Francesc Riera Isern (1955-2026)

 OBITUARI
 

 
A l’edat de 71 anys, massa aviat, aquest 17 de setembre ens ha deixat l’amic Francesc Riera Isern, el Francesc de cal Puntes. Antic col·laborador del Sarment, entre 1986 i 1989 va escriure unes cròniques punyents sobre la seva estada com a activista social a El Salvador. Hi va anar com a membre de les Brigades de Pau, un grup pacifista en els anys violents de la guerra civil d’aquell país, que va conèixer episodis tan cruents com l’assassinat del bisbe Óscar Romero o el de sis jesuïtes, entre els quals el pare Ignacio Ellacuría.
 
Ell es definia així: “Francesc de cal Puntes. Nascut el 7 de febrer de 1955. No tinc estudis remarcables. No tinc més títols que ser persona. I soc de raça humana. He estat per les Amèriques: el Salvador, Guatemala i Colòmbia, intentant no fer tant mal com hi han fet alguns... Sempre he intentat estar al costat de persones i comunitats que necessitaven companyia davant les injustícies. Ara faig de pagès en un indret al País Basc. Segueixo tenint ganes de viure plenament la vida en llibertat.”
 
L’any 2022 va escriure aquest poema on evoca els seus records de Balsareny, el seu poble, al qual sempre es va sentir profundament compromès. El recordarem com el vam conèixer: un lluitador pacifista al servei de les causes dels humils, una gran persona.
 
R. Carreté
 
Sant Jordi 2022
 
I a mi, la llengua em va fer a Balsareny,
un febrer als voltants d’uns Traginers, quan encara en dèiem “dels burros”,  
i aquesta nostra llengua em va fer de Cal Puntes…
i aquesta llengua la tinc i la porto, 
i, al fer-me, m’ha fet voltar mig món
i m’ha fet anar nord enllà, on diuen que…
però digueu-li a l’Espriu que… només ho diuen,
que mai hem estat cansats,
sempre he recordat la gent d’aquesta nostra contrada
com a gent noble, culta, rica, desvetllada, intentant ser lliure,
i així sempre he recordat els racons on m’hi van fer,
jugant al Trull, ficant-me al forat del lledoner,
passant per sota el pont de la via fent l’eco,
carrer Nou, carrer Vell, la plaça,
la baixada del Torrent fent soroll arrossegant les fulles
i el carrer de Baix, el de la Creu, i la Carretera
el Centro i el Casino, sant Marc i la marededéu,
els Bastoners i el Ball de la Faixa, que mai vaig poder participar-hi,
els Capellans, els Nacionals, les Monges i el Casal, on em van néixer,
els escoltes, la Biblioteca, la Conxita i la Maria, la Lluerna i el Sarment,
els Pastorets amb el dimoni en castellà, el Tartamut i el Sarri,
el Maia i tota la canalla jugant i jugant al carrer,
anant amb tot el poble a les fonts amb el carro
a les fonts de Cererols, del Vilar, del Saltador,
de la Roca, del Giralt, de l’Ordinari,
i totes les que me n’oblido i les que ja s’han perdut
i les olors de cada passeig,  fresc cap a la resclosa
o de romaní pujant al castell per la drecera des de la via…
i l’olor de cavalls i mules traginant
i l’olor silenciosa de l’aigua de la síquia, efímera i permanent…
i com sona cada paraula apresa entre vinyes
i els horts de baix al riu… el riu, el riu tantes vegades Llobregat,
i les mil vegades pujant al Castell també des de baix a la riera.
I “si aneu al Repeu, no feu el burro”, i els magraners
I “els Segadors” en secret amb la veu de la iaia,
i com sonen les paraules apreses,
que encara ara em surten en la llengua materna:
atzagaiada, rebombori, moixaina, obaga, xiuxiuejar, fressa, bauma, coragre…
I com sona el “tots plegats” que vàrem tornar a sentir tots plegats a la plaça
un u d’octubre, que només va sonar bé quan hi vàrem ser tots plegats.
I com sonen de pròpies, intenses, intimes, quan et tornen al cor totes les paraules dels amors.
Totes aquestes que avui escric son les que m’han fet i encara em van fent.
I sí! Com va escriure el nostre mes gran poeta profeta,
jo també “encara avui respiro en català”.
 
