Jordi Sarri, ‘el de les fotos’

LA NOSTRA GENT
 

Quatre dècades darrere la càmera retratant la vida de Balsareny
 
Els pobles també es construeixen a través dels seus comerços. Cadascun deixa una empremta i tots formen part de la memòria col·lectiva. La jubilació d'en Jordi Sarri no és més important que la de qualsevol altre botiguer que ha tancat el seu establiment, però ens brinda l'oportunitat de conversar amb una persona que, durant dècades, ha retratat la vida de Balsareny i n'ha preservat bona part de la memòria gràfica. Amb aquesta entrevista repassem la seva trajectòria i recordem una època en què la fotografia era també una manera de documentar la història del poble.
 
Com comença l’estudi de fotografia?
 
Als 13 o 14 anys em vaig comprar una càmera i vaig començar a fer fotografies i a participar en concursos d'aficionats, com Foto-Art, el Foto Club Sallent o el Concurs Nacional de Fotografia de la Festa dels Traginers. Després vaig treballar una temporada per poder obrir l'Estudi 81. A principi dels anys vuitanta també hi havia en Josep Rodergas, però sempre ens vam entendre a l’hora de treballar.

 
A l’estudi es feien reportatges variats?
 
Sí, del tipus de fotografia social: casaments, comunions, records de família; i al mateix temps exercia la part comercial: revelats, còpies, venda de càmeres i material fotogràfic.
 
Quan parles de revelats de fotografies tots recordem els carrets de les càmeres.
 
Sí, un rodet de 36 fotos solia durar un any amb les imatges de les festes familiars més emblemàtiques de l’any i alguna de les vacances. Per altra banda hi havia els que estiuejaven que aquest sí que n’utilitzaven més.
 
Poques fotos, aleshores. En canvi, ara...
 
Abans cada fotografia comptava; fèiem poques fotos i triàvem molt més què volíem captar. També ha canviat la manera de guardar-les: primer a la capsa de sabates o en una llauna de xocolata, després als àlbums, més tard als sobres del laboratori i finalment als arxius digitals. Fem moltes més fotografies, però també en perdem moltes.

 
Quan parlem del digital vol dir passar una pàgina important en la història de la fotografia, oi?
 
Els laboratoris ja ens van advertir que venia un canvi important i fins i tot ens van oferir formació. La transició de l'analògic al digital va ser progressiva però l'arribada dels mòbils va acabar de capgirar-ho tot: pràcticament es van acabar els revelats. Jo m'hi vaig adaptar bé perquè m'interessava la informàtica i vaig renovar els equips, tot i que econòmicament el negoci ja no va tornar a ser el mateix. Avui fem moltes més fotografies, però sovint només les mirem una vegada.
 
Balsareny sempre ha tingut bons aficionats a la fotografia.
 
Balsareny sempre ha comptat amb aficionats de bon nivell: en Josep Peralta, el Benvingut Xandri, el Bartolomé González, el Juan Caballero, l’Antonio Ruiz, el Manuel Lupión, entre altres; i sempre hi ha hagut bona relació i feines conjuntes.
 
La fotografia et va portar a implicar-te en molts altres projectes.
 
Balsareny TV va ser una iniciativa que vam tirar endavant un grup de persones: en Josep M. Tarradellas, en Fermí Solà, en Josep M. Soler Camps, l'Elisabet Badia, la Dolors Canal i jo mateix. Va funcionar durant uns dos anys. Teníem un petit estudi a l'Ajuntament i cada mes elaboràvem un programa amb entrevistes, informació local, festes i esports. Tot el material de de producció i edició era nostre i treballàvem amb cintes Beta. Vam ser la segona televisió local de Catalunya després de Cardedeu. Va ser una experiència molt enriquidora.
      Per altra banda, vaig participar a Tele 7 durant 5 o 6 anys, el que seria avui dia el Canal Taronja. Allà hi feia de realitzador i fèiem un programa setmanal de varietats. Curiosament vam iniciar el que avui dia és “Temps de neu”; anàvem a diferents estacions d’esquí i en fèiem un reportatge. El material que vam elaborar hi és. S’hauria de comprovar el seu estat.
      Abans de l’arribada del digital feia la cobertura gràfica de la Catalunya Central per a Regió 7 i per a El Periódico de Catalunya.
      També he col·laborat amb les entitats i les institucions locals que m'ho han demanat. 

 
Sempre t'ha interessat preservar la memòria gràfica del poble.
 
Sí, sempre m'ha interessat recuperar fotografies antigues, perquè expliquen moments concrets de la història del poble. Abans encara era habitual trobar-ne entre els objectes que la gent llençava. També me n'han donat particulars i n'he adquirit alguna. Avui, però, la difusió d'aquest material exigeix molta més cura pels drets d'imatge i la gestió dels arxius.
 
