La muntanya de sal de Cardona (II)

RACONS DEL BAGES I EL MOIANÈS
 

La bòfia gran de la muntanya de sal. Es veuen els rasclers (crestes) de dalt a baix, i la vegetació en un sector amb poca o gens de sal. Al fons, el Castell de Cardona

 

La muntanya de sal, per fora
 
Com vàrem dir el mes passat, a Cardona la sal va sortir cap enfora de forma natural, formant el diapir o muntanya de sal, que actualment continua pujant; i al cim d’aquesta muntanya es va formar una vall salina a causa de l’erosió. La pujada del terreny s’equilibra amb l’erosió per la pluja. De fet, la muntanya que veiem és només el pic d’una enorme muntanya que comença a uns dos quilòmetres de fondària (per això es va fer la mina).
 
Ruta cap al cim de la muntanya
 
Des del pàrquing, a un costat veiem la muntanya de sal per la cara sud. Si aparquem el cotxe al pàrquing, podem fer un petit recorregut a peu, que ens porta al punt més alt de la muntanya de sal: es tracta d’agafar el camí que passa per l’esquerra de la caseta d’informació i les antigues instal·lacions mineres i que va rodejant la muntanya per la dreta. Cal seguir-lo recte i, al cap d’uns 400 metres, s’obre un corriol estret, que cal continuar seguint, i que després s’eixampla. Arribant a la part oest de la muntanya, ens desviem a l’esquerra, per una pujada i, al cap d’uns cent metres serem a dalt de tot, on hi ha un espai que fa de mirador. En total hi ha uns 800 metres.

La paret oest i nord de la muntanya

 
El mirador
 
Des d’aquest lloc es veuen les sals —la major part són del mineral halita o sal comuna—, que tenen diferents tons: des del blanc o transparent dels cristalls de sal pura fins a tons marronosos o grisos; o vermellosos les que estan barrejades amb argiles unides a òxids de ferro. El mineral majoritari d’aquestes argiles és la il·lita. També hi ha restes de guix. Els dies de pluja la muntanya es veu en conjunt més vermellosa, perquè l’aigua dissol la sal pura i llavors ressalta més el vermell de les argiles.
 
Les bòfies
 
En aquest punt, el més elevat de la muntanya, hi ha un rètol que diu «Bòfia de la sal roja», que és la gran fondalada que tenim a sota nostre mateix; una panoràmica sorprenent. Les bòfies són enfonsaments en forma d’embut que es formen, en el cas de Cardona, per l’aigua de la pluja que, quan troba una escletxa, es filtra verticalment i va dissolent tota la sal fins a formar una cova; però a la llarga aquesta cedeix i s’ensorra la part de dalt formant-se el forat.

Aquesta és la bòfia més gran i la part més destacada de la vall salina; l’altra bòfia important és l’anomenada Forat Micó, que es troba al fons de la bòfia gran. Té un recorregut interior de més de sis-cents metres: s’hi pot accedir, però és estreta i perillosa, només apta per als espeleòlegs. També hi ha altres bòfies més petites.

Detall de la paret nord i oest, on es veu la franja de dalt de tot, argilosa i no salina, amb arbres i vegetació per sobre, separada de la resta de la muntanya per una línia de discordança

 
Els rasclers
 
Els rasclers són uns solcs que van de dalt a baix, separats per unes arestes tallants, deguts a la dissolució de les sals a les superfícies. A la foto podem veure que la muntanya no és llisa sinó que hi ha aquestes estries. El nom de rascler ve del fet que els solcs s’assemblen a les ratlles que deixen els rasclets a la terra, per bé que horitzontals en aquest cas.
 
Els materials que coronen la muntanya
 
Tornant al mirador esmentat, es pot veure que tot el voltant de la muntanya està coronat per una franja d’uns quatre o cinc metres d’amplada de color vermellós. És una franja de materials —argiles, margues i pedra sorrenca—, sense sals, de la Formació Artés (d’uns 30 milions d’anys) i encara més recents del període Holocè (Quaternari;  fa menys de 12.000 anys) que es van dipositar sobre les sals a través de cursos d’aigua que hi havia a la vora. Aquesta franja està separada de la resta de la paret per una línia de discordança ben marcada, que es veu en una foto. Al llarg del camí que hem fet a peu, es veu aquesta franja per la part del darrere; entremig dels materials s’hi veuen blocs grossos caiguts d’altres muntanyes del voltant, anomenats esbaldregalls, que de fet van caure més avall però han anat pujant per l’empenta que fa la muntanya o diapir.

