El nou company de nits

CINC MINUTS
 

Són les cinc de la tarda i acabo de berenar. Com quasi cada dia surto al terrat i em poso a escombrar totes les fulles que deixa el famós lledoner, del qual us he anat parlant sovint. Entre palada i palada de recollidor tinc temps de reflexionar sobre un fet tan real com és la vida mateixa; tot allò que és viu mor, per més tard tornar a reviure, com aquestes fulles. La vida humana també és així. Després d’aquesta reflexió em plau compartir amb tots vosaltres la columna del meu diari: “Raça humana”, que escriu l’escriptora Sara Muñoz.
 
«Des de fa sis dies, tinc nou company de nits. Em ve a visitar de les dotze en endavant, quan m’intueix estirada al llit. Ho fa de forma gairebé furtiva per no aixecar sospites. Com poden imaginar, m’altera el son una mica, o més aviat bastant, però en el fons m’ha fet rejovenir perquè em trasllada a aquelles nits de fa un parell o tres de dècades, quan teníem força per a tot, bé perquè les ganes de farra sempre devoraven el cansament, bé perquè els nadons et recordaven que havien arribat a aquest món trepitjant fort, però sobretot amb moltíssima gana. No parlem el mateix idioma, així que d’entrada tenim un contratemps que ens dificulta aprofundir en la relació, però m’esmerço a entendre’l. No sé si ell procura fer el mateix exercici amb mi, raó per la qual el diàleg no està sent del tot fluid. Malgrat que no podem negar certes incomoditats, sento la necessitat de comunicar-m’hi perquè sis nits consecutives, sense faltar a una sola cita, donen per agafar-li afecte i ara el que realment voldria és convidar-lo a passar les festes en família. A més, que algú que respira i es mou amb aquesta agilitat senti atracció fatal per mi, ara que ja he passat la barrera dels 50, doncs sempre és un al·licient més per estirar la relació tantes nits com doni de si. Haig de reconèixer, però, que les expectatives no són gaire elevades. Hi ha algun element que convida a sospitar que la nostra fi està més a prop del que puc imaginar. Potser és la seva timidesa extrema el que el fa arrimar-se quan tot està ben fosc i desaparèixer mentre detecta un sol bri de llum, provingui d’on provingui. Per molt que m’esforci, no trobo l’amagatall secret. I no és que l’habitació sigui àmplia i majestuosa, és més aviat que el molt murri sap escapolir-se’n. Potser la clau és trobar un nom que el sedueixi, en lloc del que no he pogut evitar triar: el puto mosquit.» (Diari El Punt Avui).
 
Segur que tots algun cop o altre ens hi hem trobat. Gràcies, en dono fe per poder compartir-ho.
 
Josep Gudayol i Puig