Ruta geològica per Balsareny (I)

RACONS DEL BAGES I DEL MOIANÈS

El grup al km zero de la síquia

 

Aquest mes ens quedem a casa, per fixar-nos en diferents aspectes de la geologia de Balsareny, que vàrem tenir el gust de comentar amb el prestigiós doctor en geologia manresà Josep Maria Mata Perelló, Creu de Sant Jordi de la Generalitat 2025, acompanyat per Josep Girabal Guitart, geògraf d’Artés.
 
Josep Maria Mata, que acostuma a fer sortides divulgatives de naturalesa pels diferents municipis del Geoparc de la Catalunya Central ­—de fet, sempre ha recorregut llocs de tot l’estat i de l’estranger—, el dissabte 21 de març en va fer una a Balsareny. Hi van participar 25 persones, inscrites prèviament; més o menys la quarta part era de Balsareny i la resta eren del Bages i d’altres comarques, com el Vallès. Cal dir que els balsarenyencs també hi vam dir la nostra, sobre els coneixements que tenim del poble, en les diferents parades.
 
En destacarem ara, entre aquest mes i el mes següent, les fites del camí, sobretot de caire geològic, però també botànic i paisatgístic.
 
El carrer del Carrilet, el pont de la Via i el Repeu
 
La ruta va començar a l’Institut Escola, al carrer del Carrilet, on Mata ens va recordar que, per aquest carrer i la seva continuació pel pont de la Via, hi passava el tren anomenat Carrilet (fins al juny de 1973) i, com que es va fer sobretot per transportar el carbó de les mines del Berguedà, ara el seu recorregut pertany al Geoparc, perquè és un parc geològic i miner. A Balsareny conservem, com a via verda, la part d’aquest recorregut que va del pont de la Via fins a Cal Cansalada.
 
Des del pont de la Via observem les grans capes de materials inclinats, on s’alternen els gresos i les margues (argiles carbonatades), sobre els quals s’assenta el nucli antic (església, Casal, Local parroquial...). I recordem que el seu color marró vermellós, degut al ferro que contenen, ens indica que formen part de la Formació Artés, que s’estén per bona part del terme i de la comarca (de l’era Terciària, fa 35-30 milions d’anys).

La vall de la riera del Mujal, des de l’aqüeducte de Santa Maria, on s’està arranjant la llera de la riera (fins fa poc estava plena de canyes a vessar)

 

Tot seguit, continuem pel Repeu, recordant que aquest nom significa “peu d’un turó”, i, en aquest cas vol dir que tant el camí com tota la cinglera, es troben al peu del turó de l’església, tot i que també es pot interpretar que és al peu del turó del Castell. També vàrem observar la vall que la riera del Mujal ha excavat en milions d’anys, on darrerament s’han tallat moltes canyes invasores que hi havia (tot i que algunes han tornat a brotar), dins del pla de millora de tota la riera que porta a terme la Generalitat i l’Agència Catalana de l’Aigua, de què ja vàrem informar al Sarment d’octubre passat. Aprofitem per mostrar aquí una imatge d’aquest tram final de la riera, on actualment estan treballant.

 

Aqüeducte de Santa Maria
 
El camí del Repeu acaba amb l’aqüeducte de Santa Maria, que travessa la riera del Mujal, i el pont del Riu. Cal destacar que per aquest aqüeducte encara avui en dia hi passa l’aigua de la síquia, per dintre; en canvi, per altres, com el de Conangle, a Balsareny mateix, ja no hi passa. Veiem que la síquia surt de l’aqüeducte i segueix per sota del pont del Riu; i també ens fixem que, a pocs metres a l’esquerra de la síquia, la riera del Mujal desemboca cap al Llobregat. 

El tram de la síquia entre el pont del Riu i la resclosa dels Manresans, d’un quilòmetre i mig

 
La síquia i la resclosa
 
Baixem cap a la síquia, des de l’aqüeducte, i comentem la bona obra que es va fer al segle XIV, que encara es manté, tot i que hi ha sectors reformats, òbviament. En tot el tram fins a la resclosa dels Manresans, l’aigua s’amaga en molts punts i torna a sortir. Hi havia gent de fora que no hi havia estat mai i quedaven admirats que l’aigua vagi baixant per gravetat al llarg de 26 km amb només deu metres de desnivell. Tot gràcies a la idea de l’arquitecte Guillem Catà!
 
Arribant a la resclosa, no van faltar les magnífiques fotos que s’hi poden fer, tant de l’aigua i del bosc de ribera com de les dames coiffées, que es poden veure aixecant el cap des d’allà. Es va remarcar, per a qui no ho sabés, que aquest bosc  és una roureda amb aurons de fins a sis espècies i subespècies diferents, i també que hi ha l’única verneda ben formada del Bages. En Mata va recordar que totes les infraestructures de l’aigua formen part de la mineria del Geoparc, com tota la síquia; pensem en els nombrosos ponts, túnels i aqüeductes que hi ha.

