Terratrèmol prop de Balsareny

DIVULGACIÓ

El dia 23 de febrer les 9.30 del vespre hi va haver un petit sisme entre Súria i Balsareny, que va durar pocs segons. Concretament, a prop de la carretera que uneix els dos pobles, a l’altura de la casa de les Vilaredes, però a uns 200 metres a l’altre costat de la carretera, on hi ha el serrat de la Muga. 

El serrat de la Muga, prop de les Vilaredes, on es va enregistrar el sisme

El terratrèmol va tenir una magnitud de 1,8 a l’escala de Richter, per tant, és un grau molt baix, que gairebé una persona no pot percebre. Per notar una petita tremolor, normalment ha de tenir un grau de 3; i en grau 4 ja poden tenir lloc uns petites moviments a les cases, com fer caure un objecte d’un prestatge o d’una taula. 

Que sapiguem, aquesta zona de la Catalunya Central no és gaire susceptible de sismes forts (ho és més el Pirineu, per exemple). De fet, a la comarca, històricament hi ha hagut, per fortuna, terratrèmols de poca magnitud, relacionats amb diverses falles o fractures, sobretot la falla del Guix (que es fa molt palesa a Sallent, però travessa d’Horta d’Avinyó fins a Castellnou-Callús); i altres falles del Llobregat. Però, en aquest cas, molt probablement també hi ha tingut a veure el fet que el serrat de la Muga, que pertany a l’anticlinal de Balsareny, té una falla molt a prop, la falla del Tordell, que es troba entre 1 i 2 quilòmetres abans d’arribar a Súria, a l’esquerra, per la mateixa carretera (justament aquesta falla separa l’anticlinal de Balsareny de l’anticlinal de Súria). 

Text i foto: Isidre Prat Obradors

 

Valoració de l’impacte ambiental a la Resclosa dels Manresans

per Sergi Fontseca Riera, geògraf

 

No en tinc confirmació, però seguint les publicacions que des del Sarment i compartides pel grup Esgriolem!, semblaria que les obres de la síquia ja estan enllestides. A l'espera d'algun pronunciament oficial del treball de reconstrucció ambiental i arqueològic, jo em prenc la llibertat de compartir i comentar-vos un petit reportatge que he fet sobre el terreny (7/3/21), concretament a la riba dreta, per sota el balç del castell, fins on hi ha la caseta i l'observatori d'aus.

Considero que s'ha fet una bona obra de restauració, més ben dit, s'ha evitat un mal major, ja que segons el projecte inicial que vaig poder llegir gràcies a un dels propietaris majoritaris, en Narcís Mestres, en què em mostrava els seus dubtes i desconfiança al rebre la visita inspectora dels tècnics que havien d'usar el camí de cal Mestres fins al Llobregat per mitjà d’una expropiació que requeria eixamplar-lo per al pas de maquinària pesada, tallant arbres centenaris i destruint riqueses geomorfològiques, en aquest cas per la banda de la Rabeia. Dedueixo que aquesta part del projecte faraònic no s'ha dut a terme, amb la qual cosa interpreto que els tècnics i la mateixa Junta de la Séquia han tingut present de quina manera el veïnatge de Balsareny hi va respondre.

He fet fotos de la resclosa i el seu bosc de ribera a la riba dreta, per tal d’expressar el meu punt de vista de com ha quedat resolta l’afectació ambiental, on la verneda que tant vam demanar que es conservés ha estat tinguda en compte i protegida. Per tant, considero escoltada la nostra exclamació i vull agrair-vos aquest associacionisme que s’ha dut a terme des del poble de Balsareny, a en Jordi Vilanova per moderar sempre els debats que s'han originat en el grup del Facebook Esgriolem! i sempre mostrar-los plenament transparents sense haver-hi de retocar ni una coma, i on hem tingut l'esperança de trobar-hi les portes ben obertes a qualsevol informació. Sens dubte les xarxes socials han servit i molt per donar a conèixer i orientar el procés participatiu d’aquest projecte que podia haver acabat molt pitjor. I també vull agrair al Sarment que em faciliti arribar des d’aquí a tota la població que no disposa de connexió virtual, i a en Marc Vilardell, que ens va permetre expressar-nos des de Ràdio Balsareny en una programació especial en directe i que es pot consultar de manera virtual també. De no haver estat per tots vosaltres, potser les obres haurien tirat més pel dret... Moltes gràcies!