Paret del costat sud de la vall, ben vertical. La dissolució de la sal i l’erosió ha donat aquesta forma singular, amb argiles i blocs de pedra sorrenca; amb esbossos del que en un futur podrien ser pilars coronats (dames coiffées).

 
La vegetació
 
La vegetació la trobem a dalt de tot, sobre aquests materials recents, sense sals, i per la part del darrere de la muntanya, arran del camí per on hem passat. Així mateix, des del mirador es veu, a baix de tot i a un costat de la bòfia gran, un sector verd, amb pins, on el pendent no és tan pronunciat. En aquest sector predominen les argiles i poca sal, perquè altrament no hi podrien viure les plantes. De fet, el pi blanc resisteix una salinitat moderada.
 
El Torrent Boig
 
És un corrent d’aigua que travessa i drena la vall salina, anomenat així perquè canvia sovint de llera. Algunes bòfies, ara tapades, es van formar per l’erosió produïda per aquest torrent.
 
Acabarem el mes vinent, amb l’interior de la muntanya i algun altre detall.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors   

La muntanya de sal de Cardona (I)

RACONS DEL BAGES I EL MOIANÈS
 

Aspecte extern de la muntanya de sal, vist des d’on hi ha el pàrquing i les instal·lacions

Com s’hi va?
 
Des de Balsareny, el camí més curt és anar fins a Súria, per la BP-4313, i aquí continuar per la C-55 fins al km 60, on cal agafar la sortida i pujar cap al poble de Cardona. Arribant dalt del turó seguim recte, i després girem a l’esquerra,  rodejant el castell, i de seguida a la dreta, per la carretera de Su, la BV-3001. A la primera rotonda, deixem aquesta carretera per l’esquerra, pel carrer de la Mina —on hi ha camp de futbol— i al cap d’un quilòmetre arribem a l’esplanada on s’aparca i on s’indica “Parc Cultural de la Muntanya de Sal”. Hi ha un total de 32,5 quilòmetres.
 
Reclam turístic
 
Es tracta d’un indret molt explotat turísticament les darreres dècades. En una visita normal, els visitants, acompanyats sempre d’un guia, baixen amb uns vehicles especials des de la caseta de recepció (on també hi ha les antigues instal·lacions de la mina) fins a la boca de la galeria que actualment es visita, anomenada la minilla.
 
Precisament l’Ajuntament de Balsareny, el dia 30 d’aquest setembre, durant la Setmana de la Gent Gran, ha organitzat una visita guiada a la muntanya de sal de Cardona, bàsicament a la minilla, que ja comentarem el mes vinent.
 
Una llarga història minera
 
Com explica el divulgador Josep Girabal Guitart, d’Artés, en el seu llibre Paisatges Geològics de la Catalunya Central, l’extracció de sal a Cardona ja s’esmenta de l’època romana, però sobretot es va fer durant el període de funcionament de la mina, entre 1930 i 1990. Se n’aprofitava la sal potàssica, però com que acostuma a trobar-se en vetes primes, s’havia d’extreure acompanyada de sal comuna i argiles, que es consideraven rebuig i s’acumulaven a l’exterior en forma de runams salins; igual que ha passat a Súria, Sallent i Balsareny. Tanmateix, a Cardona hi havia dos runams: el nou, que es va eliminar totalment; i el vell, que es va rebaixar i se’n va anar comercialitzant la sal comuna, però es va aturar tota l’activitat i encara resten algunes tones de materials salins pendents d’una restauració ambiental.

El runam salí vell, rebaixat respecte a com era abans

 
La muntanya de sal
 
Al marge dels runams salins, el que té de particular Cardona —i no els altres llocs del Bages— és que té la sal comuna i potàssica a l’aire lliure de forma natural, formant una muntanya. Les roques salines del Bages —l’halita, la silvina i la carnal·lita— es van dipositar fa uns 36 milions d’anys, tal com s’anava evaporant el mar que hi havia; més endavant les sals es van cobrir a poc a poc amb centenars de metres de sediments continentals. Alhora s’anava formant el Pirineu, fenomen que, en el cas de Cardona, va provocar una força tectònica molt gran que empenyia la zona cap al sud; i alhora les muntanyes del litoral que hi havia, anomenades Catalànids, hi feien una força cap al nord, però més dèbil. En haver-hi dues forces de sentits contraris i diferent intensitat, es va produir una falla inversa, és a dir, el terreny es va trencar i el bloc nord, que duia més força, va cavalcar per sobre del bloc sud. Això, junt amb el fet que les roques salines són molt plàstiques i lleugeres, va fer que tots els materials (sals i altres sediments a sobre) es pleguessin i comencessin a pujar, i així es formés una muntanya, tècnicament anomenada diapir.
 