Francesc Riera 

Fotografies de Jordi Corominas

Sisè aniversari de la Pasqua de Pere Casaldàliga

 

 
Balsareny va celebrar novament  l’aniversari de la mort del bisbe Pere. Va ser el dissabte 8 d’agost. A la plaça Pere Casaldàliga, la presidenta de la Fundació que porta el seu nom, Glòria Casaldàliga, va dir unes paraules i es va dipositar un ram de flors davant del monòlit commemoratiu. Marisa Cabellos, també de la Fundació, va llegir una carta de Maritxu Ayuso, membre de l'Associació Araguaia i de l'esmentada Fundació i col·laboradora molt propera del bisbe Pere. A l'acte hi van assistir unes vuitanta persones. 

 
Després, els actes van continuar a la sala Sindicat amb l'acte "Una llum per l'esperança", organitzat per la Fundació Pere Casaldàliga i el Cercle Cultural de Balsareny amb la col·laboració de l'Ajuntament de Balsareny i l'assistència d'un centenar de persones. 

En primer lloc, hi va haver una ponència dirigida per la periodista i editora artesenca Mar Valldeoriola, i l’historiador i arxiver surienc Jordi Algué, amb el títol “Pere Casaldàliga i Arcadi Oliveres: radicals a favor de la vida”. Els dos ponents també van ser presentats per Glòria Casaldàliga.

 
Els comentaris i reflexions de Valldoriola i Algué van anar dirigits al fet que, tant Casaldàliga com Oliveres —economista i pacifista, que va morir poc després de Casaldàliga, l’abril de 2021–, posaven l’esperança sobre la taula, amb un seguit de coincidències de pensament, tot i que no es van arribar a trobar mai. Els dos ponents van editar el llibre Papers de pau, en què van recollir textos del llegat pacifista d’Arcadi Oliveres. També van esmentar el conte il·lustrat sobre el pacifisme Arcadi al país de les Oliveres, escrit per Mar Valldeoriola i Bernat Oliveres, fill de l’Arcadi.
 
La relació entre l’Arcadi i en Pere es va posar de manifest, per exemple, el 9 d’agost de 2020, l’endemà de la defunció del bisbe, quan Oliveres va fer un escrit destacant la personalitat i les causes del bisbe.

 
Valldeoriola i Algué van ressaltar que no podem ser neutrals: moltes coses (la pobresa, les guerres...) són evitables i cal prendre-hi partit. En aquest sentit, van llegir fragments de manifestos coincidents entre Casaldàliga i Oliveres: temes com la pau i la no-violència els acostaven. L’Arcadi era molt antimilitarista i, segons en Pere, no hi ha pau si no va lligada a la justícia social.
 
Els dos ponents també van fer notar que moltes de les situacions de què ens parlen, continuen essent molt actuals, com és el cas de les guerres. El darrer llibre d’Arcadi Oliveres, Paraules d’Arcadi, publicat poc abans de morir, fa reflexionar, per exemple, sobre les enormes despeses en armament de l’Estat espanyol. Sembla com si amb ells dos s’hagués acabat una època: de fet, la pandèmia que hi va haver pel mig va fer canviar moltes coses i, des del 2020 i 2021, s’han desencadenat noves guerres. En aquell llibre, Oliveres deia que la pandèmia podia ser una oportunitat per al canvi, però que s’estava aprofitant per fer més repressió. Els dos conferenciants van coincidir que en Pere i l’Arcadi eren radicals, però amb respecte, sense sectarisme —“radicals” vol dir que anaven a les arrels dels problemes del món—; i també van destacar que tots dos eren partidaris de l’educació.

 
Com a conclusions de la xerrada, Mar Valldeoriola i Jordi Algué van dir de nou que cal prendre partit, no tenir por (Pere deia que “l’enemic de la fe és la por”) i buscar eines que ens ajudin a fer allò que pensem. També cal estar ben informat per poder ser coherent. Finalment, Glòria Casaldàliga va afegir que, per un costat, tant el Pere com l’Arcadi, tenien un bon sentit de l’humor; i, per altra banda, amb tots dos —amb els quals ella havia estat en contacte— notaves que et senties escoltat, i això és molt important. Després d’alguna intervenció més del públic, es va tancar el col·loqui, d’una hora de durada, amb forts aplaudiments per als dos conferenciants. 

