dimecres, 24 d’abril del 2013

Te'n recordes, Laura?

COL·LABORACIÓ


L'altre dia vaig veure un documental per televisió. Parlaven de jardins botànics a les ciutats grans i importants. Concretament, Londres i Florència. La paraula jardí botànic encara em recorda un cert misteri, i això que fa anys que no he estat en cap, però encara recordo les flors rares, els llocs ombrejats, els arbres magnífics, com un que deien que només podia viure allà pel microclima que es formava, i un dia passejant per Barcelona en vaig veure dos o tres que eren iguals. En aquests llocs t'imagines homes misteriosos amb lupes a la mà i caçapapallones per si veuen alguna espècie rara. El que comento és petit, però poètic i bonic.

Al costat del jardí hi ha un espai també fantàstic, creat durant la mítica exposició de 1929; és com una espècie de masia esplèndida. Amb tot això, encara no he dit que el jardí botànic a què em refereixo és a Montjuïc. Ara que estan fent obres, no, però fa un temps es podia entrar a veure’l; abans només el podies veure de lluny, quan es pujava cap a l'estadi.

Vaig tenir una vegada un company de treball que el seu pare era metge als barris de barraques dels Tres Pins i Can Valero. Tenien una caseta bonica amb jardí i pou. Era un privilegiat: deia que sovint hi feien festes, en aquella casa tan diferent de les altres.

Al cap d'uns anys els meus fills pujaven a l'estadi i a las pistes d’atletisme de Serrahima per fer esport. Montjuïc em va semblar sempre ple d'històries, de present i de passat, però gairebé sense futur, o amb un futur com aquests temps que vivim. La gent no acostuma a pujar per allà gaire sovint, llevat que facin alguna cosa cridanera al Palau Sant Jordi. Montjuïc és un lloc de veritats i llegendes. Quina diferència de lloc, i quina diferència de mentalitat ens recorda aquesta muntanya! Quan era un adolescent havia pujat allà per veure com volaven els petits avions amb un motor de benzina (suposo que era benzina). Ara van dirigits per un control remot, o potser ni tan sols n’hi ha. Si se’ns feia molt tard observàvem les parelles ocultes entre les plantes, a veure què feien. Tot era misteriós i pecaminós, llavors.



—T’avorreixo amb els meus records, Laura?

—No, ja saps que m'agraden les teves històries de joventut.

(Vam treballar junts durant molts anys, crec que uns trenta. No, no pas al mateix lloc: quan jo me n'anava d'un lloc a un altre ella sempre venia amb mi. Era la millor secretària del món. Com els entrenadors de futbol actuals, ​​vaja. Segurament va ser d'aquesta manera perquè la van enviar els millors déus a canvi que el Maig del 68 no triomfés).

—Molt bé, però que et sembla si ens n’anem?

—Sí, ja vinc, un segon que acabo una cosa que ....

—Ja hi som, com cada dia!

—Bé, acaba de pressa mentre obro la porta, que estan trucant i tu no te n'assabentes ¡

—Josep, mira qui és!...

Érem a l'oficina i ja era l'hora d'anar-nos-en. A aquesta hora generalment arribava un comercial d'aquells que eren molt pesats; nosaltres érem l'últim client del dia que visitava i a més estava molt a prop de casa seva.

Però aquell dia, qui va venir va ser un matrimoni, que per més senyes ell era electricista i ella bruixa.

Al cap d'uns minuts d'estar parlant, la Mercedes, que així es deia la bruixa, va dir:

—Darrere aquesta porta petita de ferro, què hi ha?

—No res, només un petit pati de llums d'aquest edifici.

—Doncs darrere la porta hi ha un home.

Tu i jo ens miràvem amb cara d'estranyesa, te'n recordes?

—Sí, sí, hi ha un home.

Ens vam posar a riure, i li preguntàrem com era.

—És un home de mitjana edat... Uns 50 anys, poc cabell, no gaire alt i porta un vestit marró.

Gairebé no es va parlar de res més. Ens acomiadem i cadascú a casa seva.

L'endemà, i l'altre, tu i jo ens preguntàvem com podia la Mercedes dir allò amb tanta seguretat. Si mai no havia estat en aquella oficina, ni coneixia ningú que pogués relacionar-se amb tot allò.

Va passar el temps, i un dia va venir un senyor que tenia cura de la neteja dels patis de llums de tots aquells edificis. Només ell tenia la clau i només era ell qui venia.

Aquest va ser el millor moment per preguntar al senyor de la neteja.

—Si us plau, volem saber una cosa que ens té intrigats des de fa un temps. En aquest pati va passar mai alguna cosa?

—Sí.

—Què?

—Que un senyor es va suïcidar.

—De debò?

—Sí, era un pobre home que tenia depressions arran d'una regulació on treballava, a la Hispano Olivetti, màquines d'escriure, ja sabeu…

—I com era, aquest senyor?

—Doncs era un home de mitjana edat... Uns 50 anys, poc cabell, no gaire alt i portava un vestit marró.

Te'n recordes, Laura?

Josep Estruel
 


 

dimecres, 10 d’abril del 2013

Castrum Balciarenno

HISTÒRIA

El castell de Balsareny que podem gaudir a l’actualitat és, com la majoria dels nostres vilatans ja coneix, una estructura gòtica construïda el segle XIV per Ramon de Peguera amb el vist i plau del rei Pere III “el Cerimoniós” gràcies a les influències que tenia el primer sobre el segon i amb l’excusa de protegir la resclosa dels manresans que dóna inici a la sèquia. 

Però es té constància que en el turó on actualment hi ha el castell hi havia hagut una estructura defensiva des del segle X (la primera referència d’un “castrum balciarenno” és de l’any 966), la qual cosa fa pensar que, quan s’esmenta, la infraestructura ja estava acabada i, per tant, es va construir amb anterioritat a aquesta data, possiblement durant el repoblament iniciat per Guifré el Pilós, tot i que és molt possible que fos el seu fill Sunyer qui repoblà aquest territori, en tant que la torre es devia construir poc abans del primer document escrit que fa referència a Balsareny (any 951) o a partir d'aquesta data, quan Guifré ja feia més de cinquanta anys que era mort.

