Les timbes clandestines del carrer Nou (i III)

 

El carrer Nou l’any 1909. Del llibre Balsareny, història en imatges 1897-1975 (Angle Editorial)

 
En la publicació precedent es va donar a conèixer la declaració judicial dels principals implicats en les timbes. Examinem alguns dels noms que hi van sortir a col·lació.
 
Joseph Gaxias. Sobre aquest cognom hi ha documents que fan menció de Ramon Gaxigas, pagès que morí el 1640. Es podria tractar del pare o un germà de Josep Gaxias. També hi ha un Onofre Gaxigas, que era paraire. Més endavant, al segle XVIII, trobem un Francesc Gaixigas com a amo d’una taverna del carrer Vell, cal Bodegón. Era un cognom molt comú a Balsareny entre el segle XVII i XVIII.
 
Jaume Arola, moliner. Als documents es troba Francesc Arola, que morí el 1658; probablement també tenia un vincle de consanguinitat amb el Jaume. És possible que hagués viscut a cal Moliner del carrer Nou, actual número 12: “L’home havia fet anar el molí que hi havia al lloc on més endavant Ricard Vinyes va construir la fàbrica”, és a dir, a l’antic molí fariner de casa Martí del Lloc.
 
Quant a Pere Massanés, el seu cognom va ser molt comú a Balsareny. Hem pogut trobar veïns que compartien cognom però amb diferents sobrenoms: a cal Xecó (Trull), cal Peretó (Nou): “Joseph Massanés, dit Peretó, pagès del carrer Nou de Balsareny”, cal Torregassa (Vell) i cal Catalunya (Nou): “Anton Massanés alias  Cathalunya, de Balsareny... als 15 mars 1744”.
 
També eren del carrer Nou Onofre Magnet, fuster, que vivia a l’actual número 32 i que va morir un any després, el 1680; i Joan Vessany i Valentí Vessany que eren de cal Bassany, actual número 36 del carrer.
 
L’hereu Ambrós del Pas era del Pla de Vilamajor, fill del mas abans conegut com l’Ambròs i l’Ambròs Vell. En aquesta època era conegut com l’Ambròs del Pas perquè sembla que era situat en un lloc on es podia travessar a gual el riu. Mitjançant una font diferent, he trobat que l’any 1690, un Joseph Ambròs del Pas es va casar amb Maria Vassany Pujol, noia del cal Bassany. Aquesta informació, però, s’hauria de contrastar.
 
Per altra banda, de Magí i Joan Porta, i Francesc Solà no se n´ha trobat cap referència documental.
 
Francesc Vilar era del cal Xesc Vilar, casa situada a mà dreta anant avall del carrer Nou —actualment número 30—, entre cal Massó i cal Magnet, encara que avui cal Magnet ja no és en aquest lloc. El nom de casa, cal Xesc, ja és prou revelador i ens apunta que aquesta línia directa, per tal de mantenir viu el llegat familiar, anava transmeten de forma generacional i invariable el nom de Francesc. A la foto que il·lustra aquest article, feta l'any 1909, cal Xesc Vilar és la casa de l'esquerra, amb dues dones al balcó. 
 
Magí Porta i Francesc Solà en les seves declaracions van dir també que van jugar a cartes en casa del doctor Antoni Joan Martí. Molt probablement, l’esmentat era fill del mas Martí, llinatge molt antic de terratinents, i pel seu patrimoni i propietats els més adinerats del poble. Si alcem les celles, en aquest procés judicial trobem a faltar la seva declaració com a persona que també jugava a cartes i, encara era més greu, que organitzava les timbes a casa seva de sotamà. O bé ens falten papers o aquí la llei no es va aplicar a tothom per igual. Si fou així, la justícia no portava els ulls embenats: no va atendre els fets, sinó les persones. Tot sembla indicar que la seva situació social i econòmica el va acabar emparant davant la justícia.
 
Aquesta podria ser una de les raons que van portar a Magí Porta i Francesc Solà a assenyalar el metge del poble, qui sap si amb l’expectativa que si es veiés incriminat les autoritats ocultarien intencionadament aquest afer vergonyós, i de retop en sortirien beneficiats. Si no fos així, a més de causar un gran impacte públic —l’escàndol del metge jugant-se els quartos d’amagat a cartes hauria sigut sonat; i a casa seva, per acabar de reblar el clau— hauria repercutit nefastament sobre el bon nom del llinatge Martí, més si considerem que un segle enrere, Pere Martí, un ascendent de Antoni Joan, havia estat batlle de Balsareny. 

