dimarts, 4 de maig de 2021

‘Jamás te olvidaré’, d'Helena Mallorca: amor, misteri i acció

CERCLE LITERARI
 
 
Parlem de la primera novel·la de la jove Helena Mallorca Rodríguez (Balsareny, 2003). L’Helena va desenvolupar, de ben jove, l’afecció a escriure, i ja des de primer curs d’ESO va anar confegint diversos relats que fins ara han romàs inèdits. El llibre que ens ocupa, tanmateix, va ser —juntament amb els annexos de rigor sobre aspectes retòrics, literaris i tècnics— el seu treball de recerca de batxillerat, i ara el publica i l’ofereix als seus lectors, bàsicament a través del grup de facebook “Jamás te olvidaré”, on es pot contactar per adquirir-lo, o també al telèfon  665 215 444.

En començar la lectura ens trobem, aparentment, amb una novel·la romàntica, protagonitzada per una adolescent, la Lydia, que estudia primer de batxillerat a Barcelona i que, després de la tràgica mort del seu pare en un incendi, ha de traslladar-se a Madrid a viure amb el seu germà gran, en Toni. Allà coneix quatre bons amics del seu germà (David, Samuel, Rubén, Frank) i a mesura que els va coneixent en pot apreciar les diferències de tracte i de personalitat, i se sent atreta per dos d’ells, mentre que un tercer li mostra una amistat fidel sense altres pretensions. Fins aquí, tot ens suggereix una trama típica de “novel·la rosa”.

Però arran d’un cap de setmana en què tots sis se’n van a la platja de Cullera, la situació dona un tomb inesperat. L’aparició d’un personatge misteriós genera tot un seguit d’esdeveniments, cada vegada més perillosos i arriscats, que mou els joves a haver de fugir i amagar-se de la persecució d’una organització poderosa. La Lydia i els seus companys emprenen una tasca d’investigació per intentar resoldre els secrets en què es troben immersos. La recerca implicarà el descobriment d’objectes  amagats en llocs insòlits, el desxiframent de missatges críptics, de coordenades i d’endevinalles, alhora que els farà moure per diferents escenaris de Barcelona, Cadaqués i fins i tot Oslo, abans d’arribar a desllorigar el misteri, amb un final –com és de rigor en aquests casos— trepidant, dramàtic i totalment inesperat.

El llibre denota una frescor d’expressió juvenil, i és de lectura àgil i amena. La barreja dels sentiments confusos de la protagonista amb la trama d’acció i el desxiframent de pistes aconsegueix mantenir viu l’interès del lector, que és del que es tracta.

Felicitem l’Helena per la publicació d’aquest llibre. L’autora ens ha comentat que té altres diversos projectes en estudi, i alguns de ja començats; per tant, crec que podem confiar a tenir aviat una segona novel·la seva. L’esperem! 
 
R. C.


Imatges: Arxiu Helena Mallorca


‘El misterio del mago’, d’Oliver Crook: un crim enrevessat per als amants de la novel·la policíaca

CERCLE LITERARI
 

Parlem de la primera novel·la del balsarenyenc Juan Rivas, que fa servir el pseudònim d’Oliver Crook, en homenatge a Agatha Christie pel títol anglès de Crooked House, una de les seves millors novel·les —i potser pel nom d’Ariadne Oliver, un dels seus personatges més entranyables. El Juan va néixer a Balsareny el 1996. És enginyer de Telecomunicacions 
i ara cursarà un màster en Educació per a professor de Secundària, ja que vol orientar-se cap a l’ensenyament i alhora compaginar aquesta activitat amb l’escriptura. 

Aquesta és, certament, la seva primera novel·la, apareguda el desembre de 2020, però no serà l’única, ja que s’anuncia com a primera de la sèrie dels “casos de Leopoldo Fénix”. I en efecte, l’autor ens confirma que la segona ja està en fase de revisió i espera que surti publicada a l’estiu. Ell mateix és també el responsable del disseny i el dibuix de la coberta, així com de la maquetació del llibre. I he de dir, ja d’entrada, que la maquetació del text és excel·lent en tots els detalls, cosa poc habitual en moltes autoedicions. 

