La canya (Arundo donax), tot i ser una
espècie exòtica, constitueix una de les imatges més recognoscibles dels
ambients fluvials del nostre paisatge rural, on forma extensos canyers sovint
densos, monoespecífics i amb un baix nivell de biodiversitat. Aquesta gramínia,
originària de l’Àsia oriental, pot assolir fàcilment entre tres i quatre metres
d’alçada requereix molta insolació i creix ràpidament, per aquest motiu ha
estat històricament aprofitada per diverses funcions: com a tallavent, per a la
fixació del sòl o com a suport per a conreus hortícoles.
A la tardor, la planta desenvolupa un plomall
vistós que correspon a la seva estructura reproductiva. Tanmateix, en les
poblacions presents al nostre país, aquestes inflorescències no produeixen
llavors fèrtils. Això implica que la seva expansió no depèn de la reproducció
sexual, sinó que es basa gairebé exclusivament en la propagació vegetativa
mitjançant rizomes. Aquests rizomes són tiges subterrànies llenyoses, sovint
confoses amb arrels, que actuen com a òrgans d’emmagatzematge de nutrients i de
regeneració. Cada any, a partir d’aquests rizomes, emergeixen noves tiges
aèries —les canyes— que duen a terme la funció fotosintètica i estructural de
la planta. Un cop finalitzat el cicle anual, aquestes tiges s’assequen.
Els canyers: natura i cultura en el canvi ambiental global
Tradicionalment quan la canya s’havia assecat, era
el moment d’aprofitar per tallar-les i utilitzar-les en l’agricultura i la
construcció, s’aprofitaven les canyes més vigoroses o les que fessin les
funcions més òptimes per les necessitats de les societats humanes locals, les
restes es deixaven i normalment es cremaven amb un foc vigorós sota control ja
que el combustible present estava sec i disponible. Amb el foc s’eliminava
qualsevol competència i permetia la insolació del rizoma que ben estimulat es
regenerava de manera contundent amb noves canyes verdes i tendres que creixien
ràpidament.
La canya seca destaca per la seva elevada
resistència, fruit de la seva estructura fibrosa. A més, presenta una
morfologia característica: és buida per dins i segmentada entre nusos. En
aquests nusos hi ha gemmes latents que, fins i tot després de l’assecat, poden
mantenir la seva capacitat de rebrot. Així, si una canya és parcialment
enterrada en condicions favorables de llum i humitat, generarà nous brots, fet
que evidencia la gran capacitat regenerativa de l’espècie.
Aquesta notable adaptabilitat i eficàcia
reproductiva expliquen l’èxit colonitzador de la canya, però també el seu
caràcter problemàtic en l’ecologia. Es tracta d’una espècie invasora amb una
elevada capacitat per escampar-se desplaçant la vegetació autòctona i alterant
els ecosistemes fluvials. Per tant, tot i el seu valor tradicional i els seus
usos històrics, la seva presència requereix una gestió acurada per preservar
l’equilibri dels hàbitats naturals.
Desequilibri ecològic de la llera d’un
curs fluvial colonitzat per un canyer que no hi deixa créixer el bosc de ribera.
Foto: Sergi Fontseca Riera.
La canya als cursos fluvials: problema ecològic i reptes de gestió
Als cursos fluvials mediterranis, la presència
de canyers extensos s’ha convertit en una de les transformacions ecològiques
més visibles —i problemàtiques— de les darreres dècades. Sovint es genera
confusió entre la gestió d’aquests canyers i la tala del bosc de ribera, però són
realitats ben diferents. Eliminar les canyes no és destruir ecosistemes: al
contrari, serà el pas necessari per recuperar-los, ja que els canyers provoquen
una competència desigual als boscos de ribera.
La canya és una espècie al·lòctona molt
expansiva, colonitza ràpidament els espais fluvials gràcies al seu creixement
accelerat i a la seva capacitat de rebrot. Aquesta dinàmica impedeix el
desenvolupament del bosc de ribera autòcton, format per espècies com verns, àlbers,
freixes o salzes de creixement molt més lent. Allà on s’estableix un canyer
dens, el bosc de ribera pràcticament no té oportunitat de regenerar-se.
Ràpid creixement dels rebrots de canya
en una mota estassada. Foto: Sergi Fontseca Riera.
A més, la diferència funcional és notable:
mentre que les espècies autòctones tenen arrels profundes i estructures
resistents que estabilitzen les ribes; la canya forma masses més superficials i
homogènies, amb menys capacitat de resistència davant episodis extrems.
Com també la diferència ecològica: mentre el
bosc de ribera és diversificat i disposa de diferents estrats estructurals que
permeten la presència de moltes plantes tant horitzontals com verticals, i que actuen
de refugi per nombroses espècies animals; els canyers son tupits i amb un
subsol colonitzat pel rizoma que no deixa espai per gaires espècies ni vegetals
ni animals empobrint biològicament l’espai.
Riuades i dinàmica hidrològica dels cursos fluvials
Un dels problemes més rellevants dels canyers es
fa evident durant les avingudes d’aigua, comunes als entorns mediterranis. Les
tiges seques de la canya s’arranquen amb facilitat i són arrossegades riu
avall, acumulant-se en ponts i passos estrets, on provoquen taps i augmenten el
risc d’inundacions.
En canvi, la vegetació de ribera autòctona
tendeix a doblegar-se sense arrencar-se completament, dissipant l’energia de
l’aigua, reduint la seva velocitat i evitant l’avinguda catastròfica. Aquesta
diferència sobre com eliminar un canyer o recuperar i mantenir el bosc de
ribera és clau en la gestió dels riscos ambientals.
