'Sal a la ferida' al Casino

Sal a la ferida és el títol d’un documental estrenat fa poc, que tracta del problema ambiental que suposen els runams salins de les mines de Sallent i Súria, sobretot per la salinització de l’aigua del riu.
 
Balsareny es va afegir als nombrosos municipis en què s’ha passat el vídeo. És un problema que ens afecta molt directament per proximitat i perquè també tenim el runam de Vilafruns, on certament el 2011 es va fer una acció impermeabilitzant el runam i plantant-hi espècies vegetals; però que no sabem si és fiable al cent per cent, ja que la sal hi és enterrada a sota i podria donar problemes en un futur. Sí que és cert que, al principi, la salinització de l’aigua es va reduir dràsticament.
 
L’audiovisual es va projectar al teatre del Casino divendres 10 d’abril a la tarda, en un acte organitzat per la Fundació Pere Casaldàliga, La Garsa i el mateix Casino. Va presentar l’acte Glòria Casaldàliga, presidenta de la Fundació; seguida de Xavi Novell, activista de la Garsa; i Laura Bonet, presidenta del Centre Instructiu i Recreatiu. Tots van dir unes paraules de benvinguda i agraïment a la quarantena d’assistents per l’interès que havia suscitat el tema.
 
Tot seguit es va projectar el vídeo, de 41 minuts de durada, produït per Moritz Drumel, amb direcció de Lee Beritutti, i gravació i muntatge de Mar Sala; amb el suport del mitjà El Salto, que investiga l’impacte de la multinacional israeliana ICL al Bages i la guerra per l’aigua a Catalunya. En el vídeo surten comentaris a favor i en contra de l’activitat minera, i el testimoni directe de diverses persones: entre les quals, Jep Ribera i Enriqueta Codina, professors jubilats, activistes i membres de Prou Sal; Josep i Anna, pagesos de la granja Planes; l’advocat Climent Fernández; Máximo de la Corte, exminer d’ICL Iberia i membre de la CGT; i Josep Guitart, de la Unió de Pagesos. Tots expliquen el problema des de la seva perspectiva i demanen solucions.
 
L’any 2014, una sentència del Jutjat Penal de Manresa imposava a l’empresa la recuperació ecològica de la zona, però amb un termini massa llarg, de 50 anys. En l’anomenat Pla Fènix (amb el qual es va tancar la mina de Vilafruns-Sallent i es va traslladar tota la producció a Súria), l’empresa plantejava purificar sal a partir del runam, per a la qual cosa faria falta més aigua de la que ja consumeix l’empresa; aigua que la Generalitat ens cobra a tothom per sanejar-la i que després regala a ICL perquè la torni a salinitzar. Els testimonis es queixen que en lloc de pagar l’aigua qui la contamina, aquí són els contaminats els que han d’anar pagant. També cal dir que no demanen pas que es tanqui la mina.
 
Jep Ribera i Enriqueta Codina expliquen que Prou Sal, amb els Comuns i la CUP, van presentar una moció al Consell Comarcal on argumentaven tota la problemàtica i demanaven fer un estudi imparcial que avaluï les possibilitats de desfer-se del runam, però la moció va ser rebutjada. Cal dir que, en el cas de Súria, es tem que el runam encara anirà creixent, perquè és on es treballa actualment. D’alguna manera, sembla que l’administració no respon i, segons l’advocat Fernández, s’intueix un tracte de favor a l’empresa.
 
Per altra banda, el documental dona veu als treballadors, i explica que el març de 2024 el Comitè d’Empresa de Súria va emetre un comunicat defensant la seva activitat davant les creixents mobilitzacions contra ICL.
 
També hi parla l’alcalde de Sallent, Oriol Ribalta, que va més enllà i diu que s’ha creat la Comissió de la Mineria de Sallent, amb tots els grups polítics del poble, entitats socials i ecologistes, per veure què es pot fer en el futur, no només per eliminar el runam sinó també per revitalitzar tota la zona minera.
 
Per completar el documental intervé Nora Miralles, investigadora de l’Observatori de Drets Humans i Empreses de la Mediterrània, que parla d’un altre greuge: l’empresa ICL, israeliana, és còmplice també de la guerra contra Palestina, ja que expliquen que intervé en la fabricació de fòsfor blanc i altres tòxics usats com a explosius en la guerra contra la població civil de Palestina i del Líban. Corroboren això Baha Hilo, activista palestí, i Yara Abdelkhalek, investigadora urbana i membre de Public Works Studio.
 
