dijous, 14 de març del 2024

Club de lectura: el conflicte Palestina-Israel a través de la novel·la ‘Apeirògon’


El dia 29 de febrer, el club de lectura de la Biblioteca Pere Casaldàliga va organitzar una tertúlia de literatura-pacifista sobre el llibre Apeirògon, de Colum McCann, dirigida per Jordi Armadans, dins del programa Biblioteques sense Fronteres, amb una notable presència de lectors i participants.
 
La bibliotecària, Ana Pérez Hidalgo, va explicar que el programa Biblioteques Sense Fronteres està compromès amb un món més just i que  és una iniciativa del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu és apropar al públic de les biblioteques públiques de Catalunya el coneixement i la comprensió davant de les situacions de vulneració de drets humans i facilitar els recursos per a l’acció, contribuint a la construcció d’una ciutadania global transformadora.
 
L’Ana va presentar  Jordi Armadans,  politòleg, periodista i ex director de FundiPau (Fundació per la Pau). Analista en temes de seguretat i conflictes, sempre ha estat vinculat a moviments socials en defensa de la pau, els drets humans i l’ètica social. Ha participat, com a representant de la societat civil, en processos diplomàtics de desarmament i control d’armes a les Nacions Unides.


Jordi Armadans ens va fer un petit resum del llibre Apeirògon, que ens ajuda a desxifrar el conflicte entre Palestina i Israel. Els protagonistes  de la novel.la són en Rami i en Bassam. Tots dos, fa molts anys, van emprar o comprendre la violència per defensar les seves idees. Tots dos, més endavant, van apostar per la pau. Tots dos van perdre una filla a causa del conflicte. I, malgrat tot, en lloc de caure en l’espiral de l’odi i la venjança, tots dos van continuar eixamplant la seva amistat i aprofundint en el rebuig a tota violència, en la defensa dels drets humans per a tothom, en la fi de l’ocupació i en un futur de justícia i llibertat per a palestins i israelians. Colum McCann  es va inspirar en aquesta història, punyent i ben real, dels dos personatges.
 
Un apeirògon és, segons la geometria euclidiana, un polígon de costats infinits. Aquesta figura serveix de metàfora a l’escriptor a través de mil i una vinyetes curtes.

 
Després hi va haver intervencions dels assistents explicant el seu punt de vista sobre la novel.la. Hi ha una potent documentació  que  ens mostra  la relació d’aquesta terra amb diferents personatges històrics: Freud, Einstein... Cal destacar com la natura serveix a l’autor per explicar les activitats de la guerra; compara la trajectòria dels ocells amb la que fan els drons, però aquests llencen míssils. També explica com els israelians promulguen lleis que dificulten la vida als palestins.
 
Jordi Armadans ens va mostrar aquest conflicte a través dels moviments socials en defensa de la pau i ens va donar algunes pautes de reflexió: 

 
- L’atac del 7 d’octubre que va fer Hamas no ha millorat en absolut la vida dels palestins.  La resposta brutal que està fent Israel sobre Gaza no assegurarà l’estabilitat  i el futur en pau d’Israel. L’odi sobre Israel a Gaza és ara superior que fa uns mesos . Estan fem unes dinàmiques que no interessa  objectivament a cap dels dos.
 
- És un nivell d’irracionalitat que a més de produir barbàrie genera problemes seriosos als dos actors que la fan.
 
- En el moment actual del conflicte es troba a faltar una mirada humanitzada  sobre les persones. Ara van apareixent víctimes de l’atac de Hamas , gent que ha perdut algun familiar, que estan fent un discurs de pau. També hi ha víctimes a Cisjordània i a Gaza que han perdut moltíssimes coses i estan fent també un discurs de pau sobre els drets humans.

- És lamentable la deshumanització amb què acabem mirant sobre els conflictes. Hem de tenir en compte que preservar la vida de les persones hauria de ser cabdal i important. Els organismes internacionals s’hi haurien de comprometre i la ciutadania ho hauríem de reclamar.
 