El mirador de la resclosa dels Manresans

 

Veient la cinglera del Castell fins al riu, comentem que el nom del poble ve del mot balç —pels nombrosos balços o penya-segats del poble, com aquest del Castell, el del Repeu, vist abans, i el de la carretera vella cap a Sallent, prop del Molí, que els balsarenyencs anomenem de forma especial “El Balç”—; i del mot areny, que vol dir arena o sorra, en referència a les sorres que hi va deixar dipositades el riu. Balsareny té un nom d’origen geològic, com molts d’altres, entre ells Sallent, que ve d’aqua salientis “salt d’aigua”.
 
Uns metres més enllà del quilòmetre zero de la síquia, on hi ha la caseta de control de l’aigua, descobrim el tram que es va veure alterat per les obres de la resclosa; veiem que els nous verns continuen creixent i alguns ja fan 5 o 6 metres d’alçada. Recordem que es va aprofitar per eliminar molts negundos, un auró molt invasor.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors

Imatges de Balsareny

 
Coneixeu on correspon aquesta fotografia i podeu explicar-nos de què es tracta? Es troba o bé al terme de Balsareny o bé molt a prop. Recordeu que els termes fronterers són Castellnou de Bages, Gaià, Navàs i Sallent. Més endavant, en aquest mateix post, publicarem la resposta.
 
Text i foto: Isidre Prat

Veredicte del Concurs de Fotografia Festa dels Traginers 2026

ACTA

 
Es reuneixen a la Sala el Sindicat els Srs.:
 
JOSEP RECIO ROMAGUERA
Agrupació Fotogràfica de Blanes
MIQUEL RODRÍGUEZ MARTÍNEZ
Associació Fotogràfica de Badia del Vallès
BARTOLOMÉ GONZÁLEZ PÉREZ
Agrupació Foto Club Sallent
 
Els quals es constitueixen en el 

Jurat del 55è Concurs Nacional de Fotografia Festa dels Traginers.
Per unanimitat han emès el següent veredicte:
 
PREMI CONCURS INSTAGRAM:
CARLES ESTRADA SERRA, de Navàs
 
PREMI NACIONAL DE CREACIÓ DIGITAL:
Primer Premi: FRANCISCO ESPEJO SANCHEZ, de Terrassa
Segon Premi: PEDRO GALLARDO MARTÍNEZ, de Badia del Vallès
Tercer Premi: JOSÉ PÉREZ OSORIO, de Terrassa
 
PREMI NACIONAL DE COLOR:
Primer Premi: JOSÉ PÉREZ OSORIO, de Terrassa
Segon Premi: AGUSTÍN PADILLA CARREÑO, de Badia del Vallés
Tercer Premi: FRANCISCO MUÑOZ OSORIO, de Terrassa
 
PREMI LOCAL DE COLOR:
Primer Premi: JUAN CABALLERO JUNCAL
Segon Premi: ANTONIO RUIZ FORTES
Tercer Premi: YOLI IZQUIERDO SÂNCHEZ
 
PREMI NACIONAL DE RETRAT DE TRAGINER:
Primer Premi: MANUEL GALLART PABLO, de Montcada i Reixac
Segon Premi: AGUSTÍN PADILLA CARREÑO, de Badia del Vallès
Tercer Premi: JOSÉ PÉREZ OSORIO, de Terrassa
 
PREMI NACIONAL DE BLANC I NEGRE:
Col·lecció d'honor: MIQUEL PONS BASSAS, de Cerdanyola del Vallès  
Primer Premi: ANTONI BOIXADORS MAS, de Terrassa
Segon Premi: LLUÍS CUMINAL MOLLERA, d'Arbúcies
Tercer Premi:  JUAN CABALLERO JUNCAL, de Balsareny
Quart Premi: MANUEL GALLART PABLO, de Montcada i Reixac
Cinquè Premi: JOSÉ PÉREZ OSORIO, de Terrassa
 
PREMI LOCAL DE BLANC I NEGRE:
Printer Premi: ANTONIO RUIZ FORTES
Segon Premi: ISIS CANALES HERRERA
Tercer Premi: MERITXELL JIMÉNEZ RAMÍREZ

 
I perquè en quedi constància signen l'acta a Balsareny, el 29 de març de 2026.
 