 
Sigui perquè aquests documents o bé s’han perdut per sempre o bé estan extraviats, el fet és que desconeixem com va acabar tot plegat i quines sentències o resolucions va dictar el batlle encarregat d’administrar justícia.
 
En essència, la crua realitat és que els jocs de cartes estaven molt arrelats arreu. Tot i que, estaven considerats més un vici que un entreteniment, constituïen un esbarjo lúdic i molt popular. Tothom hi jugava amb desfici, ja fossin nobles o vassalls, benestants o desvalguts, homes o dones, de manera que en ocasions es toleraven, però sempre sota determinades restriccions. Sant Tomàs d’Aquino, nomenat Doctor de la Humanitat per la mateixa Església, defensava, però, que el joc practicat de forma moderada era absolutament una eina vàlida de recreació i gens censurable conforme a la moral. La condició és que la raó sempre ha de dominar el joc, que s’ha de practicar seguint el camí de l’eutrapèlia o virtut que consisteix a trobar justament l’equilibri entre dues inclinacions o tendències antagòniques, entre la abstinència lúdica i la desmesura extrema. Sostenia el sant escolàstic que s’ha de jugar per recreació i no per afició, evitant, evidentment, l’afany de lucre. L’entreteniment lúdic assenyat, digué, equilibra el descans del cos i l’ànima i no era cap incitació a pecar ni temptació del maligne per pervertir la rectitud i la integritat moral de la ciutadania, com van arribar a sostenir  les veus més intransigents de la clerecia.
 
Abans de tancar, vull agrair l’ajuda de Ramon Carreté, ja que gràcies al seu assessorament, bon ofici i ull perspicaç he pogut esbrinar el farrigo-farrago de noms, càrrecs i dates, i fins i tot he pogut dilucidar l’entrellat d’un document extemporani que inoportunament es va colar dins la documentació consultada. Així mateix, de la seva tesi doctoral (1) n’he pogut extreure informació molt valuosa que m’ha sigut en gran manera útil per acabar de tancar la present feina.

Joan Craviotto
 
Fotos: a) El carrer Nou l’any 1909. Del llibre Balsareny, història en imatges 1897-1975 (Angle Editorial). b) Tot jugant (Arxiu Joan Craviotto)
 

---

(1) Carreté, Ramon. Noms de lloc, de casa i de persona de Balsareny, Societat d’Onomàstica, Institut Cartogràfic de Catalunya i Generalitat de Catalunya, 2010.

Addiccions: entendre la malaltia per començar la recuperació

Amb el títol «Xerrada sobre addiccions» es va celebrar un acte el dia 26 de juliol a la sala Sindicat de Balsareny. La imatge de la invitació és prou evocadora: una persona surt d’una cova i camina cap a la llum, mentre, en primer pla, una cadena trencada queda enrere. I les frases que l’acompanyen «Quants cops has dit “Jo controlo”?» i «Quants cops has pensat que “no ho tornaré a fer”?» posen sobre la taula algunes de les preguntes i situacions que formen part de la vida d’una persona addicta.

 
L'acte, impulsat per Jordi Guillem Domene Planes, va reunir diferents veus relacionades amb el món de les addiccions. Jana, una dona jove addicta en procés de recuperació, va aportar la seva experiència personal. Marc, amb tres o quatre anys de recuperació, va parlar de les recaigudes i del seu pas per diferents centres de tractament. Juanjo, un terapeuta,  va aportar la mirada professional sobre l'addicció com a malaltia. Cristià, de l'O2 Fitness Balsareny Centre, va abordar els problemes relacionats amb el consum de drogues des de l'experiència de qui no és addicte. Finalment, Jordi Guillem va parlar de la coaddicció i del paper que hi tenen la família, els germans, els amics i l'entorn més proper.

Després de la xerrada parlem amb el Jordi Guillem, que va fer de coordinador de l’acte i ens aclareix alguns dels conceptes i aspectes que s’hi van tractar. Segons explica, l'addicció és una malaltia amb risc de recaiguda i requereix treball constant. La persona addicta passa per un llarg procés de deteriorament: arriba a considerar que no és prou persona, que no és prou valenta, que s’està tornant boja o que se’n sortiran tota sola. La persona “ionqui”, “alcohòlica” o amb qualsevol altra addicció pot arribar a una fase d’abandonament total. Abans d’arribar a demanar ajuda, el camí és molt llarg.
 
