Jo no estic en contra que hi hagi rics, estic en contra que hi hagi pobres

COL·LABORACIONS

"És més difícil que un ric se salvi que no que un camell passi pel forat d'una agulla", això ho va dir Jesús un dia que estava especialment inspirat. I és que ja, en els inicis de la història, se sabia que, en general, cap home honrat no es pot fer ric tan sols amb el seu treball. No obstant això, el fill de Déu no li va dedicar en aquell moment ni una mínima sentència a l'home pobre. Si després de la seva frase lapidària, que ens ha fet pensar fins i tot en camells molt petits o en agulles excessivament grans, hagués dit, encara que fos en petit comitè, que "és més fàcil que un pobre se salvi que no pas trobar una agulla en un coixí dedicat aquest menester ", ens lluiria diferent el pèl. Però, si a sobre de ser pobres, no tenim garantida la gràcia d'una segona vida, una nova oportunitat més afortunada, ja podem plegar!

Tampoc s'assegura, d'altra banda, la condemna del milionari, sinó que se’ns diu tan sols que la seva salvació és més dificultosa. I, posant-nos a triar, és preferible un probable infern (potser ventilat, com apuntava Pirandello) després d'una vida opulenta, que un cel dubtós després d'haver viscut arrossegat.

Segurament, l'ideal seria que tothom fos igual de ric (o igual de pobre, que potser és més fàcil, ja que molts són els que no tenen gaire i els que tenen molt són pocs). I posats a somiar, que fóssim tots iguals davant la llei, que tinguéssim tots les mateixes oportunitats... Caldria lluitar per aquesta equitat, però no pas acabant amb els pobres —com molts dirigents es plantegen— ni eliminant els rics —com es podria pensar—. Potser repartint?

Jo, humilment, penso en Mario Moreno "Cantinflas" —que no era Déu, però sí diví—, quan va dir en una de les seves pel·lícules: "jo no estic en contra que hi hagi rics, jo estic en contra que hi hagi pobres".

Perquè la pobresa és un mal que se sent a cada minut i per a la riquesa és una mica incòmode. És incòmode i fins perillós que els pobres s'organitzin, es manifestin en contra del seu estat i fins que desitgin els diners dels que en tenen. On anirem a parar!

El món ha quedat reduït a dos estats, a dues classes socials antagòniques, separades pels diners. El món tendeix al capitalisme ferotge i, excepte alguns reductes, el diner crida el diner, i la falta de dinar crida a la mancança absoluta de tot. Ja no ens importa si la gent és d'una altra raça o d’un altre color, mentre portin divises. Les portes del món, les fronteres s'ensorren davant el totpoderós dòlar, davant d'un xeic àrab, blanc per fora i negre per dins, que t'ofereix de propina un rellotge d'or.

Amb diners, en molts casos, s'acabaria el racisme i la xenofòbia. Els negres passarien a ser persones de color, els moros magribins i els sudaques serien sud-americans.

Com més avanci el món, em temo, com més èxits assolim de benestar, de qualitat de vida, menys avançarem en igualtat de classes, més diferències hi haurà entre l'home ric i l'home pobre.

Josep Estruel Filella, gener 2012