També coneixem a través de documents (de moment encara no contrastats) que, quan Ramon de Peguera compra el castell el 8 d’abril de 1354, “en un turó proper al poble de Balsareny hi deuria existir un edifici torre del tipus que existien en temps antics per defensar-se dels enemics, consistent en un edifici rodó i alt (...) en tant que en l’anomenat castell no existia cap edifici habitable”. 

Però com era originalment el castell de Balsareny? Hi ha encara algunes restes, alguns indicis o alguna estructura original del castell primigeni?

La resposta a aquestes preguntes no és fàcil i, com molts aspectes de la història, ens movem parcialment en terreny de l’hipotètic, tot i que si l’observem amb prou deteniment es poden localitzar indicis suficients que ens mostren com hauria estat la construcció en el seu estat originari. En principi sembla que el castell de Balsareny no tenia cap característica especial (si més no, no en queda cap resta física ni cap document que ho determini), és a dir, no era ni un castell anomenat “roquer” per la seva especial construcció en un lloc escarpat ni tenia una estructura específica, per la qual cosa ens haurem de basar, per fer una teoria sòlida del primer castell, en els estàndards de l’època i els motius pels quals es construïen. 

Abans de començar, hem de tenir present el fet que les restes de les muralles que actualment posseeix el castell van ser construïdes al segle XIX durant les diverses guerres carlines, i en les dues torres s’hi va allotjar artilleria, i forma part d’una poliorcètica molt posterior a les dates a les quals ens remuntem. Aquest pas d’omissió de les muralles actuals resulta de vital importància si volem entendre les primeres etapes del castell de Balsareny. 

El castell està construït a la part superior d’un turó de 420 metres, i el seu abast visual és molt gran, fet que li dóna una especificitat en la seva construcció, ja que el fet de la defensa estava prou garantit en tant que l'arribada enemiga era detectada amb moltes hores d’antelació. A més, la pujada del turó era força dificultosa si no es feia a través dels camins existents, d’altra banda ben fàcils de defensar. 


Lluny de les creences populars, i el nostre castell n’és un exemple, la majoria dels castells termenats de la Catalunya vella no estaven dissenyats ni construïts per a la defensa com a funció principal, sinó la de control i ubicació de la població pagesa que repoblava els territoris amb una funció bàsicament tributària, passant les funcions defensives a un segon terme, ja que la Marca Hispànica era prou gran i les incursions sarraïnes eren poques i poc nombroses (només es té constància documental de la ràtzia d’Al-Mansur el 999, que destruí la torre de Castellnou, que fins aleshores era anomenada torre de Buc i era una torre de fusta de planta quadrada. És a partir de la seva nova construcció que es transforma en torre rodona i de pedra, i rep el nom pel qual encara és coneguda avui; la torre de Castellnou). Així, trobem que la zona de frontera està densament poblada de castells  i els seus senyors seran els que més aviat faran el canvi polític cap a l’ordenació feudal.

A finals del segle X es mostra una gran vitalitat en la construcció de castells, i és quan apareix documentat el nostre castell per primera vegada. En referència a la seva poliorcètica, hem de tenir en compte que les torres rodones (com la de Castellnou) provenen de les tècniques constructives emirals i sarraïnes i apareixen sobretot a partir del segle XI. No es troba cap resta d’aquest tipus de construcció en el castell actual, la qual cosa ens fa pensar que la torre originària, en contra del que s'esmenta al document atribuït a Ramon de Peguera, fou de planta quadrada i construïda segons la poliorcètica visigoda i una construcció típica a Catalunya durant els segles IX i X. Això no vol dir que posteriorment la torre fos rodona, però els indicis que resten avui dia i la data de la seva construcció ens indiquen que molt possiblement fou sempre quadrada.

Aquestes torres, ja fossin quadrades o rodones, amb una funció defensiva clara, eren d’habitabilitat difícil i incòmoda, per la qual cosa solien estar complementades per sales annexades i per un recinte (o camisa) més o menys complex, envoltat per una línia de defensa o petita muralla que protegia tant  la torre com les sales properes.  Tenint en compte que les estances de les torres dels primers castells eren  força precàries (no solien fer més de cinc metres de diàmetre les rodones i 20 metres quadrats les quadrades, malgrat que hi havia diversos pisos d’alçada), no és d’estranyar que, amb el pas del temps, s’hi construïssin dependències més o menys fixes o improvisades fora de la torre com a habitatge usual i el que s’anomenaria una “casa forta”, és a dir, un recinte residencial però capaç d’oferir resistència en cas d’atac (les espitlleres que trobem a la planta baixa de la façana nord-est en són una mostra).  

Aquestes construccions annexes o properes a la torre, a part de residència, oferien aixopluc a les muntures (el bé més preuat de l’època) i magatzem per armes, aliments i altres estris (cal tenir en compte que els castells havien de fer proveïment suficient per poder aguantar una temporada aïllat per setge, ja fos en aliments com en materials de construcció (per si era necessari adobar murs), o llenya per fer senyals. Aquest seria el recinte primigeni i principal, el que s’anomenaria el recinte sobirà, la part més forta del castell i la que ocuparia la zona més alta i de fàcil defensa. 

La construcció de les edificacions de l’època (s. X) es realitzava mitjançant tècniques com l’opus spicatum (tècnica constructiva en què s’alternaven carreus disposats de forma horitzontal entre altres disposats verticalment), que en el castell podem veure a la paret est del saló del tinell) i l’opus insertum (construcció formada per filades de carreus de la mateixa alçada) que trobem a la base inferior de molts costats i angles del castell. Això ens faria pensar que el recinte sobirà presumptament es trobava a la part on es troba actualment el saló del tinell i el recinte jussà el formava la resta de la planta que ara forma el castell. Però per la cronologia, podríem dir que el recinte jussà es crea a partir del segle XI. Al costat d’on trobem l’opus spicatum, trobem també l’únic arc de mig punt del romànic primerenc que hi ha en tot el recinte (llevat de l’ermita) i que contrasta amb els grans arcs apuntats característics del gòtic català de la resta de la sala, tant en amplada com en alçada. Per tant, es podria dir que les restes més antigues que podem trobar serien l’arc i la paret, que possiblement formarien part de la torre primigènia o d’una estança annexa. 