El Jordi Guillem també assenyala que als centres de tractament hi ha poques dones i que, a més l’estigma que pateixen és encara més fort.
 
Paral·lelament, hi ha l’entorn coaddictiu, format pels familiars i altres membres propers. Per a ells, acceptar que l’addicció és una malaltia és molt difícil, especialment perquè han patit les conseqüències del comportament de l’addicte: mentides, comportaments molt durs, promeses que no pot complir, culpabilitzacions o actituds de prepotència com a mecanisme de defensa. S’estableix una lluita en què l’addicte sempre guanya.
 
Sovint, perquè l’addicte accepti ingressar en un centre de tractament, s’ha d’arribar a una situació extrema. És en aquests moments límit quan pot arribar a acceptar que necessita ajuda i iniciar un tractament. Aquests espais ofereixen suport mèdic, psicològic i social.
 
Les teràpies grupals són la base de tot el tractament. El procés de recuperació és diferent per a cadascú i requereix temps. L’intern ha d’aprendre a escoltar-se, controlar la impulsivitat i reconduir la ràbia i la ira, interioritzant noves conductes i aprenent a viure des de la calma. Equivocar-se forma part del procés, tot i que sovint ho viu com un fracàs. No es tracta d’aprendre a demanar perdó, sinó d’aprendre a ser i estar amb la nova persona que estàs construint.
 
A les teràpies hi participen els terapeutes i totes les persones del centre. Els «veterans» són un mirall del que pots arribar a ser, mentre que els «nous» et recorden el que tu mateix vas ser. Els terapeutes fan el seguiment i, com els companys del grup, ofereixen devolucions que ajuden a avançar. Aprendre a demanar ajuda és també una part imprescindible del procés, que es treballa durant l’estada i després, per poder-ho mantenir en el temps.

Segons Jordi Guillem, al principi, parlar al grup costa. L’addicte parteix sovint de la idea que tothom li vol mal, busca el perdó, rebutja els comentaris que no li són plaents i tendeix a culpabilitzar els altres. Progressivament, però, aprèn a parlar d’ell mateix: qui ets, què has fet i on ets ara. És el camí cap a l’acceptació.
 
Al mateix temps, es fan teràpies familiars, espais on els familiars parlen davant dels interns i els terapeutes. Expliquen les vivències prèvies a l’ingrés i els addictes no poden intervenir; han d’escoltar tot el cúmul d’experiències i sentiments que els familiars han patit i han viscut. En aquestes sessions poden aparèixer també interpretacions diferents dels mateixos fets. El que han viscut els familiars i la manera com ho han percebut forma part del treball posterior en teràpia. Segons Jordi Guillem, el coaddicte tendeix a perdonar perquè està “trencat”, però,  no es tracta de perdonar, sinó d’acceptar.
 
Jordi Guillem considera  que els coaddictes no disposen de tanta teràpia ni  de tantes eines per treballar el procés de recuperació del familiar que hi ha al centre. Per això, considera que es troben més desvalguts.
 
Quan el Jordi Guillem torna al centre, es troba amb els terapeutes, continua fent teràpia i explica que tornar-hi li serveix per «aterrar» i recordar que no vol tornar a aquella situació. Jordi Guillem considera que no es pot parlar d’«ex-addicte» ni d’«addicte recuperat»: segons explica, ho ets per sempre i cal un treball constant per no recaure. La teràpia, explica, li ha ensenyat a ser i estar. Ell seu missatge final és clar: tots hauríem d’aprendre a demanar ajuda.
 
Lluïsa Coma Gómez
Foto: Jordi Guillem Domene

L’efecte Trump sobre el comerç internacional

Un nou llibre de Marc Selgas
L’efecte Trump sobre el comerç internacional
 
El balsarenyenc Marc Selgas i Cors, juntament amb Renata Thiebaut, publiquen aquest setembre un nou llibre sobre les conseqüències econòmiques de les polítiques de Donald Trump sobre el comerç internacional. El llibre, en anglès i de 206 pàgines, porta per títol Donald Trump and the effects on International Trade, i l’edita Springer International Publishing.
 