 
Tot seguit, com a cloenda, Fina Farrés, de l'associació Araguaia, va presentar els músics Celeste Alías, de Sant Joan de Vilatorrada, i Santi Careta, d’Avinyó; tots dos formats a l’Escola Superior de Música de Catalunya. Celeste va estudiar clarinet a Manresa i a Badalona, abans de descobrir la seva vocació de cantant; i Santi és guitarrista, compositor i productor, que compta amb una extensa discografia, tant en el mon del jazz com en pop-rock; en el concert va acompanyar Celeste amb la guitarra.

 
El seu repertori, que va durar gairebé una hora, va ser: una versió del Cant dels Ocells feta per Joaquim Pecanins, de Prats de Lluçanès, ja fa molts anys; Duerme negrito, popularitzada per Víctor Jara; Todo cambia, versió de Mercedes Sosa de la composició original del xilè Julio Numhauser, amb participació del públic; una peça recitada i musicada amb la guitarra, titulada Espero meravelles, que recull quatre poemes de Montserrat Abelló; la cançó Sovint diem, de Meritxell Gené, sobre un altre poema de Montserrat Abelló, amb acompanyament de la gent; Abril 74, de Lluís Llach; Solo le pido a Dios, himne de l’argentí Leon Gieco, que és un crit contra la guerra; i per acabar, dues peces que reten homenatge al mar i a la natura: la popular brasilera Peixinhos do mar; i El pescador, popular de la cúmbia folklòrica colombiana, de José Barros, amb participació del públic. Amb la llarga ovació dels assistents, els músics van interpretar el conegut bolero Angelitos negros, que va fer famós Antonio Machín.
 
Passades les 9 del vespre, al vestíbul del Sindicat, un refrigeri per a tots els assistents va posar punt i final a la celebració.
 
Isidre Prat
Fotos: Jordi Vilanova
 

Biblioteca Pere Casaldàliga. Activitats de l’abril

 

 
El 23 d’abril, la Biblioteca va quedar plena de gom a gom amb el lliurament dels premis del Concurs Literari de Sant Marc 2026. Un acte organitzat per la regidoria de Cultura, amb la col·laboració de la Biblioteca i del Cercle Cultural de Balsareny, dins dels actes de Sant Jordi i de la Festa Major.

 

Els premiats de les diferents categories del certamen, enguany dedicat a la poesia, sortien a recitar les seves creacions, i Isidre Viu i Glòria Casaldàliga, com a representants de l’Ajuntament, els felicitaven tot fent-los entrega dels obsequis: a més d’un diploma, una rosa i una bossa de Sant Jordi, els petits rebien un conte, i els grans, un val per a un esmorzar i un llibre de la seva elecció a la llibreria La Tempesta.

L’acompanyament de l’Escola de Música Mossèn Joan Bajona va acabar d’arrodonir la tarda: els cors Merlets I i Merlets II van interpretar cançons com No soc una bruixa, d’Ivan Garriga; i Sort de tu d’Oques Grasses; i Júlia Marquès va tocar Impossible, de James Arthur, al piano. Ja ho veieu, tots els talents del poble conjugats en una estona encantadora. Felicitats un cop més a tots els guardonats i guardonades. Per molts anys més de cultura i literatura!

 
Dimarts 28 va ser jornada de clubs de lectura: al matí ens trobàvem virtualment amb els amics d’Ampans per comentar Heidi, en la seva versió en Lectura Fàcil, publicada recentment per Adapta Editorial. Reviure les aventures de la Heidi als Alps i a Frankfurt ens va portar a tots molts records d’infantesa. Aquella mateixa tarda es reunia a la Biblioteca el club de lectura de novel·la per parlar de Plovien Ocells, de Jocelyne Saucier: una novel·la breu però farcida d’emocions i d’uns personatges memorables que, amb el rerefons històric dels grans incendis ocorreguts al nord d’Ontario a principis del segle XX, conflueixen en un relat esplèndid sobre l’amistat i l’amor en la vellesa i, molt especialment, sobre el dret a puntuar lliurement la pròpia vida. L’estem recomanant a tort i a dret. Us advertim que és probable que en sentiu a parlar si passeu per la Biblioteca!

