El crític i el criticaire

 
Segurament, una de les habilitats que més ens convindria treballar és la capacitat crítica. Per no empassar-nos totes les mentides que ens arriben des dels mitjans de comunicació, de les sessions parlamentàries, de la publicitat; per prendre més consciència de quan ens volen atrapar mitjançant l’emocionalització programada dels discursos; per tenir més en compte el control d’allò que es presenta com a notícia i d’allò que no, i els intents constants de seducció de les formacions polítiques. Per damunt de tot, per analitzar racionalment què pretén fer cadascuna i què pretén no fer.

 

El pensament crític seria la capacitat d’analitzar la realitat i les coses que passen, amb una cura exquisida a l’hora de seleccionar informació de fonts fiables, entendre’n els biaixos i gestionar adequadament els propis prejudicis, idees prèvies, creences i altres obstacles, exteriors i interiors, que ens impedeixen pensar de manera sensata.
 
De fet, estem travessant un temps en què semblaria que interessa a bona part de l’estament polític, mediàtic i financer que estiguem prou adormits com per comprar qualsevol idea o qualsevol proposta que ens vulguin vendre. Els obstacles que posen al pensament crític connecten perfectament amb les nostres vulnerabilitats. Això ens posa en perill d’empassar-nos qualsevol insensatesa que ens presentin prou ben embolicada.
 
El problema s’agreuja quan confonem ser crític amb ser criticaire, perquè la línia és molt fina i, en lloc de procurar desenvolupar el pensament crític, ens dediquem, per lleig que sigui, a criticar-ho tot i tothom. Aquest mal hàbit ha existit sempre, però, en aquest moment, els parlamentaris i algunes tertúlies televisives són, llastimosament, una de les millors escoles que han existit mai. Observem en les seves pràctiques un exercici pervers de tirar brutícia al primer que s’acosta, una exhibició de les males arts dialèctiques, de la necessitat de presència a qualsevol preu, del deler de fer espectacle, de la manera de vehicular les pròpies pulsions hostils, d’exacerbar les més baixes passions dels oients i, qui sap si, per a alguns, la clara intenció de conservar la poltrona.
 
Però estaria bé no seguir el seu magistral modelatge. Perquè ser crític no és criticar més, sinó aprendre a mirar millor, a pensar millor i, sobretot, a jutjar millor.
 
I, per fer-ho, podríem tenir present una seqüència en cinc fases per educar-nos en el pensament crític: 

1. Adonar-nos que hi ha qui té interès que siguem insensats, manipulables i endormiscats; i que nosaltres, de vegades, ens hi deixem arrossegar amb una facilitat sorprenent.
   
2. Identificar els obstacles externs que dificulten que pensem críticament: les mentides, la selecció interessada de les informacions, l’emocionalització dels missatges, la incentivació de les baixes passions...
   
3. Identificar també els obstacles interns que dificulten el pensament crític: els prejudicis, les creences, els tòpics, la mandra de pensar...
   
4. Educar la nostra capacitat crítica, aprenent a qüestionar, contrastar, analitzar i formar-nos els nostres propis criteris.
   
5. Posar aquesta capacitat al servei de nosaltres mateixos i de la col·lectivitat, perquè pensar críticament no sigui només una eina de defensa personal, sinó també una contribució a una societat més lliure i més conscient.
   

Balsareny Educa

Futbol i violència de gènere

PARLEM-NE 

Campanya “Ell ja està tornant a casa” feta a Anglaterra per conscienciar sobre l’augment de violència de gènere després d’esdeveniments futbolístics. Font: Shorty Impact Awards

 

Reiniciem la secció “Parlem-ne” amb un tema que de ben segur encanta a la majoria: el futbol. El que no és tan encantador és el que comporta i queda silenciat. Perquè, com ja haureu advertit al títol, el tema no ve sol... Violència masclista, una altra vegada? Que pesades que som! Doncs sí, dos temes que a priori no haurien de tenir cap mena de connexió, en tenen, i és greu.
 

Molts ja sabreu que alguna relació entre futbol i violència (genèrica) existeix; més del que hauria de ser (zero). De tant en tant apareixen notícies sobre esbatussades als voltants de camps de futbol o bars, espectadors que insulten àrbitres i jugadors o famílies que escridassen les criatures i els entrenadors.
 
