòria col·lectiva.
 
A través d’aquest treball audiovisual es recuperen els records personals dels fills del darrer siquiaire de Balsareny, en Domingo Massana, i el testimoni d’en Joan Tarrés, que va formar part de les brigades de neteja de la síquia de Sallent.
 
En Josep Massana i en Joan Massana expliquen la feina que feia el seu pare: controlar les avaries, regular el cabal de l’aigua, gestionar els horaris de reg i mantenir l’entorn de la síquia, una tasca constant i sovint poc visible però imprescindible.

Arxiu Junta de la Séquia de Manresa

 
Per la seva banda, en Joan Tarrés relata la seva experiència com a brigadista de neteja, feina que va començar només amb 16 anys. El manteniment de la síquia es feia amb una trentena de jornalers, als quals s’afegien pagesos contractats puntualment. En el vídeo explica com es conservaven els murs —primer de fang i més endavant de formigó—, com es va eliminar la canya siula que tants problemes ocasionava, les desviacions del canal i les nombroses reparacions que s’hi van fer, moltes de les quals ell mateix vigilava durant la nit. També recorda animals i persones que va haver de rescatar de la síquia.
 
Tant els fills d’en Mingo Massana com en Joan Tarrés expliquen els canvis que ha sofert la Séquia al llarg del temps a causa d’enfonsaments del terreny, la construcció de noves indústries, d’una seu bancària al terme de Santpedor i l’autovia. Tot i que sovint sembla una construcció immutable, la realitat és ben diferent. També evoquen riuades i períodes de sequera viscuts en dècades passades.
 
El vídeo compta també amb la col·laboració d’en Joan Navarro, hortolà apassionat, que explica les plantes i els productes de cada temporada, la cura de la terra i els fruits, el planter que ha après a fer i les conserves que permeten aprofitar els aliments fora de temporada. Entén que avui dia el jovent no s’hi vulgui dedicar, però ell ara mateix viu l’horta amb entusiasme.

Arxiu Junta de la Séquia de Manresa

 
En Ramon Feliu i en Josep Massana mostren el funcionament de “la trompa” o “cantimplora”, un element singular que servia per extreure l’aigua de la Séquia per al reg.  Aquest sistema pràcticament ha caigut en desús, tant per la dificultat de manipulació com pels desnivells que han patit els murs del canal.  En Ramon també explica el seu mètode propi, totalment natural, d’adobar la terra.
 
La Séquia és una canal iniciat al segle XIV per abastir d’aigua la ciutat de Manresa, i que del qual també s’han beneficiat els horts dels municipis del seu recorregut. Actualment, a més a més del seu valor agrícola i històric, ofereix un important espai d’oci i natura. Caminar-hi, anar-hi amb bicicleta, a cavall o corrent atrau els esportistes de tots nivells, que gaudeixen d’un entorn privilegiat on es poden trobar ponts, pontarrons, sobreeixidors i aqüeductes.
 
Tal com explica en Sergi Fontseca al vídeo, la verneda, que s’ha format al llarg de 700 anys arran de la construcció de la Resclosa dels Manresans, és un bosc de ribera únic a la zona mediterrània, amb un clar caràcter atlàntic. Verns ben arrelats que, juntament amb les blades i els aurons, conformen un espai de vegetació humida i diversa, hàbitat d’una fauna pròpia.

Festa dels Capons, desembre 2024 / Jordi Sarri

 
Finalment, la Mita Cases, secretària de la Junta de la Séquia de Manresa, aporta el context històric: els motius de la construcció del canal, els anys d’obres, els conflictes entre la classe política manresana i el bisbat de Vic, les principals reformes i reparacions de la resclosa i el plet amb el baró de Balsareny per la tala d’arbres sense permís. D’aquest litigi en va sorgir un cens anual de dotze capons, que amb els ajuntaments democràtics es va recuperar com a senyal d’agermanament entre Manresa i Balsareny.
 
Cal destacar que aquest vídeo no hauria estat possible sense l’aportació desinteressada de totes persones que hi han participat, ni sense la seva voluntat de compartir un espai que és alhora lloc de convivència, de treball, d’estudi i de memòria: la Séquia de Manresa.
 
Aquest enllaç permet obrir directament el vídeo:
https://youtu.be/dgP4MI6oubk?si=_ITFuBb1hzqt_hJe
 
Grup de Memòria de Balsareny
Fotos: Jordi Sarri / Junta de la Séquia de Manresa 

Per a quan, el Dia de l’Home?

 
PARLEM-NE

 

Per a quan, el Dia de l’Home?
 
Hola, nois, homes, senyors. Vinc a recordar una cosa que sembla que se us ha oblidat: el 19 de novembre es commemora el Dia Internacional de l’Home. Se celebra, ni més ni menys!, des de 1992 (tots aquests anys que ens hauríeu pogut estalviar els comentaris...).
 
Però vaja, imagino que ja ho devíeu saber i que cada 19 de novembre ho celebreu a tot drap: xerrades, jornades... Ah! Que no ho sabíeu? És per això que ho pregunteu constantment, especialment pels volts del 8M? Ostres, i jo que pensava que només ho fèieu per posar-nos a prova! I jo que pensava que no hi havia res que un bon mascle encara no tingués controlat...
 
Bé, si no ho sabíeu, ara ja ho podeu dir: això també m’ho ha hagut d’explicar una dona.
 
Doncs, homes, ara que ja n’esteu informats, ja podeu organitzar-vos, reunir-vos i col·laborar per reivindicar les grans, històriques, col·lectives i globals desigualtats que heu patit i patiu els homes. Perquè veieu clars motius per fer una lluita unida. Perquè hi ha temes que us afecten només per la vostra condició d’homes (com, per exemple, millors sous, més visibilitat, facilitat d’abús de poder, més reconeixement social, etc.).
 
Vaja, si ho pregunteu deu ser perquè voleu tot això... O haurem de pensar malament i creure que ho feu només per boicotejar el Dia de la Dona? Perquè és un moment fàcil per mostrar, una vegada més, la misogínia que supura per totes bandes?
 
Tal com deia el passat 19 de novembre Daniel Valero al seu compte d’Instagram (@tigrilloig), dirigint-se als homes:
 
No celebres el dia de l’home perquè la solució als “problemes d’homes” també és el feminisme. Perquè aquests problemes dels que sempre parleu (com la major taxa de suïcidis en homes) també venen de l’educació i cultura sexista que ens força a perseguir una masculinitat hegemònica, dura, solitària, possessiva i en la que es penalitza mostrar-se vulnerable. O per exemple, que els homes morin abans perquè consideren demanar ajuda o anar al metge “poc masculí”.
 
Ai, que resulta que el feminisme és mirar-nos una mica com de machitos som i també salvaria la vida als homes? Quin disgust. Si els senyors que tant reclameu un Dia de l’Home no el celebreu, tot i que existeix des de fa més de 30 anys, és perquè celebrar-lo deixaria en evidència que els problemes d’homes tenen el mateix origen que els problemes de dones o els problemes de persones LGTBQ+, i la solució és una educació igualitària, no sexista i feminista, que lluiti per deconstruir un sistema que ens imposa uns rols i unes expectatives inassolibles a tots només pel nostre gènere. Lluitar contra aquest sistema i contra els rols de gènere salva vides, de tots els tipus. Així que recorda: aquesta lluita també és teva.
 
Laia Gonzàlez Pujades