divendres, 28 de setembre del 2012

Entrevista als Killers

La nostra gent

 

Killers: no passen els anys

Els Killers va ser una banda de rock balsarenyenca que durant uns anys —i ja en farà aviat quaranta-vuit— va fer música de la bona i va actuar per la comarca fins a guanyar-se un merescut renom. Avui els entrevistem perquè ens facin un tast dels seus records sobre aquella etapa de la seva vida que, sens dubte, els va marcar. L’entrevista té lloc al restaurant Rosamar de Balsareny —en absència d’un dels membres del grup, Joan Lorente, que no hi ha pogut assistir— i la plantegem com un flux de comentaris i evocacions, sense indicar expressament qui diu què, ja que tot plegat és una narració que es va confegint a base d’enfilar les aportacions de l’un i de l’altre a un únic relat: el de la seva experiència musical, el seu retrat d’artistes adolescents.

 
 
Els Killers eren quatre a dalt de l’escenari, però de fet, com a grup, eren cinc, ja que també hi col·laborava estretament el Maurici Masplà, donant opinions autoritzades a l’hora de prendre decisions sobre les activitats del grup, i en especial sobre les peces del repertori a interpretar. Així, els components del grup eren aquests: 
 
  • Maurici Masplà Noguera (nascut el 1946).
  • Antoni Bajona Cortina (1948). Baix i harmònica.
  • Joan Lorente Sánchez (1948). Guitarra solista.
  • Félix Pastor González (1948). Guitarra rítmica i veu.
  • Sebastià Ruiz Hernando (1949). Bateria.
—El Maurici era el més gran de la colla, i a més vivia a Barcelona, de manera que per als altres era la gran coartada, el pretext perquè els nostres pares ens deixessin anar a la capital tots sols. Anàvem sobretot a una sala que es deia “El Pinar”, al carrer de Nostra Senyora de la Salut, al Poble Sec. Era com un dancing, una sala de balls on actuaven grups de rock; de vegades encara hem sentit el Santi dels Mustang o el Leslie dels Sírex que en parlen, d’aquell local mític. Nosaltres hi anàvem a escoltar, i ens agradava aquell món, i la música rock. I el Maurici ens posava al corrent de les novetats discogràfiques de l’estranger i aconseguia discos: The Kinks, The Animals, The Beatles, The Rolling Stones, Sonny & Cher, Sam & The Pharaos, Los Salvajes...
 

—El grup, com a tal, va néixer al bar de La Fassina, on ens trobàvem i escoltàvem discos a la màquina. Allà es va decidir de formar un grup musical, tot i que no en sabíem gaire, de música. Només el Toni, que als 10 anys ja tocava l’harmònica, sabia tocar la guitarra: li n’havia ensenyat el Joan Márquez, el ‘Juanele’. El grup l’havien de formar, al principi, el Toni, el Félix i el Joan; faltava un bateria, i el Sebastià, que era el més jove, estava escoltant discos a la màquina de la Fassina quan el Félix li va dir si li agradaria de tocar la bateria en un grup de rock, i sense ni pensar-s’ho va acceptar, tot i que mai no havia tocat la bateria abans.

 

—Així vam començar l’aprenentatge musical. Ens reuníem al “Cañaveral”, que és com li dèiem a un cobert, propietat del pare del Toni, al que aleshores era el camí del Callerís i avui és carrer Balmes. Escoltàvem discos i provàvem de tocar-ho “d’oïda” amb els instruments: peces dels Brincos, dels Salvajes, tot el que ens agradava i ens vèiem amb cor de tocar; i en especial, dels Beatles, que ens agradaven molt (i que interpretàvem a partir de les versions al castellà dels Mustang). El Toni ens ensenyava a fer escales musicals, i el Félix i el Joan les anaven reproduint. I el Sebastià, també d’oïda, assajava l’acompanyament de bateria; i fins i tot de vegades es deixava anar amb un solo, com quan tocaven “De noche y de día” dels Kings.  