Després, l’erosió feia que els sediments que cobrien la sal, com les argiles, s’anessin reduint; així, amb menys pes a sobre, la sal encara pujava més ràpidament, fins que aquesta va quedar al descobert. Aleshores la sal es va començar a dissoldre amb l’aigua de la pluja, de manera que el cim del diapir es va convertir en una vall salina.

Esquema de formació del diapir: 1.Roques d’origen continental (com argiles); 2. Roques salines (les sals);  3. Roques d’origen marí

 
Tot aquest procés continua actualment. El diapir segueix pujant i compensa la pèrdua per dissolució amb l’aigua de la pluja. Vegeu el procés en aquest esquema, extret del llibre de Josep Girabal. Seguirem el mes vinent.
 
Text i fotos: Isidre Prat

Montserrat: la Calsina

RACONS DEL BAGES I EL MOIANÈS

Els gresos i margues, amb fòssils, de color gris, formant xaragalls. Al darrere, el pic de Sant Jeroni i, a l’esquerra, el pic Cavall Bernat

 
Montserrat: la Calsina
 
L’any passat es va celebrar el mil·lenari del monestir de Montserrat. Tanmateix hem de dir que les roques que formen la muntanya tenen molt més de mil anys: tenen milions d’anys. En parlem aquest mes. També podríem parlar de moltíssims “racons” de Montserrat, però només ens en referirem a un.
 
Quan i com es va formar Montserrat?
 
No penséssiu pas que el massís de Montserrat és un plegament, igual que altres muntanyes ho són, com els Pirineus. Es va formar pels processos d’erosió, transport i sedimentació, provocats pels agents geològics externs, com l’aigua dels rius i el vent.
 
Geogràficament pertany a la Serralada Prelitoral Catalana, i té continuïtat amb la serra de Sant Llorenç del Munt i del Montseny, tot i que totes tres unitats no tenen el mateix origen geològic. La muntanya de Montserrat està formada, com tots sabeu, per una roca estrella, que és el conglomerat; però també presenta gresos, argiles i calcàries intercalades. Es va començar a perfilar al principi del Cenozoic —fa uns 65 milions d’anys.
 
Antigament, hi havia un gran massís (aquest sí, format per un plegament) entre Catalunya i les Balears; i durant l’etapa del Mesozoic (Era Secundària) —entre uns 250 i 65 milions d’anys—, alguns dels rius que naixien en aquest massís anaven cap al que ara és la Depressió Central Catalana, o sigui, l’aigua anava al revés de com ara va, per exemple, en el Llobregat, de sud a nord. Aquests rius van erosionar molt el terreny i van acumular els sediments a la seva desembocadura, formant un delta a la vora del mar que hi havia a la Catalunya Central (una falca de l’Atlàntic).
 
Ja en el Cenozoic, quan es formaven, per plegament, els Pirineus i altres serralades (orogènia Alpina), el massís catalanobalear es va trencar i es van originar grans falles, com el que ara és el Vallès i el Penedès; en tant que, en els materials del delta esmentat, es van produir encavalcaments d’uns estrats sobre els altres, que van fer pujar el terreny, i dos sistemes de fractures verticals que van facilitar l’erosió, per l’aigua i el vent, modelant les agulles que donen la bellesa actual de la muntanya.

Part frontal del forn d’obra de la Calsina

 
La Calsina: transgressions i regressions
 
Un de tants racons de Montserrat és la zona de la Calsina, que pertany a Marganell; per tant, és un racó del Bages. Allà hi ha alguna fita d’interès geològic. La millor ruta per arribar-hi és anar fins a Monistrol de Montserrat i agafar la pujada de la carretera BP-1121 en direcció al monestir. Un cop passat el quilòmetre 9, hi ha un desviament a la dreta que va a la casa de la Calsina (està indicat), on no cal arribar; és just després d’un revolt a l’esquerra. Cal deixar el cotxe allà mateix, en un petit aparcament, vora la carretera. Des de Balsareny hi ha 37 km, passant per l’autopista fins a Sant Vicenç de Castellet.

