Pobres i captaires

DE MEMÒRIA (11)

Avui, amb la crisi famosa, i abans sense aquesta nosa, se sol parlar de percentatges de gent que, aquí i arreu, viu per sota del llindar de la pobresa. I sembla que cada vegada n’hi ha dissortadament més. La qüestió és de saber quan es frega o es supera aquest llindar, acostumats com estàvem a tirar la casa per la finestra.

Acabada la guerra civil de 1936-1939, o sigui els anys quaranta i cinquanta del segle passat, aquest llindar de pobresa el superava molt poca gent. El país havia quedat literalment arruïnat i, si bé la gent treballadora de Balsareny no passava gana, tampoc no tenia sempre de tot. Ningú no parlava d’obesitat i els grassos ho eren per constitució, no pas per menjar massa. Fins al 1952 va existir el racionament d’articles de primera necessitat, com és ara el pa, l’oli i el tabac, entre altres. És clar que hi havia l’estraperlo, o mercat negre, però no tothom s’ho podia permetre.

Però, per sota d’aquesta situació gairebé general, hi havia moltes persones que havien quedat en la indigència pura i dura, en uns moments en què la seguretat social era una quimera. Eren els que, qui no érem pas rics, anomenàvem “els pobres”, així, en general. D’aquests n’hi havia que vivien al poble, en condicions extremadament precàries, i a qui la bona gent ajudava com podia. Recordo una parella, potser un matrimoni, que vivien en una barraca de vinya cap a la pujada de Sant Antoni. Eren el Romà i, per extensió, la Romana. Quan ja no els quedava res de res, passaven a demanar caritat per les cases. La meva iaia hi tenia, es veu, certa relació, perquè, un dia que la Romana va caure malalta —no l’hi devia costar gaire, tal com vivien— em va portar a fer-los una visita a la seva barraca. Em va fer molta impressió, i per això probablement ho recordo, nen com era, veure la Romana estirada per terra i amb una pedra per coixí. No va trigar gaire a morir-se, pobra dona. I al seu enterrament, senzillíssim, hi van assistir un grapadet de dones i només dos homes, el Romà, vidu, i jo mateix, donant la mà a la iaia.

Una altra mena de pobres practicaven el nomadisme, anaven de poble en poble amb certa periodicitat regular. Eren els captaires, que passaven per les cases a demanar caritat. Generalment, tothom els en feia, poca o molta, dins de les estretors generals. Qui més, qui menys, segons criteris tarifaris que cadascú establia. Sobretot freqüentaven els comerços, on sempre hi havia algú i, menys, les cases particulars si no hi tenien coneixença. Les tarifes anaven des dels cinc cèntims de pesseta fins, al màxim, una pesseta (avui equival a un cèntim d’euro), que ja era molt. Algú, extraordinàriament, els donava un plat de calent. I a fe que no faltaven mai a la cita. D’aquests captaires n’hi havia molts i no sempre eren ben acceptats a determinats municipis. Recordo que, passant pel tren a Puig-reig, en una paret mitgera hi havia un rètol enorme que deia “prohibida la mendicidad en este municipio”. A Balsareny, no.

Isidre Nonell: Captaire

I qui eren aquests captaires? En general, gent que havia quedat despenjada de la societat per culpa de la guerra i suposo que cada cas era un cas personalment diferent. Es deia que alguns eren fugitius polítics que no podien tornar al seu lloc d’origen, perseguits pels vencedors de la guerra. Potser sí, però amb la distància penso més que devia ser una llegenda urbana. Anaven vestits molt pobrament, bruts i esparracats, i alguns amb la cara mig embenada, plena de crostes, cosa que alimentava la idea que volien camuflar la seva identitat. Generalment eren homes —no hi recordo dones— i n’hi havia que venien de molt lluny, ja que parlaven castellà, cosa poc freqüent en aquells moments al poble. De mica en mica, al pas del temps, van anar minvant fins a desaparèixer. Però va ser molt enllà.

Una altra mena de captaires eren gent esguerrada o deficient, que vivien de la caritat pública. Anaven de poble en poble exhibint les seves misèries i estimulant el sentiment de misericòrdia. N’hi havia de tota mena, però en recordo particularment un. Un ceguet —avui en diríem, amb eufemisme, un invident— acompanyat de la seva família i que passava pels carrers del poble cantant romanços on Santa Llúcia era constantment invocada, en castellà, això sí. I també la compassió que havíem de sentir per ell els que ens hi vèiem. Passava sovint, ara no sabria dir si dos o tres cops cada any. I sempre amb la mateixa cançó, que ja sabíem de memòria. Ja formava part del dia a dia del poble.

Isidre Nonell: Gitanos

Finalment, una altra categoria de passavolants: els gitanos. Anaven per la carretera i s’aturaven a cada poble a captar. Però tenien la mala fama que, en molts casos encara conserven, de pillets o, dit francament, de robagallines. Fama no sempre comprovable. Però en tot cas a Balsareny van topar amb un os de mal rosegar. El sergent Ruiz, de la Guàrdia Civil. Tant era si passaven en direcció a Berga o a Manresa. En passar davant de la caserna de la Benemèrita —avui desapareguda—, el sergent els feia aturar i, després d’una bona allisada de costelles, els feia treballar a l’hort que havien arrencat entre la caserna i la carretera. Mala cosa per a la gent d’aquesta ètnia d’origen nòmada —almenys dels que passaven per Balsareny, ja que a Manresa, per exemple, n’hi havia i n’hi ha de sedentaris des de fa molts anys—. Aviat no se’n van veure més. I l’hort dels guàrdies es va anar abandonant, per falta de mà d’obra.

Ja podeu veure que això del llindar de la pobresa és molt relatiu i que a Balsareny no estava gaire amunt, en aquells temps de memòria.

Jordi Planes, desembre 2011