A mesura del pas del temps, al costat  d’aquesta fortificació es crearien, al voltant d’un pati central quadrangular, alguns recintes complementaris, la finalitat dels quals seria la intendència i l’emmagatzematge de les necessitats de la fortificació. Aquest recinte, anomenat recinte jussà, s’estendria encerclant en part el recinte sobirà, en una funció, com ja hem parlat abans, similar al dels albacars andalusins.  El mateix text atribuït a Ramon de Peguera ens en dóna una pista de la seva existència quan diu textualment: “...en tant que en l’anomenat castell no existia cap edifici habitable”, donant a entendre que n’hi havia més d’un.

En aquestes èpoques les construccions del recinte sobirà ja tindrien un caràcter més residencial i, a més dels soldats encarregats de la defensa, hi residirien els castlans i la seva família, servents, auxiliars i guerrers (a jutjar per les espitlleres, aquesta casa residencial seria l’anomenada “casa forta” i ocuparia la zona on ara hi ha el saló del tinell). Als  seus magatzems s’hi guardava l’oli, el vi i el gra que lliuraven els pagesos com a tribut. 

La capella acostumava a formar part del recinte jussà i en un edifici independent, per la qual cosa no és escabellat pensar que la capella s’hagi mantingut sempre al mateix lloc i estés situada a l’altre extrem del recinte jussà (l’altre extrem el formaria el recinte sobirà). Uns altres indicis que ens porten a pensar que al lloc hi havia més residents són la ubicació de l’ermita, que evitava que els vassalls entressin al recinte sobirà, i les seves dimensions, ja que la planta de l’ermita és massa gran per a acollir només els habitants del recinte sobirà. En els llocs on al castell no s’afegeixen altres edificacions, l’ermita acostuma a formar part del recinte sobirà i es troba annexada a la residència del castlà o senyor feudal. 


Les altres edificacions del recinte jussà solien ser ocupades pels menestrals que més requerien els castlans i les seves construccions; pagesos, ferrers, fusters, picapedrers o teixidors, entre altres, i també es trobaven protegides per una muralla, segurament de pedra i fang, com les que posteriorment protegirien el nostre poble.

Un dels problemes més importants per als ocupants del castell era l’abastiment d’aigua i el seu emmagatzematge. En construir-se en llocs elevats, la reserva d’aigua suposava un problema afegit, ja que no es podia extreure aigua a través de pous. La solució fou la construcció de cisternes soterrades que recollien l’aigua pluvial canalitzada des de terrats i patis. Les cisternes estaven impermeabilitzades amb arrebossats de sorra i calç i amb una petita obertura exterior per a la seva extracció i manteniment (pou d’extracció). Aquesta cisterna s’acostumava a construir de forma artificial i en el centre del recinte jussà per tal  de recollir l’aigua de tots els habitatges i patis i alhora que tots els habitants en poguessin fer ús, per la qual cosa es pot pensar que la cisterna del castell actual fou una de les primeres construccions, i que les cases adjacents foren derruïdes per aixecar la nova construcció i formarien el cercle que actualment envolten les dependències del castell. Fora de les muralles del recinte jussà, no era estrany trobar alguna casa adjacent per als servents del castlà o senyor, la majoria d’ells pagesos o ramaders. Una d’aquestes construccions podria haver estat aprofitada per fer la cort del castell, que actualment està en runes.

Desconeixem els motius pels quals durant el segle XII hi ha la tendència arreu de Catalunya de despoblar els castells; els pagesos i els menestrals són expulsats del cim i situats sota el turó. És possible que fos llavors quan la població baixés fins a l’església del poble, des d’on, unint-se a les cases que possiblement hi hauria al voltant de la sagrera, va començar a construir-se el nostre poble.  La desertització i abandó de la zona castral, la construcció de la qual solia ser d’una planta de pedra i la resta de fusta, podria haver provocat el ràpid deteriorament de les instal·lacions fins al punt que les descriu Ramon de Peguera en el seu contracte de compra. 

Per concloure, es podria dir que l’entrada principal originària del castell seria per darrere l’ermita, des d’on van a parar tots els camins de petja i on s’accediria al recinte jussà. Des d’allà es trobava l’església a l’esquerra i tot seguit un terreny on els menestrals i els pagesos exercien les seves tasques. Llavors s’entraria a la plaça del recinte jussà, on hi hauria el pou i des d’on es podria accedir al recinte sobirà. La plaça del recinte jussà faria les funcions de comerç, intercanvi i subministraments per part dels menestrals i les seves famílies tant als senyors com a aquells visitants o traginers que hi accedien. Les muralles del recinte jussà encara són visibles per a un bon observador: estan construïdes força avall del turó i a l’actualitat la majoria estan cobertes de bosc i matolls.  Qui sap si, cercant adequadament, es trobarien més instal·lacions relacionades amb les primeres èpoques del castell.

