Cada dia és el dia

PARLEM-NE

Comences a escriure sobre feminisme? Ah, doncs al novembre parlaràs del 25N, oi?
 
El meu cervell va entrar en curtcircuit al sentir això: tants i tants temes que rodaven pel meu cap i que cremaven al meu pit, i el tema era “el 25N”.
 
Però bé, no ens enganyarem: aquestes dates assenyalades amb noms de dies que algú ha volgut posar, serveixen, si més no, per donar visibilitat.
 
Doncs ja que socialment així es reconeix, aprofitaré l’excusa per, en primer lloc, explicar en què consisteix el 25N, però més important encara, per fer pedagogia sobre per què el tema és important cada dia.
 
Tal com explica el Ministeri d’Educació en el web del Govern espanyol, cada 25 de novembre (25N) se celebra el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona, per denunciar la violència que s’exerceix sobre les dones a tot el món i reclamar polítiques per a la seva eradicació.
 
La Llei Orgànica 1/2004, de 28 de desembre, de Mitjans de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, defineix en l’article 1.1 la violència de gènere com aquella que “com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones, s’exerceix sobre elles per parts dels qui són o hagin estat les seves parelles o hagin tingut un vincle de relació similar d’afectivitat, tot i no haver-hi convivència”, i afegeix que “comprèn tot acte de violència psicològica i física, incloses les agressions a la llibertat sexual, les amenaces, les coaccions o la privació arbitrària de llibertat”.
 
Bé, aquestes definicions són només per posar-nos en context i per expressar-nos en termes rigorosos i legals, i fer palès que no és un tema d’estar per casa ni trivial.
 
Abans de donar dades, que és el que s’espera quan es parla d’aquests temes, no fos cas que les dones ens inventéssim alguna cosa en perjudici dels homes, voldria aclarir un concepte molt important: el maltractador no és el monstre que ens han fet pensar que ens trobem pel carrer una nit fosca i freda, que figura com a ésser demoníac, que t’enganxa desprevinguda i sense previ avís; o bé, aquests casos existeixen, però són la minoria, ja que, pareu atenció:
 
El 80% dels agressors sexuals (homes, és clar) són propers i coneguts per la víctima i no presenten antecedents penals: parelles, exparelles, pares, familiars, amics i homes de cercles freqüents. Això agreuja l’espant que el tema ens hauria de causar i fer-nos revisar la mirada, posant-la a la vora i abandonant el concepte que la violència masclista és allò que ve de lluny i que passa només anecdòticament (estudi fet a nivell nacional per la Universitat de València, la de Jaén, la Complutense i la Carles III de Madrid).
 
Només posaré les dades més greus, perquè fer un buidatge de tants números com hi ha publicats seria una feina feixuga i dolorosa: les xifres fan feredat. Primer de tot, coneguem una definició important: un feminicidi és l’assassinat d’una dona a mans d’un home per masclisme o misogínia (odi cap a les dones), un crim deliberat per raons de gènere o la inducció al suïcidi com a conseqüència de la pressió i la violència exercides sobre ella (definició de l’Institut d’Estudis Catalans).
 
En el que portem d’any 2025, es registren un total de 75 feminicidis a Espanya, és a dir, gairebé 2 morts per violència masclista cada setmana. D’aquests, 36 assassinats han estat a mans de la parella o exparella. 19 a mans de fills o altres familiars. 6 a mans d’amistats, coneguts propers o desconeguts. Un, a mans d’un consumidor de prostitució. Un, induït per un maltractador. Dos infants assassinats, un per l’exparella de la mare i un altre a mans del seu propi pare. Un assassinat masclista produït per un menor d’edat. I un menor baró assassinat pel seu pare exercint violència vicària, és a dir, amb l’objectiu de produir dany psicològic a la mare (dades extretes del Ministeri d’Igualtat, Delegació del Govern espanyol contra la Violència de Gènere, i de feminicidio.net)

 
Sí: el masclisme mata. I no ens cansarem de cridar-ho als quatre vents. Tant de bo d’aquí a final d’any no haguem de sumar víctimes. I no cal afegir dades d’anys anteriors perquè estan exactament en la mateixa línia. Remarcar que les xifres donades són només de morts; no es menciona el registre d’agressions sexuals  ni d’assetjaments de tot tipus denunciats.
 
Aquestes dades són només la punta de l’iceberg. Imagineu tot el que hi ha a sota, tot el que no es denuncia ni surt a la llum, allò que passa desapercebut, que se’ns fa creure que és una exageració o una bogeria de les dones. Tota la violència psicològica, emocional, vicària, obstètrica, de vulneració de drets, sexual, reproductiva, econòmica, etc. Totes les mencionades són tipus de violència cap a la dona definides a la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista.
 
Tot i així, encara hi ha qui nega la violència masclista. Tal com revelava 3catInfo el passat 4 de novembre: 1 de cada 3 joves afirmen que la violència masclista és un invent i que hi ha desigualtat en perjudici dels homes. Una tercera part! El 30%! Esfereïdor. A més, 6 de cada 10 joves considera el feminisme un problema, ja que, diuen, perjudica les relacions entre homes i dones. Quanta feina queda per fer...
 
En fi, només cal afegir-hi els arguments populistes sobre denúncies falses, perquè és clar, si ets un home, pobret meu, vigila perquè encara et caurà una denúncia falsa. Però tranquils, que també tenim dades sobre aquest tema: les denúncies falses per violència masclista representen un ínfim 0,0084% del total, és a dir 0,0084 denúncies de cada 100 (dada extreta de RTVE). Així doncs, com va dir Marc Giró al seu programa de RTVE el passat setembre en clau d’humor: “tens més números que et toqui la loteria o t’atropelli un camió que no pas que et caigui una denúncia falsa per violència de gènere; ja és tenir mala sort, amic”.
 
Ja per acabar, i esperant haver-vos regirat una mica, només em queda alertar del perillós anomenat pinkwashing (“rentat de cara de color rosa”). Es tracta de la imatge que empreses, entitats, institucions, etc., mostren en jornades com el 25N o el 8M, omplint-se la boca de discursets feministes i progressistes, però que exerceixen misogínia, rols de gènere i masclisme la resta de l’any. Compte! També es dona en persones individuals. En tots dos casos: ull viu, noies!
 
Nois, homes, senyors: si tot això acabés, si pareu amb tot això, no hauríem de celebrar el 25N, i cap dia hauria de ser “el dia”.
 
Canals d’atenció a la violència masclista:
900 900 120 – Telèfon gratuït, confidencial i funciona 24h tots els dies de l’any.
016 – WhatsApp i trucades. Gratuït i no es mostra en la factura telefònica.
900900120@gencat.cat – correu electrònic.
Demana ajuda, no ho dubtis.
 
Laia Gonzalez Pujades