CINC MINUTS
Avui, com sempre us dic, malgrat les cataractes tinc la sort de poder tornar a seure davant la màquina d’escriure. Són dos quarts de vuit del vespre i ja és fosc, però dins la meva estança puc gaudir d’un relaxament silenciós i això m’omple d’una pau immillorable.
Cada dia em costa més d’entendre els columnistes del meu
diari i sobretot la columna de la periodista i escriptora Anna Carreras Aubets,
que és molt bona. Avui, però, m’he vist capaç de connectar amb el seu títol
“Marrameu”. Entenc que li agraden els gats, ja que no és la primera vegada que en
parla a la seva columna. “Marrameu” em dona l’oportunitat de recordar que aquí tenim
unes persones que tenen cura dels gats que deambulen pels nostres carrers
(recordareu l’entrevista que vaig
fer a l’entitat Els Miolets). Felicitats als Miolets. Ara, però, em complau
mostrar-vos la columna sobre la qual reflexiono.
“Els gats,
misteriosos i elegants, passegen amb gràcia pels carrerons de la nit, amb els
ulls simulant dos fars enmig de la penombra, com si fossin cuques de llum.
Silenciosos, l’instint caçador els manté alerta davant de qualsevol moviment.
Els gats observen el món amb una serenor envejable, com si sabessin secrets
ancestrals que la resta de nosaltres hem oblidat. Criatures lliures i
independents, llisquen per la vida amb aires d’enigma fílmic i saviesa
mil·lenària, recordant-nos que cal abraçar la nostra natura salvatge per trobar
l’essència del viure. Si es posen malalts, són les bestioles més agraïdes del
món. Deixen de banda l’etiqueta d’esquerps i són capaços de donar-te les
gràcies oferint-te amor sense límits. Se t’apropen, et llepen la mà, et copegen
amb el cap, se t’asseuen a la falda i dormen al costat del coixí amb una pota
sempre sobre la teva. La intel·ligència felina es revela en tota la seva esplendor,
teixida amb fils d’intuïció i astúcia. Els gats, de llinatge diví, ens diuen
que la saviesa resideix en la mirada aguda de qui sap escoltar el xiuxiueig de
l’univers. Guardians de l’invisible, ens conviden a submergir-nos en una mirada
abissal que conté veritats ocultes. Si els gats poguessin parlar, no ho farien.
Els entenc. Tot i que soc més de gossos, ara convisc amb cinc gats. Us deixo la
metàfora en safata.” (Anna Carreras, diari El Punt Avui+).
Acabo recordant que quan era un marrec, a casa i en
general, ja hi havia gats. Nosaltres en teníem dos: un de ros i un altre de
gris. Recordo que el gris sempre jugava amb el cabdell de llana que la mare
teixia. L’un es deia Sastret i l’altre Rosset.
Josep Gudayol i Puig
Avui, com sempre us dic, malgrat les cataractes tinc la sort de poder tornar a seure davant la màquina d’escriure. Són dos quarts de vuit del vespre i ja és fosc, però dins la meva estança puc gaudir d’un relaxament silenciós i això m’omple d’una pau immillorable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.