I a nivell general, a tot el poble de Balsareny, ja que ha demostrat ser solidari, no ha renunciat al transvasament d'aigua a Manresa, sabent la importància de l'aigua com a servei públic per a la ciutat i rodalia, però hem ensenyat el recel davant el projecte i que tampoc no ens quedaríem de braços creuats si es perjudicava l'espai natural tan interessant que hi tenim al tram del Llobregat. Ara hem demostrat que ens estimem aquest indret i que ha de ser gestionat com un paratge fluvial i no pas com un equipament de la síquia. Demanàvem que les coses es fessin millor, simplement bé, i s'ha treballat amb respecte ambiental.

 

Foto 1: Accés des de la Rabeia al corriol de la verneda. A falta de confirmació, dedueixo que el Glòria hauria soscavat la riba dreta del riu. El balç de la muntanya del castell comença aquí i és de suposar un empitjorament de la qualitat de l'aigua cap a la séquia amb més sediments per l'erosió. La solució ha estat fer-hi una escullera. Ha calgut tallar arbres que ja hi havia; aquests eren pollancres (Populus sp) i s'ha aplanat el terreny, fent desaparèixer aquesta part de corriol per un camí innecessari per l’espai que ocupa; per això es mantenen els grans rocs enmig per impedir-hi el pas de vehicles motoritzats i permetre’n la recuperació anterior.

Agradable és observar en aquest espai degradat, la plantació de nombrosos verns (Alnus glutinosa), això serà una aposta de futur, per garantir la persistència de la verneda, i m'inclino a pensar en la bona pràctica de l'execució del projecte ambiental, però ara hi hem de posar el nostre granet de sorra col·lectiu i aquest és el de permetre que la vegetació colonitzi l'espai. Hem de deixar pas a la successió natural espontània sense posar-li impediments innecessaris.

Foto 2: Això és el que cal anar corregint. Tot i que el pas de maquinària pesada n'haurà compactat el sòl i subsòl, la construcció de l'escullera hauria de permetre una oxigenació. En tot cas, això no pot quedar així: espero que es colonitzi novament per la vegetació autòctona de la zona. Que ningú valori aquesta imatge com a millor simplement pels seus interessos personals de poder-hi transitar més còmodament o amb bicicleta. Com s'observa, la desaparició de la vegetació ha empobrit el sòl, deixant-lo al descobert de les inclemències ambientals; hem trencat l'equilibri de l'ecosistema, no hi ha refugi per a la fauna i ha desaparegut la matèria orgànica, que és un factor de gran interès per a una bona estructura del sòl. La matèria orgànica permet el desenvolupament abundant de bacteris i floridures que fan simbiosi amb plantes superiors i també per airejar-ne les arrels i que així la vegetació esdevingui sana i vigorosa.

Just aquí hi ha el pas al corriol eixamplat amb el no afectat. És molt interessant per garantir l'espai natural que al terra s’hi dipositi la fullaraca i restes en descomposició per tal que es protegeixin les arrels dels canvis de temperatura, esdevingui un refugi per a amfibis i altra microfauna, permeti un intercanvi de nutrients entre la superfície i el subsòl, s'enriqueixin els estrats inferiors, no es perdin sediments, etc. Així és com hem de tenir la verneda: feréstega; i pensar que es tracta d'un espai natural d'interès comunitari, gaudint d'aquest estatus com es mereix, recordant que nosaltres en som els convidats i no creure'ns que ens trobem fent ús d'un equipament municipal. Respectem l'hàbitat d'aquest singular espai del Llobregat a Balsareny amb tanta història.

Foto 3: Amb aquesta imatge ens hem  d’imaginar la pertorbació humana amb la dinàmica ecològica i comparar un bosc de ribera no perjudicat, el que tenim a primer pla, on les fulles dels verns que ens han donat ombra durant tot l’estiu absorbint els raigs solars potents i calorosos, a la tardor varen caure i ara a l’hivern resguarden el sòl com una catifa i així creen un ambient més confortable tèrmicament als essers vius del subsòl en les hores en què els raigs solars tenen una incidència molt més dèbil i no poden escalfar tant. I en segon pla la construcció de l'escullera, que ha generat una compactació del sòl i degradació que en perjudica l'oxigenació, així com un decapatge i denudació de la virosta del subsòl, desapareixent la manta tèrmica que genera la fullaraca assecada. 
 
Proposta de conservació paisatgística a la síquia

El meu reportatge ha resseguit la riba dreta del Llobregat. La riba esquerra sembla també s'ha recuperat ambientalment i s'hi ha fet una nombrosa plantació d'arbres ben visible; esperem que vagin creixent.

Al meu entendre, l'espai ha de ser mantingut i preservat i aporto el meu punt de vista sobre la gestió futura.

La riba dreta és oberta al pas de visitants respectuosos i curosos amb l'entorn, donant a conèixer els seus valors naturals, ecològics, geogràfics, històrics i arqueològics, ja que té molta capacitat de potencial públic que és bo obrir al veïnatge, si es fa promocionant el respecte i l’educació ambiental. 

