Èxit de la Caminada Popular 2026

 

Enguany la tradicional Caminada Popular de Balsareny ha arribat a la seva trenta-vuitena edició. Està organitzada pel Centre Excursionista, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Balsareny, l’Institut Escola Guillem, la Impremta Orriols, el Sindicat de Pagesos i la FEEC (Federació d’Entitats Excursionistes).

 
Es va celebrar el diumenge 17 de maig. Després d’una setmana molt variable, pel que fa al temps, el diumenge va lluir el sol i, sense gaire calor, va anar molt bé per caminar. Hi van participar 275 persones, una xifra molt semblant a la de 2024 (285 persones), mentre que l’any passat va baixar molt (fins a 165 persones) per causa del mal temps.

 
Com de costum, el tret de sortida es va donar a les 8 del matí a la plaça de l’Església, on calia fer prèviament les inscripcions, després de menjar coca i begudes, per agafar una bona energia. Igual que en els darrers anys, hi va haver una caminada curta, d’uns 8 km, i una de llarga, de 14 km.

 
El recorregut va transcórrer bàsicament pel costat nord-oest del terme municipal. El primer tram va ser comú per a tothom: es travessava el poble fins a prop del pont dels Traginers, on es baixava per l’esquerra i es seguia per la riera del Mujal, en sentit oest, fins arribar al Collet del Nado. Es pujava l’anomenat “turó de les tombes”, entre aquesta masia i Sobirana, al cim del qual hi ha una necròpolis medieval. Des d’allà es baixava, en direcció al Mujal, travessant la riera, fins a les Cases Noves, on hi va haver el típic esmorzar, amb botifarra i vi.

 
Després hi va haver una bifurcació: la caminada llarga va seguir fins a les ruïnes de l’antic Castellot del Mujal, per girar cap a l’est, seguir una carena fins a la serradora Caus i baixar cap a la Torre del Gil. En canvi, la curta va baixar pel dret des de les Cases Noves cap al sud-est, fins arribar a una cruïlla propera a la Torre del Gil. En aquest lloc, on es van trobar els dos recorreguts, hi havia un punt d’avituallament, amb taronges per a tothom.

 
Després va venir un tram comú per a totes dues caminades, passant per la Torre del Gil, de prop d’un quilòmetre, fins a tornar a trobar la riera del Mujal, punt en què hi havia una nova bifurcació: els de la caminada llarga van travessar l’autovia per un túnel de desguàs apte per a vianants i es va seguir fins al Castell, d’on es va baixar pel costat oest, passant per la Torreta i el camí de les capelles, fins a l’antiga palanca sobre la riera i així tornar a la plaça pel túnel de l’Ajuntament. En canvi, els de la curta van seguir per un camí vora la riera; després, passant pel mateix tram que al principi, però al revés, van anar prop del pont dels Traginers , i d’aquí cap a la plaça de l’Església. En conjunt, va ser una caminada que seguia molt el traçat de la riera del Mujal; de fet, aquesta apareixia cada dos per tres.

 
Els darrers caminants van arribar a la plaça cap al migdia. Allà hi va haver un aperitiu per a tothom i es va lliurar un record a cada participant, que enguany era un petit test amb una planta que es podia replantar després en una torreta més gran. Es van repartir exemplars de quatre espècies medicinals: l’espernallac, l’orenga, la sajolida i la tarongina.

 
Com sempre, els rètols sobre les principals herbes, arbustos i arbres del nostre entorn van resseguir diferents trams del recorregut.

I també, com ja és tradicional, a la tarda, com a cloenda de la jornada, a la sala petita del Sindicat, hi va haver la projecció de fotografies tirades durant el matí en diferents punts del recorregut de la caminada; i després l’audiovisual sobre una expedició feta el 2025 pel Centre Excursionista de Balsareny al pic de Bastiments, de 2.881 metres d'altitud. 

Text i fotos: Isidre Prat Obradors

Repte núm. 113

Per fer un mosaic com el de la figura calen 13 rajoles. Aquest mosaic es caracteritza per tenir una creu grega amb una amplada de 5 rajoles. Seguint el mateix patró, quantes rajoles caldrien per fer un mosaic d’amplada 73 rajoles?
 

 

Salut i lògica.

 
Roc Carulla
Solució al Repte núm. 112: 102.001 (cent dos mil u).

