El ‘Me Too’ i el ‘Not All Men’

PARLEM-NE
 

#MeToo no és una moda passatgera, és una revolució. Font: Global Fund For Women

 
El més habitual després de parlar sobre actes abusius per part del gènere masculí cap a les dones, com ara fèiem a l’article del mes passat, és que la resposta de molts homes sigui “jo no”: jo no soc així, jo no faig aquestes coses.
 
Aquest fet ha donat lloc a la mítica frase en anglès “not all men” (“no tots els homes”). La utilitzen homes per referir-se a que no tots ells exerceixen maltractament, violència o abús cap a les dones, com a justificació per salvaguardar-se. Però, què podríeu fer en comptes de mirar-vos el melic?
 
Abans de res, coneguem com sorgeix aquest lema: la frase, que ha arribat a córrer com a bandera per xarxes socials de molts homes, es va iniciar com a resposta a un moviment feminista anomenat “me too” (jo també). El “me too” es considera un moviment social i global de conscienciació contra la cultura de l’abús vers les dones i la violació. 
 
Com es va iniciar? L’any 2017 l’actiu Alyssa Milano va publicar a Twitter: “Si totes les dones que han estat abusades o agredides sexualment escrivissin #MeToo (jo també) com a estat, podríem donar-li a la gent una idea de la magnitud del problema”.
 
El seguiment va ser massiu: 12 milions de respostes en 24 hores, l’etiqueta virtual es va estendre per més de 85 països. Dones, en un principi de classe alta, van començar a explicar les seves experiències rebudes en forma d’abús.
 
Poc a poc, el hashtag va passar de famosos a “gent normal”: tot tipus de dones explicaven els seus casos amb l’objectiu de donar visibilitat a l’abús sexual i les violacions. Aquest moviment va tenir el poder de posar en evidència que l’abús cap a les dones és un problema social i del sistema patriarcal, ja que es repeteix milions de vegades i no és pas una experiència aïllada.
 
Un cop instaurat el moviment de l’“a mi també” o “jo també”, diversos homes van creure convenient, com deia abans, justificar-se i expulsar-se la culpa. Així és com van popularitzar la frase “not all men” (no tots els homes). De nou, els homes i les seves complicitats aferrissades.
 
Des del moviment feminista es llegeix aquesta reacció com una hiperjustificació aversiva: per què cal excusar-se tant? Per què blanquegeu el problema? Enteneu que la violència masclista és una xacra social? Reconeixeu els fets ocorreguts? Doncs en comptes d’excusar-vos i justificar-vos, hi ha altres coses que podeu fer:
 
Com va dir Joan Turu a la seva publicació d’Instagram el passat 25N (post que recomano a tothom veure i guardar ben guardat): pregunta, calla, escolta, recull les respostes sense jutjar, disculpa’t, pren responsabilitat, incomoda’t, trenca patrons, busca ajuda per revisar-te; i, com diu ell, aplica “les tres R”: reconeix, responsabilitza’t i repara. I no patiu, de la deconstrucció i les “noves masculinitats” també en parlarem més endavant.
 
Vint anys després, el hashtag #MeToo, #YoTambién o #JoTambé segueix viu i sent útil per manifestar i visibilitzar públicament les situacions que pateixen moltes dones, ajudant a prendre consciència de la magnitud del problema, que no s’atura.
 
I no us esquitlleu darrere de frases que pretenen fer ombra a la realitat perquè “no tots els homes”, però sempre és un home.
 
Laia Gonzàlez