—La primera qüestió va ser posar-se un nom. Havia de ser en anglès, és clar, era la modernitat i el referent de l’estil musical que ens agradava. Alguns sabien una mica d’anglès, d’altres no tant; i el que menys importava era el significat. La sonoritat era més interessant. El nom de Killers va sorgir d’una forma espontània, i ens va agradar. Fins i tot, en un primer moment, el vam escriure malament, amb l’apòstrof del genitiu saxó: Killers’s , que voldria dir “dels assassins”; però és que l’apòstrof hi donava un toc encara més exòtic. Finalment, el nom va quedar en Killers. Després van venir les explicacions: a més de voler dir ‘assassí’, en anglès es diu killer a un futbolista que fa molts gols, o a un seductor que enamora moltes noies... El nom, desproveït de tota connotació violenta, es podia defensar com a apropiat per a un grup de joves que fan rock.

 
—Aviat ens vam donar a conèixer en escenaris de la comarca. L’oferta i la demanda funcionava pel sistema boca-orella, i de fet teníem molts prescriptors. Qualsevol persona interessada a fer un concert, si coneixia algú de Balsareny, li demanava per contactar amb nosaltres, i nosaltres, sempre que podíem, dèiem que sí, naturalment.


—El nostre primer gran èxit va ser al Segon Festival de la Cançó del Llobregat, que es va celebrar el 19 de març de 1965, dia de sant Josep, a Sallent. Hi vam anar i vam cantar “Woolly, Woolly” i “Ya te tengo”. Vam aconseguir guanyar el primer premi en la categoria de grups; el grup Els Shocks, de Navàs, van quedar segons. Ens havíem guanyat un cert prestigi i ja teníem una bona requesta; per exemple, aquell mateix dia, que al matí havíem cantat al festival de Sallent, a la tarda actuàvem a Navàs i a la nit a la Pista Catalònia de Balsareny.

—Poc després (maig de 1965) vam tocar al teatre Kursaal de Manresa, on vam fer de teloners del Dúo Dinámico i de Los Ángeles Negros; no cal dir que per a nosaltres va ser una actuació important. I el 7 de setembre del mateix any vam actuar Ràdio Manresa, juntament amb les Germanes Ros, de Súria, en un programa que presentava el popular locutor Vicenç Comas.


—Entre els anys 65 i 66, vam actuar, entre altres llocs, a Barcelona (per exemple, al Cercle Lleidatà de la plaça Universitat); a Berga en diverses ocasions; a Sant Corneli; a Puig-reig; a Avinyó; al restaurant “El Lleó” de Sallent en un concert de cap d’any; a Navàs, (6 de febrer de 1966) i a Balsareny per la Festa dels Traginers (13 de febrer de 1966). També havíem tocat a les festes majors de Navàs i de Balsareny. I a Balsareny, a la Pista Catalonia, en una Festa dels Quintos, vam actuar amb l’Orquestra Font de Manlleu i amb l’Sterling Club de Sallent, on tocava el balsarenyenc Jordi Sant.
 
—El nostre repertori eren les peces rock que estaven de moda aquells anys: ens vam anar fent un repertori amb peces de Los Brincos, Los Salvajes, Los Mustang... Un dels nostres hits era “El mundo”, de Jimmy Fontana, que el Félix cantava amb molta passió i tenia sempre molt èxit, sobretot entre el públic femení. Habitualment tocàvem 14 o 15 cançons, i el concert ens durava una hora o més de bon ritme; de vegades, el públic demanava que continuéssim, i els organitzadors ens oferien alguna propina a canvi d’allargar el concert amb altres cançons o repetir-ne alguna que hagués agradat especialment.

 

—Nosaltres procuràvem estar al dia pel que fa a vestuari i posada en escena; ens movíem amb ritme i agilitat; ens fixàvem molt en com anaven vestits els grups de rock a Londres, i a casa nostra ens feien unes armilles negres ajustades, camises blanques amb farbalans al pit... Érem rockers però també gentlemen! Fins i tot va sortir publicat un comentari a la revista “Fans”, molt popular en aquell temps, en què arribaven a dir que “no teníem res a envejar als Beatles”!