Slim Safont i Wedo Goás, artistes i muralistes de professió

Wedo Goás

 

L’artista berguedà Slim Safont i en Wedo Goás, de procedència gallega, han convertit el mur de la residència El Carrilet d’Ampans en un recorregut visual per la memòria del transport a Balsareny. El projecte uneix art urbà, història local i participació ciutadana.
 
Un mural amb memòria ferroviària
 
Slim Safont i Wedo Goás han pintat el mur de formigó de la residència El Carrilet. El mural esdevé un llibre d’imatges que recorre la memòria del transport a Balsareny: des dels carros fins al tren del Carrilet, tant de mercaderies com de viatgers, un tren que durant anys va marcar la vida del poble. No és casualitat que l’obra s’hagi realitzat precisament en aquest indret, ja que la residència ocupa l’espai de l’antiga estació.
 
Aquest projecte és una línia del temps temàtica construïda a través d’imatges i ha nascut de la col·laboració entre l’equip de govern de l’Ajuntament, els artistes i la residència. A més, va incloure una jornada participativa amb els residents, als quals se’ls va explicar el projecte i van poder pintar una part del mural.
 
El procés de producció ha estat ràpid, però molt elaborat: primer es va aplicar una capa d’imprimació; després es va quadricular l’espai i, durant la nit, es van projectar les imatges per dibuixar-ne l’esquema. Finalment, tota l’obra es va pintar a mà alçada.
 
Slim Safont i Wedo Goás ens han explicat que els ha agradat participar en aquest projecte perquè les imatges “estan ben triades i comuniquen molt bé una història local”. També han destacat la bona comunicació amb els impulsors i el fet de treballar sobre una proposta molt definida.

Slim Safont

 

Dels grafits al muralisme
 
Però, qui són aquests artistes?
 
L’ Slim Safont ja a l’escola i a l’institut dibuixava durant les classes, encara que això no sempre agradava als professors. Amb només 12 o 13 anys va adoptar el nom d’Slim com a grafiter. Tot i que a Berga no s’oferia Batxillerat artístic, posteriorment va cursar Belles Arts a la universitat, demostrant que la motivació artística sempre havia estat present en ell. Allà ja es van conèixer amb en Wedo. Tots dos venien del món del grafit i els interessava la pintura en gran format.
 
Consideren que el grau de Belles Arts era excessivament conceptual i que oferia poques eines per a la vida professional. Per això, tant ells com altres companys es defineixen en bona part com a autodidactes. El seu progrés l’atribueixen a les hores d’esforç i treball que hi han esmerçat, així com a la possibilitat d’haver pogut treballar amb altres artistes.

 

L’Slim cap als 22 o 23 anys va començar a dedicar-se professionalment al muralisme. Una estada de dos mesos als Estats Units va marcar un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Des d’aleshores ha pintat a dinou països, entre els quals Xile, Alemanya, Suècia, França o Itàlia.
 
En Wedo també és un muralista amb una trajectòria consolidada, a qui li agrada captar la cultura i les problemàtiques socials en les seves obres: li interessa reproduir la mitologia dels llocs que li expliquen. Té murals per llocs d’Europa, Àfrica i Àsia. També ha treballat en escenografia i disseny en la part visual del món musical.

Actualment treballen en l’empresa Simultanis i els contractes els fan sobretot a través de festivals, ajuntaments i institucions. Amb els anys han desenvolupat un estil propi i un discurs artístic personal que els permet gaudir de més llibertat creativa. Les ciutats i entitats els conviden perquè volen tenir una obra original seva.

 
Els seus encàrrecs poden ser privats —decoració, marques, logotips o escenografies— o públics, especialment vinculats a la memòria local, les tradicions i la cultura popular. Els seus murals tenen una doble lectura: vistos de lluny mostren la imatge global gairebé fotogràfica; vistos de prop revelen la força de la pinzellada i el traç, elements essencials del llenguatge pictòric que desenvolupen.
 
A més dels murals, cadascú evoluciona en un àmbit més personal. L’Slim participa en exposicions i galeries d’art, com la Sala Parés, així com en altres mostres a París o Itàlia. En aquests espais presenta fotografies, vídeos del procés creatiu i pintures a l’oli. Sovint incorpora codis QR perquè el públic pugui connectar amb el procés de producció de les seves obres.
 