Per últim, Anna, membre de Boicot ICL, explica la campanya promoguda des de Manresa per demanar que ICL marxi del nostre país. De moment, han aconseguit que el teatre Kursaal, la FUB i la UPC trenquin els vincles que tenien amb ICL. Com a idea final es reclama la renacionalització de l’empresa de la mina, com havia estat abans, i que ICL pagui el deute que té.
 
Acabat el documental, els assistents, disposats en un gran cercle, van mantenir un llarg i interessant col·loqui sobre el tema, amb la presència física de Jep Ribera, Enriqueta Codina, Màximo de la Corte i Jonathan Márquez, l’únic miner en actiu de la sala, a qui es van adreçar també diverses qüestions i va donar el seu punt de vist com a treballador, també partidari de la restauració del runam i que l’empresa compleixi.
 
Tot el documental està subtitulat en castellà, per tal que arribi, a través de les xarxes, fora dels Països Catalans. No és casual que se’n fes el passi a molts llocs la primera quinzena d’abril, sinó que va servir de preàmbul d’una acció que va convocar  a Sallent el moviment ecologista “Revoltes de la Terra” per al cap de setmana del 18 i 19 d’abril.
 
El vídeo es pot veure a YouTube en aquest enllaç. 
 
Isidre Prat
 

Repte núm. 112

 

Quin és el nombre més gran que escrit en català no repeteix cap lletra?

Salut i lògica.

Roc Carulla
 

Solució al Repte núm. 111:  216.

Primer casament civil a Balsareny, al Casino

 
 

La noticia que segueix es va publicar el 30 de desembre del 1931 a El Diluvio, diari republicà, federal i extremadament bel·ligerant amb les creences religioses. Editat en castellà a Barcelona, també fou especialment combatiu contra la monarquia, la corrupció i els abusos de l’administració municipal, raons prou convincents que justifiquen el perquè  va arribar a ésser el diari més popular i amb més tirada entre la gent del poble menut. Heus aquí la notícia traduïda al català:
 
«Dissabte passat al poble de Balsareny tingué lloc un acte d’afirmació anticlerical, el primer que s’ha celebrat en aquesta localitat i que esdevingué una autèntica manifestació d’anticlericalisme.
 
»El jove obrer Bartolomé Navarro López va contreure casament pel civil amb la companya Esperanza Torres García. L’acte, organitzat per la Joventut Republicana, fou un èxit rotund. Del local social estant van sortir els nuvis, acompanyats dels seus familiars i gairebé tot el poble, encapçalats per una orquestra, que va obrir camí cap a l’Ajuntament, interpretant La Marsellesa” i l’Himne de Riego. A la Casa Consistorial foren rebuts per l’autoritat judicial de la localitat, que després de fer saber  als contraents i testimonis els articles del Codi civil pertinents a l’enllaç, els va unir en matrimoni, en nom de la llei.
 
»Foren els testimonis Nemesio Guerra Marcos i Bartolomé Cervantes Martínez. Tot seguit, la comitiva es va adreçar al local social, passant, abans, per diferents carrers del poble, on va desvetllar la curiositat dels veïns. Al local social es va servir als convidats un esmorzar, i després al saló d’actes de l’entitat es va tancar la cerimònia nupcial amb un lluït ball d’orquestra.
 
»Desitgem tota sort de ventures als feliços nuvis en el seu flamant enllaç i que s’estengui el seu exemple per a la resta d’habitants d’aquest poble, que encara estan ben endarrerits quant a l’anticlericalisme.
 
»La nostra més cordial salutació als pares dels nuvis, Bartolomé Navarro, Josefa López, Adrián Torres i  Miguela García, així com als organitzadors d’aquest reeixit acte, el qual deixarà records agradables al poble de Balsareny.»

Una capçalera de 1908 d'El Diluvio (1879-1939)

En relació a aquest esdeveniment, la Paulina Vilaseca, dona de conversa franca i tracte afable, ens va deixar un apunt sobre el laïcisme dels republicans de casa nostra: «També es deia que al Casino tenien dipositats diners per pagar el primer casament o enterrament laic. » (Sarment, 60, gener 1981). Si som del mateix parer convindreu amb mi que en aquesta mateixa notícia es poden percebre diversos indicis que ratificarien que realment esdevingué així: caire festívol i popular de l’enllaç, àpat de bodes i posterior sarau al Casino amenitzat per una orquestra, i especialment, l’organització del casori que anà a càrrec dels joves republicans de dita entitat.
 
Comptat i debatut, el dissabte 26 de desembre de 1931 es va celebrar al Casino el primer casament civil amb la particularitat que fou de bòbilis-bòbilis. És a dir, la Paulina tenia raó, ja que els noucasats —a bodes em convides!— no van pagar ni cinc cèntims en la celebració del seu propi casament. És de pressuposar que la fregadissa de mans d’aquella tarda hivernal de desembre —justament la diada de Sant Esteve—, fou sonada. I no pel fred, evidentment.
 