L'estudi et va portar a implicar-te en molts àmbits de la vida del poble. Va ser una evolució natural?
 
Quan ets fotògraf en un poble acabes coneixent molta gent. Una cosa porta a l'altra; i si et demanen un cop de mà, normalment hi acabes participant.
 
L'Associació de Comerciants va ser una altra d'aquestes iniciatives. Com la recordes?
 
Fa uns trenta anys també vam impulsar l'Associació de Comerciants de Balsareny juntament amb en Toni Fernàndez, en Salvador Bartomeus, i en Josep Montoya. Estàvem molt vinculats a la Cambra de Comerç de Manresa i a la Unió de Botiguers de Catalunya, cosa que ens permetia organitzar cursos i promocionar el comerç local. Vam editar una guia de telèfons, vam impulsar activitats per Nadal i vam participar en iniciatives com la Fira de Primavera, entre altres coses.
 
Després de més de quaranta anys darrere la càmera, amb què et quedes?
 
Amb haver pogut convertir una afició en la meva professió. Ha estat un privilegi. Ara toca tancar aquesta etapa i fer-ho amb la satisfacció d'haver gaudit de la feina durant tots aquests anys. I, si he de ser sincer, tampoc trobaré a faltar tota la paperassa administrativa.
 
Moltes famílies de Balsareny deuen tenir alguna fotografia teva. Què representa això per a tu?
 
Sí, segurament. Amb els anys he fotografiat diverses generacions de moltes famílies. Ha estat un goig formar part, d'alguna manera, dels seus records.
 
Entrevista: Lluïsa Coma
Fotos: Estudi Jordi Sarri 

Genís Prat, un investigador balsarenyenc als Estats Units

LA NOSTRA GENT
 

 
Perfil personal i trajectòria

Genís Prat Ortega és un investigador de Balsareny que actualment viu als Estats Units, on desenvolupa la seva recerca en el camp de la neuroenginyeria, amb una tècnica destinada a pacients amb AME (Atròfia Muscular Espinal).

      El Genís va néixer a Balsareny el 8 d’abril de 1989 i va cursar tots els estudis en centres públics. Va fer la primària a l’escola Guillem de Balsareny i la secundària a l’Institut Llobregat de Sallent. Després va estudiar Física entre la Universitat de Barcelona i la de Granada; durant la carrera també va fer un Erasmus a Loughborough (Anglaterra). Però no en tenia prou: el seu interès per la recerca creixia i va decidir fer el Doctorat al Centre de Recerca Matemàtica, ubicat a la UAB, i a l’IDIBAPS (Institut d’Investigacions Biomèdiques Agustí Pi Sunyer, Hospital Clínic), sobre Neurociència Computacional, una disciplina de caràcter més matemàtic. Després d’aquesta etapa de treball intens, va optar per fer el Postdoctorat en neuroenginyeria als Estats Units; concretament, a la Universitat de Pittsburgh.

      Aquest any encara un nou repte: serà el cap d’un equip que començarà a desenvolupar tècniques de neuroenginyeria amb població pediàtrica, alhora que continuarà estudiant aspectes més teòrics sobre la interacció entre l’estimulació i el cervell.

 

L’Atròfia Muscular Espinal (AME) i la recerca científica

Què és un pacient AME?
A les persones que viuen amb AME els falta un gen que produeix una proteïna essencial per a les motoneurones (les neurones que envien senyals elèctrics per activar els músculs). En experiments amb ratolins s’ha comprovat que aquestes neurones es moren o no funcionen correctament perquè no reben prou impulsos elèctrics de les fibres sensorials que ens informen sobre la posició de les nostres extremitats o la temperatura de la nostra pell. La manca d’aquests senyals contribueix a la paràlisi.
 
A partir de la vostra investigació com actueu amb el malalt?
Estimulem les fibres sensorials col·locant elèctrodes a l’espina dorsal. Amb aquesta estimulació corregim els inputs que són massa baixos i n’incrementem la intensitat. Això fa que les motoneurones que mouen els nostres músculs funcionin millor.
 
L’equip de treball, a l’hora de fer la intervenció, per quins especialistes està format?
Per neurocirurgians, neuròlegs i fisioterapeutes.
 
Quines respostes heu obtingut en els pacients?
Primer vam treballar amb tres malalts, als quals vam col·locar els elèctrodes a la zona lumbar durant un mes, per assegurar-nos que no els rebutjaven. El resultat va ser positiu. Després en vam tractar tres més, amb els elèctrodes implantats a la zona cervical, per intentar que milloressin la mobilitat dels braços. Quan se’ls retiraven els elèctrodes, els pacients sembla que tornaven enrere. És molt difícil que una persona adulta amb AME es curi, però la recerca se centra en què, en el futur, petits avenços puguin millorar molt la qualitat de vida. Actualment estem comprovant què passaria si els elèctrodes es mantinguessin dins del cos durant anys.