En Wedo en el treball d’estudi fa maquetes per a projectes; ara ja en té una bona col·lecció i també vol exposar-les. La part escultòrica sempre li ha interessat.
 
L'art com a mirada social
 
L’Slim (amb qui vam mantenir més conversa per raons d’horari) ens va explicar que entre les seves influències cal destacar el muralista mexicà Diego Rivera, conegut per les seves obres de fort contingut social en edificis públics de Ciutat de Mèxic. Moltes de les creacions de Slim també tenen una mirada crítica i social, probablement la vessant creativa més personal i la que més el satisfà. Li agrada arribar a un barri o a un país, observar el paisatge, l’entorn i les persones, parlar amb la gent i construir un fil conductor que acaba inspirant la seva obra.
 
Tant l’un com l’altre coincideixen que el seu interès no és només decorar ciutats, sinó transmetre un missatge. Aquesta manera de treballar al carrer també els permet parlar amb la gent i compartir el procés creatiu amb les persones que observen l’obra.

 

Participació d’alguns residents del Carrilet d’AMPANS
 
Un grup de set residents van participar pintant una part del mural amb pinzell o corró. Al principi aquests joves es mostraven seriosos, se’ls va explicar el procés i ben aviat es van animar a fer preguntes. Tot seguit, tres o quatre es van animar a pintar i els van ajudar a cobrir les parts planes del mural. La jornada participativa també va donar al projecte una dimensió humana i comunitària, fent que els residents poguessin sentir el mural com una obra una mica seva.

 
L’ Slim, en la conversa, transmet calma, precisió i unes idees molt clares, una quietud que contrasta amb el ritme intens de producció que exigeix el muralisme. En Wedo té una mirada viva i encomana entusiasme quan parla de l’obra i de l’objectiu del muralisme. La pintura, en el cas d’ells dos, sembla anar més enllà de l’ofici. Els viatges, les experiències i el contacte amb realitats diferents alimenten una obra que combina sensibilitat social i recerca personal.
 
Slim i Wedo, us desitgem una llarga trajectòria en aquesta professió cada vegada més reconeguda dins el món artístic. Heu aconseguit crear una signatura pròpia i una obra amb personalitat. Segurament molts veïns de Balsareny s’han aturat aquests dies per observar-vos treballar i felicitar-vos per una obra que ja forma part del paisatge urbà del poble.
 
Lluïsa Coma, Isidre Prat i Alfred Selgas
Fotos: Sònia Orriols, Alfred Selgas, Lluïsa Coma, Isidre Prat  

Tempo: ‘Un vestit nou per a l’emperador’

 

 
El dia 3 de maig el Cicle Tempo d'espectacles per a tots els públics ens va oferir  l’obra Un vestit nou per a l'emperador, de la companyia La Pera Llimonera.
 
Es tracta d’una adaptació lliure i fins i tot satírica del popular conte de Hans Christian Andersen; una divertida i esbojarrada versió d’un dels seus grans clàssics, que va posar damunt de l’escenari la hipocresia i la mentida de la nostra societat, contraposant-hi la sinceritat de la infantesa.

 
Hans Christian Andersen va publicar l’any 1837 un conte anomenat El vestit nou de l’emperador.  L’argument consisteix bàsicament en l’obsessió d’un emperador per demostrar el seu poder a través del luxe i l’aparença.
 
L’emperador d’Andersen va encarregar a dos sastres el vestit més fi del món a canvi d’una gran recompensa. Aquests el van enganyar, dient-li que el vestit estava fet d’una tela màgica que era invisible per als estúpids.

 
L’emperador es va emprovar l’inexistent vestit i no es va atrevir a dir que no el veia per por de ser considerat com a ximple; i més després dels elogis que va rebre dels seus ministres, que tampoc no van gosar admetre que no veien res.
 
L’emperador va sortir en desfilada i la gent no gosava dir res: tothom estava assabentat de les propietats de la tela, i temien posar de manifest la seva estupidesa. No va ser fins que un nen va exclamar que l’emperador anava nu, que el públic va esclafir en rialles.

 
El missatge del conte d’Andersen és ben clar: alerta contra la vanitat que amaga la buidor i contra la hipocresia que impedeix dir les veritats més òbvies. Tan sols un nen, que encara no està sotmès als prejudicis socials, és capaç d’expressar el que pensa sense tenir por de l’opinió dels altres. És, doncs, un advertiment que ultrapassa el marc de la ficció, ja que és vigent pertot arreu i a totes les èpoques, i també ens interpel·la avui i aquí.
 
