Quim Junyent, campió d’Europa i MVP del torneig

 

 

El futbolista balsarenyenc Quim Junyent, que fins al passat mes de juny ha format part del FC Barcelona i que acaba de fitxar per la UD Almeria per a les properes temporades, ha viscut un dels moments més brillants de la seva encara jove carrera esportiva.
 
Aquest mes de juliol ha participat en el Campionat d’Europa de seleccions nacionals sub-19, disputat a Gal·les, on ha exercit de capità de la selecció espanyola. El seu lideratge, la qualitat del seu joc i el seu compromís han estat determinants perquè Espanya es proclamés campiona d’Europa.

 
La seva magnífica actuació no ha passat desapercebuda. A més d’aixecar el títol continental, Quim Junyent ha estat distingit amb el premi de MVP (Millor Jugador del Torneig), un reconeixement que l’acredita com el futbolista més destacat de la competició. 

 
Els elogis han estat unànimes. El diari Regió7, per exemple, titulava: «Quim Junyent, la jugada de sacrifici d’un MVP europeu de Balsareny», i destacava que «el centrecampista bagenc, campió continental sub-19 i millor jugador del torneig, ha apostat per sortir de la zona de confort del Barça per revaloritzar-se a l’Almeria», en referència a la seva decisió d’emprendre una nova etapa esportiva.

 
Des del Sarment, on hem tingut el plaer d’entrevistar-lo i parlar-ne en diverses ocasions i de seguir ben de prop la seva trajectòria des dels seus inicis, ens sentim especialment orgullosos dels seus èxits. Per això volem felicitar ben sincerament en Quim Junyent per la consecució del Campionat d’Europa i pel merescut guardó de millor jugador del torneig.
 
Li desitgem, igualment, molta sort en aquesta nova etapa que ara enceta a la UD Almeria. Estem convençuts que, amb el talent, el treball i la humilitat que sempre ha demostrat, continuarà fent gaudir els aficionats al futbol i portant ben amunt el nom de Balsareny.
 
Sarment
Fotos: RFEF / Família Junyent

Festa de Sant Cristòfol a Balsareny

 
En una jornada ben calorosa típica del mes de juliol, es va tornar a celebrar a Balsareny, com a tants altres pobles, la festa de Sant Cristòfol, patró dels conductors i protector dels viatgers; també és patró dels geganters.

 
Al nostre poble es va celebrar el dia 11, l’endemà del patró, com cada segon dissabte de juliol. Com de costum, els vehicles es van concentrar a la zona del pavelló municipal i cap a tres quarts de vuit del vespre van començar a desfilar per diversos carrers, donant la volta pel polígon de la Coromina i després pujant cap dalt al poble, per la carretera de Moià, la carretera de Manresa i Berga i els carrers Travessera, Balmes i Àngel Guimerà, fins arribar a la plaça de l’Església, on va tenir lloc la tradicional benedicció a càrrec de Mn. Marc Majà, així com la salutació de l’alcalde, Isidre Viu, als conductors.

 
Enguany hi van participar més de cinquanta vehicles, força més que l’any passat; la majoria lògicament eren cotxes, però també algunes motos, bicicletes i fins i tot algun patinet. Com sempre, en fer la benedicció, alguns membres de l'associació Sant Cristòfol van lliurar una bosseta a cada conductor amb la medalla del sant, acompanyada d’un bolígraf i caramels. Els donatius que es van recollir enguany s’han destinat a ajudar els afectats pels terratrèmols de Veneçuela, que s’hi faran arribar a través de Càritas.
 
Finalment, per arrodonir la festa, i com cada any, hi va haver un lluït ball a la plaça de l’Ajuntament, amenitzat pel conegut Joan Vilandeny. A la mitja part hi va haver coca i mistela per a tothom.
 
Text: Isidre Prat
Fotos: Maribel Andreu / Isidre Prat

Contaminació acústica

 

Quan parlem de contaminació, sovint pensem en la pol·lució de l’aire i en la contaminació de l’aigua, del sòl o del subsol. Tanmateix, la contaminació acústica és una altra forma de degradació ambiental que genera conseqüències per a la salut i el benestar.
 
Als pobles ho solem tenir millor que a les grans ciutats. No hem de suportar el brogit dels motors accelerant a cada canvi de semàfor les vint-i-quatre hores del dia.
 
També és veritat que encara podríem millorar. Sobretot a la nit i, especialment, a l’estiu: qui no dorm com una marmota pot tenir dificultats per agafar el son, o despertar-se i no poder-lo tornar a conciliar pel soroll d’alguns joves motoristes que donen voltes massa ràpid pels carrers del poble a hores en què molta gent sol dormir.
 