Els dos autors ja havien publicat l’any passat Geopolitical and Economic Consequences of Trade Policies and Tariffs, al qual vam fer referència en una ressenya el gener d’enguany. Renata Thiebaut és doctora en Dret per la Shanghai Jiaotong University i màster a la Universitat de Harvard sobre globalització i transformació digital; i té una llarga experiència professional a la Xina. És la directora operativa (COO) de Green Proposition Consulting Firm i professora a GISMA University of Applied Sciences. Marc Selgas (Balsareny 1981) és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració i doctor en Estudis Interculturals per la UAB i està cursant un segon doctorat en Economia i Innovació a la Universitat del País Basc; expert en la transformació socioeconòmica de la Xina, la meritocràcia política i l'aplicació de la intel·ligència artificial en l'educació i el desenvolupament de les organitzacions, és professor associat a la Universitat de Barcelona i professor titular a EAE Business School, a Barcelona Culinary Hub i a l’EUHT de Sant Pol de Mar. Tolts dos han publicat nombrosos llibres i articles sobre economia i geopolítica i han participat en moltes conferències internacionals.

Com el seu títol indica, el nou llibre que presenten tracta del comerç internacional, que durant molt de temps s’ha regit per principis d’equitat i de cooperació multilateral. Avui, tanmateix, l’increment del proteccionisme i la competència estratègica estan desafiant aquestes normes. Aquest llibre estudia la forma com les polítiques comercials dels governs de Donald Trump estan remodelant el comerç global i tensionen el vell sistema basat en normes clares i respectades. Amb anàlisis empíriques, estudis de casos i entrevistes amb experts, el llibre explica les guerres comercials entre els Estats Units i la Xina i els aranzels imposats a Europa i altres països aliats a partir del criteri "Amèrica Primer", cosa que pressiona l'Organització Mundial del Comerç. Analitza les polítiques sectorials sobre terres rares i semiconductors, els canvis regionals a l'Amèrica Llatina i l'ASEAN, i les conseqüències geoeconòmiques més àmplies de les accions dels Estats Units. L’obra planteja qüestions sobre el futur de l’OMC, sobre com ​​redefiniran el comerç mundial les indústries emergents; o sobre com pot evolucionar, a llarg termini, l’equilibri geopolític i econòmic a nivell mundial, on el comerç global és una eina política de poder enmig del creixent nacionalisme i la transformació institucional.
 
Ens agrada veure com en Marc continua aplicant els seus coneixements sobre economia i política per ajudar-nos a comprendre els envitricolls d’aquest món tan complex on ens ha tocat de viure, del qual prou que veiem, sense poder-hi fer gran cosa, la preocupant evolució superficial, mentre que se’ns fan difícils de copsar els moviments estructurals de fons que la propicien. Esperem que el llibre tingui el ressò que mereix el seu esforç. Gràcies, Marc.
 
R. Carreté

L'eclipsi de sol

20:28 h

Agraïm al Jordi Sarri que ens ha enviat aquestes excel·lents fotografies de l'eclipsi total de sol que hi va haver el dia 12 d'agost de 2026, tal com es va poder veure a Balsareny. Són fetes des de Puigdorca, amb teleobjectiu i un filtre solar corresponent.

CCB 

Per ordre cronològic:

19:31 h

19:45 h

19:45 h

19:45 h

19:51 h

20:18 h

20:26 h

20:28 h

Cronologia de l'eclipsi en format de punt de llibre:

Fotos: Jordi Sarri

Sisè aniversari de la Pasqua de Pere Casaldàliga

 

 
Balsareny va celebrar novament  l’aniversari de la mort del bisbe Pere. Va ser el dissabte 8 d’agost. A la plaça Pere Casaldàliga, la presidenta de la Fundació que porta el seu nom, Glòria Casaldàliga, va dir unes paraules i es va dipositar un ram de flors davant del monòlit commemoratiu. Marisa Cabellos, també de la Fundació, va llegir una carta de Maritxu Ayuso, membre de l'Associació Araguaia i de l'esmentada Fundació i col·laboradora molt propera del bisbe Pere. A l'acte hi van assistir unes vuitanta persones. 