 
L’endemà, l’Hora del conte, amb el títol Josefina, va convocar els més petits i les seves famílies. Montse Valentí, de Moon Teatre, ens va explicar la història de la gallina Josefina, que vol aprendre a pondre un ou de seguida. Encara no sap que les coses més valuoses sovint arriben a poc a poc i quan menys les esperem. Després del conte, els nens i nenes van pintar en un ou de paper allò que més desitjaven tenir o fer.
 
Text i fotos: Elena Mendoza/ Ana Pérez

Jaume Masplà, en el record

 
Als 82 anys ens ha deixat en Jaume Masplà i Soler, un balsarenyenc que ha deixat una forta empremta en el teixit cultural del nostre poble. Des d’un perfil discret, sempre ha estat un col·laborador necessari en tota mena d’activitats que es fessin a Balsareny: un “pencaire” dels millors, tothora disposat a ajudar en allò que fes falta, que mai no va tenir un no per a ningú, sense demanar protagonisme però alhora sense fallar mai, i sempre aportant un toc d’alegria i d’humor en tot el que feia.
 
Format en el món de l’Escoltisme, on juntament amb altres joves va interioritzar lemes com “sempre a punt” i “tant com puc”, el recordem en la dècada de 1960 formant part de l’equip del “Carrusel”, un espectacle modern i avançat al seu temps, que va arribar a aplegar una notable colla de jovent fent música, teatre i humor. Encara el 2023, juntament amb altres membres del grup, va participar en l’enregistrament del vídeo sobre el Carrusel que podeu trobar al web Memòria de Balsareny.
 
El 1974 va ser membre de la primera associació de pares i mares d'alumnes de l'escola Guillem de Balsareny. També va ser des dels inicis un ferm col·laborador del Cercle Cultural de Balsareny, i entre altres coses era un dels puntals que, entre 1979 i 1984, van fer possibles els Festivals d’Estiu; i fins a la fi ens ha ajudat a repartir la revista Sarment. També va treballar molt de temps ajudant a muntar, sempre amb altres companys, el Rebost del Traginer, perquè sentia la Festa dels Traginers com una cosa molt del poble. Així mateix va col·laborar en les cavalcades dels Reis de l’Orient, i durant molts anys ha format part del grup de tramoies dels Pastorets de Balsareny. A tot arreu era el primer d’arremangar-se, tot i saber que generalment no sortiria a les fotografies; però estava content d’ajudar, perquè tot ho feia envoltat d’amics amb qui compartia il·lusions i entusiasme.
 
Encara no fa un any que se’n va anar, massa aviat, la seva esposa, la Paulina Galera Patón, que també cooperava amb els Pastorets, entre altres activitats. I ara li ha arribat el torn al Jaume. Balsareny diu avui adeu a un home que estava “sempre a punt”, que sempre hi era quan calia; i nosaltres a un bon amic, a qui tanmateix mantindrem viu en la memòria. Expressem el nostre condol a la seva família, i que el puguin recordar durant molts anys.
 
R.C.

Petites grans lliçons
 
Des de petita ja em cuidaves,
com un ocell amb les teves mans m’abraçaves.
Els teus consells sempre els portaré al cor,
ja que són més importants que l’or.
 
Moltes coses m’has ensenyat
i de totes me n’he refiat.
Altres coses he après,
ja que tu ets millor que res.
 
D’entre totes, el més important
ha sigut sempre seguir endavant.
Amb paciència i bon humor
fas que la foscor no arribi al cor.
 
Sempre amb un somriure a la cara,
des que et vaig conèixer fins ara.
Amb aquesta llum que desprens
fas que tot sigui immens.
 