Santi Fornell
Il·lustracions i fotos: Santi Fornell

Fotos 1-2-3. Opus insertum a la base de la cantonada nord i est del castell:




Fotos 4-5. Opus insertum a la cantonada sud i oest del del castell:


 
Fotos 6-7. Lloc de la cara oest on finalitza l'opus insertum. Probablement és aquí on comença la cisterna, ja que a partir d'aquí cap al nord les construccions estan parcialment soterrades:


 
Fotos 8-9. Opus spicatum de la banda est del saló del tinell:



Foto 10. Únic arc romànic del castell, amb l'opus spicatum al fons:


Fotos 11 a 16. Espitlleres del castell, totes ubicades a la zona de l'actual saló del tinell i a una alçada mínima del pla exterior, fet que descarta que al davant hi hagués una muralla. Possiblement formaven part de la casa forta:
,






Foto 17. Possible entrada original al recinte castral:

 
Fotos 18-19-20. Fragments de la primera "camisa" del castell de Balsareny, concretament de la cara est:





BIBLIOGRAFIA

- PAGÈS i PARETAS, M. Les esglésies pre-romàniques a la comarca del baix Llobregat. IEC, Barcelona, 1983.

- CATALÀ i ROCA, P. Els castells catalans. Dalmau, Barcelona, 1990.

- PEREZ i MIR, A. Catalunya romànica. El Bages. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2001.

- HERNANDEZ, X. Història militar de Catalunya. Volum II; temps de conquesta. Rafel Dalmau Editor. Barcelona, 2002.

- BOLÒS i MASCLANS, J. Els orígens medievals del paisatge català. L’arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya, IEC, Barcelona, 2004.

- VV.AA. Fortaleses, torres, guaites i castells de la Catalunya medieval. Acta Mediaevalia, annex 3. Facultat de Geografia i Història. Universitat de Barcelona. Sant Adrià de Besós, 1986.


BIBLIOGRAFIA WEB

- www.raco.cat/index.php/MemoriasRABL/article/download/.../298664 

- http://historiesmanresanes.blogspot.com.es/2009/03/la-repoblacio-del-comtat-de-manresa.html

- www.raco.cat/index.php/Erol/article/.../267808

dimarts, 9 d’abril del 2013

La "marca" fa aigües

EDITORIAL

Ha dit el president de la Generalitat que ens trobem en un dels moments més complexos de la història de Catalunya.  Certament, no plouen flors i violes, precisament. L’economia en crisi, l’atur desbocat, l’Estat del Benestar sota mínims i un ambient generalitzat de corrupció a tots els nivells... És clar que és tot això plegat que perjudica la «marca» (el prestigi de l’Estat) a nivell internacional, tot i que per a segons qui el perjudici vingui tan sols dels que no segueixen el «pensament únic» dels que manen. Catalunya està tocant os, pendent d’haver de pidolar crèdits i avançaments sobre els diners que prèviament s’han satisfet en un espoli inaudit en cap altre país europeu. El govern central aprofita la seva posició de força (la clau de la caixa, la paella pel mànec) per fer més pressió. Si la Generalitat, col·lapsada, arribés a no poder pagar els metges, els mestres, els policies i altres funcionaris, quina seria la capacitat de resistència de la societat? Quants no considerarien que la via sobiranista podria ser una moneda de canvi per poder cobrar a fi de mes? Però alhora, quants no la trobarien encara més urgent per no acabar enfonsant-nos en el vaixell insígnia de l’Armada Invencible? Convé recordar que, si tan sols la meitat del dèficit fiscal es quedés, o revertís, al lloc d’on ha sortit, Catalunya no hauria de fer cap retallada, ni una. Estem parlant de diners. De benestar.

Mentrestant, Europa ha collat una mica més el cargol. Amb el rescat de Xipre s’ha traspassat una línia vermella que semblava infranquejable: per salvar l’economia, ha ficat mà als dipòsits dels clients, els que menys culpa en tenien. El model podria aplicar-se a altres rescats, s’ha deixat entendre. Aquí s’han afanyat a dir-nos que no, que la situació «no és extrapolable» a Espanya. Potser no, però de fet, els dipositants de participacions preferents i deutes subordinats a llarg termini, o els accionistes —a contracor— de Bankia, ja estan veient esfumar-se una part considerable dels seus estalvis. I aquells que per la crisi i l’atur no han pogut fer front a les seves hipoteques, ara es veuen desnonats i continuen amb el deute. Amb retalls i privatitzacions a la sanitat, els serveis socials, l’educació, la recerca i la cultura; apujant impostos i reduint el poder adquisitiu de la majoria (tret d’un bon grapat d’espavilats)... Si això no és Xipre, s’hi acosta. La «marca» està fent fallida.



Publiquem en aquest número fragments del manifest de la plataforma de la Gent Gran, que analitza la situació amb molta lucidesa. Al nostre blog hi podeu trobar el document sencer. Hi podrien afegir que el govern espanyol ha fet que fons de reserva de la Seguretat Social (la guardiola de les pensions) es vengués els valors que tenia d’Alemanya, Holanda i França i invertís  el 97% dels seus actius en deute públic espanyol. Per rescatar bancs ja van ficar mà al fons de garantia de dipòsits; ara, per finançar el govern, han ficat la grapa als diners de les pensions; quan peti aquesta «marca», com diria La Trinca, «cagarem tramussos». Certament, la gent gran pateix molt la crisi, però també la pateixen els milions de joves en atur, i els que tenen feina però precària i mal pagada, i els funcionaris (i els usuaris) dels serveis públics que pateixen retallades... Això sí, no patim: per als Jocs Olímpics de Madrid hi haurà diners.



Què podem dir de Balsareny? Resistint com es pugui; fent equilibris, com arreu. L’Ajuntament, sense diners ni projectes, que se sàpiga; i els ciutadans, sense diners però encara amb ganes de fer coses. La Festa Major presenta una programació amb molts actes, la majoria muntats per les pròpies entitats locals, com ha de ser: els Geganters, que organitzen una trobada de gegants; els Bastoners, el Ball de la Faixa, el xou del grup La Il·lusió; el concurs literari Sant Marc; actes del Club d’Escacs, els Pescadors, els Traginers, la Petanca, els AstroAmics, l’Autocross, els Campaners, el Casal Verge de Montserrat,, el Casal de la Gent Gran, la Biblioteca, la Llar d’Infants, l’Escola, el tradicional cafè concert del Casino i la representació de Balsareny més de mil anys, a càrrec de la Coral Sant Esteve i els Pastorets de Balsareny. Afegim-hi la benedicció del Panellet de sant Marc, un castell de focs, una actuació de Tempo, el concert jove i els balls, i ja tenim una festa ben digna, feta amb l’esforç de molts perquè tothom en gaudeixi. La «marca» Balsareny no té tanta anomenada com altres, però entre tots hem d’anar mirant que no es perdi. L’escrit del grup de Cuidadors de Malalts que publiquem, i el simpàtic article dels alumnes de P4 i P5, demostren que encara hi ha gent amb sensibilitat i solidaritat a casa nostra. A tothom, bona Festa Major.