- L’espiral d’odi i violència que es produeix en qualsevol conflicte no porta enlloc: el que s’ha de fer és intentat arribar a un futur compartit, comprendre’ns i evitat noves pèrdues.
 
- És possible un món sense guerres si impulsem polítiques serioses que promoguin la pau i els drets humans, i sobretot les defensem. Si, al contrari, fem polítiques que generen condicions d’injustícia i violència, ens n’allunyem.

 
Ens resta donar les gràcies a Jordi  Armadans per recomanar aquesta novel.la, que ens ha servit per fer-nos una idea de la crua realitat d’aquella terra i ens ha acostat a la  visió del conflicte des de la pau. Ara valorem encara més les persones que treballen per la pau. Acostumats com estem a veure els conflictes a través de la crueltat de les imatges que ens ofereixen els mitjans de comunicació, agraïm al Jordi ens hagi mostrat el conflictes a través de la pau. Moltes gràcies.
 
Dèlia Ortega
Fotos: Ana Pérez
 

Repte núm. 89

 
La Blancaneu ha organitzat una competició d’escacs per als set nans en la qual cada nan ha de jugar una partida amb cada un dels altres. Fins ara, el Rondinaire ha jugat una partida, l’Esternuts dues, el Dormilega tres, el Vergonyós quatre, el Feliç cinc i el Savi sis. Quantes partides ha jugat el Mudet fins ara? 
 
Salut i lògica!
Roc Carulla
 
Resposta al repte núm. 88: 12 punts.

 


Més Las Casas i prou de Cabrais i Coloms

FUNDACIÓ PERE CASALDÀLIGA 

 
Més Las Casas i prou de Cabrais i Coloms
"i un nou món per reconquerir"
 
Carta oberta que ens envia Frei Jose Fernandes, que va dirigir la xerrada-taller “Decolonitzar el món i la vida” a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny el mes passat (vegeu Sarment núm. 542, febrer 2024). 
 
A la Fundació Pere Casaldàliga, a l'Equip de l'Agenda Llatinoamericana de Girona i als frares Dominics de Barcelona. Carta oberta.
 
Encara estic al vol. En altres ocasions, en diferents moments i amb diferents finalitats, he volat del Brasil a Europa i viceversa i sempre ho he fet de nit i, és clar, he dormit. Aquesta vegada, per alguna raó desconeguda (només la Marisa és capaç de saber per què!), viatjo de dia i en un vol molt tranquil. No és cap crítica, només una constatació!
 
Em sorprenc pensant en quines lliçons apreses d'aquest moviment cíclic, d'aquesta combinació perfecta al nostre Planeta Terra (la nostra Casa Comuna): aigua/terra/persones, dia/nit, foscor/llum, terra/aigua, Europa/Àfrica/Amèrica Llatina, català/castellà/portuguès i tantes altres diversitats.
 
A la centralitat d'aquest viatge: les nostres causes, les causes de la vida (de la humanitat i d'altres criatures), les causes del Regne, i més: estrènyer els vincles, els lligams i les maneres d'entrellaçar-nos a la vista d'un altre món possible. Espero que les lògiques (i no les monològiques) “Més Las Casas i prou de Cabrais i Coloms” ens il·luminin, cada cop més, sobre el procés indispensable, possible i urgent de decolonització dels nostres sentiments, ments, consciències i actituds, sempre partint del principi local i global (en aquest ordre!).
 
És evident que les anàlisis historicosocials (i per a nosaltres des d'un rerefons cristià, l'exemple del Jesús històric i diví de Natzaret) ens ajuden a radicalitzar —de manera críticopropositiva— el procés pedagògic, polític (i per a molts de nosaltres també mistagògic) de la decolonització. També des d'aquesta perspectiva, em Pere profeta, poeta i pastor, és una gran llum.
 