Josep Recio Romaguera, Miquel Rodríguez Martínez, Bartolomé González Pérez

Obres premiades

Premi Nacional de Blanc i Negre. Col·lecció d'Honor

Miquel Pons Bassas, de Cerdanyola del Vallès:

Premi Nacional de Blanc i Negre. Primer Premi

Antoni Boixadors Mas, de Terrassa:

Premi Nacional de Blanc i Negre. Segon Premi

Lluís Cuminal Mollera, d'Arbúcies:

Premi Nacional de Blanc i Negre. Tercer Premi

Juan Caballero Juncal, de Balsareny:

Premi Nacional de Blanc i Negre. Quart Premi

Manuel Gallart Pablo, de Montcada i Reixac:

Premi Nacional de Blanc i Negre. Cinquè Premi

José Pérez Osorio, de Terrassa:

Premi Local de Blanc i Negre. Primer Premi

Antonio Ruiz Fortes:

Premi Local de Blanc i Negre. Segon Premi

Isis Canales Herrera:

Premi Local de Blanc i Negre. Tercer Premi

Meritxell Jiménez Ramírez:

Premi Nacional en Color. Primer Premi

José Pérez Osorio, de Terrassa:

Premi Nacional en Color. Segon Premi

Agustín Padilla Carreño, de Badia del Vallès:

Premi Nacional en Color. Tercer Premi

Francisco Muñoz Osorio, de Terrassa:

Premi Local de Color. Primer Premi

Juan Caballero Juncal:

Premi Local de Color. Segon Premi

Antonio Ruiz Fortes:

Premi Local de Color. Tercer Premi

Yoli Izquierdo Sànchez:

Premi Nacional de Retrat de Traginer. Primer Premi

Manuel Gallart Pablo, de Montcada i Reixac:

Premi Nacional de Retrat de Traginer. Segon Premi

Agustín Padilla Carreño, de Badia del Vallès:

Premi Nacional de Retrat de Traginer. Tercer Premi

José Pérez Osorio, de Terrassa:

Premi Nacional de Creació Digital. Primer Premi

Francisco Espejo Sánchez, de Terrassa:

Premi Nacional de Creació Digital. Segon Premi

Pedro Gallardo Martínez, de Badia del Vallès:

Premi Nacional de Creació Digital. Tercer Premi

José Pérez Osorio, de Terrassa:

Premi Concurs Instagram

Carles Estrada Serra, de Navàs:

Deliberació del Jurat (fotos Jordi Sarri)

 

Meteorologia - Febrer 2026

 

Febrer de 2026
 
Temperatura (ºC)
 

Mitjana de mínimes	2,4
Mitjana de màximes	15,9
Mínima	-1,9
Màxima	22,5
Mín. més alta	10,1
Màx. més baixa	10,0

 
Vent (km/h)
 

Ventada més alta (dia 12)

50,0

 
Pressió (hPa)
 

Màxima (dia 26)	1.011,8
Mínima (dia 5)	971,3

 
La pluja (litres/m²)
 

Dia 2	4,8
Dia 5	4,0
Dia 8	2,2
Dia 9	1,0
Dia 11	10,4
Dia 13	16,6
Total	39,0

 
Francesc Camprubí  (dades AEMET)
Foto: Isidre Prat

‘Extrema dreta. Què ens hi juguem?’, de Corominas i Vicens

 
El tàndem Jordi Corominas i Joan Albert Vicens no para. Si fa pocs mesos parlàvem del seu llibre Cartografia de l’Esperança (Claret, novembre 2025), avui hi tornem amb un altre volum no menys interessant.
 
Extrema dreta. Què ens hi juguem? (Eumo, març 2026) és al meu parer un treball fonamental. Porta com a subtítol “Les dretes radicals a debat. Arguments per a simpatitzants i detractors en una cruïlla històrica”, i aquesta descripció tan volgudament neutra ens podria fer pensar que els autors ens proposen una reflexió des de l’equidistància ideològica sobre un tema tan rabiosament actual. Tanmateix, de seguida que hom emprèn la lectura ja comprèn que no és pas això. La imparcialitat és un postulat metodològic previ, propi d’uns filòsofs que voldrien que les opinions enfrontades poguessin contraposar-se a través d’un diàleg socràtic, franc, rigorós i distès, basat en l’argumentació, la presentació de dades objectives i llur anàlisi a fons en un debat raonable. Cosa no pas gens fàcil.
 