Es tracta d’una novel·la de misteri, en la línia de l’anomenat whodunit, és a dir, la intriga de descobrir qui és el culpable d’un crim entre un grup tancat de sospitosos, tots els quals tindrien motiu i oportunitat per cometre el crim, i que en els interrogatoris menteixen i es contradiuen per raons diverses. I al llarg del text, l’autor va deixant pistes, falses o no, perquè el lector pugui treure les seves conclusions, sovint desencaminades. Agatha Christie en estat pur! 

En aquest cas, els candidats a assassí són els membres d’un circ, una colla de personatges força estranys, d’aspecte i comportaments gairebé surrealistes, que diríem sorgits d’una pel·lícula de Tim Burton; i els investigadors són el detectiu “Poldo” (Leopoldo Fénix) i el seu jove amic i contrapunt, l’adolescent Nathan (l’equivalent de Watson o Hastings) que escriu en primera persona les aventures del seu amic. Aquest, amb el seu enginy i dots d’observació i deducció (com les de Sherlock Holmes o Poirot), descobreix la veritat abans que l’inspector de policia taujà, Paladio Valencia (epígon dels Lestrade o Japp de torn).

El llibre, que es pot comprar per Amazon — i aviat a la llibreria Els Colors, es llegeix de pressa perquè és dinàmic i l’acció va prenent girs insospitats fins al final, que no cal dir que és sorprenent, i on tots els embolics finalment s’aclareixen. I en acabar-lo, queden ganes de llegir-ne més. L’enhorabona al Juan Rivas, i a esperar la següent aventura, que sens dubte també ens embolicarà la troca en un altre misteri aparentment inextricable.
 
R. C.

Imatges: Arxiu Oliver Crook

dilluns, 3 de maig de 2021

Poetes de Balsareny: Angelina Pujol

             POETES DE BALSARENY

Angelina Pujol al mas Rusquelles, de Viladrau

Angelina Pujol i Massana (1924)
Sis poemes

Amic i germà
                   A Pere Casaldàliga (acròstic)
 
Amic de la infantesa,
Memòria del passat,
I avui, germà, profeta,
Crist viu, portant la pau.
 
I ets nostra referència!
 
Gresol ple de bondat;
El ble que hi crema emmena 
Reviure temps passats.
Mantens les esperances
Al pobre assedegat.
 
Perquè siguem feliços,
El Regne de Déu fas;
Renúncia i denuncia:
Ets Pere-Llibertat. 
 

 
Al meu poble
 
Oh, poble beneït que m’has vist néixer,
sojorn de ma infantesa i joventut,
carrers polsosos plens de fortitud
que amb els jocs infantils podria créixer.
 
Amb l’aigua Baptismal m’has fet renéixer
a la vida de gràcia i de virtut;
avui et lliuro fervor i gratitud
pel do sagrat que ser fill de Déu deixa.
 
Amics del meu poblet, d’antany i d’ara,
que dintre el llogaret resteu encara,
deixeu, companys, que us faci acatament;
 
i la casa pairal de ma nissaga
a dintre del meu cor sovint s’hi amaga,
i és com oasi fresc del sentiment.

 

 
Us dono gràcies, Senyor
 
Us dono gràcies, Senyor,
per tantes hores viscudes
i per les gràcies rebudes
que m’heu dat amb abundor.
Setanta anys tot fent camí
he viscut ma fe petita,
assolint aquesta fita
gràcies a l’ajut Diví.
Enfilava la carena
a l’espòs donant el braç,
per tots dos fer-vos ofrena
dels fruits que ens heu confiat.
En el llarg d’aquesta ruta
ens heu dat de tot, Senyor:
joia, afanys, també musica
per poder gaudir una mica
les sensacions de l’amor.
Al camí que em falta córrer
—ara sense aquell braç fort—,
tinc els fills, que són presència
i que m’emplenen l’absència
fent-me viure el seu record.
Avui tots junts fem rodona,
fills i nets teixim corona
que val més que el diner i l’or.
us dono gràcies, senyor.
 