Però en aquesta ocasió ens centrarem en la violència que concretament les dones entomen a conseqüència de l’efervescència que desperten en molts homes alguns esdeveniments futbolístics.
 
Com ja sabeu, aquest estiu s’ha celebrat el mundial de futbol i, si heu parat una mica d’atenció més enllà de l’efemèride esportiva, es poden trobar notícies i dades que mai no haurien d’existir.

Article “Futbol i violència: una historia sense final”. Font: Sports Law Institute 

 
Un estudi fet per la Universitat de Lancaster confirma que els casos de violència masclista augmenten un 38% quan l’equip de l’agressor perd i  un 26% quan guanya o empata. L’estudi se centra en les denúncies policials a Anglaterra durant els mundials dels anys 2002, 2006 i 2010 (Can the FIFA World Cup Football (Soccer) Tournament Be Associated with an Increase in Domestic Abuse? - Sage Journals).
 
El mateix estudi indica a les conclusions que és un camp d’investigació amb ramificacions importants degut a la naturalesa global dels tornejos de futbol. Afirma que la rèplica de l’estudi té oportunitats molt significatives per identificar i reduir incidents de violència de gènere associats als partits de futbol.
 
Altres països han fet el mateix estudi (Colòmbia, Estats Units, Canadà, Escòcia o Costa Rica) i els resultats han estat els mateixos: quan juga la seva selecció la violència masclista en el seu país augmenta, tal com comenta Carla Galeote al seu perfil d’Instagram. El problema és de tal magnitud que països com Anglaterra han posat en marxa campanyes publicitàries per conscienciar la població. Espanya no ho ha investigat i no té dades respecte d’aquest tema; en conseqüència, tampoc no en fa prevenció.

El futbol és un joc. La violència no. Campanya impulsada per la Conmebol. Font: Conmebol

 
Tal com continua explicant l’activista, aquest és un fet estructural que els països haurien d’investigar i analitzar per poder prevenir. I ens hauríem de dirigir als homes i als mitjans de comunicació que estan relatant els fets. Perquè no, la violència de gènere en el futbol no neix per l’alcohol, ni les apostes, ni per la intensitat emocional (com es va poder llegir en un titular del diari El Mundo aquest estiu) ni pel mateix futbol. Senyalar que la causa de l’augment d’aquesta violència de gènere és deguda a factors externs és exculpar, com sempre, els agressors i el sistema que ho permet.
 
La violència de gènere en el futbol neix perquè vivim en una societat que no ensenya als homes com gestionar les seves emocions. El futbol masculí està sempre protegit i té una impunitat absoluta per generar violència, ira, ràbia i vandalisme. I aquesta mateixa violència que hi ha al futbol, que es permet a la societat i al camp, es tradueix al carrer, a les xarxes socials i, com mostren les dades, a casa amb les dones, sense cap tipus de conseqüència. La violència masculina té permissivitat i total impunitat, i fins que no entenguem que és un fet estructural no ho podrem canviar.
 
Bell hooks (Gloria Jean Watkins) a la seva obra La voluntat de canviar (2003) ja advertia de la idea que la societat ha ensenyat els homes a avergonyir-se de plorar, però no de ser violents.
 
Laia Gonzàlez Pujades

Èxit de la Setmana de la Joventut

Un any més, Balsareny va celebrar la Setmana de la Joventut, del 31 d’agost al 6 de setembre, organitzada pel Consell de Joventut, amb el suport de l’Ajuntament de Balsareny.

 

Dilluns 31, a les sis de la tarda, es va pintar un nou mural a la paret de la carretera de Moià, entre la Llar d’Infants i la parada d’autobús, que va substituir l’anterior, que ja feia força anys que hi era. Alhora, per animar aquella tarda, al recinte de la Llar d’Infants, es va fer la Festa de l’Escuma per a nois i noies, amb berenar inclòs.

 
Dimarts dia 1 de setembre, al pavelló municipal, hi va haver un disputat torneig 3x3 de bàsquet, i dimecres dia 2, a la pista de davant del pavelló, es va fer un torneig de vòlei. En tots dos casos hi va haver servei de barra i entrepans.
 
Continuant amb la Setmana, dijous dia 3 hi va haver, com cada any, el Joc de Nit pels carrers del poble i la piscina, que va començar a les 9 del vespre a la plaça de l’Ajuntament i es va allargar fins a la mitjanit. I així s’arribava al cap de setmana, més farcit d’activitats.