El llibre gira entorn de l’auge que en els darrers anys han experimentat els partits d’extrema dreta, que guanyen adeptes entre la gent decebuda amb la praxi dels partits polítics d’esquerra i de centre. Està distribuït temàticament en nou capítols, centrats en els principals objectius ideològics dels partits europeus, inclosos especialment espanyols i catalans, d’aquesta corda: populisme versus elitisme; sobiranies nacionals versus globalització i enfront de les normatives de la Unió Europea; oposició a l’ecologisme, al feminisme i a la immigració, especialment de països islàmics; llibertats individuals contra polítiques democràtiques; identitarisme contra multiculturalisme... Per a cada tema es presenten les propostes programàtiques dels partits extremistes, comparades amb les polítiques reals que han aplicat quan han assolit el poder; s’analitzen dades estadístiques i s’obre un debat raonat des d’una perspectiva humanista i democràtica, complementat amb textos de personalitats que han reflexionat sobre aquestes qüestions.

 

Els autors adopten una postura filosòfica respectuosa, exempta de qualsevol actitud d’odi o de menyspreu envers el pensament aliè, que tanmateix no s’ha d’ignorar ni es pot rebatre des de tòpics i pressupòsits emocionals, sinó des de la reflexió i contrastant idees. Hem de felicitar Corominas i Vicens per haver elaborat un manual tan necessari: un llibre que us convidem a llegir a fons i que creiem que hauria de ser lectura altament recomanada —per no dir obligatòria, concepte sempre coercitiu— per a l’alumnat (i també per al professorat) de tots els instituts del país, i per al conjunt de la ciutadania: tant per als que es deixen seduir acríticament pels cants de sirena de l’extrema dreta, com per als que s’hi oposen i se n’espanten o es resignen de veure’n l’auge arreu del món. Els uns i els altres hi trobaran arguments i dades que els poden ser de gran utilitat. Com es desprèn del subtítol del llibre, ens hi juguem molt.     
 
R. Carreté

Pianant: un concert extraordinari

 

 
La sala Sindicat va ser escenari d’una vetllada musical excepcional. Va ser el dissabte 21 de març, amb tot l’aforament ple, per poder gaudir de Pianant, el títol del memorable concert de dos grans mestres, pianistes i compositors bagencs de nivell mundial: el manresà Manel Camp i el sallentí de pares balsarenyencs Carles Cases.

 
Els dos músics han seguit una trajectòria paral·lela; per exemple, tots dos van ser arranjadors i directors musicals de Lluís Llach i, com va recordar Camp, van estar junts en el llegendari concert del Camp Nou de 1982. 

Pianant està concebut com un diàleg entre dos pianos de cua, amb dotze peces musicals que són creacions d’ells dos. Hi ha música de les bandes sonores de cinema d’en Carles, amb ressons americans de les seves estades a Cuba, Mèxic i el Brasil —on Cases va conèixer Pere Casaldàliga i es va inspirar en la seva obra per compondre la suite Araguaia—, mentre que Camp hi aporta sis composicions seves, totes sobre temes bagencs. Així, en Manel va interpretar les peces “Cardener”, “La Seu”, “La Séquia”, “L’Agulla”, “Muntanya de Sal” i “Un perfil a l’horitzó” sobre Montserrat; mentre que en Carles va tocar “El Gaucho”, “Animals ferits”, “Balada abismal”, “Zilda”, “Ultramar” i l’emotiva “Lola”, dedicada a la seva germana Dolors, traspassada a finals del passat mes de gener.

 
La gran majoria de les peces les van interpretar plegats, amb una compenetració magistral de ritme, harmonies i sensibilitat. Es miraven metre feien música i es veia que xalaven de valent: dos grans artistes que s’admiren mútuament i que comparteixen moltes més coses a part de l’origen comarcal. Com a bis, Cases va interpretar al violoncel, acompanyat de Camp al piano, una peça poc coneguda de Llach: “Dibuix”. En Carles va explicar que recordava, quan era petit, haver estat a la sala Sindicat quan era encara el Sindicat dels Pagesos, i que aquest dia havia vingut d’hora per passejar per llocs emblemàtics del poble, com les cases pairals dels seus avis, cal Cases i cal Portella, o cal Lleter i ca l’Esteve. El públic que omplia la sala va agrair als dos compositors i intèrprets l’exquisit espectacle musical que ens havien ofert amb una llarga ovació.

 
El concert Pianant es va estrenar el passat 20 de febrer al teatre Kursaal de Manresa, també ple de gom a gom i amb un èxit absolut. A Balsareny, l’acte era organitzat per l’Ajuntament de Balsareny, amb el suport de la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, en el marc de la campanya de promoció teatral “Cap butaca buida” (amb actes com aquest, el ple està gairebé garantit). 

Camp i Cases tenen previst que l’espectacle tingui continuïtat en altres poblacions, com ara Calaf o Rajadell, entre altres. Moltes gràcies a tots dos músics per la gran estona que ens van fer passar amb el seu art esponerós.
 
R. Carreté
Fotos: Jordi Vilanova