Ben segur que bona part dels qui protagonitzen aquest soroll no pretenen generar molèsties: hi ha qui se sent atret per córrer, fins i tot per jugar a fer curses. No tothom té facilitat per posar-se al lloc de l’altre i entendre, per empatia, que si li ho fessin a ell també li incomodaria. Potser, sense adonar-se’n, està molestant amics i coneguts a qui, en cap cas, voldria perjudicar.
 
També en aquest aspecte, l'educació és essencial per desenvolupar l'empatia i la consideració envers els altres. L’educació, entesa en el sentit més ampli de com s’entenia tradicionalment: com el treball col·laboratiu dels diferents agents educatius de la comunitat i en els diferents escenaris. En altres paraules: educa l’escola, però també educa, per descomptat, la família, i eduquen les entitats, les institucions... Tots som, de fet, agents educatius, susceptibles d’educar i de ser educats. I s’educa en els diferents espais on ens movem: a cada casa, a l’escola, al barri, al poble, a tot arreu on hi ha algú més.
 
La família és un lloc privilegiat per fer entendre que els nois i les noies poden tenir un bon marge de llibertat, però que una línia vermella és generar malestar als altres. Hi ha límits que no es poden traspassar, ni ells ni ningú.
 
L’escola té l’encàrrec de treballar l’empatia i la consideració envers els altres, tant en general com, sobretot, a partir de situacions concretes com les que ens ocupen.
 
Els ens públics, els vigilants nocturns, els veïns i les veïnes, tota la comunitat assenyada, hi tenim alguna cosa a dir i a fer. Com ve a dir un proverbi tradicional africà: «Per educar un menor cal tota la tribu».
 
Si fos el cas que fallessin les estratègies purament educatives, sempre és possible complementar-les amb altres mesures, per evitar que es transgredeixi una norma raonable que ve a dir que, als pobles, i més a la nit, no podem córrer més del compte ni superar uns decibels establerts. De fet, és prescriptiu.
 
Balsareny Educa

Les timbes clandestines del carrer Nou (II/III)

En el capítol anterior vam veure que es va fer arribar una sol·licitud al batlle en què se li demandava que prengués les mesures oportunes davant el fet punible que es jugava a les cartes de forma il·legal al carrer Nou.
 
Davant d’aquest fet, el 30 de gener del 1679 van ser citats a declarar diversos sospitosos. Un dels interrogats fou Magí Porta, pagès de 47 anys. Digué: “Senyor lo que puch <dir> sobre lo que me interroga es que he jugat una vegada a resto en casa del  Dr. Antoni Joan Martí del present lloch y no·m recordo lo dia sino que era de festa y al vespre y me apar que jugave en dita ocasio a dit joch ab Joseph Gaxias Onofre Magnet y lo dit Antoni Joan Martí y no me·n recordo de altres y algunes vegadas he jugat al joch del home, camí...? y Truch en dias de festa en casa de Francesc Vilar del present lloch.”
 
El Joc de l’home, “Juego del hombre” en castellà, possiblement es refereix al Joc del renegat ja que la seva dinàmica és similar: juguen tres jugadors amb nou cartes cadascú i segons la combinació de cartes aplegada hom pot decidir si vol ser el renegat, és a dir, el jugador que jugarà sol contra els altres dos.
 
Per la seva banda, el Truc segons el DCVB és un joc de cartes que sol jugar-se entre quatre persones que van dues contra les altres dues, cadascuna de les quals rep tres cartes, i cada bàndol guanya punts guanyant dues bases (guanyar el truc), matant-se les cartes segons un ordre establert.
 
Un altre que també va ser citat a declarar fou Joan Porta, ferrer de 33 anys d’edat. Digué: “Senyor sols puc dir acerca del que me interroga que lo dia de Sant Genís proppassat viu jugar al joch del Resto prop la capella de Sant Genís de Masadella al hereu de Ambros del Pas a Joan Vessany y Magí Porta del present lloc y lo dia de Sant Sylvestre proppassat en casa de Francesc Vilar de dit lloch jugava jo a Resto ab Pere Massanes y Jaume Arola, moliner y Joan Porta.”
 