La riba esquerra és un bosc de ribera més "verge" i, per tant, és millor no promocionar-ne l'ús públic, ni fer-hi accessos practicables, deixar-ho embardissat i que es vagi recuperant de l’impacte sofert, ja que és un molt bon refugi per a la fauna i la seva dispersió.

De la mateixa manera que aigua avall de la resclosa hi tenim una interessant illa fluvial, el millor és gaudir-ne contemplant-la des de la riba dreta, que ja disposa de l'observatori d’aus; també la mateixa placeta de la caseta de la síquia, amb baranes per damunt del riu, considero que és un espai perfecte per contemplar la parsimònia del curs del Llobregat amb el bosc de ribera i la gran importància de l’illa fluvial natural per així preservar-ne el caràcter d’ecosistema i contribuir així a garantir els corredors biològics. L’illa fluvial, per sota la resclosa, ja constava al projecte que no quedaria afectada: és molt important de no alterar-la, ni afectar-la, perquè articula una important riquesa ecològica en ser un refugi natural.

Serveix per a la nidificació i cria de les aus aquàtiques, i per a la muda que fan anualment de les seves plomes. Pensem que molts ocells són migradors i les plomes es desgasten durant els seus vols quilomètrics i els cal canviar-les; en aquest procés les aus esdevenen molt vulnerables i, per tant, busquen màxima discreció. També és molt important l’espai que proporciona l’illa fluvial per a la hivernació i repòs. Mantinguem-lo intacte. 

Una bona obra ha estat la d’instal·lar una tanca a la placeta; a part que era perillós accedir al canal de la síquia, prohibint l'accés evitem que la gent s'hi apropi o hi vagin els gossos deslligats, perjudicant el tram del Llobregat i l'illa fluvial.

Al seu costat, les dames coiffées (senyores amb barret), també anomenades “xemeneies de bruixes” o simplement “pilars coronats”,  no han patit cap desperfecte: preservem aquest emblema del Geoparc de la Catalunya central i donem-lo a conèixer com a patrimoni del conjunt que representa geogràficament, ja que aquí es pot ben explicar la geomorfologia del riu i els seus vestigis resultants. 

La posada al descobert de l'esvoranc al corriol permet veure vestigis del passat, de quan el sistema socioeconòmic requeria aprofitar cada pam quadrat de terra: un antic marge de pedra seca, tan comú al Bages. L'espai, doncs, esdevé de riquesa històrica i patrimoni arqueològic, com ja ho és el mateix canal de la síquia, un indret emblemàtic del qual hem de saber gaudir i preservar-ne l'ús.

Avui, ja podem tornar a contemplar els ànecs remullant-se a la resclosa. Ara esperem que obtinguin la tranquil·litat que els cal i que nosaltres els observem sense molestar-los: ja han patit prou les conseqüències de la maquinària monstruosa descarnant la resclosa. 

Finalment ens queda esperar el resultat dels treballs arqueològics: com es va construir la resclosa al segle XIV i com es va arranjar al segle XVI, amb el descobriment del cairat de troncs d’arbres formant gabions de còdols del mateix curs del riu, ja sigui el disseny i l’enginy de l’època, com eren els materials emprats... (Vegeu “L’estructura medieval de la Resclosa dels Manresans”, Sarment núm. 508, gener 2021). Caldria poder reconstruir el disseny interior de la síquia i de la resclosa, ara que en sabem més de les seves entranyes gràcies a les obres obligades. Traguem profit de la pertorbació Glòria i plasmem-ho en alguns cartells explicatius, situats a la mateixa placeta de la caseta de la síquia per informar de la bellesa singular d’aquest paisatge, i explicar el conjunt d’aquest espai pintoresc i bucòlic.

A part del punt de vista més naturalístic, no hem de deixar de banda la història medieval. I per poder-hi badar una estona més gaudint de l’emblemàtic racó que representa el Llobregat per a Balsareny, podríem vincular-lo amb la figura del Bisbe Pere Casaldàliga posant-hi alguns fragments dels seus poemes:

“[...] al costat del meu Llobregat, sota el meu castell, al costat de la meva casa pairal”.

“Castell del meu record; bressol i via / de més alts horitzons. / Roca pairal dels meus neguits... Un dia / em tornaràs la cendra i els petons? / Castell de Balsareny, / vora del riu atrafegat / i a mig camí del mar i la frontera! / Arrel de pedra del meu seny, / ermita del delir ja consagrat; / heràldica de lluita i de quimera! / Casal de l’esperit, fogall de casa, / muntanya dels meus ulls i dels meus peus; / merlets tallats per l'ala i per l'espasa, / merlets, muntanya i horitzons tan meus. / Oh, si pogués refer-te jo tothora, / construint-me en castell de pedra i vol; / terreny i alçat alhora, / paraula i vida al sol; / home dels homes i de Déu, fidel; / ala i rocam en feina redemptora; / fita pels caminants, resposta al cel”. 