Part superior del forn, parcialment conservada

 

En aquest punt (coordenades: 41.612919,1,822993) veurem les restes del forn de calç de la Calsina: veiem la part frontal (per on es ficava la llenya) i, per uns esglaons laterals, pugem a la part de dalt, parcialment conservada. A dalt hi ha també una taula amb bancs de fusta; i, al darrera, veurem unes capes de color gris amb recs verticals (semblant a xaragalls) de margues i argiles, separades de tant en tant per capes primes horitzontals de gresos; aquests materials contenen fòssils d’organismes unicel·lulars marins, anomenats nummulits (semblants a monedes). Vora la carretera, en aquest punt, també hi ha roques calcàries grises, amb fòssils de mar com closques. Ens trobem situats just a sota del pic de Sant Jeroni i, a l’esquerra, el Cavall Bernat.

Detall dels xaragalls grisos

 

El tipus de fòssils i el color gris dels materials (conglomerats, gresos, margues, calcàries) ens donen la pista que la sedimentació va ser dins del mar: vol dir que en una determinada època hi va entrar el mar, fenomen anomenat transgressió o invasió marina. De fet, tot pujant des de Monistrol fins al monestir, podem veure que s’alternen zones grises, on hi va haver mar, amb altres zones de materials vermellosos, d’origen continental, que també en diem regressions o retirades del mar (el color vermell indica l’oxidació del ferro que porten, perquè hi havia aire, no aigua). Així, si tornem a baixar, just quan hem fet el primer revolt, esmentat abans, veurem una línia que separa les roques grises, a dalt, de les vermelloses, a sota.
 
No ens pot estranyar que hi hagi aquesta alternança d’entrades i sortides del mar, ja que, com hem dit, el punt de partida de la formació de Montserrat és un delta de riu, zona de contacte entre mar i continent.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors
 

Masia Freixa de Terrassa

RACONS DE CATALUNYA
 

 
Ja que aquest 2026 és l’any Gaudí, commemorant el centenari de la seva mort, aquest mes parlem d’una obra modernista —no pas d’en Gaudí, però sí d’estil gaudinià— que probablement molta gent no coneix, però és de gran bellesa. Es tracta de la Masia Freixa de Terrassa, construïda entre 1905 i 1910, per l’arquitecte Lluís Muncunill, on destaquen els arcs i les formes arrodonides.
 
On es troba?
 
La masia és al bell mig del parc de Sant Jordi, paral·lel a la rambla d’Ègara, al barri de Ca n’Aurell. Ubicació: (41.562941,2.004168).

Cara nord de la Masia Freixa, amb un porxo a l’entrada i on es veu darrere una part central més elevada, amb finestres parabòliques

 

Quina és la història de la casa?
 
Tot i que en Muncunill la va construir a finals del segle XIX com a fàbrica tèxtil, el mateix arquitecte la va reconvertir després en la residència familiar de l’industrial Josep Freixa i Argemí quan la fàbrica es va traslladar a un altre indret. Muncunill va transformar l’antiga nau afegint-hi els arcs parabòlics que formen uns porxos, que recorden formes naturals com en l’obra d’Antoni Gaudí. També destaquen les formes corbes de les finestres i les portes, així com la coberta amb volta catalana. Tot plegat fa sensació de moviment i lleugeresa a l’edifici.

Cara est, amb l’afegitó en forma de rotonda, d’on s’alça la torre. Els finestrals de la planta baixa són d’arc rebaixat, per permetre millor l’entrada de la claror

 

Del costat nord-est en surt una torre alta, amb un mirador al capdamunt. Els murs i els arcs, fets amb maons, estan arrebossats amb morter i pintats de blanc; hi ressalten les persianes de color verd de les portes i finestres, que recorden capçades d’arbres, mentre que les sinuoses teulades són grisenques i tenen petits vidres i ceràmica incrustats amb morter, que brillen i reflecteixen diferents colors segons la llum del sol o de la lluna.
 
Tota la part inferior dels murs blancs està recoberta amb una faixa de ceràmica; és el que s’anomena arrambador. L’interior de l’edifici està molt reformat, però conserva mobiliari antic.

Cara sud, on es veuen els magnífics porxos parabòlics i entremig es veuen les finestres i portes verdes, imitant els arbres

 

Quina és la situació actual de la masia?
 