 
Divendres 4, a la vermuteria El Sidral, hi va tenir lloc un Torneig de Botifarra. A partir de dos quarts de vuit, va començar el tradicional Tussifest al Castell de Balsareny, que va començar amb un vespreig amenitzat per DJ Shark; a entrada de fosc, hi va haver un sopar popular, preparat per la Colla Peta Fluix i, a partir de les 10 del vespre, un concert conduït per Els Arreplegats, Waikiki Versions i DJ Sangu. El jovent assistent va ser força nombrós i va gaudir d’allò més fins a la matinada.

 
Dissabte 5, a partir de les cinc de la tarda, es va celebrar la tradicional Garri’n’kana, una gimcana amb proves diverses, al camp del costat del Cementiri municipal, amb servei de barra. Al vespre, a la plaça de l’Ajuntament, hi va haver el pregó de les festes, i un castell de focs. Tot seguit va engegar la Tussimòbil pels carrers, per a la qual es va demanar que la gent anés amb samarreta blanca i el mocador del Consell de Joventut. Fins arribar a la una de la nit, en què va començar un nou concert, molt concorregut, amenitzat per DJ Bou B2B + DJ Suero; DJ Sangu i DJ Juanmita. En acabat el concert, enguany no n’hi va haver prou encara, i la tabola va continuar a quarts de 6 del matí, amb el Tussinasso i les Matines, a la plaça de la Mel, acompanyats de la Xaranga Màgic.

 
Per acabar la Setmana, el diumenge a la tarda hi van haver, igual que altres anys, unes partides del Quinto, a la plaça Ricard Viñas, amb les taules plenes de gent. I, com a novetat, la cloenda va tenir lloc amb una cantada d’havaneres, a la mateixa plaça, a càrrec del grup “De Gairó”, de Premià de Mar. Cal dir que es tracta d’un quartet jove i mixt, molt innovador, que va oferir havaneres tradicionals (La Gavina, El meu avi, La Bella Lola, Lola la Tavernera...), alternades amb altres de creació pròpia, amb títols com Oli d’oliva, Dilluns de peixater, Mal de terra... Moltes estaven arranjades amb nous ritmes: rumba, bolero, txa-txa-txa... fins i tot una jota; i adaptacions a la percussió. A més a més, va destacar la presentació de les peces, a càrrec de dos dels seus membres, pel fet de convertir tota l’actuació en un relat continuat basat en la història d’aquest gènere, que comença a la Cuba del segle XIX i arriba, a finals del mateix segle, a la península Ibèrica, i també a Catalunya, a través de comerciants, mariners i soldats que tornaven de la guerra de Cuba. No hi va poder faltar, a la mitja part, el rom cremat, que van poder degustar unes cent-cinquanta persones que assistiren a l’acte.

 
Felicitem els organitzadors de la Setmana de la Joventut i totes les persones que hi han col·laborat i participat, contribuint així a posar en valor les nostres festes populars.
 
Isidre Prat
Fotos: Jordi Sarri, Isidre Prat, Consell de Joventut

Més fotos del Consell de Joventut

Garrinkana, primer premi Nens

Garrinkana, tercer premi Adults

Garrinkana, segon premi Adults, compartit amb el primer

Garrinkana, primer premi Adults

Garrinkana (©Jordi Sarri)

Un tsunami silenciós

TECNOLOGIA
 

 
Fa tres o quatre anys semblava que la intel·ligència artificial havia de canviar el món d’un dia per l’altre. De cop, les màquines podien escriure, dibuixar, compondre música i mantenir converses amb una naturalitat que fins aleshores semblava reservada a les pel·lícules de ciència-ficció.
 
Durant uns mesos, tothom va provar de demanar a ChatGPT que escrivís un poema, una carta o una recepta. Vam crear imatges impossibles i fins i tot cançons. Ens vam sorprendre, vam discutir si allò era art, si els alumnes farien trampes, si els escriptors es quedarien sense feina i si arribaríem a distingir una fotografia real d’una de fabricada. Després, com passa amb totes les novetats, ens hi vam acostumar.
 
Al carrer continuen passant cotxes conduïts per persones. Als comerços encara ens atenen humans. Els robots no passegen per Balsareny ni tenim una intel·ligència artificial fent d’alcaldessa. Ens llevem, anem a treballar, portem els nens a l’escola, comprem el pa i fem la nostra vida amb una aparent normalitat.
 