Text i fotos: Sergi Fontseca Riera, geògraf

Plantada de verns a la resclosa

RACONS DEL BAGES

Isidre Prat Obradors

Aspecte actual de la Resclosa dels Manresans, un cop restaurada

 

Aquest passat mes de febrer es van donar per acabades les obres de la nova Resclosa dels Manresans, tot i que, encara fa poc, s’hi podien veure operaris ultimant-hi alguns detalls.
 
Des del punt de vista del medi ambient, hem pogut constatar que l’impacte de l’obra no ha estat finalment gaire fort, després de les protestes que hi havia hagut en un principi, davant del temor que es pogués malmetre l’espai natural d’una forma molt més important.
 
Tanmateix, sí que al costat dret del riu, el caminet de la mateixa vora de la resclosa, d’uns 150 metres, que ara ha quedat més ample, podem dir que és el que més ha rebut, malgrat que alguns visitants comenten que ha quedat més ample i “net”. Sí, sí, net del sotabosc, que allà tampoc no era perillós de cara a incendis, on hi havia herbes i arbustos que ara han desaparegut i que, a més, en un lloc com aquest, contribuïen a protegir bé el sòl de la possible erosió que poden provocar fortes pluges, que es podrien anar emportant el marge del camí.
 
Quan parlem de “netejar” el bosc, que de vegades és necessari, referint-nos a treure totes les herbes i arbustos arreu, anem amb compte, perquè també volem dir eliminar espècies que sovint van desapareixent i fan minvar la biodiversitat i, a més, moltes espècies d’animals es queden sense menjar, sense cau, etc. Ho dic perquè sovint la gent en parla alegrement, com si tot els fes nosa.
 
Sí que, en canvi, m’he fixat que, ran d’alguns arbres que van tallar, encara que fossin els mínims, va quedar molta brossa morta a les vores, que pot impedir créixer bé les herbes o arbustos que hi broten, a part que és una mostra de “deixadesa”. Inclús entremig de dos o tres verns s’hi van matxucar trossos de branques i fulles dels arbres tallats. Caldria “netejar” tot això. Una part de la matèria orgànica s’anirà desfent aviat, però no passa igual amb els troncs i branques senceres.
 
Aprofito per dir que, els darrers temps, també hi ha moltes branques d’arbres a terra (com roures i aurons), als primers 500 metres de la síquia, les quals no s’haurien d’haver tallat. Aquí ja no hi tenen res a veure les obres de la síquia i la zona és un Espai d’Interès Natural (declarat per la Generalitat), gràcies a la riquesa i singularitat d’espècies, com el boix grèvol, blades, aurons i altres. Cal respectar aquest entorn!
 
Cal dir que a la ribera dreta s’hi han tallat pocs arbres, que eren alguns verns i potser algun pollancre o salze; per bé que a la ribera esquerra es van veure obligats a tallar-ne més, per tal que les màquines hi poguessin accedir bé. De tota manera, ja vam dir que aquest costat no era tan important, perquè molts dels arbres eren negundos, que són molt invasors. Tant per tant, que faltin aquests!

 

Tornant a la riba dreta, on hi ha la caseta, també hem de dir de positiu que moltes herbes tornaran a créixer espontàniament i alguns arbustos que han quedat molt reduïts probablement es refaran. Hi ha una espècie d’herba, que precisament ara al març ja té la flor (no gaire vistosa) que és el marxívol, de la qual n’ha quedat un sol reducte, al costat de la paret del castell (algunes mostres més que hi havia a l’altra banda del caminet, més escurada, ja no hi són). Cal dir que el marxívol és una planta que, de fet, pot ser medicinal (entre altres usos, reforça el cor), però no es pot fer servir de forma casolana perquè és tòxica per al tub digestiu. També té usos externs, per a la pell, per combatre reumes i alteracions cutànies, però... millor no tocar-la! 

En aquest mateix costat on hi ha marxívol, hi ha quedat intacta la vegetació, amb roures, roldor, romaní, aladern, oms, lligabosc, molta heura (que forma una catifa al terra i la paret), esbarzers, etc. Com a curiositat, he descobert una única mostra d’orquídia silvestre que no hi havia vist mai fins ara; es troba just a l’altura de la pedra grossa que talla el camí al Km 0, i l’he detectada perquè ja estava florida a primers de març. No la toqueu pas, és l’única que ha aparegut allà, tot i que n’hi ha pel terme de Balsareny, sobretot a partir del mes d’abril, que es quan floreixen més (vegeu-ne la foto).
 