 
Després, els actes van continuar a la sala Sindicat amb l'acte "Una llum per l'esperança", organitzat per la Fundació Pere Casaldàliga i el Cercle Cultural de Balsareny amb la col·laboració de l'Ajuntament de Balsareny i l'assistència d'un centenar de persones. 

En primer lloc, hi va haver una ponència dirigida per la periodista i editora artesenca Mar Valldeoriola, i l’historiador i arxiver surienc Jordi Algué, amb el títol “Pere Casaldàliga i Arcadi Oliveres: radicals a favor de la vida”. Els dos ponents també van ser presentats per Glòria Casaldàliga.

 
Els comentaris i reflexions de Valldoriola i Algué van anar dirigits al fet que, tant Casaldàliga com Oliveres —economista i pacifista, que va morir poc després de Casaldàliga, l’abril de 2021–, posaven l’esperança sobre la taula, amb un seguit de coincidències de pensament, tot i que no es van arribar a trobar mai. Els dos ponents van editar el llibre Papers de pau, en què van recollir textos del llegat pacifista d’Arcadi Oliveres. També van esmentar el conte il·lustrat sobre el pacifisme Arcadi al país de les Oliveres, escrit per Mar Valldeoriola i Bernat Oliveres, fill de l’Arcadi.
 
La relació entre l’Arcadi i en Pere es va posar de manifest, per exemple, el 9 d’agost de 2020, l’endemà de la defunció del bisbe, quan Oliveres va fer un escrit destacant la personalitat i les causes del bisbe.

 
Valldeoriola i Algué van ressaltar que no podem ser neutrals: moltes coses (la pobresa, les guerres...) són evitables i cal prendre-hi partit. En aquest sentit, van llegir fragments de manifestos coincidents entre Casaldàliga i Oliveres: temes com la pau i la no-violència els acostaven. L’Arcadi era molt antimilitarista i, segons en Pere, no hi ha pau si no va lligada a la justícia social.
 
Els dos ponents també van fer notar que moltes de les situacions de què ens parlen, continuen essent molt actuals, com és el cas de les guerres. El darrer llibre d’Arcadi Oliveres, Paraules d’Arcadi, publicat poc abans de morir, fa reflexionar, per exemple, sobre les enormes despeses en armament de l’Estat espanyol. Sembla com si amb ells dos s’hagués acabat una època: de fet, la pandèmia que hi va haver pel mig va fer canviar moltes coses i, des del 2020 i 2021, s’han desencadenat noves guerres. En aquell llibre, Oliveres deia que la pandèmia podia ser una oportunitat per al canvi, però que s’estava aprofitant per fer més repressió. Els dos conferenciants van coincidir que en Pere i l’Arcadi eren radicals, però amb respecte, sense sectarisme —“radicals” vol dir que anaven a les arrels dels problemes del món—; i també van destacar que tots dos eren partidaris de l’educació.

 
Com a conclusions de la xerrada, Mar Valldeoriola i Jordi Algué van dir de nou que cal prendre partit, no tenir por (Pere deia que “l’enemic de la fe és la por”) i buscar eines que ens ajudin a fer allò que pensem. També cal estar ben informat per poder ser coherent. Finalment, Glòria Casaldàliga va afegir que, per un costat, tant el Pere com l’Arcadi, tenien un bon sentit de l’humor; i, per altra banda, amb tots dos —amb els quals ella havia estat en contacte— notaves que et senties escoltat, i això és molt important. Després d’alguna intervenció més del públic, es va tancar el col·loqui, d’una hora de durada, amb forts aplaudiments per als dos conferenciants. 

 
Tot seguit, com a cloenda, Fina Farrés, de l'associació Araguaia, va presentar els músics Celeste Alías, de Sant Joan de Vilatorrada, i Santi Careta, d’Avinyó; tots dos formats a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Celeste va estudiar clarinet a Manresa i a Badalona, abans de descobrir la seva vocació de cantant; i Santi és guitarrista, compositor i productor, que compta amb una extensa discografia, tant en el mon del jazz com en pop-rock; en el concert va acompanyar Celeste amb la guitarra.

