Una estona a les golfes
Mireia, amb aquest escrit un dia vàrem guanyar un llibre que ens vam prometre tu i jo que compartiríem. Però saps una cosa? El millor del premi és que és un llibre... Un llibre et pot ajudar a assolir la xocolata blanca dalt de l'armari quan facis poc més d’un metre, o la lluna quan seràs més gran. En qualsevol cas, un llibre et pot apropar al paradís, al teu, encara que ho visquis de la mà d'un altre. Un llibre va amb tu de viatge, o et porta el viatge a casa. És un amor que va i que torna. Una habitació amb vistes al "mar de Cadaqués", un lloc on passar la nit o un sostre on protegir-te de la ignorància. El llibre es toca, se sent, s'anota, es gasta, es viu, es presta, es perd i es troba al cap d'uns anys. I ja no és el mateix llibre. És un llibre diferent, perquè tu seràs diferent.
Josep Estruel Filella
Ahir vaig pujar a les golfes. Feia anys que no ho feia. Potser massa temps, perquè les golfes són un lloc que caldria visitar més sovint.
Tot just entrar, m’ha vingut a la memòria un professor que moltes vegades deia una frase, una frase que no vaig aconseguir d’entendre fins passats molts anys. Ell la deia com una cosa lapidària: “A aquestes golfes van a parar els records que hom desitjaria oblidar i mai no s’atreveix a llençar”.
Obrir aquesta porta és com lliscar en el passat sense voler fer soroll; però no pas en el propi passat, sinó en aquell que és compartit per tota la família. La veritat és que hom tendeix a imaginar unes golfes en forma d’alguna cosa abstracta, amb teranyines, mobles coberts de pols, poca llum, coses cobertes amb un llençol...
Amb un llençol! Sempre m’ha causat una mica de repèl, veure les coses cobertes amb un llençol. Crec que és la forma més cruel d’arraconar les coses. Ve a ser com si digués: “ets aquí, t’he arraconat del tot perquè no vols anar-te’n”.
En realitat no sé per què he vingut. Potser em va venir un atac de nostàlgia, la sensació de voler estar molt de temps amb el meu passat, som si el meu present s’anés a diluir en qualsevol moment. No acostumo a deixar-me portar per tot això, però necessitava respirar aquell aire que ja no recordava com era.
L’aire d’unes golfes... Les golfes de cadascú són tan sols l’aire de cadascú, d’un mateix, de les seves coses i de moltes parts de la família.
Em recordava de tu, però no d’aquesta nota que hi havia sota d’un dels llibres d’electricitat. Aquest llibre, tu saps que era únic, però ho era no pas perquè fos el millor; era únic perquè mai no es va vendre. Deien que no interessaria a ningú, que no hi hauria mercat per a ell. I aquí segueix esperant.
El pitjor dels records és que quan en toques un i el tornes a guardar, te’n surt un altre. Hi trobes notes, paperets amb xifres i horaris oficials que són com el fil d’un globus, que en una punta hi ha un paper i al final del fil hi ets tu mateix.
Agafo la nota i m’assec en el balancí de l’àvia. Increïblement, encara hi havia els forats dels corcs; els dels corcs, i també els altres forats, aquell que hi fèiem amb la punta de les tisores per espantar-te. Però les àvies són llestes: elles saben que no pot ser que cada dia surti un forat nou.
I tant que me’n recordo, de quan et vaig conèixer.
—És aquest, l’autobús? He de presentar-me a mitja tarda al carrer Urgell, a l’Escola Industrial. Vull ser com el meu pare, que treballa en els tramvies, encara que no sé si amb això es guanyen gaires diners. I a més, l’electricitat és molt perillosa —vas dir.
—Doncs jo ho tinc clar, jo ho vull ser. Només em fa por no passar l’examen d’ingrés. Diuen que demanen molt i molt...
Tots dos ens vam dir que estudiaríem allà i que al setembre ens veuríem. Era una altra frase lapidària; o potser no, perquè les frases lapidàries sempre es compleixen, i aquesta potser no es compliria. Així ho pensava.
Va passar l’estiu i la frase es va complir, i de nit baixàvem amb el mateix autobús cap a casa, parlant de noies i de futbol. Més de noies que de futbol. En aquella edat, jo parlava de les noies com si les conegués de tota la vida. Tots parlàvem de les noies amb una suficiència increïble. Era mentida, tots mentíem, perquè tots sabíem que no en sabíem res. No ens en deixaven saber res. Amb el pas del temps he arribat a la conclusió que començar a fumar servia també per demostrar que hi enteníem molt, de dones.
—Què hi portes, dintre el llibre?
—No res, no té importància —vas dir, com donant a entendre que estaves molt acostumat a veure fotos de nus.
—Deixa’m veure aquesta tia, no?
—No.
—Deixa-me-la veure!
—Té, és per a tu. És d’una revista estrangera. Confio en tu. No la passis.
—No, cony. Tu ja em coneixes. I moltes gràcies.
Després venien els cops a la cara, i al pit. Eren uns cops com de complicitat. I també perquè aquelles noies que ens miraven sempre de reüll escoltessin els crits i insults que ens fèiem l’un a l’altre.
—Què hi tens, al braç?
—Res, un bony que m’ha sortit.
—Vés al metge.
—Ximpleries.
—Vés al metge!
—Ja hi aniré! I no em cabregis, que te la foto!
Parlar així de lleig era com el fumar: una bona forma que es sabés que un era un triomfador amb les noies i amb el futbol. Però sobretot amb aquella noia que ens hauria agradat que s’assegués al costat nostre... i que mai no ho va fer.
Sempre recordaré aquella primera pregunta meva, la mateixa que va quedar impregnada en l’aire de l’autobús, i la gent, i els cops al pit i a la cara, i la carpeta que va quedar als peus de les noies que estudiaven Infermeria a la facultat del Clínic.
Un dia, de sobte, tot es va precipitar. Una visita, una carta, una data d’ingrés.
I jo, una nova vida en una altra ciutat. I tu, una altra vida en un hospital. Jo tan sols pensava que passaria el temps i vindria l’adéu.
Des de lluny, els teus pares em parlaven de coses que jo amb prou feines entenia. Jo només entenia com n’ha de ser, de difícil, suportar aquestes coses.
Que tristos que eren, els comiats, els adéus, amb els teu pares, en parlar de tu. I en canvi, quina força interior m’acabaven donant, com així ha de ser.
Quina certesa més immensa, aquella frase! Te n’adones? Com ha de ser... Totes aquelles persones que ens envolten, tota aquella gent que ens estimem, arribarà un dia que serà l’últim que les veurem, que marxaran... si no és que no ens n’anem nosaltres primer. I no parlo només de la mort, també de comiats, dels motius pels quals l’atzar fa que els camins no es creuin mai més.
Un cop acabada una història viscuda, és quan se’n pot fer el balanç. ÉRs l’hora de recordar, de valorar sobretot les coses bones i allò que t’han ensenyat.
M'aixeco del balancí de l’àvia pensant en la voluntat de ferro que hom ha de tenir quan cal aprendre a pentinar-se amb la mà esquerra, i escriure, i passar la pàgina d’un llibre, i no ser electricista com el teu pare, que treballava en els tramvies.
Aquesta narració va guanyar el premi literari de Sant Marc de 2011 en la categoria d’adults.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Per publicar el teu comentari és imprescindible que vagi signat amb nom i cognom(s) i població de residència. Moltes gràcies.