                   (70 aniversari31 de gener 1994)
 
Noces d’or sense l’espòs
 
Avui, Amor, no hi ets. Va arribar l’hora
de dir l’adéu definitiu, punyent.
Avui, l’enyor, el palpo al pensament
ple d’esperança, quan l’esperit plora.
 
Ara el teu bes ja no em desperta. Sí,
però, que noto el bleix de ta presència,
que em dona força per suplir l’absència
de la vida d’abans, que resta en mi.
 
Durant les hores lasses, has estat
la llum que em porta a veure el temps passat,
refent records joiosos, mots senzills...
 
La teva veu, la sento cada dia
com un bell so, melòdic, d’harmonia... 
musicat pel brogit dels nostres fills.
 
                                               
(2000)
 

Al bisbe Pere Casaldàliga
en les seves noces d’or sacerdotals
 
Cinquanta anys de bell connubi
de fidelitat i amor,
amb el Crist que t’abrandava
amb la llum del Mont Tabor.
De ple encès d’aquella flama,
vas copsar-ne l’esperit,
i la ment ja perfilava
projectar-se a nous confins.
 
El sacerdoci abraçaves
—mil nou-cents cinquanta-dos—
i a l’Estadi, boca a terra,
el teu somni es feu claror,
i per primera vegada
el calze vas aixecar
oferint-lo a Déu i als homes.
Per a ells, el teu treball.
 
Sembrador de la doctrina
—la Bona Nova de Crist—
essent en aquesta vida
un apòstol i un amic,
tot donat amor als pobres
que no tenen ni un bocí
de pa; tampoc llar, ni pàtria,
ni un aixopluc per dormir.
Has dat vida a moltes vides
abocades a morir,
i sense cap esperança
per poder-la compartir.
Avui en aqueixa terra
de malària, has fet coixí;
trepitjant terra vermella
t’hi has lliurat amb molts fatics.
Tant de bo, aixecant el calze
un crepuscle vespertí,
amb aquelles gotes d’aigua
que de Jesús van eixir,
vegis brollar nous estatges
per a tothom acollir,
fent eterna aquella frase
que tant ens has repetit:
el món és de tots els homes,
tal com Déu ens ho va dir.
 
                   (Amiga d’infància i de sempre,
                    Angelina Pujol,
 2002)
 

Fent camí us dono gràcies, Senyor
 
Per la vida, l’Amor, bell santuari
d’aquest recorregut de vuitanta anys,
vuit denes compta avui el meu rosari,
amb grans de goig, dolor, glòria i afanys.
 
Mercès, Senyor, per tantes hores tristes,
i els meus humils encerts, no pas planers;
pels fills i nets, amb qualitat d’artistes.
Musicalment, raó dels meus plaers.
 
Mercès, Senyor, pels anys de la infantesa,
d’uns pares i germà, tots d’agrair,
i amics, dels quals encara en puc gaudir;
 
i de l’amor primer de joventut,
d’aquell Josep que, ja en la plenitud
de Vós, duc sempre al cor com llàntia encesa.
                  
(80 aniversari31 de gener 2004)


Angelina, entrevistada a TV3 arran de la mort de Pere Casaldàliga


Vet ací una petita però bella mostra de la poesia d’Angelina Pujol i Massana, de la qual tan sols se n'ha publicat un breu recull en una edició familiar molt limitada —i estaria bé que se'n fes més difusió, atesa la qualitat dels seus versos, com es pot ben comprovar. 