Martina Arpa Masplà

Ara fa... 46 anys. L’escola a Balsareny els últims 150 anys

 

Escola Nacional, 1932. Mestre: Eloi Regné (Arxiu Jordi Sarri)

El juny de 1980 ara fa 46 anys, en el número 53 de Sarment, publicàvem un capítol del llibre del GEL (Grup d’Estudis Locals), on en Joan Bonals, autor d’aquell capítol, feia una petita història del que havia estat l’escola a Balsareny els últims cent anys. Ara ja en serien prop de cent cinquanta. Pel seu interès històric us convidem a llegir aquest article al web Trencadís de la Diputació de Barcelona, o al web del CCB, on també hi podeu trobar el llibre sencer del GEL. Tinguem en compte que aquest llibre és de finals de la dècada de 1970; per tant, quan el text parla del “segle passat” es refereix al segle XIX.
 
«El darrer terç del segle passat es va fer la primera escola del Centre Catòlic del poble. L’ensenyament va començar a cal Pere, als baixos del número 39 del carrer Nou. De cal Pere es va passar al Centre Parroquial. El rector Mercader va demanar ajuda al bisbe per construir una sala d’espectacles on es pogués fer col·legi també. Amb 660 duros del bisbe es va fer el local. El problema més gros és que cada cop que havia de servir com a teatre s’havien d’agafar totes les taules i apartar-les. Amb el cinema, el local del centre va augmentar més encara l’enrenou.

Escola Parroquial, 1921 (Arxiu Jordi Sarri)

     »En aquelles, un diputat a Corts de la Lliga Nacionalista va donar cèntims per construir l’Escola Parroquial de Sant Josep. La inauguració fou cap a l’any 1932 i va funcionar amb capellans fins a la República. La República va obligar a posar una persona amb estudis de mestre com a director. Llavors va funcionar amb un mestre i un capellà. L’escola tenia més de cent alumnes. L’any 1901 es posaren dos vicaris per fer classe. A la parròquia hi solia haver tres vicaris i un rector. El director de l’escola era normalment un vicari.

Escola Parroquial, 1961. Mestres: Francesc Xavier Sabala i Mn. Felip Pujols (Arxiu CCB).

      »Els directors de l’Escola Parroquial foren: Mn. Esteve Mercadal, Mn. Joaquim Vintró, Mn. Pere Amat, Mn. Valentí Gibert, Mn. Francesc Solà, Mn. Jaume —temps de la República—. Després de la República van fer classe Mn. Pere, Mn. Francisco [Planas], Mn. Felip [Pujols] i Mn. Josep [Mir]. Amb Mn. Josep, als anys 1960, els alumnes pagaven 10 duros al mes. Després de Mn. Josep, l’escola passà a ser dirigida pel Sr. Garcia, que impartia ensenyament bàsic i mitjà amb batxillerat superior. L’escola deixà de funcionar l’any 1974. [...]
     »L’Escola Nacional havia estat al pis de dalt de cal Matamoros, al carrer Vell. El Comú, en deien. El mestre més recordat és en León. Després, durant la Dictadura de Primo de Rivera, amb el batlle Gregori, es construí l’Escola Nacional a la plaça de l’Església. [...]

Col·legi Monges Dominiques, 1956. Mare Masdeu, Germana Maria Carner (Arxiu CCB)

     »Les monges també feien classe. Abans que el col·legi parroquial, la Parròquia s’interessà perquè es fessin classes a les nenes i va fer venir  les germanes Dominiques, que s’instal·laren primer al carrer del Castell, a la casa que fa cantonada, baixant a la dreta, en el trencant que va al camí vell del Castell, a ca La Rufina. [...] Després van passar a fer classes a la plaça de les Monges fins a l’any 1973.
     »Al Casino també es va fer classe. Cap a l’any 1912, més o menys, es va fer venir el Sr. Biosca. Fou el primer mestre que hi hagué. Després va fer classe en [Josep] Murtra: fou el que hi estigué més temps. Un altre mestre: en Martínez [i en Vicenç Serra]. [Hi havia] una vintena o trentena d’alumnes. S’impartí classe a adults, també. Sobretot a l’hivern, alguns pagesos rebien classe fora de les hores normals d’estudi. [...] Pedagògicament es seguí una mica les línies de Ferrer i Guàrdia. L’escola durà fins a la dictadura de Primo de Rivera.»
 