CCB

Convocatòria d'assemblea


Cercle Cultural de Balsareny
Convocatòria d’assemblea general ordinària

Es convoca l’assemblea general ordinària del Cercle Cultural de Balsareny, que tindrà lloc el divendres 10 de maig de 2013,  a les 21:30 del vespre, al Casal d’Entitats (plaça Ricard Viñas, 3) de Balsareny, amb el següents punts de l'ordre del dia:

1. Lectura i aprovació, si escau, de l'acta anterior.
2. Renovació de Junta.
3. Lectura i aprovació, si escau, de l’estat de comptes a 31 de desembre
               de 2012. Quotes per al 2013.
4. Informe de la redacció del Sarment.
5. Precs i preguntes.

La Junta

Josep Triviño, president del CIR

ENTREVISTA

Josep Triviño i Sánchez va néixer a Balsareny el 2 de setembre de 1967, i va estudiar FP2 a l’Escola Tècnica Professional Diocesana de Navàs. Actualment treballa al grup GESTAM (Metalbages) a Santpedor. Fa poc temps que en Josep és el president del Centre Instructiu i Recreatiu (CIR), una entitat amb 65 socis.

Triviño, en el seu temps de lleure, segueix estudis de solfeig i música per a piano, i també li agrada llegir (en l’actualitat està llegint L’arca de Schindler, de Thomas Keneally, conegut com La llista de Schindler). Pel que fa als viatges, ens comenta que no ha viatjat gaire, però que espera fer-ho en el futur. En els esports es decanta pel futbol i els escacs, i sempre que pot li agrada anar al cinema amb la seva filla (ambdós es decanten pel gènere de suspens i terror). També li encanta el ball de saló. Pel que fa a la televisió, li agraden els documentals com el «National Geographic».

—Expliqueu-nos, en primer lloc, com ha anat tot això de presentar-vos i assumir la presidència del CIR?

—Doncs primer de tot per respecte a totes aquelles persones fundadores del CIR, a tots els socis que pertanyen a aquesta entitat i aquells que ja no estan entre nosaltres. L’entitat ha experimentat un declivi molt considerable aquests darrers anys per la manca d’activitats i desinterès general en la darrera junta. N’assumeixo la presidència com a conseqüència del buit legal després de la dimissió de l’últim president.

—Cent anys d’entitat (1891-1991): quins trets coneixeu d’aquesta història?

—L’origen del CIR ha de ser vinculat necessàriament al senyor Josep Escaler, que abans de ser nomenat alcalde de Balsareny va voler trobar una de les maneres per acabar amb el malestar que vivien els joves del poble. I d’aquí va néixer la iniciativa de fundar una societat on tinguéssim cabuda socis i famílies adreçades als components socials i culturals. No obstant, també he de dir-vos que d’una manera o una altra sempre he estat vinculat al centre, ja que la meva residència és al davant mateix del local social de l’entitat. Al llarg dels anys he participat en moltes activitats organitzades pel Centre. Qui no recorda els balls, campionats d’escacs, concursos i en especial aquell curs d’informàtica? Avui em plau recordar que el meu pare i altres persones vinculades a l’entitat m’explicaven actes viscuts com la Festa de l’Arbre, les sessions de teatre, conferències i una època anterior: el cinema Victòria.

—Actualment com està registrada l’entitat, als seus estatuts, com a «Centro Instructivo y Recreativo» o bé com a «Centre Instructiu i Recreatiu»?

—Doncs bé, antigament des dels inicis l’entitat va estar enregistrada amb el nom en castellà. Més endavant es va optar per canviar-ho al català.

—L’article 66 dels estatuts deia: «L’assemblea general de socis es convocarà necessàriament una vegada a l’any, però també se’n podrà fer una altra si és sol·licitada per part d’una meitat dels socis». Existeix avui dia alguna variant sobre aquell article?

—Segons l’acta fundacional celebrada el 14 de desembre de 1978, es van aprovar els estatuts del Centre on expliquen amb claredat això que em demaneu, amb l’apunt que els socis han de ser els que estiguin al corrent de pagament de les quotes. Actualment, però, hi ha unes variacions que a l’empara de l’article 22 de la Constitució que regula les seves activitats d’acord amb la Llei 7/1997 de 18 de juny, de les Associacions i segons l’article 10 dels estatuts:

1. L’Assemblea general es reuneix en sessió ordinària com a mínim un cop l’any.
2. L’òrgan de Govern pot convocar l’Assemblea General amb caràcter extraordinari sempre que ho consideri convenient, i l’ha de fer quan ho sol·liciti un nombre d’associats no inferior al 10%.

No obstant això, en les últimes reunions que la nova junta ha dut a terme, s’ha acordat que es farà una reunió de junta un cop cada primer de mes i una assemblea de socis anual. Amb aquest acord, la nova junta vol recuperar unes directrius dels estatuts pertinents que en aquests darrers temps s’havien deixat de fer, ocasionant una decepció del soci en general. La nova junta té l’ambició de poder recuperar bona part de les activitats organitzades pel Centre durant anys passats i fer una entitat acollidora per a tothom.

—Ja per acabar, qui formeu la junta directiva?

—Som vuit persones: Josep M. Escolà Buira, Vicente Pulido Arévalo, Fina Codina Obradors i Jordi Ambròs Pladellorens com a vocals; Elisabet Casaldàliga Díaz i Armand Casòliva Lladó com a segon i primer tresorer respectivament; Lluís Mas Granados com a secretari, i jo mateix com a president.