 
El seu repertori, que va durar gairebé una hora, va ser: una versió del Cant dels Ocells feta per Joaquim Pecanins, de Prats de Lluçanès, ja fa molts anys; Duerme negrito, popularitzada per Víctor Jara; Todo cambia, versió de Mercedes Sosa de la composició original del xilè Julio Numhauser, amb participació del públic; una peça recitada i musicada amb la guitarra, titulada Espero meravelles, que recull quatre poemes de Montserrat Abelló; la cançó Sovint diem, de Meritxell Gené, sobre un altre poema de Montserrat Abelló, amb acompanyament de la gent; Abril 74, de Lluís Llach; Solo le pido a Dios, himne de l’argentí Leon Gieco, que és un crit contra la guerra; i per acabar, dues peces que reten homenatge al mar i a la natura: la popular brasilera Peixinhos do mar; i El pescador, popular de la cúmbia folklòrica colombiana, de José Barros, amb participació del públic. Amb la llarga ovació dels assistents, els músics van interpretar el conegut bolero Angelitos negros, que va fer famós Antonio Machín.
 
Passades les 9 del vespre, al vestíbul del Sindicat, un refrigeri per a tots els assistents va posar punt i final a la celebració.
 
Isidre Prat
Fotos: Jordi Vilanova
 

La rendibilitat de crear-nos inseguretats

PARLEM-NE
 

Fer vida sense contemplar la depilació. La dona que apareix a la imatge és Anna Maria Martínez Sagi (coneguda com “La Sagi”), nascuda el 1907. Va ser la primera dona a formar part de la junta directiva del FC Barcelona.
 

 

Un dia li vaig preguntar a la meva àvia: “iaia, tu et depilaves?” La seva cara va ser d’autèntic desconcert, així com d’indiferència, com si no hagués hagut de parar-se mai a pensar en aquest tema. Tant de bo a les actuals generacions també ens passés així! Evidentment la meva àvia sap de quin concepte li parlava; però, com va expressar ella, “això és una cosa d’ara”. És clar que altres pressions estètiques sí que les patia, en aquella època.
 
Aquesta pregunta em va sorgir després conèixer com va començar la moda de la depilació femenina com a cànon de bellesa: l’any 1915 la revista Harper’s Bazaar va publicar el primer anunci de Gillette dirigit a dones per comercialitzar una fulla d’afaitar sota els reclams “et soluciona un vergonyós problema personal”, “una característica de vestir bé i arreglar-se bé és mantenir les aixelles blanques i suaus”. Abans no existia el concepte de la depilació femenina per bellesa o higiene.
 
Amb els anys, van convèncer la societat que les dones ens havíem d’avergonyir d’una cosa que és completament natural. Un clar exemple de com una jugada de màrqueting manipuladora pot aconseguir crear una necessitat cultural, un problema inexistent, a la vegada que n’ofereix la solució (consumint el propi producte).
 
Aprofito per mencionar que aquesta moda que va arribar per quedar-se és extremadament molesta, ja que requereix una combinació d’una o més de les següents situacions: patir dolor, fer una despesa econòmica, invertir temps, afegir tasques d’organització, fer cures posteriors de la pell... A més, l’última tendència és que després de depilar-te no tinguis vermellors ni enquistaments ni talls... Només ens faltava això: a sobre que la pressió estètica ens obliga a treure’ns els pèls, hem de fer com si no hagués passat res, com si mai no haguessin existit en el nostre cos de mamífera...
 
Així doncs, anunciant tot tipus de productes la indústria crea necessitats i inseguretats. Potser tu mai no havies pensat en això o allò, però veus un anunci per tapar les estries, per dissimular tal cosa i et dius: ostres, no m’havia fixat mai en això, així és com em perceben els altres? Si aquest anunci/producte està pensat per solucionar-ho, vol dir que això està malament? I amb això, sumat a la normalització que se’n fa, ja ens tenen atrapades.
 
Es tracta d’una sèrie de productes que estan donant senyals que el teu cos té algun error i que serà millor si el dissimules. La solució és posar-hi remei a través d’aquest producte. I només som vàlides i boniques i serem més respectades (als ulls del sistema patriarcal) si complim amb tot això que se’ns imposa.

Anunci de Gillette al Harper’s Bazaar (1015): “et soluciona un vergonyós problema personal”, “una característica de vestir bé i arreglar-se bé és mantenir les aixelles blanques i suaus”. Font: Wikimedia Commons

 

Però no, els nostres cossos no tenen cap defecte ni necessiten cap millora. Simplement hi ha algú a qui va començar a sortir a compte que ens vulguem pintar les ungles, posar-nos arracades, maquillar-nos, depilar-nos, bronzejar-nos, etc. La indústria de la moda i la bellesa. I així és com es creen uns estàndards que generen pressió estètica, però com dèiem a l’article del mes passat, tots són absolutament innecessaris i en la majoria dels cassos inassolibles.
 