Joan Craviotto

Gràcies per la confiança

 

Com en altres ocasions hem informat, l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal ens envia gairebé cada any els resultats de les enquestes d’audiència que fa de cada publicació associada. Fa uns dies vàrem rebre els que corresponen a l’any 2025 referides al Sarment. L’estudi el realitza l’empresa Infortécnica, amb el suport del Departament de la Presidència de la Generalitat, i s’ha basat en 93 entrevistes telefòniques aleatòries fetes a persones de Balsareny de més de 16 anys entre l’octubre i el desembre de 2025 (amb un error màxim sobre el total de la mostra del 10,4 %).
 
Segons aquests resultats, el 85,5 % de la població ha llegit alguna vegada el Sarment. Per altra banda, el segueixen 1.711 persones de mitjana al mes, un 51 % de la població (sobre 3.354 habitants, l’1 de gener de 2025), que hi dediquen un temps mitjà d’audiència de 37,6 minuts durant el conjunt del mes. És el mateix que dir que tenim 57 lectors de mitjana al dia. Aquesta dada representa un 7 % de share de la premsa en paper. Si ho extrapolem a tota la població, es com si cada balsarenyenc llegís el Sarment 19,2 minuts al mes.
 
Per sexes, el llegeixen més els homes que les dones: un 86,6 % dels homes l’ha llegit alguna vegada, per un 84,4 % les dones; i també hi dediquen més temps els homes —uns 19,6 minuts mensuals— que no pas les dones —uns 18,8 minuts al mes— (dades extrapolades a la població total de Balsareny).
 
Per últim, per edats, els que més llegeixen el Sarment són els més grans de 55 anys, amb un 87,2 % i un temps de dedicació de 21,4 minuts mensuals; seguit del grup d’entre 35 i 55 anys, amb un 86,8 % i un temps de 20,3 minuts al mes; i finalment els més petits de 35 anys, amb un 79,8 % i un temps de 15,2 minuts mensuals (totes aquestes dades també estan referides a tota la població, no només als seguidors).
 
Tot i el marge d’error amb el qual hem dit que s’ha fet l’estudi, estem satisfets de veure que d’alguna manera o altra, més o menys sovint, el Sarment el llegeixen força balsarenyencs. Ens en congratulem i en donem les gràcies, un cop més, a totes les persones associades; i també ho agraïm a les que el llegeixen fora de casa, com a la Biblioteca o establiments com bars o perruqueries, i ens agradaria que aquests lectors se’n fessin socis per poder seguir millorant la revista. També volem fer un esment especial a tota la gent de fora de Balsareny, amb vincles al poble, a qui cada mes se’ls envia la publicació com a socis, que passen de la cinquantena, i que no han format part de les enquestes: per tant, encara farien pujar més la quota de lectura.
 
Per altra banda, amb aquestes dades a la vista, veiem que, tot i que els marges són força estrets, els que més llegeixen el Sarment són la gent gran. Ens agradaria que la gent jove el llegís més i pogués en el futur garantir la continuïtat de la revista.
 
CCB

Lotta Gállego, l’altra judoka de la família

ESPORTISTES DE BALSARENY

 
La Lotta és l’altra guanyadora de judo a la família Gállego- González (recordem que al Sarment d’abril de l’any passat entrevistàvem la seva germana Milena). La Lotta ha participat darrerament en diversos campionats, on ha obtingut posicions excel·lents. Actualment entrena a Esport7, a Manresa, tot i que durant uns anys també va practicar judo a Navàs. Durant l’entrevista, la Lotta deixa clar que ella viu el judo com un esport, centrant-se en la tècnica i la competició.
 
Lotta, ens podries explicar a quina categoria pertanys i quins campionats has disputat?
 
Pertanyo a la categoria infantil, en la categoria de pes de menys de 40 kg. El passat 14 de febrer vaig quedar en segona posició als Campionats de Catalunya que es van celebrar a Barcelona i, el 8 de març vaig quedar cinquena a la Supercopa d’Espanya a Alacant.
 
En què consisteixen els teus entrenaments?
 
Practiquem tècniques que després podem aplicar als combats. Com que soc baixeta, practico moltes tècniques de genolls per entrar per sota. Cada tècnica té un nom específic, com ara ippon-kouchi, ippon de genolls i morote de genolls.
 
Tots aquests noms són d’origen japonès?
 