Josep Gudayol i Puig

Club d'Escacs Balsareny


ESPORTS

Quim Junyent guanya el 55è Torneig d’Escacs de Terrassa

 

El jugador d’escacs balsarenyenc Quim Junyent ha estat el guanyador de la 55a edició de l’Open Obert de la ciutat de Terrassa d’escacs, torneig que es va desenvolupar sota el sistema mecànic suís (sistema a vuit rondes). Junyent va aconseguir els 7 punts establerts. En segon lloc es va classificar Jordi del Amo Carbó, del Club d’Escacs Terrassa.

El jugador del club balsarenyenc va aconseguir conduir el decurs del torneig superant els seus rivals que a priori eren superiors per ELO. Moltes felicitats, campió.
 
Jordi Ambròs Pladellorens

Sarment va entrevistar en Quim el desembre de 2011 (vegeu núm. 408). En destaquem algunes frases: «Vaig començar a jugar a escacs amb el meu pare, però era molt petit, ja que el moviment de les peces no recordo que me l’ensenyés. El cas dels meus fills vindrà a ser el mateix. La Martina i en Quim, amb quatre i sis anys respectivament, ja saben quina és la mecànica per fer avançar les peces sobre el tauler». I amb motiu d’aquest nou èxit escaquista, recordem una segona afirmació seva: «Guanyar sempre no és el més satisfactori; jugar bé sí».- Josep Gudayol i Puig


Kevin Fumanal, nou campió social
 

El jove jugador local Kevin Fumanal ha estat el guanyador de la darrera edició del Campionat Social 2012-2013. Els 15 participants feliciten el seu company, estrateg, per l’assoliment. Fumanal va ésser campió després de guanyar la partida de desempat amb Jordi Ambròs. Ambdós havien empatat a 8,5 punts.
 
També cal destacar el jove Javi Mallorca, el qual, millorant el seu nivell, va aconseguir un tercer lloc. L’entitat esperona el seu jugador Rubèn Fumanal pel seu molt bo 5è lloc.

En la propera diada de la Festa Major de Balsareny hi ha prevista una simultània a càrrec del campió social, oberta a tots els afeccionats locals. La partida promet ser d’allò més interessant. 

A continuació es pot veure la classificació del Campionat Social.

Lloc Nom                      ELO Punts
1 Kevin Fumanal 1998 8,5
2 Jordi Ambròs 1974 8,5
3 Javi Mallorca 1845 6,0
4 Ramon Soler 1920 5,5
5 Rubèn Fumanal 1729 5,5
6 Salva Garcia 1785 5,0
7 Javi Sánchez 1700 4,5
8 José María Mora 1800 4,0
9. David Riera             1928 4,0
10 Salva Triviño 1744 4,0
11 Ferran Gallego 1800 3,5
12 Arnau Torrebadella 1700 3,5
13 Mirek Sadlocha 1767 3,5
14 Arcadi Solà             1789 3,5
15 Josep Triviño 1890 2,5

Campionat de Catalunya per equips 2012
 

L’equip del Club d’Escacs Balsareny-Sallent va estrenar-se en la nova modalitat d’ascens de categoria preferent. Als inicis s’assolien resultats adversos, finalment però, un bon nivell va aconseguir mantenir la categoria. El segon equip també ha assolit mantenir la categoria en el sistema de desempats establert per la Federació Catalana d’Escacs. I encara un tercer equip, per a promocionar nous jugadors, també va realitzar un bon paper. Cal felicitar-nos tots plegats!

Jordi Ambròs Pladellorens

Sota les quinze branques


CINC MINUTS

Aquest podria molt ben ser el títol d’uns dels llibres que havia llegit. Li agradaven els llibres, i això sí, tampoc no havia estat mai cap ratolí de biblioteca.

N’havíem parlat moltes vegades, sempre de matí, quan coincidents ens trobàvem en algun dels diversos establiments del nostre poble. Coincidents, deia! Sí, sí, i no tan sols pel que feia al marc tertulià dels locals que esmento, no. El Ramon era un conciutadà que, vingut de fora feia uns anys, estimava Balsareny.

Coincidents, encara, ens trobàvem a la llibreria, on ell, gran constructor, s’acollia al muntatge d’aeroplans i vaixells de col·leccions que oferien alguns diaris. M’ho havia comentat moltes vegades. D’altres, m’havia explicat grans trets de la nostra cultura catalana i, per dir-ne una de comarques, us diré que era un enamorat del Berguedà. Propers en certs moments, mai no havíem parlat d’intimitats familiars, ja que eren converses quotidianes del dia a dia. El Ramon, bon patriota com era, més d’un cop, amb la seva veu ronca i trencada, defensava poble i pàtria.

Aquestes ratlles em porten al comiat, de fa uns mesos, de Ramon Nieto Soler, dient-li adéu a mig matí, a l’hora que ens solíem trobar tantes vegades.

Com si fos muntat al damunt d’un dels seus vaixells mecanitzats, arribava al lloc de repòs on reposen tantes ànimes, i jo li deia: «Ramon tens fred?», i ell em contestava: «No; com vols que tingui fred, si m’abrigueu vosaltres? Sou aquest arbre robust que m’acompanyeu; estic sota les seves quinze branques».