L’expansió dels canyers enmig les lleres
de rius estacionals mediterranis és el veritable problema de taponament
dels ponts en les riuades mediterrànies. Foto: Sergi Fontseca Riera.
Quan observem que una avinguda d’un riu
mediterrani arrossega el que ens semblaria que es tracta de vegetació de ribera
no és la vegetació del bosc autòcton, sinó que es tracta de canyes seques, que
ja han complert el seu cicle biològic, que hauran deixat el rizoma a disposició
de rebre insolació, regat i disposat per fer nous brots de canyes per generar
un nou canyer.
El foc: un aliat inesperat de la canya
Els incendis representen un altre factor crític
dels riscos ambientals que ens genera la canya, ja que els canyers cremen amb
gran facilitat i propaguen el foc ràpidament d’una riba a l’altra creuant la
llera del riu o riera, que si hi hagués un bosc de ribera en ser el tipus de vegetació
més humida el foc no hauria creuat amb tanta facilitat. Però el més preocupant
és el que passa després del foc: la canya es regenera amb més força que abans.
Això es deu a diversos mecanismes:
- Major
insolació després del foc
- Fenologia
adaptada a la regeneració post-incendi
- Resposta
positiva per l’enriquiment de nutrients del sòl
Mentrestant, les espècies de ribera, poc
adaptades al foc, tenen moltes més dificultats per recuperar-se i la canya
guanyarà terreny de manera molt més ràpida i efectiva per la seva capacitat
colonitzadora. No és casual que la saviesa popular digués de manera ancestral:
“si vols un bon canyer, crema’l pel gener”.
La canya és molt poc densa i seca: això en facilita molt la propagació dels incendis. Foto: Sergi Fontseca Riera.
Un origen lligat a l’activitat humana
Històricament, la canya ha estat una espècie
útil. S’utilitzava als horts (per emparrar mongeteres o tomaqueres), en
construcció, en artesania (cistells, nanses) o fins i tot en estructures de
sostres. També es feia servir per estabilitzar marges i construir petites
terrasses en terrenys inclinats per guanyar superfícies de conreu.
Aquest ús continuat en limitava l’expansió. Però
amb l’abandonament progressiu del món rural i la pèrdua d’aquests
aprofitaments, la canya ha quedat sense control i s’ha expandit massivament.
Aquest cas exemplifica com els canvis en els
usos del territori poden tenir efectes ecològics molt importants i
constitueixen el que s’anomena com a canvi ambiental global.
Antiga feixa ara abandonada amb arbres
que estan essent envaïts pels canyers. Foto: Sergi Fontseca Riera.
Quines són les solucions?
Eliminar la canya és difícil, costós i requereix
constància. No hi ha solucions simples ni immediates.
Les estratègies més efectives inclouen:
- Extracció
manual del rizoma: és el mètode més selectiu, però
també el més laboriós. Cal eliminar completament el sistema subterrani, ja
que fragments molt petits poden rebrotar.
- Maquinària
lleugera: en cursos intermitents molt degradats es
pot utilitzar, sempre amb supervisió tècnica.
- Inundació
controlada: en alguns casos, com disposar d’un cabal
permanent i constant, es pot mantenir el sòl inundat i amb això eliminarem
els rizomes, que no sobreviuen en aquestes condicions.
- Cobertura
amb plàstics biodegradables: Es cobreix el sòl on hi
ha el rizoma per evitar-ne el rebrot i així el creixement de les noves
canyes, el rizoma de la canya no suporta viure sense insolació, pera tant
és una manera d’exterminar-lo. Aquesta tècnica requereix temps i
seguiment, i pot presentar problemes si les riuades desplacen els
materials. És l’opció presa a la riera del Mujal que en no ser de curs
permanent, ni de riuades fortes pot ser la millor solució.
- Restauració
amb vegetació autòctona: plantar arbres de ribera
i mantenir-los durant anys és la clau definitiva. La canya no tolera
l’ombra, de manera que un bosc de ribera madur pot acabar eliminant-la.
També duta a terme a la riera del Mujal, requereix de manteniment i
aconseguir la coberta densa per la vegetació de ribera abans que el canyer
s’expandeixi, el bosc de ribera madur tardarà molts anys en evolucionar i
caldrà anar-lo cuidant.
En tots els casos, el seguiment a llarg termini
és imprescindible. La canya és persistent, i qualsevol fragment residual pot
reiniciar el procés.
Cobertura de la riera del Mujal amb
plàstics biodegradables per asfixiar el rizoma dels canyers. Foto: Gerard Feliu.
Recuperar l’equilibri fluvial de la riera del Mujal
La gestió dels canyers no és només una qüestió
de control d’una espècie invasora: és una oportunitat per restaurar ecosistemes
fluvials sencers. Recuperar la dinàmica del bosc autòcton a la riera del Mujal
implica millorar la biodiversitat, estabilitzar les ribes, reduir riscos
ambientals i augmentar la resiliència davant el canvi climàtic.
La canya, amb tota la seva tenacitat, ens
recorda fins a quin punt els paisatges responen als nostres usos del territori
al llarg de la història. I també que la restauració ecològica és possible, però
exigeix coneixement, recursos i perseverança.
Un cop els canyers els tinguem sota control o
els haguem reduït en gran mesura caldrà confiar amb el control natural de la mateixa
dinàmica ambiental de la Riera del Mujal, això ho farà la vegetació de ribera,
si aquesta es troba sana i ben desenvolupada farà que la canya no tingui la
llum necessària per al seu creixement massiu.
Per aconseguir això hem de recuperar la
naturalitat de la llera i les riberes per disposar així d’un bon ecosistema,
madur, dinàmic i persistent, que ens protegirà davant del risc d’inundacions.
Sergi Fontseca Riera
Grup de treball de Medi Ambient, Balsareny Educa
