Sònia de los Santos - Mariana Henares

Sònia de los Santos Galera: Coneixement

teòric i pràctic sobre el món dels cavalls

La Sònia ens acull dins la Finca del cavall, un complex hípic balsarenyenc. Després d’enfilar el camí que ens mena a la casa de Cal Maiol, arribem, uns metres més amunt, al que fou la Vinya d’en Picas, on ens trobem amb tanques, estables i equipaments relacionats amb el món del cavall. El fil de l’entrevista comença aquí: qui és la Sònia?

Sònia de los Santos Galera va néixer a Manresa el 13 d’agost de 1978. Li agrada llegir. L’últim llibre que ha llegit ha estat Sé el que estàs pensant, de Verdon John. També li encanta viatjar, tot i que no disposa de massa temps per fer-ho, ja que tot el temps que té el dedica plenament als seus cavalls. A banda de l’equitació, també passa algunes hores al gimnàs.

—Escola hípica. Com va començar tot això del món dels cavalls?

—L’equitació és un esport que sempre m’ha agradat i cridat l’atenció, ja que des de ben petita, he tingut devoció vers aquest animal. Recordo que quan vaig aconseguir la primera feina, vaig comprar-me el meu primer cavall. Fou arran d’aquesta compra quan vaig posar-me a estudiar, teoria i pràctica, per més tard entrar en la compra de cavalls i ponis. Això em va portar a instal·lar la meva pròpia hípica a Sant Vicenç de Castellet. Dins d’aquest complex hípic, vaig començar a promoure tot un seguit de sessions lúdiques, celebracions de festes d’aniversaris, passejades amb ponis i cavalls, classes per a la iniciació a la muntura, excursions, etc. Això em va anar molt bé i poc temps després vaig proposar-me buscar un terreny al meu Balsareny i així poder desenvolupar la meva il·lusió de tenir cavalls molt més a prop de casa, on tinc tota la meva família.

—Quant temps fa que vau crear aquest complex?

—Fa uns vuit anys que vaig obrir el complex de Sant Vicenç, però tal i com us he dit, la meva il·lusió era portar-ho al nostre poble. Va passar el temps i després de buscar i buscar, vaig trobar aquest terreny situat sota el castell. Em va agradar molt i vaig decidir portar les instal·lacions santvicentines a Balsareny. Des de principis de gener, vaig posar fil a l’agulla per tal d’enllestir tot el complex. Un mes més tard, ja vaig poder fer el trasllat dels cavalls. Avui, ja us puc dir que estem oberts a tot el públic en general .

 —On us trobeu situats?

—A Balsareny, des de l’escola Guillem (antic traçat del Carrilet), tot enfilant el pont direcció a Navàs i sobre el quilòmetre 1, al peu del Castell, i davant del Camp de Tir.

—Quina és l’extensió que comprenen els terrenys dedicats a les activitats cavallístiques?

—La finca és un terreny rústic de dues hectàrees, amb dues barraques molt ben conservades i una nau amb set boxs interiors, i a l’exterior, pàdocs per tenir-los en llibertat. També ens agradaria, més endavant, fer-hi unes pistes.

 —Quin tipus de llicència s’ha de tenir per portar a terme aquesta activitat?

—Un nucli zoològic, llicència d’activitats amb un projecte presentat i RC.

—De quants exemplars disposeu i de quines races són?

—Aquí a Balsareny, tenim vuit exemplars: quatre ponis i quatre cavalls. Aquests últims són de races Apaloosa, Àrab, Espanyol i creuat.

 —Quins són els serveis que oferiu?

—Organitzem festes d’aniversari, passejades amb poni i cavall conduïts per un adult, iniciació en el món de l’equitació, etc.

 —Finalment, com podem contactar amb vosaltres per tal d’aprendre a muntar a cavall?

—Ens podeu trucar al telèfon de contacte número 670 237 821. També ens podeu visitar a la mateixa Finca del Cavall, sota l’horari següent: de dilluns a divendres els matins (hores concertades) i dissabtes, diumenges i festius de 9 a 14h i de 16 a 20h.