Tornant al viatge: tinc molt present cada persona, cada trobada, cada abraçada, cada mirada, cada somriure, cada conversa, cada “conferència”, cada vincle que hem viscut junts en aquestes quasi dues setmanes. Per la meva part, molts agraïments i alegria, molts reptes, preguntes i esperances.

Molt més que propaganda, ho crec de debò: el nostre Llibre-agenda Llatinoamericana 2024 és una excel·lent eina per ajudar al procés de percepció, comprensió, assimilació i arrelament temàtic al voltant de l'eix de decolonització al servei d'"un altre món possible"; de fet, aquest va ser el gran horitzó de totes les nostres activitats a Catalunya, en aquestes quasi dues setmanes.
 
Una vegada més: gràcies per la molt afectuosa i fraternal acollida-cura i felicitats pel vostre compromís i determinació en la difícil missió de conrear i conservar, actualitzant el missatge-memòria d'en Pere Casaldàliga aquí en el seu “Natzaret” i allà en el seu “Araguaia-Galilea” .
 
Volant sobre l'Atlàntic, 22 de febrer de 2024.
Abraçades,

Frei José Fernandes Alves, OP - el vostre germà
 
(Traducció al català: Raül Vico)
Foto: Isidre Prat 

Imatges de Balsareny

 


Novament aquest mes de març us presentem una imatge per tal d’endevinar de què es tracta i on es troba, sabent que és al terme municipal de Balsareny o bé molt a prop, en termes fronterers (Castellnou de Bages, Gaià, Navàs, Sallent). La solució es publicarà d'aquí a uns dies, en aquest mateixa entrada. Endavant!

Text i foto: Isidre Prat Obradors

Tenir cura del nostre entorn


Avui us volem parlar del valor de tenir cura del medi ambient, del nostre entorn immediat.
 
Fa ben poc, es va celebrar la 28a Conferència del Clima a Dubai, de la qual es van derivar alguns acords prou interessants segons molts analistes. Segurament que aquells que tenim consciència en aquest camp els vam trobar clarament insuficients. Si els acords haguessin estat tal com caldria per revertir l’escalfament del clima, les conseqüències de la seva execució passarien per reduir de manera contundent els nostre tren de vida pel que fa al consum d’energia. Hauríem de decréixer clarament.
 
Hi ha objectius que solen ser compartits i creen una pràctica unanimitat si els plantegem de manera genèrica i àmplia. Ningú contradiu que és desitjable la pau al món, el respecte  per tothom, la igualtat d’oportunitats... Tenir  cura de l’entorn, plantejat així a l’engròs, resulta també un desig amable i compartit.
 
Que una cosa passi a l’altra punta del món, o que en parlem d’una manera general, crea una sensació de manca d’implicació per distanciament que fa més fàcil posar-s’hi d’acord. Prendre distància de les coses ens fa  guanyar objectivitat, desactivar el lligam emocional i veure-hi més clar.
 
En una xerrada que recordem sobre la desaparició dels goril·les feta a la seu d’un parc natural pirinenc,  tothom blasmava l’actuació dels vilatans furtius del país africà que els caçaven per obtenir beneficis. Molts dels assistents vam posar recursos per a l’organització que vetllava per la pervivència d’aquells primats. Ara bé, davant la pregunta intencionada que es va fer sobre la conveniència de tenir la mateixa conducta davant la protecció dels ossos i els llops a les nostres contrades, la unanimitat es va trencar i va sortir la frase clàssica: “això no és el mateix...” Efectivament no ho és, perquè ens interpel·la en la nostra conducta diària. I a això ens referim.
 
D’aquí ve que donem suport a les grans decisions internacionals, com les que puguin afectar al  canvi climàtic, i fins i tot ens semblin curtes d’abast, però en canvi ens costi molt més deixar de viatjar a llargues distàncies si ens plau, anar de creuer, tenir la calefacció o l’aire a tot drap, pujar a esquiar cada cap de setmana o treure les escombraries  al cancell de la porta de casa de manera selectiva. A molts de nosaltres encara no ens convenç comprar productes del costat de casa per la senzilla raó que són més cars o fan més mala pinta. Aquestes  no deixen de ser conductes poc madures, fins i tot ingènues.
 