—El nostre equipament era, dintre de les nostres possibilitats,  bo per a l’època. La bateria era bona, i les guitarres eren Höfner, una marca de qualitat. Els micros també: eren de la marca Shure, americans. En teníem un de pinya i un de llapis, amb peu i braç extensible. No desmereixíem pas d’altres conjunts! Això sí, res a veure amb la tecnologia que es fa servir avui, és clar.

 

—Per desplaçar-nos necessitàvem l’ajut d’algun vehicle que ens portés tots quatre més l’equip. De vegades ens portava el Martí Coll amb el seu Land Rover; recordem que una vegada, venint d’un concert a Sant Corneli, en un revolt vam veure com ens queia la bateria i els micros rostos avall. Vam parar i vam aconseguir recuperar la bateria i el micròfon de mà, però de nit vam ser incapaços de trobar el peu del micròfon, i mira que era bo! 

—Naturalment, alternàvem els assaigs amb els estudis o la feina. Sobretot, de nits. Sempre fèiem el bocata i la cervesa a cal Boter (encara els en devem quedar a deure moltes!); ens hi estàvem fins a les tantes de la nit i després anàvem a assajar al “Cañaveral” fins a les 4 o les 5 de la matinada... I després, a treballar sense haver dormit! Érem joves.
 
 

—També al “Cañaveral” hi fèiem les nostres festes: agafàvem (sense permís) gambes de la peixateria de cal Bajona, i (també sense permís, és clar) tomàquets i cebes de l’hort del Morgan, que era allà a prop, i ens muntàvem uns berenars de llepar-t’hi els dits.

—A finals de l’any 1966 ens vam dissoldre. Les obligacions professionals o d’estudis no ens permetien continuar amb el ritme d’assajar noves cançons i interpretar-les en les nostres petites gires. Hauria calgut professionalitzar-se i no ens ho vam plantejar. Només el Félix va continuar uns mesos cantant en un altre grup, però també ho va deixar.
 
 

—En aquella època dedicàvem tot el nostre temps disponible a la música. Ho fèiem amb il·lusió, hi trobàvem un enorme al·licient: un grup de rock, en aquell temps, era una cosa avançada i prestigiosa; era ser uns artistes moderns en un món jove, nou, ple d’expectatives musicals i socials que s’obrien al jovent. Nosaltres ens ho passàvem molt bé, hi posàvem esforç i ganes i no fèiem mal a ningú. I ho recordem amb simpatia, i ens agrada que la gent d’aquell temps ens recordi. I la música d’aquella època ha perdurat: continua sent un referent, continua agradant... i els grans músics actuals tenen seixanta anys fets!

—Ara bé, d’ençà que ho vam deixar no hi hem tornat més, ni ens ho hem plantejat: ara no ens hi posaríem! Però segurament que si ho féssim ho faríem tècnicament millor que aleshores. El Toni i el Félix han continuat tocant la guitarra en privat, per a ells; el Sebastià, en canvi, no ha tocat més la bateria —i això que el seu fill és músic—, però segur que encara es veuria amb cor de fer algun solo. Només l’any 2000 (i ja en fa dotze!) ens vam reunir a les Collades en una festa familiar i ens hi vam posar:va ser una mica el revival dels Killers, però en privat, això sí. En públic no ho faríem pas, no.

 

Agraïm als Killers l’atenció amb què ens han dedicat el seu temps i la passió amb què ens han obert la capsa dels records, una capsa que a poc a poc es va acostant a les noces d’or. L’autor de l’entrevista era a Sallent, d’espectador al Festival de la Cançó del Llobregat l’any que la van guanyar, i encara se’n recorda. Els Killers, com tants altres en el petit àmbit local de l’esport, l’art o la cultura, van protagonitzar un petit capítol de la història de Balsareny. Ells van fer història a Balsareny. Van ser, i continuen sent, gent nostra. I per això els en donem les gràcies.

Entrevista: Ramon Carreté
Fotos: Josep Rodergas i altres. Cedides pels components del grup Killers.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.