Nascuda el 31 de gener de 1924, l’Angelina Pujol, de cal Portella, és filla de Ramon Pujol i Portella —fill al seu torn de Pere Pujol i Torradeflot, qui es va casar amb la pubilla Magdalena Portella i Puigbò— i de Concepció Massana i Carbonell. Germana de Pere Pujol i Massana —futbolista balsarenyenc que havia jugat amb l’Atlético de Aviación, nom que rebé, durant la guerra, l’Atlético de Madrid—, l’Angelina es va casar amb Josep Casas i Bartomeus —fill de Carles Casas i Puigdorca, músic i durant uns anys alcalde de Balsareny—; del seu matrimoni van néixer la Concepció, la Carme, la Dolors, el Carles, l’Àngels (+) i la Montserrat. Totes cinc filles van tenir estudis musicals (violí, violoncel, piano...) i tres –Concepció, Dolors i Àngels— van ser professores al Conservatori de Manresa. Pel que fa al fill, què en podria dir? Es tracta del gran compositor, director d’orquestra, pianista i violoncel·lista Carles Cases i Pujol, director musical i arranjador de Lluís Llach, creador de les bandes sonores de més de 60 pel·lícules, i autor, entre moltes altres, de la suite Araguaia, dedicada a Pere Casaldàliga. També una neta, Mariona Tuset i Casas —filla de la Carme— toca el violoncel amb el Quartet Altimira i el Trio Guillamí.  
 
L’Angelina, amb la seva memòria prodigiosa, explica que de petita havia anat al col·legi de les monges Dominiques de Balsareny, on després de les classes hi havia com una guarderia, de 5 a 7 de la tarda, per als infants que tenien els pares treballant a la fàbrica; allí va fer una gran amistat, que duraria tota la vida, amb Pere Casaldàliga Pla, de cal Lleter, quatre anys més jove que ella; més endavant, ella mateixa tenia cura de l’animació de la guarderia de les monges, muntant obres de teatre i cançons; en Pere, que ja estudiava al seminari, quan venia de permís, la hi ajudava. Per decorar l’escenari, anaven a buscar cortines i roba a cal Pol·la. De més grandeta, va estudiar durant quatre anys Tenidoria de Llibres i Secretariat, juntament amb tres amigues: la Paquita de cal Pastisseret, la Maria Solà de cal Sant, i la minyona de cal Viñas; s’examinaven per lliure a l’Acadèmia Cots de Barcelona. Sempre li ha agradat la lectura i la poesia, tot i que modestament explica que no va estudiar mètrica fins als 70 anys, quan li’n va fer classes el poeta manresà Gabriel Mora i Arana. Curiosament, un dels seus gendres, el prestigiós filòleg i musicòleg Joan Bofill i Soliguer (1947-2015) era net del gran poeta Jaume Bofill i Mates (“Guerau de Liost”); precisament en una de les fotos que il·lustren aquest article veiem l’Angelina llegint a l’interior del mític Mas Rusquelles, de Viladrau, on van sojornar el poeta i els seus amics: Josep Carner, Pompeu Fabra, Carles Riba, Marià Manent... Envoltada de tanta música i de poesia, no és estrany que trobem en els seus versos ressons noucentistes de gran bellesa i sensibilitat. Sense fer-ne rebombori, podem ben dir que és tota una artista. Gràcies per deixar-nos compartir aquest breu tast de la seva obra.

Imatges: Arxiu d'Angelina Pujol.