A la banda esquerra del caminet (de la riba dreta del riu), tot i haver estat alterada, en alguns trams s’hi han mantingut, a part de la majoria de verns, arbustos com l’arç blanc, l’olivereta, l’heura, la coronil·la boscana i rosers silvestres; i herbes com les cues de cavall, l’agafamans i l’esparreguera (s’han eliminat, com era de preveure, les llargues branques que s’estenien horitzontalment i que gairebé tocaven l’aigua). 

Bé, però l’altra gran notícia positiva és que darrerament ja s’han fet les plantacions de nous arbres, que s’havien promès, per repoblar els trams amb més impacte. Hem pogut comprovar que precisament són verns, l’arbre més apreciat d’aquest espai natural. Suposo que ho són tots, donat que els de la riba esquerra, on n’hi ha entre 60 i 70, no els podem veure fàcilment, tan petits encara, ja que el camí interí, que s’havia fet per accedir-hi durant les obres, ja s’ha desfet. Per contra, la trentena plantats a la riba dreta del riu ens permet veure que ja hi ha algunes flors, de dos tipus (les femenines i les masculines) de morfologia típica del vern. Per tant, tots contents! Aquestes plantacions contribuiran, sens dubte, a tornar a equilibrar la part d’ecosistema afectada.

Podeu veure aquí les fotos de l’orquídia, el marxívol i la zona repoblada (amb plançons de vern que ja tenen flors). 

Orquídia que es podia veure amb flor la primera quinzena d’aquest mes de març, al punt del km.0 de la síquia (darrere de la caseta)

Única mostra de marxívol que ha quedat al caminet paral·lel a la Resclosa. (nom científic: Helleborus foetidus; anomenada així, perquè fa mala olor, és fètida; i també és tòxica)

Una trentena de verns plantats a la riba dreta, en un tram que va quedar buit

Detall de les flors masculines dels nous verns plantats; formen aquestes inflorescències en raïm, que s’anomenen aments

Detall dels arbres plantats a la riba esquerra de la resclosa

Text i fotos: Isidre Prat Obradors  

El relleu de Balsareny

RACONS DEL BAGES

El relleu de Balsareny

Si mirem un mapa geològic de Catalunya, veurem que el terme de Balsareny pertany al període Neogen, de l’era Cenozoica (antigament l’hauríem col·locat al Terciari). Aquest període s’estén des de fa uns 23 milions d’anys fins a fa només 2,5 milions d’anys, moment en què comença el Quaternari, període actual (els Pirineus, per exemple, són força més antics, de fa uns 65 milions d’anys). 

El turó del Castell i els relleus del voltant, com el serrat del Repetidor

De fet, del període Neogen són també els principals materials de bona part de la Depressió Central Catalana, que és l’extrem oriental de la Depressió de l’Ebre.

Bàsicament són roques sedimentàries, formades pels sediments transportats pels rius i altres cursos d’aigua, intercalats amb materials calcaris i evaporítics.

Em basaré, en part, en l’article, ja llunyà, que va fer el nostre conciutadà i col·laborador Joan Lladó, al Sarment 100, pàgines 20 i 21, al maig de 1984, per explicar les diverses capes (els diversos sostres) que tenim a sota del que trepitgem, en aquesta zona de la Catalunya Central. 

El paisatge de Balsareny arriba, per l’oest, fins a la Torre de Castellnou

Doncs bé, a la base dels terrenys del terme de Balsareny hi ha l’antic massís de l’Ebre, aixecat fa uns 300 milions d’anys; i a Balsareny es troba a uns 2.000 metres de fondària.

Molt més endavant, a l’època de l’Eocè, dels 56 als 34 milions d’anys, un cop formats els Pirineus, Montserrat, Sant Llorenç del Munt..., aquí hi teníem un mar interior que enfonsava el massís de l’Ebre, en el qual es van anar dipositant sediments molt fins de color gris blavós, que van formar les anomenades margues d’Igualada o de Sant Vicenç de Castellet (són argiles amb calç) i que es veuen encara en aquests pobles (també a Castellgalí, al costat de la carretera). El sostre de les margues arriba a Balsareny a uns 1.050 metres sota el poble. 

Turó del Serrat del Maurici

Les aigües d’aquest mar interior es van anar evaporant i es van anar dipositant les sals que duien dissoltes, com la potassa, la sal comuna i els guixos (o anhidrites, que són com guixos, però sense aigua); per tant, a sobre de les margues hi tenim la formació salina, que es troba dels 1.050 anteriors fins a uns 750-400 metres sota el nivell del poble, zona explotada per la mina de Vilafruns i Sallent, però també per Súria i Cardona. Hem de pensar que la zona ocupada per la formació salina forma un rectangle amb vèrtexs a l’Estany, Òdena-Igualada, Artesa de Segre i Cambrils (del Solsonès). En la línia de Manresa a Berga, agafa de Cabrianes a Cal Vidal.