 

Els pacients i l’assaig clínic

El pacient és un tresor per a vosaltres, oi?
Primer s’experimenta amb ratolins i, després, hi ha persones que ofereixen el seu cos per fer recerca i aportar dades.
Ells són uns veritables herois, perquè permeten que la ciència avanci. Saben que, al cap de quatre setmanes, se’ls retiraran els elèctrodes i possiblement perdran tots els guanys.
 
Els pacients que han participat poden tornar a participar en fases més avançades de la recerca per beneficiar-se’n més?
Segurament que sí, tot i que encara no està del tot definit l’assaig clínic. L’estada prèvia i posterior a l’hospital ja s’allarga uns dos mesos. Les despeses, però, van a càrrec del finançament que cobreix el projecte.
 
Quins són els límits d’una recerca?
D’una banda, els límits ètics d’experimentar amb animals o humans, que revisen les universitats o agències estatals. De l’altra, els econòmics: calen recursos per pagar sous, adquirir equips i redactar projectes que optin a beques públiques.

 

El finançament i el context internacional

Qui ha finançat aquesta recerca que esteu portant a terme amb pacients d’AME?
La primera fase, la implantació inicial dels elèctrodes, ha estat finançada bàsicament per la farmacèutica Roche, és a dir, finançament privat. Als Estats Units, la gran majoria de recerca bàsica prové de recursos públics a les universitats. Quan aquests estudis preliminars ofereixen resultats prometedors, llavors l’empresa privada s’hi interessa per intentar desenvolupar un producte o medicament.
 
Entenem que tota recerca necessita un bon finançament.
Sí. Ara mateix busquem recursos tant privats com públics per fer el següent pas: implantar els elèctrodes de manera permanent i fer-ne un seguiment durant anys. Encara no sabem si continuarien progressant. La comunitat de l’AME està molt organitzada, tant als Estats Units com a Europa, i pressiona per aconseguir canvis legislatius. També està molt implicada en els assajos clínics.
 
Com està la situació als Estats Units?
Encara hi ha incertesa sobre què vol fer la nova administració de Trump amb la ciència. Sembla que volien retallar molt el pressupost; de moment això no ha passat i cal veure com acaba tot. Fins ara era un lloc ideal per fer recerca, perquè hi havia molts diners i es podien emprendre projectes més ambiciosos que aquí. 

 
La vida d’investigador

Què representa ser investigador?
Investigar és la nostra feina i no tenim un horari fix. És un projecte molt personal en què t’involucres del tot. Cal estar molt motivat per dedicar-se a la ciència, perquè objectivament no sembla la millor decisió. Es cobra poc, es treballa molt i hi ha molta temporalitat, però, si t’agrada, és la millor feina que pots fer!
      En aquest cas, el contacte directe amb pacients et fa sentir encara més responsable: vols treure’n el màxim profit perquè han posat el seu cos al servei de la ciència. La millor recompensa serà que, si d’aquí a deu anys es poden fer implants a persones amb AME, jo ja em donaré per satisfet.
 
Feu publicacions?
Hem publicat aquest projecte a la revista Nature Medicine i altres en revistes especialitzades en neurologia. També han sortit notes de premsa i reportatges als Estats Units i aquí: l’ABC, TV3, Regió 7 i algun canal de ràdio en van parlar. Per a nosaltres això és positiu, perquè ajuda a la carrera professional, a reclutar pacients i a donar-ho a conèixer als metges.

 
Mirant el futur

Aquesta tècnica podria anar bé per a altres malalties?
Sí. Ja fa anys que està aprovada i s’utilitza en pacients amb dolor crònic quan la farmacologia no funciona. També s’està provant en persones amb lesions medul·lars o que han patit un ictus. Nosaltres hem estat els primers a aplicar-la a una malaltia neurodegenerativa per revertir alguns processos.
      Es podria estendre a altres patologies, sempre que es trobin els punts que cal estimular i les fibres danyades responsables dels inputs baixos. En el nostre cas ja sabíem quins punts calia treballar perquè hi havia molta recerca bàsica finançada amb diners públics, que vam poder aprofitar per formular la hipòtesi i experimentar amb animals.
 
T’has habituat a la vida dels americans. És molt diferent d’aquí? Què fas en el temps lliure? Quines activitats t’agrada fer quan tens temps lliure?
Sí, ja m’hi he acostumat. Crec que la vida aquí no és tan diferent; potser són una mica més avorrits,  però la veritat és que Pittsburgh em recorda una mica Balsareny. Tot i ser una ciutat, la densitat de població és semblant a Balsareny. La majoria de gent viu en casetes amb una mica de jardí. Tot i que, de vegades, el cotxe és necessari, es poden fer moltes coses amb bici o caminant.
      En el meu temps lliure, m’agrada fer esport (bici, córrer o tenis), viatjar o anar a fer alguna cervesa amb amics. Vaja! El que fa tothom, no?
 