Què volem dir amb això? Doncs que la implicació personal i col·lectiva a nivell local, ha d’anar en consonància amb allò que volem a nivell global. Una cosa tan fàcil de dir com complicada de fer.
 
Dins del programa Balsareny Educa s’està configurant de fa temps un grup de treball que vol incidir en la necessitat d’educar-nos tots plegats per adquirir actituds en el camp de la cura del medi i que se’n derivin  pautes per anar caminant cap a un món que hem de viure de manera diferent de com ho hem fet fins ara. Hem de prendre partit. Hem de canviar la nostra interacció amb l’entorn.

Aquest equip de persones vol projectar una mirada  per una veritable conducta de respecte al nostre medi; des de les activitats més domèstiques fins a les de lleure, passant per ajudar les nostres administracions a prendre decisions valentes i àmpliament compartides. Es pot fer molta feina educativa, tant a l’escola on s’impregni tota l’activitat d’una sensibilitat ecològica, fins a les entitats, els clubs esportius, els col·lectius i la ciutadania en general.

Una tasca educativa que afecti de manera transversal els hàbits de consum, l’energia, l’aigua i els residus. Pot ser a voltes un grup de pressió, de representació, d’alerta. Però sobretot vol ser un equip de gent que engresqui a prendre’s seriosament la nostra relació amb un entorn natural que demana ser entès i respectat.
 
Ja ha promogut activitats com la neteja de la Malesa, o el seguiment del projecte Oreneta, però vol anar més enllà i està mirant com eixamplar la taca, sumar gent i empènyer per anar creant un estat d’opinió des de la base.
 
Cal aprofundir en un camí d’interacció saludable entre el comportament dels vilatans  conscients i actius, i de l’administració, que respon des del seu lloc. Ni sempre hem d’atribuir els avenços als ajuntaments, consells comarcals o governs per esperar que ens ho posin fàcil, ni tampoc auto inculpar-nos lamentant que la gent no fa el que ha de fer. En aquest camp, com en la resta, hi som tots.

Observem que de mica en mica hem recorregut un camí cap a una consciència mediambiental. Tant els grups de govern dels darrers ajuntaments com la ciutadania en general, adoptem pautes de conducta que abans no teníem en compte.
 
Però hem de fer-nos-hi una mica més si pot ser. Eduquem-nos com a persones amb un sentit de ciutadania global, que parteix del diàleg entre nosaltres i el petit territori per viure que tenim més a prop. Gestionem el nostre entorn sintonitzant amb la crida del món. Nosaltres que podem.
 
Balsareny Educa


Comiat al Ramon Magem

No puc afegir gran cosa al comentari i al resum de la seva vida que veig publicat en aquestes planes del Sarment a càrrec de les seves filles.

Però així i tot, m'arrisco, pel fet de ser amics de tota la vida i per tants avatars que havíem passat junts, a confessar-vos que aquesta ha estat per a mi una pèrdua d'aquelles que fan mal, mal de veritat.

Sí, vam ser companys d'escola amb el Sr. Civit, com ho vam ser més tard en tantes activitats al poble, com l'escoltisme (si fos aquí, rememoraríem la multitud d'anècdotes que van conformar aquell estrany campament a Gréixer, junt amb altres, és clar, de molt més digeribles).

També aquell primer intent de teatre per "joves afeccionats", fet en aquest cas de forma força rudimentària en el "Teatre dels capellans" (el del costat de l'església) i embrió del que va ser després aquell gran Carrusel, del qual ell va ser —com és sabut— una peça  molt important.