Veiem com els diferents implicats ens parlen que jugaven al resto. Però el resto no era un joc de naips o cartes en si mateix, sinó que fa referència a fer un envit o aposta d’un jugador en relació a la quantitat de diners que arrisca en la partida. Per tant, jugar al resto era més aviat envidar el resto o fer un vaitot, que consistia en aventurar en una sola jugada tots els quartos que un tenia sobre la taula. Si tenia mala ensopegada i volia seguir entaulat s’havia d’entrampar, que era com fugir del foc i caure a les brases.
 
Com podem veure en els interrogatoris anaven sortint noms de persones que jugaven a cartes i llocs on es jugava. Un altre que va prestar declaració va ser Francesc Solà, el més jove segons la documentació consultada, 30 anys. Feia de teixidor de lli. Digué: “Senyor diferents vegadas y ab diferents personas he jugat a jocs de vasas y en particular a joc de Resto tambe ab diferents personas que jugavem algunas joias com son cunills y perdius y a diners tirats en lo lloch de Balsareny en casa del Francesc Vilar [y en casa del Dr. Martí, nota aquesta, afegida al marge del document] del present lloch amb Lluch Vilar Onofre Magnet Joan Vessany Valentí Vessany y altres que ara no·m recorda qui eran y asso es estat en dies de feyna y festas y a vegadas de nit. Y esta es la veritat per lo jurament que tinch prestat.”
 
El joc de bases (de basa, en castellà baza) fa referència al fet que quan tothom ha fet la seva jugada, qui guanya la partida recull les cartes; al final, guanya el jugador que ha fet més bases. Així mateix, aquest testimoni manifesta que es jugaven algunes joies. Crec que més aviat es refereix a peces de caça menor, com ara conills o perdius, més que no pas a objectes de valor. Pel que fa a “diners tirats”, és molt evident que es tracta d’apostes monetàries.
 
Una de les qüestions que criden l’atenció en la declaració dels diferents interpel·lats és que havien de deixar clar si havien jugat en dies feiners o festius. Aquesta puntualització estava relacionada amb les cerimònies eclesiàstiques, misses i divins oficis de la parròquia, ja que l’autoritat religiosa, a més de condemnar els jocs d’atzar, es mostrava implacable i estrictament severa amb els pecadors que jugaven en diumenges i altres festes de guardar, fent coincidir les partides amb les hores de les litúrgies  o altres actes de culte de l’església. Estava considerat com una ofensa greu a l’obra i voluntat de la divina Providència.

Declaració de Francesc Vilar 

 

Al seu torn, Francesc Vilar, de 60 anys i teixidor de llana, va fer palès: “Senyor per ocasió que jo lo monjo de las campanas de la Ig^a [església] del present lloch lo senyor Rector y obrers de dita Ig^a me han donat y concedit lo joch en adjutori de la paga dels treballs de tocar les campanas y per ço he donat cartas a tants com me han demanadas per jugar atenent que jo no tenia mandato ni orde en contrari, y de haver jugat en ma casa diferents personas es veritat pero no podria jo ara per fe de anomenar a quins jochs jugaven ni quines personas eran ni tampoch puch dir haja vist jugar a joch de Resto perque moltes ocasions falto jo a casa y a vegadas a las nits he vist que alguns a les vellades jugaven vi o ayguardent y io me·n anave al llit y no sabia si mudaven de joch y esta es la veritat per lo jurament que tinch prestat.”
 
D’aquí s’infereix que el rector i els obrers de la parròquia havien donat a Francesc Vilar el joc de cartes com a retribució o donatiu complementari (en adjutori) de la paga de tocar les campanes. Tot seguit, l’home acaba d’espolsar-se les puces del damunt dient que, per descomptat, havia deixat les cartes a tothom que les hi havia demanat perquè ningú li ho havia prohibit expressament. I si algú n’havia fet un mal ús, no era pas cosa seva. Tot plegat, n’hi ha per sucar-hi pa.
 
D’altra banda, amb aquesta declaració es posa de manifest que també s’hi jugaven begudes, fonamentalment xarop de pàmpol i licors espirituosos. En qualsevol cas, Francesc Vilar fou assenyalat per la majoria dels involucrats com l’amo de la tafureria que tenia a casa seva com a alternativa a la prohibició de jugar a cartes a la taverna. Si en aquestes circumstàncies la seva situació personal era compromesa, encara es va agreujar més pel fet que era servidor de la parròquia, aleshores governada pel Dr. Segimon Coromina, a la qual el dit monjo de les campanes amb el seu capteniment immoral, suposadament, deshonrà en gran manera.
 