Per complementar-ho amb dades publicades posteriorment al Llibre del Gel, l’escola del Comú es va ubicar a cal Matamoros el 1835, però després va tornar al Comú (l’antiga casa de la vila). Les Germanes Dominiques van arribar a Balsareny el 1859, tot just tres anys després que el pare Francesc Coll les fundés la congregació. El col·legi de la plaça de les Monges es va inaugurar el 1905 i les Dominiques s’hi van estar fins al 1973; avui acull el Casal d’Entitats municipal. L’edifici del Centre Parroquial és de 1898, tot i que l’entitat existia des de 1885; abans la Parròquia havia fet classes als nens a la rectoria vella, enderrocada el 1936. També des de 1917 hi va haver una escola a la Colònia Soldevila. L’Escola Parroquial de Sant Josep es va inaugurar el 1931. I el Col·legi Públic (avui, Institut Escola) Guillem de Balsareny, que va unificar totes les escoles anteriors, data de 1974, fa 52 anys. [Fonts: Balsareny, ahir i avui, de Joan M. Serra i Ramon Carreté (2005); Mapa del Patrimoni Cultural de Balsareny, de Jordi Piñero (2023).
 
Selecció: Joan Prat
Fotos: Arxiu CCB / Arxiu Jordi Sarri

 

Èxit del Dia de les Colònies a Sant Esteve

 

 
Cada any, el Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa, junt amb l’Associació d’Amics de les Colònies Industrials de l’Alt Llobregat, organitzen el Dia de les Colònies. Després de celebrar-se les quatre primeres edicions a Cal Rosal, a Cal Prat, a l’Ametlla de Merola i al Guixaró, totes del Berguedà, aquest any, per primera vegada s’ha fet la diada en una colònia del Bages, i ha estat a la Colònia Soldevila de Balsareny.
 
La diada va tenir lloc el divendres 1 de maig, amb unes activitats que van ocupar matí i tarda, centrades a la plaça de l’església de Sant Esteve.
 
Després de molts anys, l’ambient sociocultural tornava a la colònia, on actualment els habitatges estan completament buits i només hi ha activitat a la fàbrica els dies laborables; una fàbrica dedicada al tèxtil durant molts anys (fins al 1993), però actualment a mans de l’empresa Texpack (des de 1997), dedicada als cartonatges, amb les instal·lacions reformades.

 
Al matí hi va tenir lloc una ruta guiada per descobrir el patrimoni industrial i natural de Balsareny. Les inscripcions calia fer-les per Internet, en una adreça del Parc de la Sèquia, l’organisme que gestiona el Museu de l’Aigua i el Tèxtil. S’hi van apuntar més d’un centenar de persones de Balsareny i de molts llocs de les nostres comarques; moltes eren antics residents de la colònia, que van viure una jornada de retrobament molt emotiva.

 
Abans de començar la caminada hi va haver un petit parlament per saludar i donar la benvinguda, per part d’Eudald Serra, president del Museu; Ramon Viladomat, president dels Amics de les Colònies de l’Alt Llobregat; l’alcalde de Balsareny, Isidre Viu; el regidor de Cultura, Jordi Vilanova; i Pep Cañellas, president del Centre Excursionista de Balsareny, que va presentar la caminada.

 
En un matí ben assolellat que convidava a fer una mica d’esport, prop de les 10 va començar la caminada, que va transcórrer paral·lela al riu. Primer de tot es va fer un petit recorregut circular cap a la resclosa de Sant Esteve, una meravella per la seva magnitud i per la gran quantitat d’aigua que actualment hi raja; s’hi va anar travessant la colònia pel bonic passeig de plàtans, que encara es conserven. En tornant, es va seguir pel corriol arran de riu des de sota l’església fins a la Rabeia, on es va seguir cap a cal Roqueta, per després tornar a baixar al riu fins a la resclosa dels Manresans. Al mirador de la resclosa hi va haver un piscolabis, amb coca, menudalles i begudes per a tothom. Tot seguit, la gent es va desplaçar uns dos-cents metres més enllà, per fer una parada enmig del bosc de ribera, on Eudald Serra va parlar de la síquia i Krishna Sivillà, ambientòleg i coordinador pedagògic del Parc de la Séquia, va explicar els detalls del bonic bosc de ribera de la zona, amb la verneda més important del Bages; i de la roureda amb diferents espècies d’aurons concentrades en un mateix espai.
 