El 1959 l’Ajuntament va comprar la casa i els jardins (ara, parc de Sant Jordi). Durant molts anys va acollir el Conservatori Municipal de Música i darrerament ha estat la seu de diverses oficines, entre elles, la de Turisme de l’Ajuntament. Des de 2023 és un Bé Cultural d’Interès Nacional.
 
Normalment es pot visitar per dintre,  però no actualment: l’edifici està completament precintat per obres de rehabilitació des de ja fa un any. L’oficina de Turisme s’ha traslladat. Tanmateix, aviat es podrà tornar a visitar.

Cara oest, amb un gran porxo parabòlic que sosté molts petits arcs, també parabòlics

 
Casa Alegre de Sagrera
 
Un altre edifici modernista de Terrassa és la Casa Alegre de Sagrera, un model d’habitatge de la burgesia local, construïda a principis del segle XIX i reformada l’any 1911 a l’estil modernista eclèctic per l’arquitecte Melcior Vinyals. El nom ve de la unió dels dos cognoms del matrimoni propietari que la va fer reformar. El 1973 la va comprar l’Ajuntament. Es troba al carrer de la Font Vella, al centre de la ciutat. Aquesta casa-museu sí que actualment té un horari de visites.
 
La Masia Freixa i la Casa Alegre de Sagrera són dos dels equipaments del Museu de Terrassa.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors

Ruta geològica per Balsareny (II)

RACONS DEL BAGES I DEL MOIANÈS
 

La balma de la cruïlla de Cal Castellà, a la Rabeia

 
Aquest mes acabem la ruta geològica pel terme de Balsareny, que es va fer el dissabte 21 de març amb el geòleg manresà Josep Maria Mata i Perelló.
 
Els nous verns i pollancres de la resclosa
 
La segona part de la ruta comença a la resclosa dels Manresans, on es poden veure les noves plantacions: la majoria són verns i hi ha alguns pollancres i arbustos, que es van plantar perquè les obres de la resclosa van malmetre una part de la vegetació de l’indret.
 
El meandre del riu a la Rabeia
 
Seguint el camí cap al nord, vora el riu, es passa pel meandre de la Rabeia, que és molt pronunciat. Cal destacar que en la seva part convexa es dipositen els materials que arrossega el riu després d’arrencar-los de la part còncava, a l’altra banda, on l’excavació del riu ha deixat el penya-segat dels plans del Vilar. Josep Maria Mata va comentar que en alguns meandres —no és el cas d’aquest— hi ha dipòsits dels anomenats “placeres”, acumulacions de minerals valuosos, que s’hi acumulen perquè són pesats i resistents, com l’or i l’estany. Per exemple, al Segre es poden trobar petites partícules d’or entre les graves i sorres dipositades pel riu —a Balaguer hi ha un Centre d’Interpretació de l’Or, que munta activitats.
 
Dues balmes
 
Continuant pel meandre, a la cruïlla de Cal Castellà, hi trobem una balma d’uns cinquanta metres de llargada i uns dos metres de fondària màxima. És semblant a la que hi ha al bosc dels aurons, proper a la resclosa, que va servir d’aixopluc durant anys a l’antic siquiaire; però aquesta darrera és més curta. Totes dues es van formar per l’erosió de roca tova, com les argiles, entremig de roca més dura que encara aguanta, de gresos i calcàries.
 
El pou d’aigua
 
Passem per l’esquerra de cal Roqueta fins a trobar la carretera de la Rabeia, on hi ha un pou d’aigua restaurat, en un revolt, sota la masia del Lledó de Trascastell. El vàrem descriure a Imatges de Balsareny (Sarment núm. 549, octubre 2024) i és patrimoni de la Diputació. Continuem cap a l’oest en direcció al Castell.
 
L’anticlinal de Balsareny
 
Ens creuem amb el camí de la via. En la cruïlla, seguim només cent metres a la dreta (direcció a Navàs), per veure els majestuosos estrats del flanc meridional de l’anticlinal de Balsareny, inclinats cap al sud. Josep Maria Mata va comentar que l’anticlinal de Balsareny continua amb el de Súria. El de Balsareny és més lax, o sigui, el pont que fa no és gaire pronunciat, comparat amb el de Súria, que fa més pont —el poble Vell de Súria es troba sobre uns estrats molt inclinats—.
 