Després hi va haver una època tranquil·la fins que, al llac interior que va quedar tancat aquí, els rius del voltant hi van dipositar margues grises i gresos, amb guixos intercalats. Sota de Balsareny, aquesta capa té un gruix de 30 a 120 m.

Vessant est del Pla de Calaf, un relleu “en costes”

Finalment la superfície actual del terme de Balsareny és constituïda la major part per l’anomenada Formació Artés, del període Oligocè (que durà de fa 36 a 25 milions d’anys i   que ocupa bona part de la comarca), la qual es va formar amb materials que baixaven pels rius i torrents de les noves muntanyes que s’havien format al sud del Bages, com Montserrat i Sant Llorenç del Munt. Aquests materials van omplir tot l’espai on hi havia el llac. Són vermellosos perquè, com que no van estar dins de l’aigua, el ferro que contenen va ser oxidat per l’aire i li donà aquest color.

Una part més petita del nostre terme està constituïda per l’anomenada Formació Solsona, els materials de la qual, pel mateix procés, van venir arrossegats quan es van aixecar els Pirineus i Prepirineus.

També a l’Oligocè hi va haver plegaments i trencaments (falles), que van anar formant el paisatge del nostre poble. Entre els més significatius hi ha el plegament que originà l’anticlinal de Balsareny i la falla que passa pel nord del Castell, dels quals se’n pot parlar més en una altra ocasió.
La darrera acció de la formació del relleu de Balsareny ha estat gràcies als rius, rieres, torrents i aigua d’escolament (de les precipitacions), pels dipòsits de materials que han deixat i pel desgast que han fet al terreny, que deixa al descobert molts turons, com el del Castell. També s’han format les terrasses fluvials, espais per on abans passava el riu, rieres... Tot això hauria tingut lloc sobretot al llarg dels dos darrers milions d’anys. 

El runam de la mina de Vilafruns, un relleu que va ser restaurat amb herbes
i alguns arbres i arbustos

Ja que hem parlat de la formació salina, explotada a les mines, incloem una foto del runam salí de Vilafruns, que també forma un relleu extern, el qual es va restaurar fa uns anys. És l’únic dels runams salins del Bages que s’ha restaurat fins ara.

Text i fotos: Isidre Prat
 

La zona del Collbaix

RACONS DEL BAGES

Imatge de la serra del Collbaix

Què és, i on és, el Collbaix? 

El Collbaix és una serra de la part occidental de la comarca del Bages, molt fàcil de reconèixer quan passem pel Pla de Bages. Pertany a quatre municipis: Sant Joan de Vilatorrada (zona est), on hi ha el seu cim, de 543 metres d’altitud; la zona sud, que pertany a Manresa; i finalment Rajadell i Fonollosa es reparteixen les parts oest i nord de la serra, que queden per la part del darrere, mirant des del Pla de Bages.

A més a més, el Collbaix està situat entre les rieres de Rajadell (que neix prop de Calaf), pel sud; i la de Fonollosa o de Fals (que neix a Castelltallat), pel nord, i que segueix l’antiga carretera de Sant Joan a Fonollosa i fins a Calaf (BV-3008).
Tot i que el cim s’atribueix a Sant Joan, és tan al límit amb Manresa que els manresans el consideren el pic més alt i emblemàtic del seu terme.

Com s’hi arriba?

La veritat és que hi ha una gran quantitat de camins per arribar-hi (des de Manresa, Sant Joan, Fonollosa, etc.) i que és un espai molt concorregut: sovint hi ha cotxes aparcats al voltant de la muntanya i molta gent pujant i baixant, sobretot els caps de setmana i per vacances, com aquestes passades vacances de Nadal. 

Estelada enmig de la boira

És un pic molt accessible. Una de les rutes més freqüents per accedir-hi és des de Manresa: cal anar al Congost i passar (a peu o amb cotxe) ran de la paret nord del cementiri i seguir el camí que surt cap als afores de la ciutat. Es passa pel costat del nou tanatori de Manresa i després un tram paral·lel a la via del tren de Lleida; finalment es gira a la dreta i es travessa el pont de la C-25 (eix Transversal), passat el qual hi ha una zona per aparcar els cotxes. Allà trobareu, a l’esquerra del pont, un indicador on comença el  camí ascendent que porta fins dalt, per on cal anar a peu. Des de la cruïlla del cementiri fins a aquest punt hi ha 1,5 quilòmetres. Després, la pujada al Collbaix és d’un quilòmetre aproximadament. 