Josep Gudayol i Puig

Meteororologia



















Març de 2013

Temperatura (ºC)

Mitjana (1 minut)        9,9
Mitjana (min.+màx.) 10,3
Mitjana de mínimes   3,2
Mitjana de màximes 17,5
Mínima  -4,8; dia 15
Màxima 21,8; dia 22
Mínima més alta 11,0; dia 30
Màxima més baixa   5,5; dia 13

Vent (km/h) 

Ventada més alta  50,0 dia 30
Velocitat mitjana    9,1
Recorregut del vent 3.975,4 km

Pressió (hPa) 

Màxima 1.006,3 dia 2
Mínima   979,0 dia 6

La pluja (litres)

Dia 4  9,4
Dia 5 11,8 
Dia 6  3,0 
Dia 13 14,8 
Dia 16  1,1 
Dia 17 17,4 
Dia 24  2,4 
Dia 26  1,0
Dia 27  2,8 
Dia 29  1,5 
Dia 31  3,3

Total      68,5

Jordi Soler i Francesc Camprubí

divendres, 5 d’abril del 2013

Evocació de la Festa Major


DE MEMÒRIA (24)



Com el seu nom indica, la Festa Major era la festa més grossa de l’any. Almenys quan jo era petit. Ara potser la dels Traginers li ha pres el lloc.
Uns dies abans, l’aparició del programa —un mig llibret voluminós— ja feia delir d’allò que s’acostava. El confegien el Tonet Corominas i el Francesc Llimargas, que hi publicava cada any algun dels seus versos adients. Al costat dels actes programats, religiosos i profans, hi havia els anunciants, els comerços i les indústries del poble. Ara no tinc a mà cap d’aquells programes, però puc assegurar que d’aquelles botigues o indústries que ajudaven a sufragar les despeses de la publicació, avui no en queda cap sinó una: la que s’anunciava aleshores, en castellà naturalment, com a “Fabca.  de Mosaicos de Antonio Morros”. Tot ha canviat molt.

Un altre símptoma de la festa era l’arribada de les atraccions i el seu muntatge, així com la de l’envelat. Anem a pams. L’envelat, on havia de passar el nucli central de la festa profana, era  una carpa —que diríem avui— feta de veles i cordams on, dintre, s’hi muntaven les llotges, conegudes com a «palcos», que qui podia comprava i tenia accés lliure i reservat a la majoria d’actes que s’hi feien. Del meu record, s’alçava darrera del corral de cal Peret i molt sovint el vent i la pluja, propis de la primavera, se l’enduien. Amb la construcció de la Pista s’hi va guanyar molt: el ball, epicentre de la festa, estava assegurat.

Les atraccions eren modestes, però, per als nois, veure-les muntar era ja un tast del bé que després hi passaríem. Per mi, especialment, els cavallets (els «caballitos», ho sento), que instal·laven llavors davant de ca l’Esteve. I, una mica més amunt, les barques: uns gronxadors en forma de nau que havies d’impulsar amb la teva pròpia empenta —res de mecànic—, tant les dels grans com les dels petits. Una passada. Més amunt, a la plaça de cal Masplà —que ha canviat molt de nom—, les olles, unes olles que giraven en rotació i en translació alhora i que marejaven de valent. Quan van arribar, més tard, el cotxes de xoc, ja va ser massa.

A més a més de les atraccions, hi havia les barraques de fira, especialment el «Tiro al blanco», que era d’un de Sallent que es deia Cols. I, durant la festa, els venedors de galindaines: garapinyades i altres varietats que el cacauer del poble, el Salada, no oferia —com és ara, cocos— i, també, el fotògraf ambulant, que, amb un decorat molt tronat darrere, podia fer-te la il·lusió que estaves en un jardí fastuós o dalt d’una avió dels d’aleshores: la foto era quasi instantània.



En l’aspecte religiós —la festa es feia en honor de Sant Marc, no ho oblidem— la missa del panellet —panellet que tenia, junt amb el ciri del Monument de Setmana Santa, atribucions protectores de malvestats—, era molt concorreguda per vilatans i forasters. Eixint de missa, els Bastoners començaven la passada del «Bon jorn» per tot el poble. Més tard, l’Ofici cantat pel cor parroquial i l’escolania congregava devots i fidels a desdir, i algun foraster amant de la bona música. Acompanyaven el cants els músics de l’orquestra contractada, fins que des del bisbat es va prohibir que qui toqués al ball —pecaminós, es veu— pogués també tocar a missa. Un predicador foraster de prestigi feia les lloances del sant. Després venia la processó, oberta pels Bastoners que ballaven, caminant, el Rotllet nou; tot seguit, els fidels i els capellans veïns —llavors una bona colla— i la imatge del sant. Processó curteta, pels volts de la plaça. Acabat, davant de l’Ajuntament, Bastoners joves i vells feien les balladetes (personalment, i perdoneu-me la immodèstia, vaig fer bastons amb l’Angelet de cal Puntes, cinquanta anys més gran que jo).


I bé, passada de Bastoners al «Llevant de taula», bon dinar certament; cafè concert, aires de sarsuela i valsos, al cafè del Centre Parroquial, ple de gom a gom, a càrrec de l’orquestra de torn (recordo els Planas de Martorell, els Fatxendes de Sabadell, els Garrostes de no sé on i, especialment, la Selvatana de Cassà de la Selva, excel·lent); i, naturalment, el ball i altres, pocs, espectacles mundans, el més esperat dels grans. Perquè només hi havia ball, pràcticament, per la Festa major. Però jo era massa petit, i d’això no en tinc memòria.

Jordi Planes
Fotos: Arxiu Jordi Sarri / AFB

(Foto 1)  Ball de la faixa.

(Foto 2) Processó de Sant Marc. Cap a 1967. Porten el sant: Marc Bonals Saltó, de cal Pau; Marc Boixadera; Marc Bassany, de cal Panxó; Marc Ribera, de cal Magí. Porta l’atxa: Marc Mas, de cal Magnet. Capellans: mossèn Climent Forner, arxiprest de Navàs; mossèn Josep Sunyer, antic vicari de Balsareny, llavors rector de Sant Fruitós de Bages. A la vorera: Valentí Ponsa (?) Joan Rabeya Torras, J. Rabeya Casellas, Josep Pla Arnaus, de cal Peret.