Sí, la majoria de termes que utilitzem provenen del japonès: les tècniques, les puntuacions i fins i tot  l’espai on practiquem. Moltes d’aquestes paraules tenen un significat precís i també és un llenguatge internacional en el món del judo.

 

En què consisteix un combat?
 
Un combat és entre dues persones de la mateixa categoria i dura uns tres minuts, De vegades, si en acabar el temps estem empatades, es fa el que s’anomena Golden Score, i el combat continua fins que hi ha una guanyadora.
 
Com funcionen les puntuacions?
 
Hi ha diferents puntuacions: el yuko, quan el contrincant cau de costat: l’has tombat, però el combat segueix. El waza-ari, quan toques amb mitja esquena a terra, i el combat també segueix. I l’ippon, quan el contrincant cau completament d’esquena; aleshores el  combat s’acaba.
      Quan el combat segueix a terra l’objectiu és immobilitzar el contrincant durant vint segons, que equival a un ippon i et fa guanyar el combat. En categories superiors (de cadet en amunt) també pots guanyar a terra per abandonament del contrincant per luxació de braç o estrangulació.
      Quan hi ha més de deu participants es fan eliminatòries amb repesca. Si n’hi ha menys de deu es fan lliguetes.
 
Tot i que parles de combats, el judo no és un esport agressiu, oi?
 
No, no ho és. Tot i que lluitem i caiem durant els combats, no és gens violent. Les tècniques serveixen per aprendre a caure i quan immobilitzem o tombem el contrari, és durant un temps permès. Els guanys no se celebren amb excessos: saludes el rival i te’n vas respectuosament i més tard, al podi, reculls la teva medalla o copa sense grans celebracions. A les Copes d’Espanya, fins i tot pugen al podi els cinquè i setè classificats.

 
El judo és pot practicar fins a edat avançada?
 
Sí, perquè quan ets més gran pots adaptar el judo que practiques a les teves capacitats: pots centrar-te més en la lluita a terra, per exemple. Aprens a caure, treballes l’equilibri, la flexibilitat, la coordinació i la concentració. Nosaltres també combinem el judo terra amb el judo dret en els entrenaments.
 
Què sents quan guanyes o millores tant en aquest esport?
 
Sento una gran satisfacció personal. Com que fa anys que practico judo, m’hi sento molt enganxada. M’agrada, m’exigeix concentració i esforç i penso continuar practicant-lo.
 
La Lotta s’expressa amb facilitat i mostra una clara comprensió de la seva evolució en el judo. Les competicions exigeixen constància, i la família ha d’adaptar-se als desplaçaments i, a temporades, els caps de setmana  estan ocupats. Tot i això, ho viu amb satisfacció, ja que el judo s’ha convertit en un entreteniment familiar. Tot i tenir altres activitats, com l’escoltisme o la música, la Lotta té clar que el judo és la seva preferència.
 
Entrevista: Lluïsa Coma
Fotos: Arxiu Lotta Gállego

Ruta geològica per Balsareny (I)

RACONS DEL BAGES I DEL MOIANÈS

El grup al km zero de la síquia

 

Aquest mes ens quedem a casa, per fixar-nos en diferents aspectes de la geologia de Balsareny, que vàrem tenir el gust de comentar amb el prestigiós doctor en geologia manresà Josep Maria Mata Perelló, Creu de Sant Jordi de la Generalitat 2025, acompanyat per Josep Girabal Guitart, geògraf d’Artés.
 
Josep Maria Mata, que acostuma a fer sortides divulgatives de naturalesa pels diferents municipis del Geoparc de la Catalunya Central ­—de fet, sempre ha recorregut llocs de tot l’estat i de l’estranger—, el dissabte 21 de març en va fer una a Balsareny. Hi van participar 25 persones, inscrites prèviament; més o menys la quarta part era de Balsareny i la resta eren del Bages i d’altres comarques, com el Vallès. Cal dir que els balsarenyencs també hi vam dir la nostra, sobre els coneixements que tenim del poble, en les diferents parades.
 
En destacarem ara, entre aquest mes i el mes següent, les fites del camí, sobretot de caire geològic, però també botànic i paisatgístic.
 
El carrer del Carrilet, el pont de la Via i el Repeu
 
La ruta va començar a l’Institut Escola, al carrer del Carrilet, on Mata ens va recordar que, per aquest carrer i la seva continuació pel pont de la Via, hi passava el tren anomenat Carrilet (fins al juny de 1973) i, com que es va fer sobretot per transportar el carbó de les mines del Berguedà, ara el seu recorregut pertany al Geoparc, perquè és un parc geològic i miner. A Balsareny conservem, com a via verda, la part d’aquest recorregut que va del pont de la Via fins a Cal Cansalada.
 