El Genís és un noi que estima la seva feina i obre finestres allà on va, però la família i els amics són els seus pilars. Balsareny i el país els porta al cor, i necessita tornar per retrobar-se amb ells. És un cul inquiet que combina la recerca amb la bicicleta i les trobades amb la gent, que com que a cada lloc on va, fa noves amistats; en té a cabassos! La investigació exigeix treballar en grups de persones diverses que s’ enriqueixen de la tasca col·lectiva.
Endavant i molts èxits amb l’equip que començareu a desenvolupar les tècniques de neuroenginyeria amb població pediàtrica.
 
Entrevista: Isidre Prat i Lluïsa Coma
Fotos: Lluïsa Coma / Genís Prat

Jordi Lladó: el teatre català contemporani i Ramon Vinyes

LA NOSTRA GENT

 
Entrevistem Jordi Lladó Vilaseca, doctor en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador i docent sobre teatre català contemporani i especialista en l’obra de Ramon Vinyes. En Jordi és autor de nombroses publicacions, de les quals injustament no ens n’hem fet ressò, a excepció de la ressenya de dos llibres seus. Era hora que li dediquéssim unes pàgines per conèixer més a fons el valor de les seves aportacions al coneixement de la nostra cultura.
 
En Jordi va néixer a Balsareny el 1957, a cal Pastor, al carrer del Castell, el petit de tres germans: en Joan, la Montserrat i ell. La família es va traslladar a Barcelona cap al 1970, però van conservar la casa i hi han anat venint regularment.
 
—Explica’ns els teus estudis i la teva dedicació acadèmica i professional.
 
—Vaig estudiar Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, on em vaig llicenciar el 1985. Després vaig fer el doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una tesi sobre Ramon Vinyes presentada el 2002. Entremig, des del 1987 em vaig incorporar a l’ensenyament secundari, fent de professor als instituts Icària i Sant Andreu, tots dos de Barcelona, fins al 2017. Van ser uns anys en què el món de la docència va experimentar un seguit de canvis molt determinants, que en el meu cas van coincidir amb l’inici de la meva etapa en la recerca sobre literatura. El primer fruit en va ser un treball sobre la figura de Pierrot emmarcada en la literatura modernista catalana; aquesta va ser la llavor que molts anys després va germinar en el llibre La Commedia dell’Arte a Catalunya, escrit juntament amb David George, un catalanòfil gal·lès casat amb una noia de Cabrianes. I també arran d’aquell estudi sobre el teatre modernista em vaig començar a interessar per la figura de Ramon Vinyes i gràcies també a la proximitat de Balsareny amb Berga: vaig conèixer Josep Vinyes, el germà d’en Ramon, i altres estudiosos i coneixedors de la seva obra.

 
—Parla’ns, doncs, de Ramon Vinyes, un autor important que gràcies a tu i a altres estudiosos ha començat a ressorgir d’un oblit immerescut.
 
—Ramon Vinyes i Cluet era un escriptor que ocupava poques línies en la història del teatre, la narrativa i la poesia del Modernisme català, però ja als anys 1980 l’editorial Bruguera en va reeditar els contes; llavors es va poder observar que la seva prosa ja incorporava elements d’aquella mirada màgica que després impregnaria l’obra de Gabriel Garcia Márquez.
   Vinyes havia nascut el 1882 a Berga i el 1913, com altres escriptors modernistes, veient-se rebutjats i sentint-se desplaçats en l’ambient cultural del moment, se’n va a Amèrica, concretament a Colòmbia. Al cap de dos anys ja té una llibreria a Barranquilla, i allà comença una intensa activitat de promoció cultural. Promou una tertúlia literària i esdevé el nucli d’una xarxa d’escriptors joves, com Gabriela Mistral entre altres. Funda una revista, Voces (1917-1920) de la qual serà el factòtum, el coordinador i l’ànima, malgrat que no en va ser el director formal, perquè legalment aquest càrrec l’havia d’exercir un colombià. Voces és una revista moderna, oberta a horitzons amples; fins i tot, un punt irreverent. La revista divulga l’obra d’autors internacionals (Vinyes mateix hi tradueix Apollinaire), però alhora promociona veus joves d’autors americans. En Ramon defensava “l’ànima d’Amèrica” i deia que “Amèrica ha de trobar la seva pròpia veu”. Després, quan Voces es deixa de publicar el 1920, ell escriu en altres revistes colombianes.
 
—Va tornar a Catalunya en més d’una ocasió.
  