El turó del Castell
 
Tornem els cent metres enrere i seguim la carretera amunt fins a la capelleta de Sant Antoni. Tot seguit, pugem fins al Castell i l’església romànica i els comentem. També ens fixem en l’impressionant mur de pedra seca que separa els dos monuments; a més de veure unes bones vistes del Pirineu.
 
Donem la volta per tot el recinte del Castell i tornem a baixar. Des de la pista ampla es veuen molt bé els estrats gruixuts vermellosos sobre els quals s’assenta el Castell. També estan inclinats cap al sud, perquè, de fet, el Castell es troba sobre el vessant meridional de l’anticlinal.  

Les capes vermelloses, inclinades cap al sud, sobre què s’assenta el Castell de Balsareny (són de la Formació Artés)

 
Els materials vermellosos del recorregut, de pedra sorrenca i margues, pertanyen a la Formació Artés (de l’Oligocè, fa uns 30 milions d’anys).
 
La torreta i les restes d’una capelleta
 
A la falda de la muntanya agafem un camí a l’esquerra (poc abans d’arribar al Sant Antoni), que va baixant per un terra molt empedrat de calcoarenita. 

La Torreta, feta bàsicament amb pedra sorrenca

Al cap de poc arribem a la Torreta, el fortí carlí, que es manté força bé. Ja en vàrem parlar a Imatges de Balsareny (núm. 514, juliol 2021). Es va construir al segle XIX, sobretot amb la pedra sorrenca que hi havia a l’entorn.

L’estructura d’una de les antigues capelletes que seguien fins al castell, on es feien les parades del Via Crucis

Continuem baixant per un corriol, passant per les restes d’una de les capelletes del Via Crucis que hi havia hagut. Tot i que es van destruir per la guerra, aquesta conserva tota l’estructura, amb teulada i tot, però sense res a dintre.
 
El pont de la riera del Mujal
 
Finalment, passem pel carrer de la Costa del Castell, a la vall de la riera del Mujal, i veiem que, a l’altra banda —carrer de la Riera— les cases també es troben sobre estrats inclinats, reforçats amb murs. A més hi ha una esllavissada, segurament deguda a les darreres pluges.

El pont sobre la riera del Mujal, on hi havia l’antiga palanca

Després de passar pel pont de la Riera —antiga palanca de fusta—, tornem cap al poble, passant pel túnel de l’Ajuntament i pel Repeu, per observar la font dels Enamorats, de Mn. Joan Bajona, fins arribar a l’Institut Escola.
 
El total de la ruta, entre les dues parts, va ser d’uns 6 km. Un recorregut gairebé igual és el que es troba a l’aplicació del mòbil Natura local.

Text i fotos: Isidre Prat 

Ruta geològica per Balsareny (I)

RACONS DEL BAGES I DEL MOIANÈS

El grup al km zero de la síquia

 

Aquest mes ens quedem a casa, per fixar-nos en diferents aspectes de la geologia de Balsareny, que vàrem tenir el gust de comentar amb el prestigiós doctor en geologia manresà Josep Maria Mata Perelló, Creu de Sant Jordi de la Generalitat 2025, acompanyat per Josep Girabal Guitart, geògraf d’Artés.
 
Josep Maria Mata, que acostuma a fer sortides divulgatives de naturalesa pels diferents municipis del Geoparc de la Catalunya Central ­—de fet, sempre ha recorregut llocs de tot l’estat i de l’estranger—, el dissabte 21 de març en va fer una a Balsareny. Hi van participar 25 persones, inscrites prèviament; més o menys la quarta part era de Balsareny i la resta eren del Bages i d’altres comarques, com el Vallès. Cal dir que els balsarenyencs també hi vam dir la nostra, sobre els coneixements que tenim del poble, en les diferents parades.
 
En destacarem ara, entre aquest mes i el mes següent, les fites del camí, sobretot de caire geològic, però també botànic i paisatgístic.
 
El carrer del Carrilet, el pont de la Via i el Repeu
 
La ruta va començar a l’Institut Escola, al carrer del Carrilet, on Mata ens va recordar que, per aquest carrer i la seva continuació pel pont de la Via, hi passava el tren anomenat Carrilet (fins al juny de 1973) i, com que es va fer sobretot per transportar el carbó de les mines del Berguedà, ara el seu recorregut pertany al Geoparc, perquè és un parc geològic i miner. A Balsareny conservem, com a via verda, la part d’aquest recorregut que va del pont de la Via fins a Cal Cansalada.
 