En aquella època els campaners eren coneguts amb el sobrenom de “monjos”. Aquests feien brandar les campanes quan calia congregar els veïns a una cerimònia litúrgica o ritualisme sacramental; d’altres vegades anunciaven senyals d’alerta i en alguns casos esdevenien un simple avís per actuar en conseqüència. Alguns d’aquests els podem trobar avui molt curiosos, encara que plens de sentit en el seu moment. Així, ventar a la migdiada es tocava en temps calorós: “els mesos d’estiu i sobretot a l’hora de les segues, els pagesos dinaven al camp i feien la migdiada. Per tal que la dormida no fos massa llarga, a les dues de la tarda (es dinava a les dotze) brandaven la campana més grossa. Era el senyal que calia tornar a la feina”[i].
 
El 9 de gener de 1678, un any abans de l’afer de les cartes, Francesc Vilar va ser escollit en un procés d’elecció democràtica, en sufragi restringit als caps de casa, com la persona encarregada de fer repicar les campanes de l’església. Algunes vegades, com en aquest cas, els  campaners compaginaven el seu ofici (Francesc Vilar era teixidor de llana) amb les tasques de sagristà de la parròquia. A més a més de fer batallar les campanes, el “monjo” tenia cura d’endreçar el campanar i era l’encarregat del manteniment del cementiri, cosa que incloïa la feina d’enterramorts, com cavar les fosses per enterrar-hi els difunts...[ii]
 
Alguns dels que van prestar declaració van revelar també que concorrien a jugar a casa del metge del poble, el Dr. Antoni Joan Martí.
[continuarà]

Joan Craviotto

Imatge (Wikimedia Commons): Harriet Backer, Jugadors de cartes, oli sobre tela (1897), Nasjonalmuseet, Oslo.

---

[i] Planes i Vilella, Llorenç. Sarment, 84, gener 1983.
[ii] Orobitg, Jordi. Sarment, 262, juliol-agost 1998.

Sortida ciclista als Pirineus

 
Després d’un parèntesi de cinc edicions, els dies 20 i 21 de juny de 2026 el Club Ciclista Alt Llobregat Pla i Baixada va tornar a posar el motor en marxa de l’autocar als Pirineus.
 
I ho va fer amb uns recorreguts mítics de les etapes del «Tour de France» i amb un clima d’aquells que no va passar indiferent.
 
Sense pluja i amb temperatures per sobre de les normals, els 28 ciclistes participants van iniciar el recorregut de dissabte a la bonica població francesa de Saint-Lary-Soulan.
 
El primer obstacle va ser el Col d’Azet Val Louron, per continuar amb el segon, Col de Lançon, on vàrem fer parada i fonda per dinar.

 

Recuperades algunes de les energies perdudes, ja només ens quedava el Col d’Aspin, des del vessant d’Arreau. I superat aquest últim obstacle, una relaxant baixada fins a l’hotel Le Chalet, a Sainte-Marie de Campan. 

 
Amb la fresqueta del diumenge i des del mateix hotel, vàrem iniciar la pujada al Col du Tourmalet, on vàrem refrigerar el cos per celebrar que tots havíem aconseguit superar aquest monstre dels Pirineus.
 
Vàrem desfer el recorregut de pujada i una remullada a la piscina de l’hotel va ser la recompensa de l’esforç dels dos dies de pedalar.
 
Després, dinar i migdiada a l’autocar, que ens va conduir altre cop  cap a terres catalanes. 
 
I si tot va bé, l’any vinent, més.
 
Text i fotos: Jesús Acevedo

Montserrat: la Calsina

RACONS DEL BAGES I EL MOIANÈS

Els gresos i margues, amb fòssils, de color gris, formant xaragalls. Al darrere, el pic de Sant Jeroni i, a l’esquerra, el pic Cavall Bernat

 
Montserrat: la Calsina
 
L’any passat es va celebrar el mil·lenari del monestir de Montserrat. Tanmateix hem de dir que les roques que formen la muntanya tenen molt més de mil anys: tenen milions d’anys. En parlem aquest mes. També podríem parlar de moltíssims “racons” de Montserrat, però només ens en referirem a un.
 
Quan i com es va formar Montserrat?
 
No penséssiu pas que el massís de Montserrat és un plegament, igual que altres muntanyes ho són, com els Pirineus. Es va formar pels processos d’erosió, transport i sedimentació, provocats pels agents geològics externs, com l’aigua dels rius i el vent.
 