—El 1925 va tornar a Catalunya a causa d’un enfrontament amb el governador del departament, i al cap de poc temps, el 1926, estrenà Llegenda de boires al Teatre Romea, una representació que va patir el boicot de Josep Maria de Sagarra i el seu entorn. Vinyes, en lloc de descoratjar-se, va decidir continuar i demostrar la seva vàlua com a dramaturg innovador. Havia llegit Brecht i estava al corrent dels nous corrents estètics, de manera que va evolucionar cap a un teatre modern, expressionista, allunyat de la dramatúrgia més convencional que es veia aleshores a Barcelona i va estrenar obres com Peter’s bar (1929), un drama portuari, amb una escenografia cubista obra d’Àngel Fernàndez. I així es va fent un nom com a autor d’avantguarda, antiburgès i esquerrà, i defensa els seus postulats des de la premsa; per exemple, va mantenir una polèmica periodística sobre el drama i la comèdia amb Carles Soldevila.
   El 1929 se’n va novament a Barranquilla, però el 1931 retorna a Barcelona i s’incorpora als objectius culturals de la República. S’hi compromet a fons i publica molts articles sobre la política i la societat del moment (recollits a Sota l’escorça, L’Albi, 2024).
   Estrena obres amb grups amateurs, on té més èxit, i amb professionals, on no obté tant ressò. Escriu molt a la premsa: crec que durant la República és més feliç com a ciutadà que com a escriptor. La seva família de Berga (els germans, i la mare, que era mestra) havien vingut a viure a L’Hospitalet de Llobregat, a la Torrassa, i ell descriu en la seves notes periodístiques ambients molt vius i personatges pintorescos de la part més marginal de la capital.
   Esclata la Guerra Civil, i ell continua compromès, des de la premsa, amb el front cultural, l’antifeixisme, la democràcia i la llengua catalana; per exemple, escriu un poema, A Guernica, poc després del bombardeig de la ciutat basca. I encara, quatre dies abans d’exiliar-se, el 20 de gener de 1939 es posa en escena a Barcelona Fum sobre el teulat, l’última obra de teatre en català que es va estrenar a la ciutat abans que l’exèrcit “nacional” hi entrés el dia 26.  
   Vinyes s’està un any a França, entre Tolosa i París, però preveient la imminent invasió alemanya, el febrer de 1940 se’n torna a Barranquilla.

 
—I allà coneix García Márquez.
 
—A Barranquilla encara el recordaven, tenia amics i és ben rebut. S’envolta novament de periodistes i escriptors (el “grup de Barranquilla”). Allà, el 1949 coneix Gabriel García Márquez, aleshores un jove periodista que ja destacava pel seu estil brillant i que havia publicat diverses narracions, però encara no cap novel·la. Feien unes tertúlies diàries que en el moment de partir Vinyes cap a Barcelona, “Gabo” reconeix com a “la mejor hora de nuestro día”. Vinyes valorava molt els seus escrits, i García Márquez el va immortalitzar després en Cien años de soledad (1967), recordant el mestratge del “sabio catalán”, llibreter que "havia llegit tots els llibres" i que escrivia amb tinta violeta. D’aquesta manera, un autor gairebé oblidat reneix com a personatge literari en una obra mestra de la literatura universal.
   Havent comprovat que no tenia cap causa judicial pendent, el 1950 decideix tornar a Catalunya amb l’esperança d’estrenar una obra seva en català, Arran del mar Caribe; però la censura ho impedeix. Tot i així, aconsegueix que li posin en escena algunes obres antigues; per exemple, el 1952, quinze dies abans de la seva mort, el grup afeccionat d’ Uralita, de Cerdanyola, li estrena El bufanúvols. Escriu un únic conte en castellà, Un caballo en la alcoba, que dedica “a Gabito”. Desenganyat, tanmateix, de l’ambient gris de la postguerra espanyola, decideix tornar una altra vegada a Amèrica, però la malaltia li ho impedeix, i mor a Barcelona el maig de 1952. 

 

—Un cop mort, la seva persona i la seva obra van caient en la indiferència i l’oblit.
 
  —A Colòmbia no: arran de la defunció, García Márquez i altres intel·lectuals li dediquen escrits commemoratius, però a Catalunya sí que va quedant oblidat. Excepte a Berga, on, per exemple el grup La Farsa, dirigit per Daniel Tristany, li estrena Viatge el 1966 i després Ball de titelles; i el 1973 Pere Elias i Busqueta n’escriu una biografia.
   En l’àmbit universitari, Jacques Gilard, investigador de Tolosa de Llenguadoc, el descobreix a partir de García Márquez i li dedica diversos estudis acadèmics. A Berga, Jaume Huch funda el 1986 l’editorial L’Albí (nom tret d’un conte de Vinyes ambientat a Berga), que comença a publicar i reeditar obres seves. La meva tesi sobre Vinyes ha tingut un reconeixement acadèmic fonamentat en l’obra de Gilard i Huch, i també una repercussió a Colòmbia per la seva relació amb Voces i amb García Márquez. Avui Vinyes és reconegut, aquí i allà, com a activista cultural, tant o més que com a autor. 

