El mes d’agost, el dia 23, ens va deixar Joan Soler i Cirera, a
l’edat de 70 anys. Només en puc parlar des de l’amistat que hi tenia. El
coneixia des de l’escoltisme i pel fet de ser amic del meu germà; per a mi va
ser un mentor cultural important. Quan jo era un adolescent amb idees i
aficions culturals catalanistes, però sense cotxe ni edat per poder tenir
carnet, ell m’havia portat moltes vegades a Sallent o a Manresa, a veure
pel·lícules del Cine Club Sallent o a recitals de la Nova Cançó catalana. Només
era dir-li: «Joan, dissabte a Sallent hi canta el Pi de la Serra», o bé
«divendres passen El cuirassat Potemkin», i ja sabia que podia comptar
amb un mitjà de transport personal; perquè aquells actes sempre els feien als
vespres, i no hi havia tren ni cotxes de línia disponibles a aquelles hores. A
més, em deixava llibres i m’aconsellava segons el seu criteri literari —sempre
li va agradar opinar, i jo llavors era prou receptiu—, i així vaig tenir un bon
guia intel·lectual. Els seus consells, val a dir, eren sòlids, referits a
textos i autors contrastats, molts dels quals continuo avui venerant.
Un dia, jo tenia quinze anys, en Joan em va dir que la Junta Assessora per
a l’Ensenyament en Català (JAEC) convocava exàmens per a professors de català per
tal que ensenyessin la nostra llengua a les escoles, fora de l’horari escolar i
de forma voluntària i gratuïta, aprofitant alguna escletxa en les rígides
normes franquistes. A en Joan li va faltar temps per apuntar-s’hi i em va
convèncer per anar amb ell a Barcelona a examinar-nos. Ardits, ens hi vam
presentar, sense cap preparació específica; tan sols havíem estat deixebles de
Josep Calmet, que un parell d’anys abans havia fet a Balsareny unes classes mig
clandestines, fins que es van haver de suspendre arran d’una denúncia; i a mi
també m’havia fet classes en Jordi Planes. I així fou com vam obtenir tots dos
el títol de professor de català de la JAEC. Entre els examinadors, dues
personalitats del món de la llengua: el pedagog Joan Triadú i el gramàtic
Eduard Artells, tots dos deixebles de Pompeu Fabra.
Més endavant, a les acaballes del franquisme, en Joan, amb altres amics,
va participar en diferents activitats clandestines de l’Assemblea de Catalunya,
la plataforma unitària antifranquista que propugnava la llibertat democràtica,
l’amnistia per als presos polítics i l’estatut d’autonomia com a pas previ a l’autodeterminació.
Cap al 1974, en Soler es va —i em va— implicar en l’agrupació local de
Convergència Socialista de Catalunya, grup que liderava Joan Raventós i que
després va donar origen al PSC-Congrés. Hi vam militar durant un cert temps.
Com recorda bé Pere Juncadella al llibre El Cercle Cultural de
Balsareny (1998), en Joan Soler va participar, juntament amb el mateix Pere
—que en va ser el principal impulsor— i amb altres, en la fundació del CCB. En
Joan en va ser secretari els anys 1978-79.
L’abril de 1979, ja en democràcia, es va presentar a les eleccions municipals
pel grup Independents per Balsareny, que liderava Eugenio Barranco, i que va
obtenir la majoria absoluta a les municipals. En Joan Soler va ser nomenat
primer tinent d’alcalde; més endavant, el maig de 1982, Barranco va dimitir i
en Joan va assumir l’alcaldia de Balsareny fins a l’extinció del mandat un any
després, el maig de 1983.
Tant des de la seva professió, que li permetia un contacte amb la gent
del poble, com per la seva implicació en diverses entitats locals, en Joan va
tenir sempre una participació activa en les coses del poble; recentment va ser
membre de Balsareny per la Independència i va participar en els actes
organitzats fa ben poc en reivindicació de l’estat propi català. Per exemple, el
passat 27 de maig, dia de la caravana independentista cap al parc de l’Agulla
de Manresa, va ser ell qui va llegir el manifest a la concentració prèvia, a la
plaça de l’Església de Balsareny.
Només de forma esporàdicament escriví articles al Sarment, però,
tot i que li ho havíem demanat prou, i que tenia les idees molt clares i que
les sabia escriure molt bé, mai no va voler assumir una secció fixa d’opinió.
Ara, la seva mort sobtada i inesperada ens ha deixat un buit que només el podem
omplir des del record de les coses que li agradaven més: l’art, la literatura,
la història i la cultura; la llengua catalana i Catalunya lliure. Una abraçada,
Joan!
En aquests dos mesos, entre el 15 de juliol i el 15 de setembre, ens
han deixat també: el 25 de juliol, Fernando Sanchez Remedios, als 64
anys; el 3 de setembre, Melchor Santos Garcia, als 71 anys; el 8
de setembre, Maria Paraire Casas, als
86 anys; i el dia 12 de setembre, la meva tieta, Matilde Parera
Manent, als 96 anys d’edat. Per a tots ells, i especialment per la tieta Matilde,
un record emotiu. I el nostre condol a les famílies de tots. Que reposin en
pau.
R. Carreté
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.