Però sota aquesta normalitat s’està produint una transformació enorme. La intel·ligència artificial s’està introduint de manera silenciosa dins d’eines i serveis que ja utilitzàvem. No sempre la veiem, però cada vegada pren part en més decisions que ens afecten.
 
No es tracta d’una possibilitat futura. InfoJobs, una plataforma d’internet que posa en contacte empreses i candidats mitjançant la publicació d’ofertes de feina i currículums i que fa d’intermediària en els processos de selecció de personal, ja ofereix a les empreses un servei anomenat PrevIA per fer la primera entrevista als candidats. Quan una persona s’inscriu en una oferta que utilitza aquest sistema, pot rebre una trucada telefònica d’un assistent de veu d’aparença totalment humana que s’identifica i formula preguntes sobre l’experiència, els idiomes, la disponibilitat, el salari o altres requisits del lloc de treball.
 
La conversa queda enregistrada i transcrita. El sistema prepara un resum i una valoració segons els criteris que l’empresa ha definit prèviament. Ja hem arribat al punt en què una persona pot fer la primera entrevista de feina parlant per telèfon amb una màquina, i en què la impressió inicial que rep l’empresa està elaborada per una intel·ligència artificial.
 
I el mateix nivell d’impacte el tenim en molts altres àmbits. Molts serveis d’atenció al client ja són sistemes d’IA amb veus tan humanes que probablement més d’un hi ha parlat sense adonar-se’n. Altres sistemes calculen el risc d’un préstec o una assegurança, ajuden a prioritzar pacients i a suggerir diagnòstics, detecten defectes i anticipen avaries a les fàbriques, organitzen la producció o preparen informes i recomanacions.
 
També està canviant la manera com ens informem. La IA decideix quines notícies ens arriben, mentre que fabricar fotografies, vídeos o veus falses és cada vegada més fàcil. Una trucada pot semblar que és del nostre fill, d’un client o del president d’una entitat i ser falsa. Dels efectes de la IA a l’escola ja n’hem parlat en altres articles.
 
El debat sobre si hem d’estar a favor o en contra de la intel·ligència artificial ja ha quedat enrere. Seria tan poc útil com discutir si estem a favor o en contra de l’electricitat, internet, els telèfons mòbils o els cotxes. Són tecnologies amb beneficis i riscos que han acabat formant part de la nostra vida. Amb la IA passarà el mateix: és massa útil perquè empreses, administracions i ciutadans hi renunciïn.
 
El que necessitem ara és alfabetització. No cal ser electricista per saber que no és una bona idea manipular un endoll amb els peus descalços i amb aigua escampada per terra. Hem après a desconfiar de les trucades de números desconeguts i, per conduir un cotxe, coneixem unes normes de circulació. Amb cada tecnologia hem desenvolupat uns coneixements i unes precaucions bàsiques per conviure-hi.
 
Amb la intel·ligència artificial encara no tenim aquests reflexos. Hem de saber què pot fer, quines limitacions té, quina informació no li hauríem de donar i com entendre les seves respostes. També hem de ser conscients de quan pot estar condicionant una decisió que ens afecta.
 
Ho vulguem o no, la IA ja és a tot arreu i no és prudent viure-hi d’esquena. Individualment i com a col·lectiu, hauríem d’entendre que està transformant la manera com funciona el món. No cal que ens apassioni ni que hi siguem experts, però sí que hauríem de tenir, com a mínim, curiositat.
 
Ens vam imaginar que la intel·ligència artificial arribaria com un tsunami visible des de lluny, amb una gran onada avançant cap a nosaltres. Ens prepararíem, discutiríem què calia fer i veuríem clarament el moment en què tot canviava. Però no està passant així.
 
L’aigua ens puja lentament pels peus mentre continuem fent vida normal. La intel·ligència artificial ja influeix en la manera com llegim, comprem, estudiem i treballem; en les oportunitats que tenim i en algunes de les decisions que altres prenen sobre nosaltres. El tsunami ja ha arribat. Tenim la IA per tot arreu. Així, com qui no vol.
 
Ferran Gállego

Imatges de Balsareny

 

 
Després del parèntesi de l’estiu, tornem aquest mes de setembre amb una imatge de Balsareny per endevinar. A veure si sabeu dir de què es tracta, quin significat té i on es troba. És dins del terme municipal de Balsareny. La resposta la posarem més endavant en aquest mateix post. 
 