Amb Abel Rubió (Arxiu Comarcal del Berguedà) i Jaume Huch (L'Albí), presentant Sota l'escorça a Berga

 

—Parla’ns una mica de tu. Un cop jubilat, continues fent recerca sobre el teatre, escrivint articles, publicant llibres, col·laborant en estudis col·lectius, participant en congressos...
 
—Sí, la recerca és un món apassionant i un àmbit tan vast que no me l’acabo. Poc després de defensar la tesi, el 2002, em vaig integrar en el GRAE (grup de recerca sobre activitats escèniques, de la UAB, avui ja dissolt), on he fet diverses recerques sobre aspectes del teatre català. També vaig ser docent a la Universitat Oberta de Catalunya amb una aula sobre teatre català contemporani, i he col·laborat amb l’Institut del Teatre on he contribuït també a l’edició de Vinyes.

 

—Sense oblidar-te de venir a Balsareny tot sovint.
 
—És clar. A Balsareny hi tenim casa i per a mi és un recer, un lloc ideal per estudiar amb tranquil·litat. Amb la mare hi veníem cada any, tot l’estiu, i ara hi continuem venint, els meus germans i jo: és important, de conservar el veïnatge. A més, hi estic bé. M’agrada la vida cultural de Balsareny, que és prou activa: trobo que el poble avui té una vitalitat i una diversitat més gran que fa quinze o vint anys, amb moltes entitats que fan, i feu, activitats. Això està molt bé, i crea un caliu que fa de bon mantenir.
 
Agraïm al Jordi la seva amabilitat en respondre les nostres preguntes i l’encoratgem a perseverar en la seva tasca de recerca; de l’abast de la qual, perquè el lector se’n faci idea, en detallem una selecció de la seva obra publicada en llibre, deixant a banda els molts articles dels quals és autor.

 
—     “Un rescat de l’obra crítica i periodística de Ramon Vinyes”, dins Ramon Vinyes, reivindicat a Colòmbia i a Catalunya (L’Erol, 2025; també amb articles de Rosa Serra, Josep Artero, Xavi C. Ribot, Jordi Valls Pozo i Jaume Huch);
—     Ramon Vinyes: Sota l’escorça. Selecció de textos 1931-1940 (L’Albí, 2024, curador de l’edició, amb Jaume Huch);
—     Edició de tres textos de Ramon Vinyes: Qui no és amb mi; Peter’s Bar; Arran del mar Caribe (Institut del Teatre, 2020, editor);
—     La commedia dell’arte a Catalunya, Universitat d’Alacant (2019), amb David George;
—     Dona i teatre al segle XXI (curador, amb Jordi Vilaró, 2013);
—     La recepció del teatre català a França (2015), amb Antònia Amo, dins De fronteres i arts escèniques (Coord. Francesc Foguet i Núria Santamaria);
—     ‘Elegia del tròpic: la vida suspesa de Ramon Vinyes; documental de Floreal Peleato, TV3 & Mis Ojos (2011; investigador associat);
—      “Carnaval de Barranquilla: Universos literarios”, dins Leyendo el carnaval”. Miradas desde Barranquilla, Bahía y Barcelona (Ed. Uninorte, 2009);
—     “Aproximació al teatre breu de Manuel Molins” dins Teatre, passions i altres insolències (Lectures sobre la dramatúrgia de Manuel Molins) (Universitat de València, 2008);
—     “El teatre d’aficionats” dins El teatre català en temps de guerra i revolució (2008);
—     Ramon Vinyes, un home de lletres entre Catalunya i el Carib (Generalitat de Catalunya, 2006);
—     ‘Arran del mar Caribe’: un drama d’exili en territori mític (Dossier “Ramon Vinyes”, Assaig de Teatre, AIET, 2006);
—     Àlbum Vinyes 2002 (2002), amb Jaume Huch;
—     Ramon Vinyes i el teatre 1904-1939; (2002, tesi doctoral, UAB dir: Jordi Castellanos);
—     Pierrot i la literatura catalana modernista (Els Marges, 1994; resum del seu treball de recerca de mestratge,1992).
 
A part d’això, ha publicat molts articles en premsa i publicacions especialitzades, entre les quals destaquem Els Marges, Serra d'Or, Revista de Catalunya, Pausa, Assaig de Teatre, Memorias, Huellas, Revista Brasileira do Caribe i altres; en conjunt, la seva obra és una aportació variada, rigorosa i profunda en els diferents àmbits filològics en què s’ha especialitzat, i en els quals continua treballant.
 
