Maria Dolors Soler, peregrinació a Lourdes des de 1984

ENTREVISTA

Ens trobem a cal Merenci, la casa de la Maria Dolors Soler i Costa. «Recordo que era l’any 1984 quan amb el meu pare i una tieta vaig anar per primera vegada al Santuari de la Verge de Lourdes. També recordo molt bé que l’any següent ja hi vaig anar amb el grup de peregrins. Cada any som un centenar».

La Maria Dolors va néixer a Balsareny el 18 d’agost de 1944. Li agrada llegir, i ho fa en Braille degut a la seva falta de visió ocular, i alguns llibres que ha llegit són Aloma i La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. En la vida quotidiana la motiva el fet de poder sortir a caminar i li encanta l’art del ganxet.

—Quant temps fa que fas aquests peregrinatges?

—Aquest 2011 s’han acomplert 27 anys des que assisteixo a Lourdes; i des del 1987, quan vaig conèixer una comunitat de cecs de Vic, hi vaig amb ells.

—El sistema Braille és la modalitat d’escriptura que permet llegir a les persones invidents. Com vas aprendre a escriure i llegir en Braille?

—Era l’any 1989 i, com a conseqüència d’haver-me afiliat a l’ONCE, vaig conèixer un noi cec de Capellades. Ell fou qui em va donar a conèixer el sistema de Braille. Jo anava a Capellades i ell me n’ensenyava l’abecedari. Ara aquest jove ja no està entre nosaltres, ens va deixar a l’edat de 41 anys per anar a la casa del Pare.

—Actualment escrius en Braille en català. Ja que provens d’una escola feta en castellà, recordes com vas aprendre a escriure’l?

—Després de l’etapa escolar, vaig viure uns vint anys sense escriure res més. Després va ser el meu nebot Manel qui em dictava textos d’un llibre escolar seu.

—Tornem a Lourdes i a les ofrenes. Què és una ofrena?

—Una ofrena és oferir a la Verge alguna cosa. Poden ser flors, una peça de roba, alguna petició, etc. Al present se li poden afegir unes paraules dites des de dalt d’un faristol. Una ofrena que li vaig fer a la Verge va ser una manta de ganxet.

—Com i on us reuniu per planificar la peregrinació cap a Lourdes?

—Fins ara som un grup de nou persones invidents que ens trobem en comunió al poble de Malla, a Osona. Jo sóc l’única d’aquestes nou persones que sóc del bisbat de Solsona, les altres són del bisbat de Vic. No obstant això, la peregrinació la formen unes mil persones.

—Finalment, voldries afegir-hi quelcom?

—Sí. A favor de totes les persones que pateixen d’una falta de visió, he de dir que en moltes ocasions, la nostra societat no ens té prou en compte; per exemple, en qüestions urbanístiques. Darrerament, en tenim una prova evident: la supressió de les voreres representa per als invidents la falta d’un punt de referència per tal de poder-nos desplaçar sols.

Josep Gudayol i Puig, gener 2012