Tot això va lligat a l’obsessió per perseguir i perpetuar la infantilització de la dona. Com més nenes semblem, millor per a l’imaginari col·lectiu masculí. Sense pèls, sense cabells blancs, sense cel·lulitis, sense taques al rostre, sense estries. Tot per mantenir l’aparença de la joventut. Fet que als homes no se’ls demana. Però, notícia: el temps passa per a tothom, per a les dones també i així es manifesta naturalment en el nostre cos, i ja n’estem fartes, d’haver-ho de dissimular i ocultar.
 
Laia Gonzàlez Pujades
 

Sortida geològica pel terme de Balsareny

  
El doctor en geologia Josep Maria Mata, Creu de Sant Jordi de la Generalitat 2025, novament va organitzar una sortida pel terme de Balsareny —la segona d’aquest mateix any—, dins del cicle de sortides de caire geològic que normalment porta a terme un cop al mes en els diferents municipis del Geoparc de la Catalunya Central, a través de SIGMADOT (la Societat Internacional de Geologia i Mineria per al Desenvolupament i Gestió del Territori), amb seu a Catalunya.

 
En aquesta ocasió, i davant de l’atapeïda agenda que Mata acostuma a tenir, es va provar de desafiar la calor i fer-ne una el mes de juliol, concretament el dia 18. Malgrat els dies de calor intensa, l’itinerari que es va fer a Balsareny oferia moltes ombres i la humitat dels cursos d’aigua que tenim al poble.

També es va mirar de començar ben d’hora, a les 8 del matí, de manera que a quarts de dotze ja es va arribar al poble, quan el sol ja començava a picar bastant fort. A més, el recorregut era molt planer, amb molt poques pujades i no gaire llargues, cosa que s’agraïa, per no haver de suar massa.

 
Hi van participar una quinzena de persones de diferents indrets. Els balsarenyencs que acostumem a assistir a aquestes trobades vàrem triar l’itinerari, pel sector sud del terme, amb sortida i arribada al carrer Carrilet, davant de l’Institut Escola. Va transcórrer pel Repeu, el passeig del riu, el Molí, la zona de les Malloles i Vilafruns fins a la confluència del terme amb el municipi de Sallent.

 
Amb un ull posat en la geologia i en la mineria, vàrem passar per diferents fites a comentar, com són la riera del Mujal i la seva restauració, l’aqüeducte de Santa Maria, el pont del Riu, el Molí (la resclosa, la fàbrica, la colònia), la zona del Balç (que dona nom al poble), el Salt de Santa Cecília, la casa de la Masia de Vilafruns, l’antiga fàbrica de Vilafruns i tot el seu canal d’aigua des del Salt esmentat (que encara serveix avui en dia per fer electricitat), l’explotació minera, l’antic runam de la mina —avui restaurat, amb vegetació—,  els xalets de Vilafruns, l’aqüeducte i la riera de Conangle, que divideix Balsareny de Sallent, i un bonic pou de glaç força ben conservat, al final del pont, però en terme de Balsareny. Des d’aquest pont també es va comentar l’antiga explotació de la Fodina, que no va arribar mai a extreure mineral i que s’albirava a uns centenars de metres de distància.

 
En molts trams del recorregut ens vàrem anar trobant la síquia, amb els seus pontets i túnels per on es va amagant i després torna a sortir més endavant. Ens vàrem fixar que en alguns trams de la síquia es van construir murs de pedra —sobretot amb gresos de la zona— per fer-la passar per sobre i que l’aigua pogués desplaçar-s’hi amb un desnivell mínim, com a la zona dels horts propers al Molí. I també vàrem comentar l’arranjament que es va fer a l’aqüeducte de Conangle, on l’aigua ja no podia passar per dintre com abans, i ara circula per un sifó que es va construir al costat.

 
En total va ser un recorregut d’uns 8,5 quilòmetres entre l’anada i la tornada, que, malgrat la calor —de fet, no era dels dies més forts— es va poder fer amb normalitat sense arribar a l’extenuació.
 
Isidre Prat Obradors
Fotos: Maria Estruch