divendres, 30 d’abril de 2021

‘El Sobrino del Diablo’ al Casino



«El Drac, una criatura incompresa utilitzada per un tirà.
       »En un poble de llegenda, camperols i artesans passaven gana i penúria, i els pocs diners que tenien, al rei havien de pagar. Ell a canvi deia que els protegia de les urpes i el foc del Drac. Cada dia afirmava que un vilatà calia lliurar, perquè el rèptil se'l cruspís i deixés de molestar. (Cosa que en termes demogràfics és una barbaritat: quanta gent hi podia viure al segle XII a Montblanc? Amb un vilatà cada dia, possiblement en un mes quedaria buida tota la conca de Barberà).
       »El que el poble no sabia del Drac, és que era vegetarià; que cultivava roses, i els camperols els tenia amagats. El “monstre” ens va sortir republicà, i va exigir la princesa, com un “àpat” especial.
       »És llavors que el rei crida un mercenari, Sant Jordi, que arriba al poble un bon dia, damunt d'un bonic cavall. Però amb cent vint quilos de ferralla damunt del pobre animal (i no hi havia ecologistes per poder-ho denunciar).
       »Sant Jordi promet al rei que matarà el Drac, però primer negocia que amb la princesa es vol casar, i vol un munt de diners i de terres per poder continuar explotant els vilatans; però ara, ja... com a heroi nacional.
       »Quan arribi a la cova, una sorpresa trobarà: la princesa és viva i amb el Drac es vol quedar, perquè és una bèstia sàvia i de gran sensibilitat; que es banyava al riu cada dia, no pas com el nostre soldat (perquè la higiene personal dels soldats a l'edat mitjana estava força malament).
       »Ja sabeu com acaba la història del pobre Drac... Mort de llança per Sant Jordi (que potser no era tan sant). Però la història és història, perquè algú així l'ha explicat. Veureu com, en aquesta, no sempre s'ha dit la veritat...
       »Sant Jordi va marxar i es va retirar en un convent; la princesa es va quedar amb el Drac, amb qui va muntar una comuna, junt amb els camperols. I van viure sense rei. I van viure tots contents!
       »Aquesta és la història del Drac i Sant Jordi, i no al revés.»


Amb aquesta faula feminista, ecologista i antiautoritària, “El Sobrino del Diablo”, va començar el seu fantàstic concert la tarda del passat dia 24 d'abril al pati del Casino.

Els amics del Centre Instructiu i Recreatiu, participant dels actes que organitzen les entitats del poble per la Festa Major, ens van oferir aquest concert, on hi va haver una molt bona connexió entre l'artista i el públic.


Va ser un concert estàtic, on tothom estava assegut a la seva cadira, mantenint un rigorós respecte a les recomanacions sanitàries a causa de la pandèmia. Però no pas amb els sentits estàtics, ja que els assistents van cantar, aplaudir, riure... i també reflexionar, escoltant el missatge, sempre irònic i reivindicatiu, de les cançons d’El Sobrino del Diablo, entre les quals en vam poder escoltar algunes com: Acepciones del verbo poner, Fairy Tale, Quimi Portet, Hacerse feminista para ligar, Jipis Yonquis y Zombies, Últimamente follo menos que los Roper o Crawling back to you.
 

Juan Gómez, “El Sobrino del Diablo”, és un exprofessor de literatura que va canviar les aules pels escenaris l'any 1999 i des de llavors duu realitzant un munt de concerts per tota Espanya, especialment a Catalunya, Aragó i Madrid. Col·laborador de ràdio i televisió, escriptor, guanyador de concursos musicals, com “Horta-Guinardó” de Barcelona o el “Sol” de Saragossa, ara és a punt de treure dos treballs musicals més per afegir a la seva trajectòria, el tretzè i catorzè, tots dos alhora per trencar supersticions. Balsareny ha tingut el privilegi d'escoltar en primícia algun del seus nous temes.

Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible! Enhorabona i per molts anys!
 
Text i fotos: Jordi Vilanova
 


Tempo: ‘El Patufet i els seus pares’


Ens retrobem, el 26 d'abril, amb un nou espectacle del Tempo. En aquesta ocasió, un gran clàssic dels contes infantils: en Patufet. Ens ve de la mà de la companyia Teatre Nu, que ens el presenta com El Patufet i els seus pares, amb música i composicions de Pep López.
 
Es tracta d’un espectacle amb cançó i rodolins que ens expliquen la clàssica història, adaptada a temps actuals. Ens mostra una parella de quasi quaranta anys, amb el desig i certa pressa per ser pares. Després de mesos intentant ser-ho, arriba el gran dia, la sorpresa que els ve de camí un fill diminut, segons els indica la ginecòloga.
 
Primerencs i sobreprotectors, accepten el repte que la vida els ha posat al davant. Fer “créixer”, si més no d'edat, el seu fill, en Patufet. Amb l'ajuda d'unes ulleres especials, poden veure el seu fill una mica millor, i així no trepitjar-lo. En Patufet, com el conte clàssic ens explica,  supera tots els complexos possibles. És una història de superació, on la voluntat del menut venç tots els obstacles i res no l’atura. El perill no l’espanta: quan es troba dins la panxa del bou no es queixa, només ajuda els pares perquè el trobin, cridant: «Soc a la panxa del bou, que no hi neva ni hi plou!» Això sí, en aquesta versió, és la mare qui va a treballar al camp, i el pare és qui es queda a casa cuinant el dinar.
 
L’origen del conte d’en Patufet no és gaire clar. La història ja s’explicava al segle XVI. Alguns diuen que prové d'un conte de fades alemany; però en canvi la versió anglesa situa la història en el fantàstic món llegendari del Rei Artús. La popularitat del personatge al nostre país és tan gran que l'any 1904, Aureli Capmany va iniciar la publicació d'una revista per als infants que es digué «En Patufet: més endavant va ser dirigida per Josep Maria Folch i Torres. L'any 1921, l'editor barceloní Joan Bruguera començà a editar una altra revista, en castellà, que anomenà «Pulgarcito».
A Catalunya, en Patufet ha viscut moltes aventures, que ens han estat narrades en la seva majoria per Ramon Folch i Camarasa en forma de contes. La cançó d’en Patufet («Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret...» és obra del compositor català Josep Casas Augé, que la va popularitzar en les gravacions de contes infantils de la dècada dels 50 del segle passat. Ara, gràcies al Tempo, hem pogut remuntar en el temps i recordar aquest clàssic, que el talent de la companyia Teatre Nu ens ha fet reviure en temps actuals.
 
Ens tornem a trobar en la propera edició del Tempo!
 
Text i foto: Jordi Vilanova  

dijous, 29 d’abril de 2021

Balsareny comença a normalitzar la Festa Major

  
L’any 2020 l’abril ens va enxampar en ple confinament i vam haver de celebrar Sant Jordi tan sols des dels balcons guarnits, i la Festa Major amb projeccions per les xarxes socials de concerts, teatre, danses i balls tradicionals enregistrats expressament o bé recuperats d’altres anys. Aquest 2021 la situació ha millorat una mica, i ja hi comença a haver força gent vaccinada, però les restriccions del Procicat encara afectaven bona part de les activitats públiques, i es recomanava molta prudència d’acord amb la normativa vigent en cada moment.
 
Potser per això hem tingut enguany una Festa Major que no s’ha anomenat així. El programa oficial d’actes es referia tan sols a la celebració de “Sant Marc ‘21” i s’hi deia que, en espera de canvis en les normatives, no era “segur que es pugui celebrar la Festa Major”.  Tot i això, la programació oficial i altres activitats promogudes per les entitats locals han permès fer una Festa amb prou actes, tendint encara tímidament, però de forma decidida, a una normalització que tothom desitja. Això sí, amb moltes actuacions a l’aire lliure i seguint estrictament les disposicions sanitàries que ja tothom ha anat assimilant.
 
Així, el programa oficial incloïa, entre altres, el dia 23 d’abril uns contes de Sant Jordi a càrrec de Mònica Torra a la plaça Onze de Setembre; un muntatge de Llegendes de Bèsties Valentes a la zona esportiva de Cal Nosa; un concert de Suu al camp de futbol; un repic de campanes a càrrec dels campaners locals a la plaça Roc Garcia; i, a la sala Sindicat, la projecció de la pel·lícula infantil Ambauka i el fantasma Bububí, i al vespre el “pregó de Festa”, aquest any a càrrec dels gegantons Joan i Mariona de la colla Els K+Sonen, que celebraven els deu anys. El dia 24, dissabte, hi va haver una experiència de Realitat Virtual al local de la plaça de la Mel; la inauguració i jornada de portes obertes de les pistes de pàdel; una Festa del Circ amb tallers de globoflèxia  a la plaça de la Mel; un concert a càrrec de l’Orquestra Venus a la plaça Roc Garcia; una nova projecció de la pel·lícula infantil del dia anterior; dintre del cicle de música Sona B, un concert de música urbana a càrrec del DJ Òscar Nadal a la plaça Roc Garcia; un recital del grup manresà de pop-folk Ariet a la zona esportiva de Cal Nosa; un concert d’Antonio el Remendao a la plaça de la Mel; i la projecció del film Terra de telers a la sala Sindicat. El diumenge 25 d’abril, diada de sant Marc, el tradicional bonjorn al veïnat s’ha fet per megafonia amb músiques dels Bastoners de Balsareny; Helena Mallorca i Juan Rivas van lliurar els premis del concurs literari de Sant Marc a la plaça Onze de Setembre; després d’un nou repic de campanes, a l’església parroquial hi va haver la missa de Sant Marc amb la benedicció del tradicional panet, que després, en una bona iniciativa de la pagesia de Balsareny i voluntaris, va ser distribuït per les cases del poble; i a les deu del matí i a les dotze del migdia es van poder ballar les danses tradicionals a la plaça Roc Garcia, amb la cobla Principal de Terrassa i l’actuació dels Bastoners de Balsareny, els Bastoners dels alumnes de 6è i el Ball de Faixa dels alumnes de 5è de l’Escola Guillem, els Dansaires dels Pastorets de Balsareny i les dues colles geganteres, Els K+Sonen amb els gegants Blanca i Bernat i els gegantons Joan i Mariona, i els Geganters i Grallers de Balsareny amb el Marc i la Maria. La cobla va  interpretar tres sardanes, entre les quals La Santa Espina i, és clar, Records balsarenyencs, de Josep M. Albertí. A la plaça de la Mel hi va haver un concert infantil amb Ambauka, i un espectacle d’humor, La vida és Rocanrol, amb “el Sevilla”. El dia 26 hi va haver una matinal amb activitats per als menuts davant del poliesportiu; al Sindicat, una obra de teatre infantil: El Patufet i els seus pares; i a la nit, al camp de futbol, un espectacular castell de focs que es podia veure des de diferents llocs del poble. I per als dies successius, s’anunciava una exposició de gegantons de 25 colles geganteres de Catalunya a la sala Sindicat del 27 al 30 d’abril, amb un espectacle de gegantons per al dia 2 de maig a la plaça de la Mel.
 
La Festa Major va comptar també amb un acte a la plaça de la Mel, a càrrec dels alumnes de l’Escola Guillem de Balsareny en homenatge a Pere Casaldàliga, amb dibuixos, les vinyetes de l’auca amb text de Joan Vilamala —que ara es pot veure a la Biblioteca— i un recital de poemes; amb la parada solidària de llibres organitzada per la Comissió Pere Casaldàliga i amb el concert d’El Sobrino del Diablo, al Casino, activitats de les quals ens fem ressò en altres articles d’aquest butlletí. Entre tots, s’ha intentat fer una Festa que, si bé no es podia considerar encara “normal”, posava de manifest la voluntat d’un poble de superar els estralls de la pandèmia. Després d’un any en blanc, poder tornar a sentir les músiques dels Bastoners, del Ball de la Faixa i dels nostres Gegants, i veure’ls novament ballant en públic, ens va fer recobrar un bri d’esperança. Felicitats als organitzadors i gràcies a tothom qui hi ha col·laborat per fer-ho possible.
 
Sarment
Fotos: A. Selgas / J. Vilanova