(Foto 3) Bastoners. Any 1960 o 1961, al Casal Verge de Montserrat, per Pasqua. Bastoners: Francesc Vilanova, Joan Busquets, Josep Soler, Pere Juncadella, Jaume Masplà, Antoni Comas, esteve Carreté, Joan Nicolàs Jovè, Ramon Terrades. Noies: NN, Mercè Torras, Clara Pujol, Otília Sansa, Núria Juncadella, Dionisia Garcia.


'Balsareny, més de mil anys' torna a l'escenari






La Coral Sant Esteve, en el marc del seu cinquantè aniversari, amb els Pastorets de Balsareny i la Cobla Ciutat de Manresa oferiran el dia 28 d’abril a la sala Sindicat una nova representació de l’obra Balsareny, més de mil anys, amb textos de Ramon Carreté i música de Francesc Vila, amb arranjaments de Ramon Estrada.

Aquesta obra va ser publicada pel Cercle Cultural de Balsareny i l’Ajuntament de Balsareny l’any 1990. La Coral Sant Esteve, dirigida per Joan Bajona, i el grup de teatre Sant Esteve de la Colònia Soldevila, dirigit per Jordi Payerols, la van estrenar l’octubre de 1990 amb la Cobla Ciutat de Berga. Després, la Coral en va enregistrar les cançons en un disc. El 1992, per la Festa Major, la Coral la va cantar amb la Cobla Marina i el grup de teatre de Sant Esteve en va escenificar fragments. El 1993, a la Colònia Soldevila, la Coral Sant Esteve la va cantar i en va escenificar una versió reduïda, amb direcció escènica de Jordi Payerols. La versió que es presenta enguany és l’original completa, revisada per l’autor.

SINOPSI

Balsareny, més de mil anys és un poema escènic protagonitzat per En Pau Bròquil, l’estàtua que presideix el pati d’armes del castell de Balsareny, que cobra vida i explica la història mil·lenària del poble i del castell, des de la seva fundació l’any 951 fins als nostres dies. 

Hi reviu les llegendes de la construcció del castell i la d’un setge que el volia fer rendir per la fam, així com esments a històries reals: la repoblació del Bages sota el comte Sunyer I, les ràtzies del cabdill Al-Mansur, el temps del bisbe Guillem, la construcció de la sèquia de Manresa, la remodelació del castell sota els Peguera i  la visita del rei Joan I, l’amador de la gentilesa.

També les males anyades, la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió amb l’atac del coronel Palomino, els invents del rector Roc Garcia, la primera Guerra Carlina amb el bombardeig del comte d’Espanya, la construcció del fortí del serrat del Maurici, la industrialització, la Segona República, la Guerra Civil i la recuperació cultural, social i cívica davant tots els daltabaixos històrics, amb el lema recurrent: «Ens en sortirem, reeixirem!».

Repartiment. Els Pastorets de Balsareny

Marc Comabella ( Pau Bròquil);
Josep Fornell, 
Xavier Bruch,          
Josep M. Soler, 
Ramon Carreté (homes de Balsareny);
Laura Calveras,  
Anna Obradors, 
Montserrat Sabala, 
Mireia Carreté, 
Dúnia Fornell (dones de Balsareny);
J. Antonio Pérez (herald); 
Isidre Viu (comte Sunyer I, general Palomino, comte d’Espanya); 
Lluís Sanllehy (baró Guifre de Balsareny, rei Pere III); 
Joan Bajona (abat Oliba);
Ramon Calveras (bisbe Guillem de Balsareny, rector Roc Garcia); 
Joan Prat (barons Mateu de Vilallonga, Andreu de Peguera, 
       Pere Miquel de Peguera); 
Ramon Carreté (baró Ramon de Peguera); 
Jordi Garcia (Guillem Catà, Agutzil); 
Roc Carulla (rei Joan I, rei Ferran II, Joan Castellet); 
Laura Calveras (reina Violant de Bar); 
Ivan Bajona, 
Maria Casaldàliga, 
Alba Fontanet, 
Abel Fornell, 
Conxita Ruiz (cortesans); 
Rosa Pujals (majordona del rector de Vallfogona); 
Pere Corominas (batlle Joan Sala, Ramon Gamisans); 
Josep Sensada (bisbe Pere Casaldàliga).

Coral Sant Esteve
Sopranos
Laura Calveras, 
Enri Codina, 
Meritxell Fenoy, 
Concepció Griera, 
Laura Magem, 
Clara Pujol, 
Maria del Mar Pulido, 
Maria Àngels Rodoreda, 
Maria Dolors Serra;

Contralts
Núria Casaldàliga, 
Concepció Flotats, 
Imma Martín, 
Maria Rosa Obradors, 
Rosa Pujals, 
Montserrat Sabala, 
Carme Soler;

Tenors
Joan Bajona, 
Marc Borau, 
Jaume Calvet, 
Roc Carulla, 
Josep Creus, 
Josep Viladomat, 
Lluís Viu;

Baixos
Jaume Artigas, 
Ramon Calveras, 
David Manzano, 
Esteve Pujals, 
Lluís Sanllehy, 
Josep Sensada.

Coreografia: Alba Fontanet
Escenografia: Esteve Pujals 
Traspunts: Emília Gudayol, Isabel Soler
Maquillatge i vestuari: Mercè Farràs, Meritxell Mas, M. Àngels Catalan, 
           Emi Garcia, Inma Martín
Il·luminació i so: Joan Herrera, Ivan Villanueva
Tramoia i utilleria: Esteve Díaz, Josep Estruch, Rafa Jurado, Ramon Magem,
           Joan Prat, Alfred Selgas

Direcció artística: Anna Obradors, Montserrat Sabala, Lluís Sanllehy,
           Ramon Carreté

Direcció musical i coral: Olga Puigbò

Cobla Ciutat de Manresa

Agraïments

Perruqueria Mercè, 
Calçats Clàssic, 
Grup Qüestió de 4,  
Climent Ribera, 
Esteve Pujals, 
Ramon Magem, 
Rafa Jurado,
Joan Peralta, 
Jordi Sarri, 
Parròquia de Santa Maria de Balsareny, 
Ajuntament de Balsareny.