La zona del cim, amb un terra de conglomerats

I l’altra ruta molt freqüentada és des de Sant Joan de Vilatorrada. En aquest cas, venint de pobles com Balsareny o Sallent, cal agafar l’eix Transversal (sentit Lleida) i deixar-lo a la primera sortida de Sant Joan, on es troba una rotonda. Allà cal agafar la C-55 (sentit Solsona) i, pel primer pont que es troba a l’esquerra, travessar el Cardener per arribar a Sant Joan. Seguint recte, cal travessar tot el poble d’est a oest, a peu o amb cotxe, fins que, al final, a la part alta, gairebé a la falda del Collbaix, trobareu el carrer de les Acàcies, molt curtet; després de les darreres cases, el carrer continua amb un camí no asfaltat i, a 1,3 km, seguint els indicadors, arribareu a un petit aparcament per deixar els cotxes, des d’on surt el corriol del Collbaix, a peu i costa amunt; el cim queda a 1 km d’aquest indret. A part de pujar al cim, també es pot continuar pel camí ample, amb cotxe o a peu, fins arribar, mig quilòmetre més enllà, a una zona lúdica amb molt espai per descansar, menjar i beure: ”el berenador del Collbaix”.

El relleu del Collbaix

Tota la muntanya es va formar, al llarg de moltíssims anys, per l’erosió que van anar fent sobre el terreny els cursos d’aigua del voltant: el riu Cardener i les rieres de Fonollosa i de Rajadell. Aquests agents geològics van anar excavant la seva pròpia llera, que de mica en mica s’anava enfonsant i així va anar sobresortint la serra que seria el Collbaix.

Detall de les grosses roques de conglomerats del cim

Si seguim la muntanya de nord a sud, primer hi ha un pendent suau de pujada, fins arribar al pic més alt, i després hi ha un fort pendent de baixada fins arribar a la falda, per on, per cert, passa l’eix Transversal (C-25). Aquest tipus de relleu s’anomena relleu “en cuesta”. Aquest modelatge s’ha format perquè dalt del cim hi ha unes roques difícils d’erosionar que van protegir els materials de sota, sobretot argiles; però, on no hi ha la roca protectora, les argiles es van erosionar a còpia d’anys, sobretot a causa de l’aigua, i així es va formar el pendent abrupte de la cara sud. Es tracta, per tant, d’una erosió diferencial. Aquestes roques “protectores” que hi ha al cim i al seu voltant són conglomerats, com es pot veure a les fotos. Dalt del cim es pot caminar sobre aquesta gran extensió de conglomerats, i entremig de la vegetació.

L’erosió també ha fet o pot fer en el futur que, en alguns punts, sota dels conglomerats es vagin excavant les argiles i es formin balmes; però també arriba un punt en què l’excavació per sota finalment fa saltar els conglomerats i cauen a través del pendent. En algunes fotos es poden veure grans roques de conglomerat que han saltat costes avall i, amb el temps, continuarà essent així. 

Grosses esquerdes o diàclasis dels conglomerats

Zona de “relleus en cuesta”

Aquesta zona de l’oest del Bages és molt rica en relleus semblants al del Collbaix. Si ens hi fixem, passant per l’eix Transversal, entre Manresa i Calaf, a la vall de la riera de Rajadell (que neix a la zona de Calaf), anem veient a dreta i esquerra un seguit de serres força paral·leles al Collbaix, que tenen una estructura semblant.  Una d’elles és la serra del Colomer, entre els municipis de Rajadell i Aguilar de Segarra. Tots aquests relleus “en cuesta” provenen de les mateixes forces que van provocar els plegaments dels Pirineus, que també van arribar en menor grau fins a zones del Bages, com aquesta.

Conglomerats que es van excavant per la base i finalment costes avall

En canvi, a la Serra del Gallcanta, una mica més al sud (entre Sant Salvador de Guardiola i Castellfollit del Boix), ja no hi va arribar l’efecte Pirineus, i per això és un relleu “tabular” (que ve de “taula”): la zona més alta no fa pendent, sinó que és horitzontal.

Text i fotos: Isidre Prat Obradors

La falla del Guix de Sallent

Racons del Bages: La falla del Guix de Sallent

per Isidre Prat

Foto 1: a l'esquerra, bloc enlairat de la falla; i a la dreta el bloc més enfonsat (on hi ha les casetes). Aquest pla de falla travessa fins a Horta.

És una gran falla que, passant pel sud de Sallent, abasta uns 10 km d’amplada, des de Callús i Santpedor fins a Horta d’Avinyó. 