Des del pont de la Via observem les grans capes de materials inclinats, on s’alternen els gresos i les margues (argiles carbonatades), sobre els quals s’assenta el nucli antic (església, Casal, Local parroquial...). I recordem que el seu color marró vermellós, degut al ferro que contenen, ens indica que formen part de la Formació Artés, que s’estén per bona part del terme i de la comarca (de l’era Terciària, fa 35-30 milions d’anys).

La vall de la riera del Mujal, des de l’aqüeducte de Santa Maria, on s’està arranjant la llera de la riera (fins fa poc estava plena de canyes a vessar)

 

Tot seguit, continuem pel Repeu, recordant que aquest nom significa “peu d’un turó”, i, en aquest cas vol dir que tant el camí com tota la cinglera, es troben al peu del turó de l’església, tot i que també es pot interpretar que és al peu del turó del Castell. També vàrem observar la vall que la riera del Mujal ha excavat en milions d’anys, on darrerament s’han tallat moltes canyes invasores que hi havia (tot i que algunes han tornat a brotar), dins del pla de millora de tota la riera que porta a terme la Generalitat i l’Agència Catalana de l’Aigua, de què ja vàrem informar al Sarment d’octubre passat. Aprofitem per mostrar aquí una imatge d’aquest tram final de la riera, on actualment estan treballant.

 

Aqüeducte de Santa Maria
 
El camí del Repeu acaba amb l’aqüeducte de Santa Maria, que travessa la riera del Mujal, i el pont del Riu. Cal destacar que per aquest aqüeducte encara avui en dia hi passa l’aigua de la síquia, per dintre; en canvi, per altres, com el de Conangle, a Balsareny mateix, ja no hi passa. Veiem que la síquia surt de l’aqüeducte i segueix per sota del pont del Riu; i també ens fixem que, a pocs metres a l’esquerra de la síquia, la riera del Mujal desemboca cap al Llobregat. 

El tram de la síquia entre el pont del Riu i la resclosa dels Manresans, d’un quilòmetre i mig

 
La síquia i la resclosa
 
Baixem cap a la síquia, des de l’aqüeducte, i comentem la bona obra que es va fer al segle XIV, que encara es manté, tot i que hi ha sectors reformats, òbviament. En tot el tram fins a la resclosa dels Manresans, l’aigua s’amaga en molts punts i torna a sortir. Hi havia gent de fora que no hi havia estat mai i quedaven admirats que l’aigua vagi baixant per gravetat al llarg de 26 km amb només deu metres de desnivell. Tot gràcies a la idea de l’arquitecte Guillem Catà!
 
Arribant a la resclosa, no van faltar les magnífiques fotos que s’hi poden fer, tant de l’aigua i del bosc de ribera com de les dames coiffées, que es poden veure aixecant el cap des d’allà. Es va remarcar, per a qui no ho sabés, que aquest bosc  és una roureda amb aurons de fins a sis espècies i subespècies diferents, i també que hi ha l’única verneda ben formada del Bages. En Mata va recordar que totes les infraestructures de l’aigua formen part de la mineria del Geoparc, com tota la síquia; pensem en els nombrosos ponts, túnels i aqüeductes que hi ha.

El mirador de la resclosa dels Manresans

 

Veient la cinglera del Castell fins al riu, comentem que el nom del poble ve del mot balç —pels nombrosos balços o penya-segats del poble, com aquest del Castell, el del Repeu, vist abans, i el de la carretera vella cap a Sallent, prop del Molí, que els balsarenyencs anomenem específicament “el Balç”—; i del mot areny, que vol dir arena o sorra, en referència a les sorres que hi va deixar dipositades el riu. Balsareny té un nom d’origen geològic, com molts d’altres, entre ells Sallent, que ve d’aqua salientis “salt d’aigua”.
 
Uns metres més enllà del quilòmetre zero de la síquia, on hi ha la caseta de control de l’aigua, descobrim el tram que es va veure alterat per les obres de la resclosa; veiem que els nous verns continuen creixent i alguns ja fan 5 o 6 metres d’alçada. Recordem que es va aprofitar per eliminar molts negundos, un auró molt invasor.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors

El Castell de Talamanca i la Balma de Rocagiberta

RACONS DEL BAGES I DEL MOIANÈS
  

Església romànica de Talamanca

Anem a Talamanca des de Balsareny, amb cotxe per l’autovia C-16, després per la N-141c i; i per BV-1221, passant per Navarcles. Són 27 km en total.
 