Seguidament es va iniciar el camí de tornada cap a Sant Esteve, amb el mateix itinerari que en el camí d’anada; només que l’arribada es va fer pujant per les antigues escales que donen a la font dels Escolans, darrera els absis de l’església.
 
Cal a les dues de la tarda, hi va haver un dinar popular a la mateixa plaça de l’església, sota l’aixopluc d’una gran carpa instal·lada per l’Ajuntament de Balsareny. La majoria dels caminants van quedar-se a dinar, encara que no tots. També hi va haver gent que es va inscriure al dinar sense haver anat a la caminada. Hi van haver 120 comensals i va elaborar el dinar un servei de càtering de Solsona, que va oferir una amanida, fideuà —que es podia repetir— i flam de postres.

 
Com a sobretaula hi va haver diversos parlaments. A més dels presidents del Museu i dels Amics de les Colònies, també van parlar diverses persones que van viure a la colònia, sobretot la seva infància i joventut, explicant com era la vida a la colònia, a la fàbrica i els seus records. També va intervenir l’alcalde Viu, vinculat a la colònia. Tots ells, entre altres coses, van lamentar l’estat d’abandonament dels pisos i van desitjar que en un futur tant de bo s’hi pogués fer alguna cosa. Igualment, va parlar Ramon Soler, fill del Guixaró, autor de diversos llibres sobre les colònies tèxtils i les mines del Berguedà, que ha vingut en moltes ocasions a la biblioteca de Balsareny a fer conferències. Finalment, Pep Cañellas es va referir a la importància d’una caminada com la que s’havia fet al matí, que més que anar a fer molts quilòmetres —tan sols cinc— havia servit també per anar veient i comentant les fites del recorregut, el nostre patrimoni natural, social i industrial.

 
Per cloure la jornada, cap a les quatre de la tarda hi va haver una audició de sardanes, a càrrec de la cobla Ciutat de Granollers. La darrera de les sardanes va ser la recentment recuperada A l’ombra de Sant Esteve, dedicada a la colònia i enregistrada per aquesta mateixa cobla.
 
Durant el dia, en una carpa de l’organització, hi van haver a la venda diversos llibres i contes infantils sobre la síquia i la resclosa, editats els darrers anys.
 
En conjunt, va ser una jornada de retrobament de veïns, d’emocions, i també un dia cultural i de reconeixement de la colònia Soldevila, i de passada també de la Rabeia, com a elements del nostre patrimoni industrial. També va servir per conèixer millor el nostre entorn natural. Per altra banda, l’església de Sant Esteve va estar oberta tot el dia i molta gent la va poder visitar. A dintre s’hi va exhibir un vídeo sobre la història i la vida a la colònia, elaborat fa uns anys pels Amics de la Colònia Soldevila i la Rabeia, on, per exemple, s’esmenten els noms de les famílies que vivien als pisos dels dos carrers, el carrer Vell i el carrer Nou.
 
Darrerament els organitzadors han renovat els cinc bancs que rodegen la plaça. Tant de bo sigui un símbol de recuperació i conservació de la colònia, o almenys d’una part, en el futur. L’església es troba en un bon estat de conservació i potser, amb alguna actuació, es podria conservar millor tota la plaça i la part del darrere de l’església, on hi ha la font dels Escolans, de mossèn Joan Bajona.
 
A més dels organitzadors esmentats, a la jornada hi van col·laborar els Amics de la Colònia Soldevila i de la Rabeia, el Centre Excursionista de Balsareny, el Cercle Cultural de Balsareny, el Consell Parroquial i l’AEiG Guillem de Balsareny; i, de forma especial, l’Ajuntament de Balsareny, al qual els presidents del Museu de Manresa i dels Amics de les colònies de l’Alt Llobregat van mostrar el seu agraïment.
 
En aquesta adreça de You Tube podeu veure un vídeo de la jornada, d’uns cinc minuts, elaborat pels Amics de la Colònia Soldevila i de la Rabeia: https://www.youtube.com/watch?v=09k7gU5WwXA 
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors