CINC
MINUTS
Són les cinc de la tarda i acabo de berenar. Com quasi
cada dia surto al terrat i em poso a escombrar totes les fulles que deixa el
famós lledoner, del qual us he anat parlant sovint. Entre palada i palada de
recollidor tinc temps de reflexionar sobre un fet tan real com és la vida
mateixa; tot allò que és viu mor, per més tard tornar a reviure, com aquestes
fulles. La vida humana també és així. Després d’aquesta reflexió em plau
compartir amb tots vosaltres la columna del meu diari: “Raça humana”, que
escriu l’escriptora Sara Muñoz.
«Des de fa sis
dies, tinc nou company de nits. Em ve a visitar de les dotze en endavant, quan
m’intueix estirada al llit. Ho fa de forma gairebé furtiva per no aixecar
sospites. Com poden imaginar, m’altera el son una mica, o més aviat bastant,
però en el fons m’ha fet rejovenir perquè em trasllada a aquelles nits de fa un
parell o tres de dècades, quan teníem força per a tot, bé perquè les ganes de
farra sempre devoraven el cansament, bé perquè els nadons et recordaven que
havien arribat a aquest món trepitjant fort, però sobretot amb moltíssima gana.
No parlem el mateix idioma, així que d’entrada tenim un contratemps que ens
dificulta aprofundir en la relació, però m’esmerço a entendre’l. No sé si ell
procura fer el mateix exercici amb mi, raó per la qual el diàleg no està sent
del tot fluid. Malgrat que no podem negar certes incomoditats, sento la
necessitat de comunicar-m’hi perquè sis nits consecutives, sense faltar a una
sola cita, donen per agafar-li afecte i ara el que realment voldria és
convidar-lo a passar les festes en família. A més, que algú que respira i es
mou amb aquesta agilitat senti atracció fatal per mi, ara que ja he passat la
barrera dels 50, doncs sempre és un al·licient més per estirar la relació
tantes nits com doni de si. Haig de reconèixer, però, que les expectatives no
són gaire elevades. Hi ha algun element que convida a sospitar que la nostra fi
està més a prop del que puc imaginar. Potser és la seva timidesa extrema el que
el fa arrimar-se quan tot està ben fosc i desaparèixer mentre detecta un sol
bri de llum, provingui d’on provingui. Per molt que m’esforci, no trobo
l’amagatall secret. I no és que l’habitació sigui àmplia i majestuosa, és més
aviat que el molt murri sap escapolir-se’n. Potser la clau és trobar un nom que
el sedueixi, en lloc del que no he pogut evitar triar:
el puto mosquit.» (Diari El
Punt Avui).
Segur que tots algun cop o altre ens hi hem trobat.
Gràcies, en dono fe per poder compartir-ho.
Josep Gudayol i Puig