La part més vistosa i important d’aquesta formació és un conjunt de petites falles, plecs, plecs fallats i encavalcaments (capes de materials trencats i falcats sobre altres capes) que es troben a la zona de les mines de Sallent, entre el runam salí petit (vora l’autovia) i el gros (prop d’on hi ha el poblat ibèric del Cogulló).  

Foto 2: els estrats de materials diversos estan inclinats a causa dels plegaments. (zona dels runams salins).

Per arribar-hi, cal agafar l’autovia, anant cap a Manresa, i prendre la sortida de Sallent Sud. Abans de començar la baixada forta que va cap a l’entrada de la mina, cal desviar-se a la dreta cap a un camí de bosc. Allà mateix hi ha lloc per deixar-hi el cotxe i llavors cal caminar poc més d’un quilòmetre, en sentit Manresa, al costat de la via del tren, que comença allà mateix, fins que ens trobem, a l’esquerra, el runam petit, i, a la dreta, l’aflorament de plecs i falles esmentats, que s’estenen durant uns centenars de metres, en direcció nord-sud.  

Una falla és una fractura del terreny amb moviment dels dos blocs creats per ella: si un bloc s’enfonsa respecte a l’altre, a través d’un pla (el pla de falla) es tracta d’una falla normal; en tant que si un bloc puja per sobre de l’altre s’origina una falla inversa. El desnivell entre els dos blocs és el salt de falla (la pujada o baixada de blocs és deguda a les forces laterals de l’interior de la Terra). 

Foto 3: una de les falles inverses més vistoses

Aquesta zona de Sallent és el tram central i més vistós de tota l’extensió de la gran falla (dels 10 km), on l’anomenat salt de falla és considerable i creua el Llobregat, pel nucli de la Botjosa. 

A la zona esmentada, paral·lel al runam salí petit, hi podem veure uns estrats (o capes) inclinats, perquè es van plegar fa molts anys a causa de forces internes i de l’elasticitat dels materials (plegaments); i diverses petites falles seguides, que són falles inverses, i que es poden veure a les fotos. La més important és una en què hi ha un encavalcament. 

Foto 4: una altra falla inversa on es pot veure, per exemple, si ens fixem en la capa de "rajoles blanques" que dona a l'angle inferior esquerre de la foto, la part de l'esquerra de la capa està per damunt de la part de la dreta (seguint el pla de falla que seria una línia que més o menys es veu, que passa per la diagonal de la foto).

Aquest complex de Sallent és, de fet, més important i gran que la coneguda falla Mig Món de Súria. 

Tots aquests materials deformats i trencats en aquesta zona formen part d’un relleu molt més extens que s’anomena Formació Artés, la qual arriba a altres pobles del Bages, com Balsareny i Avinyó.

Quin tipus de materials són els que estan plegats i fallats?

Doncs són molt abundants els guixos (propis de les zones on hi ha sals, que estan per sota), els quals donen nom a la falla en qüestió; però aquests estan incrustats entre capes de materials com calcàries, gresos (roques formades per la compactació de grans de sorra) i argiles, a part d’algunes sals que han aflorat des de l’interior (on hi ha la mina).  

Foto 5: la falla inversa més potent de tota la sèrie, on els estrats de la dreta (més al nord) encavalquen per sobre dels de l'esquerra, que són els del sud (estan molt "arrapats" els uns sobre els altres).

Quan es van produir aquests plecs i falles?

Aquests plegaments i falles es van produir concretament a l’Oligocè inferior, fa uns 35 milions d’anys, a causa de l’aixecament dels Pirineus, que va provocar moviments tectònics al seu voltant. Aquesta és la zona més al sud afectada per la formació d’aquella serralada.

Foto 6: detall de les capes o estrats de guixos de la zona (color blanc). 

El barri del Guix

A l’altra banda del riu, hi ha el barri del Guix de Sallent, per on passa també el pla de falla, que va fins a Horta; aquest pla (es pot veure bé a la foto 1)  deixa el bloc nord de la falla enlairat (prop de l’església de Sant Sebastià-castell de Sallent), amb guixos; i a l’altra banda (on hi ha les casetes), el bloc sud, més enfonsat, també amb vetes de guix fibrós, que arriba fins prop del barri manresà del Guix (d’on ve també el nom), encara que això costi identificar-ho, perquè, després de la falla, hi ha hagut molts fenòmens entremig: erosió, sedimentació del mateix riu, accions humanes, etc. 

Així mateix, l’altra gran importància de la falla és que pel seu pla de falla hi circula salmorra, procedent del runam salí de les mines, que és arrossegada per l’aigua de la pluja i s’ha pogut detectar que passa per uns corriols fins arribar al Llobregat, cosa que, com és ben sabut, origina importants problemes ambientals. 

Text i fotos: Isidre Prat