Josep Gudayol i Puig

Mariana Henares Serrano, aportacions i agraïments
des de l’arribada a Balsareny (1949)

“Com sabeu, a casa som lectors de Sarment de fa molts anys i, en haver llegit unes pàgines de record on s’hi poden veure molts balsarenyencs, tinc la necessitat nostàlgica d’explicar-vos els fets i records que em van lligar per sempre al nostre poble.”

Avui entrem a casa dels Chávez-Henares i ens rep la Mariana. Amb caràcter obert, que li ha donat el fet d’estar molts anys de cara al públic, es disposa a emprendre el diàleg que ens endinsarà dins un llarg capítol de records.

Mariana Henares Serrano va néixer a la població andalusa de Rute el 13 de novembre de 1940. Té els estudis de primària, dedica temps a la lectura, a escoltar la ràdio i a les labors de ganxet. Henares coneix diferents llocs de l’Estat espanyol, com el País Basc, Galícia i, naturalment, Andalusia, així com ens recorda la seva estada de cinc anys a Alemanya.

—Sobre quin any vas arribar a Balsareny? Quants anys tenies?

—El 1954 vam arribar el meu pare i els meus german;, la meva mare va arribar més endavant. Tenia 14 anyets (ho afirma mentre mira una de les fotografies de l’àlbum familiar).

—Ens pots dir alguna de les primeres impressions que vas tenir en arribar a Balsareny?

—Sí. Recordo l’arribada al carrer Balmes. Tot era un fangueig. Vaig plorar molt. Vam tenir la nostra primera casa, fa uns anys desapareguda, davant de la que tots coneixíem com la Pista del Met.

—Com van ser aquells primers dies a Balsareny?

—Eren temps de la industrialització cotonera, la mina de potassa també era una gran font d’ingressos per a les famílies balsarenyenques. Era un moment molt bo per l’economia familiar. El que seria després l’eix del Llobregat va donar feina i benestar a moltes famílies treballadores d’aquells anys. A Cal Viñas (fàbrica del Molí) i a Vilafruns, la Colònia Soldevila, Sant Esteve i Ca l’Ill (la Rabeia) van ser les indústries tèxtils que formaven part del sosteniment econòmic de Balsareny. Són uns anys que no oblidaré mai.

—Ens podries explicar com vas conèixer el Joan Lluís Chavez, que ara és el teu marit?

—Aquest capítol va molt lligat amb la indústria de Cal Viñas. Jo vaig entrar a treballar al Molí i, ras i curt, al cap de dos dies vaig conèixer el qui seria el meu marit. Amb el fet, guardo molt bons records de tots els companys d’aquells anys.

—I el casament?

—Calla! Ara em dónes peu per explicar una anècdota. En aquells anys, al voltant de 1959, a Balsareny hi havia molt pocs cotxes i poques eren les parelles que podien anar a casar-se a l’església dalt d’un automòbil. Jo, a mes a mes de tenir uns testimonis que no oblido, el senyor Francesc Viñas i el senyor Francesc Rodríguez, em vaig poder passejar amb cotxe per tots els carrers principals de Balsareny i el cotxe era del senyor Francisco, que és aquest de la fotografia.

—A mes a mes de la teva etapa laboral a “Cal Viñas”, durant uns anys vas ser la nostra cartera. De quin any estem parlant?

—Era sobre l’any 1963. Se’m va oferir aquest servei quan els antics responsables van deixar la vacant. Permet-me explicar-te una altra anècdota: en aquells anys, jo no parlava català i, en el repartiment, no podia tenir gaire contacte verbal amb els conciutadans. Vull expressa el mes ferm agraïment als germans Marquès, a tots dos, però concretament al senyor Lluís, l’home de la Salvadora Puig. El cas és que vaig anar a l’Ajuntament i em va atendre ell. En exposar-li la meva preocupació, ell em digué: “Això no t’ha de preocupar, ets jove i ja aprendràs el català. El que sí que has de tenir en compte és de fer un repartiment amb tota responsabilitat. Donar un bon servei és el que compta, és això el que t’agrairan tots els balsarenyencs.”

Josep Gudayol i Puig