Entrevista: Lluïsa Coma i Ramon Carreté
Fotos: Sarment / Arxiu Jordi Lladó

Joshua Cruz, el cuiner Joseba

 

 
Recordem el Joshua dalt del tractoret anant a l’hort amb el seu avi. Des d’aquest entorn familiar van néixer les converses, els cuinats de casa, anar a l’hort i plantar i collir, impregnant-se d’un vocabulari propi amb els costums de la nostra terra  i del seu avi de Terol. El Joshua té  un llegat de records, olors, textures, menges i emocions  que va anar integrant amb una actitud de curiositat i benestar: tot plegat l’ha abocat a ser la persona i el cuiner que és avui dia. L’hort, amb els productes de la terra i la cuina, els porta inscrits a l’ADN. Ha estat una entrevista molt difícil de resumir, perquè la seva experiència culinària és àmplia, diversa i intensa.
 
—Joshua, et recordem quan acompanyaves l’avi a l’hort, dia sí, dia també.  Han passat anys i ara treballes a la cuina amb productes de la terra que vas conèixer de ben petit.
 
—Sí, he conegut la terra i la cuina a través de l’avi, però també de l’àvia, la besàvia i el Migueles de Terol. Vaig tenir la sort de conèixer, fins i tot, la meva rebesàvia. Allò era un matriarcat. I sí, l’hort i les persones que hi treballàvem em van impregnar de saviesa. Començàvem ben d’hora al matí i fèiem un esmorzar de sucar pa a una paella de tomàquet sofregit i, si quedava pollastre del dia abans, també s’hi barrejava. De ben petit, a l’hort, hi feia totes les feines: plantar, fer planter, recollir els productes; també les fruites (les cireres, les figues...) i cuidar els animals que hi teníem. Recordo molt les olors de la cuina de casa, l’estufa on bullia l’olla o la cassola on es guisava. 

 
—Creixes i tens clar que estudiaràs cuina?
 
—Sí, a la cuina sempre hi vaig trastejar. M’expliquen que quan era molt petit sempre jugava amb una cullera de fusta. Quan vaig ser adolescent, vaig anar a la Joviat i allà hi apreníem cuina. Estudiava i treballava al restaurant de ca l’Aligué, on vaig fer un bon aprenentatge. Amb l’Ivan Margalef ben aviat ens vam entendre. Crec que per despuntar ràpid has de demostrar habilitats i sobretot una bona actitud, ganes de crear, d’aprendre i ser eficient amb els objectius que et proposes. En una cuina, sobretot, cal tenir actitud, i no pas estrella. 

 
—El teu currículum de cuiner és llarg. Ens l’expliques?
 
—Primer vaig treballar a ca l’Aligué amb l’Ivan Margalef com a cap de cuina; una persona amb qui sempre ens hem entès molt bé i que ha estat molt important per a mi. Ens proposàvem un objectiu, ens hi posàvem i el complíem. Després vaig anar al restaurant Lluçanès, a Prats. Allà vaig treballar amb el Sergi Ballús i decidíem quins plats podíem oferir amb productes de la terra, en aquest cas d’Osona. Vam oferir caça, bolets, tòfona... Després, amb el Sergi Ballús, vam treballar al mercat de la Barceloneta amb el gènere que ens brindaven aquelles parades de peix, verdures, carns fresques, etc. Més tard, a Girona, a l’Occi, al nucli antic, on també vam treballar molt a gust. Fèiem una cuina “basada en el producte”. Per entendre’ns, quan cuinàvem el turbot, el peix era la prioritat i l’acompanyament era l’element secundari. 

 
—Després...
 
—Sí, un de molt especial, el Motel Empordà, que va crear en Josep Mercader: allà vaig passar per les mans del Jaume Subirós, que avui dia encara regenta el negoci. En Josep Mercader va marcar les pautes ideològiques de la cultura gastronòmica del segle XX i se’l considera com el pare de la cuina catalana moderna. Va modernitzar la cuina, però no va renunciar mai a la tradició. Josep Pla, l’escriptor,  va menjar, conversar i escriure sobre les ensenyances del mestre Josep Mercader en el llibre El que hem menjat, un generós receptari de la cuina moderna que avui dia en diríem de quilòmetre zero. Aquell restaurant també el van freqüentar Dalí i Néstor Luján.
     Més endavant, vaig aterrar a l’Ametlla de Merola, al Logos, per descansar, però no va ser així. Va ser una època molt creativa. Allò era un multicentre amb combinació de temàtiques musicals i cuina. El Josep Pons i la Virginia eren els artífexs de la música i l’Albert i jo de la cuina. Vam fer perfomances, l’òpera Natal i una altra sobre Federico García Lorca; hi barrejàvem diverses disciplines: la música, la poesia, el teatre i la cuina. En resum, era una posada en escena de música, olors, flors i menges. Experimentàvem un altre model de cuina. Ben aviat, amb l’Albert Martínez vam crear el nostre propi projecte, Le Clandestine. 