El nucli antic de Talamanca
 
Comencem l’excursió travessant el poble a peu —uns 300 metres— des de la plaça del Raval, passant pel carrer del Raval i després el carrer Nou, on ens trobarem amb l’església romànica del segle XII, reformada al XVIII, feta amb carreus de pedra sorrenca i microconglomerats. Al seu costat hi havia la sagrera, un espai inviolable i segur, per això s’hi van construir les primeres cases. L’església inicialment tenia un campanar d’espadanya, però al segle XVIII es va reformar i es va convertir en un campanar de torre quadrada.
 
Al costat hi ha l’Ajuntament, on destaca, a la façana, una placa d’homenatge a Muriel Casals, declarada Filla Predilecta de Talamanca després de la seva mort el 2016. Muriel tenia una residència a Talamanca des de feia molts anys.
 
Seguint recte, ve el carrer de l’Era, on a l’esquerra ens trobem amb el majestuós castell de Talamanca, mentre que a la dreta hi ha un magnífic mirador, amb un monument Memorial de la batalla de Talamanca, que va tenir lloc el 13 i 14 d’agost de 1714, durant la guerra de Successió: va ser la darrera victòria de l’exèrcit català abans de la capitulació de l’11 de setembre. Hi ha plafons explicatius dels fets.

Castell de Talamanca

 

El castell de Talamanca
 
El castell s’alça per sobre del poble, amb una torre que es veu de lluny.  Data del 967, fou construït com a defensa enfront del món islàmic i després del 1714 fou convertit en símbol de la resistència catalana. Tanmateix, Felip V va ordenar el seu enderrocament total, després de l’esmentada guerra; però la torre rodona va romandre dreta. Reconstruït el castell i reformada la torre, al segle XVIII, amb posteriors reformes al segle XX, avui es pot visitar per dintre si es demana a l’Ajuntament. Per fora veiem l’aflorament natural de gresos sobre el qual s’assenta el castell i els diferents murs de pedra construïts.

La balma de Rocagiberta, on es veu la gran escletxa en diagonal

 

La balma de Rocagiberta
 
Al costat del castell cal seguir a peu la pista SL C-58, que comença amb una baixada molt pronunciada, de més d’un quilòmetre, fins arribar a la riera de Talamanca, en un punt on hi ha un molí: el molí del Menut. Travessant la riera i seguint la pista cap a l’est, aviat es veu la immensa paret de la balma; el fet que es va veient de lluny serveix d’orientació, ja que cal desviar-se per alguns corriols, on és fàcil equivocar-se, però és mot difícil de detallar més aquí. Sí que podem concretar la seva ubicació exacta: (41.74511,1.98836). De fet, la balma és ben visible des del mirador del Castell de Talamanca.

Detall de la balma: capa superior de gres, resistent; i capa inferior de margues, que es van erosionant

 

La impressionant balma es troba al Serrat de la Mussarra, que fa de límit entre els termes de Talamanca i Monistrol de Calders. Té una longitud de prop de 150 metres i una alçada màxima que supera els 15 metres, per bé que és poc fonda. Està dividida en dues capes: la superior, formada per gresos massius d’un delta que hi havia hagut fa milions d’anys, amb una gran escletxa en diagonal que la divideix en dues parts; i la inferior, o prodelta, la part enfonsada, formada per margues (menys resistents a l’erosió), on es poden veure força fòssils. Els colors grisos ens indiquen l’ambient marí que hi havia hagut.

Exterior de l’antiga sínia de Can Valls, per on es feia pujar l’aigua de la riera. L’interior de la caseta també es pot veure

 

Des del castell fins a la balma hi ha aproximadament uns 2,7 km. En tornant, desviant-nos del camí d’anada per un sender que està indicat, podem veure la balma dels Gobians, molt més petita però força fonda, en el curs d’un torrent. Ubicació: (41.74132,1.98193). I finalment, ens trobarem amb l’antiga sínia de Can Valls, amb un petit aqüeducte per on es desguassava l’aigua, de nou a la riera de Talamanca. Ubicació: (41.73821,1.98039). Des d’aquí, per una forta pujada, es retorna al poble, a la plaça del Raval, on hem començat la visita.
 
Text i fotos: Isidre Prat Obradors