Des del pont de la Via observem les grans capes de materials inclinats, on s’alternen els gresos i les margues (argiles carbonatades), sobre els quals s’assenta el nucli antic (església, Casal, Local parroquial...). I recordem que el seu color marró vermellós, degut al ferro que contenen, ens indica que formen part de la Formació Artés, que s’estén per bona part del terme i de la comarca (de l’era Terciària, fa 35-30 milions d’anys).

La vall de la riera del Mujal, des de l’aqüeducte de Santa Maria, on s’està arranjant la llera de la riera (fins fa poc estava plena de canyes a vessar)

 

Tot seguit, continuem pel Repeu, recordant que aquest nom significa “peu d’un turó”, i, en aquest cas vol dir que tant el camí com tota la cinglera, es troben al peu del turó de l’església, tot i que també es pot interpretar que és al peu del turó del Castell. També vàrem observar la vall que la riera del Mujal ha excavat en milions d’anys, on darrerament s’han tallat moltes canyes invasores que hi havia (tot i que algunes han tornat a brotar), dins del pla de millora de tota la riera que porta a terme la Generalitat i l’Agència Catalana de l’Aigua, de què ja vàrem informar al Sarment d’octubre passat. Aprofitem per mostrar aquí una imatge d’aquest tram final de la riera, on actualment estan treballant.

 

Aqüeducte de Santa Maria
 
El camí del Repeu acaba amb l’aqüeducte de Santa Maria, que travessa la riera del Mujal, i el pont del Riu. Cal destacar que per aquest aqüeducte encara avui en dia hi passa l’aigua de la síquia, per dintre; en canvi, per altres, com el de Conangle, a Balsareny mateix, ja no hi passa. Veiem que la síquia surt de l’aqüeducte i segueix per sota del pont del Riu; i també ens fixem que, a pocs metres a l’esquerra de la síquia, la riera del Mujal desemboca cap al Llobregat. 

El tram de la síquia entre el pont del Riu i la resclosa dels Manresans, d’un quilòmetre i mig

 
La síquia i la resclosa
 
Baixem cap a la síquia, des de l’aqüeducte, i comentem la bona obra que es va fer al segle XIV, que encara es manté, tot i que hi ha sectors reformats, òbviament. En tot el tram fins a la resclosa dels Manresans, l’aigua s’amaga en molts punts i torna a sortir. Hi havia gent de fora que no hi havia estat mai i quedaven admirats que l’aigua vagi baixant per gravetat al llarg de 26 km amb només deu metres de desnivell. Tot gràcies a la idea de l’arquitecte Guillem Catà!
 
Arribant a la resclosa, no van faltar les magnífiques fotos que s’hi poden fer, tant de l’aigua i del bosc de ribera com de les dames coiffées, que es poden veure aixecant el cap des d’allà. Es va remarcar, per a qui no ho sabés, que aquest bosc  és una roureda amb aurons de fins a sis espècies i subespècies diferents, i també que hi ha l’única verneda ben formada del Bages. En Mata va recordar que totes les infraestructures de l’aigua formen part de la mineria del Geoparc, com tota la síquia; pensem en els nombrosos ponts, túnels i aqüeductes que hi ha.

El mirador de la resclosa dels Manresans

 

Veient la cinglera del Castell fins al riu, comentem que el nom del poble ve del mot balç —pels nombrosos balços o penya-segats del poble, com aquest del Castell, el del Repeu, vist abans, i el de la carretera vella cap a Sallent, prop del Molí, que els balsarenyencs anomenem específicament “el Balç”—; i del mot areny, que vol dir arena o sorra, en referència a les sorres que hi va deixar dipositades el riu. Balsareny té un nom d’origen geològic, com molts d’altres, entre ells Sallent, que ve d’aqua salientis “salt d’aigua”.
 
Uns metres més enllà del quilòmetre zero de la síquia, on hi ha la caseta de control de l’aigua, descobrim el tram que es va veure alterat per les obres de la resclosa; veiem que els nous verns continuen creixent i alguns ja fan 5 o 6 metres d’alçada. Recordem que es va aprofitar per eliminar molts negundos, un auró molt invasor.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors

Imatges de Balsareny

 
Coneixeu on correspon aquesta fotografia i podeu explicar-nos de què es tracta? Es troba o bé al terme de Balsareny o bé molt a prop. Recordeu que els termes fronterers són Castellnou de Bages, Gaià, Navàs i Sallent. Més endavant, en aquest mateix post, publicarem la resposta.
 
Text i foto: Isidre Prat