Jordi Vilanova
Fotos: La Pera Llimonera

Imatges de Balsareny

 

Imatges de Balsareny
 
Us presentem una nova imatge d’un indret del terme municipal de Balsareny. Sabeu on correspon i alguna dada de la seva història? Publicarem la resposta més endavant, en aquest mateix post.

Text i foto: Isidre Prat Obradors

Mural commemoratiu del Carrilet a la residència d’AMPANS a Balsareny

 

L’any 1885 va arribar a Balsareny el Carrilet, el tren de via estreta que comunicava Manresa amb Olvan i després amb Guardiola de Berguedà. Construït per la societat “Tramvia o Ferrocarril Econòmic de Manresa a Berga”, aquest servei ferroviari —que transportava passatgers i mercaderies (cotó, carbó, ciment i manufactures de les fàbriques tèxtils del Llobregat), va funcionar fins al 30 de juny de 1973. 

 
En el terreny on hi va haver l’antiga estació de Balsareny, avui la Fundació AMPANS hi té una residència per a atendre persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns de conducta; un centre que precisament porta per nom “El Carrilet” en record de la història del lloc. En vam informar sobretot amb motiu de la seva inauguració, el 12 de juliol de l’any passat.
 
Quan es construïa el centre, ja s’hi van integrar les pedres de l’antiga andana de l’estació, visibles des de l’avinguda del Carrilet. Ara, l’Ajuntament ha signat un conveni amb la Fundació AMPANS per fer-hi pintar un mural commemoratiu.

 
Així, un dels murs de formigó de la residència, de 47 metres de llargada, paral·lel a l’avinguda del Carrilet, serà testimoni d’una recreació artística amb cinc fases del passat balsarenyenc: el transport amb carros de traginers, l’arribada del Carrilet, la connexió social amb el tren com a vida quotidiana, la funció econòmica i la industrialització, i el seu declivi i desaparició.

 
El mural el farà el conegut artista Slim Safont, que n’ha pintat arreu del món, i ja hi està treballant juntament amb el seu company d’equip, Wedo Goás; a més, tenen previst de fer participar alguns residents del centre en la confecció del mural.

 

L’Ajuntament, impulsor de la iniciativa, veu amb bons ulls aquesta obra, ja que, a part d’embellir una paret, principalment grisa, creu que hi ha moltes similituds entre l’antiga estació i la nova residència, ja que considera que ambdós equipaments constitueixen «un lloc de trobada, d’arribada i de partida; d’encreuaments de persones i de vides; un indret en el qual pots trobar algú que formarà part del teu viatge vital. La vida és plena de “trens”, d’oportunitats que passen constantment per davant nostre; i sens dubte la residència El Carrilet n’és una.»
 
Sarment
Fotos: Jordi Vilanova / Alfred Selgas / Isidre Prat

Ruta geològica per Balsareny (II)

RACONS DEL BAGES I DEL MOIANÈS
 

La balma de la cruïlla de Cal Castellà, a la Rabeia

 
Aquest mes acabem la ruta geològica pel terme de Balsareny, que es va fer el dissabte 21 de març amb el geòleg manresà Josep Maria Mata i Perelló.
 
Els nous verns i pollancres de la resclosa
 
La segona part de la ruta comença a la resclosa dels Manresans, on es poden veure les noves plantacions: la majoria són verns i hi ha alguns pollancres i arbustos, que es van plantar perquè les obres de la resclosa van malmetre una part de la vegetació de l’indret.
 
El meandre del riu a la Rabeia
 
Seguint el camí cap al nord, vora el riu, es passa pel meandre de la Rabeia, que és molt pronunciat. Cal destacar que en la seva part convexa es dipositen els materials que arrossega el riu després d’arrencar-los de la part còncava, a l’altra banda, on l’excavació del riu ha deixat el penya-segat dels plans del Vilar. Josep Maria Mata va comentar que en alguns meandres —no és el cas d’aquest— hi ha dipòsits dels anomenats “placeres”, acumulacions de minerals valuosos, que s’hi acumulen perquè són pesats i resistents, com l’or i l’estany. Per exemple, al Segre es poden trobar petites partícules d’or entre les graves i sorres dipositades pel riu —a Balaguer hi ha un Centre d’Interpretació de l’Or, que munta activitats.
 
Dues balmes
 
Continuant pel meandre, a la cruïlla de Cal Castellà, hi trobem una balma d’uns cinquanta metres de llargada i uns dos metres de fondària màxima. És semblant a la que hi ha al bosc dels aurons, proper a la resclosa, que va servir d’aixopluc durant anys a l’antic siquiaire; però aquesta darrera és més curta. Totes dues es van formar per l’erosió de roca tova, com les argiles, entremig de roca més dura que encara aguanta, de gresos i calcàries.
 
El pou d’aigua
 
Passem per l’esquerra de cal Roqueta fins a trobar la carretera de la Rabeia, on hi ha un pou d’aigua restaurat, en un revolt, sota la masia del Lledó de Trascastell. El vàrem descriure a Imatges de Balsareny (Sarment núm. 549, octubre 2024) i és patrimoni de la Diputació. Continuem cap a l’oest en direcció al Castell.
 
L’anticlinal de Balsareny
 
Ens creuem amb el camí de la via. En la cruïlla, seguim només cent metres a la dreta (direcció a Navàs), per veure els majestuosos estrats del flanc meridional de l’anticlinal de Balsareny, inclinats cap al sud. Josep Maria Mata va comentar que l’anticlinal de Balsareny continua amb el de Súria. El de Balsareny és més lax, o sigui, el pont que fa no és gaire pronunciat, comparat amb el de Súria, que fa més pont —el poble Vell de Súria es troba sobre uns estrats molt inclinats—.
 
El turó del Castell
 
Tornem els cent metres enrere i seguim la carretera amunt fins a la capelleta de Sant Antoni. Tot seguit, pugem fins al Castell i l’església romànica i els comentem. També ens fixem en l’impressionant mur de pedra seca que separa els dos monuments; a més de veure unes bones vistes del Pirineu.
 
Donem la volta per tot el recinte del Castell i tornem a baixar. Des de la pista ampla es veuen molt bé els estrats gruixuts vermellosos sobre els quals s’assenta el Castell. També estan inclinats cap al sud, perquè, de fet, el Castell es troba sobre el vessant meridional de l’anticlinal.  

Les capes vermelloses, inclinades cap al sud, sobre què s’assenta el Castell de Balsareny (són de la Formació Artés)

 
Els materials vermellosos del recorregut, de pedra sorrenca i margues, pertanyen a la Formació Artés (de l’Oligocè, fa uns 30 milions d’anys).
 
La torreta i les restes d’una capelleta
 
A la falda de la muntanya agafem un camí a l’esquerra (poc abans d’arribar al Sant Antoni), que va baixant per un terra molt empedrat de calcoarenita. 

La Torreta, feta bàsicament amb pedra sorrenca

Al cap de poc arribem a la Torreta, el fortí carlí, que es manté força bé. Ja en vàrem parlar a Imatges de Balsareny (núm. 514, juliol 2021). Es va construir al segle XIX, sobretot amb la pedra sorrenca que hi havia a l’entorn.

L’estructura d’una de les antigues capelletes que seguien fins al castell, on es feien les parades del Via Crucis

Continuem baixant per un corriol, passant per les restes d’una de les capelletes del Via Crucis que hi havia hagut. Tot i que es van destruir per la guerra, aquesta conserva tota l’estructura, amb teulada i tot, però sense res a dintre.
 
El pont de la riera del Mujal
 
Finalment, passem pel carrer de la Costa del Castell, a la vall de la riera del Mujal, i veiem que, a l’altra banda —carrer de la Riera— les cases també es troben sobre estrats inclinats, reforçats amb murs. A més hi ha una esllavissada, segurament deguda a les darreres pluges.

El pont sobre la riera del Mujal, on hi havia l’antiga palanca

Després de passar pel pont de la Riera —antiga palanca de fusta—, tornem cap al poble, passant pel túnel de l’Ajuntament i pel Repeu, per observar la font dels Enamorats, de Mn. Joan Bajona, fins arribar a l’Institut Escola.
 
El total de la ruta, entre les dues parts, va ser d’uns 6 km. Un recorregut gairebé igual és el que es troba a l’aplicació del mòbil Natura local.

Text i fotos: Isidre Prat