Text i foto: Isidre Prat Obradors

Comiat a Dolors Sabala i Prat

 

Aquesta vegada ens ha tocat acomiadar una companya de feina i una bona amiga que ens va deixar el passat mes de juliol. Hi ha adeus que costen de pronunciar i que colpegen amb força, i el de la Dolors n’és un. Se’n va anar massa d'hora, deixant-nos un buit significatiu i una tristesa que costa d’alleugerir.
 
Tot i així, volem recordar la sort que hem tingut de compartir amb ella la tasca laboral i d’amistat. Diu el refrany que la gent només mor quan se l'oblida, però nosaltres sabem que ella continuarà formant part dels nostres records.
 
Com a mestra, va deixar la seva pròpia petjada: es va estimar els seus alumnes amb una dedicació plena, sabent veure i treure sempre el millor de cadascun. Procurava buscar la solució més correcta per a qualsevol problema dels petits alumnes.
 
El seu mestratge no va acabar a l'aula. En els darreres temps de la malaltia, la Dolors ens va donar una lliçó de vida, d'aquelles que no s'ensenyen enlloc i que cap llibre ens explica. De la mateixa manera que endreçava l’aula, va decidir ordenar el que deixava enrere amb serenor. Aquesta manera d'acomiadar-se, amb pau i generositat, és el millor llegat que ens ha ofert.
 
Gràcies, Dolors, per haver estat llum per als teus alumnes, una més de l’equip de mestres i una persona estimada per tots els qui vam tenir la sort de compartir camins amb tu. Descansa en pau.
 
Companyes i amigues

Les timbes clandestines del carrer Nou (i III)

 

El carrer Nou l’any 1909. Del llibre Balsareny, història en imatges 1897-1975 (Angle Editorial)

 
En la publicació precedent es va donar a conèixer la declaració judicial dels principals implicats en les timbes. Examinem alguns dels noms que hi van sortir a col·lació.
 
Joseph Gaxias. Sobre aquest cognom hi ha documents que fan menció de Ramon Gaxigas, pagès que morí el 1640. Es podria tractar del pare o un germà de Josep Gaxias. També hi ha un Onofre Gaxigas, que era paraire. Més endavant, al segle XVIII, trobem un Francesc Gaixigas com a amo d’una taverna del carrer Vell, cal Bodegón. Era un cognom molt comú a Balsareny entre el segle XVII i XVIII.
 
Jaume Arola, moliner. Als documents es troba Francesc Arola, que morí el 1658; probablement també tenia un vincle de consanguinitat amb el Jaume. És possible que hagués viscut a cal Moliner del carrer Nou, actual número 12: “L’home havia fet anar el molí que hi havia al lloc on més endavant Ricard Vinyes va construir la fàbrica”, és a dir, a l’antic molí fariner de casa Martí del Lloc.
 
Quant a Pere Massanés, el seu cognom va ser molt comú a Balsareny. Hem pogut trobar veïns que compartien cognom però amb diferents sobrenoms: a cal Xecó (Trull), cal Peretó (Nou): “Joseph Massanés, dit Peretó, pagès del carrer Nou de Balsareny”, cal Torregassa (Vell) i cal Catalunya (Nou): “Anton Massanés alias  Cathalunya, de Balsareny... als 15 mars 1744”.
 
També eren del carrer Nou Onofre Magnet, fuster, que vivia a l’actual número 32 i que va morir un any després, el 1680; i Joan Vessany i Valentí Vessany que eren de cal Bassany, actual número 36 del carrer.
 
L’hereu Ambrós del Pas era del Pla de Vilamajor, fill del mas abans conegut com l’Ambròs i l’Ambròs Vell. En aquesta època era conegut com l’Ambròs del Pas perquè sembla que era situat en un lloc on es podia travessar a gual el riu. Mitjançant una font diferent, he trobat que l’any 1690, un Joseph Ambròs del Pas es va casar amb Maria Vassany Pujol, noia del cal Bassany. Aquesta informació, però, s’hauria de contrastar.
 
Per altra banda, de Magí i Joan Porta, i Francesc Solà no se n´ha trobat cap referència documental.
 
