PUNTA DE BRAU
En un primer moment, al llegir el títol de l’article vaig pensar que l’Anna Carreras Aubets no parlaria en primera persona; però a mesura que he anat llegint he sortit de dubtes. Malgrat tot, he pensat en les moltes vegades que quan et poses de vint-i-un botó, o sigui que et poses un vestit d’home, trobes que no t’arriba el botó de l’americana. Segur que us hi heu trobat alguna vegada. Us comparteixo la columna de l’Anna.
«Per què de vegades
la panxa es torna un globus d’heli després d’un àpat, o d’un simple cafè, com
si l’estómac hagués decidit muntar un festival i tu no hi fossis convidada? Com
Boris Vian, sempre he detestat les panxes. Ara odio la meva, sobretot. M’adono
que abans menjava el que volia i no notava cap canvi substancial de volum i
ara, en canvi, després de quatre olives ja semblo un personatge de Kafka. A
taula, miro el plat de pasta com un tòtem que promet felicitat. Un cop acabat
sento que un equip sencer de rugbi es posa a entrenar dins els meus pobres
intestins. Però també em passa amb la verdura, la fruita, òbviament amb els
llegums i fins i tot amb una trista infusió de cúrcuma amb gingebre –que en
teoria són antiinflamatoris naturals–. Camino per casa pensant que l’exercici
em salvarà, però els gats em miren com si fos trastornada i, a més, la panxa té
altres plans unilaterals: vol inflar-se i generar-me la sensació que podria
rodolar pel món sense cap mena d’esforç. No tinc intolerància al gluten ni a
res que no sigui la lactosa, m’ho vaig fer mirar. Amb el pas del temps, he
optat per prendre-m’ho amb humor, per no comparar-me i per acceptar que els
cossos canvien igual que els cervellets. Procuro no mirar-me al mirall quan
surto de la dutxa i evito la roba massa estreta, bàsicament perquè ja fa dies
que no m’entra. Passant a temes més importants que els ventres campanuts, avui
és l’aniversari de la mare que em va parir. Aprofito el trampolí per
felicitar-la i per dir-li que l’estimo: ja sé que sovint t’inflo no la panxa
sinó els ovaris amb la meva xerrameca. I et demano perdó» (Diari El Punt Avui+).
Josep Gudayol i Puig
En un primer moment, al llegir el títol de l’article vaig pensar que l’Anna Carreras Aubets no parlaria en primera persona; però a mesura que he anat llegint he sortit de dubtes. Malgrat tot, he pensat en les moltes vegades que quan et poses de vint-i-un botó, o sigui que et poses un vestit d’home, trobes que no t’arriba el botó de l’americana. Segur que us hi heu trobat alguna vegada. Us comparteixo la columna de l’Anna.
 |
| Un atlant romànic panxut |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.