Maternitat i salut mental

PARLEM-NE 

Il·lustració de Javier Royo (@javirroyo) al seu llibre Homo Machus

 

El passat mes d’agost es va celebrar el judici a Lindsay Clancy. La defensa diu que va actuar sota una psicosis postpart greu. Centenars de dones es van apropar a la porta dels jutjats per mostrar el seu recolzament al fet de visibilitzar que la salut mental pot veure’s afectada durant la maternitat, sobretot en el postpart.
 
Com s’ha arribat fins aquí? Més enllà de la tragèdia i els titulars sensacionalistes, el cas ha de servir per treure a la llum un tema que fa temps que se sap. Afecta només les dones. Per tant, incomoda, no importa i no es tracta.

Vinyeta de Raquel Riba Rossy (@lola.vendetta) al seu llibre Katanazo al amor romántico

 

Al llibre “Lo hago como madremente puedo” Andrea Ros dedica diversos capítols a parlar sobre la salut mental i emocional de les mares. A l’inici ja lamenta: els llibres sobre maternitat  només parlen dels bebès, mai encara sobre les mares, que són qui cuida els bebès.
 
Qui cuida les que cuiden? Qui sosté les que sostenen? Doncs en la majoria dels casos, ningú. Hi ha una gran falta de responsabilitat social. I l’autora continua donant dades i explicant conceptes:
 
Relatar l’experiència materna: Sempre s’ha parlat molt poc de la complexitat de sentir de les mares. L’experiència de la maternitat no es troba per enlloc. Necessitem llibres, ficció i documentals sobre l’experiència materna (no només sobre com cuidar el bebè), perquè el que no es menciona no existeix. I les mares existeixen i seguiran existint fins a la fi dels temps. Han de ser vistes, escoltades i ateses.
 
Maternity blues: Afecta el 80% de les dones després del part. És un estat emocional que apareix entre els tres dies i les tres setmanes després de parir. Com que és d’origen purament fisiològic, té una durada d’uns deu dies. Degut als canvis hormonals i a l’adaptació a la maternitat, es considera una reacció normal i transitòria. Es manifesta en forma de plors, tristesa, irritabilitat, ansietat, desesperació, sensibilitat extrema, canvis d’humor i molta incomprensió.
 
La millor manera de transitar-ho és fomentant el vincle amb el bebè, sent sostinguda per l’entorn, tenint les tasques de la llar cobertes per algú altre i assistint a grups de mares per compartir aquests primers dies. El problema és quan aquest estat s’allarga més del normal.
 
Depressió postpart: Segons l’OMS, un 10% de mares pateixen depressió postpart; tot i així, l’estigma és tal que en molts casos no es diagnostica. Per això es preveu que l’afectació real és encara més elevada del que les dades fins al moment poden mostrar. Pensa en deu dones que coneguis que són mares; almenys una o més han patit depressió postpart.
 
La depressió postpart pot aparèixer durant tot el primer any després de donar a llum o inclús més enllà. Es reconeix i cal demanar ajuda quan l’estat de maternity blues dura més d’una setmana o deu dies, a més de poder sentir pensaments que comportin fer-nos mal a nosaltres mateixes o al bebè, si hi ha alteracions de la son, si sentim rebuig pel bebè i no volem cuidar-lo o atendre el seu plor.
 
La violència obstètrica, un part traumàtic o la soledat durant l’embaràs i el postpart són factors que potencien les possibilitats de patir depressió postpart. Viure l’embaràs de manera respectada i acompanyada emocionalment redueix dràsticament les possibilitats de patir-la (és clar, caldria aclarir què significa per a alguns respectar i acompanyar...).

Vinyeta de Raquel Riba Rossy (@lola.vendetta) al seu llibre Katanazo al amor romántico

 

Ana Bernal-Triviño explica en un article al diari Público: La depressió postpart és un trastorn de l’estat d’ànim que pot aparèixer en una dona després de donar a llum. No és simplement “estar trista” o cansada: és una condició mèdica real. Està documentat com a quadre clínic. Després del part, el cos femení experimenta canvis hormonals bruscos: caigudes dràstiques d’estrògens i progesterona, alteracions en l’oxitocina, el cortisol i altres sistemes neuroendocrins. És un “shock hormonal”. S’hi sumen factors físics, com ara el dolor dels punts quirúrgics, el pit amb la lactància, i socials, com la càrrega de les cures i les expectatives per ser “bona mare”.
 
Tornant al cas de Lindsay Clancy, mare de tres criatures: estava diagnosticada de depressió, ansietat i insomni. Estava medicada. Havia estat atesa per diversos professionals de la salut mental, havia canviat de metges i de medicació varies vegades. Havia demanat ajuda explícita a família i amics, havia mencionat explícitament que es trobava saturada i desbordada. Al seu propi diari personal hi deia “no puc més”.
 
Andrea Ros exposa en un vídeo al seu perfil d’Instagram (@madremente): Quantes vegades ha de demanar ajuda una mare perquè se li faci cas? El sistema falla. Quan una mare expressa aquesta sobrecàrrega no se la pot només medicar, no hi ha suficient formació en salut mental perinatal. Quan hi ha depressió postpart, com tantes pateixen, no es pot abordar només clínicament, cal intervenció social i de l’entorn. La depressió postpart revela que l’ecosistema on viu la mare no funciona, que alguna cosa falla. Soledat, sobrecàrrega, perdre’s a una mateixa en el camí.
 
Per què encara no hi ha un engranatge que faci aquesta intervenció social? Revisar on i com viu la mare, amb qui, qui es fa càrrec de tot... La falta de coresponsabilitat a la llar té un impacte violent, no ho podem seguir minimitzant. Una dona perd la intimitat, la vida, els anhels, les emocions. No hi ha espai per a l’oci, per al descans, per a la pròpia salut, per a dormir uns mínims.
 
L’autora insisteix al seu llibre: calen unitats de salut mental perinatal en tots els hospitals, no només per tractar la depressió postpart, sinó també per prevenir-la i acompanyar totes les mares amb dificultats o necessitats.
 
Quan les mares estiguin sostingudes per poder cuidar en condicions, els homes treballin la seva masculinitat i comencin, en massa, a cuidar a les seves criatures i a les seves parelles, podrem afirmar que “les cures estan al centre”.
 
Una cosa més que, si fos problema d’homes, ja s’hauria abordat. Donem-hi visibilitat i prenguem-ne consciència.
 
Autores recomanades per Andrea Ros sobre perinatalitat: Laura Gutman, Ibone Olza, Katixa Aguirre i Jane Lazarre.
 
Laia Gonzàlez Pujades