 
—Le Clandestine ha estat la irrupció més notòria de la vostra cuina?
 
—Le Clandestine va suposar un altre trencament a l’hora de fer cuina, una forma avantguardista/innovadora de definir conceptes, de posar pes en la divulgació i de donar un altre valor a la cuina.  
     Amb Le Clandestine vam despuntar i de quina manera! Partíem d’un “disbarat”, que era un menú degustació de deu plats per persona per a uns 250 comensals en un temps de 48 hores. Era una bestiesa, però ho vam assumir. Vam recaptar gent, material i cambrers per l’esdeveniment. Tot molt, molt ràpid i amb pocs mitjans. La productora This-This ho va gravar i ens van “comprar el producte”. Vam explicar què és Le Clandestine, quin és el concepte de la nostra cuina i per què soc cuiner. A partir d’aquí es va obrir una altra etapa. 

 
—Com és aquesta etapa?
 
—Voltar pel món en les millors finals de cinema, i vaig guanyar premis. Van arribar els Goya i no ens podíem creure tot el que vivíem. Va ser una obertura molt important, vam sortir a La Vanguardia i a revistes especialitzades de cuina. L’any 2021 vaig rebre la nominació de “Millor cuiner de Catalunya”. Vaig guanyar dos premis més, el de “Millor cuiner sostenible” i el del “Plat favorit de Catalunya”. Em vaig emportar els tres premis.  Guanyar els tres guardons era un fet excepcional. El treball venia de temps, però aquest any vaig fer un salt culinari extraordinari. 

 
—Però no deixeu de fer cuina amb Le Clandestine...
 
—No, a partir d’una idea meva i una altra de la Rosa Bosch, periodista de La Vanguardia, vam traslladar el restaurant al refugi Ventosa i Calvell a Aigüestortes, i amb la complicitat del Miquel —un dels guardes més veterans del Pirineu— i la seva companya, la Belén, vam articular una altra iniciativa. Vam crear un esdeveniment on va participar gent de tot el món per conèixer el nostre criteri de cuina diferent i innovadora arrelada a l’entorn. Vam cuinar amb elements de la contrada: granota, serp, truita de riu, herbes, flors i vam fer un menú degustació. Va ser una experiència excepcional, perquè aquesta cuina i la manera de fer-la implicava conversar, estar a prop de la gent que assistia a l’acte, menjar i dormir plegats; és a dir, establir una relació diferent entre la gent i la degustació dels nostres plats. 

 
—Ara ets conegut. T’obren portes aquests reconeixements?
 
—Sí, t’obren portes. Per exemple, quan volen promocionar una Barcelona sostenible et truquen i fem acords de treball quan m’interessa.
 
—Ser a l’elit de la gastronomia et suposa pressió?
 
—Sí, molta pressió. Fas ponències i divulgacions i requereix preparació. He volgut sortir d’aquesta “plana major” per les pressions i el desgast, però en continuo formant part, és un voler i doldre i busco l’equilibri. L’elit de la cuina està pendent de mi i m’accepten. Em fan propostes. No hi estic desvinculat. Em costa d’assimilar que estigui al mateix lloc dels cuiners que havia admirat, perquè quan els veia en ponències eren referents molt importants per a mi! Ara mateix ho estic paint per donar el millor de mi. Hi ha molts problemes d’ego en aquest món i no en voldria ser esclau. 

 
—Quins projectes tens ara mateix al cap?
 
—Aquest estiu he estat al Santa Market i puc dir que ha estat una experiència enorme de dos mesos. Ara mateix Le Clandestine està entre Manresa i Castellgalí, perquè aquest projecte és itinerant i això capta l’atenció dels periodistes, els crítics gastronòmics, que és una de les intencions del plantejament.
     També estic rumiant una nova idea: fer un tipus de cuina que ens traslladés a les èpoques que van des de la prehistòria fins a l’edat mitjana. A més a més, barrino anar a Noruega i fer cuina ancestral, cuina víking: sortir amb un vaixell a pescar i cuinar el producte. En aquest país la natura està molt integrada a la seva forma de viure i et permeten fer foc a fora de les cabanes. En tinc moltes ganes.
 
Després d’una conversa amable i molt entusiasta i deixant-nos moltes coses al tinter, el Joshua ens explica que la seva cuina és de colors i sabors. Una cuina senzilla però difícil, que dona prioritat al producte primari de la terra i no pas a la guarnició. Per exemple, per a ell un plat amb bròquil, coliflor i una arengada és el millor plat d’un bon menú. Afegeix que una part molt important de la seva manera de fer i oferir cuina és que acabis essent amic dels teus clients i que entre ells s’estableixen unes sinergies brutals.
 
Alfred Selgas i Lluïsa Coma
Fotos: Òscar Matt / Paula Rubio