Francesc Vilar era del cal Xesc Vilar, casa situada a mà dreta anant avall del carrer Nou —actualment número 30—, entre cal Massó i cal Magnet, encara que avui cal Magnet ja no és en aquest lloc. El nom de casa, cal Xesc, ja és prou revelador i ens apunta que aquesta línia directa, per tal de mantenir viu el llegat familiar, anava transmeten de forma generacional i invariable el nom de Francesc. A la foto que il·lustra aquest article, feta l'any 1909, cal Xesc Vilar és la casa de l'esquerra, amb dues dones al balcó. 
 
Magí Porta i Francesc Solà en les seves declaracions van dir també que van jugar a cartes en casa del doctor Antoni Joan Martí. Molt probablement, l’esmentat era fill del mas Martí, llinatge molt antic de terratinents, i pel seu patrimoni i propietats els més adinerats del poble. Si alcem les celles, en aquest procés judicial trobem a faltar la seva declaració com a persona que també jugava a cartes i, encara era més greu, que organitzava les timbes a casa seva de sotamà. O bé ens falten papers o aquí la llei no es va aplicar a tothom per igual. Si fou així, la justícia no portava els ulls embenats: no va atendre els fets, sinó les persones. Tot sembla indicar que la seva situació social i econòmica el va acabar emparant davant la justícia.
 
Aquesta podria ser una de les raons que van portar a Magí Porta i Francesc Solà a assenyalar el metge del poble, qui sap si amb l’expectativa que si es veiés incriminat les autoritats ocultarien intencionadament aquest afer vergonyós, i de retop en sortirien beneficiats. Si no fos així, a més de causar un gran impacte públic —l’escàndol del metge jugant-se els quartos d’amagat a cartes hauria sigut sonat; i a casa seva, per acabar de reblar el clau— hauria repercutit nefastament sobre el bon nom del llinatge Martí, més si considerem que un segle enrere, Pere Martí, un ascendent de Antoni Joan, havia estat batlle de Balsareny. 

 
Sigui perquè aquests documents o bé s’han perdut per sempre o bé estan extraviats, el fet és que desconeixem com va acabar tot plegat i quines sentències o resolucions va dictar el batlle encarregat d’administrar justícia.
 
En essència, la crua realitat és que els jocs de cartes estaven molt arrelats arreu. Tot i que, estaven considerats més un vici que un entreteniment, constituïen un esbarjo lúdic i molt popular. Tothom hi jugava amb desfici, ja fossin nobles o vassalls, benestants o desvalguts, homes o dones, de manera que en ocasions es toleraven, però sempre sota determinades restriccions. Sant Tomàs d’Aquino, nomenat Doctor de la Humanitat per la mateixa Església, defensava, però, que el joc practicat de forma moderada era absolutament una eina vàlida de recreació i gens censurable conforme a la moral. La condició és que la raó sempre ha de dominar el joc, que s’ha de practicar seguint el camí de l’eutrapèlia o virtut que consisteix a trobar justament l’equilibri entre dues inclinacions o tendències antagòniques, entre la abstinència lúdica i la desmesura extrema. Sostenia el sant escolàstic que s’ha de jugar per recreació i no per afició, evitant, evidentment, l’afany de lucre. L’entreteniment lúdic assenyat, digué, equilibra el descans del cos i l’ànima i no era cap incitació a pecar ni temptació del maligne per pervertir la rectitud i la integritat moral de la ciutadania, com van arribar a sostenir  les veus més intransigents de la clerecia.
 
Abans de tancar, vull agrair l’ajuda de Ramon Carreté, ja que gràcies al seu assessorament, bon ofici i ull perspicaç he pogut esbrinar el farrigo-farrago de noms, càrrecs i dates, i fins i tot he pogut dilucidar l’entrellat d’un document extemporani que inoportunament es va colar dins la documentació consultada. Així mateix, de la seva tesi doctoral (1) n’he pogut extreure informació molt valuosa que m’ha sigut en gran manera útil per acabar de tancar la present feina.

Joan Craviotto
 
Fotos: a) El carrer Nou l’any 1909. Del llibre Balsareny, història en imatges 1897-1975 (Angle Editorial). b) Tot jugant (Arxiu Joan Craviotto)
 

---

(1) Carreté, Ramon. Noms de lloc, de casa i de persona de Balsareny, Societat d’Onomàstica, Institut Cartogràfic de Catalunya i Generalitat de Catalunya, 2010.