Geogràficament pertany a la Serralada Prelitoral Catalana, i té continuïtat amb la serra de Sant Llorenç del Munt i del Montseny, tot i que totes tres unitats no tenen el mateix origen geològic. La muntanya de Montserrat està formada, com tots sabeu, per una roca estrella, que és el conglomerat; però també presenta gresos, argiles i calcàries intercalades. Es va començar a perfilar al principi del Cenozoic —fa uns 65 milions d’anys.
 
Antigament, hi havia un gran massís (aquest sí, format per un plegament) entre Catalunya i les Balears; i durant l’etapa del Mesozoic (Era Secundària) —entre uns 250 i 65 milions d’anys—, alguns dels rius que naixien en aquest massís anaven cap al que ara és la Depressió Central Catalana, o sigui, l’aigua anava al revés de com ara va, per exemple, en el Llobregat, de sud a nord. Aquests rius van erosionar molt el terreny i van acumular els sediments a la seva desembocadura, formant un delta a la vora del mar que hi havia a la Catalunya Central (una falca de l’Atlàntic).
 
Ja en el Cenozoic, quan es formaven, per plegament, els Pirineus i altres serralades (orogènia Alpina), el massís catalanobalear es va trencar i es van originar grans falles, com el que ara és el Vallès i el Penedès; en tant que, en els materials del delta esmentat, es van produir encavalcaments d’uns estrats sobre els altres, que van fer pujar el terreny, i dos sistemes de fractures verticals que van facilitar l’erosió, per l’aigua i el vent, modelant les agulles que donen la bellesa actual de la muntanya.

Part frontal del forn d’obra de la Calsina

 
La Calsina: transgressions i regressions
 
Un de tants racons de Montserrat és la zona de la Calsina, que pertany a Marganell; per tant, és un racó del Bages. Allà hi ha alguna fita d’interès geològic. La millor ruta per arribar-hi és anar fins a Monistrol de Montserrat i agafar la pujada de la carretera BP-1121 en direcció al monestir. Un cop passat el quilòmetre 9, hi ha un desviament a la dreta que va a la casa de la Calsina (està indicat), on no cal arribar; és just després d’un revolt a l’esquerra. Cal deixar el cotxe allà mateix, en un petit aparcament, vora la carretera. Des de Balsareny hi ha 37 km, passant per l’autopista fins a Sant Vicenç de Castellet.

Part superior del forn, parcialment conservada

 

En aquest punt (coordenades: 41.612919,1,822993) veurem les restes del forn de calç de la Calsina: veiem la part frontal (per on es ficava la llenya) i, per uns esglaons laterals, pugem a la part de dalt, parcialment conservada. A dalt hi ha també una taula amb bancs de fusta; i, al darrera, veurem unes capes de color gris amb recs verticals (semblant a xaragalls) de margues i argiles, separades de tant en tant per capes primes horitzontals de gresos; aquests materials contenen fòssils d’organismes unicel·lulars marins, anomenats nummulits (semblants a monedes). Vora la carretera, en aquest punt, també hi ha roques calcàries grises, amb fòssils de mar com closques. Ens trobem situats just a sota del pic de Sant Jeroni i, a l’esquerra, el Cavall Bernat.

Detall dels xaragalls grisos

 

El tipus de fòssils i el color gris dels materials (conglomerats, gresos, margues, calcàries) ens donen la pista que la sedimentació va ser dins del mar: vol dir que en una determinada època hi va entrar el mar, fenomen anomenat transgressió o invasió marina. De fet, tot pujant des de Monistrol fins al monestir, podem veure que s’alternen zones grises, on hi va haver mar, amb altres zones de materials vermellosos, d’origen continental, que també en diem regressions o retirades del mar (el color vermell indica l’oxidació del ferro que porten, perquè hi havia aire, no aigua). Així, si tornem a baixar, just quan hem fet el primer revolt, esmentat abans, veurem una línia que separa les roques grises, a dalt, de les vermelloses, a sota.
 
No ens pot estranyar que hi hagi aquesta alternança d’entrades i sortides del mar, ja que, com hem dit, el punt de partida de la formació de Montserrat és un delta de riu, zona de contacte entre mar i continent.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors
 

Revetlla de Sant Joan

Un any més, el Centre Excursionista de Balsareny va fer arribar al nostre poble la Flama del Canigó, que va servir per encendre el Foc de Sant Joan.

Com ja es costum, el dia 23 de juny veïnes i veïns del poble, juntament amb les dues colles geganteres, el Pubillatge local i les autoritats municipals, es van aplegar per rebre la Flama. La comitiva va recórrer diversos carrers fins arribar al camp de futbol 7, espai on s’havia ubicat la foguera d’enguany. Durant el recorregut van ballar els gegantons, Joan i Mariona, la geganta Maria i la mula Merlet. Arribats a la foguera, l’alcalde de Balsareny, Isidre Viu, al costat de la Pubilla, Noa Gil, i de la Dama, Emma Calderón, va adreçar unes paraules i va llegir el manifest de la diada, que publiquem a part.

 
L’alcalde va recordar que aquest any en fa seixanta que la Flama del Canigó va creuar per primera vegada el pas fronterer de Coll d’Ares per agermanar el territori dels Països Catalans; i va recordar un dels pioners d’aquella fita històrica: Ramon Torra i Orra (Sau, 1937), activista incansable de la cultura catalana des d’entitats com Tradicat i Tradifoc, i autor del text del manifest que es llegia aquest dia arreu del territori.

 
Mentrestant, les esplendoroses flames del Foc de Sant Joan s’enlairaven, sota el control d’efectius de l’ADF i d’agents de Protecció Civil. Els tradicionals petards al voltant de la foguera no es van fer esperar gaire. 

La pista poliesportiva, guarnida per la brigada municipal, mostrava unes taules preparades per compartir un sopar popular, ofert per l’Agrupament Escolta i Guia Guillem de Balsareny: unes boníssimes mandonguilles amb tomàquet, acompanyades amb pèsols i puré de patata; i per postres, la tradicional coca de Sant Joan i cava ben fresquet; tot plegat, amenitzat per música d’ambient i servei de bar va anar engrescant la nit. 

 
A les onze de la nit, la música va prendre protagonisme, quan el Dj Sangu va pujar a l’escenari amb el seu equip i ens va oferir una gran sessió musical que es va allargar fins a quarts de tres de la matinada, mentre a la pista la gent ballava. Cal felicitar i donar les gràcies a totes les persones i entitats que van fer possible un any més la revetlla de Sant Joan.

 
L’endemà, festivitat de sant Joan Baptista, tal com s’ha fet els darrers anys, a les set de la tarda es va celebrar una missa a l’ermita de Sant Esteve de la Colònia Soldevila, en memòria de mossèn Joan Bajona. La va presidir el rector de Balsareny, Mn. Antoni Quesada, acompanyat pel vicari general del Bisbat de Solsona, Mn. Marc Majà. Hi va assistir una trentena de persones, amb l’alcalde de Balsareny i els regidors Josep M. Soler i Jordi Vilanova. Acabada la missa, en una de les ombres del costat de l’església, van berenar coca de crema i fruites ratllada amb xocolata, amb alguns refrescs, i van poder conversar una estona tots plegats.
 
Sarment
Fotos: Jordi Vilanova / Carlos de los Ríos

MANIFEST DE SANT JOAN

 
L’any 1966, ara fa seixanta anys, la Flama del Canigó va travessar per primera vegada el pas fronterer de Coll d’Ares, esdevenint un símbol potent d’unió entre la Catalunya del Nord i el Principat i, alhora, un gest carregat de compromís en temps difícils, que vaig tenir l’honor de viure en primera persona.
 
Aquell impuls, nascut amb convicció i esperança, ha perdurat fins avui com una expressió viva de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra identitat. Amb els anys, la Flama s’ha expandit gràcies a l’esforç de les moltes entitats, els equips de foc i les persones, que n’heu sabut mantenir viu el sentit i la continuïtat, fent possible que hagi esdevingut un referent compartit que uneix els Països Catalans.

En aquest any de commemoracions, la Flama també ens convida a recordar figures cabdals de la nostra història, com Antoni Gaudí i Joan Alcover, en el centenari de la seva mort, així com Pau Casals, en els cent cinquanta anys del seu naixement, els quals han projectat al món el nostre patrimoni intel·lectual i cultural.

Us animo a continuar engrandint la Flama amb l’esperit del Canigó i de Mossèn Cinto Verdaguer, a portar-la a nous indrets i a reforçar la nostra tradició ancestral de l’encesa de les fogueres de Sant Joan. És un llegat que cal transmetre amb fermesa als nostres joves perquè en garanteixin el futur i, alhora, afavorir també la participació de les persones nouvingudes i de cultures diverses, que formen part del nostre present col·lectiu.

Que la Flama ens continuï esperonant amb força i determinació en la defensa dels nostres ideals i dels nostres drets nacionals com a poble. 

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, passant per l’Alguer, visca la Flama del Canigó, visquin els Focs de Sant Joan i visquin els Països Catalans!