En tindríem moltes per explicar, però jo només volia destacar la historia "dels festejos"; d'aquells festejos en què, anant tan sovint als balls que es celebraven preferentment a la vila de Sallent (a la piscina, principalment), dues amigues —de tota la vida també— de la població ens van "seduir a tots dos a l'hora" i de tal forma que més endavant ens hi vam casar. Parlo, naturalment, de la Mercè i de la Rosalia.

Es per això que la relació ha estat constant i immillorable, destacant que aquesta amistat ha estat reforçada, fins i tot en el temps. I per això aquesta pèrdua es per nosaltres doblement sentida. Que en pau descansis, entranyable amic Ramon.

Josep Soler Cirera i Rosalia
Foto: Arxiu

dimarts, 12 de març del 2024

El brai d’Oló (II)

RACONS DEL BAGES I EL MOIANÈS
 

Surgències d’aigua salada, de color ataronjat, al Torrent Salat
 
Continuem amb la ruta iniciada el mes passat al brai d’Oló, on vàrem veure el cingle del Macari i el serrat del Segimon. Ens trobem al peu de la riera d’Oló, que travessa una conca excavada per ella mateixa que anomenem brai, on es pot deixar el cotxe: punt A (41.874343,2.037537).
 
El torrent Salat
 
A la mateixa zona del brai, seguim uns 250 metres des del punt A cap al sud, per una carretera asfaltada, paral·lela a la riera d’Oló, fins al punt B (41.872070,2.037865). Veurem que, a la nostra esquerra, pel costat del serrat del Segimon, hi baixa un torrentol molt estret que desemboca allà mateix, a la riera (passant per sota de la carretera): és el torrent Salat o la Salada.
 
Roques inclinades de colors clars i grisos, sota del Serrat del Segimon (al peu de la carretera)

Aquí les roques tenen tons clars i grisos (no vermells), corresponents sobretot a gresos i argiles, amb una pols blanca, del mineral epsomita (sulfat de magnesi). Són materials de la Formació Súria, dipositats just sobre la sal, quan es va evaporar l’aigua del mar interior que hi havia (abans del plegament i formació de l’anticlinal d’Oló i el posterior brai).
 
La sal és a pocs metres de la superfície i per això l’aigua del torrent és salada, i s’identifica (si no la volem tastar) perquè hi podem veure unes surgències d’aigua que formen uns bassals de color taronja (com al torrent Salat d’Avinyó). És aigua del torrent que es va filtrar i que més tard ha sortit a fora, després d’estar en contacte amb la sal.
 
Minerals blancs d’epsomita, entremig de les roques grises de la Formació Súria

L’aigua salada dissol molt bé el ferro del terreny i hi ha uns bacteris que obtenen l’energia per viure de les reaccions químiques d’aquest ferro, que provoquen el color ataronjat de l’aigua, com un rovell. És la mateixa sal explotada a les mines del Bages, a molta més fondària.  A la foto que encapçala aquest article s’aprecien els colors de l’aigua. 
 
Font del Roc
 
Al punt B, a l’altura del Torrent Salat, veurem una pista forestal en descens, que surt per la dreta del camí asfaltat, i que va seguint la riera.  Al cap d’uns 300 metres, ens trobarem, a l’esquerra, amb l’espai lúdic de la Font del Roc, que, tot i ser ben a prop del torrent salat, la seva aigua no és salada, ja que no ha estat en contacte amb la capa de sal. Lamentablement en l’actualitat està ben seca, però és un bon espai de relaxació, amb taules i bancs per fer-hi pícnic. 

Espai lúdic de la Font del Roc 
 
Recordem que al Cingle del Macari, a la dreta de la riera, les capes o estrats eren ben horitzontals. En canvi, passada la Font del Roc, també a la dreta, estan ben inclinats com abans al Serrat del Segimon, a la banda esquerra. Això ens indica que, en aquest tram, la riera ha travessat tot l’eix de l’anticlinal.
 
Seguirem encara amb dues fites interessants, que trobarem més avall de la Font del Roc. La darrera part del Brai d’Oló la deixem per al mes vinent.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors