‘Curar-se’, de Núria Esponellà

PUNTA DE BRAU
 

Són les set del matí i el dia comença a clarejar. M’ha despertat el carrasqueig del colom que tenim al terrat de casa, i el fet em fa recordar quan era un infant i als matins em despertava el cant del gall, ja que a les cases hi havia comuna i galliner a la galeria. Bé, acabat el cicle de vacances, em disposo a retrobar-me amb tots vosaltres amb la meva reflexió.
 
El setembre i la propera tardor m’inspiren per explicar-vos un tema dur, sense voler ferir la sensibilitat de ningú, que he tingut l’oportunitat de poder llegir en l’article de Núria Esponellà al diari El Punt Avui: “Curar-se”.
 
Primer, però, us presento la Sixti (nom figurat, que no vol tenir cap semblança amb un nom real) i amb ella entrem en una conversa en veu alta. La Sixti no sap que l’escoltem: «Avui m’he llevat amb unes ganes de viure més que mai, salto del llit i em trec el pijama i tot seguit el sostenidor, deixant alliberat el pit. Amb la meva nuesa, portant només les calces, vaig directament a la dutxa i me les trec. Agafo la carxofa de l’aigua i obrint l’aigua sento una sensació de goig amb els grills de l’aigua sobre el meu cos. Quin plaer més relaxant, en sentir la netedat. Em sento neta, i aquesta condició m’allunya dels temors i sento un benestar portat per la confiança i l’esperança que m’alliberen d’aquest fastigós càncer de mama. Sí, avui tinc unes ganes enormes de viure, més que mai.»
 
L’article de la Núria Esponellà comença així: «“Sobretot, no temeu els moments difícils, és d’on surten les millors coses”, deia la neuròloga Rita Levi-Montalcini, que va arribar als 103 anys havent rebut el premi Nobel de Medicina i Fisiologia (1986) pel descobriment del factor de creixement nerviós. Una altra dona de pes, Anita Moorjani, una empresària de família hindú, en un llibre titulat ‘Morir para ser yo’, relata una experiència propera a la mort i el procés de curació que li ha fet canviar radicalment la seva perspectiva sobre la vida.
 
»Si parlo d’aquest tema és perquè durant mesos he estat transitant per un càncer de mama –que ningú s’espanti, estic bé–. Fins fa poc no ho havia fet públic per evitar reaccions de preocupació que només creen angoixa o sensació d’impotència, justament el contrari del que vull, que és transmetre serenitat, perquè el que ens ajuda de debò a transitar per una malaltia és no perdre la confiança i també sentir-nos acompanyats. Al capdavall, queda l’agraïment cap a les persones –parella, amics, familiars, metges i infermeres– que ens acompanyen en aquesta mena d’experiències i, sobretot, la confiança en la pròpia capacitat de curació.»
 
L’article continua, però crec que ha quedat clar el que volia explicar. Moltes gràcies a totes aquelles persones que em llegeixen, doncs darrerament em vaig creuar amb una lectora que em va dir: “Josep, he llegit el teu article del Cinc Minuts en el qual expliques la tristesa i mala educació de certa persona en no voler-te escoltar, i he de dir-te que jo em vaig trobar amb un cas semblant”. Fa goig, sentir-te llegit.
 
Josep Gudayol i Puig